diumenge, 10 de novembre del 2024

Sarah Bernhardt, Alphonse Mucha i Gismonda

 A finals del segle XIX, París és una ciutat vibrant que viu la coneguda Belle Époque. En aquest període, el reconegut moviment cultural, anomenat Art Noveau, va representar un retorn a la puresa i a la bellesa de les formes naturals.

Dins d’aquest moviment, un artista txec, Alphonse Mucha hi triomfa gràcies a la seva visió de la dona i al seu estil. Durant la seva joventut va treballar principalment en murals decoratius i alguns nobles li encarregaven l’embelliment dels seus palaus. Però Mucha va tenir mala sort: dos incendis van destruir pràcticament la seva obra primerenca. Amb tot, ja havia demostrat una gran habilitat en plasmar temes mitològics i una exuberant decoració vegetal. Un estil en el que sobretot va destacar pel seu innovador tractament de la figura femenina.

El 1887 es va traslladar a París. Touluse Lautrec ja feia sis anys que hi residia i, a part de pintar, també feia cartellisme com Mucha. Però l’estil de Touluse Lautrec s’emmarcava en el postimpressionisme. Mucha es centrava més en les dones; Touluse, també les pintava, però es centrava més en la vida de l’oci nocturn on també hi cabien les prostitutes.

A Mucha, el cop de sort li va venir de la mà de Sarah Bernhardt. Un dia, el seu cartellista habitual estava malalt i Mucha, que ja treballava per al seu equip es va oferir a fer el cartell. És un cartell molt famós que representa l’actriu amb un vestit bizantí i amb el cap ple de flors. I amb format vertical, no l’habitual horitzontal.

El gener de 1895, les parets de París van quedar decorades amb moltes còpies d’aquest cartell per anunciar Gismonda, al Théâtre de la Renaissance.

Bernhardt era ja una de les actrius franceses de teatre més reconegudes de finals del segle XIX.

El cartell va tenir molt d’èxit. La gent els arrencava i se’ls emportava a casa. Adonant-se de la publicitat que Mucha li oferia, l’artista va fer-li un contracte en exclusivitat per a sis anys.

I va ser ell qui, amb els seus cartells va contribuir a la fama de l’actriu més enllà de França. I poc a poc, també va anar encarregant-se de les escenografies i del vestuari.

L’òpera Gismonda és un drama femení molt enrevessat. Potser per aquest motiu va dibuixar-la vestida de reina bizantina i perquè Gismonda era vídua del duc d’Atenes i Bizanci una ciutat grega, a la riba del Bòsfor, molt important.

A part de la Bernhardt, les dones embolicades en intricats motius florals es van convertir en les seves veritables protagonistes. En una època en què les dones ja començaven a rebutjar el conservadorisme social. I Mucha, combinant el recolzament a la seva emancipació amb elegància i sensualitat ― eren dones etèries i belles, va contribuir a la nova visió de la dona.

I és que l’artista tot i plasmar una dona forta, audaç i dinàmica, alhora, ho feia amb delicadesa i sensibilitat, amb pentinats elaboradíssims i vestits sumptuosos, amb postures dignes i coratjoses; i el resultat transmetia la complexitat de la figura femenina en una època molt canviant.



dimarts, 29 d’octubre del 2024

La síndrome de Borgen

 Borgen és una sèrie dramàtica de la televisió danesa. És una ficció política que narra la trajectòria de Birgitte Nyborg, líder del partit dels Moderats i Primera Ministra de Dinamarca. Sovint es creu que la protagonista està basada en la Primera Ministra de Dinamarca però quan aquesta, Helle Thorning-Schmidt, va ser escollida ja s’emetia la segona temporada.

A partir d’aquí, l’activista feminista Nuria Varela (experta en igualtat i violència contra les dones), al seu llibre «El síndrome Borgen», explora un fet repetitiu de violència política: moltes dones acaben abandonant la política. Com li passa a Birgitte Nyborg. I aquesta violència política no és sinó una violació de drets humans.

Varela va escollir el nom d’aquesta sèrie per a explicar aquesta síndrome perquè retrata molt bé les dificultats amb les que s’han d’enfrontar les dones quan arriben al poder polític. Però també es va posar a treballar perquè es va adonar que la realitat discrepava molt dels discursos oficials. Es diu que cada vegada hi ha més dones amb càrrecs de poder però els números reals ho desmenteixen. A més, un informe sobre «Dones al Parlament» de la Unió Interparlamentària, posa de manifest els abusos que sofreixen les dones en política. L’estudi conclou que quatre de cada cinc dones parlamentàries han estat sotmeses a violència psicològica: bullying, intimidació, abús verbal o assetjament. A més, dos terços han estat víctimes de comentaris sexuals humiliants o sexistes. I dos de cada cinc han rebut amenaces d’agressions, de violència sexual o de mort. A més, el primer dels atacs sempre sol anar dirigit a la pressió sobre el cos, l’aspecte o els cicles vitals de les dones que aspiren al poder polític.

Quin panorama més desolador i tan masclista. Amb tot, recordo la maligna Ayuso, dona que fa sentir molta vergonya aliena, dient-li a Mónica García (portaveu de Más Madrid) «A la política se viene llorada de casa» o «desesperada», «cara mústia», «que viene a hacer política aquí porqué en su casa no la soportan»... Ayuso hauria d’haver perdut el seu càrrec només per aquestes injúries, a part de moltes altres il·lícites qüestions.

El 2023, dones com Jacinda Ardern, Sanna Marin i Nicola Sturgeon van abandonar els seus càrrecs. L’1 de gener de l’any passat hi havia 36 dones entre Caps d’Estat o de Govern. Però al setembre del mateix any, només n’hi havia 28. Com diu Varela, segons els càlculs de Nacions Unides, a aquest ritme, no s’aconseguirà la igualtat de gènere a les altes esferes de la política fins d’aquí a 130 anys.

Kamala Harris ha estat la primera dona i la primera persona afroamericana d’ascendència índia en ocupar la vicepresidència i la funcionària de més alt rang de la història dels Estats Units. L’expulsaran de la política després d’haver-la utilitzat?

I és que quan elles poden aspirar a exercir un lloc de poder, el que resulta quasi impossible és mantenir-lo. I a qui pertoqui: ajudeu les dones a tenir el mateix valor polític que els homes. I de pas, expulseu de la política l’Ayuso i tots els impresentables com ella.



dissabte, 12 d’octubre del 2024

Perversa càrrega mental invisible femenina

 ―Què vols que et faci?

Quants milions de dones no han hagut de sentir aquesta frase en boca de marits o companys que suposadament «ajudaven» les seves mullers? Diria que moltes. I encara que la situació hagi millorat, tampoc s’ha arribat a cap igualtat.

Té dues vessants ben clares: molts homes necessiten instruccions per a tasques de la llar tan senzilles com treure els estris d’un rentavaixelles ple i que, probablement, es necessitaran en ben poca estona. I té la percepció que l’ajuda a ella perquè aquella feina no és responsabilitat d’ell.

Tot això suposa que ell gaudeix d’una tranquil·litat mental que la majoria de dones han d’arrossegar sobre les seves espatlles i la seva ment.

Ara, a totes aquestes feines femenines tan invisibles i tan poc reconegudes, se les anomena KinKeeping (que vindria a ser mantenint la parentela). Mantenir una família no és només donar-los menjar i rentar-los la roba. És moltes, moltes, moltes més feines. És anar a comprar havent pensat què cal menjar per a una dieta equilibrada, què es pot comprar de temporada, què està d’oferta... tenir en compte les al·lèrgies familiars, els vegetarians temporals o de sempre, qui beu cervesa sense alcohol, què no agrada encara al fill petit, com ho faig per a que no se’m faci malbé menjar... I també és recordar-se dels aniversaris familiars i avisar la família perquè feliciti a qui pertoqui, també és comprar-ne el regal i portar alguna plat preparat, si cal, a la festa. També ho és recordar-se de les visites mèdiques de tots, de quan cal canviar els llençols, la roba de temporada, donar la volta al matalàs, descongelar al vespre allò que faci falta l’endemà, saber on comprar la roba familiar, com estalviar... i tantes i tantes més que, com que les dones les fan, ningú no s’adona que s’han fet. I per tant, ningú no ho agraeix. Es dona per descomptat que estarà fet.

Laura Brown és una sociòloga de la Universitat de Nova York que, el 2010, va fer un estudi amb 227 famílies i va confirmar que el KinKeeping segueix sent una càrrega emocional i de temps bàsicament femení.

Perquè fer totes aquestes feines, a part del dolorós estrès emocional, també suposa una quantitat ingent de temps que moltes dones esgarrapen al seu oci o a les seves hores imprescindibles de dormir.

I diu que tot això passa perquè les dones donen molta més importància a la família i treballen activament per mantenir-la unida.

El 2017 es va fer un estudi a la Universitat de Nebraska demanant voluntaris que s’identifiquessin amb el KinKeeping. El 91% van ser dones.

Jill Micha és la fundadora de l’aplicació KinKeeping que serveix per organitzar la vida familiar. I va constatar que un 75% de KinKeepers eren dones.

A més, els investigadors suggereixen que la qualitat dels vincles familiars té un gran impacte en la salut i felicitat. Però, qui ho valora i ho agraeix?

I és que les dones, tot i viure esgotades per aquestes càrregues, segueixen donant prioritat a les necessitats de la seva família.



dissabte, 5 d’octubre del 2024

Què és la «Femverstising»?

 El terme va ser encunyat per Samantha Skey, directora de vendes de SheKnows Media per demostrar que l’ús d’imatges positives de les dones era beneficiós; no sols per a les dones, sinó també per a les marques que l’utilitzaven.

Els estudiosos del terme no acaben d’estar d’acord en si la forma «fem» de l’inici de la paraula fa referència a «feminism» o bé a «female». Segons la definició de M. Isabel Menéndez, que és la més acceptada, fa referència a aquella publicitat que evita, per damunt de tot, divulgar missatges lesius contra les dones. Missatges com estereotips de gènere, vexació o ridiculització de les dones... I sobretot, potenciar missatges que promoguin la igualtat de gènere i l’empoderament femení.

La segona part del terme «advertising», fa referència a publicitat. Seria doncs, la publicitat femenina.

Aquest terme va començar a sonar a partir del 2010, quan les empreses van adonar-se del poder del feminisme per a les seves campanyes publicitàries. I el van utilitzar tant per millorar les seves imatges com per atreure el públic femení.

És a dir: no tenia res a veure en si eren feministes o no. Només ho eren els anuncis per aconseguir més beneficis. No era feminisme, era negoci.

El 2014 va aparèixer la campanya «LikeaGirl». Com una nena volia criticar que fer les coses com una nena no era sinònim de debilitat o de falta d’habilitat. La protagonista preguntava a nenes, nens i algun noi que correguessin, llancessin una pilota o lluitessin com una nena. I tots fan el ruc. Denigren les nenes/noies. Després explicava que entre els deu i els dotze anys les nenes que s’identifiquen en fer les coses «LikeaGirl» perden la confiança en elles mateixes i es deprimeixen. Per acabar, surt una noia tenista famosa i torna a fer la pregunta a nenes i, llavors, corren ràpid, llancen i lluiten bé. I acaba dient-los que ser noia no és res criticable. I que si guanyen és perquè ho fan bé. I no se n’han d’avergonyir.

Les imatges són impactants i demostren perfectament que les noies ho fan molt bé. Em ve al cap l’equip de futbol femení i masculí del Barça. Elles ho han fet molt bé; ells, ben malament.

En pocs mesos, el vídeo (dirigit a dones d’entre vint i trenta-cinc anys), va aconseguir setanta-sis milions de visualitzacions.

La publicitat té una gran responsabilitat en la divulgació de valors però és correcte que la publicitat sigui feminista per aconseguir guanys econòmics? No és correcte incentivar el consum camuflant estereotips d’empoderament femení. Perquè després segueixen parlant de l’operació biquini o venent cremes anticel·lulítiques o... I enganyen les dones fent veure que s’estan fent grans canvis quan, en el fons, no tenen uns valors feministes, senzillament volen guanyar més diners.

I és que la «femverstising» no pot limitar-se només a mostrar uns valors d’aparador. Ha de generar missatges autènticament feministes. I no cal vendre productes miraculosos de bellesa quan ser lletja no és cap problema.




dissabte, 28 de setembre del 2024

El Cupra i Paul Auster

 La publicitat té per objectiu influir en el comportament de la societat per tal d’incentivar el consum d’allò que ens està oferint. I sempre ha estat lligada a estereotips tant de dona com d’home però el de la dona ha estat sempre més polèmic per convertir-la en objecte de desig.

No fa pas gaires dies, veient Stories per Instagram, d’aquelles que es posen sense ni voler-les, me’n va sortir una de cotxes: d’un Cupra. Però acompanyat d’una dona vestida amb màniga llarga però amb banyador. Un si és no és. Perquè Cupra també ha utilitzat homes. I dones com Alexia Putellas (vestida del tot) o Rosalia (molt més sensual).

Em van venir records de quan als anys 90 la publicitat era molt polèmica per l’abusiva utilització del cos femení per vendre qualsevol producte. Es va convertir en una eina per atreure i seduir el consumidor, especialment masculí. I era molt freqüent en anuncis de cotxes, begudes alcohòliques, desodorants... Dins d’aquesta línia, ja als 2000, Renault Usados va fer un anunci d’una dona en roba interior estirada en un sofà. Ella era divorciada i el missatge clar: cotxe i dona «usats» encara poden ser prou plaents. Abominable.

Ha passat quasi un quart de segle i aquestes stories del Cupra em fan adonar que, tot i que em repugni d’allò més, no hem acabat de fer net. Que es pot fer comprar a un home amb un cos femení. Però, ara, també la dona; perquè ella també vol assemblar-se a la imatge d’intrèpida... o senzillament, la triomfadora que surt a les xarxes.

I tot això potser em va fer més impacte perquè per Sant Jordi em vaig comprar el darrer llibre de Paul Auster: «Baumgartner».

L’autor, ja al final de la seva vida, lluitant contra un càncer de pulmó i després d’haver sofert, un parell d’anys abans, la mort del seu fill per sobredosi (després d’estar acusat de la mort involuntària de la seva filla), és capaç de construir un emotiu relat que clama per la voluntat de viure i de gaudir dels dies, menys afortunats que els de la joventut, que encara queden per passar.

El protagonista, Seymour Baumgartner, és un professor universitari de filosofia que està a punt de jubilar-se. És conscient que el seu estat físic i mental estan en part, deteriorats. Però vol seguir endavant amb el projecte del seu darrer llibre. És un home excèntric alhora que tendre. Tot i que fa quasi deu anys que ha perdut la seva dona, lluita també per mantenir el seu record i viure dignament amb la seva absència. L’amor que per ella va sentir va ser el far de la seva vida. I capítol a capítol, va explicant aquest profund amor que va sentir.

La novel·la és una història d’amor però també ens parla del desig, de la pèrdua, de la solitud...

I a la tapa, una noia de costat, a la vora d’una piscina amb un biquini dels anys 60. A la novel·la no hi surt cap piscina. Ni cap biquini.

I és que em dol pensar que potser l’editorial catalana hagi volgut jugar amb la imatge, com amb els cotxes d’abans i d’ara, per fer-nos comprar el llibre. Inacceptable. I molt masclista.



divendres, 27 de setembre del 2024

Compte amb el «love bombing»

 Compte, hi ha maneres d’estimar que poden ser molt tòxiques. I l’anomenat «love bombing» és una d’elles. Aquest tipus d’estimació, que no ho és, consisteix en una estratègia de manipulació, basada en demostracions d’afecte desmesurades amb l’objectiu d’enganxar la parella, és a dir: la víctima, a la relació. I quan ja estigui enganxada, serà molt fàcil manipular-la.

Cal no confondre-ho amb un demostració amorosa genuïna que pot prodigar-se, amb normalitat, en elogis propis de l’enamorament.

La diferència rau en la quantitat i el moment. Es tracta d’una quantitat excessiva, tan pel que fa a demostracions com a regals, en relació al moment que la parella està vivint. Una víctima ho va expressar així: "Tot era de color de rosa: hi havia mostres d'afecte contínues, molta atenció, em feia molts regals que em feien sentir especial i moltes promeses de futur. Em deia que jo era l'amor de la seva vida i tres mesos després de començar a sortir ja em va demanar de viure junts"

El «love bombing», per començar, aprofita el cervell per generar el plaer d’aquest amor exagerat al que la víctima s’acostuma. I una vegada enganxada, no pot viure sense necessitar-la per sentir-se, en aparença, estimada. Vivint la fal·làcia de gaudir d’un amant perfecte.

Però en un segon moment, l’abusador retira a la víctima, de manera brusca i sense explicacions, totes les recompenses que produïen tant plaer. Pot desaparèixer, com exemple, tot un cap de setmana sense ni donar explicacions.

La reacció de la víctima sol ser tràgica: es mostrarà disposada a tot, a perdre família i amics, si cal, o a pràctiques sexuals no plaents, per tornar a aconseguir les recompenses amoroses.

En aquesta situació la víctima queda molt confosa, es desestabilitza i comença a patir ansietat i perd l’autoestima. Pot adonar-se que no està enamorada de l’abusador sinó de la idea que se n’havia forjat. Però no ho fa.

I es crea un cercle viciós. Quan l’abusador s’adona que està perdent la víctima, torna a iniciar el procés de recompenses per poder seguir exercint el seu poder. I tot això ho fa, segons un estudi de Claire Strutzenberg, de la Universitat de Pennsilvània, perquè l’abusador també necessita sentir-se molt estimat i desitjat. Perquè, probablement, fins al moment, no se n’ha sentit.

Malauradament, el «love bombing» no té uns indicadors objectius que permetin detectar clarament aquesta manipulació. Amb tot, hi ha set senyals que poden alertar una víctima: un comportament desproporcionat per la connexió entre la parella, aïllament de familiars i amics, excés de regals per enganxar, comunicació excessiva, gels i desconfiança, elogis aclaparadors i tornar-se sec o indiferent de cop.

La majoria d’aquests indicadors, amb una mesura justa i correcta, formen part d’una relació amorosa correcta, amb els seus alts i baixos. I cal gaudir els autèntics enamoraments sense la por de percebre’s com víctima.

I és que ja ho deia Queen a la seva cançó: «Too much love will kill you» Massa amor et matarà.



dimarts, 24 de setembre del 2024

El masclisme d’Octavio Paz

Octavio Paz, el gran poeta, assagista mexicà i Premi Nobel de Literatura, va ser també un execrable masclista.

Va conèixer Elena Garro, qui seria la seva primera esposa, a la Universitat. Ella, a part d’estudiar filosofia, era coreògrafa del teatre universitari i ballarina clàssica. Tenia projectes intel·lectuals i artístics. Van fer-se nòvios i, al cap de dos anys, sembla que va ser ell qui va obligar-la a casar-se. En els seus escrits, Elena explica que, anant cap a classe, se li va presentar l’Octavio amb els seus amics i van portar-la cap al jutjat. Ell volia casar-se. Ella, no. Encara no era ni major d’edat i van haver de fer alguna trampa per casar-se.

Ella volia seguir amb la seva vida, plena de projectes culturals, socials, polítics... però el seu marit no li ho va permetre. Va haver de renunciar a tots. I no podia publicar res perquè ell no volia que li fes ombra.

Aquest no va ser l’únic problema d’Elena. Patricia Rosas Lopategui, professora de literatura mexicana i llatinoamericana a la Universitat de Nuevo México, ha publicat la seva biografia: El asesinato de Elena Garro. No és refereix a un assassinat físic, sinó al fet que l’haguessin aniquilat i destruït intel·lectualment. Començant per Octavio Paz, el marit i seguint amb tot el grup d’intel·lectuals dels que formava part, fins que Paz no li va permetre seguir formant-ne part.

Elena va separar-se, després de vint-i-dos anys de matrimoni. Però l’ombra de Paz era molt allargada; tan que va aconseguir que la seva ex-esposa no pogués tenir mai, en vida, el reconeixement que es mereixia. Alguns crítics la consideren la segona escriptora mexicana més important, després de Sor Juana Inés de la Cruz. I van ser molts els oprobis que va haver de sofrir.

Elena no va començar a publicar amb tranquil·litat i confiança fins uns anys després de la seva separació, quan ella es converteix en una escriptora francament prolixa: onze novel·les, dotze obres de teatre, dotze contes, molts articles, reportatges...

Els temes de la seva obra trastocaven la societat mexicana de l'època: la marginació de la dona, la llibertat femenina, la llibertat política... La seva figura literària s'ha considerat com un símbol llibertari. I per això, després de l’animadversió dels intel·lectuals, incloent el seu marit, per haver-los acusat de ser els instigadors de les revoltes estudiantils sense pagar-ne cap conseqüència (d’estudiants en van morir molts), també s’hi van afegir, contra ella, les forces de l’estat. I va acabar auto exiliant-se.

El mal ja estava fet i, especialment, perpetrat pel seu marit. Elena, ara, és considerada la precursora del realisme màgic. Títol que ostentava Gabriel García Márquez amb Cien años de soledad. Però quan ell va publicar-la ja feia uns anys que havia llegit el manuscrit de Recuerdos del porvenir, d’Elena Garro, on ja utilitzava aquesta tècnica.

I és que per més bona que sigui l’obra d’un Nobel, si és masclista amb traïdoria i maldat, el rebuig m’anul·la la voluntat de rellegir-lo.

dissabte, 31 d’agost del 2024

Quan s’acabaran els discursos masclistes?

 No es pot entendre amb facilitat que el masclisme és dolent fins i tot per als homes? Perquè, a més a més, per ser masclista i ensenyar-ho al món, vol dir que sortiràs a tots els mitjans de comunicació mundials i mai més et podràs treure de sobre l’etiqueta de masclista. I potser, en un futur, tindràs filles que, primer se’n doldran però, quan siguin més grans te n’acusaran i sentiran vergonya de reconèixer-te com a pare. Perquè tothom ho sabrà.

I que sigui masclista la gent gran... i dic gent gran perquè incomprensiblement també hi ha dones, ja hi estem molt acostumats. Però un home que no arriba als trenta, i per tant, ha estat escolaritzat en la igualtat, ja és delicte. Principalment contra ell mateix.

Harrison Butker, de vint-i-nou anys i jugador del Kansas City Chiefs, s’ha manifestat públicament com a masclista i contrari a la comunitat LGTB+ en un discurs que va pronunciar com a invitat a la Benedictine College, una universitat catòlica a Kansas (EE. UU.). Però, pot ser que l’equip rector d’aquesta universitat ja l’escollís precisament per les seves idees?

Per cert, al seu currículum, només hi consten gols. I que tocava la tuba. Però de lectures, ni en parla.

Entre d’altres barbaritats, va dir: «algunes de vosaltres podreu tenir carreres molt exitoses, però m’atreviria a suposar (millor no t’hi haguessis atrevit), que la majoria esteu més entusiasmades amb el vostre matrimoni i amb els fills que portareu al món»

Doncs el que deia, que no deu llegir ni les notícies. Ni deu saber que el món, al seu voltant, encara que poc, està canviant una mica. I pobra de la seva esposa! I pobra de la seva filla! I del fill, ni em parlem, perquè repetirà estereotip i perpetuarà masclisme.

En el mateix discurs, per si no havia quedat ja prou malament, hi va afegir que el mes de l’Orgull de la comunitat LGTB+ «era un pecat mortal». I va advertir a tots els homes que hi havia presents a la graduació que «no s’avergonyissin de la seva masculinitat i que lluitessin contra la cultura que busca desposseir els homes de la seva identitat».

Ara ja s’han recollit trenta-mil signatures perquè els seus directius l’acomiadin de l’equip. Potser no caldria. Seria preferible que rectifiqués i demanés disculpes.

Justice Horn, expresident de la Comissió LGTB+ de la ciutat de Kansas, va respondre-li, immediatament, a les seves xarxes socials: «Harrison Butker no parla en nom de la ciutat de Kansas ni ho ha fet mai. Kansas sempre ha estat una ciutat que ha acollit i celebrat els membres de la nostra comunitat LGTB+.

A més, tant el seu equip com la Lliga Nacional de Futbol Americà, van aclarir que tot i no compartir tals opinions, calia respectar-les.

I és que ni que fos per dignitat, els homes i les dones masclistes haurien de curar-se’n. I si no els dona la gana i s’obstinen a persistir-hi, que no en facin ressò, més enllà de la seva ànima; perquè les intoleràncies tenen males conseqüències. I poden afectar a adolescents encara per formar.





diumenge, 25 d’agost del 2024

Nora Cortiñas i Aung San Suu Kyi

 No fa pas gaires dies, es moria amb 94 anys i sense haver rebut resposta a la seva petició, Nora Cortiñas. Una de les fundadores de les Mares de la Plaça de Maig que des de 1977 es reuneixen cada dijous davant de la Casa Rosada, seu del Poder Executiu de la República Argentina i on hi ha el despatx presidencial.

Durant quasi cinc dècades, ella ha estat un símbol d’aquesta lluita contra la cinquena dictadura militar de l’Argentina: des de 1977 al 1983. Durant aquesta dictadura es calcula que hi va haver unes trenta mil persones desaparegudes. Entre elles el seu fill del que mai més va poder saber-ne res quan va desaparèixer. D’aquests milers de persones, unes 400 eren provinents dels Països Catalans.

Nora, en la seva petició (que mai va ser resposta), exigia l’obertura de tots els fitxers de la repressió. Perquè a més de les desaparicions, aquesta dictadura va ser responsable de moltíssimes tortures i de més de tres-cents camps de detenció il·legals.

Ella i totes les altres mares no reclamaven sinó recuperar amb vida tants milers de familiars desapareguts. Posteriorment, també van exigir saber qui eren els culpables responsables d’aquests crims contra la humanitat i van promoure el seu enjudiciament. Res els va servir de res. Nora va morir sense saber què havia passat amb el seu fill.

I aquesta història, com moltes d’altres similars i fins i tot pitjors, em fa pensar que si, en lloc dels homes, sempre haguessin manat les dones, crec que la majoria de guerres, genocidis, exterminis... no haurien tingut cabuda en aquest món nostre tan masculí i tan cruel. Tan ferotge.

Que hi ha dones molt cruels i molt ferotges, i tant! Que no han tingut el poder i l’ocasió també.

Hi penso sovint en aquesta idea i en tot el dolor, patiment, angúnia, misèria... que se’n deriva. I que s’hauria pogut evitar. I busco dones capaces de perpetrar massacres com Hitler, Franco, Mussolini, Stalin...

Potser la memòria em traeix però només soc capaç de pensar en Aung San Suu Kyi, la política birmana que el 1991 va rebre el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita no violenta contra la dictadura militar que governà el seu país durant anys.

Malauradament, després de passar quasi quinze anys entre presons i arrests domiciliaris, arribà al govern, fou ministra i ocupà la Conselleria d’Estat.

Sota el seu mandat va tenir lloc l’anomenada per uns neteja ètnica i per d’altres genocidi contra la minoria musulmana del poble Rohingya.

Ella no va liderar-lo però va ser acusada de permetre’l. I més d’un milió de rohingyes van fugir a altres països. D’altres, van veure els seus drets humans violats a gran escala; incloent execucions extrajudicials, violacions en grup, incendis, infanticidis...

Però tot i Aung San Suu Kyi, entre les dones, no trobo cap Hitler, Franco, Mussolini, Stalin...

I és que les dones: filles, mares, nétes, esposes, àvies... tenen un innat instint de protecció més humà que el de la majoria d’homes. I elles haurien preservat molt millor les vides de pares, fills, avis, marits, néts...

dissabte, 10 d’agost del 2024

La senyoreta Else

 Aquest és el títol d’una novel·la d’un dels escriptors més influents del tombant del segle XIX. Es tracta del vienès Arthur Schnitzler. Aquesta obra, el 1924 va tenir un gran èxit però el 1933, arran de l’ascens del partit nazi i l’aplicació de les lleis contra els jueus, va ser prohibida. I va ser llançada al foc durant les famoses i desoladores cremades de llibres organitzades per Goebbels a Berlín. Amb tot, Schnitzler, mai no va abandonar la religió jueva tot i saber que hauria pogut tenir molt més èxit professional.

El setembre passat, l’obra va ser publicada per Viena Edicions, dins de la col·lecció Petits plaers, traduïda per Clara Formosa. Té poques pàgines, però és de fàcil, encara que tràgica, lectura. I un cop més, la protagonista és víctima del desempar personal i social.

La literatura d’Arthur Schnitzler s’endinsa en les pulsions de l’ànima que, com a neuròleg i psiquiatre, coneixia prou bé. Era amic de Freud i aquest li reconeixia els mèrits de la seva obra. A part del tema psicològic, les obres d’Schnitzler tenen un alt component eròtic i parlen també de la fractura social de la seva àpoca.

L’argument de La senyoreta Else no és pas d’acció. Passen poques coses: una noia jove, despreocupada fins a cert punt, per culpa del pare que li ha tocat (que malversa els diners jugant a la borsa), passa uns dies de vacances amb la seva tia a San Martino di Castrozza, on s’hi reuneix el bo i millor de la societat vienesa. La placidesa de les vacances es veu alterada per l'egoista súplica de la mare: demanar diners a un conegut que comparteix hotel amb ella, per evitar la presó del pare. Aquest hi està disposat sempre i quan ella compleixi un tracte que li imposa.

Schnitzler va ser un dels primers autors en llengua alemanya que va utilitzar la tècnica del monòleg interior. A la Senyoreta Else, aquest recurs li permet explorar els racons més íntims de l’ànima de la protagonista. I l’ús de la primera persona li aporta, també, una densa profunditat.

La veu interior d’Else ens fa arribar, amb intimitat i tragèdia, el seu patiment i tots els sentiments que se’n deriven. Acomplir el tracte vexatori que el senyor Von Dorsday li imposa (regalar-li el seu cos), significa per a ella la deshonra i la ignomínia. I es debat entre obeir la mare (per evitar un possible suïcidi del pare), i el seu propi desig d’emancipació, amb el perill de trencar-se psíquicament per dins.

Else passa unes hores, intentant prendre la decisió d’acceptar o no la vilesa del senyor adinerat que pot salvar el pare, sotmesa a una gran angoixa. Reflexiona sobre totes les possibilitats i expressa molt tristament el desig que sent per poder viure lliure sense haver d’enfonsar la seva honorabilitat per culpa d’un pare capaç d’exigir tan humiliant sacrifici. I tant és el patiment que s’endinsa en les possibilitats de la pròpia mort.

I és que si Else és una dona literari el servei de l’anàlisi de l’ànima femenina, està basada en moltes dones reals que sí han hagut de sucumbir a la deshonra i ignomínia.

dijous, 1 d’agost del 2024

Les dones de Wad-Ras

Wad-Ras és l’única presó de Catalunya exclusivament per a dones. I té molt mala fama per vella, obsoleta i males praxis.

El funcionariat de presons viu moments molt delicats: per un costat, l’horrible assassinat de la cuinera de Mas d’Enric per la falta de protocols i lleis que l’emparin amb més rigor i, per l’altre, veus que s’alcen contra el tancament de presos a les cel·les perquè, com qualsevol treballador, puguin exercir el seu dret de vaga. I com que no se senten prou escoltats, segueixen protestant i boicotejant actes públics.

Però no totes les treballadores/rs, siguin funcionaris o no, gaudeixen del mateix prestigi professional: n’hi ha d’infatigables i amb gran vocació. Una psicòloga que treballa a Wad-Ras m’explicava fa uns dies la situació de les dones a les que ajuda, ja sigui en sessions individuals o grupals, al capdavant d’un servei d’ajuda a les preses. I els fa acompanyament emocional quan han estat víctimes de violència. No treballa les causes, sinó la història que han sofert per tal d’iniciar-les en un procès cap a la sanació psíquica. També les ajuda atenent-les en les recaigudes i en la prevenció. L’objectiu és trencar el cercle agressiu que les engoleix i dotar-les d’eines per aprendre a posar límits que els facilitin unes relacions més sanes.

Dins de la presó femenina, hi ha força sororitat. Elles també creen xarxes de recolzament, d’afecte i d’ajuda. Però també hi ha conflictes greus. Són dones que hi arriben des de contextos vitals molt durs.

Moltes són migrades i amb problemes de drogues. Perquè els les ofereixen per guanyar diners fàcils i ràpids per als fills que han deixat en els seus països d’origen. També hi ha preses per furts, per robatori... i algun cas per homicidi del propi agressor i una per infanticidi.

A la presó hi conviuen dones de tots els estaments socials. Els grups d’ajuda són horitzontals i les unes expliquen a les altres les eines que els han anat bé per sortir de la seva tràgica realitat. Per a algunes, la presó és com una protecció que les treu de situacions vitals insofribles. Per a d’altres, només un infern.

Com m’explicava, hi ha una part del funcionariat amb escassa formació i poca voluntat per desenvolupar intervencions més humanitzades. Perquè aquestes dones que han delinquit (força vegades coaccionades i sota xantatge) són jutjades com les úniques culpables de les seves desgràcies.

El model penitenciari és punitiu. La sanació no prové del càstig. Ningú no aprendrà a ser millor perquè l’aïllin dues setmanes. I tanmateix, el funcionariat té dret a treballar sense riscos vitals.

Segons m’explicava, però, hi ha certs funcionaris que, sense ser autodefensa, poden colpejar-les. I elles ja ni es queixen perquè saben que no els faran cas. I moltes vegades, aquests abusos queden impunes.

I és que qualsevol intern de presó, home o dona, i tot el funcionariat que hi conviu, necessiten una reforma urgent, molt més humanitzada i justa, que els permeti viure a tots plegats amb més dignitat.



dissabte, 27 de juliol del 2024

Ifigènia

 És un personatge de la mitologia grega. El seu nom significa «dona forta de mena». I tot i així, la seva vida és una tràgica tragèdia.

Era la filla gran del rei Agamèmnon, rei d’Argos (o Micenes), que segons la Ilíada va participar en la guerra de Troia i va esdevenir un dels màxims dirigents de l’exèrcit aqueu assetjant la ciutat.

La seva mare era Clitemnestra, esposa d’Agamèmnon. La mare ja és víctima de violència sexual perquè va néixer dels ous postos per la seva mare, la reina Leda, després de ser violada per Zeus.

En algunes altres narracions, a Ifigènia, se li atribueixen com a pares Teseu i Helena.

Àrtemis, una de les deïtats gregues més venerades, era la deessa de la caça, dels animals salvatges, de les terres verges, els naixements, la virginitat, les donzelles... Es representava com una caçadora que portava arc i fletxes i el cérvol li estava consagrat. Per això, després que Agamèmnon matés un dels seus cérvols sagrats i s’hagués vantat de ser millor caçador que ella, Àrtemis el va castigar: va encalmar tant els vents, que les barques no podien sortir cap a Troia per recuperar Helena. I va ser llavors que el vident Calcant, considerat el millor en les seves prediccions, erròniament, li aconsellà a Agamèmnon que per poder apaivagar l’ira d’Àrtemis, sacrifiqués la seva filla Ifigènia.

La majoria de les fonts afirmen que Agamèmnon va sacrificar-la.

Ifigènia a Àulida és el títol d’una tragèdia d’Eurípides de l’any 409 aC i representada uns anys després, quan l’autor ja era mort. En arribar el moment del sacrifici, Ifigènia suplica abraçada als genolls del seu pare que no la mati. Però Agamèmnon respon que, si es nega a permetre el sacrifici, no sols morirà ella sinó que la resta de l'exèrcit matarà tota la seva família. Al final de la tragèdia, un missatger conta a Clitemnestra, la mare, els successos ocorreguts durant el sacrifici: Ifigènia havia ofert el seu coll amb noblesa i quan el sacerdot es disposava a degollar-la, de sobte va desaparèixer raptada per algun déu i en el seu lloc va aparèixer-hi un cérvol degollat.

Al Teatre Lliure de Barcelona s’ha pogut veure aquesta temporada una adaptació d’Albert Arribas, amb direcció d’Alícia Gorina, de la tragèdia grega. Els protagonistes han estat Emma Vilarassau i Pere Arquillué.

La primera part és fidel a l’argument i l’esdevenir de l’original d’Eurípides: Agamèmnon s’enfronta al dilema d’actuar com a líder guerrer o com a pare amant.

Un cop més una noia verge és sacrificada. En coneixem d’altres d’històries literàries de donzelles sacrificades. Com la llegenda de Santa Úrsula (quan les donzelles són martiritzades i sacrificades per negar-se a les apetències sexuals dels bàrbars) O les cent donzelles lliurades pels seus pares per aconseguir el rescat de Galceran de Pinós...

I és que, a partir d'Ifigènia, que Emma Vilarassau interpreta com el que ella creu el primer personatge femení víctima de violència, matrimoni i sacrifici queden enllaçats en moltes històries.



dilluns, 22 de juliol del 2024

Et pots refiar d’alguns pares?

De la immensa majoria, sí. D’alguns, si pel que sigui no hi comparteixes gaire res amb les maneres de fer i d’educar, si conviden la teva filla a una festa d’aniversari, pots fins i tot, experimentar força angúnia en dir sí. O també pots sentir-la si tens clar que diràs no inventant-te qualsevol excusa. Perquè saps que és mentida i et fa sentir malament per no acabar de refiar-te’n i deixar la teva filla sense l’activitat a la que ha estat convidada.

Fins aquí, ambdues possibilitats són comprensibles i raonables. Però fa un parell de mesos, ens assabentàvem d’una barbaritat esgarrifosa que pot generar molta angoixa a l’hora d’acceptar invitacions a cases d’amistats de les nostres filles. El presumpte culpable: un pare. De mares fent tals barbaritats, no n’he llegit ni escoltat cap.

