L’escot de Patrícia Plaja

De qui són els pits? De qui els aguanta, tragina, en té cura i els vesteix tan bé com sap sense que unes anelles torturadores, no la martiritzin.

Per tant, la propietària, que en paga tots els impostos, en pot fer el que vulgui. Després, et poden titllar, fins i tot, del que no ets. Però ni la censura ni els prejudicis són bons.

Ella no es va presentar al programa Els Matins de TV3, amb tiretes arran de mugró ni ensenyant el melic; sinó amb americana i un top indiscret, no pas immoral.

I durant el programa, realització va aprofitar una pausa de pocs segons per treure-li la americana, clavar-li unes agulles a les costures del top per apujar-lo i tapar-li la canalera.

Segur que ella va acceptar-ho o, potser no va tenir ni temps de reaccionar. En vint segons, jo quasi ni puc treure la llengua de la boca per queixar-me. I en directe, mentre estàs pensant què has de dir...

Perquè aquesta és una altra: què ens importa més, com va vestida o el que diu? Estaven entrevistant-la arran de la polèmica dels jocs olímpics d’hivern.

I ara, la censura del programa ha aconseguit que és parli més del seu escot que de la notícia que, com a portaveu del govern, estava explicant. Quina pena de ments obtuses.

Que tampoc ha servit de res perquè la candidatura ha estat rebutjada perquè... Catalunya una vegada més? Jo, de l’Ebre enllà (i també he de reconèixer que pels voltants de les muntanyes de Montserrat tampoc), no em crec gaire res. Han utilitzat Lambán per impedir un èxit català?

Bé, ens fem un tip de criticar polítics ―i amb raó, però no tots ni de la mateixa manera―, però necessitem persones que passin al davant, que coneguin a fons allò que toquen i estiguin disposats a viure sense caps de setmana i amb el mòbil sempre connectat. D’aquests, n’hi ha pocs, però n’hi ha.

I Patrícia Plaja, amb el càrrec que ostenta i periodista de professió, segur que ha treballat moltes, moltes hores. Tantes i tan bé que li han concedit ja dos premis: el premi Blanquerna a la millor comunicadora de l’any i La Mosca Grossa del Col·legi de Periodistes de Barcelona per la seva tasca com a cap de comunicació del Mossos durant els atemptats del 17A.

Durant tretze anys va estar al capdavant com a màxima responsable de comunicació de Mossos d’Esquadra. Això ho sap poca gent. Ara és la dona de l’escot i també la que va ser cessada del seu càrrec per una piulada crítica contra la sentència de la Manada que posava en dubte la qualitat del Poder Judicial. La majoria de gent li donaríem la raó a ella.

La realització del programa de TV3 és va justificar dient que li havien posat les agulles perquè els havia semblat que estava incòmoda. Però no van consultar-li. I dies més tard, ella deia que no estava incòmoda (ja no s’ho hauria posat), i que l’actuació no havia estat gens encertada. També tenia tota la raó.

I és que resulta imperiós erradicar la pressió estètica. No pas normalitzar-la amb actuacions tan perjudicials com aquesta. Perquè llavors, TV3 no és la meva.

Lola Anglada

Va ser la primera dona en rebre la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya, el 1981. Ja havia rebut, el 1975, la Medalla al Mèrit Cultural de la Diputació de Barcelona i, el 1980, la Medalla del Foment de les Arts Decoratives. I amb tot, a qui, si per casualitat li sona el seu nom, sap de la seva obra?

La injustícia cultural, a part de la feminista, ha estat molt injusta amb la seva obra. Ella anhelava tenir un museu amb la seva obra. La Diputació de Barcelona es va comprometre a fer-lo. Ella els va deixar propietats, finques, quasi la totalitat de la seva obra artística, la seva col·lecció de nines, manuscrits i documentació. I la Diputació, ves per on, se n’ha oblidat. Com tampoc ningú no s’ha recordat de crear una nova biblioteca amb el seu nom després que, la que ja tenia, es tanqués.

Ara em ve al cap que Los Estopa acaben de rebre la Creu de Sant Jordi i les seves lletres tenen molt de masclisme, gens de català... i potser a la llarga, els faran algun museu? No m’estranyaria, l’enteniment ja fa anys que s’ha exiliat per no veure tants estralls.

Des de ben petita, em van llegir i, després vaig llegir, el seu Narcís. Era un llibre de dibuixos delicats, detallistes i d’una gran sensibilitat vers el món infantil. Tant els dibuixos com la lletra eren d’ella. El conte pertanyia a la meva mare, que tenia sis anys quan, el 1930, es va publicar.

Narcís és un nen petit que, aviat, portarà pantalons com un home. Cada capítol, com «Les sabates noves» o «El plat de sopes», fan reviure a les criatures moments de la seva infantesa.

Els seus dibuixos es caracteritzen per l’evocació d’un passat idealitzat amb un lirisme bucòlic, sovint nostàlgic.

Era filla d’una família benestant que es podia permetre viatjar a l’estranger i, en tornar, els pares li portaven contes il·lustrats. Fet que va despertar el seu entusiasme i, de ben petita, escrivia històries que il·lustrava i ella mateixa relligava.

