El feminisme d’Aurora Bertrana

Durant l’any Bertrana, el 2017, amb motiu del 150è aniversari del naixement de Prudenci Bertrana i el 125è aniversari del de la seva filla Aurora Bertrana, es va apropar al públic, tant l’obra de Prudenci (la desconeguda, per l’ impacte de Josafat), com la d’Aurora, aquesta sí, força desconeguda. Pel fet de ser dona?

Una part important de la producció d’Aurora, estava fora del circuit comercial i algunes obres no ha arribat a conèixer ni tan sols una primera edició.

En el decurs de totes les xerrades i exposicions també es va intentar explicar el feminisme d’Aurora. Estem parlant d’una escriptora que publica la seva primera obra, Paradisos oceànics, el 1930 i per tant, el seu feminisme no pot ser valorat amb una mentalitat de 2021. Tots aquells esforços no van ser suficient. Però els anys trenta, Aurora era capdavantera. I no se li ha reconegut prou.

Tant és així que el març del 2018, encara apareixia un article de Mònica Boixader, Aurora Bertana i les esquiroles del vici, negant el seu feminisme. Per sort, Oriol Punsatí-Murlà, el comissari de l’Any Bertrana, li va respondre l’endemà mateix, corregint-la. Sempre m’incomoden les dones que, davant d’una feminista, busquin raons per negar-la. I més sent una periodista i escriptora jove.

Quan Bertrana va ser la directora del Lyceum Club de Barcelona, era conscient que moltes dones participaven ja de la vida política i cultural de Catalunya. Però eren burgeses. I en una conferència es va explicar: ella volia «procurar una certa cultura a les noies treballadores i a les auxiliars domèstiques. Se’m va ficar al cap fundar una mena d’Universitat Obrera Femenina. El meu projecte era reunir un cert nombre de dones intel·lectualment ben preparades, les quals, s’havien d’encarregar d’instruir, naturalment de franc, les dones de la classe treballadora que ho desitgessin».

No era feminisme, l’any 193?!

A més, es posicionà contra l’abolició de la prostitució i defensà d’una manera absolutament moderna la seva regulació i el màxim nivell de reconeixement laboral. Això tampoc? I l’any 1934!

«L’ideal és que l’home i la dona estiguin absolutament al mateix nivell social, lo qual no vol dir que tinguin els mateixos drets sinó el mateix nombre de drets». I «Procurarem fer comprendre a totes les que vulguin escoltar-nos que no val la pena de viure per a fregar plats i procrear, però que no hi ha res més bell que ocupar-se de l’educació dels fills i preocupar-se de la casa al mateix temps que de l’esperit» Per això se l’ha de titllar d’antifeminista?

Aurora va deixar el seu marit i no va tenir fills.

I: «en el terreny professional, la dona en iguals condicions tècniques que l’home, té dret a aspirar al mateix càrrec i al mateix sou que l’home».

El 1935, va fer un viatge al Marroc per estudiar les relacions entre els homes i les dones al Magrib. Visità els harems, presons de dones, un prostíbul...

I és que si això no és feminisme... què els falta a les dones com Mònica Boixader?

Aurora Bertrana

Una vida molt interessant, la d’aquesta escriptora catalana. Però amb vivències dures per culpa del pare, del marit, de la guerra...

Quan Prudenci Bertrana publica Josafat, el 1906, Aurora té catorze anys. Autor d’aquesta obra, res fa pensar que imposaria a la seva filla allò que no volia fer. El mateix Prudenci havia patit l’autoritat del pare que havia volgut fer-lo enginyer.

Quan Aurora acaba els seus estudis insisteix en el fet que vol ser escriptora. Prudenci s’hi nega. I Aurora es matricula a l’Acadèmia Ainaud, a Barcelona, per començar a estudiar música i tocar el violoncel. Com que la família era de Girona, això li va permetre passar una temporada a casa de l’escriptora Carme Karr, una de les promotores més avançades del feminisme de principis del segle XX. I va ser gràcies a ella que va poder matricular-se a l’institut Dalcroze de Ginebra. Al cap d’un any, va deixar els estudis de música i es va matricular a la facultat de Lletres de Ginebra. Però per guanyar-se la vida, tocava amb El trio de senyoretes. Ella feia de jazz-woman i improvisava lletra, música i melodia. Va ser una autèntica revolució de les orquestres femenines. Van oferir-li un contracte a París i hi anà. Allí va conèixer Lluís Nicolau d’Olwer ―ministre d’economia del govern republicà i escriptor―, que l’animà a escriure.

