Maria i la meva filla van tornar de Cañas més unides del que n’havien marxat. L’abadessa —desfornida del que ella mateixa anomenava caritat cristiana—, enfrontant-s’hi com a enemic comú, les va fer inseparables. Dormien juntes perquè la incomoditat no els era cap destorb comparat amb la seguretat que els donava el sentir-se protegides l’una amb l’altra. Mentre les altres deixebles estaven completament controlades, Tròtula i Maria van haver de passar per la sensació de sentir-se com deixades de la mà de Déu. Arnalda volia que les dues nenes sentissin la seva indiferència i, de pas, a ella, no li calia compartir gaires estones amb una nena tacada i l’altra jueva. Li feien repugnància. Quan elles s’adonaven que ningú no els feia cas, van acostumar-se a desaparèixer; o bé a la biblioteca, o bé al riu, quan feia bon temps. Arnalda tenia una altra intenció encoberta i per això no els destorbava els plans. A la llarga, les nenes van tenir por d’actuar malament i van agafar mala consciència. Era el que volia Arnalda, que visquessin angoixades per por a condemnar-se. Però la meva filla, per sort, tenia una formació molt distinta a la que hi havia en aquell convent i ella aguantava per les dues.
Crec que Tròtula encara se sent subjugada per Maria. En part, perquè jo li vaig ensenyar a viure així; en part, perquè l’adora i només pensa a fer-la feliç. I ella se sent recompensada pel senzill fet de ser la seva millor amiga. A mi, ja m’està bé. L’abadessa encara em va fer un favor, afavorint unes relacions íntimes que les feien cada vegada més inseparables. Això era el que jo volia. Per això m’havia sacrificat tant.
Quan va tornar Maria, en veure la seva mare, va exigir-li viure amb Tròtula. Constança s’hi va negar però no va fer-li preguntes perquè no volia saber les respostes que de ben segur, li haurien fet trontollar els sentiments i les poques forces que anava adquirint, al meu costat, tot aprenent a ser valenta. Però Tròtula, que m’estimava d’una altra manera, sense la rigidesa de les normes que devoraven l’afecte entre Maria i la seva mare, em va preguntar, la mateixa nit, quina era la
veritat del que Arnalda els havia dit. Tròtula era prou llesta com per saber que Arnalda, per despit, els hi havia mentit.
Tròtula es va tranquil·litzar quan li vaig narrar la història. Els soldats del Joan Alfons havien entrat a la nostra jueria, al nord de terres murcianes, i al meu davant, arravatats per la meva bellesa, havien matat el meu marit, un home gran que em feia pràcticament de pare. Però amb el que m’havien obligat a casar. Aquells soldats pretenien violar-me. Però Joan Alfons els va veure i em va veure. La meva bellesa em va salvar. A cops d’espasa els va foragitar i em va dur a la seva tenda. Em va tractar bé. Amb tranquil·litat vaig ser capaç de veure en ell, la possibilitat d’un futur millor i no tan incert. Ell se sentia atret per mi, però per por que el rebutgés no em tocava. Després de molt rumiar-ho i saber que estava sola a la vida i potser amb una criatura al ventre, em vaig decidir per seduir-lo. No em va costar gens perquè ell ja tenia l’ànim rendit. Jo no el volia, però en comparació amb el que havia viscut amb el meu marit, quasi un ancià, els jocs amorosos de Joan Alfons, als quals em sotmetia voluntàriament, eren realment plaents.
Amb els coneixements que jo tenia d’herbes remeieres i els que les velles jueves m’havien explicat per aconseguir que el meu marit pogués fruir del meu cos, donada la seva edat, vaig aconseguir establir un lligam amb Joan Alfons per tal que no m’abandonés. Quan la panxa em va començar a créixer li vaig dir que la criatura era seva i que ell n’era responsable.
A mig embaràs, em va deixar sense dir-me res. Però un dels seus cavallers, em va portar d’amagat a una casa d’on no vaig saber mai com hi havia arribat ni on estava. Una vella va tenir cura de tu i de mi, quan vas néixer.
Joan Alfons va tornar casat. El seu matrimoni no es podia anul·lar, era un compromís familiar que lligava molts caps i al que no podia oposar-se. A mi, no em va importar gens. Jo només volia assegurar el meu esdevenidor, lligant el de la meva filla.
Joan Alfons em va explicar que no estava gens enamorat de la seva dona però que no podia mantenir una relació fixa amb mi perquè era jueva. Només em va oferir la possibilitat de portar-me a Clavijo i deixar-me allà a la meva sort. El meu silenci a canvi de no tenir cap responsabilitat sobre una nena jueva. Ho vaig acceptar immediatament. I perquè ningú no sospités res, en arribar, em va fer casar amb el teu pare, en Simó. Mai no l’he estimat a ell, però li tinc molt d’afecte per com s’ha comportat amb mi, amb tu i per tot el que m’ha ensenyat. És un home bo i molt pacient. Molt resignat amb la seva dissort però alhora feliç per tot el que té: una dona que el respecta, una filla que l’estima i una feina amb la qual molta gent li mostra el seu agraïment.
Joan Alfons, que havia tingut altres dones abans que jo, no va ser capaç de suportar l’actitud passiva de la seva muller per a les relacions sexuals. I quan estava amb ella, el que no sabia oferir-li per falta de coneixements, i de grat, ell li va anar manllevant per la força, furiós per la seva dissort.
Joan Alfons, conscient també de les seves obligacions vers Constança, perquè la seva família hagués pogut prendre represàlies contra ell, com menys em podia tenir, més em desitjava. I va optar per marxar de Clavijo, tant com els esdeveniments familiars li permetien. El naixement de Maria, amb aquella taca, encara el va acabar d’enfonsar.
Llavors va venir el pitjor. Tothom s’adonava que a Joan Alfons li agradava la teva presència, però es posava nerviós quan tenia Maria al davant. La taca, l’anguniejava tant que no era capaç de dissimular-ho.
Perquè l’abadessa t’acceptés al convent, va haver de confessar-li que eres filla seva. Però ja ho saps, no sou germanes. Tu mateixa li pots explicar a Maria perquè de ben segur que amb la seva mare ni en parlaran i ella no gosa preguntar. Jo només espero que algun dia sigui prou valenta com per fer-ho.
Uns dies després de la vostra arribada, informat Joan Alfons del que havíeu hagut de passar tant Maria com tu per culpa d’Arnalda, el Senyor d’Haro li va fer cremar part dels conreus del convent. A ell, ningú no li passava la mà per la cara!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada