dissabte, 25 de novembre del 2023

L’abús narcisista agredeix principalment les dones

L’abús narcisista és una mena de violència psicològica, molt subtil i quasi invisible que té, com principals víctimes, les dones.

Per què les paraules dona i víctima han d’anar associades en tants contextos? Per què s’ha permès tant de patiment femení? La resposta no crec que tingui gaires opcions; però una és segura: molts homes l’han permesa, aquesta violència; l’han practicada i s’hi han trobat bé.

Recordo de joveneta, un company de colla que, si bé feia riure perquè no érem conscients del què significava, també era terrible perquè el que deia era tràgic. Quan hi havia un lloc on poder enlairar-se... amb una petita passa, s’hi enfilava, obria els braços enlaire i deia: «déus de l'Olimp, per què heu fet tanta bellesa en mi?» Mentre saltava fins a terra com si volés.

Quan els terapeutes, psicòlegs o psiquiatres volen descobrir si un pacient pateix el trastorn narcisista (tan difícil de detectar perquè comparteix trets amb moltes altres patologies), solen preguntar, encara que sembli trivial, si es consideren narcisistes. Perquè si la resposta és afirmativa, queda clar que ho veuen com una qualitat positiva. Per tant, ni en són conscients.

Aquest company de joventut deuria tenir un perfil molt clar. Mai més he sentit dir una cosa semblant.

A tots els articles que he llegit sobre el tema, m’he adonat que si bé alguns parlen de persones narcisistes, la majoria parlen en masculí, d’homes abusadors. I els exemples de víctimes són femenins.

La Universitat de Michigan ha posat en marxa una pàgina web, «the gaslighting (llum de gas) project» que recull el testimoni de diverses supervivents que han patit aquest abús. La pàgina parla d’abús misogin i té una foto amb un munt de dones protestant.

Paige Sweet, professora de sociologia a la Universitat de Michigan creu que les dones el pateixen molt més per culpa de les desigualtats que elles han de viure. I fins i tot, s’arriba a fer-les culpables per l’estereotip que pateixen de ser més emocionals, sensibles o irracionals. Com si aquests trets fossin defectes.

Sweet, però, també ens parla del «gaslighting» racial. Que bàsicament, també el pateixen moltes dones negres de les que s’espera que siguin fortes i irrompibles.

La paraula «gaslighting» es va començar a utilitzar a partir del títol d'una pel·lícula del 1944 en què el protagonista masculí convenç a la seva dona que està perdent el cap.

La víctima d’abús narcisista per part d’una persona egocèntrica, sense empatia i que devalua constantment la víctima i la fa sentir com si no fos ningú, necessita tractament psicològic per poder tornar a reconstruir-se. En l’estat de dubte constant provocat per l’abusador, ha de començar a recabar records de fets abusius que vivia com si no ho fossin. I a partir d’aquí, tornar a ser com era abans de l’abús.

I és que convé, amb urgència, la divulgació d’aquest trastorn per tal de poder reconèixer-lo i evitar-lo. Ja sigui en dones, en situacions racials o en homes.

dissabte, 18 de novembre del 2023

M’encanta ser dona

I em fascina i me’n sento orgullosa. Ho visc com una gran sort tot i les ferotgies, salvatjades, inhumanitats i monstruositats que hem hagut de sofrir.

El Gran Faedor, que amb tot el seu llegat pot ben ser catalogat de masclista, deu ser el culpable ni que només sigui del petit detall de la regla femenina. Perquè realment és un castic diví mensual.

Per sort, ara, el Govern encapçalat per ERC distribuïra gratuïtament copes, calces i compreses reutilitzables a través de les farmàcies a una població de quasi dos milions i mig de dones. I Catalunya serà el primer país del món en intentar ajudar les dones ―ja que no ens pot estalviar la regla ―, perquè la seva vida no sigui més cara que la dels homes que no necessiten cap d’aquestes tortures ni han de sofrir tots aquests dolors mensualment.

Sense la intervenció del Gran Faedor pel mig, només l’home, inhumà, és el culpable d’haver tractat les dones, en alguns casos, quasi com bèsties. I en alguns d’altres, pitjor i tot.

Per sort, les futbolistes, ara, estan fent Història i passaran a la Història.

Són dones que han hagut d’aguantar l'insofrible i viure vexacions constants. A la llista espanyola dels 100 esportistes millor pagats no hi ha cap dona! El sou mínim masculí a primera divisió és de 182.000anuals. El femení només és de 16.000. El sou d'A. Putellas (ara 600.000 perquè li han pujat) fa 2 anys era de 150.000 El jugador amb el salari més baix al Barça masculí (fonts no oficials) cobra més d’1 milió. Fa dos anys, el pressupost sencer del futbol femení era de 3.6 milions. Per sota del que cobra qualsevol jugador del primer equip. Elles han hagut d’anar en vols de classe turista o fins i tot en bus. Ells mai. Elles, si fan spots publicitaris han de donar tots els diners al club. Ells n’han de fer per l’equip però poden fer-ne pel seu compte i quedar-se tots els diners.

També recordo unes imatges d’elles agafant-se totes soles les medalles guanyades. Doncs, això de les bèsties... Humiliar-les fins i tot després d’haver guanyat! Qui va deixar les medalles damunt de la taula? Qui va donar l’ordre de la humiliació? Com a mínim, una multa de molts zeros. Però res, perquè són dones. Que per a aquests energúmens deu ser sinònim d’animal.

Fa uns dies ha sortit a la llum una altra fastigosa vexació. Elles havien de dormir als hotels amb les habitacions obertes, sense poder tancar-se per dins i, a més, els mascles que les controlaven tenien dret a entrar quan volguessin a les seves habitacions i remenar-los tot allò que volguessin.

Arran del cas Rubiales, han aconseguit els millors gols de la seva vida. Aquests són molt més importants que els d’encabir, amb un xut, una pilota dins d’una xarxa.

Ara s’han plantat i han dit prou i ja estan escrivint Història del futbol; que és una part de la seva història professional i la de moltes seguidores seves.

I és que cal haver patit i sofert molt com elles, per haver d’arribar a arriscar tant la pròpia vida emocional com la professional.



dissabte, 11 de novembre del 2023

PP i Vox, masclisme fastigós

I repugnant, repulsiu, execrable... I tants adjectius podríem afegir-hi... N’estic tipa i cuita dels homes i de les dones d’elles encara més perquè em fan molta llàstima, maliciosament masclistes del PP i de Vox. I amb ganes de ser-ho i convertint-ho en bandera.

No puc entendre què els ha de passar pel cap. Potser tenen el cervell esmicolat. Com és que no s’assabenten del que està caient en situacions de masclismes? No llegeixen res que els pugui fer entendre què significa respectar les dones igual que els homes? Ja no dic més, per tot el que fan de més... Però sí, com a mínim, igual.

I s’hi entesten, i els fa gràcia, i es troben d’allò més encertats denigrant les dones com, potser, alguns no ho farien ni a les bèsties.

I no poden evitar-ho ni amb el descrèdit que els suposa. Perquè, en el fons se’n senten orgullosos. I creuen que els dona vots. Que això es veritat i llavors arribem a la podridura social capaç d’estar a favor de considerar la dona un ésser inferior.

Com si no, es pot explicar la foto de les subcampiones del món de gimnàstica rítmica agenollades en la fotografia oficial de la recepció del president Carlos Mazón al Palau de la Generalitat de València?

M’encanta el tuit del diputat de Compromís a les corts valencianes Joan Baldoví quan ha criticat la imatge amb un joc de paraules: «El nostre orgull, agenollat. La nostra vergonya, dreta».

Això mateix: les noies, les campiones, agenollades. I les autoritats, persones fracassades pel seu masclisme, dretes. Vomitiu. I tanmateix encara són capaços de riure per a la foto. Quin fetge!

Aquestes (des)autoritats han estat durament criticades, principalment el president. Però només això: criticats. Sense destitucions.

Arran de la polèmica per l’abominable foto el seu gabinet de premsa ha difós un vídeo amb què intenta dissimular la malifeta. A les imatges, es veu una responsable, sí, sí, una dona de la federació de gimnàstica dient a les noies que s’agenollin. Què hi té al cap aquesta dona? Serà del PP o de Vox? Caldria saber-ne el nom i que quedés incapacitada per a la resta dels seus dies per a cap càrrec públic.

Quan aquesta impresentable proposa que les noies s’agenollin, Mazón no hi està d’acord: “Escolta, potser ens hauríem d’ajupir nosaltres; em sap greu que elles estiguin així.” Boniquet que ho digui, però acaba cedint i la fotografia es fa. Per tant ell també n’és responsable i n’ha de donar explicacions.

