El 2019 vaig participar en La Miscel·lània dels 10 anys de l'Associació Fènix amb el text Repetint errors.
diumenge, 26 d’abril del 2020
El càncer no s'amaga, es supera
Que Déu ens agafi confessats
El 2018 vaig participar en el recull Que Déu ens agafi confessats del col·lectiu Lola Palau, amb el text La germana capciosa
La vescomtessa dissortada
Tot és possible
L'any 2014 juntament amb altres narradors de la Catalunya Central vàrem publicar el llibre Tot és possible, 43 Narradors de la Catalunya Central. El meu text porta per títol: Vull viure, lleument lliure, la meva llibertat.
Diari d'urgències
El 2008 vaig quedar finalista del IV Concurs Literari de l'Associació de Dones del Solsonès amb el text Salvatge supervivència.
Relació Contraindicada
El 2006 vaig guanyar el primer premi del II Concurs Literari de l'Associació de Dones del Solsonès, amb el text Relació contraindicada.
Repetint Errors
Avui, vull compartir amb vosaltres un text que vaig publicar a la
Miscel·lània, 10 anys de l'Associació Fènix, El càncer no
s'amaga, es supera. I va dels errors que la justícia, emparant-se en
la injustícia impune, segueix cometent amb tota la barbàrie. I
parla del solsoní Gaietà Ripoll, l'últim executat per la
Inquisició espanyola i de Jordi Cuixart, del que tots sabem la
injustícia que viu a la presó. I és que, per més que passin els
segles, homes dolents sempre n'hi haurà. I de més dolents que els
permeten ser-ho (fins i tot emparant-se en la injusta justícia que
practiquen), també.
Repetint
errors
Cal
assaborir la
indulgència,
la tolerància,
la
comprensió
i la clemència.
Perquè
l’enravenament, la
intolerància, la
incomprensió i el rigor
tenen
mal gust. Fa regust de
perversió. Ensutgen
l’ànima...
Malintencionada.
Maliciosa.
Malèvola.
Maligna.
I
si, per desgràcia, se’n va camí enllà de l’abús de poder ―a
fi de perpetuar-se―,
té molt nocives conseqüències per als oprimits.
Camins
tallats.
Ales
abatudes.
Cors
ofegats.
Ànimes
congelades...
I
tant hi fa que la intolerància vulgui excusar-se en preteses
justificacions, siguin religioses o polítiques. Ambdós motius són
perillosíssims perquè permeten perpetrar atrocitats.
Hitler,
Franco,
Inquisició,
Tribunal
Suprem...
Ni
la religió ni la política poden ser disfresses per executar ni
empresonar ningú, arbitràriament. Ni poden atorgar-se el dret a
decidir, impunement, sobre l’esdevenidor del proïsme,
sotmetent-lo, tot emparant-se en la força de l’abús de poder.
Això és i ha estat sempre una perversitat.
Qui
es tapa les vergonyes amb l’escut de la religió o la política per
dominar sobre febles, desemparats, idealistes, dissidents...
s’enganya a si mateix per poder exhibir, a lloure, la seva
perversitat.
Quina
mena d’ànimes corcades poden, amb hipocresia sàdica, simular
una causa noble ―amb
la que només enganyaran ignorants―,
per encobrir la seva intolerància i judicar abusant del seu poder
desencarrilat?
L’inquisidor
Toranzo.
El
fiscal Calabuig.
El
jutge Llarena.
El
jutge
Moreno del
Tribunal Suprem espanyol, actuant
com a fiscal.
No
hi ha atrocitat més gran que voler
cremar
algú a la foguera per discrepàncies
ideològiques.
És
un greu delicte empresonar o condemnar ―en
una suposada democràcia―,
dirigents
polítics per discrepar ideològicament.
Se’n
diu prevaricació, del delicte d’un funcionari públic quan no
compleix les obligacions del seu càrrec. I, quina paraula trobaríem
quan, a més a més, aquests, utilitzen
el poder per manipular la justícia al
seus antulls?
