Lteratura.o.barbarie

 És una plataforma cultural dedicada a la literatura que recomana llibres i reflexiona sobre cultura i societat. El títol està inspirat en una idea clàssica que va popularitzar la pensadora marxista Rosa Luxemburg: «socialisme o barbàrie». Adaptada al món cultural, l’expressió transmet la idea que sense literatura, com a símbol de cultura, el món s’esfondrarà per la ignorància que el conduirà a la decadència.

A més, té un alt contingut feminista que la fa molt interessant.

Fa pocs posts, va penjar un breu article sobre com la literatura ha construït dones dolentes. Oi que estaríem d’acord que, al llarg de la història, hi ha hagut més homes dolents que dones dolentes? Si els homes haguessin permès escriure a les dones, la seva mirada literària no hauria estat tan acusadora.

La narrativa escrita per homes ha fixat arquetips negatius femenins. Ells s’inventen Pandora i Eva. Segons el llibre del Gènesi, atribuït a Moisès, Eva no és només la primera dona a cometre el pecat original sinó que també tempta Adam i esdevé la culpable de l’expulsió del Jardí de l’Edèn.

Per a la mitologia grega, Pandora en obrir la caixa, escampa mals més terribles i les malalties més cruels per la terra. El personatge, que ja existia en la tradició oral va ser escrit per Hesíode i fixat en la tradició escrita: els déus van crear Pandora per castigar la humanitat després que Prometeu robés el foc. Era ell qui calia sancionar però se la va culpabilitzar a ella.

La primera dona escriptora reconeguda en la literatura occidental, és Safo (VII–VI aC) i Enheduanna de Mesopotàmia, (cap al XXIII aC) van ser veus femenines empoderades que van donar protagonisme i autoritat a les experiències de dones. Però no van construir relats per culpabilitzar els homes de la maldat humana.

El darrer llibre que he llegit El meu refugi, la meva tempesta, d’Arundhati Roy és un magnífic exemple d’una mare que s’allunya dels estereotips de bondat o maldat absolutes. Ella és el producte de les tensions socials, les frustracions i les limitacions imposades a les dones de l’Índia. L’autora ens mostra com la literatura pot servir per comprendre, no només per jutjar i culpabilitzar.

I és que per sortir de la barbàrie cal deixar de banda patrons culturals en què les dones són presentades com les causants absolutes de tots els mals. Les protagonistes femenines literàries encara no ens fan entendre que les dones haurien creat un món molt millor. Ens calen moltes més escriptores reconegudes, especialment als premis literaris, i molts més personatges femenins protagonistes, siguin de bondat o maldat.

Saris rosa per protestar

 El color rosa no és només el color de les Barbies. A l’Índia, a la ciutat de Badausa, a la regió d’Uttar Pradesh, malauradament coneguda pels casos de violència sexual contra les dones, hi ha la seu de la «Pink Sari Gang», un moviment de dones feministes índies que van començar a actuar cap a 2006.

Tot va començar un dia en què Sampat Pal Devi, una dona d’aquesta localitat va veure com un home pegava brutalment la seva dona. Va demanar-li que parés però no va fer-li cap cas i va insultar-la. L’endemà, Sampat i cinc dones més es van encarar a l’home i, juntes, el van pegar. El fet va córrer com la pólvora i, ràpidament, moltes dones més es van afegir al grup.

Segons les estadístiques, el districte de Badausa és un dels llocs més perillosos per a les dones. Té uns 3000 casos de violació per any. I uns 16000 segrestos femenins denunciats per any.

Tot plegat en un espai on l’alfabetització femenina no arriba ni al 50%. I on el matrimoni infantil i la violència domèstica són el pa de cada dia.

Amb poc temps, el grup de la Sampat era tan nombrós que van haver d’organitzar-se. Van acceptar dones d’entre divuit i seixanta anys i van formalitzar el sari rosa com a símbol de la seva lluita. També porten bastons que ajuden a reforçar aquesta idea. Algunes els porten pintats de rosa.

Actualment, són entre 300.000/400.000 dones escampades per diferents districtes on, en cada un d’ells hi ha una líder local.

Han defensat casos que estat molt famosos. El 2007, un home d’una casta superior va violar una dona pobra. La «Pink Sari Gang» van utilitzar la força física contra el policia que ajudava el violador.

I quan aquesta no és suficient també recorren a la humiliació pública, a les protestes i a les assentades. També van poder ajudar a la noia de disset anys, la Shilu Nishad, que va ser violada en grup. Només van detenir-la a ella i la «Pink Sari Gang» va organitzar grans manifestacions davant la casa d’un dels violadors que era membre de la legislatura. Van aconseguir fer justícia a la noia.

Respondre a la violència amb més violència no és legal però, en determinats contextos, pot ser percebut com a moralment comprensible.

Estaria la «Pink Sari Gang» actuant si les dones fossin tractades com éssers humans i respectades igual que els homes? Estaria la «Pink Sari Gang» actuant si la justícia institucional defensés les víctimes i no els agressors?

La «Pink Sari Gang» respon amb violència perquè no els queda cap altra opció.

I és que quan la violència neix de la desesperació davant de la injustícia, no és sinó una justificada reacció humana sorgida de la impotència.

Millor a la presó que soles i pobres

Quina tristesa m’ha produït assabentar-me que moltes dones al Japó, d’edats molt avançades i pobres de solemnitat ―després d’haver treballat tota la vida―, viuen en una solitud no desitjada i prefereixen delinquir per poder anar a presó.

Com ha de ser la seva vida perquè una cel·la sigui millor refugi que la pròpia casa?

Tristesa de llàgrimes cara avall.

Els seus delictes són menors, són petits furts. Una d’elles, avergonyida, però decidida per no poder suportar més ni la pobresa ni la solitud, va entrar en un supermercat per robar un quadern de mots encreuats. Molt econòmic i portant els iens necessaris a la bossa per la vergonya que li feia. A ella, li sobraven iens perquè es podia permetre una compra d’oci. La majoria roben menjar.

Cal dir que els homes també s’hi han habituat. Per què? A la presó, unes i altres gaudeixen d’una correcta alimentació, reben atenció mèdica gratuïta, tenen accés a les cures imprescindibles per a la gent gran i, sobretot, se senten acompanyats.

El Japó és una de les societats més avançades però, amb això, fem referència especialment a tecnologia, innovació, infraestructures, seguretat...

Segons informes com el World Happiness Report, Japó té una taxa mitjana de nivell de felicitat. Els toca viure sota una forta pressió social i laboral amb jornades molt llargues i molta exigència. Són poc donats a l’expressió emocional. Pateixen molta solitud i aïllament. Acaten molta desigualtat de gènere i una excessiva pervivència dels rols tradicionals.

Finlàndia, per exemple, tot i tenir una taxa d’alcoholisme molt alta, porta molts anys sent capdavantera en felicitat.

Al Japó, el nombre de preses de més de 65 anys s'ha quadruplicat en els darrers vint anys.

Akiyo, una presonera de 81 anys per un frau menor i protagonista d’un informe sobre la situació d’aquestes dones, va expressar la magnitud de la seva tragèdia amb aquestes paraules: «Potser aquesta vida és la més estable per a mi»

El problema també té a veure amb l’envelliment general de la població. No ens hi trobarem nosaltres, també, aviat? Quanta, quanta tristor.

Perquè solitud i pobresa no és exclusivament una cruel paradoxa per a la gent gran japonesa. Arreu, molts homes i dones, sense suport ni afecte, poden arribar a percebre que la llibertat fora de la presó és més tràgica que la companyia dins de les parets d’una cel·la.

I és que ens cal saber què hem d’exigir a la nostra societat. Preferim robots que facin les nostres feines o persones que ens facin companyia. Què és la felicitat? Parlar per xarxes capdavanteres o tenir qui ens abraci quan es faci fosc?

FaPerTu

A qui no li ha dit una bona amiga o la parella (aquesta menys), fa per tu, tot provant-se una peça de roba que li escau d’allò més?

Aquestes peces de roba acostumen a ser les que més resultat donen perquè en fer per tu, fan que t’hi sentis bé.

L’altre dia, una amiga em va acompanyar a la botiga FaPerTu al nucli antic de Manresa.

Sabia a què anava però no sospitava que me’n faria clienta ràpidament. Si la botiga em va agradar, l’Anna, la seva propietària, em va impressionar.

La roba és vintage i de segona mà. Són peces úniques que l’Anna selecciona amb cura perquè les valora i les respecta. Al darrere, tenen històries personals que encara les embolcallen més. Ella les recicla i així, una camisa de núvia, de fil blanc i amb vora foradada, es pot convertir en una camisola preciosa. Són peces bones de moda alternativa i sostenible. Tant poden ser retro com streetwear.

