Cap vot feminista a casa!

Anar a votar és un dret i un deure. Només faltaria! És un dret que permet escollir qui vols que et representi i quin programa polític, social, econòmic, feminista... prefereixes que aquest qui, amb els seus col·laboradors i voluntaris, porti a terme.

I és un deure perquè si no l’exerceixes, qui farà política per a tu, seran aquells que tu no has decidit què vols que facin. O la fas, o te la fan.

A més, hi ha una sèrie de circumstàncies que permeten certes reflexions importants. Com ser català. Jo no voldria pas que a casa meva vingués algú de fora a dir-me què he de fer. Que em manllevés els diners i no em deixés ni els imprescindibles per, si fos el cas, arreglar el cotxe que, imprescindiblement, necessito cada dia per anar a la feina que, si no, perdré.

Però ser dona ―que vol dir estar acostumades a nivells d’exigència gegantins―, exigeix també votar en clau feminista.

Mai he pogut entendre ―i segueixo sense aconseguir-ho perquè siguin dones o homes, no m’agrada que ningú es dispari al peu―, que hi hagi dones que votin partits de dretes molt masclistes. No sé si el problema és la falta de coneixement, de formació, de lectura... de tot plegat... que les impel·leix a ser manipulades i a votar contra elles mateixes.

Com a dones, hem de votar aquells representants que treballin a favor nostre. Que ens ajudin per no haver de viure les mancances que van haver de suportar les nostres mares, àvies, besàvies... I de les que ningú no les podrà rescabalar; ni a elles ni a cap dona, de totes les mancances que hem hagut de portar a la sang, a la nostra empremta heretada.

I sí, hi ha un partit que, pioner al món, ha optat per posar a l’abast de les dones, productes menstruals gratuïts. No és això un bon ajut econòmic? A qui no li agrada tenir uns calerons més per dedicar al que li plagui?

I sí: el mateix partit que regala material per a les menstruacions, a més, fa l’escolarització a I2 gratuïta a les escoles bressol. I aquesta mesura permet a moltes dones (les principals encarregades de les criatures) una millor i més tranquil·la conciliació familiar i uns quants diners més a la butxaca per dedicar al que els plagui.

Aquest partit també ha multiplicat per 10 les ajudes a l’esport femení. Quina dona no vol tenir més i millors opcions per dedicar-se, si li plau, a un esport que, potser sense l’ajuda, no podria practicar?

Aquest partit també ha desenvolupat una sèries de mesures que han aconseguit la taxa més alta d’ocupació femenina. A totes les dones ens interessa que puguem tenir les mateixes possibilitats laborals i professionals que els homes.

A totes aquestes mesures feministes, ERC també n’hi ha afegit d’altres que, encara que no siguin tan directament feministes, també hi incideixen.

I és que per a les dones és un deure votar en clau feminista. Votar a qui ens ajudi i reconegui. Si us plau, dones ―sigueu filles, mares, àvies, besàvies... homes que us les estimeu de veritat―, voteu pensant en totes aquestes millores. Si no, es perdran. Les perdrem.

La llegenda del cor menjat i un maltractador

La llegenda del cor menjat és només això, una llegenda. I pertany a una època (finals del segle XII i principis del XIII) en què la barbàrie i la brutalitat eren, una mica més habituals. Els grans senyors feien i desfeien al seu antull i sense pagar-ne les conseqüències. Com molts d’ara. A més, la vida de les dones tenia un escàs valor exceptuant la seva capacitat reproductiva. A proporció, hem millorat gaire?

En aquell entorn va fer fortuna la llegenda del cor menjat que s’atribueix al trobador català Guillem de Cabestany del Rosselló. Aquest artista estava enamorat de Saurimonda, esposa de Ramon de Castell de Rosselló. Ella, la seva estimada, era jove alegre, gentil i formosa. I ell era un home agradable i famós per la seva cortesia. En canvi, el marit era un noble molt ric però molt orgullós i dolent. Guillem li escrivia poemes a Saurimonda i les hi cantava. Ramon, enfurismat, el va fer matar, li va fer treure el cor i el va fer guisar. Després obligà la seva esposa a menjar-se’l...

Només una llegenda?

O ara podria estar basada en fets reals?

Fa pocs dies, al diari, hi va aparèixer un notícia real: un home havia degollat la mascota familiar, un conill, davant de la seva dona, després va refregar-li el cadàver per la cara i va obligar-la a veure com el guisava per, finalment, intentar que se’l mengés.

Aquest fet es va produir després que ell s’enfurís perquè ella l’hagués escopit. Segons la declaració d’ella només havia bufat la màquina d'afaitar amb què li tallava els cabells. Abans de l’escena del conill, però, va posar-li un ganivet al coll amenaçant-la de matar-la. I tot plegat sembla que tingui uns ingredients força similars als de la llegenda però amb vuit segles de diferència. La ciència avança però la humanitat segueix sent inhumana.

Pel judici sabem que la violència física era constant i, en els quatre mesos que la parella va conviure, l'home la pegava amb un garrot, l’amenaçava de cremar-la viva i la humiliava fent-la caminar de genolls sobre el terra ple d'arròs mentre la pegava.

A la mascota no li infligia les barbaritats que li feia a ella. A ella, li tenia menys consideració que a la mascota.

I tota aquesta violència no tenia altra finalitat que sotmetre la dona per exercir ell una relació de poder i domini que va obligar-la a viure, durant mesos, terroritzada. Així, creieu que hauria intentat escopir-lo?

La brutalitat de l’home pot ser considerada com violència vicària, encara que no hagi matat cap persona, per perjudicar-la a ella. Però el Codi Penal actual també castiga la violència contra animals.

I és que si un marit medieval real i amb poder podia fer el que volia amb la seva dona, ara, la pena per a una bèstia humana sense poder ―i quan presumptament es protegeix les dones―, és de 3.500€ i 12 anys de presó. I què farà la dona quan ell surti de la presó? Tornar a viure terroritzada per si vol matar-la a ella o al seu fill? Perquè va aguantar totes les brutalitats perquè no li fes res a ell.