Toranzo,
Calabuig, Llarena i Marchena
s’han cregut i es creuen messies redemptors de la maldat humana
quan, en realitat, són ells qui l’han prodigada i la prodiguen.
Perquè
tots ells, i els que actuen com ells, són perversos.
—Cavallers
de la fe, en presència de l’Altíssim, anem a considerar
l’aterridora transcendència d’un esgarrifós crim contra Déu
Nostre Senyor.
Qui
així parlava era Miquel Toranzo, un vell inquisidor ressentit i
pervers.
Estiu
de 1825, l’escena té lloc a les deu del matí a la capella de la
presó de Sant Narcís de València. L’altar s’ha allargat amb
uns taulons i s’ha cobert amb unes estovalles de setí morat;
darrera, tres cadires per al jurat. Al fons de l’absis, un Sant
Crist rudimentari i, a la dreta, l’emblema de la Inquisició: una
creu de troncs escortada per una espasa com a símbol del poder i una
branca d’olivera com a símbol de perdó.
Els
altres dos membres del jurat són Josep Maria Despujol, canonge de la
catedral i l’arquebisbe Simón López.
El
1478, quatre segles abans, un rei Ferran, mal anomenat el Catòlic,
havia implantat la Inquisició espanyola —maligna amb ganes—, amb
l’obsessió de reforçar el poder de la seva monarquia.
Quatre
segles més tard, quan a Europa ja no quedaven tribunals
inquisitorials, un altre Ferran, també rei, el setè del seu nom, i
mal anomenat el Desitjat, no feia cas de les advertències d’alguns
consellers i pentinava el seu gat tot mirant-se les sivelles daurades
de les sabates del quadre que li havia pintat Goya.
Quina
dèria, el poble espanyol en batejar tan erròniament! Què podia
tenir de desitjat un rei que havia traït el seu pare, havia acceptat
una pensió de quatre mil reals anuals de Napoleó i havia hagut de
signar, per imposició, la restitució de La Pepa i l’abolició de
la Inquisició?
Tanmateix,
acabat el Trienni Liberal, i ja en plena Dècada Ominosa —
indesitjable per tanta decadència sabatera—, a València, els tres
mal anomenats homes d’església, aprofitant el pànic del rei, van
aconseguir posar en marxa un Tribunal de la Fe, evitant el nom
d’Inquisició perquè no estava clar si La Pepa continuava vigent o
també tenia un gat per pentinar. Al Vaticà, Lleó XII no tenia cap
gat però també s’enlluernava amb l’or del seu anell de
pescador.
Dos
segles encara més tard, el 26
de febrer
de 2019,
el Tribunal Suprem
d’Espanya, en el marc d’un macro judici contra l’independentisme
català, jutja Jordi Cuixart i Navarro, president
d’Òmnium Cultural, en
presó preventiva des de l’octubre
de 2017 per ordre
de la
magistrada del PP Carmen Lamela Díaz. Se l’acusa de rebel·lió
i malversació. Se li demanen 17 anys de presó i d’inhabilitació.
El fiscal encarregat del cas és el jutge Jaime Moreno Verdejo, de
qui s’ha posat en dubte la seva imparcialitat per la seva
col·laboració amb el PP i la FAES. A part, d’haver format part
d’un tribunal designat pel CGPJ per donar un càrrec vitalici a un
familiar d’un amic. El jutge Pablo Llarena Conde, que ha instruït
la causa també ha estat acusat de parcial i ha
fet
unes declaracions que han
posat de manifest la irregularitat de l’adjudicació del cas a la
seva persona. No
hi ha cap acte delictiu en contra de Jordi Cuixart, tret de pujar
damunt d’un cotxe de la policia ―mal
deixat, obert i amb armes, al costat de milers de manifestants
indignats per les detencions i els escorcolls del 20 de setembre del
2017. Amb l’atenuant ―per
qui amb sed de venjança vol veure-hi rebel·lió―,
que va pujar-hi perquè des de terra no se’l podia sentir i per
desconvocar la manifestació que ja havia acabat perquè ja eren les
dotze de la nit.