En molt poc espai, l’Anna hi té de tot: abrics, collars, faldilles, camises, pantalons, jaquetes, cinturons, bosses de mà... a uns preus imbatibles. A més, també hi té el «racó del dipòsit»: un espai on hi ha artesania i decoració de peces antigues que estan en dipòsit a preus de ganga. Me n’hauria emportat moltes!

Amb tot, el que més em va meravellar és la iniciativa d’espai comercial amb impacte social. Ella fa barri, ella ajuda. En poc temps, la seva botiga s’ha convertit en un niu d’acolliment. Ara ja són quaranta-vuit dones i dos homes que per WhatsApp contacten i s’ajuden. Fins i tot, es poden acompanyar al metge.

Durant l’estona que vaig ser-hi, no van deixar d’entrar-hi dones. Algunes ja s’han fet amigues i organitzen sortides setmanals. Es fan companyia i s’ajuden. L’Anna n’és l’ànima i està al cas de tot. L’edat d’aquestes dones va des dels vint-i-tres fins als vuitanta anys.

Tot el grup, si s’escau, fa intercanvis. Un dia, tenia a la botiga una noia que es mirava un abric perquè li agradava molt. No li sobraven els diners i a l’Anna, que té mal d’esquena, li convenia algú que l’ajudés a casa. Com que sabia que la noia s’hi dedicava, li va proposar un intercanvi. Les dues hi van guanyar.

També ens va explicar que uns nois que es dediquen al cinema van anar-hi a comprar un vestit antic de nuvi. La senyora que el tenia en dipòsit els en va rebaixar el preu i, llavors, van convidar-la a l’estrena. Crec que, quan vagi a l’estrena, s’emocionarà d’allò més veient a la gran pantalla el vestit del seu pare.

I és que iniciatives com la de FaPerTu aconsegueixen que barris del nostre país siguin llocs molt més amables per conviure-hi. Perquè, si hi entres a comprar, no sols t’emportes una peça de roba.

 

Què els passa als homes?

Homes i dones van a les mateixes escoles i viuen en els mateixos contexts socials. Però la violència es reparteix de manera molt desigual: les dades oficials revelen que entre un 80% i un 90% dels homicidis són comesos per homes; elles es queden entre un 20% i un 10%. D’aquest 80% / 90%, un 20% acaba amb la vida de dones. I per posar-hi més xifres, a Catalunya, el novembre de 2025, ja hi havia 14.450 denúncies per maltractaments i amenaces masclistes. Quantes serien si hi fossin totes?

No, no és només una qüestió biològica. Darrere hi ha un sistema que, encara ara, perpetua aquestes violències. La socialització masculina ho té molt clar: no ploris, no siguis vulnerable, transforma la tristesa en ràbia, per a tu, home, la masculinitat és control, poder, autoritat i capacitat d’imposar-te. I tranquil, hi ha molta impunitat delictiva masclista que t’empara.

Tots aquests aprenentatges generen una alfabetització emocional molt pobra. I llavors, passa el que passa al nostre voltant.

Fa poc, una noia deia a la seva metgessa, quan va veure-li el cos ple de blaus, que ella s’estimava molt el seu xicot però que sovint es barallaven. Ell és metge i segueix treballant. Té vint anys més que la víctima. A ella, va costar-li molt denunciar-lo.

Fora de la violència masclista, un altre cas també ens alerta de més violència masculina. Al meu voltant està operant una banda de xicots menors de divuit anys que, per divertir-se, tenen com a objectiu saber qui de la colla és capaç de donar la puntada més alta per l’esquena a qualsevol vianant que els sembli fàcil d’atacar. Si aquesta brutalitat no és prou amoral (de la qual cosa no tenen ni consciència), a sobre fan apostes i paguen. Les apostes tenen diferents preus que poden rondar entre els vint o trenta euros. S’animen els uns als altres i si hi ha agressió, hi ha premi: l’apostat. Si un no s’hi atreveix, és una «nenaza».

Quina societat! Però els autèntics responsables són aquells que exerceixen el poder. El ministre de l’Interior d’Espanya, Marlaska, acaba de protagonitzar el cas anomenat DAO. José Ángel González Jiménez, Director Adjunt Operatiu va ser investigat per una querella per una presumpta agressió sexual a una subordinada. Encara no està clar que Marlaska no en sabés res abans. També de fa poc és el cas del cap de policia de Lleida Antonio José Royo Subías que tenia un antecedent penal per assetjament sexual. Tot homes.

I és que cal canviar el sistema que socialitza els homes amb patrons de domini, control i repressió emocional que, sovint, desemboquen en violència. Si no, el número de víctimes amb blaus o puntades seguirà creixent. I amb impunitat.

Si vols reeixir, escolta la teva dona

Els homes que escolten el consell de les seves dones són, de mitjana, més reeixits. Quina gràcia em va fer aquest titular. Hi vaig caure de quatre potes i el vaig llegir. Recordava, de quan era petita, que el meu pare deia que era millor consultar l’esposa que dormir-ho amb el coixí. I ara penso: les dones només estaven per sobre dels coixins! Creieu que hem guanyat alguna cosa? Hi ha hagut i hi ha homes que ens tenen per menys que bèsties!

També deureu conèixer l’expressió popular: Darrere de tot gran home, hi ha una gran dona. La saviesa popular ofereix una lliçó: escoltar les dones té beneficis reals, mesurables en intel·ligència emocional i presa de decisions. No és un tòpic ni una superstició.

Segons l’article del títol esmentat, del que no he trobat cap fiabilitat científica, un estudi de la Universitat de Chicago ha analitzat 5000 parelles durant deu anys. Conclusió: els homes que tenen en compte l’opinió de les seves parelles femenines aconsegueixen un 20% més d’ascensos professionals i solen guanyar un 15% més que la mitjana.

Però sí que hi ha investigacions reconegudes que corroboren la importància de l’escolta femenina. Com la de John Gottman i col·laboradors (1998) al Journal of Marriage and Family que van demostrar que la disposició dels homes a deixar-se influir per les seves esposes preveia relacions més felices i estables. Però no particularitzaven en la tasca laboral. O la de Walker (2023), publicada a la revista Current Psychology que ha estudiat estadísticament com les conductes de l’escolta activa i receptiva, estan positivament associades amb la satisfacció en la relació de parella.

La història està plena de dones que han reforçat l’èxit dels seus marits. Exemples a cabassos; reconeixements, pocs. Per dir-ne algunes: Ermessenda de Carcassona, Elionor d’Aquitània, Caterina de Mèdici, Sonia Gandhi, Hillary Clinton, Michelle Obama...

La capacitat d’integrar la perspectiva de la parella enriqueix la presa de decisions. La complementarietat, i per a això no calen estudis cars, és un gran actiu tant en el món professional com en el personal.

La comunicació és bàsica per a qualsevol tipus de relació. Però ha de ser real i respectuosa. No pot ser ni postissa ni fictícia.

Les dones, però, segons els especialistes, solen tenir una visió més estratègica i més preventiva. Elles tendeixen a analitzar més d’un escenari abans de decidir. I aquesta anàlisi ha resultat un gran avantatge estratègic per a molts homes.

I és que escoltar les dones, no es sinònim de submissió, com alguns creuen. És intel·ligència emocional.

Prevalença femenina/masculina a l'espai públic

Patis escolars: més ocupats per nens/nois amb pilota; nenes/noies als marges.

Bars de barris (tarda/vespre): més ocupats per homes.

Bars esportius amb partits en directe: bàsicament plens d’homes.

Fòrums tècnics, polítics, de cotxes...: predomini masculí.

Places a la nit: grups d’homes joves i presència femenina més reduïda.

Gimnasos a l’aire lliure: principalment ús masculí.

Pistes esportives municipals: més ocupats per nois que noies (d’un 58%/ a un 42% aproximat).

Biblioteques públiques: major presència femenina.

Sales d’estudi universitàries: predomini femení.

Clubs de lectura: normalment integrats per dones.

Presentacions de llibres (no tècnics): públic principalment femení.

Museus cap de setmana: més presència de dones soles o amb nens.

Tallers artístics (escriptura, teatre, ceràmica...): assistència femenina majoritària.

Centres comercials entre setmana: solen anar-hi més les dones.

Perruqueries: més clientes femenines.

Sales d’espera dels CAP o altres centres (com a acompanyants): majoritàriament dones.

Associacions veïnals (en tasques organitzatives): presència femenina més significativa.

Voluntariat social: moltes més dones.

Associacions famílies a les escoles (A.F.A.S.): assistència bàsicament femenina.

Xarxes socials vinculades a cures o educació: molta presència femenina.

Cinema: en general, hi ha més dones que homes.

Teatres: el públic és majoritàriament femení.

Conferències o seminaris sobre temes socials, educatius o culturals: assistència majoritàriament femenina.

I és que, després d’aquest llistat, a algú encara li pot quedar algun dubte de l’empoderament femení silenciós però absolut? Compte homes, especialment els que sou masclistes, misògins, patriarcals...