divendres, 19 d’abril de 2019

Autobús indecent



I no em refereixo a estar empastifat d’homes despullats. Això ja ho va fer Rivera, aquell personatge de C’s, que va començar carrera política exhibint-se públicament. I no puc dir com quan Déu el va enviar al món perquè, quan es deixava retratar desvestit, ja tenia totes les parts del cos ben desenvolupades i ja es tapava les vergonyes tot i ser un desvergonyit moral.
Em refereixo a un bus fora de tota decència humana mínima. Pitjor que veure Rivera si ens ensenyés allò que encara, va decidir tapar-se.
L’Associació ultracatòlica, extremista, masclista, LGTBI-fòbica, i d’ultradreta potser per això m’ha vingut al cap el nom de Rivera i he fet una associació no del tot afinada, coneguda amb el lema Hazte Oír, ha llençat als carrers de Madrid, un nou atac a la dignitat de les dones, dels homes i potser, fins i tot de les bèsties. Perquè elles no són tan bèsties.
I els carrers madrilenys, tan contents! Ufanosos!
Aquesta associació és coneguda pel seu posicionament contra l’avortament i per les seves delictives campanyes de difamació contra el col·lectiu LGTBI. Encara que sembli poc, té 7000 socis. Dels quals, dedueixo que unes 3.500 poden ser dones. I el cos se m’enrampa i el cervell se’m fon.
Aquesta impúdica indecència, va ser declarada d’utilitat pública, el 2013, pel també indecent José Fernández Díaz.
El bus porta la imatge de Hitler (que amb això sol ja n’hi hauria per denunciar-los), amb els llavis pintats, coloret a les galtes i el símbol feminista a la gorra. El seu objectiu: lluitar contra el que consideren feminisme radical.
Doncs jo, sóc amiga de moltes feministes, radicals o de nivell bàsic. Però mai he escollit una persona dolenta com a amiga.
A més, també porta uns eslògans que demostren la seva gangrena espiritual. Tot i que la majoria son de missa! Diuen així: «No es violencia de género, es violencia doméstica». Això, matar una dona és com com trencar un got. «Las Leyes de Género discriminan al hombre» Això, perquè a tots aquells homes que no paguen les pensions corresponents i no compleixen les ordres d’allunyament, no els passa gaire res. I finalment: «Casado, Rivera, Abascal, derogad las leyes de género». Llavors, si s’hi atrevissin (que ja els costa prou no caure en la temptació), potser, al país de la ñ perdrien alguns vots i haurien de sortir del Congrés. Però, ca!!! Ja els està bé. Si hi ha dones capaces, fins i tot, d’anar contra elles mateixes. Segur que estan malaltes, perquè no em puc creure que tan sols hagin estat abduïdes per la tele escombraries que els vomiten.
Tanmateix, jo, si per un imaginar raríssim pogués ser un d’aquests tres macabres personatges, no m’agradaria gens compartir el meu nom amb la imatge del genocida més gran de la història. Però tampoc ho saben, això.
I és que la decència moral és un valor molt preuat, inabastable per a ments corcades.



dijous, 18 d’abril de 2019

Dones valentes, dones dolentes i nyaps



Al Parlament del meu país, el català, s’hi asseuen molts tipus de persones. Com arreu, més homes que dones. I d’aquestes, n’hi ha que excel·leixen per les seves capacitats professionals i morals, fins al punt, que ja porten més d’un any engarjolades com si fossin delinqüents comuns. Mentre qui els ha posat a la garjola no els arriben ni als fonaments del terra que trepitgen.
Però des de fa unes quantes setmanes, podem parlar d’un altre tipus de valentia femenina al nostre Parlament. Jenn Díez, filòloga, escriptora, política i diputada per ERC, va fer una corprenedora declaració davant del faristol: «fa deu anys (per tant només en tenia 20), vaig ser víctima de violència masclista tant física com psicològica». Se li escapaven les llàgrimes. Cal ser molt valent i tenir molta dignitat per quedar exposada al munt de crítiques que, probablement, va rebre i seguirà rebent.
Les persones del seu entorn, segur que ho van viure de manera dolorosa. Però pares, germans i amics, tot i la tristor, també se sentiran orgullosos de la seva filla, germana i amiga. En canvi, el menyspreable home que va infligir-li aquesta violència, esperem que a partir d’ara, un més ampli sector del seu entorn, l’assenyali com a delinqüent. Encara que aquest no anirà a la presó. Ni aquest ni cap de les «manades» que desgraciadament, estan proliferant.
Malauradament, al costat de dones que són l’orgull del país, també n’hi ha encara que no ens hagin nascut aquí i per això ens volen tant de mal, que només es fan visibles per la seva falta d’humanitat, pel seu odi i per la seva sed de venjança (tot i no poder entendre per què se’ls hi genera). I ho dic per la indigent humana Inés Arrimadas que, veient com tothom aplaudia Jenn Díez, després de la seva dolorosa declaració, no va ser capaç ni de picar de mans un sol cop. Tot i saber que les televisions catalanes ho ensenyarien a tots els telenotícies matí, tarda i nit.
Què pot engendrar un dona tan dolenta? Se m’escapa. Impossible entendre-la. Poder i diners? Són suficients com per perdre la dignitat i que, si a la llarga hi ha fills, hagin de sentir vergonya pel seu progenitor? Em sembla que no. I qui no pot ser bona persona, pels motius que siguin, molt difícilment, podrà educar fills dignes i amb valors lloables. I serà una política menyspreable.
Tanmateix, per més indecent que sigui la senyora Arrimades, ningú que es prei de ser persona, pot permetre’s insultar-la grollerament.
El senyor Toni Albà, amb les seves insinuacions manifestes, titllant-la de prostituta, ha caigut molt baix. Però, per dignitat, el seu equip professional, ja l’ha acomiadat. Perquè que l’adversari tingui baixesa moral, no disculpa mai a ningú, de rebaixar-se a la mateixa profunditat ignominiosa.
I és que, encara que hi hagi dones dolentes, ningú no es pot permetre titllar-les de prostitutes amb intenció d’ofendre-les.