El que no m’agrada d’aquestes noies és que s’agenollin sense ni protestar. En realitat, la dona diu la paraula «agachar» i elles, s’agenollen. També els falla l’autoestima. Però per què? Per segles i segles carregats de menyspreus. No cal ser orgullós. Però tampoc ningú, sigui home o dona, s’ha de deixar trepitjar.

I és que ja es fa imprescindible i urgent una llei que converteixi en delicte qualsevol actitud masclista. No l’arrencaríem d’alguns mals cors, però potser, socialment, estaria més controlat. I a les dones els exigiria un plus d’agreujant.



dissabte, 4 de novembre del 2023

Isabel Llorach, mecenes catalana quasi desconeguda

Fa uns anys, vaig llegir Abans que el temps ho esborri de Xavier Baladía. L’autor fa un retrat de la seva família a base de records i experiències viscudes pels seus avantpassats, que alhora es converteix en un retrat de l’alta burgesia catalana de principis del segle XX. En aquest llibre vaig conèixer Isabel Llorach i Dolsa ― una bestia seva i gran mecenes dels intel·lectuals de l’època a qui dedica un capítol sencer. El 2011, l’obra va ser adaptada al cinema per Mireia Ros i va merèixer un Gaudí el 2012.

Isabel era filla del metge Pau Llorach i Malet que, juntament amb el seu sogre, foren els fundadors de l’Institut Frenopàtic de les Corts, a Barcelona. Però Llorach es va fer d’or descobrint una mina d'aigües medicinals a Rubinat, a la Segarra. Isabel va heretar una immensa fortuna i la casa Llorach, una torre modernista dissenyada per Puig i Cadafalch. Malauradament va ser enderrocada als anys trenta. Aquesta torre va ser el centre de totes les seves activitats culturals i socials. Isabel va saber aprofitar molt bé la seva riquesa. Va viatjar per tot el món. Dues vegades en va fer la volta. I al seu pas per Egipte, va realitzar una visita privada a la tomba de Tutankamon. També va viatjar amb l’Orient Express i el Transsiberià. Vestia a l’última moda a París, on anava sovint, i utilitzava els cosmètics Elizabeth Arden, els més valorats entre la gent adinerada.

A part d’aquests aspectes més frívols, Isabel va ser una mecenes i una promotora cultural molt important de la seva època. Va ser presidenta dels Amics dels Museus de Catalunya. Va estar al capdavant del Conferentia Club, que es reunia al Ritz de Barcelona i convidava els escriptors més importants de tota Europa: Walter Gropius, Piaget, Federico García Lorca... Ella, i gràcies també al recolzament de Francesc Cambó, amb la seva activitat cultural va aconseguir que Barcelona estigués a l’alçada de les ciutats europees més importants.

Un any, pel seu aniversari, va convidar Carlos Gardel a casa seva per amenitzar la vetllada. També varen passar-hi grans figures com Nijinsky, Barbara Hutton, Richard Strauss, Gaudí, Puig i Cadafalch...

Va presidir el Comité Protector de les Vetllades de Teatre Selecte al Romea. Va ser fundadora de l’Associació d’Amics del carrer Montcada per intentar salvar alguns dels palaus que s’estaven enderrocant. I va aconseguir que l’Ajuntament n’adquirís alguns per a institucions i museus.

Al teatret de casa seva també es van estrenar obres d’avantguarda. Va col·laborar en el llibre Un siglo de Barcelona, de Carles Soldevila. També va inspirar l’Hortènsia Portell de Vida Privada de Segarra. I el seu retrat, pintat per Ramon Casas el 1901, presideix el despatx de l’Ajuntament de Barcelona.

I és que Isabel Llorach, tot i ser considerada una snob, va aconseguir una millor Barcelona amb la seva intensa activitat cultural. I va actuar sempre amb plena llibertat personal tot i ser una dona de principis del segle XX.

 

diumenge, 29 d’octubre del 2023

Les dones també eren crucificades

I què en sabem? Pràcticament res. Però fins i tot en un moment tan greu: la mort per crucifixió, les dones també han estat menystingudes. El seu patiment no comptava.

Fra Valentí Serra de Manresa, religiós caputxí, va publicar aquest març passat: Passió per la Setmana Santa, on ens descriu, entre altres temes, com eren les crucifixions de les dones fa dos mil anys.

La crucifixió va ser un mètode d’execució on el reu era lligat o clavat a la creu i deixat allí fins a la seva mort. Va ser molt utilitzada per l’antiga Roma, des del segle V abans de Crist fins molt enllà de l'Edat Mitjana. Les crucifixions eren un escarni públic i la manera més cruel i humiliant de morir.

I no només van ser executats els homes; les dones també acabaven a la creu. Segons Fra Valentí, tots els reus eren crucificats nus, sense cap tapall, malgrat la tradició jueva de fer-ho. Les dones, però, eren crucificades d'esquena. I, segons ell, els soldats romans ho feien per pudor, perquè no volien veure els genitals femenins. Elles normalment eren esclaves que eren crucificades com a càstig exemplar per engendrar molta por a les altres esclaves i fer-les així més submises.

¿Era per instint masculí de dominació exercit des de la por de sentir-se inferior? Perquè de motiu, n’hi havia algun. Quin? Tant se val, cap serà bo. Però segur que això fa pitjors persones als homes dominadors

Resulta francament deplorable assabentar-nos que la simbologia de la crucifixió, associada a homes, atorgués poder i distinció. També oferia una imatge santificada i devocional. En canvi, associada a la dona, la simbologia l’estigmatitzava i assenyalava perversió pel sol fet de ser dona. La imatge també podia traspuar blasfèmia, ofensa o depravació.

Ja al segle XV, Bernat Martorell pinta el Martiri de Santa Eulàlia en una creu en forma d’aspa, amb poca roba i exhibida davant de l’audiència que l’està condemnant. Ella i les dones que la varen succeir, varen ser representades amb els braços oberts, en actitud d’entrega i submissió, i tot intentant insinuar promiscuïtat per part de la condemnada.

Al segle XIX, Louis-Joseph-Raphaël Collin, a Dona crucificada mostra una dona totalment nua i sagnant; amb un cos provocatiu intentant mostrar-la més culpable que digna de compassió.

Durant els últims anys, la cultura popular ha utilitzat, infinitat de vegades, la crucifixió com a metàfora del sofriment que moltes dones han patit al llarg de la història.

Madonna ha utilitzat, en molts dels seus espectacles, la creu com a símbol d’alliberació per a les dones. A «Live to Tell», sortia penjada d’una creu gegant de miralls i amb corona d’espines. L’església catòlica va condemnar-la per considerar-la totalment hostil a la seva religiositat. Els va defensar dient que volia expressar la fam i la pobresa dels milions de nens que morien a l’Àfrica.

I és que la humanitat s’ha mostrat maligna, fins i tot, en la denigració de la crucifixió femenina. I els seus artífexs són monstres culpables.



 

dissabte, 21 d’octubre del 2023

Abusadors sexuals premiats

«Et feia petons, notaves el contacte físic, ens manipulava perquè havíem crescut al seu costat des de petites, l’admiràvem i se n’aprofitava»

«No va ser consentit, però no sabia dir no, era una nena i ell tenia uns trenta anys»

«Ell va repartir les habitacions...em va fer un petó a la galta, després al coll i als llavis... va començar a tocar-me per sota de la roba, em va apujar la camiseta i em va posar la mà dins dels pantalons, em va tocar els genitals... em va posar la meva mà als seus genitals... em va abaixar els pantalons i va intentar penetrar-me sense preservatiu...»

Aquests són tres esgarrifosos testimonis dels molts i molts que l’abusador sexual Antonio Gómez, primer com a professor i després com a director de l'Aula de Teatre de Lleida, va protagonitzar. En total, varen denunciar-lo nou alumnes, nou víctimes de la seva maldat i amoralitat. Aquest mal ànima no va trobar altra distracció a la seva vida que la d’abusar sexualment de les seves alumnes d’entre catorze i divuit anys, aprofitant la seva situació de poder. Elles i tota la resta eren i són (aquestes ferides es poden mig curar però sempre en queda l’inesborrable i tràgica empremta), estudiants amb una adolescència i docència esguerrada. Ell era i segueix sent un desgraciat, perquè per més lluny que marxi, espero que la culpa li rosegui les entranyes fins al final dels seus dies. A més, de retruc, els fets ens posen davant la consciència que podem viure amb indiferència en una societat totalment escalabrada i sense propòsit d’esmena.

