dissabte, 18 de setembre de 2021

Margarida Xirgu


És l’actriu catalana per excel·lència. Tot i que la repressió franquista ens la va robar i va haver d’exiliar-se.

Mai més, després de la guerra orquestrada pels feixistes, no varen poder gaudir, a Catalunya, de les seves interpretacions. Mentre que a Sud-amèrica, acumulava èxit rere èxit. I ni així em pregunto per què el feixisme, a Espanya, va avortar sistemàticament, i com si fos analfabet, la cultura? Només he tingut sempre una resposta: qui pensa, qui raona, qui sap... fa por perquè menyscaba els fonaments dels incultes, dels ignorats, dels necis. La Xirgu és morta, de fa molts anys. Però el feixisme espanyol encara segueix avortant; a les seves terres i més enllà.

La Xirgu, com l’anomenaven, amb la seva veu, la seva dicció, les seves mans... va tenir molt èxits. A Catalunya, a Espanya, a l’Uruguai, a l’Argentina, a Xile...

Als catorze anys, va debutar a Barcelona i ja no va parar de conrear èxits arreu on anava.

Als vint-i-tres anys, Àngel Guimerà va escriure perquè ella en fos la protagonista, La reina jove. Quan ja havia fet de Blanca al seu Mar i cel als divuit.

Els principals autors espanyols també varen fer-ho: Valle-Inclán, Marquina, Galdós, Unamuno... i també va representar obres clàssiques com les de Calderón de la Barca.

La Xirgu també va representar gran nombre d’obres clàssiques, entre elles una famosa Medea l’heroïna de Sòfocles, al teatre romà de Mèrida. Va ser ella la primera a actuar-hi i sense decorats.

Autors com Oscar Wilde i. Bernard Shaw també van formar part del seu repertori.

Però la Xirgu sempre ha estat i estarà associada al gran poeta i dramaturg Federico Garcia Lorca. El 1927 va estrenar la seva Mariana Pineda al teatre Goya de Barcelona, amb decorats de Salvador Dalí.

L'actriu va estrenar gairebé totes les grans obres del poeta: La zapatera prodigiosa, Yerma, Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores, Bodas de sangre, i la casa de Bernarda Alba.

El 2015, Laia Marull va convertir-se en la Xirgu en una pel·lícula de Sílvia Quer per a TV3. L’obra es basava en les grans dificultats de l’actriu per estrenar Mariana Pineda a Barcelona, en plena dictadura del general Primo de Rivera. Perquè Mariana, una granadina de vint-i-sis anys, el 1830, va ser condemnada a mort per defensar la causa liberal i per haver-se trobat a casa seva una bandera amb les paraules Llibertat, Igualtat i Llei.

Va aconseguir-ho però havent de canviar de teatre i sense decorats. I gràcies a l’ajuda de Valle-Inclán i Lorca.

El 1936 va iniciar el seu quart viatge a Amèrica. Lorca havia d’acompanyar-la però al final, s’ho repensà. Van prometre’s que es retrobarien. Però això ja no va poder ser. El 1936, els capitosts a Granada del cop d’estat que portà a la Guerra Civil, van ordenar el seu afusellament. Varen dir per lliberal i homosexual.

I és que a Espanya, ni un dels seus millors representants ni la nostra internacional actriu, van tenir cap consideració. Al contrari: afusellament i exili. I així va!









diumenge, 12 de setembre de 2021

Vestir-se d’home per aconseguir llibertat


Heu sentit a parlar d’homes que s’hagin hagut de vestir de dones per poder gaudir d’avantatges? Potser vaig mal fixada, però el meu fitxer no m’escup resultats. Qui, podent ser protagonista d’una obra sobre la llibertat es vestiria de dona secundària per perdre-la?

Per anys que visqui, no seré capaç ni d’acceptar ni d’entendre tanta mala sang masculina per relegar de manera tan humiliant les dones. No son elles, justament, les lliuradores de vida? Potser no cal posar-los catifes allà on trepitgen, però sí caldria fer-los agradós i còmode el camí especialment durant els embarassos, pels parts i les lactàncies.

El poder de la roba és innegable i ha diferenciat els dos sexes de manera repulsiva. La dels homes, dissenyada per a l’acció; la de les dones, per a l’immobilisme i la passivitat. La de nen, pensada per saltar, córrer, botar... amb faldilles que són repressores, no es pot fer ni el pi pont ni asseure’s eixancarrada.

Laura Manzanera ho explica al seu llibre: Insumisas: mujeres que se vistieron de hombre.

Ja des de la Bíblia, estava claríssim: la dona no portaria roba d’home perquè és abominable als ulls de Senyor. Tot i que em recordo d’algun quadre de Maria de Magdala vestida d’apòstol...

Hatxepsut (1508aC), va ser faraó d’Egipte. No existia el terme faraona. Hereva natural, es va inventar que era filla d’Amón per no perdre els seus drets. Es guarnia amb una barba postissa com si no tingués dret a ser dona.

Joana d’Arc, del 1412, va ser una heroïna francesa que, després de tenir una visió mística es va sentir cridada a alliberar França del jou anglès. Vestida d’home, va conduir els exèrcits francesos d’una victòria a l’altra. Els anglesos van cremar-la per heretge.

Catalina d’Erauso, del 1585, va ser una aventurera, militar i escriptora basca, coneguda com la Monja Alférez que va haver de vestir de militar.

La marquesa de Châtelet, del 1706, va ser una matemàtica, física i escriptora que es vestia d’home per poder assistir a les interessants tertúlies del cafè de París que prohibia l’entrada amb faldilles.

Concepción Arenal, del 1820, va haver de vestir-se d’home per poder cursar estudis de Dret. Tot i així, només van permetre-li anar-hi d’oient i no van donar-li la llicenciatura.

Calamity Jane, del 1852, va ser molt coneguda per portar vestits masculins. Era una fronterera nord-americana que es va fer famosa per les seves gestes. Mostrava compassió pels malalts i necessitats.

Nadia Ghulam, del 1985, durant deu anys es va fer passar pel seu germà difunt per tal d’evadir les rígides prohibicions del règim talibà. Va explicar-ho a El secret del meu turbant, novel·la amb la que guanyà el Prudenci Bertrana juntament amb Agnès Rotger.

I és que algunes dones han sentit la necessitat d’escapar del destí assignat per naixement. Fer-ho no ha estat un joc. Sempre se l’han jugada. Han estat dones coratjoses, normalment, vilipendiades. Les seves lluites van ser individuals i, per tant, més meritòries.

















dissabte, 4 de setembre de 2021

Se’n perd la mena


No fa gaires dies, amb les meves amigues, tot llegint Tàndem, de Maria Barbal premi Josep Pla 2021, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, extraordinària escriptora i una de les més grans representants de la literatura catalana, assegudes sobre les nostres més de sis dècades, carregades amb tofes com núvols d’estiu i proveïdes amb ulleres de prop i de lluny ―tot intentant amb la lectura evadir-nos del carregós si no fos..., alguna de nosaltres va dir:

Se’n perd la mena!

Tàndem és la història de l’Elena i l’Armand que, jubilats i amb unes relacions anteriors força galdoses, en conèixer-se, volen aprofitar la seva darrera oportunitat. L’Elena podria ser una de nosaltres.

El seu se’n perd la mena, tot i que Maria Barbal no s’hi centra específicament, és molt similar al que nosaltres comentàvem.

Si algun home ens hagués escoltat, segurament, ens hauria preguntat de què se’n perd la mena? Perquè no hi hauria caigut, no se n’hauria adonat i perquè no n’és conscient i perquè no hi dona importància i perquè...

La majoria dels homes que també s’asseuen sobre sis dècades creuen que un estol d’àngels enviats per la divinitat els ha emplenat la nevera i, cada dia, com a mínim dos cops, els prepara un parell d’àpats... que els han rentat i planxat els llençols que reposen als armaris...que cada mati, havent-se dutxat els deixen uns lavabos impol·luts...

Quan l’amiga va dir-ho, totes, sense excepció, vàrem entendre-ho a la primera. Ningú no va necessitar especificar detalls. Tanmateix, després, com una necessitat de l’ànima i com un consol apaivagador vàrem repassar-los.

Se’n perd la mena de dones que s’han sacrificat, molt per sobre del llindar masculí, per la família en general, pels fills i pel marit en particular.

Se’n perd la mena de dones que els diumenges han reunit la família i s’han llevat molt d’hora per fer als fills, parelles respectives, nets i marit aquell plat que els agrada tant i que en lloc més poden menjar fet com a casa.

Se’n perd la mena de dones que canvien cremalleres, fan vores de pantalons, sargeixen, teixeixen algun jerseiet de néixer...

Se’n perd la mena de dones que deixen les seves aficions per ser a casa quan algú ha d’arribar com de visita.

Se’n perd la mena de dones que són el pal de paller de les seves llars i saben on són les coses quan es necessiten, quan cal anar al metge a fer revisions, qui necessita ser escoltat o a qui cal fer veure que s’és allí pel que calgui.

Se’n perd la mena de dones que treballant diumenges i festius, sense queixar-se, segueixen fent d’àngels divins.

I és que, educades i esculpides per un més que molt abusiu i injust patriarcat, la majoria, segurament tornarien a fer el mateix. Perquè justament aquest patriarcat les ha obligat a creure que és molt millor ser feliç donant que rebent. Tornant a donar i rebre poc. I que primer són els altres i després elles. I que la seva felicitat rau en fer feliços els altres. No és obvi que aquest patriarcat, com a mínim, és maligne?



dissabte, 31 de juliol de 2021

Cal anar sexi al súper?


El passat novembre, a la cadena de televisió pública Rai 2 a Itàlia, el programa Detto Fatto (Dit i fet), emetia un tutorial per explicar a les dones com fer la compra, al supermercat, de forma "sexi".

La notícia ha traspassat fronteres i fa mal al cos perquè ja us explicaré com s’hi ha d’anar, i a l’ànima. Sabeu d’algun tutorial per a homes, per exemple d’aquells tan forçuts que van a les cases a arreglar rentadores que pesen molts quilos? No he vist enlloc que els proposin d’anar-hi amb talons i calçotets.

La protagonista era una ballarina, Emily Angelillo, que, o bé era masclista o bé va acceptar la feina perquè no arribava a fi de mes. No pot haver-hi altra raó, essent dona, per gravar tan gran greuge, insult, ultratge i ofensa. Vestida amb uns shorts de pell negra una mica més grans que les calces de sota, amb una camisa grisa de màniga tres quarts però lligada arran de pit deixant les costelles a l’aire tot i que no sé si aquest guarniment també pot ser l’uniforme bàsic per a l’hivern, i unes sabates de taló com les agulles de la Sagrada Família. Encara que aquests talons a part de malmetre la carcassa femenina, algunes vegades, han estat útils per a algunes dones per arribar a les prestatgeries més altes.

I la tal ballarina, no sé si fent-ho veure o realment quedant lluny de qualsevol tipus de raonament bàsic, ho explica sense ser conscient de la indignitat dels seus missatges.

Segur que és el guió que li han posat davant però ella també se’n fa responsable en transmetre’l.

Anima a les dones a portar talons en el seu dia a dia i, concretament, a anar a fer la compra al súper. Els passadissos plens de productes es converteixen i vol que també passi a les altres dones, en un escenari per vendre el seu cos encara que això últim no ho digui.

Per caminar com un figurí, aconsella agafar-se al carro... entenc que per tenir una mica més de suport que dos claus esquifits i una petita xapa sota l’avantpeu, i caminar més recta que portant la cotilla de la Vivien Leigh a Allò que el vent s’endugué.

En arribar a la prestatgeria, caminant amb moviment de malucs més que de cames, desanima a moure’s de manera vulgar. La dona s’ha de dreçar, «compacta i en direcció al cel» i, per fer-ho més «intrigant», diu ella, blegant el genoll esquerra i portant el peu quasi a tocar del cul. Una absoluta barbaritat.

L’endemà mateix, la senadora del Partit Democràtic, Valeria Fedelli, feia un tuit en què qualificava la imatge d»'absurda, indigna i ofensiva». Moltes altres dones també van queixar-se. La Rai2 va canviar de franja el programa però, l’endemà, va fer una reposició amb una desfilada de noies en roba interior que lloaven el «push up» i l'acompanyava amb música de la pel·lícula "Nou setmanes i mitja".

I és que caldria sancionar per llei, cada vegada que per errada vull pensar, ens vegem obligats a veure tals barbaritats. I obligar a rodar el mateix reportatge a homes en calçotets ajustats i talons dels més alts.


dissabte, 24 de juliol de 2021

Alfons Quintà, de l’odi a l’assassinat


El fill del Xofer és una història sobre els fils del poder a Catalunya amb Alfons Quintà de protagonista. Un xantatgista des de jovenet, fatxenda, corrupte, amoral... i que tot i així per les informacions que tenia (aconseguides de mala manera), i a les que posava preu― va aconseguir grans cotes de poder.

Jordi Amat ―escriptor de gran prestigi―, és l’autor d’aquesta història: una lúcida radiografia dels darreres cinquanta anys de política catalana. Per això, també té molts d’altres, i molt importants, personatges: Josep Pla, Josep Tarradellas, Jordi Pujol...

El pare d’Alfons, Josep, era viatjant de roba per a modistes. Va tenir la sort de conèixer Josep Pla i va esdevenir el seu xofer ―fins i tot, males llengües diuen que era el seu lacai. Amunt i avall per Catalunya i sud de França, escoltant converses d’alta volada, va aconseguir informacions perilloses i transcendents. A vegades, per dissimular l’activitat contra el règim, ell i algú altre portaven un fill al cotxe. Va ser així com Alfons ―el fill del xofer―, va anar aprenent com es movien els fils de la política catalana i quins eren els seus actors principals. Ja als disset anys, va ser capaç de fer xantatge a Pla perquè el seu pare no li permetia treure el carnet de conduir ni matricular-se a periodisme.

La relació entre Alfons i el seu pare va ser terrible: el fuetejava amb el cinturó i no accedia a cap de les seves peticions. A més, es va sentir molt menystingut quan va deixar la llar familiar per instal·lar-se a prop de Pla. I per tota la munió d’amants ―amb alguna de fixa que va donar-li germans―, i que li feien passar les celebracions sense ni ell ni la seva mare.

Tant dolor, el van fer «esgarriat», li deien. I es va tornar molt rancuniós i venjatiu. Qui no feia la seva, era víctima del seu odi.

I sense voler ser com son pare ―a qui odiava―, va acabar sent pitjor que ell. Amb una gran diferència: Alfons era molt brillant intel·lectualment, va ser un bon periodista i també va ser jutge.

Com a periodista va tenir una fructífera i lúcida carrera en diferents mitjans de comunicació. Especialment en diaris de primera línia i a la ràdio.

Aviat, però, va començar a abusar de les dones. Com que era simpàtic i influent, aconseguia emportar-se’n moltes al llit. Després ho explicava als companys. No tenia pudor, se’n vanagloriava. Però molts companys creien que s’inventava històries. Amb una primerenca relació amb una altra periodista, quan ella el va deixar per amoral, va fer córrer que ella era lesbiana i comunista. En aquells temps eren terribles difamacions.

Al final va convertir-se en un assassí: després de vint anys de matrimoni i que la seva dona hagués tornat amb ell per cuidar-lo mentre era a l’hospital, la nit que varen tornar a casa, abans d’anar-se’n l’endemà, va assassinar-la amb una escopeta de caça. Després va suïcidar-se.

I és que per més bons articles que hagi deixat, no val gens la pena una vida d’abusador sexual i assassí.



dissabte, 17 de juliol de 2021

Joana Raspall, avui faria 108 anys


Diu Joana Raspall: «Amb els llibres per amics, mai no et faltarà companyia»

Si a les escoles haguéssim sabut fer entendre que els bons llibres i en català en tenim moltíssims, ens poden fer una excel·lent companyia, tot enriquint-nos intel·lectualment, no ens hauríem tornat tan solitaris ni viuríem envoltats de mascotes. Els nostres valors serien, segur, distints.

Quines magnífiques estones he passat amb la Colometa, amb Plaerdemavida, amb la Mila, amb l’Elisenda Vilabrú, la Conxa, Teresa Goday... i amb Joana Raspall! Totes m’han ajudat a crear un món on viure-hi acompanyada i més forta.

Joana Raspall ha acompanyat moltes vides especialment d’infants i adolescents, tot cobrint un buit que tenia la literatura catalana. Segons Miquel Desclot gran poeta català que li va dedicar una glossa amb la que va guanyar un important premi literari, ella sentia una passió educadora, encesa per la generació noucentista, sota l’estímul d’Enric Prat de la Riba i continuada per la generació de la República. Gràcies a la seva tenacitat i esforç, el 1938, es va obrir una sala de lectura infantil a Sant Feliu del Llobregat, la seva ciutat natal. Joana havia estudiat a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, on havia obtingut el títol de Biblioteconomia. I va treballar com a bibliotecària fins a la fi de la Guerra Civil espanyola. Amb la retirada, va contribuir a salvar molts exemplars de llibres catalans de la destrucció feixista. Durant la dictadura, quan ensenyar català estava prohibit, ella feia classes clandestines a casa seva.

Joana, com la majoria de noies de la seva època, no havia tingut accés a una formació universitària. Amb tot, la mare, d’origen francès, l’havia enviat amb onze anys, a estudiar a Perpinyà. Volia donar-li una educació lliure. Però la mort del pare va obligar-la a tornar al cap d’un any i mig.

Segons ens explica Josep Maria Aloy curador i baluard de l’obra de Joana, a més descriptor i crític de literatura infantil i juvenil―, de poemes per a infants, Joana Raspall en va escriure 632, repartits en una dotzena de llibres. L'amistat, l'enamorament, la solidaritat, la complicitat, l'alegria, la tristesa... són els temes més recurrents. Hi veu molta tendresa viscuda, en els seus poemes; i és tanta ―ella hi deixava el cor―, que fa entendrir el lector.

Però Joana també es preocupà amb afany per la llengua catalana. Els seus volums sobre lingüística aporten reculls de sinònims, frases fetes, locucions, homònims... en català. També va escriure poesia i teatre per a adults. En totes les seves facetes va aconseguir un munt de premis literaris.

L’any 2014, Pagès Editors va publicar el seu Bestiolari. Aloy hi havia recopilat els 111 poemes infantils de l'autora protagonitzats per animals. El llibre va tenir una gran èxit i va ser un dels volums més venuts a la Setmana del Llibre en Català. I se'n va fer tres edicions.

I és que llegir la poesia de Joana Raspall és un plaer, alhora que una tendra companyia.

dissabte, 10 de juliol de 2021

La repressió franquista contra les dones


L’investigador Julio Guijarro porta vuit anys recopilant informació d’arxius militars d’Andalusia. Còrdova, per haver-se resistit amb més contundència al cop d’Estat del General Franco, va patir més greus repressions. A Còrdova, parlen fins i tot de genocidi. De les 15.000 persones assassinades, més de 1.400 van ser dones.

Moltes varen morir pel senzill fet de ser mares, dones, companyes, filles o germanes de militants perseguits.

El Regim de Franco va fer l’impossible per silenciar tots els casos de la repressió femenina. Però actualment s’ha pogut anar trobant informació.

Guijarro ens explica alguns casos.

María i Carmen Pedrajas van ser afusellades sense constar en cap procediment judicial en contra d’elles. El Cap d’Ordre Públic, Bruno Ibáñez en va donar l’ordre. Les seves famílies mai més van saber res d’elles. Era un home pervers.

Carmen Luna, a qui els feixistes anomenaven «la cateta» va ser executada per haver anat a una manifestació. Eren venjatius.

Les germanes Martina i Dionísia Alcántara van morir l’any 39 amb fals testimoni per part del jutge. Les acusava d’haver tingut un important paper a la rereguarda. La primera van afusellar-la. De la segona, en digueren «colapso cardíaco». Però va morir per maltractaments. Tenia 60 anys. Menyspreables.

L’home d’Encarnación Vega, de 29 anys, havia hagut de fugir cap a França. Ella havia sobreviscut gràcies a l’estraperlo. Va ser rapada i passejada pels carrers, per les Forces Nacionals per escarnir-la i escarmentar-la; a ella i a d’altres dones. Les vexacions eren molt comuns a les presons de dones. Malvats.

La Guàrdia Civil solia falsejar les declaracions de les dones. Normalment ho aconseguien gràcies a maltractaments cruels que podien durar més d’una setmana. Se les obligava a dir el que ells volien. I per espantar-les també se les amenaçava amb apallissar les seves filles. Vils

Isidora Márquez va ser condemnada a cadena perpètua amb 97 anys. Per fer-li més càstig, varen canviar-la sovint de presó. Fins i tot, varen portar-la a Girona. Als 100 anys, se la ve deixar tornar a casa amb presó atenuada. Imbècils a més de cruels!

El més esgarrifós de tot varen ser els abusos a menors perpetrats per guàrdies civils i militars franquistes. Van violar nenes d’entre dos i quinze anys. Depravats.

Tots aquests casos van ser sobreseguts per la (in)justícia militar franquista. Els violadors eren sistemàticament justificats i absolts. Les culpables sempre eren elles.

Els informes es feien ben bé al revés: els hímens esquinçats eren per culpa de les costums llibertines de les dones i haver contret malalties venèries era per culpa de la falta d’higiene d’elles. Les males condicions de les presons femenines, tampoc hi tenien res a veure.

Alguns dels casos van arribar fins als anys cinquanta. N’havien passat més d’onze.

I és que la perversitat del dictador (cínica per voler passar per bona), sempre causarà dolor a les persones bones. I no mereix ni compassió ni perdó.