Quan Florentino Pérez diu «nena»

 

Florentino Pérez és un home que s’ha fet a si mateix. Nascut en el si d’una família de classe mitjana, ha acumulat un patrimoni estimat en uns tres mil milions d’euros. Com s’aconsegueix arribar tan amunt? Només treballant, no.

La seva empresa, la constructora ACS, ha crescut gràcies a grans contractes públics adjudicats en espais on poder econòmic i polític s’entrecreuen. El cas Castor és un dels més vergonyosos. L’empresa, després del fracàs, va rebre una indemnització de més de mil milions d’euros. Qui l’avala per aconseguir aquests enormes favors?

El Real Madrid de l’època de Franco representava la nació espanyola i, fos com fos, havia de guanyar. Ningú no es podia queixar, era una dictadura.

Però ara, quan Espanya vol semblar una democràcia, quan encara continua sent centralista i és incapaç de treure’s el llast franquista, el Real Madrid vol seguir guanyant com en la seva època daurada. Ara, els aficionats rivals poden queixar-se però, oh cinisme, el resultat és el mateix: el Madrid continua amb favoritismes que li regalen partits.

És fàcil guanyar títols si quan juga el Madrid, els àrbitres xiulen a favor d’ell de manera vergonyosa. És fàcil guanyar milions si es rep un suport institucional incondicional.

El sistema segueix perpetuant les mateixes tècniques d’amiguisme tant en futbol com en concessions empresarials. I un espai ideal és la llotja del Real Madrid.

Dins d’aquest context, Florentino no ha donat el mateix corrupte suport a l’equip femení. No perquè no estigui avesat a les irregularitats i manipulacions sinó perquè és profundament masclista.

És producte de la seva època i de la voluntat de perseverar en ser misògin. El seu cervell ni dissimula la seva aversió a les dones.

La setmana passada, en roda de premsa, es va referir a una periodista, com «aquella nena». Per què necessita infantilitzar-la?

També es va referir a una altra periodista dient que era «una dona que no sé si sap res de futbol». Una desqualificació que implica molts prejudicis de gènere. A més, el to general que va usar amb les periodistes va ser molt despectiu.

A Florentino se l’acusa d’una molt tardana incorporació de l’equip femení al club. No va ser fins el 2020, i aprofitant un altre club ja existent. Va ser dels últims clubs europeus a tenir secció femenina. Ell gairebé no va mai a veure jugar l’equip femení i li dona poca visibilitat mediàtica. Com ho fan els altres equips, però ell molt menys.

I és que els “florentinos” masclistes i clientelars no són anomalies, sinó productes d’un sistema de poder que els legitima, els protegeix i els fa possibles amb impunitat.

Escriptors que roben obres a escriptores

L’any 1974, a punt de morir el dictador, vaig llegir dues obres cabdals de Camilo J. Cela: La família de Pascual Duarte i La colmena. Grans obres de la literatura de postguerra pel seu realisme cru i provocador a l’hora de retratar la misèria humana.

Cela és considerat un personatge molt controvertit per la seva vida personal. Amb voluntat pròpia va ser protagonista de molts escàndols.  El 1994 li van atorgar el Premi Planeta per La cruz de San Andrés. Una obra pràcticament infumable per la qual van pagar-li cinquanta milions de pessetes.

L’escriptora Carmen Formoso, que també s’havia presentat al premi, va voler llegir l’obra del guanyador. Va quedar horroritzada en adonar-se que Cela havia plagiat descaradament fragments de la seva obra. Va interposar una demanda per plagi però no se li va reconèixer jurídicament. Anys més tard, Cela sí que ho va reconèixer però no va fer cap reparació efectiva.

Cela era un individu de caràcter difícil, maleducat, provocador, antipàtic... però també un virtuós ―encara que no sempre―, del llenguatge.

Ara corren per les xarxes algunes frases molt masclistes i misògines que se li atribueixen. Algunes podrien pertànyer perfectament a dones que ell retrata com a reflex de la societat franquista que descriu, marcada per la misèria i la incultura. En aquest context, la dona sovint apareix en posició de subordinació dins d’un sistema profundament desigual. 

Algunes de les frases masclistes que se li atribueixen són: «Las mujeres están bien diseñadas pero están llenas de baches, falla el acabado». «Prefiero a una mujer callada que a una inteligente».

D’altres provenen d’entrevistes: ―Quins són els seus animals preferits? ―El perro, la mujer y el caballo. Ho deia expressament per provocar, per fer-se notar... Són frases masclistes i del tot condemnables. Com ho és el fet de robar ―o plagiar― l’obra d’altres autors.

Tanmateix, no és un fet aïllat: es creu que Sartre va plagiar idees de Simone de Beauvoir. Que Scott Fitzgerald va plagiar la seva esposa Zelda. Que James Joyce va reutilitzar fragments de cartes de dones del seu cercle... Per no parlar de robatoris descarats com el de Henry Gauthier-Villars a la seva esposa Colette.

Són molts els casos de dones plagiades i silenciades. Per citar-ne algun de més proper, l’escriptor i editor mallorquí Pere Pons i Clar va publicar la novel·la L’única cara del món, apropiant-se d’un manuscrit que l’escriptora M. Carme Roca li havia enviat. Tanmateix, ella li ha passat la mà per la cara.

I és que el plagi no és només un delicte literari: és també una forma de silenciar sistemàticament les veus de les dones.  

Acadèmia de la violació

 Si una acadèmia d’anglès ensenya anglès, una comunitat digital que difon vídeos i consells sobre com violar, no està ensenyant a fer-ho?

Entre 2023/24 va sorgir a les xarxes socials un debat viral que ja va alertar molt. La pregunta era: si una dona es trobés sola en un bosc, què preferiria trobar-se abans, un os (animal) o un home desconegut?

La resposta va ser demolidora: moltes dones preferien trobar-se un os perquè el perill animal és previsible però el perill humà, no. El resultat estava reflectint una horrible percepció social: les terrorífiques experiències de moltes dones en situacions d’assetjament o violència sexual.

En aquest context, que també és el de Gisèle Pelicot, cal situar allò que coneixem com a acadèmia de violació. No és cap institució educativa però s’hi pot aprendre a violar. Com ens ha d’estranyar que les dones tinguin por?

Acadèmia de violació és un ecosistema digital fragmentat que s’ha viralitzat en espais digitals com fòrums, xats, canals privats, webs, Telegram...

Els participants comparteixen vídeos i converses sobre com drogar amb els millors productes i amb la millor eficàcia les pròpies dones o qualsevol dona; i després, com violar-les obtenint el màxim plaer. Intercanvien instruccions i planifiquen agressions sexuals sense consentiment.

Com que la comunitat és anònima aconsegueix que homes que, fora d’internet segurament no actuarien amb aquesta barbàrie i salvatgia, acabin normalitzant i banalitzant (fins i tot amb acudits), aquestes actituds delictives.

No passa res, oi, si droguem i violem dones? En realitat passa ben poc! I això que la castració química podria ser una solució prou eficient. Però la societat prefereix acumular dones víctimes sense culpabilitat.

El cas de Dominique Pelicot s’emmarca dins d’aquest context. I el van descobrir per casualitat després de molts anys. Fins i tot els metges tractaven Gisèle de menopàusica.

Falta una l'última dada: el més de febrer passat, només en vint-i-nou dies, aquesta comunitat va tenir seixanta dos milions de visualitzacions. No deurien ser precisament de dones...

Segur que tots els homes consumidors d’aquests continguts no són delinqüents però si n’hi traiem la meitat o més, quants milions ens en queden encara?

Segons algunes fonts, s’intenta tancar aquest espai digital. Però segueix perpetuant-se perquè quan es tanca un canal, n’obren un altre.

I és que cap societat ha d’acceptar la violència sexual delictiva. I cal tenir present que, no fer res per solucionar-ho també és una forma de complicitat social. I la complicitat pressuposa també suport delictiu.

La lluna només era dels homes

La nau Orió de la missió Artemis II de la NASA ha inclòs una dona en la seva tripulació.

Per què s’ha tardat més de mig segle en aconseguir que una dona, representant de la meitat de la població mundial, pogués arribar a l’òrbita lunar?

Si realment existís la paritat, no s’haurien encapsulat tres homes i una dona!

Després de l’Apollo 11, i entre el 1969 i el 1972, cinc missions més i un total de dotze astronautes van trepitjar l’espai lunar. Ara només han fet una volta a l’astre. De posar peu a terra, creieu que li haurien permès fer-ho a la dona? Tinc els meus dubtes fundats en l’hàbit sistemàtic de menystenir les dones.

L’escollida ha estat Cristina Koch. És enginyera electrònica i astronauta de la NASA des del 2013. Abans però, ja havia treballat en projectes científics en zones polars com l’Antàrtida i l’Àrtic. Llocs on va haver de treballar en condicions extremes, desenvolupar una gran capacitat d’adaptació, resistència física i mental i treballar en equip en entorns aïllats i d’alta exigència.