Llavors va prendre una decisió: «Casar-me em permetia continuar a la universitat i esdevenir, finalment, escriptora: el que tota la vida, des dels sis anys, havia desitjat». Llàstima que no pogués fer-ho sola. Eren els temps que eren.

La feina del seu marit va portar-la a Haití i, tot i que tenia bons contactes, ella preferia la companyia dels autòctons. Va començar a escriure articles per a revistes catalanes sobre països exòtics i la dona polinèsia. Va causar una gran impressió. D’aquí va sorgir Paradisos oceànics. En quinze dies, tot i ser un llibre molt car, es va esgotar.

Durant la República, va col·laborar en la creació d’una universitat femenina obrera: el Lyceum Club. I també va fundar i dirigir una col·lecció de Novel·la Femenina.

L’any 36, el seu marit es passà al bàndol franquista. Va quedar sola. Cap dels dos homes importants de la seva vida va estar a l’alçada. Ella començà a treballar per una revista del PSUC. Però l’any 38 va marxar a l’exili, cap a Ginebra on, un empresari català va acollir-la. Però la seva empresa feu fallida i hagué de viure de la caritat de famílies catalanes.

L’any 41, amb quaranta-nou anys, acceptà fer de minyona per una aristòcrata russa que treballava per a la Creu Roja Internacional. Així va poder tornar a la universitat i freqüentar l’ambient cultural.

No va ser fins l’any 1950 que tornà a Catalunya. No deixà d’escriure però fins a la seva mort, l’any 1974, va viure en un trist exili interior.

I és que els seus homes i la guerra incivil, van malmetre-li l’esdevenidor. No està ella a l’alçada o més del seu pare? No caldria rebatejar el guardó per Premi Bertrana incloent-la a ella?

Gest internacional contra la violència masclista

És un gest molt senzill però que alhora pot ser, de fet ja ho ha estat, cabdal per a algunes dones. Consisteix a ocultar el dit polze al palmell i després tancar el puny. I es pot fer sense deixar-ne constància, fins i tot amb videotrucada. El missatge: qui el fa, està en perill. I pot se greu.

És del tot imprescindible, però, que tant emissor com receptor, sàpiguen emetre’l i entendre’l. Perquè si no, no tindrà tota l’eficàcia que se li reclama. Per això cal fer-ne molta difusió i empegar-lo arreu per a que tothom el tingui visualitzat per si mai pot salvar alguna dona de violència masclista.

Aquest senyal de socors és una iniciativa en línia per poder ajudar les dones que pateixen violència masclista. I ha estat promoguda per organitzacions com la canadenca Canadian Women’s Foundation i la nord-americana Women’s Funding Network. Aquestes organitzacions van adonar-se que, durant el confinament per pandèmia, l’augment d’agressions masclistes dins la carcassa de la llar estava augmentant molt perillosament.

Calia i cal estar atent per poder reconèixer les dones que poden patir moltíssim per estar convivint amb un depredador que no ho sembla, aparentment. Però és del tot imprescindible que elles, les dones que tant sofreixen, s’atreveixin a fer-lo per poder alliberar-les.

Darrerament, el gest s’ha viralitzat a través de Tik-Tok i ja han transcendit alguns casos en què ha estat molt útil.

Aquesta setmana, a Barcelona, al barri de Sarrià-Sant Gervasi ( i no estem parlant del Raval), en un centre privat, una dona va fer el gest. Com que una treballadora del centre el va identificar, va trucar al 112 per avisar a la policia.

Quan van arribar els Mossos, la dona els va explicar que era víctima d’insults i menyspreus constants. I també d’algunes empentes. El culpable era la seva parella que estava acompanyant-la i amb qui portava deu anys de relacions. L’home, de seixanta-quatre anys, i sense antecedents penals, va ser detingut.

Aquest mes, els Mossos han reactivat la campanya arran del cas de la noia de setze anys segrestada als Estat Units.

La policia va poder rescatar-la gràcies a fer el gest. L’adolescent havia desaparegut feia dos dies de casa seva a Carolina del Nord. I van trobar-la en un cotxe a Kentucky. Quan el cotxe del seu segrestador es va parar en un semàfor arran d’un altre cotxe, la noia va fer el gest i el conductor del costat el va identificar. Va avisar la policia que la noia semblava estar en perill. I van poder alliberar-la.

La Guàrdia Urbana també ha preparat una guia per a tots els agents del cos, amb la intenció de facilitar-los la detecció de possibles casos, especialment en intervencions a domicilis. L’objectiu és avançar-se als delictes i poder acompanyar les víctimes sense que hagin de fer denúncies.

