dissabte, 16 d’octubre de 2021

La mateixa pensió sense fills?


No tenir fills és una opció que no comparteixo però que és respectable com qualsevol altra.

Cada dia hi ha més dones i parelles que decideixen no tenir fills. La maternitat/paternitat ja no és una obligació sinó, afortunadament, una opció lliure.

Segons la psicòloga Elisabeth Badinter, «la noció d’instint maternal és un dels grans enganys de la humanitat»

Les dones tenen el dret de renunciar a la maternitat tant si tenen instint com si no. I sense sentir-se’n acusades.

Les estadístiques indiquen quins son els principals postulats d’homes i dones per no tenir fills: No voler portar criatures a un món complex, dolorós i mesquí. No sentir-se capaç de tenir cura d’algú durant tota una vida. Inseguretat de ser un bon progenitor. No voler arriscar l’equilibri d’una relació que funciona tal com va.

Tots aquests motius són tan respectables com vàlids.

Quant a les parelles sense fills també hi ha uns criteris que les defineixen: Parelles urbanitas. Persones centrades en el disseny, la cultura i la tecnologia. Amb gustos «cool».Persones egocèntriques i individualistes que busquen la satisfacció immediata. Que no tenen recursos per assumir aquesta responsabilitat. Que no desitgen o no poden oferir el temps que requereix un fill/a. Persones conseqüents i valentes (perquè no podran canviar la seva decisió si es penedeixen)

A Chile, m’ha cridat l’atenció un grup anomenat DINK (double income, no kids; doble ingrés sense nens), que planteja obertament l’opció de no ser pares perquè prioritzen viatjar, dedicar-se a les seves professions o projectes personals i gastar els diners que costa un nadó en altres coses. També es fan dir «childfree», lliure de fills i no sense fills perquè el «sense» es relaciona amb la falta d’alguna cosa. I aquestes persones es consideren lliures de perdre els diners, el temps, l’energia i la llibertat que implica tenir fills.

Tothom ha de poder escollir la seva opció vital sense ser mal jutjat. Però si ens fixem en la primera opció, la dels diners, cal tenir en compte què significa respecte a les persones que tenen fills amb els quals han de compartir els diners que guanyen.

Una parella amb dues criatures, a part del temps, l’energia i la llibertat, ha de repartir els seus diners entre quatre, no entre dos. Li’n quedaria una mitat menys.

Hi ha països que han demanat exempcions fiscals per a parelles amb fills. Ho trobo molt bé. Però en lloc s’ha instaurat.

Jo també hi afegiria una important retribució a les pensions.

És just que cobri la mateixa pensió una persona que ha tingut fills, que una persona que no n’ha volgut? Sense posar al mateix sac qui, volent-ne, no ha pogut tenir-los. Que no han de treballar els fills dels altres perquè aquesta pugui tenir una pensió?

I és que seria just recompensar els esforços de les parelles que, hora a hora, tiren endavant l’economia de tots. I posats a demanar, per què no es recompensa les dones que pareixen i alleten? És un gran sacrifici gens valorat.

dilluns, 11 d’octubre de 2021

Violència obstètrica


És aquella violència que consisteix a maltractar, i de maneres molt diverses, una dona embarassada, una dona que va de part o una dona lactant.

L’OMS reconeix molts tipus de maltractaments: el físic i el verbal, la humiliació, procediments coercitius, violacions flagrants de la privacitat, negativa a administrar analgèsics... i més especialment en aquelles dones més vulnerables (que son precisament les que més recolzament necessitarien). Això sense oblidar les adolescents, acusades i estigmatitzades per haver tingut relacions sexuals.

No fa gaires dies vaig llegir la carta d’una mare que havia patit un avortament natural i explicava el dramatisme d’haver-se d’acomiadar de la seva filla tirant la cadena del vàter. I això no havia estat el pitjor.

La sanitat pública l’havia tractada de manera inhumana. Mai podré entendre les dones que no son capaces d’empatitzar amb una dona en situacions tant de plànyer. Les trobo doblement culpables. Potser elles també son de plànyer...

Amb els primers senyals de pèrdua, la futura mare va anar a urgències. Amb el dolor i la por a la pèrdua de la criatura esperada amb tanta il·lusió, la dolenta professional que va atendre-la, mancada de tota empatia i sensibilitat va causar-li un dolor físic terrible. Com mai. Aquí no hi ha res, va dir-li amb tràgica fredor i sense mirar-la als ulls. ―Segueix treballant que va bé pel cap i potser el teu cos ho expulsa tot sol. Serà com una regla.

Gent així, fins i tot tenint oposicions, crec que haurien de sortir del sistema. Feines tan sensibles requereixen persones de gran nivell ètic. També cal dir que no està valorada aquesta virtut, però les feines les fem ben fetes per nosaltres mateixos. I seria preferible que el sistema no confies en la bondat sinó en les capacitats comprovades.

I què havia d’expulsar la pobra, si no hi havia res? Van engegar-la cap a casa però, unes hores més tard, el dolor va paralitzar-la. No era com una regla! Tornant a urgències, la sang no parava. Va demanar compreses perquè no l’havien avisada del que podia passar. No van donar-li res. Van humiliar-la encara més amb la sang regalimant cuixes avall. Dolor, tristesa, por i ràbia justificada.

La segona ginecòloga va ser persona i va apaivagar el dolor físic i moral.

Després d’una avortament espontani no hi ha cap baixa tipificada. Les dones ho aguanten tot, oi? L’angoixa del potser no hi haurà més fills, qui la mesura?

I llavors arriben els comentaris dels savis de la vora:«no passa res, en podràs tenir més»; «encara no era una persona, no entenc per què plores»; «ja ets gran, ara us hi poseu massa tard»; «ara no t'adormis, que se't passarà l'arròs...» Quanta impietat!

Però el Colegio Oficial de Médicos de Madrid, ha negat l'existència de la violència obstètrica. Quanta incompetència!

I és que per més que es negui l’existència d’aquest terrible trasbals emocional, això no fa que desaparegui; l’agreuja. I la falta d’humanitat hauria de tenir prohibit accedir al poder.



divendres, 1 d’octubre de 2021

Venjança: matar els fills


La violència vicària un tipus de violència masclista, és aquella en què l’agressor es val dels fills per causar patiment a la dona. Un patiment inhumà.

Es compta des del 2013 quan José Bretón va matar els seus dos fills, i ja s’han registrat 41 assassinats.

«Me voy a cargar lo que más quieres», amenaçava Ricardo Carrascosa a Itziar Prats, la mare de la Nerea i la Martina. Ella havia explicat el cas i havia demanat ajuda. Però al Centre de la dona li havien dit que no tingués en compte l’amenaça perquè els homes «dicen pero no hacen». Que no fan què? Semblen pocs, aquests assassinats?

Amb tot, no voldria per res del món ser l’assistenta social que va respondre-li això a Itziar.

El 27 d’abril d’enguany, a Tenerife, Tomás Gimeno, pare de l'Olivia i l'Anna, va assassinar les germanes a casa seva en un pla premeditat i concebut per causar dolor a la mare i ex-parella d’ell.

Què ha canviat entre un cas i un altre? Pràcticament res. No s’ha avançat prou. Aquesta mena d’homes poden seguir matant criatures sense que puguin aturar-los a temps.

Segons Laura Pinyol, del nació Digital, hi ha dos fenòmens que disculpen la violència masclista. Quan l’agressor és un personatge famós, la pressió es trasllada a la víctima i es busquen causes inductores de la violència o bé es justifica. D’exemples n’hi ha moltíssims.

Només ens cal recordar que, en tornar a l’escena a Madrid, Plácido Domingo va tenir uns aplaudiments com si no hagués estat un abusador sexual. Díaz Ayuso, mentre per part d’Europa i EEUU el tenen vetat, va aplaudir-lo una bona estona. a les madrilenyes les han de representar dones així, més els valdria hivernar.

L’altre fenomen és quan es deshumanitza la víctima. Tomás Gimeno va passar a ser «el monstre de Tenerife». Un psicòpata, boig i cruel.

Llavors són presentats com a casos aïllats i es fa molt més difícil corregir les errades del sistema. Precisament, aquests agressors s’emparen en els mecanismes socials que donen cobertura al masclisme: els homes «dicen pero no hacen».

Segons Júlia Navarro periodista i escriptora―, hi ha homes que odien les seves dones perquè no són capaços d’assumir que elles no els pertanyen. Perquè ara, moltes dones tenen l'última paraula sobre el seu destí i si duen no a una relació tòxica, és no. I alguns necessiten venjança.

Llavors, mig trastocats, la seva impotència els porta a insultar, menysprear i maltractar. Quan aquestes agressions ja els resulten insuficients, comencen a pensar en assassinar els fills. I alguns, acaben fent-ho. Perquè creuen que així també les maten una mica a elles. No hi ha mare capaç de recuperar-se de la mort dels seus fills. Encara que segueixin vives, estan com mortes.

I és que el filicidi per venjança, en mans d’homes, no està prou blindat. La nova llei de protecció a la infància, que el mes passat va entrar en vigor, només permetrà al jutge suspendre el règim de visites als fills quan hi hagi indicis de violència. Tràgicament insuficient.



diumenge, 26 de setembre de 2021

Els talibans i les dones com esclaves sexuals


El radicalisme islamita torna a estar instal·lat al palau presidencial de Kabul. Per tant, hi senyoreja una manera de pensar radical, inflexible i intolerant que ha caçat totes les dones registrant-los els armaris de la roba. Com si fossin rates.

No he vist cap cabra afganesa amb burca perquè no pugui saber on va i tingui dificultats per menjar. Cert és que tampoc, encara, no han armat les seves gates amb fusells.

El terror talibà s’acanissa més amb les dones que amb les bèsties. Perquè els seus dirigents tendeixen més a la bestialitat que a la humanitat. I no parlem de quatre veïnes. A l’Afganistan hi ha setze milions de dones i nenes. A totes els roben la dignitat que com a persones es mereixen, els somnis i, en definitiva, la vida.

Qui voldria néixer dona si no pogués anar a l’escola, si no pogués ser atesa per un metge (com que no podran estudiar no hi haurà metgesses i... les deixaran morir?), si no pogués sortir sense el burca perquè llavors son assotades públicament, si no pogués sortir al carrer sense anar acompanyada per un home, si no pogués treballar per mantenir-se a ella o als seus fills, si a la universitat de Herat se li hagués denegat l’entrada tot i ser el 65% dels estudiants i les seves notes ser superiors a les dels homes, si els haguessin prohibit les classes mixtes, si després de la retirada soviètica de l’Afganistan, entre 1996 i 2001, per tenir relacions extramatrimonials haguessin estat lapidades públicament en estadis esportius (que em fa pensar en els lleons que es menjaven els cristians molts segles abans), si les vídues que va deixar la guerra civil no haguessin trobat altra feina que la prostitució per poder donar menjar als seus fills i cada divendres les haguessin apedregades els estadis, si la majoria son casades a la força, com esclaves sexuals perquè la causa del règim talibà és produir més soldats per a la lluita, si...?

No n’hi ha prou com per tenir sed de venjança?

Millor ni néixer! Com a mare, a l’Afganistan (però també en altres països), no voldria infantar cap nena. I només amb xicots, com sobreviuria l’espècie? Potser seria una forma de revolta. Perquè d’alguna manera o altra han d’aconseguir sublevar-se i recobrar la seva dignitat.

Ningú no ha entès com els talibans han pogut arrabassar el país d’una manera tan fulgurant, després que el seu dirigent, un autèntic covard i sense voluntat de servei, fugís. I sembla que la resposta és senzilla i deixa molt malament l’espècie masculina. Com tantes altres vegades i per un motiu molt primari: els talibans han captat molts homes prometent-los que els oferirien dones com a esclaves sexuals.

I és que tots aquests milions de dones tractades pitjor que les bèsties perquè les que hi ha a Dubai son molt riques i tenen millor passar, tenen tot el dret a reclamar els seus drets fonamentals com a persones dignes. Però em temo que no hi haurà ajuda política d’enlloc. Catalunya, per raons diferents, ja en té experiència.

dissabte, 18 de setembre de 2021

Margarida Xirgu


És l’actriu catalana per excel·lència. Tot i que la repressió franquista ens la va robar i va haver d’exiliar-se.

Mai més, després de la guerra orquestrada pels feixistes, no varen poder gaudir, a Catalunya, de les seves interpretacions. Mentre que a Sud-amèrica, acumulava èxit rere èxit. I ni així em pregunto per què el feixisme, a Espanya, va avortar sistemàticament, i com si fos analfabet, la cultura? Només he tingut sempre una resposta: qui pensa, qui raona, qui sap... fa por perquè menyscaba els fonaments dels incultes, dels ignorats, dels necis. La Xirgu és morta, de fa molts anys. Però el feixisme espanyol encara segueix avortant; a les seves terres i més enllà.

La Xirgu, com l’anomenaven, amb la seva veu, la seva dicció, les seves mans... va tenir molt èxits. A Catalunya, a Espanya, a l’Uruguai, a l’Argentina, a Xile...

Als catorze anys, va debutar a Barcelona i ja no va parar de conrear èxits arreu on anava.

Als vint-i-tres anys, Àngel Guimerà va escriure perquè ella en fos la protagonista, La reina jove. Quan ja havia fet de Blanca al seu Mar i cel als divuit.

Els principals autors espanyols també varen fer-ho: Valle-Inclán, Marquina, Galdós, Unamuno... i també va representar obres clàssiques com les de Calderón de la Barca.

La Xirgu també va representar gran nombre d’obres clàssiques, entre elles una famosa Medea l’heroïna de Sòfocles, al teatre romà de Mèrida. Va ser ella la primera a actuar-hi i sense decorats.

Autors com Oscar Wilde i. Bernard Shaw també van formar part del seu repertori.

Però la Xirgu sempre ha estat i estarà associada al gran poeta i dramaturg Federico Garcia Lorca. El 1927 va estrenar la seva Mariana Pineda al teatre Goya de Barcelona, amb decorats de Salvador Dalí.

L'actriu va estrenar gairebé totes les grans obres del poeta: La zapatera prodigiosa, Yerma, Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores, Bodas de sangre, i la casa de Bernarda Alba.

El 2015, Laia Marull va convertir-se en la Xirgu en una pel·lícula de Sílvia Quer per a TV3. L’obra es basava en les grans dificultats de l’actriu per estrenar Mariana Pineda a Barcelona, en plena dictadura del general Primo de Rivera. Perquè Mariana, una granadina de vint-i-sis anys, el 1830, va ser condemnada a mort per defensar la causa liberal i per haver-se trobat a casa seva una bandera amb les paraules Llibertat, Igualtat i Llei.

Va aconseguir-ho però havent de canviar de teatre i sense decorats. I gràcies a l’ajuda de Valle-Inclán i Lorca.

El 1936 va iniciar el seu quart viatge a Amèrica. Lorca havia d’acompanyar-la però al final, s’ho repensà. Van prometre’s que es retrobarien. Però això ja no va poder ser. El 1936, els capitosts a Granada del cop d’estat que portà a la Guerra Civil, van ordenar el seu afusellament. Varen dir per lliberal i homosexual.

I és que a Espanya, ni un dels seus millors representants ni la nostra internacional actriu, van tenir cap consideració. Al contrari: afusellament i exili. I així va!









diumenge, 12 de setembre de 2021

Vestir-se d’home per aconseguir llibertat


Heu sentit a parlar d’homes que s’hagin hagut de vestir de dones per poder gaudir d’avantatges? Potser vaig mal fixada, però el meu fitxer no m’escup resultats. Qui, podent ser protagonista d’una obra sobre la llibertat es vestiria de dona secundària per perdre-la?

Per anys que visqui, no seré capaç ni d’acceptar ni d’entendre tanta mala sang masculina per relegar de manera tan humiliant les dones. No son elles, justament, les lliuradores de vida? Potser no cal posar-los catifes allà on trepitgen, però sí caldria fer-los agradós i còmode el camí especialment durant els embarassos, pels parts i les lactàncies.

El poder de la roba és innegable i ha diferenciat els dos sexes de manera repulsiva. La dels homes, dissenyada per a l’acció; la de les dones, per a l’immobilisme i la passivitat. La de nen, pensada per saltar, córrer, botar... amb faldilles que són repressores, no es pot fer ni el pi pont ni asseure’s eixancarrada.

Laura Manzanera ho explica al seu llibre: Insumisas: mujeres que se vistieron de hombre.

Ja des de la Bíblia, estava claríssim: la dona no portaria roba d’home perquè és abominable als ulls de Senyor. Tot i que em recordo d’algun quadre de Maria de Magdala vestida d’apòstol...

Hatxepsut (1508aC), va ser faraó d’Egipte. No existia el terme faraona. Hereva natural, es va inventar que era filla d’Amón per no perdre els seus drets. Es guarnia amb una barba postissa com si no tingués dret a ser dona.

Joana d’Arc, del 1412, va ser una heroïna francesa que, després de tenir una visió mística es va sentir cridada a alliberar França del jou anglès. Vestida d’home, va conduir els exèrcits francesos d’una victòria a l’altra. Els anglesos van cremar-la per heretge.

