diumenge, 25 de setembre de 2022

L’estiu també és masclista


Estava jo, l’altre dia, a la piscina distraient la meva neta tot mirant les nenes i els nens que hi fan estada durant quasi tot el matí perquè mares i pares puguin seguir treballant, quan em vaig adonar que li deia: «veus com les mares i les àvies van a buscar les nenes i els nens?» Vaig voler fixa-m’hi millor per si em traïen per golejada els meus ulls feministes. Tot i que vaig aconseguir veure un parell de pares joves entre la munió de mares, àvies i dones que potser tenien altres lligams, la meva visió era real. Em va quedar la imatge al cap. Una imatge que no necessita gràfiques de cap tipus ni enquestes ni recerques. Si hagués estat sola, jugant amb el mòbil, amb un gelat i el llibre a punt d’obrir, esperant fer la meva nedada, hauria fet una foto per a l’agència EFE de notícies. Potser abans que acabi l’estiu la faré i la titularé: «Pares i avis recollint la canalla»

És justa aquesta realitat? Gens! I jo diria que respecte a la meva mare, la dels meus fills ha empitjorat. Nosaltres jugàvem a casa i ajudàvem una mica, o molt ... La meva mare no havia de treure’s la bata d’estar per casa fent feines de la llar i tots els àpats i... per canviar-se, agafar el cotxe o a peu (que amb la calorada, pitjor)..., venir a buscar-nos potser a mig fer alguna cosa... i no havia de calcular com organitzar el dinar per tenir-lo, a l’hora, acabat de fer, sense estar covat o la carn com espardenya.

És valorada aquesta realitat? Gens! A finals d’estiu, ¿el govern reparteix caixes de bombons a les mares que han deixat de banda totes les seves necessitats per socórrer les dels altres?

Sabeu d’alguna mare amb dues criatures que en tornar de vacances, us parli de les lectures que ha fet? De les caminades precioses per la costa? Dels gelats o mojitos que s’ha pres pensant en els seus projectes?

Com aguanten les dones aquests estius? Com les meves petúnies. La pedregada de fa dies (l’estiu) les va arrossinar (rebentar). Passats uns dies, amb una mica de sol (quatre rialles) I una mica d’aigua (alguns petons o abraçades), sembla que tornen a estar igual. Però no. Els han caigut moltes fulles i se’ls han partit força brots. I les dones perden la salut, les il·lusions, els projectes... estiu rere estiu.

Jo us commino a organitzar-nos per exigir als governs que tota mare o dona que ha de passar l’estiu quasi pitjor que l’hivern i les àvies i les dones que hi col·laboren, tingui una setmana pagada, en acabar l’estiu, gratuïta per poder fer allò que més els hi plagui.

I tot això passa sense que, normalment, ningú (marits, fills, filles...) ho agraeixin i ho reconeguin com caldria. I no sols això ―com que els sembla un dret adquirit―, poden estar queixosos i fer recriminacions.

I és que, tot i que tenir cura de les criatures petites sigui d’allò més tendre, emotiu, meravellós... no ens podem oblidar que fins i tot Déu, al setè dia va descansar. Ai, però era home! Doncs això, que totes les feines tenen vacances menys la de ser dones.



dijous, 22 de setembre de 2022

Banyadors tanga masculins


Homes, ja podeu estar ben contents! Per fi teniu a punt, a Solsona, arreu i via on-line, els banyadors tanga que tant esperàveu. Era un injustícia flagrant que no poguéssiu ensenyar, a l’estiu, les vostres natges, esculpides dia sí dia també, al gimnàs, durant l’hivern.

Sé que estàveu realment envejosos de les noies que sí poden fer-ho, des de fa anys i panys i que enguany sembla que han proliferat més que els camagrocs en qualsevol racó de bosc adequat.

Per sort, una coneguda meva, que regenta una fantàstica botiga de roba interior femenina en general i, una mica masculina, s’ha dedicat aquest hivern, després de sortir del gimnàs i adonar-se de la discriminació masculina, a dissenyar perquè és dissenyadora, banyadors tanga masculins. I ha tingut un èxit aclaparador. tantes comandes, que es passa el dia i la nit dissenyant i ha hagut d’agafar ajudants. Que també va bé perquè amb la crisi, tota feina és bona.

Si busqueu tanga a la Viquipèdia, trobareu quatre fotos de noies amb tanga (natges enlaire), i una d’un home que no ensenya natja i que al peu de pàgina hi posa tapall primitiu.

Si parlem de roba amunt o avall, encara teniu un altre problema, els homes: resulta que a les botigues no podeu comprar-vos camisetes a ran de mugrons perquè no us en fan. I, pobrics, hau d’anar sempre amb la samarreta sota el llombrígol i passar molta més calor que les dones. Perquè elles, tan si són caloroses com si són de tenir fred, per estar més maques, fins i tot llueixen aquestes camisetes al pic de la Candelera o per a la sortida mudades de Cap d’Any. Es veu que si ensenyen des de la canalera fins al bosquet d’entre cuixes, els surten més pretendents. I quins pretendents trobaran si les escolleixen per la roba que els falta! Si portessin una part del cervell al descobert, ho entendria, però un tros de tronc...

I això no és tot: ells tampoc troben per poder anar frescos, no fer-se tantes taques, no haver de planxar tant camal, fer unes maletes més lleugeres..., pantalons calces a les botigues. Els seus curts, ja ho sabem ara, són sis centímetres més llargs que els d’elles. Con si no tinguessin les cames prou eixerides. Ells, pobrics, no poden ensenyar els calçotets per la part de baix. Per la part de dalt ja ho varen fer per ensenyar les marques cares o gomes rebregades sense tan pedigrí, que portaven.

¿Com s’entén que les noies puguin ensenyar les calces per la part de sota, de tant curts que són els seus pantalons i ells no? No hi ha dret! I això també és discriminació. Segur que n’estarien ben contents i se’n sentirien ben orgullosos. Com elles, és clar.

A més, si passem al calçat, ells tampoc poden lluir aquells talons tan embellidors i torturadors.

Em fa patir que els homes no acabin fent un disbarat per culpa de tantes discriminacions!

I és que no es pot badar: ho tots o ningú. Dissenyadors, penseu en els homes discriminats i aconseguiu que portin tanga, talons d’agulla, pantalons calçotets i camisetes parrac.



diumenge, 11 de setembre de 2022

La piscina i algunes dones àrabs


Enguany, la piscina m’ha resultat una mica trista i complicada. M’ha obligat a experimentar sentiments que no desitjo i a sentir-me malament per no ser capaç d’acceptar-los sense que em produeixin tristesa, incomprensió, ganes d’ajudar dones que van contra elles mateixes...

I no sé què puc fer per a que la seva situació no em deprimeixi. Com puc acceptar la seva moral discriminatòria?

Al jacuzzi de la piscina coberta, començada la calor, van comparèixer un parell de dones àrabs vestides de cap a peus. I tal com anaven, sense ni passar per la dutxa ni canviar-se la roba, es posaven dins l’aigua. I la seva roba no era especial per a piscines.

Un dia, una senyora va sortir de l’aigua per queixar-se. Jo també ho hauria fet perquè un dia no em van deixar entrar un xurro per a la meva neta, (que la hi posava al migdia quan hi ha poca gent i perquè a la gran passa fred tot i el neoprè), però me’n vaig estar. Tanmateix, vaig parar l’orella: la senyora es queixava perquè un dia s’havia tirat de cap a la piscina que no tocava i immediatament, l’havien renyada. Els monitors exceptuant una rara excepció, en aquestes situacions, es giren d’esquena per no veure-les i no els fan complir el reglament que, amb lletres grans, està quasi a ran d’aigua.

El monitor, una vegada obligat a girar-se, va dir-li a la senyora que des de l’Ajuntament els deien que havien de deixar-les entrar. Jo suposo que més aviat era una ordre i no tanta cortesia. El cas és que tot i no portar la roba adequada, seguien entrant i a elles, ningú no els deia res.

Molt poc higiènic i gens just: jo no podia entrar un xurro dels seus i elles podien entrar amb roba de fora. Per acabar d’adobar-ho, una d’elles tenia el costum de posar el cap, no les espatlles, sota el xorro ample del jacuzzi, poc gran de mides. I llavors, del seu cap, sortia una mena d’aspersió que anava de punta a punta de les mides del jacuzzi i resultava impracticable per a ningú més. I els monitors, d’esquena. Vaig demanar-li si podia canviar el cap per les espatlles per poder cabre-hi tots i em va respondre: «tu no manda aquí»

En començar la piscina exterior, encara m’he quedat més abatuda: un antic alumne àrab, jove, amb la seva carrera d’avocat i treballant de valent, hi va cada tarda amb la seva esposa i els seus quatre fills: tres nenes i el petit hereu. Tots cinc jugant amb l’aigua i passant-s’ho d’allò més bé, tot refrescant-se en plena onada de calor. Però l’esposa estava relegada a la cadira de plàstic i vestida de cap a peus. La seva tasca: ajudar-los en tot allò que poguessin necessitar: aigua, berenar, tovalloles per eixugar-se...

I veure-la a prop meu, passant aquella calorada sense tenir dret a banyar-se, m’entristia l’estona. Per què, pobra noia, no es podia posar a l’aigua i gaudir-ne amb els seus?

I és que a mi, que em perdoni Alà, però estimava molt poc les dones. Les religions, en general, han considerat les dones com a essers inferiors, però Alà segueix entestant-s’hi.

diumenge, 4 de setembre de 2022

Paula Cañellas Alba


La coneixem poc perquè amb les seves idees va morir en plena dictadura franquista? Per què el franquisme era masclista?

Dos condicions totalment negatives: dictadura i masclisme. Ambdues fan i van a fer mal.

Nascuda a Palma el 1874, va estudiar magisteri a la congregació de monges de la Puresa de Maria, l’única que existia a les Illes. El 1890, amb setze anys, ja era mestra superior de l’Escola Normal de Mestres, havent aprovat les oposicions.

Es considerada una mestra krausista i feminista.

Krause era un filòsof alemany, deixeble de Kant, que propugnava, quan a Europa ja era residual, un intent de renovació intel·lectual (per si el país podia apropar-se a Europa), especialment pel que fa a l'ètica i a la pedagogia.

Les implicacions pedagògiques de la filosofia krausista obligaven a posar en contacte directe l’alumne amb la naturalesa i amb qualsevol objecte de coneixement. Per això, les classes experimentals i les excursions van passar a tenir un paper preponderant.

Per al krausisme, també va ser fonamental una educació laica i unes creences en un deu aliè a qualsevol reglamentació.

A Espanya va tenir una acollida duradora i fecunda quant a la vida artística i intel·lectual fins el 1936, quan la Guerra Civil, iniciada pel General Franco, va dispersar els seus membres més destacats. Ella no va ser represaliada pel franquisme perquè feia setze anys que havia desaparegut de l’escena pública.

La seva gran aportació a l’educació femenina de les noies, va ser el fet d’impulsar les colònies escolars femenines. Va ser ella qui va dirigir la primera experiència de colònies femenines el 1904. I va continuar amb la mateixa tasca, cada estiu, fins el 1920, quan es va retirar.

Es considerada la primera mestra feminista. Públicament sempre defensava un ensenyament idèntic per a nois i noies. Parlem d’Espanya i del 1904!

Va aconseguir, tot i algun rifi-rafe, que l’ajuntament s’hi impliqués deixant alguns locals.

També va ser la primera dona que parlà en un acte oficial a Mallorca. Impartí una de les tres conferències inaugurals de l’Institut d’Estudis Superiors de la Dona del que en va ser fundadora. El projecte: proporcionar coneixements a les mares per a les tasques de la llar; preparar les alumnes per a l’ensenyament secundari, per al magisteri de primeres lletres i per a l’ingrés a l'Escola Superior de Mestres o a l'Escola Superior de Comerç o per a les oposicions al cos auxiliar de telegrafia. L’Església, temorosa del laïcisme de l'Institut, aconseguí ben aviat que l’Institut tanqués les portes.

Ella intentava inculcar a les dones que havien de tenir la seva independència econòmica per poder escollir el seu destí. I denunciava la situació de la dona espanyola, totalment sotmesa al baró, per la dependència jurídica a què la sotmetien lleis injustes i irracionals.

I és que si el feminisme, més de cent anys després, encara s’ha de fer camí, què no deuria costar-li a ella? O pitjor: pot tenir a veure amb la seva misteriosa retirada?





dissabte, 27 d’agost de 2022

Les meves botigues


A la meva ciutat, com a totes, ja fa un munt d’anys, varen arribar els grans supermercats que oferien una mica de tot; però de res amb aquella companyonia que la mestressa de la botiga del barri oferia. A més, llavors, la clienta sempre tenia la raó i les botigueres estaven molt a l’aguait de no perdre’n cap perquè no sobrava res. Amb tot, a vegades, les enraonies també podien embrutar davantals i vestits.

Quan encara podia caminar sense rodes, entrar en un gran supermercat per estrenar la moda i guanyar temps, em feia venir massa fred a l’estiu i poca calor a l’hivern. Mai vaig sentir-m’hi prou bé. A la prestatgeria de les pastes, ni l’arròs ni els fideus sabien dir-me bon dia. Més enllà, ni les llets que ja encetaven carta ni els iogurts que ja començaven a ser gormanderies, no eren capaços de preguntar-me avui, què posarem? Per bé que galetes i pastissos a gavadals i sense paraules, em despatxaven més temptacions que assortiments m’oferien. I dissimuladament, amb un mig pessic de culpabilitat i, com qui no vol la cosa, encabia algun paquet de dolços sota el bròquil o les patates. Eren temps de presses i urgències.

No m’agraden els grans supermercats. Jo m’estimo la Mary, la Vicky, l’Albert, l’Anna, l’altra Anna, la Montse, una altra Montse, la Dolors, la Mercè...

De petita, quan encara no havia ni arribat a la desena, quan només passaven quatre cotxes a tot estirar i la plaça no estava pavimentada, la mare m’enviava carrer del Castell avall a buscar el gra, en deien. Ara mengem llegums.

Les senyores saberudes que tenien el vocabulari complert de tot el que hi havia a l’aparador, sempre intentaven colar-se’m. I eren anys de vergonyes perquè els nens callen quan parlen els grans. I abans de quedar confosa, pel roig a les galtes, entre les caixes de tomàquets, preferia embolicar la ràbia amb aquell paper d’estrassa que servia de maleta al gra que tocava aquell dia. I més d’un cop a la setmana, encara que no m’agradés. Perquè eren èpoques de molts condiments però poques delícies.

De petita, no era agradable anar a les botiges. La mare m’encarregava carns que jo no sabia ni com eren exceptuant el llom de porc i el fetge que sovintejaven, si no portaven aquells rètols aclaridors, normalment colgats de faltes perquè de lletra, poca. I no m’explicava com havia de ser perquè ella tenia pressa i la Rosita ja ho sap. Patia molt perquè no sabia si m’engalipaven; i en arribar a casa, si al paquet no hi havia el que s’havia encarregat, la mare podia deixar anar un xàfec com els de tardor. I no quedava altre remei que confiar en la bondat, a vegades dubtosa, de la Rosita si s’havia de treure gènero que se li feia malbé. També podia donar-se el cas que l’encàrrec hagués canviat de preu i els diners no arribessin. No en sobrava, de monedes; però les fiaven amb confiança.

Les botigueres solien ser amables amb la canalla i, sovint, queia alguna llepolia. Res més gran que un caramel de la mida de l’ungla del dit petit. Però eren de coloraines i estaven embolicats en paper transparent per resultar ben apetitosos. N’hi havia que donaven una oliva, un tallet de fuet, un cogombret... sense preguntar si t’agradaven les coses salades i llavors, feines a empassar-s’ho.

Tornar de la botiga podia tenir una avantatge mig bona: si et trobaves alguna amiga pel camí, podies jugar una estona a la plaça, amb qualsevol ruqueria, Però podia ser un nou risc de fúries maternals, especialment, si el paquet es malmetia amb alguna badada.

Quan les grans superfícies varen arribar, per combatre les botigueres amables, feien ofertes. Però feina a trobar-les i, després, a saber encabir-les en la dieta habitual i que, a la nevera, no acabessin com brodats antics, per culpa de l’òxid que se’ls anava posant per les vores.

Llavors, la mare ja no em remullava amb els seus xàfecs. Però els meus aiguats eren pitjors si errava en la compra.

Des que el temps va començar a regalar-me estones per poder decidir què en feia, quan encara caminava, vaig tenir per bondat de la vida poder retrobar noves botigueres que, de més o menys bon grat, seguien preguntant com va?

Ara, amb les rodes,quan els vestits només me’ls embruto jo, ja no puc visitar gaire aquestes botigues. I tot i que encara he d’engolir llegums per allò de la bona salut, ja no menjo fetge sinó foie. I les delicatessen limitades de quantitats i oblidades pels sopars, ja no són menges només de diumenges.

I la Mary, la Vicky, l’Albert, l’Anna, l’altra Anna, la Montse, una altra Montse, la Dolors, la Mercè... tot i que no em poden despatxar gaires gormanderies, em fan la vida més que gustosa.

Perquè elles saben que a la meva edat els oblits s’amunteguen per culpa la memòria cansada. I, si no em recordo del meu dinar, elles em telefonen per preguntar-me què posarem, avui?

I les seves trucades, que em fan molta més il·lusió que el plaer de les delicatessen i el foie, m’emparen i em protegixen. I em recorden que visc en un lloc agradable al que vull pertànyer.



diumenge, 21 d’agost de 2022

La meva biblioteca


Davallant per les llambordes del carrer més alt que s’aboca a la plaça menuda, coqueta, florida, quasi en forma de petxina... i que jo hauria batejat com la plaça de les paraules, l’edifici nou, envoltat de vidre, amb costelles de fusta incrustades de dalt a baix és, encara ara, el pou on amainen i s’encalmen els meus temporals. Ja siguin de frisança per saber més enllà de les rodes que porto per peus, com d’apaivagament de tristors, melangies o atribolaments.

De joveneta, quan tot era fer tabola amb les amigues i les rialles eren la música del nostre caminar, no en tinc pas gaire bon record. L’espai era ombrívol i les taules baixes; com si per estalviar els haguessin serrat un tros de fusta a les potes per fer-ne algun aprofitament. Com si haguessin encès els llums a mitges. Eren èpoques d’escassetats.

Una senyora alta, ampla, de ventre infèrtil, adusta potser perquè els seus cabells ja només eren uns rínxols curts i blancs, i amb ulleres de cul de got, resava cada tarda una mena de lletania estranya una mena de xiulets fricatius, per estroncar-nos les alegries i prohibir-nos les xerrameques. El cas era que tenia raó, però ens resultava un ogre.

I així va ser com, foragitada d’aquelles estances però amb dret de préstec, vaig passar moltes hores d’estius llegint històries versemblants quan ja no eren les que el pare seleccionava, voltant arreu i acompanyada per personatges que no m’eren pas veïns; però refugiada pels coixins del llit arran de la finestra. I de les aventures jovenívoles, aquells coixins van començar a plorar amb mi per històries més creïbles a tocar de la porta de casa, del meu carrer, de la meva ciutat. Tot llegint i emocionant-me amb històries menys fantasioses, vaig anar redecorant els meus enteniments.

Quan el senderi va començar a abrigar-me, vaig deixar buida la meva cadira de la biblioteca. Perquè els estudis van portar-me a la ciutat gran i vaig necessitar-ne una altra amb molts més llibres. Que no tenia cuca fera perquè els silencis eren molt més escrupolosos. I perquè la seva foscor feia més basarda: només unes làmpades de pàmpols verds il·luminaven, escassament, uns minúsculs redols al voltant dels llibres. Estava encabida en un edifici gòtic i s’hi s’accedia des d’un claustre preciós, amb columnes carregades d’història, on solíem recolzar les esquenes, després d’enfilar-nos-hi. Vaig passar-hi moltes estones amb les amigues, els amics i mig nòvios gaudint de converses que, a tots plegats, ens semblaven d’adults amb pedigrí, aixoplugats per la invitació del claustre a la reflexió. També hi vàrem fumar, però només escadussers cigarrets de paquets compartits i comprats amb estalvis de difícil arreplegar. I allí, estudiant a dins i conversant a fora, imaginàvem un futur millor que mai va acabar d’arribar. Van haver-hi alguns miratges, cert, després de la mort del dictador però, ara, amb les butxaques plenes d’esgarrinxades, alguns anhels han esdevingut derrotes i un horitzó advers m’escatima, encara, blens dalè.

En aquella època, les meves lectures havien fet ja un salt al buit. I la meva avidesa lectora, per assedegar-se, necessitava una literatura més social, de denúncia del règim, de poesies amoroses, de teatres reivindicatius... que poc a poc, amb l’ajuda de moltes i moltes paraules, van engrandir-me de cor i ment,

Temps més tard, en retornar i passar a ran de la meva biblioteca, les obligacions es resistiren a regalar-me estones prou llargues com per poder tornar a anar-hi de visita i retrobar-hi els meus amfitrions de paraules.

Tanmateix, el retrobament tampoc va fer esperar-se massa i les paraules em van tornar a enviar de viatge, arreu. A mitja tarda, després d’acabar la jornada laboral, amb un tallat a la tauleta del sofà, i escarxofada al clot preferit dels seus coixins, vaig tornar a fruir amb gran delit d’amistoses paraules i devoradores pàgines.

Tant vaig arribar a llegir que, abans de les rodes per peus, vaig atrevir-me a encarrilar un club de lectura sota el mecenatge de la nova biblioteca: generosa d’ajuda i pròdiga en saviesa. I tant vàrem llegir i comentar, que ens vàrem fer amigues. I les enraonies parlant de la família i de neguits i il·lusions, es van convertir en pròlegs i epílegs de les nostres trobades, literàries, setmanals.

I de l’amistat, en va sorgir un testimoni. Cada vegada que alguna de nosaltres viatjava sense llegir, trepitjant les històries que entre totes era sovint, en tornar, compartíem un regal: un punt de llibre de biblioteca, de llibreria, de museu... Allà on érem, buscàvem aquest record per compartir. D’aquesta manera, totes viatjàvem també, una mica, arreu del món. La nostra col·lecció és preciosa i les tardes que se’m cansa la vista per llegir, aguaito, una mica desenfocats, els diferents dissenys d’aquests punts de llibre que em permeten tornar a viatjar arreu amb elles.

I ara, tot i que la biblioteca dels meus ahirs té una fesomia tan actual, jo hi conservo el meu sentit de pertinença perquè els llibres encara m’hi emparen.


dilluns, 15 d’agost de 2022

La meva plaça


Tinc l'honor de pertànyer al Col·lectiu Lola Palau i, quinzenalment, publiquem la nostra secció: Els mil i un dissabtes de la Lola Palau. Aquest és el meu primer text: La meva plaça. La meva ara, és la de Solsona, però podrien ser moltes places com aquesta. 


La meva plaça

Fils de seda allargats, esprimatxats i cargolats com columnes salomòniques. Caient en sallent davant les portes envidrades del meu balcó. Més blancs que les darreres llum de l’ocàs. Enlluernant els meus cabells, deslluïts de tants sols ponents. Tanmateix, és matí i l’astre m’escalfa la vida amb calidesa.

Asseguda sobre una cadira que necessita rodes, espio, per les escletxes de la seda, la meva plaça. Hi veig l’ara i els records no tan acolorits. Però aquestes penses destintades i tan arrelades a la meva terra i al meu seny també m’arriben a les ninetes i m’animen l’ànim. Les tintures enlluernadores de l’avui però, em destorben una miqueta les nostàlgies fosques dels meus ahirs. Per sort, puc seguir sotjant-la però, de dia en dia, volen fer-me-la fugir. Perquè plaça i jo passem l’hivern.

L’ara ple de colors el visc decolorat d’hivern i, encara que aquest pot lluir preciós en postals boniques, jo ja no puc trepitjar-lo com les primaveres dels meus ahirs. I m’enfado. Perquè la vida de la meva infantesa i la d’ara, poc tenen a veure. Jo tampoc.

