diumenge, 31 de març de 2019

La vescomtessa dissortada (12)

Tot i que com a baronessa tinc el meu propi escrivent, un frare de l’ermita dedicada a Sant Roman, prefereixo escriure aquest document sobre pergamí, de pròpia mà. Després, el lliuraré al monjo Bernat, el més jove de la congregació, perquè compleixi la meva voluntat. A canvi d’aquest servei, milloraré el lamentable estat en que han quedat els seus pares, vinguts a menys, en perdre les terres que conreaven per incompliment dels pagaments estipulats per la llei, a causa de les males collites per secada.
Fills meus, no vull explicar-vos la història dels vostres pares, com si fóssiu nens, sinó com a persones adultes pel noble llinatge que teniu. Potser algun dia, aquestes paraules us empenyin a venir a visitar-me, si no he mort de por o d’alguna altra malaltia, allà on sigui. I quan ens abracem de nou, hagueu seguit mantenint la millor de les confiances en mi, la vostra mare, a més, d’un xic d’estima.
A data d’avui he ordenat a la meva donzella que només m’avisi en cas que sigueu vosaltres qui sol·liciteu la meva presència. No em sembla vida, la meva existència sense el vostre pare, i se’m fa més insuportable pel fet de saber que probablement, ja no us tornaré a veure mai més. Ara, Tròtula té cura de vosaltres com jo mateixa ho faria. Però no us la puc regalar. Vosaltres sou petits i oblidareu fàcilment, fins i tot a mi. Jo, amb tanta pèrdua, sense ella, la meva amiga des de la infància, no seria capaç de tirar endavant en el camí de la meva nova vida al que, solament, em sotmeto com a voluntat de Déu i exigència del meu llinatge.
La temptació de veure-us és immensa, impetuosament aniria cap a la vostra cambra i us acaronaria nit i dia. Vèncer-la és cruel i insuportable. Però, m’exigeixo aquest nou patiment per no augmentar el vostre dolor per la separació. Em sembla que un comiat lent i inconscient resultarà menys dolorós per a vosaltres.
A més, com podríeu estar contents de veure la vostra mare plorant, sense poder parar ni per besar-vos, per acomiadar-me? No vull que em recordeu plorant. Si he d’acudir a vosaltres, Tròtula em posarà unes pólvores blanques al voltant dels ulls, em donarà una herba remeiera de les seves i m’ajudarà a fer el cor fort. Faré el que em demaneu, amanyagant-vos tan tendrament com pugui, procurant que vosaltres no pugueu sospitar res.
Desitjo pel vostre bé i pel meu, que les vostres mainaderes siguin prou hàbils per distreure-us de la meva llunyania. Elles tenen ordre de fer-vos escriure’m, així que aprengueu a fer les primeres lletres.
Però, com que dubto que, si mai arribéssiu a fer-les, no fossin interceptades per la vostra àvia, des d’avui us escriuré resignada a la separació definitiva. No puc viure confiant tornar-vos a veure perquè el meu cor està tan esmicolat que ja no li caben més partions. Espero que, amb l’ajuda de la Verge Maria i la fèrria voluntat que sempre m’ha acompanyat, sigui capaç de superar aquestes adversitats i totes les que estan per venir.
Us desitjo de tot cor que pugueu ser persones valuoses i devotes creients. La fe us ajudarà a tirar endavant com a mi m’està ajudant.
I el record del vostre pare i la vostra mare, que van ser tan feliços amb vosaltres, us serveixi d’estímul per a la vostra vida.
Quant a mi, en el termini de trenta dies, he de ser davant del meu futur espòs, mostrant-me a ell agraïda de la voluntat d’unir-se a mi, per afavorir els plans d’aquell home, que m’ho imposa, i els seus propis. Quan ell em prengui per muller i m’obligui a sotmetre’m als seus desigs maritals per aconseguir un legítim baró hereu, jo seré incapaç d’esborrar la profunda empremta del vostre pare estimat. L’amor no s’esfuma amb el pas de les llunes! Com podré, ni tan sols somriure, a un altre cos que em recordarà el que em va pertànyer i que no hi serà? I si les llàgrimes m’impedeixen complir amb les meves obligacions? L’allitament, després de l’esposori, serà el meu dèbit conjugal. A ell, li corre pressa per assegurar les seves possessions i ara, jo, desitjaria no donar-li mai cap hereu.