I és que qualsevol ajuda, per petita que sigui, mentre quedin casos de violència masclista, és imprescindible. Cal arribar al zero. Prou toleràncies!

Dones esborrades a puntades de peu

No és que una a una les hagin liquidat, literalment, a cops de peu. Tot i que algunes dones afganes, iranianes... han mort lapidades. O la mateixa Hipàtia d’Alexandria va ser linxada...

El tema és que les dones no són matèria d’estudi ni a les escoles ni a les universitats. Senzillament ―però amb tota la mala sang i com a cops de peu―, han estat esborrades dels currículums escolars. I les poques que encara hi quedaven era per ser esposes, germanes o... d’algun home. Clementina Arderiu era més considerada per ser muller del gran poeta i traductor que per la seva obra poètica.

Per què, és pregunten algunes dones, no podem explicar l’escultura impressionista amb Camille Claudel? O per què no podem parlar de Mary Cassatt, si parlem de Pissarro. Jo la prefereixo a ella.

La historiografia ha fet molt de mal ―perpetrant tan grans puntades―, i ara, reincorporar-les és molt més difícil.

Diu Montse Amorós que, mentre preparava les oposicions d’Història de l’Art, va tenir un xoc en adonar-se que no hi constava cap dona. I no és que elles no hagin agafat mai un pinzell ni que no hagin estat reconegudes pels seus coetanis. Al contrari, moltes eren admirades i eren membres de les Acadèmies. Però tot i així, puntada de peu!

Llavors, Montse Amorós i dos professors més de secundària van crear el col·lectiu La Roldana. Luisa Ignacia Roldán va ser la primera escultora espanyola registrada i una de les principals figures del Barroc a l’Andalusia del segle XVII, principis del XVIII.

El col·lectiu lluita per la inclusió de les dones artistes en el currículum educatiu. Gran part del col·lectiu són dones relacionades amb el món de l’art, la cultura i l’educació. I ara exigeixen el reconeixement, fins ara pràcticament nul, d’aquestes artistes conegudes i menystingudes.

Per aconseguir-ho, han presentat una proposta de dones artistes que, per la seva rellevància, haurien de constar en aquests currículums. Elles parteixen d’un coneixement exhaustiu d’aquestes dones que han estat infravalorades pels segles dels segles.

A la seva pàgina podem trobar-hi el seu catàleg unificat en les diferents àrees i va des de dones a la prehistòria, passant per la Roldán i la Frida Kahlo, fins a Guerrilla Girls. Un total de vint-i-quatre entrades.

Coincidint amb aquesta reivindicació, aquesta setmana, també ha sortit a la premsa la incorporació de dones filòsofes al currículum de batxillerat, com Hanna Arendt, Hipàtia o María Zambrano.

A més, obligarà a l’alumnat a estudiar el geni d’Hidelgarda von Bingen i, a canvi, Teresa de Jesús ja no serà obligatòria.

Dels vint-i-cinc homes del darrer currículum ara es passarà a divuit homes i vuit dones. A part de les quatre ja mencionades cal afegir-hi: Aspasia de Mileto, Mary Wollstonecraft, Olympe de Gouges i Simone de Beauvoir.

I és que haver esborrat del nostre saber dones de tanta talla és molt mesquí. Ha passat el de sempre: esborrades. Cal promocionar-les sense pensar en elles com artistes de segona.

eWoman Business

No és el mateix córrer per una pista plena d’obstacles que, així que avances, et vagin posat una catifa que amoroseixi el pas.

És així com explicaria alguna de les tantes diferències que existeixen, entre homes i dones, en la cursa professional: entrebancs o avantatges. On serien les dones si, en lloc d’obstacles, se’ls hagués ofert les mateixes avantatges que als homes? I on serien els homes d’haver tingut els obstacles de les dones? Caldria imaginar-ho sovint, no oblidar-ho mai i compensar-ho amb presa i satisfactòriament.

Un exemple d’aquesta voluntat ha estat, no fa gaires dies, a Madrid, la celebració d’un esdeveniment, eWoman Business, patrocinat per la revista Woman i Prensa Ibérica. Un grup empresarial audiovisual que té com a president, com no?, un home. També s’hi ha sumat Womenalia, la xarxa més gran de dones professionals i emprenedores de parla hispana amb més de tres-centes mil womenalias.

L’acte volia impulsar la presència femenina en llocs de responsabilitat a les empreses. Poc escaient per a Prensa Ibérica amb un home al capdavant.