L’agost de 2023 a Lake Oswego, a la ciutat d'Oregon, als Estats Units, una nena de 12 anys va convidar les seves amigues a una festa de pijames.

Els pares de les amigues confiaven en el pare de l’amfitriona.

En ser a la casa, les nenes van adonar-se que el pare s’implicava molt en les activitats que volien dur a terme. Però elles van preferir baixar al soterrani a veure pel·lícules i a fer-se els tractaments facials que estan tant de moda a la seva edat: els anomenats «skincare», tan perjudicials per a les seves pells.

El pare, un home que per força ha de ser absolutament amoral, va baixar-los uns batuts de fruita tot insistint que havien de veure-se’ls. Amb una aparença de beguda saludable ell hi havia barrejat benzodiazepina ( un potent sedant per induir-les al son). Una de les nenes es va queixar perquè no li agradaven i el pare va anar a fer-li’n un altre. Després, va pressionar-les a totes perquè se’ls beguessin. La notícia no diu res sobre la filla però, si no la drogava a ella, hauria tingut un testimoni de les seves pretensions. Aquesta beguda, posteriorment van declarar les nenes, portava uns trossets blancs que no s’havien acabat de dissoldre’s prou bé.

El pare va fer l’oferiment enverinat entre les nou i les deu del vespre. I anava baixant al soterrani per comprovar si ja estaven adormides. Una d’elles va mig veure com li aixecava la mà a una i s’hi atansava per comprovar com d’adormida ja estava. Ell va marxar esperant l’efecte devastador desitjat i, aquell moment (per una sort casual que podria perfectament no haver pogut passar), una de les nenes va aconseguir enviar un missatge a la seva mare suplicant-li que anés a buscar-la perquè no se sentia segura i, probablement, no podria enviar-li cap més missatge.

Aquests pares van córrer a buscar la filla i van poder avisar la resta de famílies. I van salvar-les de l’agrassió.

Però què pretenia el pare? Per què volia drogar-les? Per explicar-los un conte de bona nit, segur que no. Cal pensar el pitjor perquè sembla la resposta més obvia: segurament hauria abusat sexualment d’elles.

I és que successos com aquests fan agafar por, molta por. Perquè hi ha pares homes dels que no et pots refiar.



diumenge, 14 de juliol del 2024

Homes que fan repugnància (Joan Carles I i..)

Sempre n’hi ha hagut. I alguna dona, encara que en una proporció molt ínfima respecte a la mala repercussió social del homes, també. Ara mateix em va al cap la dona que va tallar el penis a la seva parella. Ella era lliure però ell tenia esposa i fills. Segons els metges, ella tenia una depressió greu i idees suïcides en el moment dels fets. Actualment, havent demanat disculpes, ha acceptat la resta d’anys de presó i el pagament de la multa.

Però fa pocs dies, ha sortit als mitjans un fàstic més, de tipus personal (no quant a lladre), de Joan Carles I. Pilar Eyre, una experta en la casa reial d’Espanya, ha explicat un cop més, barbaritats repugnants d’aquest home que hauria d’estar engarjolat de fa molts anys. No es van casar enamorats, però això no dona carta blanca per a cometre de manera impune, diuen més de 5.000 infidelitats sabudes. Quantes en sabeu de Sofia? Ella va fer tot el possible per comportar-se dignament però ell la menystenia en públic de manera repugnant. I ella havia d’aguantar. Havia d’aguantar que en un sopar, estant ella asseguda al seu costat, en entrar l’amant de Joan Carles, ell s’aixequés davant de tothom a saludar-la. Havia d’aguantar que si, pel que fos, ella sobresortia en algun acte institucional, ell la castigués fins i tot, colpejant-la amb el seu bastó (en una recepció en la que ella encara no estava ben col·locada). Havia d’aguantar que li digués coses terribles (un professional dels llavis, contractat per una televisió no es va atrevir a reproduir els insults que li proferia). Havia d’aguantar que, un dia, que ell va ensopegar i ella, de forma instintiva va atansar-s’hi a ajudar-lo, li digués: "Deixa'm en pau cony, qui t'ha dit que m'ajudis!".

Falten paraules duríssimes per descriure una bèstia així!

L’altre cas d’homes repugnants seria el que aquests dies Anne Hathaway ha denunciat: les «proves químiques» que van infligir-li quan començava la seva carrera. N’era prou conscient però tampoc volia que l’etiquetessin d’actriu difícil (que és el que hauria passat) i renunciar a tot allò que, com a magnífica professional ha aconseguit. Fins i tot un Òscar. Però a un preu caríssim.

Van donar-li un paper en una pel·lícula però li van dir que hi anirien deu nois per escollir-li parella. Llavors, davant l’atenta mirada dels directors de càsting (homes), van obligar-la a petonejar-los a tots per veure amb quin hi havia més «química». A sobre, van ser tan repugnants que van dir-li: «No et fa il·lusió enrotllar-te amb tots?». Va fer veure que li semblava bé per no perdre la feina. Ella encara era molt jove, però ho va trobar realment fastigós.

Certament el casos són ben diferents però tant Joan Carles I com els violents químics m’impulsen a adjectivar-los de repugnants.

I és que a molts homes se’ls ha permès actuar contra les dones sense sancionar-los. I si ells són repugnants per la seva violència, crueltat, menyspreu... les lleis que els ho permeten, també ho són.