L’èxit de la Samia

 La Samia és dona i és marroquina. Va arribar a Solsona amb tres anys i es va escolaritzar en català.

El seu futur, en principi, havia d’assemblar-se al de moltes noies magrebines. Noies que sovint acaben fent cas a unes mares que, per por de les represàlies i de ser expulsades de la comunitat, perpetuen unes normes que elles mateixes han patit.

El retrat per a moltes d’elles encara és aquest: aprofitar ben poc els estudis perquè ja són conscients que no les deixaran progressar, posar-se l’hijab quan els toca, casar-se, tenir fills, tenir cura del marit, criatures i llar... Però sobretot, quedar-se a casa sense sou, sense llibertat, sense drets, havent d’acceptar que els fills mascles les tractin amb superioritat...

Quina mare que estimi de debò la seva filla pot voler condemnar-la a repetir el mateix patiment que ella ha viscut? Només ho puc entendre des de la por. Les mares pateixen per les denúncies i perquè no hagin de veure les seves filles expulsades de la comunitat.

Cal calibrar els guanys i les pèrdues. Hi ha una ratlla vermella que una societat democràtica no hauria de travessar mai: la llibertat individual de les dones.

La Samia va entendre que tenia el dret de viure amb la llibertat que fos capaç de conquerir.

Tanmateix, aquesta conquesta sovint suposa perdre, en part o quasi del tot, la família. El preu a pagar, a canvi de la llibertat, sol ser l’aïllament, el rebuig i les amenaces constants.

A Catalunya, la societat reconeix, sobre el paper, la igualtat entre homes i dones i la llibertat individual com a drets fonamentals. Però de poc serveix la llei si l’entorn t'impedeix gaudir-les. La democràcia no pregunta d'on vens abans de reconèixer-te els drets.

La llibertat i els drets han de ser efectius per a totes les dones, sense excepcions ni excuses culturals o religioses.

La Samia va entendre-ho de joveneta i es va posar a treballar hores i més hores per poder pagar-se els estudis que volia fer. Una perruquera de Solsona, la Maria, va donar-li la primera oportunitat laboral: va contractar-la i va ajudar-la en tot. La Samia es va guanyar el seu afecte.

Ara, la Samia té una de les millors perruqueries de Solsona. Ha triomfat professionalment pel seu esforç, tenacitat, constància... i perquè la seva bondat també li exigeix estimar a qui no l’estima.

Estic tipa de sentir «putos moros», fins i tot dit per dones. M’horroritza que aquest odi es pugui dir sense conseqüències mentre històries com la de la Samia passen desapercebudes.

Per a mi, la Samia val infinitament més que tots els qui profereixen aquestes salvatjades.

I és que la Samia ha triomfat perquè és una dona valenta, treballadora i extraordinàriament bona. Ha conquerit la llibertat que li volien negar. Les persones són molt més que la seva cultura, la seva religió o el seu origen. Allò que les defineix, sobretot, són les seves decisions.

El Josep era el marit de la Maria

Quan presento una amiga meva que està separada, mai no dic «era la dona de...» sinó tot el contrari: «el Josep era el seu marit...» Perquè la meva intenció no és d’altra que fer una inversió del patró tradicional. Sempre hem hagut de sentir: «la dona de, la mare de, la vídua de...» I ja n’hi prou! Les dones, durant segles, han estat els personatges secundaris de moltes narracions.

No és que sigui millor ni pitjor fer aquesta inversió però almenys, ara, podríem fer-ho amb l’ordre invers durant els dos-mil anys següents. Perquè les paraules i l’ordre sintàctic sí que revelen qui és l’autèntica protagonista de les històries i de la vida.

Per això, quan vaig llegir què era el test de Bechdel m’hi va fer pensar. És una prova molt senzilla que s'utilitza per analitzar la representació de les dones en una obra de ficció (pel·lícules, sèries, llibres, etc.). Va ser popularitzat per la dibuixant Alison Bechdel l'any 1985 en una tira còmica anomenada Dykes to Watch Out For. (Compte amb aquestes lesbianes).

Per superar el test, una obra ha de complir tres criteris: ha de tenir almenys dues dones amb nom, han de parlar entre elles i la conversa no ha de parlar d’un home. És molt útil per detectar l’evident manca de representació femenina en... Sembla fàcil de superar, oi? De fet moltes pel·lícules el superen. Però això no vol dir necessàriament gaire cosa.

Moltes pel·lícules d'acció clàssiques no se’n surten perquè els personatges femenins gairebé no interactuen entre elles.