Catalina d’Erauso, del 1585, va ser una aventurera, militar i escriptora basca, coneguda com la Monja Alférez que va haver de vestir de militar.

La marquesa de Châtelet, del 1706, va ser una matemàtica, física i escriptora que es vestia d’home per poder assistir a les interessants tertúlies del cafè de París que prohibia l’entrada amb faldilles.

Concepción Arenal, del 1820, va haver de vestir-se d’home per poder cursar estudis de Dret. Tot i així, només van permetre-li anar-hi d’oient i no van donar-li la llicenciatura.

Calamity Jane, del 1852, va ser molt coneguda per portar vestits masculins. Era una fronterera nord-americana que es va fer famosa per les seves gestes. Mostrava compassió pels malalts i necessitats.

Nadia Ghulam, del 1985, durant deu anys es va fer passar pel seu germà difunt per tal d’evadir les rígides prohibicions del règim talibà. Va explicar-ho a El secret del meu turbant, novel·la amb la que guanyà el Prudenci Bertrana juntament amb Agnès Rotger.

I és que algunes dones han sentit la necessitat d’escapar del destí assignat per naixement. Fer-ho no ha estat un joc. Sempre se l’han jugada. Han estat dones coratjoses, normalment, vilipendiades. Les seves lluites van ser individuals i, per tant, més meritòries.

















dissabte, 4 de setembre de 2021

Se’n perd la mena


No fa gaires dies, amb les meves amigues, tot llegint Tàndem, de Maria Barbal premi Josep Pla 2021, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, extraordinària escriptora i una de les més grans representants de la literatura catalana, assegudes sobre les nostres més de sis dècades, carregades amb tofes com núvols d’estiu i proveïdes amb ulleres de prop i de lluny ―tot intentant amb la lectura evadir-nos del carregós si no fos..., alguna de nosaltres va dir:

Se’n perd la mena!

Tàndem és la història de l’Elena i l’Armand que, jubilats i amb unes relacions anteriors força galdoses, en conèixer-se, volen aprofitar la seva darrera oportunitat. L’Elena podria ser una de nosaltres.

El seu se’n perd la mena, tot i que Maria Barbal no s’hi centra específicament, és molt similar al que nosaltres comentàvem.

Si algun home ens hagués escoltat, segurament, ens hauria preguntat de què se’n perd la mena? Perquè no hi hauria caigut, no se n’hauria adonat i perquè no n’és conscient i perquè no hi dona importància i perquè...

La majoria dels homes que també s’asseuen sobre sis dècades creuen que un estol d’àngels enviats per la divinitat els ha emplenat la nevera i, cada dia, com a mínim dos cops, els prepara un parell d’àpats... que els han rentat i planxat els llençols que reposen als armaris...que cada mati, havent-se dutxat els deixen uns lavabos impol·luts...

Quan l’amiga va dir-ho, totes, sense excepció, vàrem entendre-ho a la primera. Ningú no va necessitar especificar detalls. Tanmateix, després, com una necessitat de l’ànima i com un consol apaivagador vàrem repassar-los.

Se’n perd la mena de dones que s’han sacrificat, molt per sobre del llindar masculí, per la família en general, pels fills i pel marit en particular.

Se’n perd la mena de dones que els diumenges han reunit la família i s’han llevat molt d’hora per fer als fills, parelles respectives, nets i marit aquell plat que els agrada tant i que en lloc més poden menjar fet com a casa.

Se’n perd la mena de dones que canvien cremalleres, fan vores de pantalons, sargeixen, teixeixen algun jerseiet de néixer...

Se’n perd la mena de dones que deixen les seves aficions per ser a casa quan algú ha d’arribar com de visita.

Se’n perd la mena de dones que són el pal de paller de les seves llars i saben on són les coses quan es necessiten, quan cal anar al metge a fer revisions, qui necessita ser escoltat o a qui cal fer veure que s’és allí pel que calgui.

Se’n perd la mena de dones que treballant diumenges i festius, sense queixar-se, segueixen fent d’àngels divins.

I és que, educades i esculpides per un més que molt abusiu i injust patriarcat, la majoria, segurament tornarien a fer el mateix. Perquè justament aquest patriarcat les ha obligat a creure que és molt millor ser feliç donant que rebent. Tornant a donar i rebre poc. I que primer són els altres i després elles. I que la seva felicitat rau en fer feliços els altres. No és obvi que aquest patriarcat, com a mínim, és maligne?