dissabte, 28 de maig de 2022

Carme Junyent, llengua i feminisme


Que intento ser feminista i que ho vull ser, no crec que hi hagi massa gent que pugui discutir-m’ho. Amb tot, per raons d’edat, quan em confronto amb dones joves, veig que em costa assolir algunes de les seves fites perquè a elles, els hi han inculcat des de la llar d’infants. I tampoc és suficient.

Comencem amb la polèmica. Oi que no diem llar d’infantes? Perquè les infantes són aquelles que, ara, tothom sap que no tenen sang blava i són totalment prescindibles. Elles i la parentela.

Per complicar-ho més, si mirem al diccionari, l’explicació d’infant és «persona que té pocs anys de vida, criatura, nen, xiquet»

Estic tipa, cuita i recuita (encunyació familiar), d’haver de recórrer sempre al masculí per trobar les paraules al diccionari.

Les escoles s’haurien pogut batejar com a llars de criatures, oi? Però potser no ha estat així perquè criatura és femení? Ara, en dirien llars de nenes i nens? Seria un extrem ridícul més, oi?

Com diu Carme Junyent, lingüista, sàvia entre els savis, carregada de títols, premis i càrrecs, això de desdoblar entre nenes i nens no serveix de res. I té raó, no ens aporta cap canvi. No hem de canviar els noms tot i que fa malícia l’ús dominador del masculí, hem de canviar les realitat socials.

Ella explica un cas molt clar i significatiu: a la facultat on imparteix les seves classes, li fan dir «alumnat» i «professorat», entre d’altres maneres d’igualar... les persones? No està de moda l’expressió idiota del «sigues tu mateix»? Utilitzar aquests termes que representa que ens fan iguals, no canvia res. A les seves classes tot i que hi ha un 80% de noies i un 20% de nois, a l’hora de preguntar, són ells qui fan el 80% de les preguntes i elles només en fan un 20%. Quina llàstima! El que ella vol és que la seva facultat li digui què s’ha de fer per aconseguir que les noies preguntin tant com els nois. I això sí que seria rellevant i canviaria la societat.

A una dona com la Carme Junyent, ara tot i haver estat sempre feminista, se li diu que no n’és prou. Però com diu ella mateixa, es fixen en la façana i no en el fonamental. Ser feminista és que no hi hagi discriminació per sexe.

I jo entenc que la societat té la urgència, per exemple, de pagar igual homes que dones, de fer llistes cremallera, de donar a les dones allò que necessiten per poder competir amb les mateixes condicions, de... Que quan es parli d’elles quedin incloses en un nombre masculí és irritant i també s’ha de corregir, però començant per allò que és realment important.

Però, qui vol aturar-ho ? Ningú! Per por de ser acusat de masclista. A la Carme, dir el que pensa no li fa por perquè ella és una autoritat en la matèria. I, en expressar-se, trenta tuitaires van insultar-la però van seguir-la tres mil de nous.

I és que la societat que ens obliga a dir nenes i nens i permet la bretxa salarial ens està enganyat donant-nos un suposat i esquifit caramel però robant-nos descaradament el pollastre amb prunes de Nadal.

dissabte, 21 de maig de 2022

L’excepcionalitat de George Sand


No va ser exclusivament l’amant de Chopin com, durant molts anys, se l’ha considerada.

Víctor Hugo va dir d’ella, en morir: «ploro una morta, saludo a una immortal». I així ha estat: Amandine Aurore Lucile Dupin, va ser una pionera del feminisme, una veu femenina en una època en què les dones no tenien veu ni vot; quasi no podien llegir i menys escriure; no podien estimar i ser estimades en llibertat... Es va casar als divuit anys, el 1822, amb el baró Dudevant i van tenir un fill i una filla; però el matrimoni només va durar nou anys.

La seva primera novel·la, Indiana, va ser publicada el 1832, ja amb el pseudònim inspirat en el nom del seu amant, Jules Sandeau.

Qui pot tenir coneixement de la seva extensa obra? Poca gent sap que va arribar a publicar més de cent títols. I que ella era la que tenia cura dels seus fills. Perquè era de poc dormir unes quatre hores, i escrivia molt de nit. La seva obra més coneguda, Un hivern a Mallorca (1842), ens explica les vivències de la seva estada a la Cartoixa de Valdemosa, amb els seus fills i amb Chopin el que llavors era el seu amant i potser el més il·lustre, tot i també haver-ho estat de Prosper Mérimée i d’Alfred de Musset entre molts d’altres. S’hi van instal·lar per poder millorar la salut del fill i de l’amant als que ella va cuidar amorosament.

