M’agrada ser dona de la meva generació...

Perquè, de petites, haver jugat a nines, botigues, cuinetes... (tot i que de grans hi vàrem descobrir molt males intencions) ens va permetre aprendre moltes coses útils.

Perquè no vàrem haver de jugar, de petites, a pistoles que no ens feien aprendre res de bo.

Perquè sempre ens van permetre plorar quan les tristeses ho exigien.

Perquè no ens van negar mai el dret a plorar per demostrar una falsa fortalesa (fos o no real).

Perquè quan ens enfadàvem entre amigues, tot i que podíem ser cruels, no ho arreglàvem a cops de puny (que de més grans es podien convertir en guerres).

Perquè no vàrem haver de pegar a ningú per imposar la nostra voluntat i, potser, ja estàvem aprenent una millor manera de resoldre conflictes.

Perquè quan se’ns va permetre estudiar, vàrem poder ser magnífiques científiques, metgesses, arquitectes, enginyeres, físiques...

Perquè no vàrem tenir vetades magnífiques professions considerades només de dones, tot i negar-nos professions mal considerades d’homes.

Perquè tot i els milions de trampes, travetes, humiliacions, vexacions... hem pogut arribar a cotes professionals molt altes (tenint encara vetades per gènere les més altes).

Perquè no vàrem tenir el camí fàcil per arribar on anàvem i, tot i que se’ns va exigir més del doble del mèrit i més del quàdruple d’esforç, vàrem ser capaces de fer-ho sense poder permetre’ns gaires febleses.

Perquè tot i els ingents sacrificis i les enormes dificultats, és una meravella excepcional poder ser mare.

Perquè no hem hagut de quedar relegades al més secundari i menys abnegat paper de pare.

Perquè amb les nostres amigues podem parlar de tot.

Perquè no ens cal parlar de futbol ni de cotxes... ni de qui és més fort o fa més conquestes femenines.

Perquè sabem fer i fem moltes coses alhora.

Perquè no ens hem hagut de reduir a menjar xiclet o parlar.

Perquè des de la posició d’inferioritat que ens han infligit, sabem escoltar molt més i amb més respecte.

Perquè no hem desenvolupat un tarannà paternalista.

Perquè el mansplaining, tot i que també poden fer-ne ús les dones, és molt habitual en homes.

Perquè no necessitem forçosament, per sentir-nos superiors, ser condescendents amb els homes.

I per tants d’altres perquè...

I per tants d’altres perquè no...

I és que tot i les crueltats que se’ns han infligit, ser dona és molt millor que ser home. I com deia M Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa, nació oprimida i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel».

Eren dolentes les mares franquistes?

 Tant a la literatura com a la realitat hi ha mares dolentes. A la literatura, en part, perquè fer mares modèliques o tipus santes (abnegades, entregades, altruistes...) no ven tant. El públic lector (i el que no ho és també), té una tendència no cultivada, sinó quasi genètica, a ser morbós, a sentir atracció per allò desagradable, cruel, prohibit, dolent... És mig malaltís.

A la realitat, la figura de la mare (i la vida en general), és molt més complexa. Les mares tenen una doble funció: la biològica, des de la fecundació fins al part i la maternitat (que varia segons les diferents societats).

A l’època de Franco, les mares que van parir durant la dictadura franquista van haver de viure unes exigències maternals tan dures que, en alguns casos, podien arribar a semblar que eren dolentes. O ser-ho. No ho eren elles per se; era que el patriarcat, el masclisme, la subjugació, el menyspreu, els maltractaments... els hi tornava sovint i aparentment. El problema era molt greu, era més de fons: totes aquestes maldats que se’ls infligia jugaven en contra d’elles i podien arribar a desestabilitzar-les molt cruelment. Llavors, el seu patiment podia repercutir amb accions dures i cruels contra les seves pròpies filles i fills.

Aquest patró de les mares del temps del dictador que, per un costat volia enlairar-les a assemblar-se a la marededéu i per un altre les deixava al nivell quasi de les bèsties, no va ser exclusiu d’aquell mal individu. Hi ha i ha hagut moltes altres societats amb aquestes maldats.

Quantes mares d’aquella època, si haguessin pogut ser independents i escollir una mica el seu destí, no haurien prioritzat la seva llibertat? I sense fer-les sentir culpables! Només faltaria!

No és una obligació ser mare. I moltes potser hi van arribar perquè els ho havien inculcat amb foc: els havia d’agradar ser mares per damunt de tot.

I tampoc no és una obligació ser una mare bona. Tothom fa el que hi sap. Però a vegades, no és una opció, és un resultat no escollit.

Un dels llibres més durs que he llegit sobre mares dolentes és el de Jeannette Winterson: Per què ser feliç quan pots ser normal? Una història colpidora, i més, tenint en compte que ella va ser una nena adoptada. Us el recomano.

Marta Marín-Dòmine, a la seva novel·la Diré que m’ho he inventat, retrata una mare dolenta fruit del franquisme. Volia ser mare però en tenir la criatura, va penedir-se’n. Ens diu l’autora que la seva mare literària és una autoficció. És un gènere que li ha permès desenvolupar una tècnica molt terapèutica: quan la realitat et resulta tan cruel, dubtar sobre aquesta realitat és una manera d’amagar a qui t’ha fet mal. La seva mare, no era dolenta, li’n va fer.

I és que, com diu l’autora, en el maltractament infantil, només una simple bufetada, pot resultar una monstruositat perquè d’una persona que estimes, no te l’esperes. És tan dura la novel·la que, tot i ser molt lectora, vaig ser incapaç d’acabar-la.

Maneres de vestir femenines

Sovint hi dono voltes a aquest tema. Especialment perquè encara no soc capaç d’assolir l’austeritat que el meu mancat enteniment m’exigeix. I en obrir l’armari per vestir-me, per culpa de la meva coixa i manca autoestima, tinc una tendència a vestir-me com si encara tingués la regla. Dones de la meva generació, oi que els dies del sagnat, que et feien sentir bruta sí o sí, acostumàvem a empolainar-nos una mica més del compte per compensar aquella sensació?