Fills meus, us dic fins mai i començo a escriure l’ofrena més bonica i preuada que, crec, puc deixar-vos. La narració de la nostra història d’amor. Abocar els meus sentiments, pensant en vosaltres, m’ajudarà a entendre la dissort que m’ha ferit, per guarir-me amb més serenor.

                                                                                                   Estadilla,13 de maig de 1304



En deixar enrere Clavijo, vaig fer avisar el meu germà, l’hereu de la família retornat a casa per complir amb aquesta missió. Muntat sobre el seu cavall, es va atansar fins al carruatge que Tròtula i jo compartíem. Llavors li vaig explicar el nostre pla. Tròtula se’l mirava afectuosa, com per torbar-li l’ànim, i els seus ulls, potser, m’hi van ajudar una mica. Necessitàvem la seva col·laboració. Ella havia confegit un pla que a mi em convenia per sufocar els meus neguits. En aquells moments em semblava un pla d’emergència imprescindible. Els anys, m’han ensenyat que la resignació s’ha d’engendrar en el cor, no pas en cap mandat de la ment. D’altra manera, és impossible enfrontar l’adversitat. A voltes, més sovint del que hauria volgut, he patit inútilment. Espero fills meus, que ho pugueu aprendre abans que jo!
El meu germà va arrufar el nas a la primera explicació, però el vaig poder convèncer fàcilment perquè era més jove que jo i tenia ànsia per conèixer noies de la seva edat. Ell sabia que al meu voltant, a les estances del meu nou destí, n’hi rondarien de tota mena. Entre els dos vam arribar a un acord: ell no explicaria res del que anava a veure durant el trajecte que recorríem junts, ni a la nostra família ni a la meva futura, i Tròtula i jo ens encarregaríem de fer-lo coneixedor de les noietes o donzelles que més gràcia li fessin en arribar a destí.
Ell se’n va tornar, conformat, al seu lloc, al capdavant de la comitiva. Tròtula va començar a obrir calaixets de l’escriptori, que la meva mare m’havia regalat, després que jo li lliurés la petita clau que portava penjada al coll i amagada entre els pits. A partir d’aquell moment, ella seria la responsable de la clau, de l’escriptori i dels seus prodigis.
Animosa, vaig posar una flassada a terra del carruatge per poder seure-hi més còmodament, tot i fent desplaçar la donzella que ens acompanyava. Tròtula em va posar dues tovalloles gruixudes a les espatlles i va estirar enrere el meu cap, fins a recolzar-lo còmodament entre els seus genolls. Semblava tan feliç! Em va desfer el pentinat, em va allisar els cabells tot comprovant que no hi tenia cap poll i va agafar un dels sis flascons iguals que hi havia a l’escriptori. Tots contenien el mateix preparat. Amb brots tendres d’heura blanca escorçada havia fet cendra i d’aquesta n’havia fet lleixiu. Feia tres setmanes que m’aplicava espaiadament aquesta poció però, les últimes aplicacions, en les quals s’havia de notar més el canvi del color dels meus cabells, les havíem de fer de camí, per mantenir el nostre secret. El problema era que, perquè fes efecte, els cabells s’havien d’eixugar per si sols. Per això, quan va acabar de fer-me la primera aplicació, em vaig posar d’esquena a la finestreta del carruatge de tal manera que els cabells voleiessin amb l’aire del trot dels cavalls. Esperava, impacient, el moment de veurem rossa com els fils de l'or.
Quan els cabells van estar secs, em vaig tornar a seure en la mateixa posició i, llavors, em va aplicar una pomada a la cara, al coll i a les mans per emblanquinar-me la pell. Era la moda!