La vescomtessa dissortada (13)

Em vaig enfilar al meu cavall decidida a sentir-me segura. Vaig obligar-lo a córrer imaginant que aquella força que hi emprava m’ajudava a allunyar les meves eternes pors.
No havia volgut arribar amb el carruatge perquè volia que em coneguessin amb l’aparença de dona valenta i decidida que jo volia transmetre. Havia llegit unes quantes històries de dones famoses i valentes que muntaven a cavall per poder seguir els seus intrèpids marits guerrers. Jo volia ser com elles. A més, sentia tanta ànsia per arribar, que no hauria pogut suportar la lentitud d’unes rodes de carro. El meu germà va haver d’afanyar-se per encalçar-me.
Abans d’arribar al lloc acordat, ell va esperonar el seu cavall i es va posar davant meu amb els cavallers i escuders que l’acompanyaven com a seguici.
Havia arribat el moment crucial. El cor em bategava tremolosament. Em vaig posar a resar esperant veure l’arribada del meu promès. Què em passaria? Em sentia tan bé que ja m’importava molt menys que quan havia sortit de casa. Volia resar però, no podia. El meu cap intentava distreure’s pensant quin present li podria oferir a Tròtula, que li pogués fer tanta il·lusió com el que ella m’havia acabat de regalar. Res trobava de prou grandiós que pogués ser reflex del meu més immens agraïment.

                                                                                                        Estadilla, 14 de maig de 1304

El vostre pare va arribar, també, muntat damunt del seu cavall. De lluny, em vaig poder adonar de la seva corpulència i alçada de cos. Tothom comentava que era herència del seu avi, Jaume I, i jo ho recordava d’alguna il·lustració del famós rei. Més a prop també li vaig veure els ulls clars, el nas gros i els cabells rossos.
Es va atansar fins on ens esperàvem el meu germà, Tròtula i jo. Va baixar del seu cavall, just davant meu i, es va treure el barret que portava, per saludar el meu germà, agafant-lo pels braços, com pertocava. Després, em va fer una reverència a mi, que seguia damunt del meu cavall. Passaven moltes coses al mateix temps i jo no em sentia capaç de copsar-les totes alhora. Me’l mirava a ell però, de reüll, vaig veure com li acostaven un cavall molt engalanat amb un setial de núvia entapissat amb sedes i amb un flonjo coixí enganxat amb unes corretges de cuir.
Em va preguntar si estava bé, si havia tingut bon viatge o si necessitava alguna cosa. I abans que el traductor tingués temps de dir-me res jo ja li estava responent correctament amb la seva llengua. La seva cara va reflectir una sorpresa que no s’esperava. Els seus ulls es mantenien discrets sense que jo pogués notar que m’escrutava el rostre encobert. Em va mostrar el cavall amb el setial i em va explicar que l’havia fet folrar de nou, per a mi, amb els colors de l’escut de la meva família.
Un terbolí de mal record em va passar per la ment, però no li vaig permetre que m’espatllés aquell agradable moment. Vaig seguir, sense que ningú no s’adonés de la meva petita ganyota, amb el millor dels meus somriures.
Em va ajudar a baixar del meu cavall i, amb delicadesa, em va posar el peu a l’estrep del cavall engalanat que, com a núvia, em corresponia. Ell es va enfilar ràpidament al seu mentre el col·locava just al costat del meu. Sense tenir temps d’agafar consciència del què em passava, vaig notar que unes mans fortes m’enllaçaven per la cintura i m’apujaven, com volant, fins al setial que havia d’ocupar fins arribar al seu castell.
Quasi vaig riure d’emoció, però em vaig saber contenir. Amb tot, vaig sentir l’impuls d’agrair-li el seu gest sense atendre a la correcció que de mi s’esperava. Quan va enretirar les seves mans, vaig tenir temps suficient com per fregar-li suaument, atrevida, la seva mà dreta amb els meus dits. Llavors sí que em va mirar sorprès. Després va posar una cara divertida i em va dir que estava convençut que ens entendríem. Li vaig atorgar, senzillament, un sí amb una lleu inclinació del cap i un petit somrís. Tothom va adonar-se que ell no es referia, precisament, a la diferència de llengües que parlàvem.
Va posar-se a punt, damunt del seu cavall i em va oferir la seva mà dreta per cavalcar junts. Jo vaig posar la meva sobre la seva. L’escalfor de la seva pell em va traspassar el cos des de l’arrel dels cabells fins a la punta dels peus. Sense poder evitar-ho, el meu somriure es va convertir en una rialla de plena satisfacció. Havia de ser més discreta!
I vam començar a cavalcar agafats de la mà; a un trot lent, mirant-nos de reüll. Ell, dissimuladament, m’escrutava el rostre i jo confiava que la inquietud que aquell vel li causava, li fes créixer el desig. No podia dissimular la meva alegria. Tots aquells detalls m’estaven rendint els sentits.
Quantes hores de patir m’hagués pogut estalviar de saber que conèixer el meu promès podia arribar a ser tan plaent com ho estava vivint! No m’ho podia creure, però ho estava experimentant amb tots els meus sentits. I tota la comitiva familiar estava sent testimoni d’un dels moments més feliços de la meva vida.
De seguida, vaig adonar-me que el fet de cavalcar agafats de la mà, era un senyal inequívoc que el castell era a prop. Em va saber greu. Tant que fruïa del moment! I, com sempre, la meva mania de pensar en el futur em volia esgarrar aquell deliciós present. En aquell moment, amb aquella acollidora mà, jo hauria cavalcat fins a la fi del món.
Efectivament, el castell de Castre, va aparèixer de repent, com sortit del no res, sobre el congost d’Olvena, al riu Ésera. Construït sobre un espigó calcari, al cap damunt d’una cresta de la vessant dreta del riu, mostrava tres costats escarpats i, el quart, tenia bancals on s’hi havien construït l’església i les cases. La torre era de planta quadrada amb carreus regulars i quadrats. A sota, l’aljub i, dues terrasses més avall, la muralla. Talment, una fortalesa inexpugnable.