Els temes principals de les seves obres estan relacionats amb la defensa dels drets femenins. Ella advocava per la llibertat femenina i per la igualtat amb els homes, plantejava els problemes de la dona en la societat que li havia tocat viure i criticava les normes que prohibien els amors desiguals (el seu pare era un fill bord d’aristòcrata i la seva mare una modista pobra de París), de les barreges de classes socials, de les diferències d’edat, de la violència de la sexualitat masculina, dels intercanvis de rols i de les expectatives de gènere.

I tot això, corroborant-ho amb la seva pròpia vida com a testimoni. Aurore va ser una transgressora en molts sentits. Es va declarar anticlerical, socialista, pacifista. Va ser una defensora de la gent pobra i dels humils; i es va comprometre tant a favor dels obrers com dels perseguits polítics.

Però potser el fet que la va fer més famosa intenció que ja tenia per donar més ressò als seus escrits i poder guanyar els diners que necessitava per no haver de dependre de cap home, va ser la seva indumentària masculina. Sembla que ja de joveneta, quan vivia amb la seva àvia, el seu preceptor va animar-la a vestir-se de xicot per poder gaudir d’una vida més lliure al camp. Anys més tard, en separar-se i quedar-se sense diners, marxà a París amb la seva mare qui va aconsellar-li vestir-se d’home perquè era més econòmic.

I és que ella hi va veure més enllà i va adonar-se que vestir-se d’home tot i el coratge que exigia, li oferia moltes avantatges negades a les dones: com autonomia de moviments, gaudi de gresques artístiques nocturnes i pràctica de l’amor lliure.


dissabte, 14 de maig de 2022

La síndrome de la bona nena


Se’n diu així. No existeix la síndrome del bon nen. Però es veu que la de la «bona nena», tot i que presenta unes característiques molt ben definides que tenen més prevalença en dones, també pot afectar els homes. El que passa és que a ells que no la tenen específica, els afecta molt menys; no perquè no siguin bons sinó perquè són diferents.

Aquesta síndrome va ser definida per la psicoterapeuta nord-americana Beverly Engel en el seu llibre Nice Girl Syndrome.

Quins són els trets que defineixen la «bona nena (o nen)»?

Tot i que és una missió impossible, moltes dones han estat educades inoculant-los que han de ser complaents amb tothom i que així les estimaran més. Oi que resulta molt pràctic que la meitat de la població s’escarrassi per agradar l’altra mitat (masculina principalment però també la femenina que tenen per la vora)? Qui va tenir tan brillant idea? Segurament la famosa Eva, no. Però l’església masculina potser sí que hi té a veure, oi? I molts altres homes que no han estat d’església, també.

A més, per acabar d’adobar-ho, i ja entrant de ple en el masclisme, aquest tret parteix del sentiment de no sentir-se prou bo i necessitar ser reconegut agradant. Greu error però difícil d’obviar quan t’han fet així.

També defineix la «bona nena» la incapacitat per dir no. Però aquest tret també afecta molts homes. Qui no sap posar límits en detriment de la seva salut física i moral pateix molt. I la gent que en sap posar, totalment pietosa, té una marcada tendència a abusar-ne.

Un altra característica és una por extrema a decebre els altres. I això porta a considerar, com a responsabilitat pròpia, els sentiments dels altres. I a tractar-los com si fossin cristall que de l’aire s’ofèn per no experimentar la seva desafecció.

També defineix la «bona nena» l’anar somrient per la vida. El somriure permanent no és sa. Recordeu allò dels plats bruts que es renten a casa? Vindria a ser-ne una variant: fora de casa, sempre agradar. Mai enredar ni complicar la vida dels altres. També cal recordar la no tant llunyana norma educativa del no ploris, que et poses lletja. Pels que l’hagin dita només a les nenes o dones, que recordin que són totalment masclistes.

I finalment, una «bona nena» pot ser ensorrada moralment per les crítiques. Tot i que les crítiques constructives poden servir per millorar, una «bona nena» se les pren com si fos la fi del món. I això és totalment tòxic.