Tròtula havia copiat al monestir de Cañas una recepta del De decoratione, de Tròtula de Salerm, la doctora a qui devia el nom. Després, a Clavijo, l’havia preparada. Havia fet bullir una lliura de vinagre blanc amb dues unces de litargiri ben triturat i filtrat. N’havia obtingut prou com per, si se’ns trencava algun dels flascons, encara ens en quedés com per obtenir el resultat desitjat. Els flascons havien de ser de vidre, perquè si no es malmetia la preparació.
Com que la pomada picava força, després m’esclaria la pell amb llet de cabra blanca barrejada amb clara d’ou.
L’endemà, quan ens vam aturar per menjar i deixar descansar els cavalls, Tròtula no em va deixar fer ni un mos i va dir a la donzella que ens guardés pa i formatge per més endavant. Ella necessitava molta claror i el carruatge era fosc. Ens vàrem apartar una mica de la comitiva i en un racó ben assolellat em va fer seure, altra vegada, amb el cap entre els seus genolls. Jo no hi estava massa còmoda, en aquesta posició, però Tròtula sempre semblava fruir del nostre contacte. A mi, em semblava que li donava confiança. Llavors es va treure del seu carner de cuir unes pinces molt fines i va començar a depilar-me les celles. Es portaven molt fines i llargues. Ella ja havia assajat uns quants dibuixos i sabia molt bé d’allà on volia arrencar el pèl. Jo no em vaig queixar ni una sola estrebada. Ja tenia ganes de mirar-me al mirall, però ella m’havia imposat l’espera fins a poder veure el resultat final. I coneixent-me, va agafar el mirall i el va tancar a l’escriptori.
L’endemà, amb les primeres clarors i havent ja descansat, em va fer el borrissol de damunt del llavi. Em feia mal, però a cada tractament, jo estava més contenta. No pas per pensar que em tornaria bonica sinó, senzillament, per pensar que no em veuria tan lletja. A més, amb aquells canvis, em sentia molt atrevida i això em donava forces. Havia de fer el que fos per esvair la por de sentir-me menyspreada per la meva lletjor. Preferia ser criticada per agosarada que per lletja.
I mentre jo em posava contenta, la donzella que ens acompanyava s’anava enfadant més i més. Fins al punt que va amenaçar-nos d’avisar la meva mare. Li vam demanar disculpes tan educadament com vam saber, però estàvem molt tranquil·les perquè ella no sabia escriure un borrall i ningú no se’n tornaria cap a casa sense el permís del meu germà. I perquè estigués una mica de la nostra part, Tròtula, li va regalar una pomada per emblanquinar i donar brillantor a la pell de la cara.
Per a l’últim dia, van quedar les tasques més difícils. Vam començar a feinejar a la llum d’algunes torxes. Amagades dins la nostra tenda, Tròtula començà a rasurar-me els cabells del front. Era moda portar-los ben enretirats, mostrant un front ben ample en senyal d’intel·ligència. I per acabar de donar-li sensació d’amplitud, els cabells de sobre es pentinaven ben estirats cap enrere. Després em va aplicar un ungüent que havia hagut de comprar preparat perquè a ella li feien molt fàstic les formigues. Amb suc de fulla d’hedra, orpiment, vinagre i ous de formiga ben barrejat, la preparació es podia aplicar allí on es volia que no tornessin a sortir els pèls. Tròtula me’n va posar al front i al llavi superior.
Quan va començar a clarejar, jo em vaig anar posant nerviosa, era el dia de l’encontre definitiu. Llavors, vaig veure unes xicres menudes de fusta i uns pinzellets molt petits i prims. M’hi vaig atansar ràpidament. Cada xicra contenia pintura d’un color diferent: vermell, verd, blanc i groc. Aquell era el secret que Tròtula encara no m’havia revelat mai i pel que no em deixava mirar al mirall. Em va fer seure, davant de la gruixuda tela que feia d’entrada a la tenda, perquè en aquell punt es filtrava més llum, i ella necessitava veure-hi molt bé. Anava a fer una feina que requeria molta precisió. Li va manar a la donzella que enretirés una mica la lona i que estigués a l’aguait per si venia algú. Vaig seure contentíssima i Tròtula em va posar un mocador als ulls perquè no veiés què m’anava a fer.