Al pati d’armes hi havia un munt de gent esperant-nos. No vaig poder evitar mirar cap amunt on hi havia d’haver la sala de parament. I llavors vaig distingir dos rostres de dama. Un, havia de ser de la seva mare i l’altre, el de la seva germana. No estaven pas obligades a baixar a rebre’m. Des de tan lluny, no vaig poder copsar el seu semblant tèrbol.
Ell, em va tenir molt ocupada saludant els senyors i esposes més principals de la seva baronia i ensenyant-me els seus noms. Vaig fer tot l’esforç que vaig poder per retenir el major nombre de cognoms possible, però, el meu pensament ja sofria esperant la presentació de la meva sogra i la meva cunyada.
Davant d’elles, vaig fer la millor de les meves reverències sense poder evitar que la rialla se’m glacés. Em miraven obstinadament el vel com manant-me que me l’havia de treure.
Jo no ho volia fer fins després de ser ja l’esposa del meu promès.
Es va produir un moment d’intensa tensió. Després d’uns llargs minuts, la seva mare es va posar a caminar en direcció al cap de taula però, el seu fill la va deturar i em va preguntar on volia seure. Si preferia seguir els formalismes i seure a l’altre cap de la taula, per ser el segon lloc en importància, o al seu costat. Amb les seves paraules, els muscles contrets del meu rostre es van distendre i li vaig respondre que per a mi, el seu costat, seria sempre més, el millor dels llocs.
I va fer canviar la distribució de la taula. I al cap damunt, on només havia de seure ell, hi va fer instal·lar dos serveis i dues cadires de les còmodes, amb braços. Una per a ell i l’altra per a mi. Encara no era la seva esposa que ja m’hi tractava. Després, va acompanyar la seva mare a l’altre extrem de la taula i li va indicar a la seva germana que s’assegués a la seva dreta. A continuació, li va donar el lloc, a la seva dreta, al meu germà i, a la meva esquerra, a Tròtula. Llavors va ser la primera vegada que es va fixar en ella i la meva por va fer que el meu cor estigués a punt d’explotar. Però Tròtula no va tenir temps de tornar-li la mirada perquè ell ja estava donant les ordres pertinents perquè portessin a taula el meu plat preferit: ànec amb peres. Em va explicar que la vigília havia enviat dos escuders a preguntar-ho.
Quan vaig veure la safata vaig ser conscient que tot i la gana, seria incapaç de menjar res. Portava el vel i encara no me’l volia treure. Ell em va servir. Jo me’l vaig mirar molt trista; es va adonar que passava alguna cosa i abans que digués res, Tròtula ja s’havia aixecat de la seva cadira per ajudar-me. Em va prendre el pols, em va posar la mà al front com fent veure que tenia febre i va demanar disculpes per mi dient que, potser tantes emocions, tan singulars, m’havien alterat i fatigat el cos. Tròtula, no vaig entendre per què, no estava fruint de la festa, ella preferia marxar-ne.
I em vaig resistir a acabar amb aquell moment tan màgic i li vaig fer creure que tot i que no podia empassar res, gaudiria veient-lo a ell i la seva família fruint a pleret d’aquell esplèndid banquet.
Em vaig mirar la meva futura sogra i cunyada, però no em van fer cap senyal amistosa.
El vaig acabar de convèncer dient-li que potser a les postres, per gormanda, podria tastar alguna de les especialitats de la seva terra.
Ell va menjar copiosament i, quan no tenia la mà ocupada, la reposava sobre la meva donant-me tot aquell ànim que jo havia pensat em faltaria. M’adonava que m’estava conquistant.
A les postres, veient que jo no prenia res, va agafar un figa farcida amb una nou, la va endolcir amb mel i, aixecant lleugerament el vel, me la va posar a la boca. Els comensals es van quedar en silenci i a l’expectativa. S’atreviria a aixecar més el vel? Ell també era atrevit. Me la vaig menjar lentament, assaborint-la, mirant-lo als ulls i engolint-m’ho tot, tant ell com la figa ensucrada.
Ens va agradar tant, aquella complicitat, que el vostre pare es va passar una bona estona, donant-me tot tipus de bocades sense quasi aixecar el vel, però mantenint l’expectació dels seus convidats, com provocant-los, cada vegada.
Abans de retirar-nos, uns músics van recitar, acompanyats dels seus llaüts, uns quants poemes en castellà. Va ser un altre detall que li vaig agrair inclinant delicadament el meu cap. Ja deuria haver esbrinat que la poesia m’encantava.
Ens varem acomiadar molt tard. No volia deixar-lo. De bona gana me n’hauria anat ja a la seva cambra i m’hi hauria perdut per sempre entre els seus llençols. Vaig sortir de la sala caminant enrere i dient-li adéu amb els ulls i la mà. A la meva sogra i cunyada els vaig fer una reverència i els vaig desitjar bona nit. No em van respondre; tan sols em van dirigir una imperceptible inclinació dels seus caps.
No caldria ni que ho escrivís però, evidentment, no vaig poder dormir en tota la nit. Quan Tròtula ja m’havia netejat tot el que portava a la cara i m’havia posat una crema per renovar la meva pell, em vaig estirar al llit amb la camisa blanca de fil. No tenia ganes de dormir. Volia recordar i gravar a la meva memòria tot el que havia viscut aquella vesprada.
Llavors va ser quan em vaig adonar que Tròtula no estava gens animada i que quasi no havia parlat durant la festa. Em va dir que només estava cansada.
De cop, un impuls em va fer aixecar del llit i li vaig demanar la clau de l’escriptori. Me la va tornar. No podia estar per ella, però probablement, es va disgustar en tornar a notar la meva independència. Havia passat uns dies a les seves mans i ara, potser ho enyoraria. Inconscient i esbojarrada vaig fer la meva i vaig agafar pergamí i ploma per escriure una petita nota al meu promès desitjant-li bona nit. La meva donzella va sortir corrent per portar-la. Va tardar una estona llarga, però va tornar amb una bonica resposta. Ell també esperava, ansiós, el moment de retrobar-nos amb intimitat.
Tròtula em va impedir de respondre-li i em vaig tornar a estirar amb les seves paraules escrites entre els meus dits.
En clarejar, quasi no havia dormit, però ja estava a punt perquè Tròtula em tornés a maquillar. Ara ja sabia per a qui volia ser la millor.