Tanmateix, tampoc no mesura la qualitat dels personatges. Una pel·lícula pot superar el test i tenir personatges femenins poc desenvolupats. O bé, no superar-lo i, tot i així, presentar algun personatge femení molt complex i ben escrit.

El test, però, tampoc no mesura si una obra és feminista, sinó una cosa més bàsica: si les dones existeixen com a subjectes amb interessos propis.

El test va ser revolucionari als anys vuitanta, però avui és tan mínim que moltes obres el passen sense que això ens digui gaire res sobre la igualtat.

Curiositats: El senyor dels Anyells, admirada per crítica i públic, no té dues dones amb nom que mantinguin una conversa entre elles. La gran Casablanca tampoc el supera. Com tantes i tantes.

En canvi: Titanic, Harry Potter i la pedra filosofal, El diable vesteix de Prada, Buscant en Nemo... sí que el passen.

I és que el més interessant no és saber quines pel·lícules l'aproven o quines el suspenen. El més interessant és adonar-nos de com construïm els relats i de qui acostumem a situar al centre de la història. Per això sempre intento fer el contrari del que s’ha fet durant segles i posar les meves amigues al centre de la frase quan les presento a elles. Perquè les paraules expliquen molt més del que diem.

Qui ocupa el centre de la ficció?

 La tradició literària ens ha deixat una llista inacabable de protagonistes masculins dolents: Macbeth, Ricard III, Don Joan, Mefistòfil, Raskólnikov, Dorian Gray, Heathcliff, Jean-Baptiste Grenouille, Tom Ripley... La seva maldat ha estat l’eix de la seva narrativa.

En canvi, quan repassem les protagonistes femenines, la llista es redueix de manera notable: Medea, Lady Macbeth, Marquise de Merteuil, Milady de Winter... que tot i tenir entitat pròpia, sovint, no són protagonistes de ple dret.

Durant segles, la literatura europea i russa ha produït molts menys exemples de dones protagonistes malvades que d'homes. Elles s’han quedat normalment en figures antagonistes. I si han pujat a la categoria de protagonistes han estat figures tràgiques com Anna Karènina, rebels com Antígona o moralment ambigües com Emma Bovary.

Hem d’esperar a finals del XIX per trobar la figura de l'antiheroïna convertida en protagonista: Becky Sharp. Thackeray, a Vanity Fair li concedeix una complexitat psicològica inhabitual per a una dona de ficció del seu temps.

Però el veritable salt arriba el 2012 amb Amy Dunne: el prototip d’antiheroïna contemporània que Gillian Flynn, explora a Gone Girl. El lector pot condemnar-la i, alhora, admirar-ne la intel·ligència, la determinació i la capacitat de desafiar les expectatives. Ella és el símptoma d'un canvi cultural: la literatura contemporània ja no exigeix que les dones protagonistes siguin dignes d’admiració.

Incloses en aquest canvi també trobem protagonistes mares, que ja no són idealitzades, vistes per les seves pròpies filles: Janette Winterson, Arundhati Roy, Annie Ernaux o Elena Ferrante.

A la narrativa contemporània es produeix, per tant, un canvi molt important de paradigma: els personatges femenins, siguin dignes d’admiració o bé amorals, deixen de ser secundaris per convertir-se en protagonistes.

Segurament hi té molt a veure el fet que les dones són les principals lectores i que el nombre d’escriptores de ficció literària s’acosti gairebé a la paritat.

Aquest canvi de paradigma no ha afectat només el gènere dels protagonistes, sinó tota la jerarquia de la ficció: ara, molts personatges masculins s’han convertit en secundaris.

Al nostre país, a Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà els homes ja no són protagonistes. Ni a la trilogia: Permagel, Boulder i Mamut) d’Eva Baltasar, ni a Aprendre a parlar amb les plantes o La possibilitat de dir-ne casa de Marta Orriols.

En aquest context també també hi incloc la meva novel·la Una assassina massa jove.

I és que la narrativa actual està reordenant les jerarquies de la ficció: elles estan recol·locant-se on els pertoca.

Les dones amb parella i fills s’empobreixen

 L’advocada i mediadora familiar Francisca Bravo Cox, després de més de quinze anys als tribunals de família, destapa al seu llibre Lo nuestro ¿es nuestro? els tabús que envolten els diners i la vida en parella. La pregunta del títol ja dona una pista.

Amb exemples reals vol mostrar com les decisions econòmiques impacten greument en l’autonomia i el benestar de les dones.

Abans d’ella, economistes, sociòlogues i fins i tot filòsofes han parlat de la desigualtat econòmica entre homes i dones. Però Bravo afegeix un concepte nou: l’EPA, l’equitat portes a dins. Per això proposa un nou equilibri: reconèixer i valorar les cures en l’economia familiar.