Els bancs de la plaça, ara enrajolada i envoltada pel lleig que fan els cotxes estridentment acolorits i mal aparcats, tenen la pega de no estar tots a solell. I velletes com jo busquen aquells seients assolellats amb un afany quasi infantil de victòria, per reposar-hi la vida, una estona, al sol. Per amorosir-la, per descansar de les quatre parets de casa. I si no poden arribar-hi soles, les acompanya alguna dona més jove que els fa de bàcul. Perquè moltes també necessiten una crossa per poder sobreviure en un país estranger que les acull sense gaires cordialitats.

Les que porten rodes per peus com jo, em fan tristor perquè se m’assemblen. Encara que, presumida, intento cada dia, passar-me la pinta i posar-me sabates. No vull que ningú em tregui a la meva plaça amb sabatilles. Ni que em posin, sobre els genolls, cap flassada deslluïda per semblar la malalta que sóc. Sempre els la llenço a terra.

I em distrec mirant les bosses carregades que porten algunes senyores per poder fer el dinar. Ja no hi passa ningú amb el diari sota el braç. I en algun racó distret, alguna jove que té festa, fa una cigarreta tot mirant els seus missatges de mòbil. Algun dia, alguna criatura que no ha pogut anar a l’escola potser algun mal de panxa d’aquells d’anar a la metgessa, es passa l’enrabiada al gronxador.

Ja no puc llegir, però la meva plaça segueix explicant-me moltes històries que em permeten fer trampes al temps. L’enganyo amb la companyia dels records. De quan era petita i, a la tarda, després de berenar pa amb mantega acompanyat d’un bocinet de xocolata i fer els deures llavors n’hi havia molts, i molts càstigs de còpies, sortia a jugar-hi. Estava per empedrar, amb terra que s’enfangava amb la pluja i rocs que se’t clavaven als genolls en caure. Però, llavors, la mercromina sortia de la porta de la casa que primer havia vist l’accident. Els veïns d’aquells temps ens dèiem pel nom i ens ajudàvem. I la mercromina, després de dibuixar una taca sobre la nafra, queia en regalims per les cames. I els dibuixos permetien imaginar tant ogres com llaminadures. Però també delatava que havíem jugat més goludament que havíem berenat. I a casa, hi havia renys. I si la roba s’havia esparracat, càstigs. Els diners, quan les places no estaven empedrades, no permetien tenir gaires mudes.

Amb tot, hi havia excepcions. Si la mare sortia per ensenyar-te a anar amb bicicleta normalment atrotinada pels germans que et precedien, encara que la nafra, en caure, fos com un botó d’abric, no hi havia càstig. Aprendre a anar amb bicicleta com molts altres aprenentatges, és una victòria precedida, de manera inevitable, de derrotes. De genolls «espalastrats».

M’hi vaig fer gran, tot jugant, a la plaça. I van enrajolar-la i varen posar-li bancs. I molts vespres estiuencs, amb l’edat de la insolència, amb amigues o nòvios sense confirmar, ens hi assèiem. On hi hauria hagut d’haver les butxaques del darrere dels pantalons perquè el rector ja havia donat permís a les noies per portar-ne, nosaltres hi posàvem les sabates brutes. I on hi hauria hagut de reposar l’esquena, hi anaven a espetegar els pantalons. I amb l’arrogància dels poc instruïts en assumptes de vida, parlàvem de canviar el món. I estàvem certs que quasi havíem d’aconseguir-ho perquè volíem ser millors que els autoritaris dels nostres pares. Més endavant, varen arribar les ballades els capvespres de dissabte, arrambades perquè el marit era acabat d’estrenar.

Després, la plaça va fer-se’m fonedissa: els fills, la feina i les afliccions necessàries o injustes, m’impediren gaudir-la.

I mentrestant, ella, anava construint-se com un espai per a la confrontació ―de diferents ètnies i cultures―. I per a la reconciliació ―amb nens i nenes compartint un joc, encistellant una pilota.

I ara que la plaça dels meus ahirs és només un miratge, hi conservo el meu sentit de pertinença, perquè els seus records encara m’hi emparen.