Els fets no són recents; ara, les noies tenen molta més informació i s’han fet campanyes com el me too. Els fets varen passar fa uns vint anys quan les noies se sentien culpables i no gosaven explicar res del que els passava per por. I perquè ell les amenaçava directament amb l’expulsió de l’Aula i amb el fracàs a totes les assignatures. I elles, és clar, volien ser actrius. I hi tenien tot el dret sense que ningú els malmetés la vida.

Campanyes com el me too, del 2017, va ajudar moltes noies a entendre que elles no eren culpables. I que denunciar els botxins era un deure. Per això, aquestes víctimes, el 2018, van decidir iniciar les seves denúncies.

Isabel Coixet va quedar esgarrifada amb els fets i va decidir fer una pel·lícula: El sostre groc. La seva actitud i voluntat han estat ben diferents de la de Mercè Ballespí, la directora de l’Aula que, en ser informada dels abusos sexuals, no va fer res.

Més tard, amb una denúncia a la fiscalia, quan Antonio Gómez va ser acomiadat, a sobre, va rebre una indemnització de pràcticament uns seixanta mil euros.

I és que la justícia, quan es tracta de dones, és culpablement silenciosa i tendeix a mirar en direcció oposada. És una altra mena de violència.



divendres, 13 d’octubre del 2023

Sexe forçat en relacions de parella

Ahir vespre, vaig estar veient una pel·lícula, Bajo terapia de Gerardo Herrero, basada en una obra de teatre, amb el mateix títol, de Matías del Federico. Va tenir un bon èxit però l’espin off cinematogràfic, tot i tenir un premi al Festival de Màlaga, no acaba de tractar el tema en profunditat. Amb tot, ofereix una proposta final que ja m’agradaria que psicòlegs i jutges tinguessin en compte per identificar violadors sexuals dins de parelles consolidades que, en molta majoria, queden encobertes i les víctimes pateixen calvaris de llarga durada.

El guió ens presenta tres parelles amb problemes diferents que fan una teràpia grupal. La dinàmica consisteix, sense la terapeuta, a anar obrint uns sobres i llegir el contingut: unes instruccions a seguir amb la «suposada» intenció d’ajudar-se mútuament veient els diferents punts de vista.

La idea «no» original vindria a assemblar-se a la dinàmica d’El mètode de Jordi Galcerán.

Bajo presión, és una comèdia de retrets matrimonials. En alguns moments, per la duresa dels retrets passa directament a tragèdia, especialment quan parlen de les relacions sexuals. El tema s’aborda amb somriures i jo no ho veig gens clar pel que li està passant a una de les esposes i que, des del començament, ja fa patir per com la tracta el seu marit. Fins i tot, i també gràcies a la bona actuació de l’actriu, Malena Alterio (filla del famós Hèctor Alterio), fa sentir molta llàstima per la víctima. Gràcies al gir final, l’obra es converteix en una clara denuncia social. I això és el que estaria bé que no fos ni teatre ni pel·lícula.

Fa tot just quatre anys, el Tribunal Suprem recalcava en una sentència que no existeix el «dèbit conjugal». És a dir, que la dona no està obligada a satisfer les necessitats sexuals del seu marit.

Josep M Tamarit Sumalla, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Oberta de Catalunya i autor principal d’un estudi pioner a l’estat espanyol, conclou que els jutjats espanyols castiguen menys les violacions comeses per la parella o l’ex parella. I les multes a pagar són més barates.

Per fer l’estudi, l’equip d’investigadors va seleccionar tots els casos de violació a dones adultes jutjats a les corts provincials entre el 2015 i el 2022. Dels 964 casos de violació estudiats, un 37% havien estat comesos per la parella o l’ex parella; I els magistrats només van condemnar un 62% dels acusats de violació. La mitjana de la durada de presó va ser d’un any menys i la multa era uns d’uns 12.000€ en relació als 17.000 més habituals.

La llei del «només sí és sí» que exigia el consentiment per a decidir si es tracta d’un delicte o no, ja ha estat reformada. Ara no és imprescindible. Aquesta reforma quasi té tants punts de vista com magistrats n’han parlat. El resultat: 978 reduccions de penes i 104 condemnats a presó ja són fora.

I és que és urgent actuar amb severitat i contundència amb els violadors. I si és dins de la parella, considerar-ho fins i tot, més greu. Mai minimitzar-ho.