Entre el març de 2019 i el febrer de 2020, va fer una llarga estada de 328 dies a l’International Space Station. Feia recerca científica sobre els efectes de la microgravetat i el comportament de materials i organismes en condicions extremes. Aquesta missió va fer-la entrar en el rànquing com a cinquena persona amb més dies a l’espai. Els quatre primers, homes.

Mentre durava aquesta missió, va participar amb Jessica Meir a la primera caminada espacial, de set hores, feta només per dues dones.

Aquest brillant currículum li ha permès entrar al projecte Artemis II no com un fet simbòlic aïllat sinó com un intent de canvi de paradigma. Com una voluntat de normalització femenina a l’espai lunar.

Aquesta participació femenina en missions d’alta exigència vol ampliar i oferir nous referents femenins. Però justament els relats encara no són del tot feministes. Perquè la majoria parlen de «la primera dona que...» Encara es veu com una excepció.

Cristina Koch representa un avenç real en visibilitat i oportunitats femenines. Però la lluita feminista no és només arribar als mateixos llocs que els homes sinó aconseguir trencar les barreres institucionals i culturals que han impedit, durant segles i segles, que les dones poguessin fer el mateix que els homes.

Les dones també tenen altíssimes qualificacions en els camps tecnològics i científics.

I és que mentre encara sigui notícia a remarcar que una dona astronauta hagi format part d’una expedició a la lluna no hi haurà igualtat real. Perquè la igualtat no es construeix amb excepcions.

Els nervis del clítoris

Fa aproximadament uns tres mesos, l’abril del 2026, la premsa publicava un estudi recent que ha aconseguit una fita inèdita: el primer mapa 3D complet dels nervis del clítoris amb tecnologia d’imatge avançada. Aquesta permet entendre millor la seva estructura interna i distribució nerviosa, amb implicacions importants per la salut sexual femenina.

Qui ho ha aconseguit? Una dona, és clar: Ju Young Lee, una investigadora vinculada a l’Amsterdam University Medical Center, en projectes de recerca en anatomia i tecnologia d’imatge mèdica. No és un detall menor: tots sabem que, en el camp científic, les dones són menys citades, que sovint reben menys cobertura i que se’ls dona menys visibilitat i, per tant, menys reconeixement.

Al segle XVII alguns anatomistes ja descrivien l’estructura del penis i els seus nervis de manera general. Al segle XIX es va començar a identificar amb precisió el nervi pudend i les seves branques sensitives. A mitjan segle ja es va poder estudiar amb detall microscòpic. A finals, aquests coneixements es van consolidar en manuals mèdics i, durant el XX, es va desenvolupar una comprensió funcional àmplia del penis.

Quin biaix més estrany per la ciència! Costa no veure-hi una cronologia, com a mínim, sospitosa. El penis fa més de trenta anys que està cartografiat, etiquetat, mesurat... Potser ha anat així: el penis és important, entenguem-lo bé, podria afectar a quelcom seriós com el plaer masculí; en canvi, el clítoris potser no és tan rellevant... ja ho mirarem un altre dia... si queda pressupost!!!

S’ha partit d’una esbiaixada idea masclista? Per què el plaer femení s’ha frivolitzat? Per què ha estat sistemàticament ignorat, simplificat o directament mal representat als llibres de text?

Durant anys, ha estat descrit com una petita protuberància, gairebé anecdòtica, com una mena d’accessori opcional del cos femení. Quasi una decoració. I, tanmateix, no ho és.

La descoberta no és només científica sinó també cultural. Estem parlant d’un òrgan present en la meitat de la població mundial. La ignorància difícilment és només un accident; també respon a una falta d’interès estructural.

El clítoris no fecunda, no gesta, no pareix. Només dona plaer. I això, dins d’una mirada tradicionalment androcentrista, no era suficient per dedicar-hi massa recursos.

En canvi, el plaer masculí sí que ha estat una prioritat científica.

I és que quan la ciència arriba tard no és només per falta de tecnologia i recursos, és per una ignominiosa llista de prioritats. El que s’ignora i el que es considera important no és neutral, està influït per estructures de poder.

Dismòrfia corporal i pretty privilege

 En una societat malalta per falta de valors sòlids i una jerarquia moral sovint desordenada, homes i dones es veuen exposats a viure, entre altres incongruències, sota la forta pressió del privilegi per l’atractiu físic. És a dir, vivim en una societat que regala avantatges socials, com tenir més oportunitats laborals o més èxit, a les persones considerades atractives. I el pitjor: sense tenir en compte la seva vàlua.