                                                                                                   Estadilla, 15 de maig de 1304

diumenge, 31 de març de 2019

La vescomtessa dissortada (12)

Tot i que com a baronessa tinc el meu propi escrivent, un frare de l’ermita dedicada a Sant Roman, prefereixo escriure aquest document sobre pergamí, de pròpia mà. Després, el lliuraré al monjo Bernat, el més jove de la congregació, perquè compleixi la meva voluntat. A canvi d’aquest servei, milloraré el lamentable estat en que han quedat els seus pares, vinguts a menys, en perdre les terres que conreaven per incompliment dels pagaments estipulats per la llei, a causa de les males collites per secada.
Fills meus, no vull explicar-vos la història dels vostres pares, com si fóssiu nens, sinó com a persones adultes pel noble llinatge que teniu. Potser algun dia, aquestes paraules us empenyin a venir a visitar-me, si no he mort de por o d’alguna altra malaltia, allà on sigui. I quan ens abracem de nou, hagueu seguit mantenint la millor de les confiances en mi, la vostra mare, a més, d’un xic d’estima.
A data d’avui he ordenat a la meva donzella que només m’avisi en cas que sigueu vosaltres qui sol·liciteu la meva presència. No em sembla vida, la meva existència sense el vostre pare, i se’m fa més insuportable pel fet de saber que probablement, ja no us tornaré a veure mai més. Ara, Tròtula té cura de vosaltres com jo mateixa ho faria. Però no us la puc regalar. Vosaltres sou petits i oblidareu fàcilment, fins i tot a mi. Jo, amb tanta pèrdua, sense ella, la meva amiga des de la infància, no seria capaç de tirar endavant en el camí de la meva nova vida al que, solament, em sotmeto com a voluntat de Déu i exigència del meu llinatge.
La temptació de veure-us és immensa, impetuosament aniria cap a la vostra cambra i us acaronaria nit i dia. Vèncer-la és cruel i insuportable. Però, m’exigeixo aquest nou patiment per no augmentar el vostre dolor per la separació. Em sembla que un comiat lent i inconscient resultarà menys dolorós per a vosaltres.
A més, com podríeu estar contents de veure la vostra mare plorant, sense poder parar ni per besar-vos, per acomiadar-me? No vull que em recordeu plorant. Si he d’acudir a vosaltres, Tròtula em posarà unes pólvores blanques al voltant dels ulls, em donarà una herba remeiera de les seves i m’ajudarà a fer el cor fort. Faré el que em demaneu, amanyagant-vos tan tendrament com pugui, procurant que vosaltres no pugueu sospitar res.
Desitjo pel vostre bé i pel meu, que les vostres mainaderes siguin prou hàbils per distreure-us de la meva llunyania. Elles tenen ordre de fer-vos escriure’m, així que aprengueu a fer les primeres lletres.
Però, com que dubto que, si mai arribéssiu a fer-les, no fossin interceptades per la vostra àvia, des d’avui us escriuré resignada a la separació definitiva. No puc viure confiant tornar-vos a veure perquè el meu cor està tan esmicolat que ja no li caben més partions. Espero que, amb l’ajuda de la Verge Maria i la fèrria voluntat que sempre m’ha acompanyat, sigui capaç de superar aquestes adversitats i totes les que estan per venir.
Us desitjo de tot cor que pugueu ser persones valuoses i devotes creients. La fe us ajudarà a tirar endavant com a mi m’està ajudant.
I el record del vostre pare i la vostra mare, que van ser tan feliços amb vosaltres, us serveixi d’estímul per a la vostra vida.
Quant a mi, en el termini de trenta dies, he de ser davant del meu futur espòs, mostrant-me a ell agraïda de la voluntat d’unir-se a mi, per afavorir els plans d’aquell home, que m’ho imposa, i els seus propis. Quan ell em prengui per muller i m’obligui a sotmetre’m als seus desigs maritals per aconseguir un legítim baró hereu, jo seré incapaç d’esborrar la profunda empremta del vostre pare estimat. L’amor no s’esfuma amb el pas de les llunes! Com podré, ni tan sols somriure, a un altre cos que em recordarà el que em va pertànyer i que no hi serà? I si les llàgrimes m’impedeixen complir amb les meves obligacions? L’allitament, després de l’esposori, serà el meu dèbit conjugal. A ell, li corre pressa per assegurar les seves possessions i ara, jo, desitjaria no donar-li mai cap hereu.
Fills meus, us dic fins mai i començo a escriure l’ofrena més bonica i preuada que, crec, puc deixar-vos. La narració de la nostra història d’amor. Abocar els meus sentiments, pensant en vosaltres, m’ajudarà a entendre la dissort que m’ha ferit, per guarir-me amb més serenor.