Una de les idees més ben acollides va ser que avançar en igualtat no és possible sense els homes. D’acord. Però aquests han estat els causants de les desigualtats. I per tant, el que urgeix és aconseguir que les empreses calculin els anys que porten amb presidents masculins i cedeixin els mateixos anys a les presidentes. A veure què passa? Així sí que col·laborarien. Perquè en això de fer passes al costat, molts homes van molt endarrerits. I algunes dones tampoc hi ajuden.

Per tal d’afavorir el diàleg, la trobada es va organitzar en diferents taules de debat centrades en diferents temes: igualtat, lideratge femení, recursos per a la recuperació econòmica després de la pandèmia, els desafiament de la sostenibilitat i els nous reptes tecnològics.

Pels títols ja ens adonem que només dos de cinc poden atènyer realment a la problemàtica exclusivament femenina. Que era del que es tractava, oi? Doncs no va ser així, es va parlar molt de tecnologia, d’economia, de sostenibilitat... i poc de com ajudar les dones.

Breus mencions: la catedràtica Begoña Gómez va parlar de la necessitat d’integrar una perspectiva feminista. Gens novedós. Endesa va exposar el seu programa d’ocupabilitat per a dones en zones rurals (només rurals?). Cal saber que la llista de directius d’Endesa té quinze homes i dues dones. Tot dit. La presidenta de Shell España va plantejar la voluntat de tenir un 40% (per què no el 50%) de dones el 2030 ( falten no anys!!!!) de dones en llocs d’alta direcció.

Al final final, potser per cobrir l’expedient, es va parlar més específicament de l’emprenedoria femenina i del paper de la dona en l’empresa. Però cap mesura que suposi un avenç. L’esdeveniment maquilla una voluntat potser tot just aparent.

I és que tot i les millores que es van aconseguint, repetir idees aparentment conciliadores, sense lleis reals, no porta enlloc.

Es va fer passar per boja...

Nellie Blay era la signatura periodística d’Elizabeth Jane Cochran, nascuda a Pennsilvània el 1864. També va ser coneguda com la Pink pel vestit rosa llampant amb el que va ser batejada. Més endavant va afegir una e al seu cognom per feminitzar-lo.

És una periodista coneguda? Quanta gent sap que als anys vuitanta del 1800 ella ja va fer periodisme d’investigació i en va ser pionera? Encara faltaven uns noranta anys pel cas Watergate, una de les fites del periodisme d’investigació. El que vol posar llum a la foscor de casos que s’han intentat ocultar de manera deliberada per part del poder o de manera accidental per culpa de dades o circumstàncies que en dificulten la comprensió.

Un dia, llegint una columna sexista, Nellie es va empipar tant que va escriure una agressiva resposta a l’editor. Aquest la va contractar com a reportera i després d’escriure uns quants articles d’investigació, es va traslladar a Nova York i va ser acceptada per Pulitzer al seu diari New York World.

Va encarregar-li un reportatge sobre un centre psiquiàtric de dones. Per poder arribar al fons de la qüestió va decidir fer-se passar per boja. Va assajar moltes hores davant del mirall, es va canviar el nom i va començar a cridar que buscava uns baguls perduts. Tot això, després de passar algunes setmanes sense dutxar-se. Aviat, la policia va retenir-la i van ingressar-la en aquell centre psiquiàtric (que era conegut com la «deixalleria humana de Nova York).

Hi va viure una terrible i tràgica experiència. Les pacients semblaven blaves pel fred que passaven. Les obligaven a dutxar-se amb aigua molt freda i bruta. Constantment eren maltractades; especialment si no obeïen o no engolien les píndoles que els donaven. Va haver de menjar aliments en descomposició. Els injectaven morfina i cloral (que els ocasionava problemes gàstrics, fallada renal, cardíaca i hepàtica).

Esgotada i afamada, als deu dies, els advocats del diari van organitzar el seu alliberament. Va sortir-ne amb una gran ànsia per escriure el que hi havia vist i viscut. El llibre va titular-se «Deu dies en una casa de bojos» La història va tenir molta repercussió i les autoritats es van veure obligades a investigar l’assumpte. Com a conseqüència es va reformar la institució.

Després de passar uns anys sense escriure, va fer un reportatge sobre la convenció a favor del vot femení i, posteriorment, va fer el seguiment de la I Guerra Mundial des del front oriental europeu.

Se li ha fet algun monument? I tant: un petit parc d’atraccions de Brooklyn porta el seu nom en recordança de la volta al món que va fer en setanta-dos dies, sis hores, onze minuts i catorze segons, establint un nou rècord mundial. Quanta generositat feminista!