L’estiu
de 1825, Toranzo — creient-se un emissari diví—, ja havia trobat
el seu boc expiatori i el volia cremar a la foguera per tornar a
sentir-se poderós. Ell estava convençut que no es condemnaria
perquè el seu Déu li perdonaria, en el darrer moment i amb una
curta oració, totes les malvestats fetes en nom seu.
—Gaietà
Ripoll i Pla, se us acusa de no assistir a missa, de no impartir la
doctrina cristiana més enllà dels deu manaments, d’haver retirat
el crucifix de l’aula, d’haver canviat la salutació d’Ave
Maria Puríssima per un trist Lloem el Senyor i d’impedir que les
ànimes tendres de la vostra escola facin el senyal de la creu.
El
jutge Moreno, emparat pel president del Tribunal Suprem, Manuel
Marchena Gómez, i tots els sequaços
―inclosos des dels alts càrrecs del govern anterior, amb el senyor
Rajoy i Sáez de Santamaría, el ministre Zoido, el coordinador
policial de l’10 Pérez de los Cobos,i fins als policies
de més baix rang―, s’han inventat un relat de violència
inexistent per poder condemnar-los, si no a la foguera, com a mínim
per esgarrar-los la vida fins al màxim de la seva maldat. La majoria
d’ells cometen perjuri. El jutge Moreno, amb el relat aprés de
memòria, va desgranant
unes preguntes capcioses al
senyor Cuixart
per poder anar relatant la seva ficció. Deu suposar que el mig món
que l’escolta és analfabet.
―
En
l’objecte social d’Ômnium Cultural figura la independència de
Catalunya? ―Qui
així pregunta és el jutge Moreno.
―
Òmnium Cultural és una entitat en defensa de la llengua i la
cultura (i deu pensar per ell que quan una llengua i una cultura
s’han de defensar és perquè estan sent atacades), fundada el
1961. És l’entitat cívico-cultural més gran d’Europa. I és a
partir de la sentència de la sentència del Tribunal Constitucional
contra l’Estatut, quan esdevé independentista. Segur que el
noranta-nou per cent dels socis d’Òmnium son independentistes. Jo
sóc independentista.
L’acusat
Ripoll era natural de Solsona, amb casa al carrer de Llobera i fill
de la Teresa i d’en Miquel, un daurador que havia pintat un Sant
Pere, una Mare de Déu del Remei i una part del retaule major de la
Catedral de Solsona. El xiquet havia estudiat de lletra, doctrina
cristiana, cortesia, aritmètica i retòrica a les Escoles Pies de la
seva ciutat natal.
― El
paper d’Òmnium era mobilitzar la societat a favor de la
independència? ―Continua
el jutge Moreno.
―El
paper d’Òmnium no és a favor de la independència, és en pro de
la cohesió social. El que sí que demanem a la societat catalana i
espanyola és que escoltin la veu de la ciutadania a favor dels drets
fonamentals com la llibertat d’expressió i el dret a reunió i a
manifestació. El nostre objectiu és enfortir la democràcia i
ajudar a aconseguir consensos.
La
solució, si volia salvar la pell, era fàcil: només li calia
respondre sí a totes les preguntes i abjurar.
—
Admets la infal·libilitat de la Santa Església Catòlica,
Apostòlica i Romana?
—
Senyoria, jo veig la història de l’Església com un compendi
d’errors humans, uns errors que en lloc de minvar amb el temps,
s’han incrementat. Aquest procés en seria una mostra...
— Blasfèmia!
― Li
va semblar il·legal que se celebrés el Referèndum
amb una llei suspesa? ―
Insisteix Moreno.