De ben jove va participar en exposicions col·lectives i als vint va fer la seva primera exposició a la Sala Parés de Barcelona.

La seva obra és extensa i poc reconeguda. Per ser dona? Per renunciar a un matrimoni i una maternitat que l’haurien subjugat quan ella lluitava per ser reconeguda com a artista independent?

A més, va ser una dona demòcrata, republicana i compromesa amb la causa catalanista. Organitzà una sol·licitud d’amnistia per als acusats del Complot de Garraf, va ser secretària d’Unió Catalanista i d'Acció Cultural i Social. Quan la Guerra Civil, s’afilià a la UGT i col·laborà en el Comissariat de propaganda pel que va crear un conte sobre la mascota de la revolució: El més petit de tots. Per això, van condemnar-la a l’ostracisme durant l’època franquista.

I és que tot i ser considerada la darrera il·lustradora clàssica de l'escola catalana de principis de segle XX i una de les escriptores més importants de l'etapa de la preguerra, mort el dictador, encara no se l’ha rescabalat amb la dignitat que es mereix.

3 assassinats i 11 delictes sexuals

José Ignacio Palma, és l’autor d’aquestes monstruositats. Com és que no queda definitivament empresonat, des del primer assassinat?

Estic absolutament trista, aclaparada, dolorida, afligida, desolada... per tantes notícies que no fan sinó destrossar, arruïnar, arrasar, aniquilar, exterminar... dones.

És obvi que el sistema no funciona i no hi ha ningú que ho arregli. Per què? Perquè no en saben més? Per falta de recursos? Em nego a creure-ho! Serà per falta de millor voluntat i veritable interès? Pot ser, oi?

I dic no! No i no!

És urgent, imperiós, inajornable, peremptori i corre pressa solucionar, si més no, com a mínim, tots aquests execrables assassinats.

Quasi cada setmana podria escriure alguna notícia d’aquestes. I parlo d’unes altres perquè la repetició no els arrabassi la gravetat.

Què creieu que passaria si els assassins fossin dones? Segur que no haurien deixat morir tants homes. No sols no ho crec sinó que n’estic convençuda.

Sovint imagino que podríem viure en un món millor governat per dones.

Ahir, tot passejant per la fira de Biosca, vaig conèixer la història de La Baquiol, una dona del poble que, només fa uns dos-cents anys, varen cremar-la viva perquè els va venir de gust culpar-la de la mort d’un xiquet d’una casa bona. Eren malvats i les anomenaven bruixes.

Ara no són bruixes, però segueixen matant-les com si fossin mosques.

Aquest assassí, José Ignacio Palma (un colombià que estava en llibertat per tràfic de drogues), contractava prostitutes ―perquè aquestes mai no fan denúncies―, i els introduïa cocaïna de gran puresa per via vaginal i anal. Ho feia enganyant-les, sense el seu consentiment. Amb la sobredosi, barrejada amb alcohol, patien unes terribles convulsions que ja eren l’agonia que les portava a la mort. En una de les víctimes es va trobar una dosi vint vegades més gran que la d’una sobredosi voluntària.

Segons l’informe pericial, José Ignacio Palma era un assassí en sèrie ―com és que no es va aturar al primer assassinat?―, que actuava coneixent la perillositat i buscant plaer sàdic contemplant l’agonia. Els criminòlegs que han estudiat el seu cas el defineixen com un depredador sexual letal.

En el darrer cas, el que fa pocs dies s’ha jutjat, va declarar que la mort havia estat accidental després de practicar sexe amb alcohol i cocaïna. I que després, havia esquarterat el cos a trossos. Que els havia posat en diferents bosses i els havia escampat per diferents contenidors.

Ara, quan ja han mort tres noies, totes molt joves, i ha comés onze delictes sexuals identificats, el fiscal demana 130 anys de presó.

I és que ara em pregunto: no hauria estat millor empresonar-lo al primer delicte? Dues noies encara serien vives i no hi hauria hagut tants delictes sexuals. La seva pena seria la mateixa: presó i presó. Però hauríem pogut estalviar molta i molta tragèdia. Creieu que al proper assassí l’empresonaran sense data límit només per prevenció i evitar noves víctimes? Jo no ho crec.

Les dones no es poden refiar de...

... de ningú! Ni dels marits, ni de la família! Perquè, amb marits inclosos, va ser la pròpia família, ―que només ho era per papers i no pas per amor―, qui va assassinar les dues germanes. Sembla que primer varen estrangular-les ―mentre dormien―, i després els van engegar un tret al cap. Algunes fonts també parlen de tortures prèvies. Caldria que existissin formularis per poder deixar de formar part de famílies tan perverses, tan malignes, tan malvades, tan malparides...

Les noies: Anissa Abbas, de 24 anys i Arooj Abbas, de 20, havien estat obligades a casar-se amb dos cosins seus feia més d’un any. A Gujerat, ciutat a l’est del Pakistan d’on provenien.

