dissabte, 22 de gener de 2022

Rosa Maria Arquimbau i Cardil


«L’ideal seria no formar-nos en seccions femenines, sinó formar-nos en seccions mixtes amb ells. Anar amb ells. Però en aquest cas caldria que la llur consideració fos sincera i ens volguessin reconèixer intel·ligència sense massa temors […] Seccions femenines? Val més això que res, però no és aquest ben bé el nostre ideal i el que cal perquè el feminisme —l’actuació de la dona— constitueixi un èxit i un triomf com és necessari per al bé de Catalunya i de la República.»

Així escriu Rosa M Arquimbau, una dona d’origen humil, nascuda el 1909. Escriptora precoç, als catorze anys ja publicava contes en revistes de l’època.

José Antonio va crear la Falange Espanyola i, d’aquí, va sorgir la Sección Femenina, liderada per la seva germana Pilar Primo de Rivera. Per tant, homes i dones, clarament diferenciats. L'objectiu principal era el foment de l'esperit nacional i els principis falangistes de les espanyoles. Se'ls va encarregar la propaganda amb mitjans escrits com a fullets o confeccionar els brodats, els braçalets i les banderes de Falange. Els símbols i models femenins de la Secció eren Isabel I, la reina catòlica i la religiosa Santa Teresa De Jesús.

Amb tot, Rosa Maria va ser una pionera en la lluita per les llibertats de les dones i una escriptora innovadora pel seu temps. Ella s’arrenglerà al Foment de la Cultura Femenina, al Club Femení d’Esports de Barcelona i al Lyceum Club. Entitats feministes que vetllaven pel foment cultural i esportiu de les dones.

Amb tan sols dinou anys, va publicar la seva primera obra: un llibret de contes titulat La dona dels ulls que parlen.

Entre el 1924 i el 1936 col·laborà en un important nombre de publicacions ideològicament d’esquerres. Molts dels seus textos tractaven temes candents com el laïcisme, la pena de mort, les modes, la presó de dones, la política, la moralitat, l’antifeminisme, Mussolini, el teatre català, el matrimoni, el mercat de la novel·la o el dret al sufragi femení. Algunes de les seves opinions molestaven, especialment, als editors de dretes. D’altres, de vegades molt punyents, eren menyspreades per considerar-les banals i frívoles.

Políticament, el 1931, participà en la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l'Estatut. I el 1932 va signar les Bases per a la Constitució d'un Front Únic Femení Esquerrista, esdevenint la primera presidenta del seu Comitè Executiu.

A banda de la seva activitat com a periodista, l'any 1932 començà a treballar com a secretària particular de J. Casanovas, regidor de l'Ajuntament de Barcelona i, el 20 de setembre d'aquell mateix any, entrà com a funcionària de l'Ajuntament.

Després vingueren l’exili i la falta de reconeixement per part del franquisme.

El 1973, en quedar vídua no tenia fills, va haver de viure de l’ajuda econòmica de la família Rius per qui el seu marit havia treballat d’escrivent.

I és que fins el 1985 no es pogué beneficiar-se de l'amnistia als funcionaris de la República.



dissabte, 15 de gener de 2022

La síndrome del cor trencat


Homes i dones, fins i tot en qüestions de cors trencats, també som diferents. Però la reputació masculina en surt més malparada.

En llegir cor trencat, hom pot pensar en cors esmicolats per falta d’amors correspostos. I per tant, ja podríem parlar de més esmicolaments femenins.

També podríem pensar que té a veure amb l’expressió «m’han trencat el cor». Que fa referència a cors esmicolats per desamor; però l’expressió s’utilitza per referir-se a tristeses grans on s’hi barregen sovint grans dosis de tendresa. I també té més prevalença en cors femenins.

Però la síndrome del cor trencat és, a més, una malaltia física reconeguda. Va ser descrit per primera vegada al Japó l'any 1990. És una patologia induïda per estrès que es mostra per un bombament del cor. I d’aquí el nom científic: síndrome de Takotsubo, nom d'un vas japonès que té una característica forma bombada.

Les situacions d’estrès importants que poden originar-la, poden ser iguals per a homes que per a dones: rebre una mala notícia, patir un greu disgust com una mort propera o un accident, o fins i tot tenir una forta discussió. Però la manera d’entomar-les, normalment és molt diferent.

Els símptomes són similars als d’un atac de cor: dolor al pit i dificultat per respirar. En la síndrome del cor trencat, el fort estrès causa un alliberament d’hormones d’estrès i aquestes estimulen el sistema nerviós i provoquen un sobtat debilitament temporal i reversible del miocardi.

Tant els pacients homes com dones solen tenir un bon diagnòstic i, en quaranta-vuit hores la millora sol ser prou significativa com per estar pràcticament restablert. Si es produeixen complicacions, el cor trencat pot córrer riscos més irreversibles.

Les diferències importants comencen a partir d’aquí. S’han fet tres estudis significatius d’aquesta síndrome amb un total de 2.416 d’individus amb aquesta patologia.

El noranta per cent eren dones en edat postmenopàusica, entre els seixanta i els setanta-cinc anys. Mala edat que produeix especialment durant els mesos de primavera i d’estiu, disfuncions microvasculars importants, augments dels marcadors de l’estrès oxidatiu, majors incidències d’ansietat, de depressió i de trastorns del son. Res que la dona hagi anat a plaça a comprar. Esdevenen del tot alienes al seu control conscient.

En canvi, en el cas dels homes, que només han estat un deu per cent del malalts, es detecta en individus joves. I aquests sí que han anat a plaça. L’aparició d’aquesta síndrome en els homes està associada a l'abús de determinades substàncies com l'alcohol, la marihuana, la cocaïna, les metamfetamines o l'abstinència d'opioides. Podríem dir que es produeixen per descontrol conscient.

Per tant, dones, quan noteu dolor al pit i dificultat respiratòria no penseu en que us han trencat el cor sinó que teniu el cor trencat. Perquè l’amor a partir dels seixanta, ja no bombeja igual.

I és que les dones, de tortes o de mortes, sempre malparades: regla, menopausa, cor trencat...



dissabte, 8 de gener de 2022

Les dones madures són obsoletes?


La novel·la L’altra casa, de l’escriptora britànica Rachel Cusk,, ens parla, entre d’altres temes, d’obsolecència femenina.

Està convençuda que les dones d’edat avançada ja no es tenen en compte per a quasi res.

I jo li ho entenc només establint un paral·lelisme amb els electrodomèstics obsolets. No deixen pas de funcionar, però no acompleixen suficientment bé les seves funcions en comparació amb els nous electrodomèstics introduïts en el mercat. Així, una escriptora madura no dona tant de si com una jove, segons Rachel.

A la novel·la, l’altra casa és la que la protagonista deixa a un pintor ja en decadència, dins de la propietat que ella i el seu marit tenen. I on ells viuen a la casa principal. Ella és una escriptora que ronda la cinquantena i creu que, en contacte amb l’artista de quaranta-cinc anys recuperarà, en part, la seva inspiració.

L’obra aborda aquesta qüestió amb una gran subtilesa: el pintor i ella són com la cara i la creu d'una trajectòria artística. Ell és egoista; ella, com a dona, no pot posar la carrera en primer lloc.

Es pregunta Cusk: per què una dona madura creu que ja no té cap valor? La protagonista, tot i estar a casa seva, se sent desplaçada perquè viu pensant que ja mai no podrà arribar primera en cap cursa.

I Cusk escriu aquesta història des de París, quan ha deixat Anglaterra per culpa del brèxit i quan els seus fills ja són prou grans com per quedar-se sols. Perquè fer de mare és molt esgotador. Molt més que fer de pare, diu.

El pintor, entre d’altres defectes, és molt desagraït. No té cap intenció d’ajudar-la en res. Evita tant com pot trobar-la i, quan no li queda cap més remei, li boicoteja tots els seus projectes. I Cusk creu que hi ha molts homes així.

Perquè ella té al cap un fet històric que li interessa particularment i al que vol donar rellevància en la seva obra.

L’adinerada mecenes americana Mabel Dodge Luhan va convidar a una estada llarga de quasi dos anys a l'escriptor anglès D.H. Lawrence, l’autor de Lady Chatterley. L’unic que esperava Mabel era una gratificació personal, un reconeixement. Però Lawrence va acabar comportant-se amb ella de forma violenta i destructiva.

I establint un paral·lelisme, Cusk fa que la seva protagonista desitgi ser pintada per ell perquè així potser aconseguirà que es fixi en ella. Perquè creu que la seva imatge està evaporant-se.

La novel·la no deixa gaire bé els homes. Cusk n’és conscient i ens fa entendre que la seva història no és gens inversemblant. El que ella explica ha passat, passa i continuarà passant. Aquest tipus d’homes han existit, existeixen i continuaran existint.

I és que Rachel Cusk potser no té tota la raó... penso en dones grans molt potents, com Antònia Vicens, Premi Nacional de Poesia el 2018. Ella va publicar el seu primer poema, Lovely, per parlar del dol per la mort del seu pare, quan ja en tenia seixanta-vuit tot i que ella ja havia publicat molt abans.

Amb tot, els homes de Cusk, són totalment versemblants.













dissabte, 1 de gener de 2022

El portaveu de Vox a Móstoles


Per sort, puc donar fer que Regió7 és un exemple a seguir. Però tots sabem que hi ha diaris que haurien de tenir sancions dia sí, dia també. Una cosa es tenir un ideari i una altra, de ben diferent, publicar barbaritats. Clar que les barbaritats solen estar en boca de bàrbars, com és el cas del portaveu de Vox a Móstoles. Al que cal denunciar; i no sols a ell sinó també al seu partit. El que no pot fer l’ABC, és intentar justificar la barbaritat d’Israel Díaz López, rebaixant la seva culpabilitat. Cal ser plurals i demòcrates però davant les barbaritats, no seria millor el fuet de la indiferència? Així no s’escamparien com taca de porqueria. Perquè el socialisme de don Pedro tampoc encapçalarà mai cap rànquing de democràcia.

Díaz va dir:«En nuestro partido hay mujeres de gran valía, casi tanto como los hombres». Si ell és prou bàrbar com per dir això, quina vàlua té per damunt de les dones? Cap! Si al seu partit hi ha dones capaces d’acceptar tals pensaments, per a mi, essent dones, són doblement culpables.

I el que és pitjor: això va dir-ho durant un ple municipal celebrat el Dia contra la Violència de Gènere. Si fins i tot aquell dia va ser capaç de dir tal barbaritat, com a mínim, haurien hagut de retirar-li el càrrec. Però nooooo! Va sortir Rocío Monasterio, la portaveu del seu partit a Madrid, a defensar-lo: «Por supuesto que fue un lapsus, no te preocupes Israel. En caso contrario, no serías concejal de VOX en Madrid. Ese tipo de afirmaciones no las tolero, ni las toleraré nunca, quienes me conocen saben que me indignan». Ella sí, totalment antidemocràtica.

I no es nota que no les toleri. Si fos una dona feminista, l’hauria cessat immediatament. A més, no deu saber que hi ha tres tipus de lapsus: les relliscades de la ploma, les relliscades de la llengua quan parlem i les relliscades de la memòria. En lloc parla de relliscades de pensament. Si no hi ha mals pensaments, no hi ha lapsus de pensament. Però ella entén més de lofts de luxe.

Aquest individu no hauria de ser regidor ni ostentar cap càrrec públic. Per què hem de pagar-li que digui barbaritats que ofenen?

L’Israel es va veure obligat a demanar disculpes per les xarxes i va aprofitar antes partía que doblá, la errònia idea del lapsus.

No en va tenir prou, va contraatacar recordant que Pablo Iglesias també va tenir una relliscada: «la azotaría hasta sangrar» referint-se a Mariló Montero. Cert, horrible. I va demanar disculpes per l’errada tot dient que sentia molta vergonya per l’acudit masclista.

I també es va recordar de Dolores Delgado ―Fiscal General de l’Estat proposada per Sánchez i d’imparcialitat i professionalitat molt qüestionades... vaja, que no en té, quan parlava de la «informació vaginal» que tenia «éxit assegurat» obtingut amb el prostíbul de Villarejo.

La millor defensa és un atac? No!

I és que cal valorar les dones des de dins, amb el pensament i els budells. No perquè sigui un requisit de decència mínima per parlar en públic.

diumenge, 26 de desembre de 2021

El feminisme d’Aurora Bertrana


Durant l’any Bertrana, el 2017, amb motiu del 150è aniversari del naixement de Prudenci Bertrana i el 125è aniversari del de la seva filla Aurora Bertrana, es va apropar al públic, tant l’obra de Prudenci (la desconeguda, per l’ impacte de Josafat), com la d’Aurora, aquesta sí, força desconeguda. Pel fet de ser dona?

Una part important de la producció d’Aurora, estava fora del circuit comercial i algunes obres no ha arribat a conèixer ni tan sols una primera edició.

En el decurs de totes les xerrades i exposicions també es va intentar explicar el feminisme d’Aurora. Estem parlant d’una escriptora que publica la seva primera obra, Paradisos oceànics, el 1930 i per tant, el seu feminisme no pot ser valorat amb una mentalitat de 2021. Tots aquells esforços no van ser suficient. Però els anys trenta, Aurora era capdavantera. I no se li ha reconegut prou.

Tant és així que el març del 2018, encara apareixia un article de Mònica Boixader, Aurora Bertana i les esquiroles del vici, negant el seu feminisme. Per sort, Oriol Punsatí-Murlà, el comissari de l’Any Bertrana, li va respondre l’endemà mateix, corregint-la. Sempre m’incomoden les dones que, davant d’una feminista, busquin raons per negar-la. I més sent una periodista i escriptora jove.

Quan Bertrana va ser la directora del Lyceum Club de Barcelona, era conscient que moltes dones participaven ja de la vida política i cultural de Catalunya. Però eren burgeses. I en una conferència es va explicar: ella volia «procurar una certa cultura a les noies treballadores i a les auxiliars domèstiques. Se’m va ficar al cap fundar una mena d’Universitat Obrera Femenina. El meu projecte era reunir un cert nombre de dones intel·lectualment ben preparades, les quals, s’havien d’encarregar d’instruir, naturalment de franc, les dones de la classe treballadora que ho desitgessin».



No era feminisme, l’any 193?!

A més, es posicionà contra l’abolició de la prostitució i defensà d’una manera absolutament moderna la seva regulació i el màxim nivell de reconeixement laboral. Això tampoc? I l’any 1934!

«L’ideal és que l’home i la dona estiguin absolutament al mateix nivell social, lo qual no vol dir que tinguin els mateixos drets sinó el mateix nombre de drets». I «Procurarem fer comprendre a totes les que vulguin escoltar-nos que no val la pena de viure per a fregar plats i procrear, però que no hi ha res més bell que ocupar-se de l’educació dels fills i preocupar-se de la casa al mateix temps que de l’esperit» Per això se l’ha de titllar d’antifeminista?

Aurora va deixar el seu marit i no va tenir fills.

I: «en el terreny professional, la dona en iguals condicions tècniques que l’home, té dret a aspirar al mateix càrrec i al mateix sou que l’home».

El 1935, va fer un viatge al Marroc per estudiar les relacions entre els homes i les dones al Magrib. Visità els harems, presons de dones, un prostíbul...

I és que si això no és feminisme... què els falta a les dones com Mònica Boixader?











dissabte, 18 de desembre de 2021

Aurora Bertrana


Una vida molt interessant, la d’aquesta escriptora catalana. Però amb vivències dures per culpa del pare, del marit, de la guerra...

Quan Prudenci Bertrana publica Josafat, el 1906, Aurora té catorze anys. Autor d’aquesta obra, res fa pensar que imposaria a la seva filla allò que no volia fer. El mateix Prudenci havia patit l’autoritat del pare que havia volgut fer-lo enginyer.

Quan Aurora acaba els seus estudis insisteix en el fet que vol ser escriptora. Prudenci s’hi nega. I Aurora es matricula a l’Acadèmia Ainaud, a Barcelona, per començar a estudiar música i tocar el violoncel. Com que la família era de Girona, això li va permetre passar una temporada a casa de l’escriptora Carme Karr, una de les promotores més avançades del feminisme de principis del segle XX. I va ser gràcies a ella que va poder matricular-se a l’institut Dalcroze de Ginebra. Al cap d’un any, va deixar els estudis de música i es va matricular a la facultat de Lletres de Ginebra. Però per guanyar-se la vida, tocava amb El trio de senyoretes. Ella feia de jazz-woman i improvisava lletra, música i melodia. Va ser una autèntica revolució de les orquestres femenines. Van oferir-li un contracte a París i hi anà. Allí va conèixer Lluís Nicolau d’Olwer ministre d’economia del govern republicà i escriptor, que l’animà a escriure.

Llavors va prendre una decisió: «Casar-me em permetia continuar a la universitat i esdevenir, finalment, escriptora: el que tota la vida, des dels sis anys, havia desitjat». Llàstima que no pogués fer-ho sola. Eren els temps que eren.

La feina del seu marit va portar-la a Haití i, tot i que tenia bons contactes, ella preferia la companyia dels autòctons. Va començar a escriure articles per a revistes catalanes sobre països exòtics i la dona polinèsia. Va causar una gran impressió. D’aquí va sorgir Paradisos oceànics. En quinze dies, tot i ser un llibre molt car, es va esgotar.

Durant la República, va col·laborar en la creació d’una universitat femenina obrera: el Lyceum Club. I també va fundar i dirigir una col·lecció de Novel·la Femenina.

L’any 36, el seu marit es passà al bàndol franquista. Va quedar sola. Cap dels dos homes importants de la seva vida va estar a l’alçada. Ella començà a treballar per una revista del PSUC. Però l’any 38 va marxar a l’exili, cap a Ginebra on, un empresari català va acollir-la. Però la seva empresa feu fallida i hagué de viure de la caritat de famílies catalanes.

L’any 41, amb quaranta-nou anys, acceptà fer de minyona per una aristòcrata russa que treballava per a la Creu Roja Internacional. Així va poder tornar a la universitat i freqüentar l’ambient cultural.

No va ser fins l’any 1950 que tornà a Catalunya. No deixà d’escriure però fins a la seva mort, l’any 1974, va viure en un trist exili interior.

I és que els seus homes i la guerra incivil, van malmetre-li l’esdevenidor. No està ella a l’alçada o més del seu pare? No caldria rebatejar el guardó per Premi Bertrana incloent-la a ella?



dissabte, 11 de desembre de 2021

Gest internacional contra la violència masclista


És un gest molt senzill però que alhora pot ser, de fet ja ho ha estat, cabdal per a algunes dones. Consisteix a ocultar el dit polze al palmell i després tancar el puny. I es pot fer sense deixar-ne constància, fins i tot amb videotrucada. El missatge: qui el fa, està en perill. I pot se greu.

És del tot imprescindible, però, que tant emissor com receptor, sàpiguen emetre’l i entendre’l. Perquè si no, no tindrà tota l’eficàcia que se li reclama. Per això cal fer-ne molta difusió i empegar-lo arreu per a que tothom el tingui visualitzat per si mai pot salvar alguna dona de violència masclista.

Aquest senyal de socors és una iniciativa en línia per poder ajudar les dones que pateixen violència masclista. I ha estat promoguda per organitzacions com la canadenca Canadian Women’s Foundation i la nord-americana Women’s Funding Network. Aquestes organitzacions van adonar-se que, durant el confinament per pandèmia, l’augment d’agressions masclistes dins la carcassa de la llar estava augmentant molt perillosament.

Calia i cal estar atent per poder reconèixer les dones que poden patir moltíssim per estar convivint amb un depredador que no ho sembla, aparentment. Però és del tot imprescindible que elles, les dones que tant sofreixen, s’atreveixin a fer-lo per poder alliberar-les.

Darrerament, el gest s’ha viralitzat a través de Tik-Tok i ja han transcendit alguns casos en què ha estat molt útil.

Aquesta setmana, a Barcelona, al barri de Sarrià-Sant Gervasi ( i no estem parlant del Raval), en un centre privat, una dona va fer el gest. Com que una treballadora del centre el va identificar, va trucar al 112 per avisar a la policia.

Quan van arribar els Mossos, la dona els va explicar que era víctima d’insults i menyspreus constants. I també d’algunes empentes. El culpable era la seva parella que estava acompanyant-la i amb qui portava deu anys de relacions. L’home, de seixanta-quatre anys, i sense antecedents penals, va ser detingut.

Aquest mes, els Mossos han reactivat la campanya arran del cas de la noia de setze anys segrestada als Estat Units.

La policia va poder rescatar-la gràcies a fer el gest. L’adolescent havia desaparegut feia dos dies de casa seva a Carolina del Nord. I van trobar-la en un cotxe a Kentucky. Quan el cotxe del seu segrestador es va parar en un semàfor arran d’un altre cotxe, la noia va fer el gest i el conductor del costat el va identificar. Va avisar la policia que la noia semblava estar en perill. I van poder alliberar-la.

La Guàrdia Urbana també ha preparat una guia per a tots els agents del cos, amb la intenció de facilitar-los la detecció de possibles casos, especialment en intervencions a domicilis. L’objectiu és avançar-se als delictes i poder acompanyar les víctimes sense que hagin de fer denúncies.

I és que qualsevol ajuda, per petita que sigui, mentre quedin casos de violència masclista, és imprescindible. Cal arribar al zero. Prou toleràncies!