―
Com a president d’Òmnium, més que valorar les il·legalitats,
cosa que no em pertoca, davant la disjuntiva de la suspensió del
Tribunal Constitucional i l’exercici de drets fonamentals com el
dret de manifestació i la llibertat d’expressió, sempre estaré a
favor de recolzar els drets fonamentals. El dret a votar, es guanya
votant. I l’1 d’octubre va ser un exercici de dignitat
col·lectiva.
Gaietà
Ripoll havia lluitat al batalló primer de Catalunya, contra els
francesos, a la Guerra de la Independència. Aquests l’havien fet
presoner i l’havien traslladat a França on havia entrat en
contacte amb grups pacifistes quàquers i lliurepensadors francesos.
Quan el 1823 va tornar a Espanya i va servir la Milícia Nacional ja
era deista i creia en un Déu a través de la raó i no de la fe. Era
un home il·lustrat que pertanyia al segle de les llums.
― Vostè
va declarar que el tuit de convocar manifestacions havia estat fet
per una persona d’Òmnium. ―
Persisteix
el jutge Moreno.
―
Les meves declaracions davant del
jutge instructor van ser fetes sota un impacte emocional molt gran
per haver d’entrar a la presó estant
convençut de ser innocent. I estaven vinculades a una voluntat de
sortir de la presó al preu que fos. Jo sóc un pres polític Ara, i
després de cinc-cents dies a la presó... la meva prioritat és
poder denunciar l’atac i la vulneració que hi ha de drets i
llibertats a Catalunya i al conjunt de l’Estat Espanyol.
El
novembre del mateix any, quan el general Riego va morir penjat a la
plaça del Trigo de Madrid, molts oficials, com el tinent Ripoll, van
haver de deixar les casernes i es van quedar sense feina i sense sou.
Llavors, un general va proposar-li fer de mestre a Russafa, un barri
pobre de la ciutat de València. Ripoll va acceptar encantat la
proposta perquè l’ensenyament públic tenia un privilegi molt
preuat: eximia de ser cridat a files. I ell, ja era un pacifista.
En
canvi, Toranzo era bel·licós i, amb males armes, havia fet
rastrejar València per trobar algun desemparat per fer-lo cremar a
la foguera. Ell no era un il·lustrat, sinó un pèrfid forassenyat
que no es podia redimir com a ignorant perquè era home de lleis.
Estiu
de 1826, l’escena té lloc a la Reial Sala de l’Audiència de
València. La llum entra pels finestrals trifoliats i espetega contra
el terra de marbre. Als murs, un gran sòcol de manises blaves i
grogues. Ni la llum ni els colors poden animar la tràgica escena.
—
Gaietà Ripoll i Pla, per heretge i contumaç, sou castigat amb la
confiscació de tots els béns i a ser cremat a la foguera. No se us
concedirà cap auxili espiritual.
Qui
així parlava era el fiscal de sa Majestat, el senyor Calabuig.
Tanmateix, amb molta malvolença, per simular una benvolença que cap
magistrat sentia, va afegir uns aclariments:
—...atenint-se
als procediments més moderns de les nacions europees, caldria
moderar l’execució de penes severes que es ressenten de la
ferotgia i la ignorància dels segles en què varen ser signades. El
seu ús seria cruel i bàrbar.
― Li
va semblar il·legal que se celebrés el Referèndum
amb una llei suspesa? ―
S’obstina
Moreno.
―
Com a president d’Òmnium, més que valorar les il·legalitats,
cosa que no em pertoca, davant la disjuntiva de la suspensió del
Tribunal Constitucional i l’exercici de drets fonamentals com el
dret de manifestació i la llibertat d’expressió, sempre estaré a
favor de recolzar els drets fonamentals. El dret a votar, es guanya
votant. I l’1 d’octubre va ser un exercici de dignitat
col·lectiva.
El
31 de juliol de 1826, la plaça del Mercat de València està plena
de gent que va a veure l’espectacle. Un venedor d’orxata pretén
fer-hi negoci. La foguera i el botxí estan a punt. Al dissortat
Ripoll, lligat de mans, per fer més palesa la manca de compassió
humana, encara li arriben, com projectils, tomates podrides.
