dissabte, 8 de juny del 2024

#maltractamenzero

Maltractament, segons el diccionari és qualsevol comportament violent que causa un mal físic o moral. Amb un # i un zero seguit al darrere em recorda l’expressió violència zero amb la que s’han fet tantes campanyes i manifestacions per evitar comportaments violents, sobretot, en relació a les dones, pels abusos masclistes.

Aquesta setmana, tothom ha estat parlant de l’entrevista de Sílvia Caballol al programa Col·lapse. Si abans ja només seleccionava alguna entrevista que pogués interessar-me, ara, potser el passaré per alt.

A més, una amiga em va passar el missatge que ella havia compartit a les xarxes des que havien publicitat que havia concedit l’entrevista. Això sí, gratuïta.

Caballol denunciava que un alt càrrec eclesiàstic havia enviat un correu al seu marit, ja secularitzat però encara mantenint el títol de bisbe sense poder exercir, amenaçant-lo si ella feia l’entrevista. Els exigia una discreció que, suposadament, havien pactat abans. Amb tot, manifestava que ella no l’havia promès mai a ningú, aquesta discreció. I se l’amenaçava de rebre un càstig exemplar.

L’església es pot permetre amenaces de càstigs exemplars? No cal respondre, però aquest individu ha tingut sort que Caballol hagi acceptat, suposo, la petició del seu marit de no revelar el nom ni el càrrec de l’eclesiàstic.

No la conec, a ella. L’únic contacte que hi he tingut, d’escassos segons, va ser un dia per Ínstagram quan em van aparèixer unes declaracions seves sobre l’avortament. Evidentment, no hi estava d’acord i vaig enviar-li la meva opinió. En escassos segons, incapaços per a la reflexió, em va bloquejar. Llavors sí que em vaig formar una opinió: intransigent, masclista...

Pel que em diuen, però, a l’entrevista no es va mostrar de manera rotunda contra l’avortament. Celebro que hagi après quelcom sobre un tema tan cabdal.

Amb tot, la faig responsable d’una qüestió més personal. A la meva novel·la Una assassina massa jove, Novell havia de ser un personatge negatiu. Tot i sabent-t’ho, ell em va concedir l’entrevista i em va explicar tot allò que vaig demanar-li. En acabar, vam parlar d’assistir a la presentació. En tornar a posar-me a l’ordinador, per la seva generositat, em va ser impossible continuar amb tota la negativitat del seu personatge. I se la va quedar, amb raó, el bisbe de la Seu d’Urgell. Quan vaig presentar la novel·la a Súria, m’hagués agradat molt que, Novell hagués volgut compartir-la. Tenia un bon record d’ell i, si més no, hauria volgut donar-li la mà. Novell no va comparèixer i jo sempre he pensat que ella hi estava al darrere.

I és que tornant als maltractaments, siguin de qui siguin, són delictes. I més greus si estan perpetrats per un representant eclesiàstic. Crec, però, que ella no ha estat gens encertada apropiant-se d’un eslògan feminista amb el que no hi ha cap coincidència. Perquè en res s’assembla al xantatge i l’amenaça eclesiàstica o a la persecució periodística per haver concebut descendència amb un bisbe mediàtic i en actiu.

diumenge, 2 de juny del 2024

La síndrome de la tiara

No m’agrada gens la definició d’aquesta síndrome amb la paraula tiara. A l'antiguitat era una mena de capell usat per diversos pobles asiàtics. També es el capell pontifici no litúrgic de forma oval, cenyit de tres corones sobreposades i amb la creu al capdamunt i dues ínfules a la part inferior. El diccionari també recull el capell femení inspirat en l’antiga tiara. Però en un ús més corrent, solem pensar en aquell adreç femení que porten les dones reials, o no tan reials, que sol estar ple de pedreria i ser molt ostentós. Per això no m’agrada.

Aquest terme, encunyat per Carol Frohlinger i Deborah Kolb, creadores de l’organització Negotiating Woman, fa referència a l’actitud passiva que manifesten majoritàriament les dones i que consisteix a fer la feina ben feta sense fer-se notar, tot esperant que els responsables la reconeguin, la premiïn i la coronin.

Fer la feina ben feta no significa esperar un premi sinó, senzillament, el reconeixement d’allò que s’ha fet tan bé (perquè en ser una situació més freqüent en dones, fa sospitar que, a vegades, aquest reconeixement, se’l queda algú del gènere masculí).