                                                                                                   Estadilla,13 de maig de 1304



En deixar enrere Clavijo, vaig fer avisar el meu germà, l’hereu de la família retornat a casa per complir amb aquesta missió. Muntat sobre el seu cavall, es va atansar fins al carruatge que Tròtula i jo compartíem. Llavors li vaig explicar el nostre pla. Tròtula se’l mirava afectuosa, com per torbar-li l’ànim, i els seus ulls, potser, m’hi van ajudar una mica. Necessitàvem la seva col·laboració. Ella havia confegit un pla que a mi em convenia per sufocar els meus neguits. En aquells moments em semblava un pla d’emergència imprescindible. Els anys, m’han ensenyat que la resignació s’ha d’engendrar en el cor, no pas en cap mandat de la ment. D’altra manera, és impossible enfrontar l’adversitat. A voltes, més sovint del que hauria volgut, he patit inútilment. Espero fills meus, que ho pugueu aprendre abans que jo!
El meu germà va arrufar el nas a la primera explicació, però el vaig poder convèncer fàcilment perquè era més jove que jo i tenia ànsia per conèixer noies de la seva edat. Ell sabia que al meu voltant, a les estances del meu nou destí, n’hi rondarien de tota mena. Entre els dos vam arribar a un acord: ell no explicaria res del que anava a veure durant el trajecte que recorríem junts, ni a la nostra família ni a la meva futura, i Tròtula i jo ens encarregaríem de fer-lo coneixedor de les noietes o donzelles que més gràcia li fessin en arribar a destí.
Ell se’n va tornar, conformat, al seu lloc, al capdavant de la comitiva. Tròtula va començar a obrir calaixets de l’escriptori, que la meva mare m’havia regalat, després que jo li lliurés la petita clau que portava penjada al coll i amagada entre els pits. A partir d’aquell moment, ella seria la responsable de la clau, de l’escriptori i dels seus prodigis.
Animosa, vaig posar una flassada a terra del carruatge per poder seure-hi més còmodament, tot i fent desplaçar la donzella que ens acompanyava. Tròtula em va posar dues tovalloles gruixudes a les espatlles i va estirar enrere el meu cap, fins a recolzar-lo còmodament entre els seus genolls. Semblava tan feliç! Em va desfer el pentinat, em va allisar els cabells tot comprovant que no hi tenia cap poll i va agafar un dels sis flascons iguals que hi havia a l’escriptori. Tots contenien el mateix preparat. Amb brots tendres d’heura blanca escorçada havia fet cendra i d’aquesta n’havia fet lleixiu. Feia tres setmanes que m’aplicava espaiadament aquesta poció però, les últimes aplicacions, en les quals s’havia de notar més el canvi del color dels meus cabells, les havíem de fer de camí, per mantenir el nostre secret. El problema era que, perquè fes efecte, els cabells s’havien d’eixugar per si sols. Per això, quan va acabar de fer-me la primera aplicació, em vaig posar d’esquena a la finestreta del carruatge de tal manera que els cabells voleiessin amb l’aire del trot dels cavalls. Esperava, impacient, el moment de veurem rossa com els fils de l'or.
Quan els cabells van estar secs, em vaig tornar a seure en la mateixa posició i, llavors, em va aplicar una pomada a la cara, al coll i a les mans per emblanquinar-me la pell. Era la moda!
Tròtula havia copiat al monestir de Cañas una recepta del De decoratione, de Tròtula de Salerm, la doctora a qui devia el nom. Després, a Clavijo, l’havia preparada. Havia fet bullir una lliura de vinagre blanc amb dues unces de litargiri ben triturat i filtrat. N’havia obtingut prou com per, si se’ns trencava algun dels flascons, encara ens en quedés com per obtenir el resultat desitjat. Els flascons havien de ser de vidre, perquè si no es malmetia la preparació.
Com que la pomada picava força, després m’esclaria la pell amb llet de cabra blanca barrejada amb clara d’ou.
L’endemà, quan ens vam aturar per menjar i deixar descansar els cavalls, Tròtula no em va deixar fer ni un mos i va dir a la donzella que ens guardés pa i formatge per més endavant. Ella necessitava molta claror i el carruatge era fosc. Ens vàrem apartar una mica de la comitiva i en un racó ben assolellat em va fer seure, altra vegada, amb el cap entre els seus genolls. Jo no hi estava massa còmoda, en aquesta posició, però Tròtula sempre semblava fruir del nostre contacte. A mi, em semblava que li donava confiança. Llavors es va treure del seu carner de cuir unes pinces molt fines i va començar a depilar-me les celles. Es portaven molt fines i llargues. Ella ja havia assajat uns quants dibuixos i sabia molt bé d’allà on volia arrencar el pèl. Jo no em vaig queixar ni una sola estrebada. Ja tenia ganes de mirar-me al mirall, però ella m’havia imposat l’espera fins a poder veure el resultat final. I coneixent-me, va agafar el mirall i el va tancar a l’escriptori.
L’endemà, amb les primeres clarors i havent ja descansat, em va fer el borrissol de damunt del llavi. Em feia mal, però a cada tractament, jo estava més contenta. No pas per pensar que em tornaria bonica sinó, senzillament, per pensar que no em veuria tan lletja. A més, amb aquells canvis, em sentia molt atrevida i això em donava forces. Havia de fer el que fos per esvair la por de sentir-me menyspreada per la meva lletjor. Preferia ser criticada per agosarada que per lletja.
I mentre jo em posava contenta, la donzella que ens acompanyava s’anava enfadant més i més. Fins al punt que va amenaçar-nos d’avisar la meva mare. Li vam demanar disculpes tan educadament com vam saber, però estàvem molt tranquil·les perquè ella no sabia escriure un borrall i ningú no se’n tornaria cap a casa sense el permís del meu germà. I perquè estigués una mica de la nostra part, Tròtula, li va regalar una pomada per emblanquinar i donar brillantor a la pell de la cara.
Per a l’últim dia, van quedar les tasques més difícils. Vam començar a feinejar a la llum d’algunes torxes. Amagades dins la nostra tenda, Tròtula començà a rasurar-me els cabells del front. Era moda portar-los ben enretirats, mostrant un front ben ample en senyal d’intel·ligència. I per acabar de donar-li sensació d’amplitud, els cabells de sobre es pentinaven ben estirats cap enrere. Després em va aplicar un ungüent que havia hagut de comprar preparat perquè a ella li feien molt fàstic les formigues. Amb suc de fulla d’hedra, orpiment, vinagre i ous de formiga ben barrejat, la preparació es podia aplicar allí on es volia que no tornessin a sortir els pèls. Tròtula me’n va posar al front i al llavi superior.
Quan va començar a clarejar, jo em vaig anar posant nerviosa, era el dia de l’encontre definitiu. Llavors, vaig veure unes xicres menudes de fusta i uns pinzellets molt petits i prims. M’hi vaig atansar ràpidament. Cada xicra contenia pintura d’un color diferent: vermell, verd, blanc i groc. Aquell era el secret que Tròtula encara no m’havia revelat mai i pel que no em deixava mirar al mirall. Em va fer seure, davant de la gruixuda tela que feia d’entrada a la tenda, perquè en aquell punt es filtrava més llum, i ella necessitava veure-hi molt bé. Anava a fer una feina que requeria molta precisió. Li va manar a la donzella que enretirés una mica la lona i que estigués a l’aguait per si venia algú. Vaig seure contentíssima i Tròtula em va posar un mocador als ulls perquè no veiés què m’anava a fer.
Per fer el color blanc havia utilitzat marbre blanc pur, mòlt i assecat al sol; per al groc, orpiment; per al verd, herbes tendres i per al vermell, arrel cuita de rèvola borda. Cada un d’ells, segons la seva textura, barrejat amb clara o rovell d’ou.
Va agafar els pinzells i vaig notar perfectament com em començava a pintar damunt i pels voltants de la pell de la taca que des de petita m’havia fet plorar tantes vegades.
Quan va haver acabat, em va deixar el mirall de seguida. Allà on hi tenia la taca, ara hi podia veure una petita flor, una margarideta, amb tija i tot, que s’enfilava per la barra cap amunt. Vaig quedar meravellada. Li vaig fer una intensa abraçada i un petó que, sense pensar, vaig deixar als seus llavis. Jo em vaig quedar atordida pel que acabava de fer. Ella es va posar molt vermella i li va venir una mica de mareig. Va córrer a seure i, llavors li vaig demanar disculpes. Em va semblar que no s’havia molestat, només s’havia sorprès de la meva incontrolada excitació.
Vaig mirar-me i remirar-me un munt de vegades. El meu rostre havia canviat completament. Els meus cabells no eren del color de l’or però sí, quasi, com el de les espigues de blat. El cap rapat i les celles depilades em donaven un aspecte molt extremat i modern. La pell emblanquinada m’afavoria i la flor em feia sentir magnífica.
Recuperada la calma, va acabar la preparació: em va pintar una mica els llavis amb solatge de vi vermell. El color als llavis no es podia intensificar massa perquè resultava, sinó, ordinari i força criticable. Em va posar una mica de henna als ulls i va avisar la donzella perquè em vestís.
Estava tan satisfeta que em sentia magníficament esplendorosa. Radiant. Preciosa.
A la meva cabellera, per fer-me tota jo olorosa, hi va incrustar minúscules floretes, que en cascada, queien barrejades amb els cabells, per l’espatlla, quasi fins a la cintura.
El vestit va completar la meva alegria. Vaig escollir-ne un de presset de Donai d’un verd intens amb un escot rodó una mica pronunciat. A la cintura s’adaptava, arrapat, al meu cos; i als malucs m’hi vaig posar un cinyell ample de pedreria que era una mica antiquat però que remarcava les meves corbes. Finalment, em vaig posar unes mànigues que havia encarregat a la meva mare. Li havia agradat la idea i me n’havia fet cosir un parell. Eren de ratlles grogues i vermelles com les de la bandera aragonesa a la qual jo anava a pertànyer des del meu casament, que havia de ser l’endemà.
Vaig agafar la capa de vellut per sortir i, llavors, Tròtula em va fer enfadar molt. Sense demanar-me quasi permís em va posar un fi vel que em tapava la cara. Anava enganxat a una coroneta de flors naturals que desprenien una fragància afalagadora als sentits i que es barrejava amb l’olor dels ungüents que m’havia aplicat pel cos. Totes aquelles olors havien de servir per delitar el meu futur espòs i per rendir-li els sentits.
Me la vaig mirar enfadada. Ella, molt assenyadament, em va fer entendre que aquell vel causaria més expectació per voler saber què en sortiria del darrere i, en enretirar-lo, provocaria més admiració. Com sempre, ella tenia raó. Quan el meu marit l’aixequés, tothom quedaria fascinat. L’efecte, doncs, seria molt més gran.
Em vaig enfilar al meu cavall decidida a sentir-me segura. Vaig obligar-lo a córrer imaginant que aquella força que hi emprava m’ajudava a allunyar les meves eternes pors.
No havia volgut arribar amb el carruatge perquè volia que em coneguessin amb l’aparença de dona valenta i decidida que jo volia transmetre. Havia llegit unes quantes històries de dones famoses i valentes que muntaven a cavall per poder seguir els seus intrèpids