L’inquisidor
Toranzo s’entesta a fer cremar el reu per fruir del plaer del
poder. El fiscal Calabuig, que té més por de condemnar-se,
insisteix en penjar-lo. Gaietà, resignat però inquiet, contempla la
forca i la foguera. S’impacienta.
― Sobre
la violència exercida l’1 d’octubre... ― S’entesta Moreno.
―Tinc
clar que la única violència de l’1 d’octubre va ser la de la
Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Segueixo negant la violència
de la que se’ns acusa. La societat Civil no va exercir cap
violència. I tant la Policia Nacional com la Guàrdia Civil estaven
complint ordres d’un dispositiu d’uns polítics i d’uns poders
de l’Estat. Els responsables no son els executors sinó els
comandaments operatius.
De
cop, Ripoll sent com l’empenyen de males maneres i l’arrosseguen
fins al patíbul. El poder de Toranzo és gran i no es poden obviar
les seves ordres. Per acontentar-lo, Calabuig fa portar una gran
palangana i uns operaris amb brotxes, molt matusserament, hi pinten
unes flames grogues i vermelles. La fa col·locar just davant d’on
aniran a caure les cames del penjat. Des de lluny, donarà la
sensació que la víctima s’està cremant a la foguera. Gaietà ho
contempla garratibat. Se sent l’Àngelus. Ni la Verge Maria el pot
salvar.
El
botxí col·loca el condemnat, sense miraments, damunt de la trapa.
Li estreny la soga al voltant del coll, quasi l’ofega. Gaietà es
queixa. L’afluixa una mica perquè no vol que li tirin tomates. De
públic, que no discerneix amb claredat, n’hi ha de tots colors.
Amb la mirada, pregunta al custodi de la trapa si està a punt. Al
gest d’aprovació, l’escrivà abaixa el mocador i la trapa s’obre
amb un grinyol. Les cames del mestre de Russafa, innocents, cauen
dins del forat, darrera les flames pintades. El botxí s’enfila al
penjat per augmentar l’ofec del pobre desvalgut que no s’ha
desnucat amb la caiguda. El cos es convulsa i dels peus, li cauen les
sabates.
La
Inquisició, disfressada com a Junta de Fe —la dels dolents—,
obté el seu darrer gran èxit a Espanya quan encara cueja el Segle
de la Llum.
—Vostè, pujat sobre un
cotxe, es va dirigir a la multitud? ―S’entossudeix
Moreno.
―
Vàrem fer la desconvocatòria des
de l’escenari principal. I cal dir que és molt poc freqüent que
els responsables desconvoquin. Però ho vàrem fer per inspirar
confiança i serenitat. En baixar, ens van avisar que no s’havia
sentit bé. Llavors, vàrem intentar-ho des de baix. Ens vàrem
adonar que no sentien res. I per aquest motiu, vàrem acabar pujant
al vehicle de la Guàrdia Civil i vàrem desconvocar la manifestació.
Eren les dotze de la nit.
La
maldat, si pot vèncer la seva perversitat
prefereix protegir-se fent-se passar per benèvola. Encara
que sigui
ingènuament, perquè ningú que no
sigui igualment dolent no la perdona, la
maldat.
Així,
a Gaietà Ripoll, de cremar-lo a la foguera, només
el van executar. Quina benevolència més barroera!!! Un home
d’església fer matar un innocent!
L’aparent
benevolència que vol mostrar el senyor Marchena ―quan
encara no s’ha dictat sentència però tothom creu que ja la tenen
escrita―,
podria ser la de rebaixar els anys de condemna. Quina prevaricació
més monstruosa que un jutge, emparat per l’Estat, pugui condemnar
un innocent ―amb
totes les ganes de fer-ho―,
pensant en la recompensa que rebrà a canvi?
Es
gravíssim fer penjar un innocent perquè pensa de manera diferent!
Es
gravíssim que, en una societat que vol passar per democràtica i a
la que s’ha d’exigir molta més responsabilitat, precisament per
voler vantar-se’n, es pugui
arruïnar la vida d’una persona
que tan sols pretén exercir els drets que la mateixa
Constitució Espanyola li atorga.
Qui
ha acabat convertint-se en heroi? Ripoll, Cuixart.
Qui
ha perdut totalment la dignitat davant del món? Tots els polítics,
jutges i policies corruptes que condemnen innocents.
Els
farcells de les vides poden estar plens de dignitat ―tot
i l’adversitat del destí―,
perquè aquesta sadolla
espiritualment; o de maldat
―llaurada
amb ganes―, perquè aquesta
els fa sentir poderosos.
Al
final del camí, els dignes hi trobaran honor.
Al
final del camí, els malvats hi trobaran deshonra.
Què
trist haver d’acceptar que persones, a les que crèiem companys de
convivència, segueixen odiant-nos tot i que els segles van
escolant-se, i s’entesten en repetir els mateixos errors que els
seus antecessors.
Què
els fa pensar que ens ho mereixem?
Què
es mereixen?
Silenci.
dissabte, 25 d’abril del 2020
Suport a les víctimes del masclisme
Crec que tots seguim pensant
en les víctimes del masclisme, de les violències, dels
assetjaments, dels assassinats... I ara, confinades, els seus riscos
es multipliquen exponencialment.
Què no els tocara de sofrir
i d’aguantar? Les dificultats de les víctimes, ara, són
extremadament difícils. Aïllades amb els presumptes delinqüents,
no poden aconseguir fàcilment l’ajuda de familiars, amics o
professionals.
Per
poder pal·liar una mica la situació, l’Institut
Català de les Dones i Mossos d’Esquadra, han
demanat
als establiments que estan operatius ―Col·legi
de Farmacèutics,
gremis de Flequeres, d’Estanquers, Supermercats, Autoserveis
d'alimentació, i detallistes de fruites i hortalisses― que, en
aquests dies de confinament, col·laborin amb la campanya
«Establiment segur contra la violència masclista».
Els
establiments que s’hi han sumat han de posar en lloc visible, un
cartell amb el missatge; «Establiment segur contra la violència
masclista».
I
va adreçat a totes aquelles dones que, durant aquests dies, puguin
percebre que casa seva deixi de ser un lloc segur per a ella o per
als seus fills i filles.
I
com que elles estaran subjugades a la constant vigilància dels
presumptes agressors, seran els establiments els que trucaran per
elles al número
900 900 120 ―per
ser assessorades per professionals de l’advocacia, psicologia i
atenció social―
o
al 112, en
cas d’emergència.
Es
vol estar al costat de les possibles víctimes i per això el lema
és: #NoEstàsSola#JoActuo.
dissabte, 18 d’abril del 2020
Una catalana pionera
Qui
ho diu que no hi ha dones catalanes pioneres? Aquells ―bastants―
homes i algunes dones ―més
del compte―
que han tingut interès en soterrar-les. I ara hi ha homes ―menys
dels que caldrien ―
i dones ―encara
no pas totes―
que es dediquen a desenterrar-les. Ja era hora.
Son
dones que, tot i els anys que varen viure i la precària situació
social que els envoltava, varen arribar a destacar per causes
importants.
Una
d’elles és Dolors Canals i Farriols, nascuda el 1913, quan
el matrimoni encara era quasi l’única opció de realització
personal i social, quan elles
havien
de sotmetre’s al marit per incomptables qüestions legals, quan hi
havia una doble moral sexual, quan...
En
mig de tota aquesta malastrugança femenina, la Dolors va ser la
creadora i directora de les primeres guarderies de guerra durant la
nostra «incivil». Nascuda en el si d’una família burgesa, culta
i liberal, va estudiar a les Dames Negres. Aquelles que ja feien
terror, només de sentir anomenar. Al menys, la meva mare ens
amenaçava a les meves germanes i a mi, quan no considerava prou
escaient la nostra conducta, de tancar-nos-hi.