El dia 7 de març, enguany, la universitat Pompeu Fabra va organitzar un espai de reflexió virtual per parlar de la síndrome de la tiara en motiu del dia internacional de la dona. L’especialista invitada va ser Marta Vallejo, alumni de Ciències Econòmiques i Empresarials, assessora de planificació estratègica al Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides i mentora 2023-2024 a la iniciativa Mentoring UPF.

Va explicar la seva experiència personal: molt ben situada a les Nacions Unides (perquè fa molt bona feina), va sorgir una possibilitat de promoció per a ella o per a un company. Tothom va quedar molt estranyat que guanyés ell. Ella i moltes companyes de feina van treballar per saber què havia passat. I es van adonar que ell havia creat xarxa, que ell tenia gent que el coneixia i l’avalava. Ella no, ella feia la feina. Van demanar de crear un grup de mentoratge per saber què havien de fer les dones. I van arribar a la conclusió que per poder seguir avançant, havien d’invertir en dos aspectes: en elles mateixes (per saber quines eren les seves excel·lències per poder vendre-les) i en els altres (per poder trobar avaladors per aconseguir les promocions).

Després del curs de mentoratge, ja que ella sí volia seguir avançant, encara va trigar uns sis anys a aconseguir la promoció.

Després del disgust inicial en perdre la promoció, sempre ha volgut treballar en positiu i ara està molt contenta perquè, en adonar-se d’aquesta realitat femenina, ja ha organitzat tres cursos més de mentoratge per a dones de tot el món. Per ajudar-les, si volen seguir avançant, a tenir eines al seu abast.

I és que és molt important que les dones ens ajudem com ella està fent. Però tinc por que el temps que els homes inverteixen en trobar sponsors és el que elles, abans de fer el mentoratge, dedicaven als fills, als avis i àvies a la llar...



diumenge, 26 de maig del 2024

Clotilde Cerdà i Bosch, feminista i gran arpista

Va ser una artistassa de renom mundial però qui la coneixia abans que M Carme Roca publiqués la seva novel·la Les illes interiors? La dona i l’artista (coneguda com Esmeralda Cervantes), juntament amb la mare, en són les protagonistes. Només hi havia un llibre sobre els seus quasi incomptables viatges arreu del món oferint concerts, quatre articles mal comptats, algunes cartes personals i una exposició al Palau Robert l’estiu del 2020.

Però a més, i molt important, va ajudar en nombroses causes socials; especialment nenes i noies humils, posant-hi diners de la seva butxaca i arruïnant-s’hi. Com va ser el cas de l'Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona que ella va fundar. També va ser una gran defensora de les llibertats humanes.

Nascuda el 1861 quan l’arpa era un instrument de moda, va ser una nena prodigi. Als sis anys, (quan els peus quasi no li arribaven als pedals), ja tocava molt bé. Als dotze anys va fer el seu primer concert a Viena en un acte de commemoració a Miguel de Cervantes. El seu èxit va ser esclatant i, a partir d’aquell moment, tots els països, magnats, dirigents... se la disputaven perquè toqués als seus teatres, palaus... Víctor Hugo, en veure-li els ulls verds, va pensar en la seva protagonista gitana i va proposar-li dir-se Esmeralda, que resultava més artístic. I Cervantes li va posar Isabel II perquè resultava molt hispà. Ella ja tocava a l’orquestra d’Strauss i va rebre grans elogis tant d’ell com de Liszt i Wagner.

La Clotildina, que així li deien en família per no confondre-la amb la mare, era filla de Clotilde Bosch. Sense ella, que va deixar la seva vida artística com a pintora per ajudar la seva filla, no hauria estat possible la seva carrera musical.

Clotilde Bosch estava casada amb Ildefons Cerdà, un arquitecte de reconegut prestigi a Barcelona però que dedicava la seva vida només als seus projectes professionals. La Clotilde mare, quan la Clotildina va fer tres anys, va decidir deixar el marit. I com que era filla d’un banquer acabalat i dama de la reina Isabel II va tenir prou contactes com per obrir-li moltes portes. Va ser la reina qui va regalar-li la primera arpa i les primeres classes amb Fèlix Godefroid, el professor més ben considerat del moment.

Però la Clotildina també va haver de sofrir moltes adversitats: ella era filla d’uns amors adúlters de la seva mare i que es van fer públics. Cerdà, tot i ser progressista, pel fet que se sabés, no li va perdonar i va desheretar la nena. La burgesia catalana, per ser il·legítima, va fer-li vores. Mai va sentir-s’hi acollida a Barcelona.

També va jugar molt en contra d’ella el fet que fos maçona, com «pare» i mare. La regent M Cristina va retirar-li el favor i el seu secretari va escriure-li una carta demolidora amenaçant-la: només dediquis a l’arpa sinó pot tenir terribles conseqüències.

I és que Catalunya no té gaire tendència a tenir cura de les seves grans figures artístiques internacionals. N’hi ha tants exemples!



 

dijous, 23 de maig del 2024

Jeffrey Epstein, delinqüent sexual quasi convicte

Hi ha delictes que es paguen, però no prou. El gener passat es van desclassificar més de nou-centes pàgines de documents sobre el cas del delinqüent sexual Jeffrey Epstein. Aquests documents podrien involucrar moltes més personalitats de les que ja se sabien del món de la política, de l’espectacle, de la reialesa, algun científic... i potser per aquest motiu no va pagar la culpa que tenia. Perquè aquestes personalitats el van encobrir pels favors sexuals que els havia prestat i per no quedar ells al descobert. O potser també es van encarregar d’evitar-li, en benefici propi, que no pogués declarar...

Jeffrey Epstein era un bilionari a qui els diners li permetien ser delinqüent sexual i aconseguir favors que d’altres delinqüents no poden ni somniar. Amb els diners que li sobraven de la seva luxosa vida, es va permetre una activitat delictiva i amoral que va poder mantenir durant molts anys. Tenia les espatlles cobertes gràcies als xantatges que tan bé havia planificat. Però per aconseguir-los havia folrat totes les seves propietats moltes, entre elles una illa a les Illes Verges..., de càmeres ocultes per poder gravar tot els delictes que ell facilitava. I així, després tenir tota aquella munió d’homes enganxats pels.

Es dedicava a reclutar noies, nenes fins i tot perquè algunes eren menors de catorze anys, amb pretextos i enganys diferents. Normalment eren contractades (i ja s’encarregaven els seus ajudants de buscar-les altament vulnerables per poder dominar-les fàcilment), com a massatgistes o per activitats similars. Després es va poder saber que aquestes noies no n’eren de massatgistes. Bàsicament eren jovenetes tendres, plaents...

Que el protagonista d’aquesta truculència sigui un home, no és desvia gaire d’altres històries d’altres homes... però que la seva ajudant principal, i parella, fos una dona, em fa fàstic. Ghislaine Maxwell, filla del multimilionari i defraudador Robert Maxwell, era l’encarregada de traficar amb menors per a Epstein. Ell abusava sexualment d’aquestes noies/nenes, però també les oferia a molts homes importants que havia aconseguit gràcies a la relació amb Ghislaine.

Va ser detingut per unes primeres acusacions i, mentre als EEUU et poden caure per abús sexual reiterat més de quaranta-cinc anys, ell, amb tretze mesos, i podent sortir cada dia per anar a treballar, ja va quedar absolt. Quants homes el protegien i es protegien? Als papers hi surten noms com el secretari de Treball de Trump, Clinton, M.Jackson, Stephen Hawking, Andreu d’Anglaterra... Ningú volia ser relacionat amb casos de pederàstia. Per això, la segona vegada que Epstein va ser engarjolat, abans d’un mes, ja es va trobar mort a la seva cel·la. El metge va dictaminar suïcidi. Però qui s’ho creu? Era una presó d’extrema vigilància i es van trobar les càmeres espatllades.

I és que la delinqüència sexual, amb diners, pot sortir barata. Però si jugues amb el poder, pot ser cara: et poden matar i donar-te’n la culpa.

dissabte, 11 de maig del 2024

Cap vot feminista a casa!

Anar a votar és un dret i un deure. Només faltaria! És un dret que permet escollir qui vols que et representi i quin programa polític, social, econòmic, feminista... prefereixes que aquest qui, amb els seus col·laboradors i voluntaris, porti a terme.

I és un deure perquè si no l’exerceixes, qui farà política per a tu, seran aquells que tu no has decidit què vols que facin. O la fas, o te la fan.

A més, hi ha una sèrie de circumstàncies que permeten certes reflexions importants. Com ser català. Jo no voldria pas que a casa meva vingués algú de fora a dir-me què he de fer. Que em manllevés els diners i no em deixés ni els imprescindibles per, si fos el cas, arreglar el cotxe que, imprescindiblement, necessito cada dia per anar a la feina que, si no, perdré.

Però ser dona que vol dir estar acostumades a nivells d’exigència gegantins, exigeix també votar en clau feminista.

Mai he pogut entendre i segueixo sense aconseguir-ho perquè siguin dones o homes, no m’agrada que ningú es dispari al peu, que hi hagi dones que votin partits de dretes molt masclistes. No sé si el problema és la falta de coneixement, de formació, de lectura... de tot plegat... que les impel·leix a ser manipulades i a votar contra elles mateixes.

Com a dones, hem de votar aquells representants que treballin a favor nostre. Que ens ajudin per no haver de viure les mancances que van haver de suportar les nostres mares, àvies, besàvies... I de les que ningú no les podrà rescabalar; ni a elles ni a cap dona, de totes les mancances que hem hagut de portar a la sang, a la nostra empremta heretada.

I sí, hi ha un partit que, pioner al món, ha optat per posar a l’abast de les dones, productes menstruals gratuïts. No és això un bon ajut econòmic? A qui no li agrada tenir uns calerons més per dedicar al que li plagui?

I sí: el mateix partit que regala material per a les menstruacions, a més, fa l’escolarització a I2 gratuïta a les escoles bressol. I aquesta mesura permet a moltes dones (les principals encarregades de les criatures) una millor i més tranquil·la conciliació familiar i uns quants diners més a la butxaca per dedicar al que els plagui.

Aquest partit també ha multiplicat per 10 les ajudes a l’esport femení. Quina dona no vol tenir més i millors opcions per dedicar-se, si li plau, a un esport que, potser sense l’ajuda, no podria practicar?

Aquest partit també ha desenvolupat una sèries de mesures que han aconseguit la taxa més alta d’ocupació femenina. A totes les dones ens interessa que puguem tenir les mateixes possibilitats laborals i professionals que els homes.

A totes aquestes mesures feministes, ERC també n’hi ha afegit d’altres que, encara que no siguin tan directament feministes, també hi incideixen.

I és que per a les dones és un deure votar en clau feminista. Votar a qui ens ajudi i reconegui. Si us plau, dones sigueu filles, mares, àvies, besàvies... homes que us les estimeu de veritat, voteu pensant en totes aquestes millores. Si no, es perdran. Les perdrem.

diumenge, 5 de maig del 2024

La llegenda del cor menjat i un maltractador

La llegenda del cor menjat és només això, una llegenda. I pertany a una època (finals del segle XII i principis del XIII) en què la barbàrie i la brutalitat eren, una mica més habituals. Els grans senyors feien i desfeien al seu antull i sense pagar-ne les conseqüències. Com molts d’ara. A més, la vida de les dones tenia un escàs valor exceptuant la seva capacitat reproductiva. A proporció, hem millorat gaire?

En aquell entorn va fer fortuna la llegenda del cor menjat que s’atribueix al trobador català Guillem de Cabestany del Rosselló. Aquest artista estava enamorat de Saurimonda, esposa de Ramon de Castell de Rosselló. Ella, la seva estimada, era jove alegre, gentil i formosa. I ell era un home agradable i famós per la seva cortesia. En canvi, el marit era un noble molt ric però molt orgullós i dolent. Guillem li escrivia poemes a Saurimonda i les hi cantava. Ramon, enfurismat, el va fer matar, li va fer treure el cor i el va fer guisar. Després obligà la seva esposa a menjar-se’l...

Només una llegenda?

O ara podria estar basada en fets reals?

Fa pocs dies, al diari, hi va aparèixer un notícia real: un home havia degollat la mascota familiar, un conill, davant de la seva dona, després va refregar-li el cadàver per la cara i va obligar-la a veure com el guisava per, finalment, intentar que se’l mengés.

Aquest fet es va produir després que ell s’enfurís perquè ella l’hagués escopit. Segons la declaració d’ella només havia bufat la màquina d'afaitar amb què li tallava els cabells. Abans de l’escena del conill, però, va posar-li un ganivet al coll amenaçant-la de matar-la. I tot plegat sembla que tingui uns ingredients força similars als de la llegenda però amb vuit segles de diferència. La ciència avança però la humanitat segueix sent inhumana.