dissabte, 30 de març de 2019

8 de març amb «ñ»



I ho dic així perquè no em vull referir a cap madrileny, gallec, basc, andalús... que sigui feminista. Que de ser-hi, hi són. Però la maldat sempre fa més soroll que la bondat. Tanmateix, la primera, mort el gos, fosa la ràbia. I la segona perdura, revifada, en el record de les bones obres.
Ahir mateix, vaig trobar a la xarxa un titular que em va fer sentir llàstima d’algunes dones que no acostumades a pensar, encara que no sé ben bé per quina raó, perquè a les escoles, més o menys es té aquest objectiu, no són capaces d’adonar-se dels disbarats que diuen i es tiren teules al seu cervell. I el pitjor, n’hi ha d’altres incapaces d’entendre més enllà de les misèries de gent famosa que els vomiten cada tarda, que són capaces de riure’ls les (des)gràcies.
El titular anava acompanyat d’un vídeo on unes dones, semblava que cansades de, potser cantar, deien la següent (des)gràcia: «Hoy es el dia de la mujer... y que los maridos nos dejen la visa para ir de compras...»
Rastrejant, però m’ha costat molt, he pogut acabar sabent que aquestes dones són Azúcar moreno. A la xarxa, no els han tirat sucre, precisament. Fins i tot, un comentari només va penjar quatre caps d’ase bramant. Encara que un altre, amb bona voluntat, suposo, diu que són d’ètnia gitana i que cal entendre-les.
Siguin de l’ètnia que siguin, són dones i no poden dir aquests disbarats. Una amiga meva hi va posar: «les dones tenim la nostra visa i no necessitem permís de ningú per utilitzar-la. I si tenim poc, gastem menys».
Doncs aquests capets, per a més inri, van representar Espanya a Eurovisió l’any 1990. Vol dir que ja tenen una edat per saber de què va això de ser dona, en uns temps on el feminisme és «pràcticament» mainstream. Però algunes «ñs» encara no ho han entès.
Encara hi ha més cosetes del 8 de març a Madrid. Les dues-centes mil persones que s’hi van aplegar (fins a un milió, segons altres còmputs), van tenir la seva rèplica en una altra convocatòria. La plataforma Women of the World (però deurà ser un altre món), va ser recolzada per unes cinquanta entitats del tipus HazteOír o Aborto Cero... I sota el lema: «En femení sí i en masculí també». (tota una declaració de principis), va aconseguir reunir un grupet d’unes dues-centes persones. Tres zeros menys que la xifra més baixa de l’autèntica manifestació feminista. Tot dit!
I per acabar d’arrodonir tants despropòsits, avui m’he llevat amb la notícia que el PP oferirà «papers temporals» a les immigrants que donin els seus fills en adopció. Es pot dir públicament, aberració tan gran? Això ja no és masclisme, d’això se’n pot dir esclavitud. No és il·legal la donació d’òrgans? I això que no tenen ànima! Per a mi, només la proposta, ja mereix presó i retirada de tots els càrrecs. A més, d’una important donació de diners a associacions de dones.
I és que la maldat ( i potser l’estupidesa voluntària), sigui de linx o d’ase, no té perdó.




diumenge, 24 de març de 2019

8 de març, «tasques» i pensions



El passat divendres, 8 de març, la manifestació de les dones i força homes va ser aclaparadora. Hi havia els típics cartells de sempre. Un, molt colpidor, el portava un senyor a la part del darrere de la seva camiseta: «vinc a protestar jo perquè la meva filla ja no pot venir».
En un altre sentit, una noia joveneta, a la meva vora, sostenia un cartronot amb una agulla de fer mitja i deia: som més fortes que un nokia!». Sí, les dones han estat resistents a moltes injustícies, desigualtats, humiliacions, menyspreus... i a la feina, han estat professionals, tot i tenir cura de la família. I han tingut cura de la família tot i ser bones professionals.
I a més a més de la família, també han tingut cura de llar. Que vol dir començar a endreçar i netejar pel cap d’amunt i, temps just d’arribar al cap d’avall que tot ja torna a estar pollós i a tornar-hi. Moltes generacions de dones ben justet han pogut dormir set horetes. Sense comptar les interrupcions: la canalla sol fer pipí a mitja nit, sovint estan malalts, solen tenir pors, a vegades hi ha avis... A tot això, s’hi ha d’afegir que si en una llar hi ha, pel cap baix, unes quatre boques afamades que mengen, com a mínim, tres cops al dia, vol dir que, en un any, seran més de mil àpats preparats. Vaja, el que vindria a ser, en hores, un curs d’anglès bàsic accelerat amb màster. Perquè a fer el menjar s’hi ha de sumar anar a comprar-lo, arrossegar-lo fins a casa, endreçar-lo... Total, dues mil hores més.
La setmana passada també va arribar carregada d’articles sobre les dones. Em va cridar l’atenció aquest titular: «el 88,2% de les persones que deixen la feina remunerada per dedicar-se a tasques de la llar són dones, les pensions de les quals són després un 35% inferiors a les dels homes»
En diu «tasques», el periodista home. Però cal ser curós. Quin dels 11’8 homes canviaria les seves vuit hores de feina per llevar-se abans que ningú, preparar esmorzars i donar-los a la canalla, portar-los a l’escola, anar a comprar i arribar a casa amb una bossa a cada mà amb un pes no permès per llei, endreçar tota la llar, escombrar, drap de la pols, baieta, un extra de vidres que un altre dia pot ser l’alicatat del lavabo, recollir canalla, berenars, extraescolars, deures, dutxes, sopars... Comptant que no hi hagi gos!
Afortunadament, ja hi ha molts homes que comparteixen aquestes feines amb les seves parelles. I ja s’hauria d’haver eradicat el típic «ajuden». Però les injustícies encara són flagrants. I, a sobre, la societat les penalitza amb unes pensions molt inferiors.
I és que ja es fa imprescindible començar a remunerar aquestes feines per, a la llarga, obtenir-ne com a mínim, una pensió digna. Tant si les fa un home com una dona.

dissabte, 23 de març de 2019

La vescomtessa dissortada (11)

A ella li agradava imaginar-se que era una gran au voladora i s’agafava bé a la pedra i a una anella de ferro que sobresortia i s’imaginava que volava. Tròtula, per seguretat, sempre la tibava per la roba amb por que no caigués.
En aquell indret, pot guanyar el seu pare. Parapeta el seu cos entre dos merlets i quan de cua d’ull veu la seva ombra, s’aboca al buit.
— Jureu-me que Tròtula vindrà amb mi! I amb els peus ben adherits a la pedra rugosa, encara es vincla més enfora.
Joan Alfons dóna ordre als seus soldats que l’agafin. Maria, amb una ràbia que l’encega, aixeca una cama, com si s’anés a llançar.
—D’acord!!!
I Maria, es deslliga de l’anella de ferro que, amb el trasbals, ningú no ha recordat. En retirar-se, també queda ben patent el solc que, a poc a poc, cop a cop, havia fet just per posar-hi els peus. Era talment com un petit toll, com un sot erosionat per l’aigua de la pluja.
El seu pare, enfurit i rabiós per la derrota, se li atansa lentament, amenaçant-la amb la mirada i allargant-li la sentència del càstig. Es detura davant seu i, amb tota la seva força, li clava una humiliant i dolorosa bufetada. Maria intenta recuperar l’equilibri i mantenir-se tesa.
Per aconseguir el seu propòsit, llavors, abaixa la mirada en senyal de submissió.
Sense paraules, cadascú retorna a les seves estances. Maria hi troba la capa de regal que Tròtula ja li ha portat. Se la posa, assaja passos amb ella per dominar-la i quan els ànims li defalleixen, s’asseu al llit. Estira la capa al voltant seu, en forma de cercle, blega els genolls, se’ls agafa amb les mans i colga el cap entre el braços. Llavors se sent com el badall d’una campana. Pica i repica a l’antull d’altres i, tot i que la luxosa capa amoroseix els retops, cada cop l’estaborneix contra el ferro del seu infortunat destí.

