Rubiales, n’hi ha tants com tu!

Per sort, però massa poc a poc, ja n’estan enxampant uns quants, com tu. Per què et permets, davant de totes les càmeres, fer un petó robat a Jenny Hermoso, jugadora de la selecció espanyola guanyadora del mundial 2023? Hi ha un munt d’homes que heu estat cometent abusos de poder, impunes, sobre noies que considereu inferiors i infantils. Hi ha hagut altres casos: Jim Carrey va besar a la força a Alícia Silverstone i Adrien Brody va fer-li a Halle Berry. No els va passar res i potser t’hi has emmirallat.

Tu tens un mal historial fins ara força encobert. Sense comptar els negocis turbulents... Ja es queixaven, ja, les futbolistes, però com que són dones, no cal fer-los cas.

I ara t’has posat en evidència; no amb discreció a la teva comarca, no, tu davant del món sencer. Ves-te’n a la cova d’Alí Babà i no te’n moguis fins que no siguis capaç de tenir un comportament d’humà educat i amb moral. Però no sé pas si en podràs tornar... el masclisme ja el portes de sèrie i només té una reparació: extirpar-lo de soca-rel.

Fins a l’èxit, però, no t’acostis a cap dona. Exceptuant, potser, la teva mare: protagonista d’un desmesurat esperpent i disposada a deixar-te orfe, de tant com t’estima, passant gana.

No sóc capaç d’encaixar que només t’hagin exigit una suspensió de noranta dies. L’Espanya casposa, genèticament masclista de medul·la fins endins, atàvica i incorregible, no sols no t’ha fulminat immediatament sinó que, a sobre, et va aplaudir mentre feies unes odioses declaracions enfonsant-te encara més en el fang. Creies que tenies poders il·limitats? Vas convertir la Jenny, de víctima en culpable. Taujà! Tros de quòniam! Capsigrany! Podria trobar-te un insult per a cada dia de l’any!

Els diners deuen tenir-hi molt a veure però ets un orgullós envanit que no vas voler dimitir. I també allò del «antes partía que doblà», tan definitori de l’Espanya orgullosa de defectes com el masclisme i contumaç en persistir-hi.

Perquè ets un maleducat groller i ordinari que no tens altre acudit (perquè també et surt de medul·la endins) de tocar-te els genitals davant del món sencer. Què vols que en pensi de tu, el planeta? I de l’Espanya que estaves representant?

Amb Rubiales, però, hi ha hagut mitja sort. Més enllà dels Alps, la FIFA li ha imposat, amb prestesa, una ridícula sanció de noranta dies!

Però a l’Espanya masclista entestada en ser-ho i orgullosa de ser-ne, el TAD només hi veu una falta greu, sense el molt. I ja es veurà si passa res més.

Alexia Putellas, capitana del Barça i jugadora de la selecció espanyola, va liderar amb el seu «S’ha acabat» la rebel·lió contra Rubiales. Darrere d’ella, esportistes, polítics... li han fet costat a la Jenny. I una cosa deixarà de bo: potser a partir d’ara a alguns masclistes els ballarà pel cap: compte, poden passar «cosetes»!

I és que, tot i el cas Rubiales, el masclisme, arreu, encara està molt lluny de ser erradicat perquè les dones encara són considerades essers inferiors. «S’ha d’acabar»

La Monyos, una víctima dels seus temps.

Quan a Barcelona ja hi començava a arribar el ferrocarril, el primer enllumenat de gas, el Pla Cerdà o l’Exposició Universal del 1888... és a dir: un puixant progrés, la moral de l’època seguia sent molt decadent.

Nascuda el 1851, sembla del tot cert que és deia Dolors i li deien Lola. Però dels cognoms no n’hi ha certesa; algunes fonts diuen que era de família dinerada però en negar-se a acceptar un matrimoni amb un home gran, van expulsar-la de la família i van desheretar-la. I possiblement deurien obligar-la a caviar-se els cognoms. Una altra versió és que era de família molt humil i que treballava de criada en una casa aristocràtica. Sembla que feia de costurera. Però que va mantenir relacions amb el primogènit de la família i en va néixer una nena. Quan aquesta criatura tenia quatre anys, diuen que va ser atropellada per un cotxe de cavalls de l’època que va matar-la. Aquesta mort deuria ser perpetrada per la família d’ell perquè volien allunyar la nena del seu hereu. Una altra versió explica que en morir el fill, l’àvia aristocràtica va prendre-la a la mare per educar-la segons la seva posició.

Fos com fos, la Lola va embogir. Ningú no va ajudar-la. Ni una família ni l’altra. Perquè els diners i la pietat o la compassió no han anat, mai, gaire de bracet.

Llavors, ella va començar a pintar-se la cara, a vestir-se amb bruses de colors cridaners, faldilles llargues, a vegades amb mantellina i ventall i, normalment, amb monyos excèntrics coronats amb flors que li regalaven les floristes de la Rambla. Ella solia passejar per la Rambla i pel llavors anomenat «barri xino», d’on podria provenir. Sovint s’aturava a les fonts, especialment la de Canaletes. També solia anar al cafè La Puda on, cada matí, prenia un cafè que no pagava. Per tant ella convivia amb una desigualtat social extrema: entre els rics que anaven empolainats al Liceu (on sembla que va mantenir una disputa amb el seu amant i el fet va provocar el terrible desenllaç de la seva filla), i les prostitutes i pobres de necessitat que vivien a tocar. Així com amb la famosa vampira de Barcelona, una assassina en sèrie.

La seva actitud era mig teatral mig dement, però sempre alegre. Solia dedicar cançons, balls i paraules d’agraïment a tothom amb qui es creuava. Així va arribar a convertir-se en un element icònic de la Barcelona de la Segona República.

En els seus darrers anys, en plena «guerra incivil» evitava anar als refugis antiaeris quan hi havia bombardejos i durant els fets del 37, els milicians de la CNT i els de la UGT, van fer un alto al foc en l’encreuament entre Passeig de Gràcia i Diagonal, quan van adonar-se que ella hi anava a creuar.

Finalment va ser acollida a la Casa de la Caritat i va morir a l’Hospital del Mar el 1940. El seu funeral va ser solemne i multitudinari. Algú desconegut va pagar-lo.

I és que com va dir Tísner, ella «va ser l’expressió de la crueltat col·lectiva que convertia els disminuïts mentals en objectes de riota».