Per fer el color blanc havia utilitzat marbre blanc pur, mòlt i assecat al sol; per al groc, orpiment; per al verd, herbes tendres i per al vermell, arrel cuita de rèvola borda. Cada un d’ells, segons la seva textura, barrejat amb clara o rovell d’ou.
Va agafar els pinzells i vaig notar perfectament com em començava a pintar damunt i pels voltants de la pell de la taca que des de petita m’havia fet plorar tantes vegades.
Quan va haver acabat, em va deixar el mirall de seguida. Allà on hi tenia la taca, ara hi podia veure una petita flor, una margarideta, amb tija i tot, que s’enfilava per la barra cap amunt. Vaig quedar meravellada. Li vaig fer una intensa abraçada i un petó que, sense pensar, vaig deixar als seus llavis. Jo em vaig quedar atordida pel que acabava de fer. Ella es va posar molt vermella i li va venir una mica de mareig. Va córrer a seure i, llavors li vaig demanar disculpes. Em va semblar que no s’havia molestat, només s’havia sorprès de la meva incontrolada excitació.
Vaig mirar-me i remirar-me un munt de vegades. El meu rostre havia canviat completament. Els meus cabells no eren del color de l’or però sí, quasi, com el de les espigues de blat. El cap rapat i les celles depilades em donaven un aspecte molt extremat i modern. La pell emblanquinada m’afavoria i la flor em feia sentir magnífica.
Recuperada la calma, va acabar la preparació: em va pintar una mica els llavis amb solatge de vi vermell. El color als llavis no es podia intensificar massa perquè resultava, sinó, ordinari i força criticable. Em va posar una mica de henna als ulls i va avisar la donzella perquè em vestís.
Estava tan satisfeta que em sentia magníficament esplendorosa. Radiant. Preciosa.
A la meva cabellera, per fer-me tota jo olorosa, hi va incrustar minúscules floretes, que en cascada, queien barrejades amb els cabells, per l’espatlla, quasi fins a la cintura.
El vestit va completar la meva alegria. Vaig escollir-ne un de presset de Donai d’un verd intens amb un escot rodó una mica pronunciat. A la cintura s’adaptava, arrapat, al meu cos; i als malucs m’hi vaig posar un cinyell ample de pedreria que era una mica antiquat però que remarcava les meves corbes. Finalment, em vaig posar unes mànigues que havia encarregat a la meva mare. Li havia agradat la idea i me n’havia fet cosir un parell. Eren de ratlles grogues i vermelles com les de la bandera aragonesa a la qual jo anava a pertànyer des del meu casament, que havia de ser l’endemà.
Vaig agafar la capa de vellut per sortir i, llavors, Tròtula em va fer enfadar molt. Sense demanar-me quasi permís em va posar un fi vel que em tapava la cara. Anava enganxat a una coroneta de flors naturals que desprenien una fragància afalagadora als sentits i que es barrejava amb l’olor dels ungüents que m’havia aplicat pel cos. Totes aquelles olors havien de servir per delitar el meu futur espòs i per rendir-li els sentits.
Me la vaig mirar enfadada. Ella, molt assenyadament, em va fer entendre que aquell vel causaria més expectació per voler saber què en sortiria del darrere i, en enretirar-lo, provocaria més admiració. Com sempre, ella tenia raó. Quan el meu marit l’aixequés, tothom quedaria fascinat. L’efecte, doncs, seria molt més gran.
Em vaig enfilar al meu cavall decidida a sentir-me segura. Vaig obligar-lo a córrer imaginant que aquella força que hi emprava m’ajudava a allunyar les meves eternes pors.
No havia volgut arribar amb el carruatge perquè volia que em coneguessin amb l’aparença de dona valenta i decidida que jo volia transmetre. Havia llegit unes quantes històries de dones famoses i valentes que muntaven a cavall per poder seguir els seus intrèpids

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada