dissabte, 14 de novembre del 2026

Dos homes de Manresa

I un d’ells amb urgència de millora.

Tothom coneix el típic malhumorat: l’enfadat amb el món perquè, probablement, abans n’està amb ell mateix; el típic que projecta el seu malestar cap enfora i acaba culpant els altres dels seus propis fracassos.

Si a més ja s’ha fet gran i camina ―encara amb les culpes agarrotant-li les cames―, amb una certa dificultat, aquest mal humor s’ha fet crònic i molt més irascible.

Aquest tipus d’individus solen tenir un llindar baix de tolerància a la frustració i les petites contrarietats solen provocar-los reaccions desproporcionades.

Això és el que va passar-li a un dels homes i va quedar ben retratat.

Anava jo caminant pel carrer Guimerà, no fa pas gaires dies i tenia una certa pressa. Davant meu, dos homes: el malhumorat i un altre, al seu costat, una mica més jove. Aquest segon caminava millor. Semblava «pijo» per la seva indumentària. És un estereotip, evidentment, però pot significar tenir una gran preocupació per l’estatus, la imatge projectada, una valoració elevada de les marques de roba exclusives, una tendència a buscar entorns selectes, una necessitat de sentir-se superior... Tanmateix els estereotips poden fallar i acompanyava amb paciència a l’home malhumorat i caminava al seu pas.

En aquestes que una noieta jove estava fent unes enquestes sobre reciclatge i va intentar aturar els dos homes preguntant-los si reciclaven.

El malhumorat va respondre com era d’esperar: amb malhumor i despotricant de la feinada que suposa fer el reciclatge.

Fins aquí tot i ser una mala resposta, és molt comú. Hi ha molta gent empipada amb el reciclatge. I si hi afegim els que no gosen dir-ho per no quedar malament, el percentatge s’enfila excessivament.

Jo tenia pressa i els vaig avançar. No em va costar gaire perquè ell caminava amb certa dificultat. Però com que al carrer Guimerà estan fent les obres de la Seu (que no s’acaben mai), no em va quedar altre remei que quedar davant seu.

Llavors va retratar-se del tot. No vaig poder evitar sentir que deia: «a aquesta noia haurien de donar-li una escombra i posar-la a escombrar el carrer». Dues frases que el van deixar en evidència: sent menyspreu per la jove, menysprea la feina de neteja i pressuposa que no serveix per res més que per a escombrar. Quin perfil!

Va ser tal el meu col·lapse cognitiu i emocional que no vaig poder evitar girar-me i mirar-me’l amb cara d’immens estupor. En veure la meva expressió, encara ho va espatllar més posant una expressió de mil dimonis i dient «sí, sí, tinc tota la raó». El pobre «pijo» ni va moure els rictus.

Jo vaig afanyar-me tant com vaig poder per por de contaminar-me d’aquells pensaments.

I és que ser masclista i classista només permet exhibir unes faccions que reflecteixin una ànima de mil dimonis.

dissabte, 7 de novembre del 2026

De cooperant a depredador sexual

La societat actual ha hagut de sofrir grans escàndols institucionals en què molts treballadors humanitaris han estat acusats d'explotació o abusos sexuals.

Un dels més deplorables va ser el d’Oxfam a Haití en què diversos treballadors, inclòs el director de la missió Roland van Hauwermeiren, van ser investigats per haver contractat prostitutes i per altres formes de mala conducta sexual durant la resposta al terratrèmol.

A la República Democràtica del Congo, durant la resposta al brot d'Ebola, més de cinquanta dones van denunciar haver estat explotades sexualment per homes que treballaven per diverses organitzacions internacionals, entre elles l'OMS, UNICEF, Oxfam, World Vision i altres.

Metges Sense Fronteres també ha reconegut casos de conducta sexual inapropiada i abusos per part d'alguns empleats. El cas més recent és el de Sudan del Sud.

També casos a l’ONU, a UNICEF...

Si a més, parlem de casos individuals n'hi ha desenes de documentats.

Aquests casos no representen el conjunt del sector humanitari. Però què passa quan el cooperant es converteix en depredador sexual?

Segons el catedràtic de Psicologia de la violència de la Universitat de BCN, Antonio Andrés Pueyo «l’oportunitat de la confiança» fa germinar l’abús. La víctima no espera ser perjudicada per qui simbolitza la seva salvació. I l’asimetria de poder converteix l’ajuda en arma. Sobretot perquè es dona en contextos d’impunitat absoluta on l’agressor sent que el seu país d’origen no el jutjarà i que ningú no creurà la víctima. Quan el risc de càstig percebut és zero, els frens morals quasi s’evaporen.

Pueyo en fa unes valoracions neurològiques però, en cap cas, es pot concloure que existeixi un mecanisme cerebral específic que «transformi» un cooperant en depredador sexual.

Pel que fa a cooperants dones que hagin estat depredadores sexuals, hi ha molt pocs casos públics. La situació de sempre: els homes delinqueixen més. I cal tenir present que fins i tot hi ha una lleugera majoria de dones en el sector humanitari i de la cooperació internacional. Però els homes, com sempre, segueixen acaparant els llocs de poder.

Per què no es fan processos de selecció més rigorosos? I sobretot s’ha d’evitar que qui ha delinquit no pugui ser reincident. Si els homes tenen major tendència a l’abús cal evitar que puguin acaparar llocs de poder que puguin resultar perillosos per a les víctimes. I si les dones són menys perilloses, cal donar-los més oportunitats per protegir les possibles víctimes.

I és que no n'hi ha prou amb voler ajudar: cal garantir que ningú pugui aprofitar-se dels més vulnerables. Aquesta és la veritable responsabilitat de la cooperació i la millor manera de preservar la confiança en una tasca imprescindible.

divendres, 9 d’octubre del 2026

No tot el que és legal és ètic

 Depredador/ora sexual és qui busca, manipula o explota altres persones amb finalitats sexuals, sovint aprofitant una situació de vulnerabilitat, confiança o desigualtat de poder. La diferència d’edat, acompanyada d’una relació de poder o d’autoritat, és un factor que sovint apareix en aquest tipus de situacions.

Arnau Liesa ha estat entrenador de futbol en diversos clubs de les comarques gironines i, fins fa poc, treballava com a tècnic d'esports en un centre de secundària. Aquest home de trenta anys va iniciar una relació de parella amb una alumna de setze anys del centre on treballava. Per la diferència d'edat —gairebé el doble— deixa la feina al centre educatiu. La seva intuïció ja li devia fer entendre que, tot i actuar dins el marc de la legalitat, aquella relació no es podia percebre com a èticament correcta.

A Catalunya, l'edat de consentiment sexual és de 16 anys. La noia és menor d’edat per a qüestions civils però per a consentiment sexual ja té totes les potestats. I encara rai que estem a 2026. Fins el 2015 l’edat del consentiment a Espanya i, per tant a Catalunya, era de tretze anys. De les més baixes d’Europa.

L’individuo en qüestió també era alcaldable per Figueres per Aliança Catalana. Si va considerar necessari deixar el centre educatiu, devia ser perquè era conscient que la situació plantejava un conflicte ètic. Costa d'entendre que aquesta mateixa consciència no s'estengués al seu paper com a candidat polític. Ell es defensa dient que es va equivocar de no avisar el seu partit. Però no el veig un descuit involuntari. Sap qui té al darrere. Tanmateix, el partit li ha retirat la seva confiança.

No hi ha delicte i, per tant, no hi ha denúncia. Ara bé, que una conducta sigui legal implica necessàriament que sigui ètica? No. A més, hi ha professions que exigeixen molt més que no traspassar la línia del delicte. Educar adolescents, representar la ciutadania, impartir justícia o exercir l'autoritat pública requereixen també exemplaritat, prudència i confiança. És aquí on aquest cas planteja un debat que va molt més enllà de la legalitat.

El fet que no sigui delicte pot suposar, a més, que Liesa, si vol opositar com a professor de gimnàstica a secundària no tingui cap problema per fer-ho. Seria ètic acceptar-lo? El sistema de protecció del treballador es imprescindible i necessari però hi ha situacions que, sense ser penals, haurien de fer-nos replantejar els criteris d'idoneïtat per treballar amb adolescents.

I és que hi ha conductes que, sense encaixar en una definició penal, poden erosionar la confiança que la societat diposita en determinades professions. Un docent no només transmet coneixements; és també un referent davant d'adolescents. Un càrrec públic també exigeix exemplaritat. El debat no és només si aquesta conducta és legal; va també sobre si és compatible amb la responsabilitat d'educar o de representar la ciutadania.



dijous, 17 de setembre del 2026

L’èxit de la Samia

 La Samia és dona i és marroquina. Va arribar a Solsona amb tres anys i es va escolaritzar en català.

El seu futur, en principi, havia d’assemblar-se al de moltes noies magrebines. Noies que sovint acaben fent cas a unes mares que, per por de les represàlies i de ser expulsades de la comunitat, perpetuen unes normes que elles mateixes han patit.

El retrat per a moltes d’elles encara és aquest: aprofitar ben poc els estudis perquè ja són conscients que no les deixaran progressar, posar-se l’hijab quan els toca, casar-se, tenir fills, tenir cura del marit, criatures i llar... Però sobretot, quedar-se a casa sense sou, sense llibertat, sense drets, havent d’acceptar que els fills mascles les tractin amb superioritat...

Quina mare que estimi de debò la seva filla pot voler condemnar-la a repetir el mateix patiment que ella ha viscut? Només ho puc entendre des de la por. Les mares pateixen per les denúncies i perquè no hagin de veure les seves filles expulsades de la comunitat.

Cal calibrar els guanys i les pèrdues. Hi ha una ratlla vermella que una societat democràtica no hauria de travessar mai: la llibertat individual de les dones.

La Samia va entendre que tenia el dret de viure amb la llibertat que fos capaç de conquerir.

Tanmateix, aquesta conquesta sovint suposa perdre, en part o quasi del tot, la família. El preu a pagar, a canvi de la llibertat, sol ser l’aïllament, el rebuig i les amenaces constants.

A Catalunya, la societat reconeix, sobre el paper, la igualtat entre homes i dones i la llibertat individual com a drets fonamentals. Però de poc serveix la llei si l’entorn t'impedeix gaudir-les. La democràcia no pregunta d'on vens abans de reconèixer-te els drets.

La llibertat i els drets han de ser efectius per a totes les dones, sense excepcions ni excuses culturals o religioses.

La Samia va entendre-ho de joveneta i es va posar a treballar hores i més hores per poder pagar-se els estudis que volia fer. Una perruquera de Solsona, la Maria, va donar-li la primera oportunitat laboral: va contractar-la i va ajudar-la en tot. La Samia es va guanyar el seu afecte.

Ara, la Samia té una de les millors perruqueries de Solsona. Ha triomfat professionalment pel seu esforç, tenacitat, constància... i perquè la seva bondat també li exigeix estimar a qui no l’estima.

Estic tipa de sentir «putos moros», fins i tot dit per dones. M’horroritza que aquest odi es pugui dir sense conseqüències mentre històries com la de la Samia passen desapercebudes.

Per a mi, la Samia val infinitament més que tots els qui profereixen aquestes salvatjades.

I és que la Samia ha triomfat perquè és una dona valenta, treballadora i extraordinàriament bona. Ha conquerit la llibertat que li volien negar. Les persones són molt més que la seva cultura, la seva religió o el seu origen. Allò que les defineix, sobretot, són les seves decisions.



dilluns, 7 de setembre del 2026

El Josep era el marit de la Maria

Quan presento una amiga meva que està separada, mai no dic «era la dona de...» sinó tot el contrari: «el Josep era el seu marit...» Perquè la meva intenció no és d’altra que fer una inversió del patró tradicional. Sempre hem hagut de sentir: «la dona de, la mare de, la vídua de...» I ja n’hi prou! Les dones, durant segles, han estat els personatges secundaris de moltes narracions.

No és que sigui millor ni pitjor fer aquesta inversió però almenys, ara, podríem fer-ho amb l’ordre invers durant els dos-mil anys següents. Perquè les paraules i l’ordre sintàctic sí que revelen qui és l’autèntica protagonista de les històries i de la vida.

Per això, quan vaig llegir què era el test de Bechdel m’hi va fer pensar. És una prova molt senzilla que s'utilitza per analitzar la representació de les dones en una obra de ficció (pel·lícules, sèries, llibres, etc.). Va ser popularitzat per la dibuixant Alison Bechdel l'any 1985 en una tira còmica anomenada Dykes to Watch Out For. (Compte amb aquestes lesbianes).

Per superar el test, una obra ha de complir tres criteris: ha de tenir almenys dues dones amb nom, han de parlar entre elles i la conversa no ha de parlar d’un home. És molt útil per detectar l’evident manca de representació femenina en... Sembla fàcil de superar, oi? De fet moltes pel·lícules el superen. Però això no vol dir necessàriament gaire cosa.

Moltes pel·lícules d'acció clàssiques no se’n surten perquè els personatges femenins gairebé no interactuen entre elles.

Tanmateix, tampoc no mesura la qualitat dels personatges. Una pel·lícula pot superar el test i tenir personatges femenins poc desenvolupats. O bé, no superar-lo i, tot i així, presentar algun personatge femení molt complex i ben escrit.

El test, però, tampoc no mesura si una obra és feminista, sinó una cosa més bàsica: si les dones existeixen com a subjectes amb interessos propis.

El test va ser revolucionari als anys vuitanta, però avui és tan mínim que moltes obres el passen sense que això ens digui gaire res sobre la igualtat.

Curiositats: El senyor dels Anyells, admirada per crítica i públic, no té dues dones amb nom que mantinguin una conversa entre elles. La gran Casablanca tampoc el supera. Com tantes i tantes.

En canvi: Titanic, Harry Potter i la pedra filosofal, El diable vesteix de Prada, Buscant en Nemo... sí que el passen.

I és que el més interessant no és saber quines pel·lícules l'aproven o quines el suspenen. El més interessant és adonar-nos de com construïm els relats i de qui acostumem a situar al centre de la història. Per això sempre intento fer el contrari del que s’ha fet durant segles i posar les meves amigues al centre de la frase quan les presento a elles. Perquè les paraules expliquen molt més del que diem.

divendres, 28 d’agost del 2026

Qui ocupa el centre de la ficció?

 La tradició literària ens ha deixat una llista inacabable de protagonistes masculins dolents: Macbeth, Ricard III, Don Joan, Mefistòfil, Raskólnikov, Dorian Gray, Heathcliff, Jean-Baptiste Grenouille, Tom Ripley... La seva maldat ha estat l’eix de la seva narrativa.

En canvi, quan repassem les protagonistes femenines, la llista es redueix de manera notable: Medea, Lady Macbeth, Marquise de Merteuil, Milady de Winter... que tot i tenir entitat pròpia, sovint, no són protagonistes de ple dret.

Durant segles, la literatura europea i russa ha produït molts menys exemples de dones protagonistes malvades que d'homes. Elles s’han quedat normalment en figures antagonistes. I si han pujat a la categoria de protagonistes han estat figures tràgiques com Anna Karènina, rebels com Antígona o moralment ambigües com Emma Bovary.

Hem d’esperar a finals del XIX per trobar la figura de l'antiheroïna convertida en protagonista: Becky Sharp. Thackeray, a Vanity Fair li concedeix una complexitat psicològica inhabitual per a una dona de ficció del seu temps.

Però el veritable salt arriba el 2012 amb Amy Dunne: el prototip d’antiheroïna contemporània que Gillian Flynn, explora a Gone Girl. El lector pot condemnar-la i, alhora, admirar-ne la intel·ligència, la determinació i la capacitat de desafiar les expectatives. Ella és el símptoma d'un canvi cultural: la literatura contemporània ja no exigeix que les dones protagonistes siguin dignes d’admiració.

Incloses en aquest canvi també trobem protagonistes mares, que ja no són idealitzades, vistes per les seves pròpies filles: Janette Winterson, Arundhati Roy, Annie Ernaux o Elena Ferrante.

A la narrativa contemporània es produeix, per tant, un canvi molt important de paradigma: els personatges femenins, siguin dignes d’admiració o bé amorals, deixen de ser secundaris per convertir-se en protagonistes.

Segurament hi té molt a veure el fet que les dones són les principals lectores i que el nombre d’escriptores de ficció literària s’acosti gairebé a la paritat.

Aquest canvi de paradigma no ha afectat només el gènere dels protagonistes, sinó tota la jerarquia de la ficció: ara, molts personatges masculins s’han convertit en secundaris.

Al nostre país, a Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà els homes ja no són protagonistes. Ni a la trilogia: Permagel, Boulder i Mamut) d’Eva Baltasar, ni a Aprendre a parlar amb les plantes o La possibilitat de dir-ne casa de Marta Orriols.

En aquest context també també hi incloc la meva novel·la Una assassina massa jove.

I és que la narrativa actual està reordenant les jerarquies de la ficció: elles estan recol·locant-se on els pertoca.



dilluns, 24 d’agost del 2026

Les dones amb parella i fills s’empobreixen

 L’advocada i mediadora familiar Francisca Bravo Cox, després de més de quinze anys als tribunals de família, destapa al seu llibre Lo nuestro ¿es nuestro? els tabús que envolten els diners i la vida en parella. La pregunta del títol ja dona una pista.

Amb exemples reals vol mostrar com les decisions econòmiques impacten greument en l’autonomia i el benestar de les dones.

Abans d’ella, economistes, sociòlogues i fins i tot filòsofes han parlat de la desigualtat econòmica entre homes i dones. Però Bravo afegeix un concepte nou: l’EPA, l’equitat portes a dins. Per això proposa un nou equilibri: reconèixer i valorar les cures en l’economia familiar.

També hi ha homes que són cuidadors però continuen recaient majoritàriament en les dones. I quan elles es queden a casa a cuidar, la seva economia personal s’empobreix.

Les tasques de cura dels fills i avis i la llar mateixa són feines sovint invisibilitzades que provoquen greus desequilibris patrimonials i, de retruc, problemes de parella. Tan greus que poden acabar en ruptura. Parlar de diners, abans i durant el matrimoni, no és una falta d’amor. És una prova d’amor per protegir qui deixa de percebre ingressos i gasta la seva energia no remunerada en benefici de la família. Les dinàmiques familiars en què els rols de gènere encara tenen un pes molt asfixiant per a les dones tendeixen a desequilibrar amb força la situació econòmica femenina.

L’anomenat Career penalty of motherhood, la penalització professional de la maternitat és un concepte utilitzat en economia, sociologia i estudis de gènere per descriure els desavantatges que moltes dones experimenten en la seva carrera professional després de tenir fills.

A 2026, els sacrificis de moltes dones: reduir la seva jornada laboral, renunciar a ascensos, sortir del mercat laboral temporalment... impliquen una greu reducció dels seus ingressos i, a la llarga, tenir menys estalvis i menys jubilació.

Tanmateix, quan les dones aporten a la parella aquests sacrificis, per als homes, es tradueix massa sovint en un alliberament. Fins i tot, poden arribar a accelerar la seva carrera professional tot beneficiant-se de l’esforç i l’energia que la seva parella aporta al projecte comú de vida.

Per això Bravo proposa tres normes: transparència d’ingressos i deutes, aportació econòmica proporcional als guanys i compensació de les pèrdues assumides per qui té cura dels fills, avis i llar.

I és que si a 2026, estar en parella encara enriqueix econòmicament els homes i empobreix les dones, cal revisar els estereotips i compensar econòmicament qui s’empobreix en benefici de la família.