Pel judici sabem que la violència física era constant i, en els quatre mesos que la parella va conviure, l'home la pegava amb un garrot, l’amenaçava de cremar-la viva i la humiliava fent-la caminar de genolls sobre el terra ple d'arròs mentre la pegava.

A la mascota no li infligia les barbaritats que li feia a ella. A ella, li tenia menys consideració que a la mascota.

I tota aquesta violència no tenia altra finalitat que sotmetre la dona per exercir ell una relació de poder i domini que va obligar-la a viure, durant mesos, terroritzada. Així, creieu que hauria intentat escopir-lo?

La brutalitat de l’home pot ser considerada com violència vicària, encara que no hagi matat cap persona, per perjudicar-la a ella. Però el Codi Penal actual també castiga la violència contra animals.

I és que si un marit medieval real i amb poder podia fer el que volia amb la seva dona, ara, la pena per a una bèstia humana sense poder i quan presumptament es protegeix les dones, és de 3.500€ i 12 anys de presó. I què farà la dona quan ell surti de la presó? Tornar a viure terroritzada per si vol matar-la a ella o al seu fill? Perquè va aguantar totes les brutalitats perquè no li fes res a ell.



diumenge, 28 d’abril del 2024

La síndrome de la impostora

El terme va ser encunyat el 1978 per les psicòlogues clíniques Pauline Clance i Suzanne Imes quan van observar el fenomen en una mostra de dones amb un alt nivell d’assoliment professional però seguien creient que no eren intel·ligents. Tanmateix, ja des del 1976, amb els primers estudis realitzats, s’havien adonat que les dones solen tenir una percepció més negativa de les seves habilitats en una amplia gama de tasques.

Es creu que un 82% de la població, homes inclosos, pot patir aquesta síndrome en algun moment de la seva vida, però és molt més freqüent en dones. I suposa la impossibilitat d’interioritzar l’èxit propi de manera natural. Sol tenir dues causes molt clares: una d’intrínseca: la falta de confiança en un mateix; i una d’extrínseca: la percepció de l’entorn com a hostil. És molt comú en persones que tenen cert èxit professional, una bona posició a la feina, que els va bé en general... però pensen especialment les dones, que han tingut sort. Que no s’ho mereixen.

Sembla que l’educació femenina, en la seva prevalença, hi té molt a veure. Moltes mares han estat educades en entorns que les infravaloraven sistemàticament i se’ls exigia, especialment, virtuts com la modèstia. Tot plegat, d’alguna manera, ho transmeten a les seves filles i es normalitza. El sistema de valors femenins fa que les dones no s’exposin tant a mostrar les seves competències per no arriscar la continuïtat o la qualitat dels seus vincles. I aquesta manera d’actuar, amagant el que poden realment arribar a ser, els fa sentir impostores; Viure d’aquesta manera engendra molt patiment, angoixa, frustració, culpa, tristesa, ansietat... Elles no s’atreveixen a fer soroll o fer-se veure per por de despertar enveges o assetjaments.

Existeixen certes tècniques per intentar millorar, però revertir aquesta patologia és molt difícil. I les conseqüències, com ara crisis de personalitat greus o d’identitat són terribles per a les dones que la sofreixen.

La millor experta en el tema, Valerie Young, ha descrit cinc tipologies diferents de dones que solen patir aquesta síndrome: la perfeccionista (a la que un petit error ja li sembla un fracàs i que creu que allò que ha aconseguit és perquè ha treballat molt); l’experta (la que es creu amb l’obligació de saber-ho tot); la independent ( la que vol fer-ho tot sense comptar amb l’ajuda de ningú perquè demanar ajuda li sembla una debilitat); la superdotada (la que creu que la competència s’amida per la facilitat i rapidesa en què executa); i la «superdona» (la que mesura les seves capacitats per la quantitat de funcions que aconsegueix fer de manera brillant i no fer-ho seria sinònim de vergonya).

I és que la vessant femenina d’aquesta síndrome té molt a veure amb les humiliacions i vexacions infligides a les dones pel masclisme i pel patriarcat. I junts han aconseguit inocular en elles tràgiques i irreversibles inseguretats; les han bloquejades per a executar certes tasques i les han fet dependents de la necessitat externa de validació.