diumenge, 26 de maig del 2024

Clotilde Cerdà i Bosch, feminista i gran arpista

Va ser una artistassa de renom mundial però qui la coneixia abans que M Carme Roca publiqués la seva novel·la Les illes interiors? La dona i l’artista (coneguda com Esmeralda Cervantes), juntament amb la mare, en són les protagonistes. Només hi havia un llibre sobre els seus quasi incomptables viatges arreu del món oferint concerts, quatre articles mal comptats, algunes cartes personals i una exposició al Palau Robert l’estiu del 2020.

Però a més, i molt important, va ajudar en nombroses causes socials; especialment nenes i noies humils, posant-hi diners de la seva butxaca i arruïnant-s’hi. Com va ser el cas de l'Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona que ella va fundar. També va ser una gran defensora de les llibertats humanes.

Nascuda el 1861 quan l’arpa era un instrument de moda, va ser una nena prodigi. Als sis anys, (quan els peus quasi no li arribaven als pedals), ja tocava molt bé. Als dotze anys va fer el seu primer concert a Viena en un acte de commemoració a Miguel de Cervantes. El seu èxit va ser esclatant i, a partir d’aquell moment, tots els països, magnats, dirigents... se la disputaven perquè toqués als seus teatres, palaus... Víctor Hugo, en veure-li els ulls verds, va pensar en la seva protagonista gitana i va proposar-li dir-se Esmeralda, que resultava més artístic. I Cervantes li va posar Isabel II perquè resultava molt hispà. Ella ja tocava a l’orquestra d’Strauss i va rebre grans elogis tant d’ell com de Liszt i Wagner.

La Clotildina, que així li deien en família per no confondre-la amb la mare, era filla de Clotilde Bosch. Sense ella, que va deixar la seva vida artística com a pintora per ajudar la seva filla, no hauria estat possible la seva carrera musical.

Clotilde Bosch estava casada amb Ildefons Cerdà, un arquitecte de reconegut prestigi a Barcelona però que dedicava la seva vida només als seus projectes professionals. La Clotilde mare, quan la Clotildina va fer tres anys, va decidir deixar el marit. I com que era filla d’un banquer acabalat i dama de la reina Isabel II va tenir prou contactes com per obrir-li moltes portes. Va ser la reina qui va regalar-li la primera arpa i les primeres classes amb Fèlix Godefroid, el professor més ben considerat del moment.

Però la Clotildina també va haver de sofrir moltes adversitats: ella era filla d’uns amors adúlters de la seva mare i que es van fer públics. Cerdà, tot i ser progressista, pel fet que se sabés, no li va perdonar i va desheretar la nena. La burgesia catalana, per ser il·legítima, va fer-li vores. Mai va sentir-s’hi acollida a Barcelona.

També va jugar molt en contra d’ella el fet que fos maçona, com «pare» i mare. La regent M Cristina va retirar-li el favor i el seu secretari va escriure-li una carta demolidora amenaçant-la: només dediquis a l’arpa sinó pot tenir terribles conseqüències.

I és que Catalunya no té gaire tendència a tenir cura de les seves grans figures artístiques internacionals. N’hi ha tants exemples!



 

dijous, 23 de maig del 2024

Jeffrey Epstein, delinqüent sexual quasi convicte

Hi ha delictes que es paguen, però no prou. El gener passat es van desclassificar més de nou-centes pàgines de documents sobre el cas del delinqüent sexual Jeffrey Epstein. Aquests documents podrien involucrar moltes més personalitats de les que ja se sabien del món de la política, de l’espectacle, de la reialesa, algun científic... i potser per aquest motiu no va pagar la culpa que tenia. Perquè aquestes personalitats el van encobrir pels favors sexuals que els havia prestat i per no quedar ells al descobert. O potser també es van encarregar d’evitar-li, en benefici propi, que no pogués declarar...

Jeffrey Epstein era un bilionari a qui els diners li permetien ser delinqüent sexual i aconseguir favors que d’altres delinqüents no poden ni somniar. Amb els diners que li sobraven de la seva luxosa vida, es va permetre una activitat delictiva i amoral que va poder mantenir durant molts anys. Tenia les espatlles cobertes gràcies als xantatges que tan bé havia planificat. Però per aconseguir-los havia folrat totes les seves propietats moltes, entre elles una illa a les Illes Verges..., de càmeres ocultes per poder gravar tot els delictes que ell facilitava. I així, després tenir tota aquella munió d’homes enganxats pels.

Es dedicava a reclutar noies, nenes fins i tot perquè algunes eren menors de catorze anys, amb pretextos i enganys diferents. Normalment eren contractades (i ja s’encarregaven els seus ajudants de buscar-les altament vulnerables per poder dominar-les fàcilment), com a massatgistes o per activitats similars. Després es va poder saber que aquestes noies no n’eren de massatgistes. Bàsicament eren jovenetes tendres, plaents...

Que el protagonista d’aquesta truculència sigui un home, no és desvia gaire d’altres històries d’altres homes... però que la seva ajudant principal, i parella, fos una dona, em fa fàstic. Ghislaine Maxwell, filla del multimilionari i defraudador Robert Maxwell, era l’encarregada de traficar amb menors per a Epstein. Ell abusava sexualment d’aquestes noies/nenes, però també les oferia a molts homes importants que havia aconseguit gràcies a la relació amb Ghislaine.

Va ser detingut per unes primeres acusacions i, mentre als EEUU et poden caure per abús sexual reiterat més de quaranta-cinc anys, ell, amb tretze mesos, i podent sortir cada dia per anar a treballar, ja va quedar absolt. Quants homes el protegien i es protegien? Als papers hi surten noms com el secretari de Treball de Trump, Clinton, M.Jackson, Stephen Hawking, Andreu d’Anglaterra... Ningú volia ser relacionat amb casos de pederàstia. Per això, la segona vegada que Epstein va ser engarjolat, abans d’un mes, ja es va trobar mort a la seva cel·la. El metge va dictaminar suïcidi. Però qui s’ho creu? Era una presó d’extrema vigilància i es van trobar les càmeres espatllades.

I és que la delinqüència sexual, amb diners, pot sortir barata. Però si jugues amb el poder, pot ser cara: et poden matar i donar-te’n la culpa.

dissabte, 11 de maig del 2024

Cap vot feminista a casa!

Anar a votar és un dret i un deure. Només faltaria! És un dret que permet escollir qui vols que et representi i quin programa polític, social, econòmic, feminista... prefereixes que aquest qui, amb els seus col·laboradors i voluntaris, porti a terme.

I és un deure perquè si no l’exerceixes, qui farà política per a tu, seran aquells que tu no has decidit què vols que facin. O la fas, o te la fan.

A més, hi ha una sèrie de circumstàncies que permeten certes reflexions importants. Com ser català. Jo no voldria pas que a casa meva vingués algú de fora a dir-me què he de fer. Que em manllevés els diners i no em deixés ni els imprescindibles per, si fos el cas, arreglar el cotxe que, imprescindiblement, necessito cada dia per anar a la feina que, si no, perdré.

Però ser dona que vol dir estar acostumades a nivells d’exigència gegantins, exigeix també votar en clau feminista.

Mai he pogut entendre i segueixo sense aconseguir-ho perquè siguin dones o homes, no m’agrada que ningú es dispari al peu, que hi hagi dones que votin partits de dretes molt masclistes. No sé si el problema és la falta de coneixement, de formació, de lectura... de tot plegat... que les impel·leix a ser manipulades i a votar contra elles mateixes.

Com a dones, hem de votar aquells representants que treballin a favor nostre. Que ens ajudin per no haver de viure les mancances que van haver de suportar les nostres mares, àvies, besàvies... I de les que ningú no les podrà rescabalar; ni a elles ni a cap dona, de totes les mancances que hem hagut de portar a la sang, a la nostra empremta heretada.

I sí, hi ha un partit que, pioner al món, ha optat per posar a l’abast de les dones, productes menstruals gratuïts. No és això un bon ajut econòmic? A qui no li agrada tenir uns calerons més per dedicar al que li plagui?

I sí: el mateix partit que regala material per a les menstruacions, a més, fa l’escolarització a I2 gratuïta a les escoles bressol. I aquesta mesura permet a moltes dones (les principals encarregades de les criatures) una millor i més tranquil·la conciliació familiar i uns quants diners més a la butxaca per dedicar al que els plagui.

Aquest partit també ha multiplicat per 10 les ajudes a l’esport femení. Quina dona no vol tenir més i millors opcions per dedicar-se, si li plau, a un esport que, potser sense l’ajuda, no podria practicar?

Aquest partit també ha desenvolupat una sèries de mesures que han aconseguit la taxa més alta d’ocupació femenina. A totes les dones ens interessa que puguem tenir les mateixes possibilitats laborals i professionals que els homes.

A totes aquestes mesures feministes, ERC també n’hi ha afegit d’altres que, encara que no siguin tan directament feministes, també hi incideixen.

I és que per a les dones és un deure votar en clau feminista. Votar a qui ens ajudi i reconegui. Si us plau, dones sigueu filles, mares, àvies, besàvies... homes que us les estimeu de veritat, voteu pensant en totes aquestes millores. Si no, es perdran. Les perdrem.

diumenge, 5 de maig del 2024

La llegenda del cor menjat i un maltractador

La llegenda del cor menjat és només això, una llegenda. I pertany a una època (finals del segle XII i principis del XIII) en què la barbàrie i la brutalitat eren, una mica més habituals. Els grans senyors feien i desfeien al seu antull i sense pagar-ne les conseqüències. Com molts d’ara. A més, la vida de les dones tenia un escàs valor exceptuant la seva capacitat reproductiva. A proporció, hem millorat gaire?

En aquell entorn va fer fortuna la llegenda del cor menjat que s’atribueix al trobador català Guillem de Cabestany del Rosselló. Aquest artista estava enamorat de Saurimonda, esposa de Ramon de Castell de Rosselló. Ella, la seva estimada, era jove alegre, gentil i formosa. I ell era un home agradable i famós per la seva cortesia. En canvi, el marit era un noble molt ric però molt orgullós i dolent. Guillem li escrivia poemes a Saurimonda i les hi cantava. Ramon, enfurismat, el va fer matar, li va fer treure el cor i el va fer guisar. Després obligà la seva esposa a menjar-se’l...

Només una llegenda?

O ara podria estar basada en fets reals?

Fa pocs dies, al diari, hi va aparèixer un notícia real: un home havia degollat la mascota familiar, un conill, davant de la seva dona, després va refregar-li el cadàver per la cara i va obligar-la a veure com el guisava per, finalment, intentar que se’l mengés.

Aquest fet es va produir després que ell s’enfurís perquè ella l’hagués escopit. Segons la declaració d’ella només havia bufat la màquina d'afaitar amb què li tallava els cabells. Abans de l’escena del conill, però, va posar-li un ganivet al coll amenaçant-la de matar-la. I tot plegat sembla que tingui uns ingredients força similars als de la llegenda però amb vuit segles de diferència. La ciència avança però la humanitat segueix sent inhumana.

Pel judici sabem que la violència física era constant i, en els quatre mesos que la parella va conviure, l'home la pegava amb un garrot, l’amenaçava de cremar-la viva i la humiliava fent-la caminar de genolls sobre el terra ple d'arròs mentre la pegava.

A la mascota no li infligia les barbaritats que li feia a ella. A ella, li tenia menys consideració que a la mascota.

I tota aquesta violència no tenia altra finalitat que sotmetre la dona per exercir ell una relació de poder i domini que va obligar-la a viure, durant mesos, terroritzada. Així, creieu que hauria intentat escopir-lo?

La brutalitat de l’home pot ser considerada com violència vicària, encara que no hagi matat cap persona, per perjudicar-la a ella. Però el Codi Penal actual també castiga la violència contra animals.

I és que si un marit medieval real i amb poder podia fer el que volia amb la seva dona, ara, la pena per a una bèstia humana sense poder i quan presumptament es protegeix les dones, és de 3.500€ i 12 anys de presó. I què farà la dona quan ell surti de la presó? Tornar a viure terroritzada per si vol matar-la a ella o al seu fill? Perquè va aguantar totes les brutalitats perquè no li fes res a ell.



diumenge, 28 d’abril del 2024

La síndrome de la impostora

El terme va ser encunyat el 1978 per les psicòlogues clíniques Pauline Clance i Suzanne Imes quan van observar el fenomen en una mostra de dones amb un alt nivell d’assoliment professional però seguien creient que no eren intel·ligents. Tanmateix, ja des del 1976, amb els primers estudis realitzats, s’havien adonat que les dones solen tenir una percepció més negativa de les seves habilitats en una amplia gama de tasques.

Es creu que un 82% de la població, homes inclosos, pot patir aquesta síndrome en algun moment de la seva vida, però és molt més freqüent en dones. I suposa la impossibilitat d’interioritzar l’èxit propi de manera natural. Sol tenir dues causes molt clares: una d’intrínseca: la falta de confiança en un mateix; i una d’extrínseca: la percepció de l’entorn com a hostil. És molt comú en persones que tenen cert èxit professional, una bona posició a la feina, que els va bé en general... però pensen especialment les dones, que han tingut sort. Que no s’ho mereixen.

Sembla que l’educació femenina, en la seva prevalença, hi té molt a veure. Moltes mares han estat educades en entorns que les infravaloraven sistemàticament i se’ls exigia, especialment, virtuts com la modèstia. Tot plegat, d’alguna manera, ho transmeten a les seves filles i es normalitza. El sistema de valors femenins fa que les dones no s’exposin tant a mostrar les seves competències per no arriscar la continuïtat o la qualitat dels seus vincles. I aquesta manera d’actuar, amagant el que poden realment arribar a ser, els fa sentir impostores; Viure d’aquesta manera engendra molt patiment, angoixa, frustració, culpa, tristesa, ansietat... Elles no s’atreveixen a fer soroll o fer-se veure per por de despertar enveges o assetjaments.

Existeixen certes tècniques per intentar millorar, però revertir aquesta patologia és molt difícil. I les conseqüències, com ara crisis de personalitat greus o d’identitat són terribles per a les dones que la sofreixen.

La millor experta en el tema, Valerie Young, ha descrit cinc tipologies diferents de dones que solen patir aquesta síndrome: la perfeccionista (a la que un petit error ja li sembla un fracàs i que creu que allò que ha aconseguit és perquè ha treballat molt); l’experta (la que es creu amb l’obligació de saber-ho tot); la independent ( la que vol fer-ho tot sense comptar amb l’ajuda de ningú perquè demanar ajuda li sembla una debilitat); la superdotada (la que creu que la competència s’amida per la facilitat i rapidesa en què executa); i la «superdona» (la que mesura les seves capacitats per la quantitat de funcions que aconsegueix fer de manera brillant i no fer-ho seria sinònim de vergonya).

I és que la vessant femenina d’aquesta síndrome té molt a veure amb les humiliacions i vexacions infligides a les dones pel masclisme i pel patriarcat. I junts han aconseguit inocular en elles tràgiques i irreversibles inseguretats; les han bloquejades per a executar certes tasques i les han fet dependents de la necessitat externa de validació.

 

dissabte, 27 d’abril del 2024

Dolors Monserdà, novel·lista nostrada

Nascuda el 1845 és, probablement, la primera novel·lista en llengua catalana i la primera feminista coneguda del nostre país.

Va ser una barcelonina de soca-rel. I filla de pare amb inquietuds culturals, fet que va afavorir-la notablement: a la rebotiga, el pare organitzava tertúlies amb personatges tan insignes com Anselm Clavé, Milà i Fontanals, Narcís Monturiol...

La mare era una dona culta, per l’època. Per això la seva filla va ser de les primeres alumnes de Madame de Saint Paul, la primera professora de Barcelona diplomada en francès.

Es va casar amb l’argenter Eusebi Macià i va infantar quatre fills. Però es va quedar vídua força jove. Com encara més jove s’havia quedat òrfena de pare. A més, van morir-se-li de petits un fill, l’hereu, i una filla.

Va conrear diferents gèneres literaris però, avui dia, la recordem especialment per la seva vessant novel·lística. Amb un títol molt emblemàtic: La fabricanta. Amb un subtítol: Novel·la de costums barcelonines, prou significatiu. L’obra va representar una novetat pel seu plantejament feminista. La protagonista, l'Antonieta, és una dona d'origen menestral però amb ganes d’obrir-se pas en el món industrial de la Catalunya de finals del segle XIX. Salvant tota mena de dificultats, arriba a convertir-se en una respectada empresària de la indústria tèxtil barcelonina.

Però no va tenir l’anomenada que és mereixia per coincidir temporalment amb Solitud de Caterina Albert.

També va publicar Maria Glòria. No sempre la culpa és d’ella. És la novel·la de les cosidores. La protagonista posa de relleu les duríssimes condicions laborals, la incertesa permanent i les greus dificultats de subsistència de les noies que, en el seu domicili, cosien per a altri en començar el segle XX.

Monserdà reclamava el dret de les dones al treball remunerat. Va ser de les primeres autores a presentar el gènere femení de manera realista, rebutjant-ne la frivolitat i el sentimentalisme. Els seus personatges femenins eren de principis ferms. I, si fracassaven era pels impediments que els imposava el gènere masculí.

Tenia, ella, la preocupació de transmetre més missatge que deler estètic. I en un dels seus articles, Estudi feminista, així ho va manifestar: «Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ésser-li d’alguna utilitat moral i material, heus ací els meus ideals literaris»

Segons Marta Pessarrodona, a la seva obra Donasses, Monserdà es pot considerar una «escriptora total» ja que a més de novel·lista va ser articulista i abordava temes de tanta envergadura com els que podien tocar reconegudes escriptores d’altres contrades. I sense deixar-se encotillar en temes exclusivament femenins. A més, també va conrear el teatre, la poesia i la biografia.

I és que si bé ha merescut entrar a la llista de les Donasses, per mèrits propis i l’autora l’anomena «il·lustre avantpassada», hem de ser conscients que és poc coneguda i encara menys, potser, reconeguda per part de certs «il·lustres».



diumenge, 14 d’abril del 2024

Per què hi ha tanta violència masculina?

M’espanta tanta violència masculina! N’hi ha un gran excés i sembla que no sols no tingui aturador sinó que estigui intensificant-se per segons.

On és l’arrel d’aquest problema? No podem pas dir que sigui una qüestió únicament d’hormones. Tampoc de nivell moral. Les escoles són mixtes i nenes i nens reben els mateixos valors. Quant a l’herència familiar, ¿podem deixar en meitat i meitat les famílies que treballen valors positius versus les que no saben o no poden inculcar-los? Podríem anar buscant raons... però al final, crec que tots acabaríem coincidint en que, en gran mesura, el masclisme i el patriarcat hi tenen molt a veure. I que també es giren contra els propis homes.

Per què alguns d’ells són tan agressius, violents, maltractadors...?

En pocs dies tres notícies m’han fet feredat.

La primera em va deixar quasi en xoc per haver d’acceptar que visc en un món tan i tan desestabilitzat. Un xicot va tallar el cap al seu pare i, com si fos Judit amb el cap d’Holofernes mostrant-lo als seus conciutadans per animar-los a vèncer l’enemic, ell el comparteix a les xarxes. Si el personatge bíblic té una intenció pedagògica, ell no mostra si no, crec, un greu problema emocional. I, què l’impulsa a la decapitació?

Dies després va circular per tots els mitjans la notícia de dos nois menors (un d’ells en té menys de catorze i per tant és inimputable), que han estat acusats (i només el gran detingut), per haver mort la seva mare. El cadàver de la dona va ser trobat dins del maleter d’un vehicle en un garatge de Castro Urdiales, a Cantàbria. La Guàrdia Civil creu que van fer-ho després d'una típica discussió familiar amb adolescents vinculada a temes escolars. I que podia tenir-hi a veure que la mare era molt estricta. La dona va ser apunyalada per un d’ells i presentava diversos cops. Els culpables van voler fingir un segrest. N’hi ha moltes de mares estrictes i també de fills que no creuen. I no les maten. Però, què els va impulsar, realment, a matar-la?

L’última notícia, també de fa pocs dies, succeeix al metro de Barcelona on un home, en una agressió brutal colpeja deu dones no persones d’ambdós gèneres indistintament. A les primeres els clava cops al cap però a l’ultima la tira a terra am un cop brutal. I d’aquesta agressió se li han derivat lesions greus. Què l’impulsa?

Però, coses que passen en aquest país i que són inexplicables i injustificables: els Mossos, tot i saber que ja tenia cinc casos d’antecedents, en un primer moment, ni el van detenir. No varen fer-ho fins quasi dotze hores després. Per què? No tenia la dona lesions greus?

Així que em pregunto: els homes/nois poden degollar pares, matar mares i agredir impunement deu dones ferint-ne una greument?

Segur que podríem trobar una solució per evitar tanta proliferació de violència masculina.

I és que segueixo pensant que és millor penalitzar culpables que fer patir, injustament i immerescuda, les víctimes (dones o homes) ja de per si prou castigades.