                                       Les cartes de Maria Álvarez

Jo, Maria Álvarez — i per la còlera de Déu, d’Haro—, baronessa de Castre i Pomar, avui a dotze de maig de mil tres-cents quatre, agafo la ploma i, amb la tinta més negra que tinc, tinta per al correu de dol, em disposo a escriure perquè quedi constància de la meva decisió: a partir d’ara —d’aquest mateix instant en què he acabat de llegir la carta que m’ha enviat—, renego del meu pare. No en vull saber mai més, res més, que el que la llei m’exigeixi. Mai més no el tornaré a nombrar amb aquest títol que no es mereix, ja que m’imposa un destí tan cruel com una malèvola i perpètua tortura.
Ho vull tornar a escriure: renego i renegaré sempre més del meu pare. Ja mai més vull portar el seu cognom. A partir d’ara signaré tots els meus documents com a Maria Álvarez. Renuncio amb complaença al cognom Alfonso, tot i ser d’origen reial, i prego a la Verge Maria que mai més no hagi de tornar a veure a qui em va donar la vida i, ara, me l’arrabassa sense la més mínima pietat. I que Ella i el seu Fill em puguin perdonar aquest pensament tan abominable!
Sí, d’ara en endavant, recollint el cognom de la meva àvia paterna, seré Maria Álvarez.
La meva àvia, Senyora de Los Cameros, pertanyia també a una família molt il·lustre i el meu cognom no queda gens soscavat.
Estic de dol rigorós. Vaig tota vestida de negre i, ni un sol detall del meu abillament, és cap nota de color. El meu cor, com si fos un gran escarabat negre, s’ha tenyit com el sutge pel dolor. El meu rostre està tapat per un vel negre i espès que, dissimuladament em van deixar damunt del llit.
Duc el vel per poder plorar tranquil·lament. Fa dos mesos que només ploro.
Ja no m’importa que ningú no em trobi atractiva; jo només volia sentir-me formosa per al meu benvolgut amor!
I tan presumida com he estat aquests últims cinc anys de la meva vida! Quina banalitat! De què m’ha servit?
A ell, li agradava com era! I sempre que li recitava alguns dels poemes amorosos de la meva col·lecció em deia que la seva gentil dama era jo. Jugàvem a cavallers i heroïnes i a fer realitat, el literari amor cortès.
Però ja no és moment per als bons records. Els dies feliços de la meva vida s’han acabat.
Sí, el meu marit Felip, a qui he estimat amb bogeria i que m’ha fet sentir estimada com mai a la vida, fa tot just dos mesos que és mort. Mort! Mooooooort!
Estic esgotada de dolor. Quasi no tinc ni forces per recordar el delit dels seus petons, l’estremiment de les seves carícies, el plaer del seu amor. Desitjo amb afany la mort, però tot i el plor i els dolors esgotadors, no m’arriba. Li he demanat a Tròtula un remei i no me’l vol donar. Ella també plora, en silenci, al meu costat.
Voldria, si no fos pels meus fills, descansar sobre la seva làpida, lliurant-li, lentament i amorosa la meva vida fins que, morta, ens poguessin enterrar junts.
Ja no puc dormir bé, m’endormisco i els records em porten una presència imaginària que a cap hora es fa real. Ara estic sola, més sola que abans d’haver assaborit la felicitat d’una companyia tan amant. Em llevo a resar per ell, esperant que passin les hores. Passen, el sol s’enlaira i s’esmuny, i res no canvia.
Bé, sí, fins aquest matí plorava d’amor i, després de llegir la carta, la meva sentència, ploro de ràbia.
Des d’aquest matí no he sortit de la meva cambra ni per anar a veure els meus fills. Ara sé que els perdré i m’hi he d’acostumar a poc a poc. Tampoc no he deixat que Tròtula entrés a consolar-me.
Vull viure intensament el meu dolor i em fa vergonya comunicar la indignitat i mesquinesa d’aquest home que malauradament m’ha traït el destí.
El cos del meu amat, tot i sepultat, encara està present en tots els racons de la meva existència. I aquest traïdor de la meva vida m’obliga a casar-me, sense ni consultar-me, enviant-me els documents que donen fe del nou contracte matrimonial que acaba de signar per mi. M’ha tornat a vendre! Tant si vull com si no vull, m’he de tornar a casar! Ni tan sols respecta l’any de dol rigorós que, si no compleixo, em farà perdre el dot. Més ben dit, el perdrà ell perquè per tornar-me a casar n’haurà de pagar un altre. No ha estat capaç ni de venir a demanar-m’ho en persona!
Ara està interessat en aliar-se amb Catalunya i m’ha triat un nou marit català a qui no penso ni mirar a la cara. Sé que té el dret d’obligar-me a casar i no m’hi puc negar. La meva sogra i la meva cunyada no em recolzaran pas perquè econòmicament elles hi guanyaran molt si se’m treuen de sobre. Tampoc, mai, no m’han apreciat! Sempre m’han trobat massa agosarada! Mai no han dissimulat l’animadversió que em tenien; em van rebre com a un enemic que menjaria de la seva terra i gastaria dels seus cabdals. En conxorxa, esperaven viure juntes i poder embutxacar-se tot allò que la fortuna els havia negat durant tants d’anys. Amb tot, no es podien desprendre de l’hereu, el meu Felip, perquè era el cap de família i el que tenia el favor reial. Si no els hagués donat un hereu per perllongar la nissaga tampoc se n’haurien planyut. Que en són, d’egoistes!
Ara m’agradaria ser francesa, rescatar el meu dot i comprar-li al rei, la meva llibertat. Després, a ulls clucs, m’enterraria en algun convent a viure sense sobresalts i, amb els ulls ben oberts, reviuria els records del tros de vida que m’ha estat possible sentir-me tan feliç.
Si al menys em pogués emportar, al meu nou destí, els meu fills, encara em quedaria algun consol. Però els meus fills no són meus, són els hereus de la família del meu marit i pertanyen a la seva nissaga, a la seva terra.
Jo, ara, hauré de patir els set calzes d’amargura perquè els he d’esborrar de la meva vida. Per a ells, sense ni adonar-se’n, jo m’aniré esvaint i, quan seran grans, ni es recordaran de mi!
Encara em queda un alè de vida que no puc vèncer ni abatre. Que fàcil seria! Però, tampoc em vull condemnar; he d’acomplir el meu destí. Com tantes dones ho han hagut de fer abans que jo! I jo no vull defraudar ningú, ni a mi mateixa! Tinc una educació i formació que m’hi obliguen. A més, com se’n riuria, ell, de mi, si sabés que compleixo amb el meu deure, però sense dignitat! I com m’ho faria pagar!
Quan em vaig assabentar del meu casament per la malvolença de l’abadessa Arnalda, es va acabar la meva infantesa. I vaig ser conscient que, per a ell, tan sols era un objecte d’intercanvi molt útil. Per això vaig poder pujar a la torre. Perquè em necessitava.
Quan ens vam separar físicament per no veure’ns mai més, cap bri d’afecte ens unia i ni capaços vam ser d’apropar-nos per al darrer comiat i fondre’ns en una abraçada. Ni una abraçada, ni una encaixada, ni un petó mal dissimulat al front, cap paraula. Ni la mà darrere la finestra per dir adéu. Tampoc els meus ulls el van buscar en la llunyania.
Quant a la meva sogra, estic convençuda que als meus fills, els seus néts, o no els parlarà mai més de mi o, si ho arriba a fer, serà per criticar-me.
Per aquest motiu, després d’aquest document, començaré a redactar unes cartes amb la intenció d’explicar als meus fills l’autèntica veritat d’aquests feliços anys que he passat amb el seu pare i en els quals els he infantat i n’he tingut cura. Espero treure’n el consol que tanta falta em fa per poder seguir una vida vídua, promesa, casadora i, aviat, esposa per segona vegada.
En trec la idea de la gran comtessa Duoda de Barcelona, a la que el seu marit li va prendre els seus dos fills i, ella, els va anar escrivint un manual per poder educar-los amb el seu bon criteri. Si a ella li va fer bé escriure’ls, a mi també em pot anar bé.
I quan hagi acabat d’escriure’l, jo mateixa l’amagaré i el confiaré al capellà jove de San Roman que tant d’afecte em té. Ell serà l’encarregat de lliurar-los-hi.
Potser el meu escrit els arribarà tard, però sempre confiaré que, quan siguin majors d’edat, tot i que poc em coneixeran, puguin sentir el desig de retrobar-me. Però, potser, quan siguin prou grans com per llegir les meves cartes, jo ja no cabré als seus cors! I els seus ulls portaran l’empremta de la prematura pèrdua del pare i de la mare, que els estimaven amb afecte sincer.
Encara no sóc capaç, des de l’enterrament, de sortir de la meva cambra i suposo que Tròtula m’arrossegarà fins al meu nou destí. Ja no tinc por de la futura vida que m’espera, sols tinc por de mi mateixa, por d’haver-la de viure sense ganes, d’haver d’oblidar, a la força, el meu marit i els meus fills. Com ho aconseguiré? De ben segur que amb un patiment insuportable!
A ell, al que mai més vull anomenar com li pertocaria, persona malvada i roïna, espero que li caigui, sobre la seva consciència, tot el pes de l’infortuni al que m’aboca amb aquest segon casament, així com el de la infelicitat dels meus fills, els seus néts.
Que Déu, que m’imposa aquestes penalitats tan grans, em faci la gràcia que, aquestes cartes, puguin retornar-vos a mi algun dia i puguem gaudir junts del record del vostre estimat pare. Ell també us va estimar moltíssim!