Aquests tipus de dones, normalment han estat educades des de la bondat i no han aprés a tenir cura d’elles mateixes ni a defensar-se.

Amb aquest perfil, l’angoixa i l’excés d’emotivitat acaben de minar les bones nenes.

I aquest disc dur, tan dur, cal reprogramar-lo. No per deixar de ser bones o bons, sinó per començar sent bo per a un mateix. Per tenir una vida pròpia i no en funció dels altres.

I és que la bondat no és, només, fer més complaent la vida del proïsme. Cal saber estimar-se, tot i ser molt difícil, per poder regalar el millor als altres.

dissabte, 7 de maig de 2022

Les dones no tenen mals, se'ls inventen

Malauradament, per experiència pròpia, sé que les dones no tenim mals i que, si insistim molt, perquè estem patint molt, d’entrada sempre tenim nervis o estrès... Per això vaig escoltar amb atenció el Sense ficció de TV3 titulat Dona, vostè no té res. El títol ja és tota una declaració d’intencions.

Les protagonistes són pacients, metgesses, psicòlogues, advocades, un metge sensible...

Una de les reivindicacions més urgents és la de les dones que van de part. La violència obstètrica és molt dura i està normalitzada. S’ha de seguir denunciant perquè l’anomenada Espanya, condemnada el 2020 per les Nacions Unides per violència obstètrica, encara no ha pagat la indemnització ni ha implementat les recomanacions que van fer-li les Nacions Unides. La demandant, que és advocada, va reclamar pels deu tactes vaginals, la inducció amb oxitocina i l’episiotomia innecessaris i sense consentiment. El veredicte, però, no va curar-la ni dels problemes físics ni mentals que varen quedar-li per sempre.

I això sense parlar d’aquelles llevadores saberudes, dones, que no tenen cap mica d’empatia: «totes us queixeu del mateix», per posar un exemple típic.

Però la violència obstètrica es dona sempre que una dona és tractada com objecte i no com subjecte. Infinits els casos.

Diu la Doctora Valls que els homes són més escoltats a les consultes que les dones. I que el cos masculí sempre és el referent (per a investigacions, estudis...) i el de la dona es tingut només com una variant.

És imprescindible medicar les dones sense trepitjar-los la dignitat. No sols als parts, sinó en totes les seves malalties. I escoltar-les i entendre-les i respectar-les i creure-se-les... Per què no és així? Què hem fet? Per què ens tenen tanta aversió i repugnància? Si tots els homes han nascut gràcies als dolors i sofriments d’una dona!

El problema de denunciar en aquest país és que, amb molta probabilitat, et trobaràs un jutge que té biaix de gènere, et condemnarà i, a sobre, hauràs de pagar les costes del judici. Que poques dones poden permetre’s.

De biaixos de gènere, en medicina, n’hi ha molts. Per exemple, en un càncer de pròstata, els homes reben informació i finançament. Per un càncer de pit, tot i tallar-lo en alguns casos, en general, ningú no informarà de les conseqüències que pot tenir per a la sexualitat de les dones. I el tractament amb estrògens per evitar els dolors del coit no està finançat.

Més: si un home pare té malhumor per excés de cansament, es tolera i es justifica. Si el té la mare, no. És culpable.

Per això, les dones s’han de medicar cinc vegades més per depressió que els homes. I això té greus repercussions físiques i mentals.

A més, les dones solen arribar tard a l’hospital perquè prioritzen les seves «obligacions». Si hi afegim els diagnòstics dels nervis, els tractaments que realmetn necessiten arriben tard.

I és que elles, per distreure’s, es queixen de malalties imaginàries. Totalment inhumà i discriminatori.


 

diumenge, 1 de maig de 2022

Violència estètica


Estava jo, l’altre dia, asseguda en una butaqueta de perruqueria esperant que em tallessin els cabells... quan em van portar una revista d’aquestes que són per a dones: plenes de tendència de moda (la majoria de noies esquifides i cap model que passés dels vint-i-cinc) amb menys roba algunes de les models, que parts del cos deixades a l’aire; oferint molts tipus de maquillatges per semblar qui no ets, amb dietes per aprimar-te d’aquelles de passar gana i emmalaltir... i per a què, si no serveixen per millorar la salut? Amb pentinats impossibles si no et passes, molt sovint, força hores a la perruqueria fent canvis: metxes, tenyits, crespats, tallats raríssims... I vaig notar la violència estètica al fons del meu cervell. Malaguanyats els euros que s’hi havien gastat i així posessin multes ben grans a aquestes revistes i a qui n’exerceixi, per violència estètica.