Després,
sense el consentiment familiar, va decidir estudiar Medecina i
especialitzar-se en puericultura.
Però l’inici de la Guerra
«Incivil» va estroncar la seva carrera. Tanmateix, va oferir-se al
govern de la Generalitat i van posar-la al càrrec de dues guarderies
de dues fàbriques importants de Catalunya, Manufacturas
Bofarull i Industrial Montalfita.
Perquè llavors ja hi treballaven més dones que homes. Perquè ells
estaven al front. I també acollien
nens refugiats de famílies que fugien. Ella va introduir-hi hàbits
d’higiene, educació física, banys de sol i la idea de compartir
activitats de cara a una millor
socialització futura.
El
seu èxit va fer que
el Ministeri de Treball li encarregués organitzar totes les
guarderies de guerra a Catalunya. I ella va introduir-hi pediatres,
psicòlegs, higienistes i pedagogs.
Acabada
la guerra, va exiliar-se primer a París i després a la República
Dominicana, on va col·laborar a la Escuela de Enfermeria
de la Cruz Roja. El 1942 va instal·lar-se definitivament a Nova York
on va ser la directora de la primera guarderia de guerra. També va
dirigir un programa radiofònic (que es va emetre internacionalment),
sobre divulgació pediàtrica.
El
1976 va tornar a Catalunya i va crear un centre de documentació i
recerca infantil.
A
part, també va publicar ―sobretot
en castellà però també, al final, en català―
uns quants llibres d’estudis i
recerques.
Va
morir a Barcelona, el març del 2010.
I
és que a Catalunya hi tenim un munt de pioneres ―moltes
potser encara desconegudes.
Però ara que el feminisme va encerclant els patriarcats, aviat en
sortiran moltes més. I no quedaran enclotades.
divendres, 10 d’abril del 2020
Càrrega mental femenina
La càrrega mental femenina
està causant terribles estralls. Tot i que sembla que els temps han
canviat i, ara, els homes ja no estan etiquetats amb aquell «ajuden»
o «col·laboren» de la meva època, i potser reparteixen més les
feines de la llar, encara no és suficient. En serà mai? Caldria!
Les dones segueixen sent «les
directores generals» de les famílies. Elles són les qui ho
organitzen tot: les reunions del que sigui, els metges de tota la
família, la nevera que es buida sola,quan s’han de canviar els
llençols... què fer amb el pa sec, les brossetes que es fan, soles,
als calaixos del congelador... Tot aquest desgast, ara, té una
denominació concreta: càrrega mental femenina.
El terme no és nou. Als anys
setanta ja s’aplicava als directius homes quan el cervell se’ls
saturava amb massa preocupacions.
Fa riure per no plorar. Les
dones porten tenint més preocupacions que els homes des de fa
setanta vegades setanta anys!
Perquè hi ha qui considera
una preocupació més gran guanyar més diners que deixar d’anar a
la feina per vetllar el fill malalt quan té molta febre.
Marie Laure Monneret, coach
professional i especialista en programació neurolingüística, ens
diu al seu llibre, La carga mental me sienta fatal, que
tot i que les tasques s’estan equilibrant, la dona continua sent el
cap de l’empresa i que el seu cervell està sempre ocupat, sense
descansar mai.
Això,
traduït en números vol dir que les dones dediquen gairebé el doble
d’hores que els homes al treball no remunerat. Elles tenen una
mitjana de 26.5 hores
per setmana, per
les 14 d’ells.
D’aquesta càrrega se’n
deriva l’estrès i, d’aquest es passa a l’esgotament. Que sol
aparèixer, principalment, quan són mares i els nens són petits.
Aquest
desequilibri
també provoca tensions de parella. Segons Monneret, solen sorgir
quan la dona és conscient que, totes aquestes hores de feina de
més,no li són reconegudes ni valorades.
I tot aquest quadre clínic,
a sobre, li ocasiona efectes secundaris terribles. Perquè sol perdre
la confiança en ella mateixa i, a sobre, sol tenir problemes de
concentració.
Per
combatre-ho, té al seu abast una sèrie de recursos que pot trobar
per internet. Però veig jo que encara és una tasca més, afegida. I
més informació per saturar el cervell. A part, del temps que ha de
robar del poc que li queda, per fer-ho.
I em sorprenen els consells.
Tals com donar importància al que fan ells a casa i amb els fills.
Serà cinisme? Practicar esport per rebaixar estrès. Quan? Gestionar
millor el temps, no divagar... A mi, tot i que segur que estan
pensats amb tot l’afecte, quasi em semblen una burla.
I
és que tampoc
s’ha guanyat tant. Perquè de col·laboradors, han passat a ser
executors. Però la responsabilitat segueix sent femenina. I no és
just ni paritari.
dissabte, 4 d’abril del 2020
«Mereces lo que te pasó»
Antonio González Espinosa, un
regidor de Puertollano, de la formació d’ultradreta Vox, va
insultar ―de manera més
repugnant impossible― la
presidenta de l’Associació «Al Amal», Nadia Otmani.
Què va dir-li? «mentirosa»,
«fraude», «asquerosa»... i finalment: «mereces lo que te pasó».
Què li havia passat? Otmani
va en cadira de rodes perquè el seu excunyat ―quan
ella intentava ajudar la seva germana dels atacs que el seu exmarit
estava infligint-li― va
disparar-li tres trets. Dos van impactar-li al cap i el tercer a la
medul·la.
No es pot disparar a ningú,
ni que sigui delinqüent. Ella no ho feia pas. Però ell, el
delinqüent, sense tenir consciència de ser-ho ( per allò d’aquella
cultura d’entendre la dona com una possessió i un ser inferior),
va deixar impossibilitada per a la resta de la seva vida. No és bona
una societat que permet que els delinqüents abusin i els innocents
hi perdin.
Al delinqüent, van caure-li
nou anys de presó, però als dos anys ja campava fora reixes
emparant-se en un segon grau. Que n’és d’arbitrària la justícia
espanyola! Quan la justícia precisament l’únic que no pot ser és
ser injusta! És el que té la falta d’educació i de valors
amanits amb un supèrbia desfermada i el creure’s assistit per una
impunitat divina. Senyal inequívoca d’una ideologia equivocada.
Equívoc que ni s’albira perquè d’on no n’hi ha, no en pot
rajar.
Per acabar d’empitjorar-ho,
Ortega Smith, en un acte del Dia Internacional per a la Eliminació
de la Violència contra les Dones, va ser tan mesquí, per la
supèrbia, la impunitat, la falta de valors, la ignorància de no
entendre l’equívoc... que va reclamar «un pacte contra el
silenci» de les dones que maten homes i dones.
L’Ortega S. a part de ser
molt perniciós per a la societat en la que ens obliga a conviure,
es veu que també va faltar a la classe on
haurien pogut explicar-li
que és un tant per cent. I
saber que hi ha moltes dones mortes en mans d’homes i, sortosament,
molts pocs homes en mans de dones.
Otmani
va recordar-li que no es pot fer política amb la violència de
gènere. La mala educació del dirigent de Vox ―que hauria d’estar
a la cua de qualsevol activitat pública però que el seu país li
permet estar al Congrés― no va ser capaç de res més que girar-li
la cara mentre ella parlava.
Aquest
fet va desfermar una campanya de Vox per desacreditar Otmani. I
d’aquí varen sortir els odiosos comentaris del regidor González.
Quina
mena de malformació humana pot portar a algú que vulgui estar al
capdavant d’un consistori, a fer culpable a una víctima? La
resposta és decebedora: la major part ―vull creure que no tots―
dels afiliats a Vox.
I
és que si la bondat és la
millor qualitat a cultivar a nivell personal, hauria de ser exigència
mínima, no fer ostentació de maldat quan es
cobra per càrrec públic. Cap
constitució hauria de permetre-ho!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)