Per tant, és una societat que té la bellesa física com a un dels principals valors a assolir. Aquesta prevalença errònia pot afectar tant a millennials com a boomers. Els primers, potser, haurien d’estar preocupats per ser més resilients, empàtics, responsables... i els segons haurien d’haver assolit acceptació, integritat, generositat...

Una societat perversa que posa la bellesa com a valor preeminent i prioritari, és excloent, frívola, superficial i narcisista (un defecte moral ―no una qualitat―, que està relacionat amb la vanitat i l’egoisme). Ens agrada que la nostra societat sigui vanitosa i egoista per damunt de tot?

D’aquesta malaltia moral, n’arrenca una altra cada cop més estesa: la dismòrfia corporal. Afecta homes i dones. No presenta un biaix de gènere clar, en essència, però es manifesta amb intensitats diferents.

Quants homes coneixeu que s’hagin operat el nas? I quants que hagin patit que, sense fer-ho, tindrien menys oportunitats? I quants que s’hagin operat pits, llavis, posat ungles de gel, fet permanent de pestanyes...?

La pressió masculina es concentra sobretot en la força i la musculatura. La resta rarament els penalitza socialment tant com els passa a les dones.

Malauradament, moltes d’elles viuen en un procés constant de reconstrucció del cos.

Amb aquesta obsessió, els uns i les altres acaben percebent els seus cossos com formes distorsionades molt allunyades d’uns estàndards que els bombardegen amb models irreals. I acaben malvivint per intentar aconseguir-los.

Tot plegat ens fa adonar que les víctimes, homes i dones, són individus molt vulnerables. El sistema els manipula fent-los veure distorsionats per, després, extorquir-los tot venent-los solucions per no veure’s mal cosificats i, alhora, perpetuant el problema.

Llavors, aquestes inseguretats vitals, aquest patir constant per no acabar d’arribar, acaben provocant ansietat, després depressió i, finalment, aïllament social. Tres malalties que cap societat digna es pot permetre.

I és que si convertim la bellesa en poder, la dignitat personal i social queden en segon terme i l’autoestima cotitza més baix que qualsevol filtre d’Instagram.

Lteratura.o.barbarie

 És una plataforma cultural dedicada a la literatura que recomana llibres i reflexiona sobre cultura i societat. El títol està inspirat en una idea clàssica que va popularitzar la pensadora marxista Rosa Luxemburg: «socialisme o barbàrie». Adaptada al món cultural, l’expressió transmet la idea que sense literatura, com a símbol de cultura, el món s’esfondrarà per la ignorància que el conduirà a la decadència.

A més, té un alt contingut feminista que la fa molt interessant.

Fa pocs posts, va penjar un breu article sobre com la literatura ha construït dones dolentes. Oi que estaríem d’acord que, al llarg de la història, hi ha hagut més homes dolents que dones dolentes? Si els homes haguessin permès escriure a les dones, la seva mirada literària no hauria estat tan acusadora.

La narrativa escrita per homes ha fixat arquetips negatius femenins. Ells s’inventen Pandora i Eva. Segons el llibre del Gènesi, atribuït a Moisès, Eva no és només la primera dona a cometre el pecat original sinó que també tempta Adam i esdevé la culpable de l’expulsió del Jardí de l’Edèn.

Per a la mitologia grega, Pandora en obrir la caixa, escampa mals més terribles i les malalties més cruels per la terra. El personatge, que ja existia en la tradició oral va ser escrit per Hesíode i fixat en la tradició escrita: els déus van crear Pandora per castigar la humanitat després que Prometeu robés el foc. Era ell qui calia sancionar però se la va culpabilitzar a ella.

La primera dona escriptora reconeguda en la literatura occidental, és Safo (VII–VI aC) i Enheduanna de Mesopotàmia, (cap al XXIII aC) van ser veus femenines empoderades que van donar protagonisme i autoritat a les experiències de dones. Però no van construir relats per culpabilitzar els homes de la maldat humana.

El darrer llibre que he llegit El meu refugi, la meva tempesta, d’Arundhati Roy és un magnífic exemple d’una mare que s’allunya dels estereotips de bondat o maldat absolutes. Ella és el producte de les tensions socials, les frustracions i les limitacions imposades a les dones de l’Índia. L’autora ens mostra com la literatura pot servir per comprendre, no només per jutjar i culpabilitzar.

I és que per sortir de la barbàrie cal deixar de banda patrons culturals en què les dones són presentades com les causants absolutes de tots els mals. Les protagonistes femenines literàries encara no ens fan entendre que les dones haurien creat un món molt millor. Ens calen moltes més escriptores reconegudes, especialment als premis literaris, i molts més personatges femenins protagonistes, siguin de bondat o maldat.