I és que si algunes dones del 1800 van aconseguir treballar gràcies a la seva vàlua, després d’aprofitar els seus talents, sembla que ningú no es recordi d’elles. Perquè eren dones? Perquè els tenien enveja? Perquè feien ombra? Poca dignitat masculina, segurament.

Jo que no he conegut els homes

És el títol d’una novel·la de Jacqueline Harpman, escriptora i psicoanalista belga d’origen jueu. La seva vida va quedar marcada de jove per la invasió nazi. La família va fugir a Casablanca fins que es va acabar la II Guerra Mundial. Però no tota la família va poder escapar-se i, una part, va morir a Auschwitz. La seva obra literària va començar pràcticament amb més de cinquanta anys. Va escriure unes quinze novel·les i va guanyar molts premis.

La seva obra no ha obtingut ―com tantes vegades―, el reconeixement literari que es mereix.

D’entrada, el títol pot suggerir moltes propostes feministes. Però no només. Us imagineu un món només de dones? Jo sí! Però a ells també els necessitem.

La protagonista és una nena que viu engabiada amb quaranta dones. Estan controlades per uns vigilants que en tenen cura i les alimenten però no les deixen sortir sota l’amenaça d’un fuet per deixuplinar-les. La nena ni tan sols té nom ni passat. Mai no ha viscut en llibertat. Però les altres dones sí, i recorden l’olor del sabó, el goig del vent i el plaer de la seva pròpia sexualitat. La nena creix i s’educa escoltant les vivències d’aquestes dones. Que són esquerpes amb ella per la seva deshumanització.

Un dia, però, una sirena molt forta les alerta que la porta és oberta i els vigilants han desaparegut. No gosen sortir però poc a poc, el desig i la curiositat les empenyen a fora. Les dones grans emprenen el camí a la recerca de la vida que havien conegut. Però la nena no pot buscar allò que no coneix.

Fent camí van trobant altres refugis però, amb les persones mortes. Van passant els anys i segueixen caminant sense destí.

Viure a l’aire lliure es converteix en una altra presó perquè no hi tenen cap futur. La nena ha de veure com les companyes es van fent grans, emmalalteixen i moren. I ella es queda sola. Durant vint anys vagareja pels camins i es fa moltes preguntes sense resposta.

Quan la nena es fa gran es qüestiona les preguntes cabdals de la condició humana: la llibertat, la mort, la por de la mort, el poder, la traïció, el desig, la dignitat, la capacitat d’estimar, els límits de la crueltat, la violència... I la història es converteix, mitjançant aquestes preguntes, en una faula literària d’art en majúscules, sobre la condició humana. És com un petit tractat de filosofia literària.

I tot passa en un món irreconeixible que no ens parla del nazisme però que hi plana ben clarament. No hi trobem una violència explícita però sí soterrada.

Em pregunto: l’autora hauria pogut explicar el mateix amb uns protagonistes masculins? Tinc plena certesa que no! Les preguntes serien diferents i les respostes també.

S’enfronten de la mateixa manera a la violència, al poder, a la crueltat, els homes? No! La seva capacitat d’estimar té els mateixos condicionants que la de les dones? No!

I és que ser home o dona condiciona la llibertat personal. I hi ha llibertats que són més esclaves que alguns captiveris.

Cançons populars infantils intolerables

Estic orgullosa de ser dona i no home. Però és i sobretot ha estat, molt difícil. Si Plató ja deia: «Dono gràcies al cel que m’ha fet lliure i no esclau, que m’ha fet home i no dona», deuria ser per alguna cosa.

Fa trenta i pocs anys jo cantava cançons infantils que eren masclistes, racistes... als meus fills. I no n’hi havia consciència; les meves amistats i jo crèiem que cantàvem cançons prou adients.

Però arriba el dia que tornes a cantar cançons infantils, al cap de més de trenta anys, i t’adones que a la teva neta no pots cantar-li allò que de joves fèiem passar bou per banya grossa.

He llegit l’estudi de la Imma Olivera, amb les cançons dels llibres de text del 2004, quan jo cantava als meus fills i les conclusions són esborronadores.

Per citar-ne algunes, de les 382 analitzades, a 270 no hi sortia cap dona i a 93 només una. El model més freqüent amb el que s’han identificat moltes nenes i que han reproduït com normal és: les dones son quasi invisibles; si apareixen tenen papers passius; estan discriminades per sexe i per edat (les nenes i les velles quasi ni apareixen); no tenen quasi mai nom, se les menciona amb genèrics que fan referència al seu ofici o condició; se les interpel·la amb diminutius com a senyal de proteccionisme i dependència; el tret més valorat és la bellesa física: de cabells llargs, pentinada, prima, jove i feliç; el fet més important és la maternitat; la finalitat de la seva vida és el casament.