La fotografia, això sí, preciosa. Però quan vaig veure un parell de peces de roba que m’agradaven, vaig agafar el mòbil i vaig mirar el seu preu. L’una era d’uns pantalons que costaven cinc-cents euros i l’altra, una camisa que passava dels quatre-cents. Aquests preus no són també una mena de violència?

La primera persona que va encunyar aquest terme va ser una dona, Esther Pineda, el 2012, al seu llibre: Bellas para morir: estereotipos de género y violència contra la mujer.

Alguns homes, potser ja bastants, també la pateixen; però la principal víctima ha estat la dona. La pressió social (per exemple, amb les revistes) és tan forta que, per tal d’aconseguir els prototipus estètics amb els que ens bombardegen, homes i dones han arribat a posar en perill la seva salut física i mental.

Aquest tipus de violència té quatre principals punts de discriminació: sexisme, racisme, gerontofòbia i gordofòbia.

És sexista perquè, si bé també ataca els homes, principalment assetja i abat les dones.

És racista perquè prioritza els cossos blancs.

És gerontofòbica perquè pràcticament prescindeix de les persones grans. Només promou la joventut com si pogués ser una elecció.

I és gordofòbica perquè quasi rebutja del tot les persones amb sobrepès.

A més, també és discriminatòria: heu vist alguna model amb diversitat funcional? I també perpetua els estereotips de gènere: si una dona no es depila i no s’arregla el cabell és deixada. Però amb els homes, aquesta violència estètica és molt més permissiva. Ells pateixen més per ser calbs o no tenir prou alçada.

Com si tot això no fos prou, també hi ha molt assetjament escolar. Es pot discriminar tant nens com nenes per tenir sobrepès. I les conseqüències són nefastes fins i tot a curt termini.

Tot això ha portat a utilitzar les paraules angleses Body Shaming per referir-se a la ridiculització de les persones pel seu aspecte físic. S’han fet moltes campanyes per combatre’l però han resultat infructuoses.

I és que si la violència estètica posa en perill la salut mental i física de les dones, els homes i els adolescents, no és un delicte?

dissabte, 23 d’abril de 2022

Caroline Norton, una reformista social


Lucy Caldwell, al seu conte titulat Els fills, de la seva darrera obra Intimitats, tot explicant-nos la història de Caroline Norton (nascuda a Londres el 1808), ens escriu: (el seu marit) escarneix les seves cartes i les seves ambicions, cala foc als seus escrits. Es compra un cabriolé amb els drets d’autor de la Caroline...un vehicle luxós i gens pràctic. Però quan els metges li recomanen anar a prendre l’aire del mar per alleujar les nàusees del seu segon embaràs, es veu obligada a compartir llit amb la seva dispesera per estalviar. Ell la bufeteja, li pega. L’agafa pel clatell i la llança a terra. Li clava guitzes tan fortes al costat que es passa dies sense poder seure. Li aixafa la cara de tal manera que la seva germana vomita quan la veu... quan es nega a les seves ordres, agafa la tetera bullent i li pressiona sobre la mà.... Ella el deixa. Ella se’n compadeix i, pel bé dels fills, li dona una altra oportunitat. Al cap de dos dies l’apallissa de tal manera que perd el fill que espera. La deixa a terra dessagnant-se i se’n va a caçar galls fers...

La Caroline és una dona culta, refinada, amb contactes... i tanmateix també va ser víctima d’un home violent, possessiu i bevedor que tenia uns grans gels dels èxits de la seva dona que, en definitiva, el mantenia. Perquè ell, tot i haver aconseguit feina gràcies a ella, mai se’n va sortir bé.

El 1836 el va deixar definitivament. Amb risc de la seva integritat física, va marxar de casa pensant que podria obtenir el divorci i la custòdia dels tres fills que li quedaven.

A l’Anglaterra dels anys 30, les dones eren «possessions» dels homes (no sols a Anglaterra). No tenien cap dret. I la Caroline ho va perdre tot: ell li va prendre els fill i els va amagar perquè ella no els pogués veure. Els diners que ella havia guanyat, eren d’ell i els hi van embargar. No hi havia divorci.