La policia va detenir part de la família que havia comés l’assassinat. Però no tota. Els assassins s’emparen en una malèfica pràctica ―molt comú en aquest país―, anomenada «crim d’honor». Es tracta d’una pràctica patriarcal que porta a l'assassinat de dones que els mateixos implicats consideren que han perjudicat la seva reputació

Quina i quanta barbaritat! Si aquesta brutalitat hagués de ser lícita, els primers a morir haurien de ser els assassins que maten dones pel seu malentès honor. Perquè l’honor familiar queda més ensutjat per uns assassins que maten dones sotmeses que per unes dones que no volen els marits amb els que, a la força, els ha casat la seva família. Que se les estimen menys que als gats que els mengen les rates de casa.

Els coneguts com a crims d'honor són habituals al sud d'Àsia i solen ser perpetrats per homes que «re/vengen» el que consideren una ofensa a la moral de la família.

Segons dades de l'ONG Comissió de Drets Humans del Pakistan, només l'any passat s’hi van registrar 478 dels anomenats crims d'honor.

Es calcula que entre el 2004 i el maig del 2018 aquesta xifra va ascendir a 17.628 casos. Però se sospita que el nombre real podria ser molt més gran perquè ningú no fa denúncies ja que, sobretot, es tracta de familiars. Ni les mares ―que no se’n compadeixen―, no s’atreveixen a fer-les. També deuen sofrir una por extrema. Potser terror dels mateixos homes que han matat les filles, les esposes, les germanes... I probablement, els hi quedin més filles per intentar protegir.

El 2016, el govern pakistanès va aprovar una llei que prohibia perdonar els familiars de tan aberrants assassinats. Fins el 2016!!! Perquè la majoria d’homes quedaven lliures després d’haver matat qualsevol dona de la família. Malauradament, segons informen els grups en defensa dels drets humans i alguns activistes, la llei ha tingut molt poc impacte i no ha posat fi a aquests execrables crims.

Cert, la mort d’aquestes germanes, de moment, només ha suposat una pena de cinc dies de presó per als sis detinguts: un germà, un marit, un oncle...

I és que l’Islam ―religió oficial al Pakistan―, permet matrimonis forçats i assassinats de dones innocents. Una religió d’un masclisme abominable que no hi entén, d’amor. Dones que hi pertanyeu, penseu-hi.

El violador d’Igualada

No podem dir la noia que va ser violada a Igualada, ni la violació d’Igualada. Hem de dir sempre el violador d’Igualada o d’on sigui.

Si mireu les entrades de google, només trobareu que es parla de la víctima de la violació, de la violació o, com a molt, el detingut per violació. Això és imperdonable.

Perquè n’hi ha tants, de violadors... Per què hi ha tants violadors? Això sí que hauria de ser tolerància zero real. Però justament, anem al revés. Per què serà? Què falla?

El Ministeri d’Interior va informar fa uns mesos que durant el primer trimestre del 2022, les agressions sexuals amb penetració han augmentat un 40’3% a Catalunya respecte el mateix període de l’any passat: el 2021 hi van haver 119 casos i enguany, 167.

Com podem permetre que campin pel nostre país 167 violadors? I aquests només són els que coneixem!

El maig passat, la Sexta publicava un article amb aquest titular: «En España se cometen seis violaciones al día»

De veritat que, a part de dedicar més hores a la formació en Igualtat, no cal aplicar de manera sancionadora mesures més coercitives per a aquests violadors? Podem permetre que les noies segueixin patint violacions però no podem aplicar mesures, als violadors, més dissuasives?

És molt més que urgent i peremptori reduir a zero les violacions. Qualsevol home que tingui poder sobre aquesta decisió només ha de pensar que li hagués pogut passar a la seva filla, neboda...

El violador d’Igualada no ha entrat a presó sense fiança fins l’abril d’aquest any i la violació és del dia 1 de novembre de l’any passat. A part d’acusat per violació, també ho ha estat per assassinat en grau de temptativa. No hauria de ser, la justícia, prompta i fulminant?

El violador ja havia agredit tres noies més: la seva germanastra de set anys, (quan ell en tenia quinze), i dues ex-parelles més.

Si l’haguessin posat a presó després de la germanastra, s’haurien pogut evitar tres agressions més. Això sí, cal denunciar-les sempre, les agressions sexuals.

Si una menor de setze anys, com aquesta víctima de violació, pot patir danys i dolors irreversibles durant tota una vida, no es podrien empresonar preventivament tots els possibles violadors? Perquè amb sis mesos es poden destruir proves, oi?

Ara poden caure-li trenta anys de presó perquè va intentar matar-la. Una violació només costa entre dotze i quinze anys.

Hi ha, però, una novetat en aquest judici: la víctima ha pogut declarar telemàticament i acompanyada dels psicòlegs que intenten ajudar-la a tirar endavant la seva vida tot i la desgràcia que li ha infligit un desgraciat. La víctima no ha hagut d’anar a judici i s’ha volgut evitar així la doble victimització. Perquè durant els judicis, les víctimes, a més, se sentien acusades: les culpables eren elles per portar minifalda, per caminar de nit soles... Monstruós!

I és que la nostra societat, la que permet 167 violadors en tres mesos, necessita urgentment tornar a fer la llista de les seves prioritats pensant en les dones.