De les quatre úniques cançons que qüestionaven la moral tradicional pel fet que la dona tingués iniciativa pròpia, A la presó de Lleida, per exemple, «la nina» escolta els presos i els diu «d’aquí us trauré jo»... però el pare l’endemà els vol penjar tots; i ella s’exclama: «pengeu m’hi a mi tot».

Les cançons tradicionals ―ara són les sèries des d’una adolescència primerenca―, solen convertir-se en sistemes de control social en divulgar un determinat codi social.

Les cançons infantils també poden tenir aquest rol. Per sort, la Dàmaris Gelabert ―pedagoga, musicoterapeuta, autora i cantant de cançons infantils―, ha omplert magistralment aquest buit amb cançons que arraconen masclismes, racismes, violències, pors inútils... i tenen un alt contingut pedagògic, tot cuidant l’aspecte musical. Les seves cançons són eines d’aprenentatge d’hàbits, ensenyaments bàsics i valors educatius. Des de 1998 ha editat setze àlbums i més de dues centes cançons. El seu canal Youtube té més de 800 milions de visualitzacions (el més vist català), i 2 milions de subscriptors.

A més, el Pot Petit és un grup musical ―el preferit dels progenitors que ara estan educant les seves criatures. Helena Bagué ―actriu, cantant i mestra catalana― és una de les fundadores. Canten valors com la igualtat de gènere i la diversitat, el treball de les emocions, l’amistat o el respecte pel medi ambient.

I és que cal repensar seriosament quins valors volem transmetre a la mainada perquè el seu món pugui ser millor.

La princesa d’Espanya i l’escola pública

Amb qüestions d’ensenyament em postularia com a comunista-marxista-leninsta-lerrouxista-igualitària-paritària-competitiva... L’ensenyament ha de ser de la millor qualitat possible i per a tothom igual.

No la conec pas, la princesa del país veí. Que per mala sort també ostenta títols de terres catalanes. Amb l’amoral i estafador avi que té i l’odi que sent son pare per Catalunya, no sé per què encara no l’han desposseïda de tan immerescudes atribucions.

La xiqueta, de petita, va ser matriculada al Colegio Santa María de los Rosales. Que pel nom, ja es veu que molt laic no pot ser. L’educació religiosa ha de fer-se en família i als centres específics de cada religió.

Evidentment, el Colegio no és barat. Com que tenen dues filles, els reis paguen al voltant de catorze mil euros per curs. Que vol dir uns set-cents euros per mes per cada una.

Aquest elitista centre va ser escollit entre altres coses perquè ensenya protocol al seu alumnat. Necessari per a una princesa, potser sí... però esperem que no li hagi arrabassat hores d’aprendre a pensar amb comprensió, sense ràbia, amb un mínim de moral (si més no, més alta que avi i padrí), amb modernitat...

També els ensenyen a menjar amb una educació extrema. A casa, van ensenyar-me’n la mare i el pare... i si es tracta de pelar el raïm amb ganivet, tampoc els fa falta perquè mai no els en donen a les seves taules de compromís. I una altra exigència: baixar les escales sense fer cops amb les sabates ni soroll. Impensable en un centre públic. Però si fos necessari per aprendre a raonar correctament, se’n sortirien.

Als reis també els va encapritxar un altre detallet: unes instal·lacions esportives de luxe. Com a país, no seria millor que cap criatura tingués unes instal·lacions de luxe mentre d’altres no en tenen? No seria millor fer-ne per tothom i sense luxes?

Però tot i els diners, el Colegio no excel·leix per la seva qualitat acadèmica. A les proves de selectivitat, no destaquen en res. I una ex-alumna va explicar que el nivell de batxillerat era força baix i que els alumnes es relaxaven perquè si treien un quatre, els regalaven el cinc. Quants cincs no li hauran regalat?!

De la princesa, mai no he sentit dir que tingués notes brillants. Si fos així, ho sabríem i la premsa del cor n’aniria plena.

Bé que es pot llegir a la perruqueria que la filla de l’altra princesa, la del «pueblo», sí que ha acabat la seva carrera en un exclusiu centre anglès amb matrícules.

I ara, als seus quinze abrils, els reis no li han trobat escola prou bona, allà als voltants del seu palau. No haurien els reis d’un país donar exemple de confiança en la seva docència? Si no els convenç, que la facin millorar. Per a tots.

Es veu que hi ha molta reialesa per terres angleses, però haurien de ser més conscients del mal exemple que donen.

