Gimnasos per a dones

Com hi ha món que no puc entendre, precisament, aquest món que m’envolta!

La setmana passada vaig sentir en algun telenotícies català, com qui no vol la cosa, que hi ha dones que, al gimnàs ―tot reduint greixos i enfortint musculatura― se senten molt pressionades. Es veu que mentre s’esforcen per aconseguir els seus reptes, al costat d’homes que, segurament no resulten ser, suposo, d’allò més educat, aquests les fan sentir malament. Potser només són tocanassos,dones! Però també podria ser que els agradés manifestar la seva superioritat física tot dissimulant un masclisme que no volen deixar traslluir impunement.

I les poques neurones que em queden al cervell lluitant per voler creure en una igualtat no sempre assolible, però aconsellable, se’m manifesten i es posen de vaga quan intento, de manera tolerant, fer-los entendre que, després de tantes lluites, ara, hi ha dones que prefereixen entrenar-se només amb dones.

A veure, si les dones, és un suposar, podem fer algunes activitats millor que la majoria d’homes... per la nostra estructura cerebral, els nostres hàbits, la nostra educació, el nostre ADN... ens molesta que al costat, els homes intentin fer-les al mateix nivell que nosaltres? A mi, no! Són de lloar! Però mai no els hem de menystenir! Hi perdríem tots!

Si el pare dels meus fills els hagués pogut alletar per mi, quin descans! No li vaig trobar cap gràcia, jo, a aquesta gràcia femenina que es veu et fa sentir tan realitzada. Però mai l’hauria menystingut ni que li hagués quedat un bassal de llet a la falda.

I jo puc anar tan tranquil·la al gimnàs encara que sigui l’última del rànquing. Perquè si a mi em va bé un determinat gimnàs, per ubicació, posem, no me n’aniré a un altre perquè un home pugui mirar-me malament i dir-me alguna cosa molesta.

Perquè, a més a més, tinc dues opcions. Puc recórrer a la dita: qui tingui seny que se’n valgui. Amb la qual cosa queda mot clar que jo, si callo, sóc la que tinc el seny i per tant sóc jo la superior. O puc tenir el costum de portar la maquineta de fer punta al llapis a la butxaca i cada més mínima insinuació masclista ―amb ganes de ser-ho o intentant dissimular-ho― fer-me punta a la llengua, afilar-la al màxim de les meves possibilitats i, quasi a punt de tornar-se bífida i viperina, treure la maquineta i deixar-la garlar al seu aire. Sense traves. Perquè una dona de les que no poden fer tantes abdominals com un home pot tenir una llengua molt afilada i deixar qualsevol home ― impertinent o maleducat― per sota de l’altura de les arrels de les patates.

De veritat, cal ara separar les dones i els homes a l’hora de fer esport? No seria millor ser educats uns i altres?

I és que les igualtats entre homes i dones han de seguir eixamplant les bases, no pas escurçant-les.