Doncs l’empastifament s’ha acabat però jo segueixo coixa, manca... I confesso que molts dies encara necessito vestir-me com el dies vermells d’aquells temps que no enyoro.

I faig raonaments de tota mena per poder arribar a tenir a l’armari allò només necessari. Però el cap em fa males passades perquè no té prou empenta per deixar-me sortir, contenta, amb una absoluta discreció. Mea culpa. Diria que el percentatge de dones que tenim aquest problema és elevat. A l’escola, ja haurien d’anar canviant els currículums.

Hi ha uns tipus molts clars de vestimentes femenines. Que no vol dir que els homes no les tinguin, però jo no formo part del seu grup.

Les dones que es vesteixen: bàsicament tapen el seu cos, segons temporada, amb roba sense suc ni bruc. Vull dir, no desmerèixer, perquè aspiro a formar part d’aquest grup, que obren l’armari i, sense maldecaps, es posen el que hi arrepleguen. Allò que han comprat per necessari per no haver d’anar destapades. Sense mirar colors, ni textures, ni estampats...

Les dones que s’arreglen: ja mirem colors, textures, estampats... passem molta estona amb la porta de l’armari obert sense saber què triar; dubtem perquè tenim més d’una opció (amb la conseqüent pèrdua de temps) i volem que la roba ens doni aquell plus de seguretat que el cap no ens regala. Per culpa d’aquest plus, podem enfarfegar-nos més del compte. I la idea és que, en aparèixer en qualsevol lloc, es vegi abans el complement o la peça escollida, que la nostra ànima.

Les dones que s’empolainen: aquestes van tan enfarfegades que no és que no se’ls pugui veure l’ànima, quasi no pots ni veure-les a elles. Porten decoracions arreu: arracades com làmpades, cinturons amb sivelles com safates, bosses de mà com cofres de tresors, anells que deixen borni el contrincant, roba plena de farbalans, randes, colors exuberants... Ep, que si van contentes, joioses elles.

Les dones que porten marques han passat èpoques diferents. Fa uns anys era més important el logo amb purpurina d’una marca caríssima sobre el pit, que la roba en si. Sempre han estat símbol de poder demostrar que sobren diners per gastar en superficialitats. Per sort, ara, hi ha situacions en què portar algun d’aquests logos et fa superflu.

Les dones grans que van vestides de jovenetes, normalment, em donen ensurts: les veus pel darrere sense que es diferenciïn molt d’una joveneta però, en girar-se, tot l’arrugam proper a una pansa seca, fa el contrast pitjor i l’efecte ridícul.

I és que vestir bé, trobar aquell equilibri entre l’alegria i l’austeritat, és una fortalesa només apta per a algunes dones.

Dones menys considerades que gates i esquirols

 Vivim en un món on moltes dones estan obligades a viure sota la fèrula de perverses interpretacions, extremadament radicals, de l’Islam. Ser radical és ser i pensar de manera gens flexible i gens tolerant. Ser intolerant és ser incapaç d'acceptar les opinions o les idees dels altres si no coincideixen amb les pròpies. A dia d’avui, la intolerància no hauria de ser un defecte pervers, sinó un delicte per purgar amb totes les seves conseqüències.

Res tan senzill com obligar a tots els perversos dirigents talibans a usar el burka fins que sanessin de la seva intolerància. Una minúscula sanció per una abominable llei contra les dones.

A l’Afganistan, després que el 2021 els Estats Units es retiressin del país i els talibans prenguessin el poder, les dones han estat més maltractades que les bèsties. Aquestes no estan obligades al bruka, ni... La majoria de noies no pot anar a una escola de secundària. Cap a la universitat. Els han tancat els salons de bellesa i els han restringit els viatges sense un tutor masculí.

Aquest agost, a més, es va aprovar una llei que va prohibir la veu de les dones en l’espai públic. Que a la pràctica vol dir que no poden parlar davant de micròfons, no poden recitar poesia i tampoc poden cantar acompanyades de música.

A part, les dones talibanes, per una llei implementada pel Ministeri per a la propagació de la Virtut i la Prevenció del Vici, tenen la prohibició de sortir al carrer sense anar tapades de cap a peus. Només un reixeta a la roba els permet veure una mica per allà on passen. Segur que la quantitat de caigudes, cops, ensopegades... que pateixen, ratllen un nivell infrahumà. A més de no poder gaudir dels beneficis del sol, aquestes dones pateixen falta de vitamina D i per tant, estan exposades tant al raquitisme com a l’osteoporosi. El burka també els augmenta el risc de convulsions en els seus lactants.

Amb tot, per què aquest mal ministeri no preveu castigar el vici d’aquests homes de fustigar les seves dones pitjor que als animals? Quin és el concepte de virtut d’uns homes que només l’apliquen a les seves dones quan ells són els pitjors viciosos?

Per tot això, fa pocs dies Meryl Streep va manifestar-se en contra d’aquestes prohibicions: «Un esquirol té més drets a l'Afganistan que una nena, perquè els talibans han tancat l'accés als parcs per a les dones i les nenes. Un ocell pot cantar a Kabul, però una nena no i una dona tampoc, en públic. Això és insòlit, és una supressió de la llei natural.»

El periodista Sergi Unanue, en un article, denunciava la república d’Hágion Óros, un lloc sagrat per a l’església ortodoxa grega que controla aquesta península de la Macedònia Central. Els monjos que hi habiten tenen prohibida l’entrada a les dones i a qualsevol femella de cap espècie animal (menys les gates).

I és que si les accions tenen conseqüències, l’Afganistan mai tindrà cap lloc important al món. Només provocarà titulars inhumans. I Hágion Óros seguirà sent un espai inútil i sense reconeixement.

Més monges de clausura que monjos

Recentment s’han trobat les restes d’Helena de Remolins, una priora del segle XVII al monestir de Santa Maria d’Alguaire. Una edificació que es va bastir al segle XIII ― del que només en queden vestigis―, i que durant quatre segles va dominar un ampli territori. La priora conservava encara un rosari entre les mans i la vestimenta mortuòria.

Marquesa de la Guàrdia, una noble catalana, en quedar vídua el 1240, d’acord amb el costum de l’època, ingressà a l’orde de Sant Joan de Jerusalem.

Dels homes, no el recordo pas, aquest costum d’obligar-los a enclaustrar-se...

L’agost de 1245, Marquesa va ser nomenada comanadora del monestir de Sant Joan de Cervera. I a partir de l’edificació del monestir d’Alguaire, el 1250, en va ser la fundadora. I va ser molt generosa amb la comunitat fent-los donació de totes les seves possessions i de les del marit (a la mort de la seva filla sense descendència). Però va haver de lluitar contra alguns parents masculins perquè no les hi prenguessin.

Marquesa havia optat per no ser estricta en la clausura. A ella li era imprescindible una certa llibertat per aconseguir l’esplendor que va assolir el seu monestir. Dins de l’orde santjoanista hi havia una part que sí hi estava a favor de la clausura. I la pugna va perdurar fins a la priora Jerònima de Gort (1527-1601), que es va mostrar partidària de l’estricta clausura. Ella i algunes antecessores havien estat acusades de tenir homes i fins i tot fugits de la justícia dins del convent. Una acusació fàcil per arrabassar-los totes les propietats i riqueses que la comunitat femenina, amb esforç i treball havia aconseguit. I com que totes les comunitats femenines tenien per sobre un legislador masculí, en adonar-se de la seva prosperitat, els hi feien la vida impossible.

No va ser l’únic monestir acusat. Es prou conegut el cas del monestir de Sant Joan de les Abadesses. La seva darrera abadessa, Ingelberga, (976-1049), va haver de fugir del convent perquè Bernat de Tallaferro, germanastre d’ella per part de pare, volia arrabassar-li també tota la riquesa que, des d’Emma, la primera abadessa i filla de Guifre el Pilós, havia aconseguit el monestir. Entre d’altres, se les va acusar del mateix: de tenir homes al convent.

Què hauria passat si les dones haguessin sigut abadesses sense una autoritat masculina per sobre? I si haguessin estat les dones les autoritats per sobre del monestirs masculins? La pregunta és retòrica i resposta obvia.

A rel de la notícia, però, m’he plantejat la diferència entre clausura femenina i masculina. Els homes, tot i tenir a les seves files Sant Benet de Núrsia i Sant Bernat de Claravall, no han hagut de sofrir tanta clausura ni tantes acusacions. Sabeu el cas d’algun monestir masculí arrabassat per monges, acusant-los de tenir-hi dones?

Actualment, queden sis clausures masculines per onze de femenines. Quasi el doble.

I és que tenir les dones controlades, amb clausura o sense, ha estat i segueix sent una prioritat masculina molt rendible a molts nivells.

Sarah Bernhardt, Alphonse Mucha i Gismonda

 A finals del segle XIX, París és una ciutat vibrant que viu la coneguda Belle Époque. En aquest període, el reconegut moviment cultural, anomenat Art Noveau, va representar un retorn a la puresa i a la bellesa de les formes naturals.

Dins d’aquest moviment, un artista txec, Alphonse Mucha hi triomfa gràcies a la seva visió de la dona i al seu estil. Durant la seva joventut va treballar principalment en murals decoratius i alguns nobles li encarregaven l’embelliment dels seus palaus. Però Mucha va tenir mala sort: dos incendis van destruir pràcticament la seva obra primerenca. Amb tot, ja havia demostrat una gran habilitat en plasmar temes mitològics i una exuberant decoració vegetal. Un estil en el que sobretot va destacar pel seu innovador tractament de la figura femenina.

El 1887 es va traslladar a París. Touluse Lautrec ja feia sis anys que hi residia i, a part de pintar, també feia cartellisme com Mucha. Però l’estil de Touluse Lautrec s’emmarcava en el postimpressionisme. Mucha es centrava més en les dones; Touluse, també les pintava, però es centrava més en la vida de l’oci nocturn on també hi cabien les prostitutes.

A Mucha, el cop de sort li va venir de la mà de Sarah Bernhardt. Un dia, el seu cartellista habitual estava malalt i Mucha, que ja treballava per al seu equip es va oferir a fer el cartell. És un cartell molt famós que representa l’actriu amb un vestit bizantí i amb el cap ple de flors. I amb format vertical, no l’habitual horitzontal.

El gener de 1895, les parets de París van quedar decorades amb moltes còpies d’aquest cartell per anunciar Gismonda, al Théâtre de la Renaissance.

Bernhardt era ja una de les actrius franceses de teatre més reconegudes de finals del segle XIX.

El cartell va tenir molt d’èxit. La gent els arrencava i se’ls emportava a casa. Adonant-se de la publicitat que Mucha li oferia, l’artista va fer-li un contracte en exclusivitat per a sis anys.

I va ser ell qui, amb els seus cartells va contribuir a la fama de l’actriu més enllà de França. I poc a poc, també va anar encarregant-se de les escenografies i del vestuari.

L’òpera Gismonda és un drama femení molt enrevessat. Potser per aquest motiu va dibuixar-la vestida de reina bizantina i perquè Gismonda era vídua del duc d’Atenes i Bizanci una ciutat grega, a la riba del Bòsfor, molt important.

A part de la Bernhardt, les dones embolicades en intricats motius florals es van convertir en les seves veritables protagonistes. En una època en què les dones ja començaven a rebutjar el conservadorisme social. I Mucha, combinant el recolzament a la seva emancipació amb elegància i sensualitat ― eren dones etèries i belles―, va contribuir a la nova visió de la dona.

I és que l’artista tot i plasmar una dona forta, audaç i dinàmica, alhora, ho feia amb delicadesa i sensibilitat, amb pentinats elaboradíssims i vestits sumptuosos, amb postures dignes i coratjoses; i el resultat transmetia la complexitat de la figura femenina en una època molt canviant.

La síndrome de Borgen

 Borgen és una sèrie dramàtica de la televisió danesa. És una ficció política que narra la trajectòria de Birgitte Nyborg, líder del partit dels Moderats i Primera Ministra de Dinamarca. Sovint es creu que la protagonista està basada en la Primera Ministra de Dinamarca però quan aquesta, Helle Thorning-Schmidt, va ser escollida ja s’emetia la segona temporada.

A partir d’aquí, l’activista feminista Nuria Varela (experta en igualtat i violència contra les dones), al seu llibre «El síndrome Borgen», explora un fet repetitiu de violència política: moltes dones acaben abandonant la política. Com li passa a Birgitte Nyborg. I aquesta violència política no és sinó una violació de drets humans.

Varela va escollir el nom d’aquesta sèrie per a explicar aquesta síndrome perquè retrata molt bé les dificultats amb les que s’han d’enfrontar les dones quan arriben al poder polític. Però també es va posar a treballar perquè es va adonar que la realitat discrepava molt dels discursos oficials. Es diu que cada vegada hi ha més dones amb càrrecs de poder però els números reals ho desmenteixen. A més, un informe sobre «Dones al Parlament» de la Unió Interparlamentària, posa de manifest els abusos que sofreixen les dones en política. L’estudi conclou que quatre de cada cinc dones parlamentàries han estat sotmeses a violència psicològica: bullying, intimidació, abús verbal o assetjament. A més, dos terços han estat víctimes de comentaris sexuals humiliants o sexistes. I dos de cada cinc han rebut amenaces d’agressions, de violència sexual o de mort. A més, el primer dels atacs sempre sol anar dirigit a la pressió sobre el cos, l’aspecte o els cicles vitals de les dones que aspiren al poder polític.

Quin panorama més desolador i tan masclista. Amb tot, recordo la maligna Ayuso, dona que fa sentir molta vergonya aliena, dient-li a Mónica García (portaveu de Más Madrid) «A la política se viene llorada de casa» o «desesperada», «cara mústia», «que viene a hacer política aquí porqué en su casa no la soportan»... Ayuso hauria d’haver perdut el seu càrrec només per aquestes injúries, a part de moltes altres il·lícites qüestions.

El 2023, dones com Jacinda Ardern, Sanna Marin i Nicola Sturgeon van abandonar els seus càrrecs. L’1 de gener de l’any passat hi havia 36 dones entre Caps d’Estat o de Govern. Però al setembre del mateix any, només n’hi havia 28. Com diu Varela, segons els càlculs de Nacions Unides, a aquest ritme, no s’aconseguirà la igualtat de gènere a les altes esferes de la política fins d’aquí a 130 anys.

Kamala Harris ha estat la primera dona i la primera persona afroamericana d’ascendència índia en ocupar la vicepresidència i la funcionària de més alt rang de la història dels Estats Units. L’expulsaran de la política després d’haver-la utilitzat?

I és que quan elles poden aspirar a exercir un lloc de poder, el que resulta quasi impossible és mantenir-lo. I a qui pertoqui: ajudeu les dones a tenir el mateix valor polític que els homes. I de pas, expulseu de la política l’Ayuso i tots els impresentables com ella.

Perversa càrrega mental invisible femenina

 ―Què vols que et faci?

Quants milions de dones no han hagut de sentir aquesta frase en boca de marits o companys que suposadament «ajudaven» les seves mullers? Diria que moltes. I encara que la situació hagi millorat, tampoc s’ha arribat a cap igualtat.

Té dues vessants ben clares: molts homes necessiten instruccions per a tasques de la llar tan senzilles com treure els estris d’un rentavaixelles ple i que, probablement, es necessitaran en ben poca estona. I té la percepció que l’ajuda a ella perquè aquella feina no és responsabilitat d’ell.

Tot això suposa que ell gaudeix d’una tranquil·litat mental que la majoria de dones han d’arrossegar sobre les seves espatlles i la seva ment.

Ara, a totes aquestes feines femenines tan invisibles i tan poc reconegudes, se les anomena KinKeeping (que vindria a ser mantenint la parentela). Mantenir una família no és només donar-los menjar i rentar-los la roba. És moltes, moltes, moltes més feines. És anar a comprar havent pensat què cal menjar per a una dieta equilibrada, què es pot comprar de temporada, què està d’oferta... tenir en compte les al·lèrgies familiars, els vegetarians temporals o de sempre, qui beu cervesa sense alcohol, què no agrada encara al fill petit, com ho faig per a que no se’m faci malbé menjar... I també és recordar-se dels aniversaris familiars i avisar la família perquè feliciti a qui pertoqui, també és comprar-ne el regal i portar alguna plat preparat, si cal, a la festa. També ho és recordar-se de les visites mèdiques de tots, de quan cal canviar els llençols, la roba de temporada, donar la volta al matalàs, descongelar al vespre allò que faci falta l’endemà, saber on comprar la roba familiar, com estalviar... i tantes i tantes més que, com que les dones les fan, ningú no s’adona que s’han fet. I per tant, ningú no ho agraeix. Es dona per descomptat que estarà fet.

Laura Brown és una sociòloga de la Universitat de Nova York que, el 2010, va fer un estudi amb 227 famílies i va confirmar que el KinKeeping segueix sent una càrrega emocional i de temps bàsicament femení.

Perquè fer totes aquestes feines, a part del dolorós estrès emocional, també suposa una quantitat ingent de temps que moltes dones esgarrapen al seu oci o a les seves hores imprescindibles de dormir.

I diu que tot això passa perquè les dones donen molta més importància a la família i treballen activament per mantenir-la unida.

El 2017 es va fer un estudi a la Universitat de Nebraska demanant voluntaris que s’identifiquessin amb el KinKeeping. El 91% van ser dones.

Jill Micha és la fundadora de l’aplicació KinKeeping que serveix per organitzar la vida familiar. I va constatar que un 75% de KinKeepers eren dones.

A més, els investigadors suggereixen que la qualitat dels vincles familiars té un gran impacte en la salut i felicitat. Però, qui ho valora i ho agraeix?

I és que les dones, tot i viure esgotades per aquestes càrregues, segueixen donant prioritat a les necessitats de la seva família.

Què és la «Femverstising»?

 El terme va ser encunyat per Samantha Skey, directora de vendes de SheKnows Media per demostrar que l’ús d’imatges positives de les dones era beneficiós; no sols per a les dones, sinó també per a les marques que l’utilitzaven.

Els estudiosos del terme no acaben d’estar d’acord en si la forma «fem» de l’inici de la paraula fa referència a «feminism» o bé a «female». Segons la definició de M. Isabel Menéndez, que és la més acceptada, fa referència a aquella publicitat que evita, per damunt de tot, divulgar missatges lesius contra les dones. Missatges com estereotips de gènere, vexació o ridiculització de les dones... I sobretot, potenciar missatges que promoguin la igualtat de gènere i l’empoderament femení.

La segona part del terme «advertising», fa referència a publicitat. Seria doncs, la publicitat femenina.

Aquest terme va començar a sonar a partir del 2010, quan les empreses van adonar-se del poder del feminisme per a les seves campanyes publicitàries. I el van utilitzar tant per millorar les seves imatges com per atreure el públic femení.

És a dir: no tenia res a veure en si eren feministes o no. Només ho eren els anuncis per aconseguir més beneficis. No era feminisme, era negoci.

El 2014 va aparèixer la campanya «LikeaGirl». Com una nena volia criticar que fer les coses com una nena no era sinònim de debilitat o de falta d’habilitat. La protagonista preguntava a nenes, nens i algun noi que correguessin, llancessin una pilota o lluitessin com una nena. I tots fan el ruc. Denigren les nenes/noies. Després explicava que entre els deu i els dotze anys les nenes que s’identifiquen en fer les coses «LikeaGirl» perden la confiança en elles mateixes i es deprimeixen. Per acabar, surt una noia tenista famosa i torna a fer la pregunta a nenes i, llavors, corren ràpid, llancen i lluiten bé. I acaba dient-los que ser noia no és res criticable. I que si guanyen és perquè ho fan bé. I no se n’han d’avergonyir.

Les imatges són impactants i demostren perfectament que les noies ho fan molt bé. Em ve al cap l’equip de futbol femení i masculí del Barça. Elles ho han fet molt bé; ells, ben malament.

En pocs mesos, el vídeo (dirigit a dones d’entre vint i trenta-cinc anys), va aconseguir setanta-sis milions de visualitzacions.

La publicitat té una gran responsabilitat en la divulgació de valors però és correcte que la publicitat sigui feminista per aconseguir guanys econòmics? No és correcte incentivar el consum camuflant estereotips d’empoderament femení. Perquè després segueixen parlant de l’operació biquini o venent cremes anticel·lulítiques o... I enganyen les dones fent veure que s’estan fent grans canvis quan, en el fons, no tenen uns valors feministes, senzillament volen guanyar més diners.

I és que la «femverstising» no pot limitar-se només a mostrar uns valors d’aparador. Ha de generar missatges autènticament feministes. I no cal vendre productes miraculosos de bellesa quan ser lletja no és cap problema.

El Cupra i Paul Auster

 La publicitat té per objectiu influir en el comportament de la societat per tal d’incentivar el consum d’allò que ens està oferint. I sempre ha estat lligada a estereotips tant de dona com d’home però el de la dona ha estat sempre més polèmic per convertir-la en objecte de desig.

No fa pas gaires dies, veient Stories per Instagram, d’aquelles que es posen sense ni voler-les, me’n va sortir una de cotxes: d’un Cupra. Però acompanyat d’una dona vestida amb màniga llarga però amb banyador. Un si és no és. Perquè Cupra també ha utilitzat homes. I dones com Alexia Putellas (vestida del tot) o Rosalia (molt més sensual).

Em van venir records de quan als anys 90 la publicitat era molt polèmica per l’abusiva utilització del cos femení per vendre qualsevol producte. Es va convertir en una eina per atreure i seduir el consumidor, especialment masculí. I era molt freqüent en anuncis de cotxes, begudes alcohòliques, desodorants... Dins d’aquesta línia, ja als 2000, Renault Usados va fer un anunci d’una dona en roba interior estirada en un sofà. Ella era divorciada i el missatge clar: cotxe i dona «usats» encara poden ser prou plaents. Abominable.

Ha passat quasi un quart de segle i aquestes stories del Cupra em fan adonar que, tot i que em repugni d’allò més, no hem acabat de fer net. Que es pot fer comprar a un home amb un cos femení. Però, ara, també la dona; perquè ella també vol assemblar-se a la imatge d’intrèpida... o senzillament, la triomfadora que surt a les xarxes.

I tot això potser em va fer més impacte perquè per Sant Jordi em vaig comprar el darrer llibre de Paul Auster: «Baumgartner».

L’autor, ja al final de la seva vida, lluitant contra un càncer de pulmó i després d’haver sofert, un parell d’anys abans, la mort del seu fill per sobredosi (després d’estar acusat de la mort involuntària de la seva filla), és capaç de construir un emotiu relat que clama per la voluntat de viure i de gaudir dels dies, menys afortunats que els de la joventut, que encara queden per passar.

El protagonista, Seymour Baumgartner, és un professor universitari de filosofia que està a punt de jubilar-se. És conscient que el seu estat físic i mental estan en part, deteriorats. Però vol seguir endavant amb el projecte del seu darrer llibre. És un home excèntric alhora que tendre. Tot i que fa quasi deu anys que ha perdut la seva dona, lluita també per mantenir el seu record i viure dignament amb la seva absència. L’amor que per ella va sentir va ser el far de la seva vida. I capítol a capítol, va explicant aquest profund amor que va sentir.

La novel·la és una història d’amor però també ens parla del desig, de la pèrdua, de la solitud...

I a la tapa, una noia de costat, a la vora d’una piscina amb un biquini dels anys 60. A la novel·la no hi surt cap piscina. Ni cap biquini.

I és que em dol pensar que potser l’editorial catalana hagi volgut jugar amb la imatge, com amb els cotxes d’abans i d’ara, per fer-nos comprar el llibre. Inacceptable. I molt masclista.

Compte amb el «love bombing»

 Compte, hi ha maneres d’estimar que poden ser molt tòxiques. I l’anomenat «love bombing» és una d’elles. Aquest tipus d’estimació, que no ho és, consisteix en una estratègia de manipulació, basada en demostracions d’afecte desmesurades amb l’objectiu d’enganxar la parella, és a dir: la víctima, a la relació. I quan ja estigui enganxada, serà molt fàcil manipular-la.

Cal no confondre-ho amb un demostració amorosa genuïna que pot prodigar-se, amb normalitat, en elogis propis de l’enamorament.

La diferència rau en la quantitat i el moment. Es tracta d’una quantitat excessiva, tan pel que fa a demostracions com a regals, en relació al moment que la parella està vivint. Una víctima ho va expressar així: "Tot era de color de rosa: hi havia mostres d'afecte contínues, molta atenció, em feia molts regals que em feien sentir especial i moltes promeses de futur. Em deia que jo era l'amor de la seva vida i tres mesos després de començar a sortir ja em va demanar de viure junts"

El «love bombing», per començar, aprofita el cervell per generar el plaer d’aquest amor exagerat al que la víctima s’acostuma. I una vegada enganxada, no pot viure sense necessitar-la per sentir-se, en aparença, estimada. Vivint la fal·làcia de gaudir d’un amant perfecte.

Però en un segon moment, l’abusador retira a la víctima, de manera brusca i sense explicacions, totes les recompenses que produïen tant plaer. Pot desaparèixer, com exemple, tot un cap de setmana sense ni donar explicacions.

La reacció de la víctima sol ser tràgica: es mostrarà disposada a tot, a perdre família i amics, si cal, o a pràctiques sexuals no plaents, per tornar a aconseguir les recompenses amoroses.

En aquesta situació la víctima queda molt confosa, es desestabilitza i comença a patir ansietat i perd l’autoestima. Pot adonar-se que no està enamorada de l’abusador sinó de la idea que se n’havia forjat. Però no ho fa.

I es crea un cercle viciós. Quan l’abusador s’adona que està perdent la víctima, torna a iniciar el procés de recompenses per poder seguir exercint el seu poder. I tot això ho fa, segons un estudi de Claire Strutzenberg, de la Universitat de Pennsilvània, perquè l’abusador també necessita sentir-se molt estimat i desitjat. Perquè, probablement, fins al moment, no se n’ha sentit.

Malauradament, el «love bombing» no té uns indicadors objectius que permetin detectar clarament aquesta manipulació. Amb tot, hi ha set senyals que poden alertar una víctima: un comportament desproporcionat per la connexió entre la parella, aïllament de familiars i amics, excés de regals per enganxar, comunicació excessiva, gels i desconfiança, elogis aclaparadors i tornar-se sec o indiferent de cop.

La majoria d’aquests indicadors, amb una mesura justa i correcta, formen part d’una relació amorosa correcta, amb els seus alts i baixos. I cal gaudir els autèntics enamoraments sense la por de percebre’s com víctima.

I és que ja ho deia Queen a la seva cançó: «Too much love will kill you» Massa amor et matarà.

El masclisme d’Octavio Paz

Octavio Paz, el gran poeta, assagista mexicà i Premi Nobel de Literatura, va ser també un execrable masclista.

Va conèixer Elena Garro, qui seria la seva primera esposa, a la Universitat. Ella, a part d’estudiar filosofia, era coreògrafa del teatre universitari i ballarina clàssica. Tenia projectes intel·lectuals i artístics. Van fer-se nòvios i, al cap de dos anys, sembla que va ser ell qui va obligar-la a casar-se. En els seus escrits, Elena explica que, anant cap a classe, se li va presentar l’Octavio amb els seus amics i van portar-la cap al jutjat. Ell volia casar-se. Ella, no. Encara no era ni major d’edat i van haver de fer alguna trampa per casar-se.

Ella volia seguir amb la seva vida, plena de projectes culturals, socials, polítics... però el seu marit no li ho va permetre. Va haver de renunciar a tots. I no podia publicar res perquè ell no volia que li fes ombra.

Aquest no va ser l’únic problema d’Elena. Patricia Rosas Lopategui, professora de literatura mexicana i llatinoamericana a la Universitat de Nuevo México, ha publicat la seva biografia: El asesinato de Elena Garro. No és refereix a un assassinat físic, sinó al fet que l’haguessin aniquilat i destruït intel·lectualment. Començant per Octavio Paz, el marit i seguint amb tot el grup d’intel·lectuals dels que formava part, fins que Paz no li va permetre seguir formant-ne part.

Elena va separar-se, després de vint-i-dos anys de matrimoni. Però l’ombra de Paz era molt allargada; tan que va aconseguir que la seva ex-esposa no pogués tenir mai, en vida, el reconeixement que es mereixia. Alguns crítics la consideren la segona escriptora mexicana més important, després de Sor Juana Inés de la Cruz. I van ser molts els oprobis que va haver de sofrir.

Elena no va començar a publicar amb tranquil·litat i confiança fins uns anys després de la seva separació, quan ella es converteix en una escriptora francament prolixa: onze novel·les, dotze obres de teatre, dotze contes, molts articles, reportatges...

Els temes de la seva obra trastocaven la societat mexicana de l'època: la marginació de la dona, la llibertat femenina, la llibertat política... La seva figura literària s'ha considerat com un símbol llibertari. I per això, després de l’animadversió dels intel·lectuals, incloent el seu marit, per haver-los acusat de ser els instigadors de les revoltes estudiantils sense pagar-ne cap conseqüència (d’estudiants en van morir molts), també s’hi van afegir, contra ella, les forces de l’estat. I va acabar auto exiliant-se.

El mal ja estava fet i, especialment, perpetrat pel seu marit. Elena, ara, és considerada la precursora del realisme màgic. Títol que ostentava Gabriel García Márquez amb Cien años de soledad. Però quan ell va publicar-la ja feia uns anys que havia llegit el manuscrit de Recuerdos del porvenir, d’Elena Garro, on ja utilitzava aquesta tècnica.

I és que per més bona que sigui l’obra d’un Nobel, si és masclista amb traïdoria i maldat, el rebuig m’anul·la la voluntat de rellegir-lo.

Quan s’acabaran els discursos masclistes?

 No es pot entendre amb facilitat que el masclisme és dolent fins i tot per als homes? Perquè, a més a més, per ser masclista i ensenyar-ho al món, vol dir que sortiràs a tots els mitjans de comunicació mundials i mai més et podràs treure de sobre l’etiqueta de masclista. I potser, en un futur, tindràs filles que, primer se’n doldran però, quan siguin més grans te n’acusaran i sentiran vergonya de reconèixer-te com a pare. Perquè tothom ho sabrà.

I que sigui masclista la gent gran... i dic gent gran perquè incomprensiblement també hi ha dones, ja hi estem molt acostumats. Però un home que no arriba als trenta, i per tant, ha estat escolaritzat en la igualtat, ja és delicte. Principalment contra ell mateix.

Harrison Butker, de vint-i-nou anys i jugador del Kansas City Chiefs, s’ha manifestat públicament com a masclista i contrari a la comunitat LGTB+ en un discurs que va pronunciar com a invitat a la Benedictine College, una universitat catòlica a Kansas (EE. UU.). Però, pot ser que l’equip rector d’aquesta universitat ja l’escollís precisament per les seves idees?

Per cert, al seu currículum, només hi consten gols. I que tocava la tuba. Però de lectures, ni en parla.

Entre d’altres barbaritats, va dir: «algunes de vosaltres podreu tenir carreres molt exitoses, però m’atreviria a suposar (millor no t’hi haguessis atrevit), que la majoria esteu més entusiasmades amb el vostre matrimoni i amb els fills que portareu al món»

Doncs el que deia, que no deu llegir ni les notícies. Ni deu saber que el món, al seu voltant, encara que poc, està canviant una mica. I pobra de la seva esposa! I pobra de la seva filla! I del fill, ni em parlem, perquè repetirà estereotip i perpetuarà masclisme.

En el mateix discurs, per si no havia quedat ja prou malament, hi va afegir que el mes de l’Orgull de la comunitat LGTB+ «era un pecat mortal». I va advertir a tots els homes que hi havia presents a la graduació que «no s’avergonyissin de la seva masculinitat i que lluitessin contra la cultura que busca desposseir els homes de la seva identitat».

Ara ja s’han recollit trenta-mil signatures perquè els seus directius l’acomiadin de l’equip. Potser no caldria. Seria preferible que rectifiqués i demanés disculpes.

Justice Horn, expresident de la Comissió LGTB+ de la ciutat de Kansas, va respondre-li, immediatament, a les seves xarxes socials: «Harrison Butker no parla en nom de la ciutat de Kansas ni ho ha fet mai. Kansas sempre ha estat una ciutat que ha acollit i celebrat els membres de la nostra comunitat LGTB+.

A més, tant el seu equip com la Lliga Nacional de Futbol Americà, van aclarir que tot i no compartir tals opinions, calia respectar-les.

I és que ni que fos per dignitat, els homes i les dones masclistes haurien de curar-se’n. I si no els dona la gana i s’obstinen a persistir-hi, que no en facin ressò, més enllà de la seva ànima; perquè les intoleràncies tenen males conseqüències. I poden afectar a adolescents encara per formar.

Nora Cortiñas i Aung San Suu Kyi

 No fa pas gaires dies, es moria amb 94 anys i sense haver rebut resposta a la seva petició, Nora Cortiñas. Una de les fundadores de les Mares de la Plaça de Maig que des de 1977 es reuneixen cada dijous davant de la Casa Rosada, seu del Poder Executiu de la República Argentina i on hi ha el despatx presidencial.

Durant quasi cinc dècades, ella ha estat un símbol d’aquesta lluita contra la cinquena dictadura militar de l’Argentina: des de 1977 al 1983. Durant aquesta dictadura es calcula que hi va haver unes trenta mil persones desaparegudes. Entre elles el seu fill del que mai més va poder saber-ne res quan va desaparèixer. D’aquests milers de persones, unes 400 eren provinents dels Països Catalans.

Nora, en la seva petició (que mai va ser resposta), exigia l’obertura de tots els fitxers de la repressió. Perquè a més de les desaparicions, aquesta dictadura va ser responsable de moltíssimes tortures i de més de tres-cents camps de detenció il·legals.

Ella i totes les altres mares no reclamaven sinó recuperar amb vida tants milers de familiars desapareguts. Posteriorment, també van exigir saber qui eren els culpables responsables d’aquests crims contra la humanitat i van promoure el seu enjudiciament. Res els va servir de res. Nora va morir sense saber què havia passat amb el seu fill.

I aquesta història, com moltes d’altres similars i fins i tot pitjors, em fa pensar que si, en lloc dels homes, sempre haguessin manat les dones, crec que la majoria de guerres, genocidis, exterminis... no haurien tingut cabuda en aquest món nostre tan masculí i tan cruel. Tan ferotge.

Que hi ha dones molt cruels i molt ferotges, i tant! Que no han tingut el poder i l’ocasió també.

Hi penso sovint en aquesta idea i en tot el dolor, patiment, angúnia, misèria... que se’n deriva. I que s’hauria pogut evitar. I busco dones capaces de perpetrar massacres com Hitler, Franco, Mussolini, Stalin...

Potser la memòria em traeix però només soc capaç de pensar en Aung San Suu Kyi, la política birmana que el 1991 va rebre el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita no violenta contra la dictadura militar que governà el seu país durant anys.

Malauradament, després de passar quasi quinze anys entre presons i arrests domiciliaris, arribà al govern, fou ministra i ocupà la Conselleria d’Estat.

Sota el seu mandat va tenir lloc l’anomenada per uns neteja ètnica i per d’altres genocidi contra la minoria musulmana del poble Rohingya.

Ella no va liderar-lo però va ser acusada de permetre’l. I més d’un milió de rohingyes van fugir a altres països. D’altres, van veure els seus drets humans violats a gran escala; incloent execucions extrajudicials, violacions en grup, incendis, infanticidis...

Però tot i Aung San Suu Kyi, entre les dones, no trobo cap Hitler, Franco, Mussolini, Stalin...

I és que les dones: filles, mares, nétes, esposes, àvies... tenen un innat instint de protecció més humà que el de la majoria d’homes. I elles haurien preservat molt millor les vides de pares, fills, avis, marits, néts...