I és que si el socialisme espanyol és feliç mantenint una futura reina a l’estranger, no podrien, al menys, demanar-li un comportament més exemplar.

Dolors Aleu, a classe amb escortes

A les dones se’ns ha exigit més del doble i se’ns ha retribuït molt menys de la meitat. Per tant, la diferència, a més d’abismal, és numèricament desorbitada.

La Dolors Alleu i Riera va néixer l’abril de 1857 a Barcelona. El seu pare era un polític influent i va poder i voler pagar-li els estudis tot i ser dona.

Amb disset anys acabà el batxillerat i ingressà a la Facultat de Medicina. Son pare, per evitar problemes, li pagava dos escortes per anar i tornar de les classes. Amb vint-i-un anys acabà la carrera però no tingué permís per fer l’examen de llicenciatura, fins tres anys més tard. Perquè era dona.

El dinou de juny de 1882 passà l’examen, a Madrid, amb excel·lent. Es convertí en la primera dona llicenciada de l'Estat espanyol. L’octubre del mateix any es doctorà també a Madrid. Quatre dies després de Martina Castells i Ballespí. Va ser així la segona dona doctora de l’estat espanyol.

De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer va ser el títol de la seva tesi.

Després s'especialitzà en ginecologia i medicina infantil.

De les tres primeres dones que estudiaren medicina a l’estat espanyol (amb Maria Elena Maseras), totes tres catalanes, únicament la Dolors va exercir la professió amb dues consultes pròpies a Barcelona, durant vint-i-cinc anys: una de pediatria i l’altra de ginecologia.

Es va casar el 1883 i després vingueren dos fills.

També va ser professora d'higiene domèstica a l'Academia de Ciencias, Artes y Oficios para la Mujer fundada el 1885 per la concertista d'ideologia lliberal coneguda artísticament com a Esmeralda Cervantes; una nena prodigi de l’arpa que de gran va ser una activista per l'educació femenina i la millora de les condicions de les dones.

També va ser autora de textos de caràcter divulgatiu orientats a millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l'àmbit de la maternitat. Amb títols com Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños.

Una de les seves més pràctiques aportacions va ser el fet d’advocar perquè la dona pogués abandonar la cotilla. Aquesta oprimia fortament el tòrax i afinava la cintura de les dones. Però en dificultava la circulació sanguínia i provocava desmais.

Quan el seu fill es va morir, amb vint-i-tres anys, no va poder superar la seva mort i abandonà les seves consultes. No tornà mai més a treballar.

A Barcelona és recordada al Centre Sociosanitari Putget Dolors Aleu. A més, el 2017, el Dia de la Dona Treballadora, s'estrenà a la Sala Maldà, Barbes de balena. O de què estan fetes les cotilles, basada en la seva biografia. La protagonista va ser una rebesnéta seva. Dues aules universitàries i una residència de Barcelona, porten també el seu nom.

I és que tot i necessitar escortes i fer l’examen més tard del que tocava, la Dolors va contribuir a ajudar les dones en uns temps molt difícils per a elles. Abans del 1913, l’any que morí.

La mateixa pensió sense fills?

No tenir fills és una opció que no comparteixo però que és respectable com qualsevol altra.

Cada dia hi ha més dones i parelles que decideixen no tenir fills. La maternitat/paternitat ja no és una obligació sinó, afortunadament, una opció lliure.

Segons la psicòloga Elisabeth Badinter, «la noció d’instint maternal és un dels grans enganys de la humanitat»

Les dones tenen el dret de renunciar a la maternitat tant si tenen instint com si no. I sense sentir-se’n acusades.

Les estadístiques indiquen quins son els principals postulats d’homes i dones per no tenir fills: No voler portar criatures a un món complex, dolorós i mesquí. No sentir-se capaç de tenir cura d’algú durant tota una vida. Inseguretat de ser un bon progenitor. No voler arriscar l’equilibri d’una relació que funciona tal com va.

Tots aquests motius són tan respectables com vàlids.

Quant a les parelles sense fills també hi ha uns criteris que les defineixen: Parelles urbanitas. Persones centrades en el disseny, la cultura i la tecnologia. Amb gustos «cool».Persones egocèntriques i individualistes que busquen la satisfacció immediata. Que no tenen recursos per assumir aquesta responsabilitat. Que no desitgen o no poden oferir el temps que requereix un fill/a. Persones conseqüents i valentes (perquè no podran canviar la seva decisió si es penedeixen)

A Chile, m’ha cridat l’atenció un grup anomenat DINK (double income, no kids; doble ingrés sense nens), que planteja obertament l’opció de no ser pares perquè prioritzen viatjar, dedicar-se a les seves professions o projectes personals i gastar els diners que costa un nadó en altres coses. També es fan dir «childfree», lliure de fills i no sense fills perquè el «sense» es relaciona amb la falta d’alguna cosa. I aquestes persones es consideren lliures de perdre els diners, el temps, l’energia i la llibertat que implica tenir fills.