Per acabar d’adobar-ho, el marit va acusar-la a ella i a Lord Melbourne d’adulteri, esperant treure una bona indemnització econòmica. Va perdre el judici i l’amic que podia ajudar-lo.

Caroline es va quedar sense fills, sense diners i sense divorci. Les dones no comptaven per a res.

I va començar a escriure cartes a diaris influents per aconseguir canvis en la llei de la custòdia dels fills. Conjuntament amb diputats del Parlament, el 1839 va ser aprovada la reforma. Amb tot, no va poder veure els seus fills perquè el marit ja se’ls hi havia emportat cap a Escòcia. També va fer campanyes per a les lleis del divorci i de la propietat i va aconseguir la Llei de causes matrimonials, el 1857 i la Llei de propietat de les dones casades, el 1870.

Carolina no va ser lliure fins a la mort del seu marit el 1875. Tenia seixanta-set anys i mala salut. Amb tot, dos anys més tard va casar-se amb Sir William Stirling Maxwell i va poder gaudir d’un bon matrimoni. Només li quedaven dos anys de vida.

I és que les dones han patit i segueixen patint en excés el que mai podran retornar-los. Perquè es va tard.



dissabte, 16 d’abril de 2022

On encabir la comandant masclista?



No tinc cap classificació de categoria humana per encabir la comandant Estíbaliz Palma ( i totes les que pensen com ella) capaç de dir perquè ho té al cor i a la ment integrat, que a algunes dones «ja els agradaria que les violés un antiavalots». Potser no sap què és una violació o dels homes valora principalment el físic...

Però oh casualitat, és la màxima autoritat de la Policia Nacional de la província de Pontevedra. Horrorós ser com ella i com qui li ha fet confiança per donar-li aquest càrrec. I com qui ha permès que algú tan inepte li pogués fer confiança i com qui...

El cor em fa mal i no vull compartir ni gènere amb aquesta energúmena. I no és que ella estigui posseïda pel dimoni, però quina paraula li posaríeu a una dona tan dolenta i curta de mires, de mal cor, ignorant de paraules tan valuoses com sororitat, fraternitat, comprensió, estimació...? Infame, sense ser tan despectiu, també li escau.

Avui parlo, amb dolor, d’una dona que no estima ni valora les seves congèneres. Voleu cosa pitjor? Hi aniríeu a fer una cafè? Jo no... si no fos per poder ajudar-la per agafar ànims de penediment i propòsit d’esmena.

El conflicte no acaba aquí: hi ha molts espanyols que tot el que vagi contra Catalunya, a fer mal en totes les seves possibles variants, els resulta gratament gratificant. I fins i tot els impel·leix a votar els partits que en fan bandera. Sí, d’això d’anar contra Catalunya. I tant els fa que vagi contra els seus drets. Sí va contra Catalunya, encara que els retalli drets laborals o els apugi els impostos o.... tant se’ls en dona. Són així, com aquesta comandant: dolents i curts de mires, de mal cor, ignorants de paraules tan valuoses com sororitat, fraternitat, comprensió, estimació...? Infame, sense ser tan despectiu, també els hi escauria.

I com ja sabeu, no només em refereixo a la ultradreta, Pedro Sánchez, qui abandera el socialisme espanyol sense tenir-ne ni la més mínima comprensió del què significa, també hi té a veure.

Resulta que el dia 11 de març, agents i comandaments de la policia espanyola es van reunir en un restaurant de Vigo per homenatjar Iván, un agent que va estar en coma cinc dies arran d’unes ferides durant la sentència contra el procés la tardor del 2019. Ara, s’ha hagut de jubilar per les seqüeles d’aquelles ferides. I Estíbaliz Palma, va voler fer-hi la seva «gràcia», una desgràcia de pensament i sentiment.

Quina mena d’home els i malauradament ens mana el seu país? Pedro Sánchez, quan Iván va ser ingressat a l’Hospital de Sant Pau, va anar a visitar-lo. Com a bon socialista, només va visitar el ferit espanyol. De la nostra llarga llista de ferits es veu que o no en tenia notícia o no li va venir de gust visitar-los.

I és que mentre hi hagi ferits en manifestacions de protesta, comandants dones tan mesquines i presidents de govern que ho avalin, la nostra societat és monstruosa. Amb tot, han aparentat un mínim de decència: la comandant ha estat destituïda.