La senyoreta Else

 Aquest és el títol d’una novel·la d’un dels escriptors més influents del tombant del segle XIX. Es tracta del vienès Arthur Schnitzler. Aquesta obra, el 1924 va tenir un gran èxit però el 1933, arran de l’ascens del partit nazi i l’aplicació de les lleis contra els jueus, va ser prohibida. I va ser llançada al foc durant les famoses i desoladores cremades de llibres organitzades per Goebbels a Berlín. Amb tot, Schnitzler, mai no va abandonar la religió jueva tot i saber que hauria pogut tenir molt més èxit professional.

El setembre passat, l’obra va ser publicada per Viena Edicions, dins de la col·lecció Petits plaers, traduïda per Clara Formosa. Té poques pàgines, però és de fàcil, encara que tràgica, lectura. I un cop més, la protagonista és víctima del desempar personal i social.

La literatura d’Arthur Schnitzler s’endinsa en les pulsions de l’ànima que, com a neuròleg i psiquiatre, coneixia prou bé. Era amic de Freud i aquest li reconeixia els mèrits de la seva obra. A part del tema psicològic, les obres d’Schnitzler tenen un alt component eròtic i parlen també de la fractura social de la seva àpoca.

L’argument de La senyoreta Else no és pas d’acció. Passen poques coses: una noia jove, despreocupada fins a cert punt, per culpa del pare que li ha tocat (que malversa els diners jugant a la borsa), passa uns dies de vacances amb la seva tia a San Martino di Castrozza, on s’hi reuneix el bo i millor de la societat vienesa. La placidesa de les vacances es veu alterada per l'egoista súplica de la mare: demanar diners a un conegut que comparteix hotel amb ella, per evitar la presó del pare. Aquest hi està disposat sempre i quan ella compleixi un tracte que li imposa.

Schnitzler va ser un dels primers autors en llengua alemanya que va utilitzar la tècnica del monòleg interior. A la Senyoreta Else, aquest recurs li permet explorar els racons més íntims de l’ànima de la protagonista. I l’ús de la primera persona li aporta, també, una densa profunditat.

La veu interior d’Else ens fa arribar, amb intimitat i tragèdia, el seu patiment i tots els sentiments que se’n deriven. Acomplir el tracte vexatori que el senyor Von Dorsday li imposa (regalar-li el seu cos), significa per a ella la deshonra i la ignomínia. I es debat entre obeir la mare (per evitar un possible suïcidi del pare), i el seu propi desig d’emancipació, amb el perill de trencar-se psíquicament per dins.

Else passa unes hores, intentant prendre la decisió d’acceptar o no la vilesa del senyor adinerat que pot salvar el pare, sotmesa a una gran angoixa. Reflexiona sobre totes les possibilitats i expressa molt tristament el desig que sent per poder viure lliure sense haver d’enfonsar la seva honorabilitat per culpa d’un pare capaç d’exigir tan humiliant sacrifici. I tant és el patiment que s’endinsa en les possibilitats de la pròpia mort.

I és que si Else és una dona literari el servei de l’anàlisi de l’ànima femenina, està basada en moltes dones reals que sí han hagut de sucumbir a la deshonra i ignomínia.

Les dones de Wad-Ras

Wad-Ras és l’única presó de Catalunya exclusivament per a dones. I té molt mala fama per vella, obsoleta i males praxis.

El funcionariat de presons viu moments molt delicats: per un costat, l’horrible assassinat de la cuinera de Mas d’Enric per la falta de protocols i lleis que l’emparin amb més rigor i, per l’altre, veus que s’alcen contra el tancament de presos a les cel·les perquè, com qualsevol treballador, puguin exercir el seu dret de vaga. I com que no se senten prou escoltats, segueixen protestant i boicotejant actes públics.

Però no totes les treballadores/rs, siguin funcionaris o no, gaudeixen del mateix prestigi professional: n’hi ha d’infatigables i amb gran vocació. Una psicòloga que treballa a Wad-Ras m’explicava fa uns dies la situació de les dones a les que ajuda, ja sigui en sessions individuals o grupals, al capdavant d’un servei d’ajuda a les preses. I els fa acompanyament emocional quan han estat víctimes de violència. No treballa les causes, sinó la història que han sofert per tal d’iniciar-les en un procès cap a la sanació psíquica. També les ajuda atenent-les en les recaigudes i en la prevenció. L’objectiu és trencar el cercle agressiu que les engoleix i dotar-les d’eines per aprendre a posar límits que els facilitin unes relacions més sanes.

Dins de la presó femenina, hi ha força sororitat. Elles també creen xarxes de recolzament, d’afecte i d’ajuda. Però també hi ha conflictes greus. Són dones que hi arriben des de contextos vitals molt durs.

Moltes són migrades i amb problemes de drogues. Perquè els les ofereixen per guanyar diners fàcils i ràpids per als fills que han deixat en els seus països d’origen. També hi ha preses per furts, per robatori... i algun cas per homicidi del propi agressor i una per infanticidi.

A la presó hi conviuen dones de tots els estaments socials. Els grups d’ajuda són horitzontals i les unes expliquen a les altres les eines que els han anat bé per sortir de la seva tràgica realitat. Per a algunes, la presó és com una protecció que les treu de situacions vitals insofribles. Per a d’altres, només un infern.

Com m’explicava, hi ha una part del funcionariat amb escassa formació i poca voluntat per desenvolupar intervencions més humanitzades. Perquè aquestes dones que han delinquit (força vegades coaccionades i sota xantatge) són jutjades com les úniques culpables de les seves desgràcies.

El model penitenciari és punitiu. La sanació no prové del càstig. Ningú no aprendrà a ser millor perquè l’aïllin dues setmanes. I tanmateix, el funcionariat té dret a treballar sense riscos vitals.

Segons m’explicava, però, hi ha certs funcionaris que, sense ser autodefensa, poden colpejar-les. I elles ja ni es queixen perquè saben que no els faran cas. I moltes vegades, aquests abusos queden impunes.

I és que qualsevol intern de presó, home o dona, i tot el funcionariat que hi conviu, necessiten una reforma urgent, molt més humanitzada i justa, que els permeti viure a tots plegats amb més dignitat.