Tothom ha de poder escollir la seva opció vital sense ser mal jutjat. Però si ens fixem en la primera opció, la dels diners, cal tenir en compte què significa respecte a les persones que tenen fills amb els quals han de compartir els diners que guanyen.

Una parella amb dues criatures, a part del temps, l’energia i la llibertat, ha de repartir els seus diners entre quatre, no entre dos. Li’n quedaria una mitat menys.

Hi ha països que han demanat exempcions fiscals per a parelles amb fills. Ho trobo molt bé. Però en lloc s’ha instaurat.

Jo també hi afegiria una important retribució a les pensions.

És just que cobri la mateixa pensió una persona que ha tingut fills, que una persona que no n’ha volgut? Sense posar al mateix sac qui, volent-ne, no ha pogut tenir-los. Que no han de treballar els fills dels altres perquè aquesta pugui tenir una pensió?

I és que seria just recompensar els esforços de les parelles que, hora a hora, tiren endavant l’economia de tots. I posats a demanar, per què no es recompensa les dones que pareixen i alleten? És un gran sacrifici gens valorat.

Violència obstètrica

És aquella violència que consisteix a maltractar, i de maneres molt diverses, una dona embarassada, una dona que va de part o una dona lactant.

L’OMS reconeix molts tipus de maltractaments: el físic i el verbal, la humiliació, procediments coercitius, violacions flagrants de la privacitat, negativa a administrar analgèsics... i més especialment en aquelles dones més vulnerables (que son precisament les que més recolzament necessitarien). Això sense oblidar les adolescents, acusades i estigmatitzades per haver tingut relacions sexuals.

No fa gaires dies vaig llegir la carta d’una mare que havia patit un avortament natural i explicava el dramatisme d’haver-se d’acomiadar de la seva filla tirant la cadena del vàter. I això no havia estat el pitjor.

La sanitat pública l’havia tractada de manera inhumana. Mai podré entendre les dones que no son capaces d’empatitzar amb una dona en situacions tant de plànyer. Les trobo doblement culpables. Potser elles també son de plànyer...

Amb els primers senyals de pèrdua, la futura mare va anar a urgències. Amb el dolor i la por a la pèrdua de la criatura esperada amb tanta il·lusió, la dolenta professional que va atendre-la, mancada de tota empatia i sensibilitat va causar-li un dolor físic terrible. Com mai. ―Aquí no hi ha res, ―va dir-li amb tràgica fredor i sense mirar-la als ulls. ―Segueix treballant que va bé pel cap i potser el teu cos ho expulsa tot sol. Serà com una regla.

Gent així, fins i tot tenint oposicions, crec que haurien de sortir del sistema. Feines tan sensibles requereixen persones de gran nivell ètic. També cal dir que no està valorada aquesta virtut, però les feines les fem ben fetes per nosaltres mateixos. I seria preferible que el sistema no confies en la bondat sinó en les capacitats comprovades.

I què havia d’expulsar la pobra, si no hi havia res? Van engegar-la cap a casa però, unes hores més tard, el dolor va paralitzar-la. No era com una regla! Tornant a urgències, la sang no parava. Va demanar compreses perquè no l’havien avisada del que podia passar. No van donar-li res. Van humiliar-la encara més amb la sang regalimant cuixes avall. Dolor, tristesa, por i ràbia justificada.

La segona ginecòloga va ser persona i va apaivagar el dolor físic i moral.

Després d’una avortament espontani no hi ha cap baixa tipificada. Les dones ho aguanten tot, oi? L’angoixa del potser no hi haurà més fills, qui la mesura?

I llavors arriben els comentaris dels savis de la vora:«no passa res, en podràs tenir més»; «encara no era una persona, no entenc per què plores»; «ja ets gran, ara us hi poseu massa tard»; «ara no t'adormis, que se't passarà l'arròs...» Quanta impietat!

Però el Colegio Oficial de Médicos de Madrid, ha negat l'existència de la violència obstètrica. Quanta incompetència!

I és que per més que es negui l’existència d’aquest terrible trasbals emocional, això no fa que desaparegui; l’agreuja. I la falta d’humanitat hauria de tenir prohibit accedir al poder.