També hi ha homes que són cuidadors però continuen recaient majoritàriament en les dones. I quan elles es queden a casa a cuidar, la seva economia personal s’empobreix.

Les tasques de cura dels fills i avis i la llar mateixa són feines sovint invisibilitzades que provoquen greus desequilibris patrimonials i, de retruc, problemes de parella. Tan greus que poden acabar en ruptura. Parlar de diners, abans i durant el matrimoni, no és una falta d’amor. És una prova d’amor per protegir qui deixa de percebre ingressos i gasta la seva energia no remunerada en benefici de la família. Les dinàmiques familiars en què els rols de gènere encara tenen un pes molt asfixiant per a les dones tendeixen a desequilibrar amb força la situació econòmica femenina.

L’anomenat Career penalty of motherhood, la penalització professional de la maternitat és un concepte utilitzat en economia, sociologia i estudis de gènere per descriure els desavantatges que moltes dones experimenten en la seva carrera professional després de tenir fills.

A 2026, els sacrificis de moltes dones: reduir la seva jornada laboral, renunciar a ascensos, sortir del mercat laboral temporalment... impliquen una greu reducció dels seus ingressos i, a la llarga, tenir menys estalvis i menys jubilació.

Tanmateix, quan les dones aporten a la parella aquests sacrificis, per als homes, es tradueix massa sovint en un alliberament. Fins i tot, poden arribar a accelerar la seva carrera professional tot beneficiant-se de l’esforç i l’energia que la seva parella aporta al projecte comú de vida.

Per això Bravo proposa tres normes: transparència d’ingressos i deutes, aportació econòmica proporcional als guanys i compensació de les pèrdues assumides per qui té cura dels fills, avis i llar.

I és que si a 2026, estar en parella encara enriqueix econòmicament els homes i empobreix les dones, cal revisar els estereotips i compensar econòmicament qui s’empobreix en benefici de la família.

Refugis nocturns per a mares

 Els exasperants despertars nocturns dels nadons són universals el primer any de vida. Diversos estudis en psicologia del desenvolupament, com el de Melissa M. Burnham et al. (2002), han analitzat els patrons de son-vigília i l’autoregulació en el primer any de vida. Aproximadament, durant aquest període, una quarta part de les criatures requereix atenció nocturna recurrent que impedeix el descans reparador dels cuidadors.

En la majoria de famílies biparentals, diversos estudis indiquen que entre un 60% i 80% dels casos, la mare assumeix la major part de les cures nocturnes. Una xifra molt excessiva per a una responsabilitat que hauria de ser compartida.

Al Japó, el 2023, Sato Shiori, basant-se en la seva experiència maternal, va publicar Yonakigoya (refugi del plor nocturn). Un còmic que imaginava un lloc on les mares poguessin anar de matinada quan l'esgotament les superava. No va tenir un èxit esclatant però, a la llarga, ha influït en la realitat social japonesa.

Al Japó, es donen uns factors socials que ho han propiciat: moltes famílies viuen en pisos petits d’envans prims, hi ha una forta pressió social per no molestar els veïns, les mares passen moltes hores soles amb el nadó i la depressió postpart i l'esgotament per falta de son s'han convertit en una preocupació important de salut pública.

Res que no passi al meu barri, ni a la majoria, exceptuant la preocupació per la salut de les mares.

Aquests refugis nocturns han sorgit de la necessitat de reduir l’aïllament de les mares, la falta de suport familiar que pateixen, la privació del son i, de tot plegat, l’augment de trastorns de salut mentals postpart.

Tot el que passa al meu barri i a la majoria de barris.

Aquests refugis solen oferir zones de lactància, canviadors, espais per dormir una estona, professionals de la criança, cafè, menjar calent i, especialment, companyia. Alhora, posen de manifest la necessitat detectada dins d’un sistema que sobrecarrega de manera cruel les mares, que no els garanteix el descans imprescindible per sobreviure dignament i que no vol evitar que la cura de nadons recaigui, de manera tan desigual, sobre les dones.

La supervivència de l’espècie humana depèn de la bona voluntat de les dones a les que s’ha menystingut, ignorat, humiliat... Necessiten ajuda urgent. I algú encara dirà: què més volen? Doncs que no quedi cap imbècil capaç ni de pensar-ho.

I és que si volem nadons per no extingir-nos i volem que les mares no emmalalteixin amb diagnòstics difícils de revertir, a cada barri hi falta un refugi per a nadons ploraires de nit. I moltes més ajudes. La maternitat no hauria de fer por.

Cap de setmana de bruixes

 Ser bruixa no era una identitat. Ningú no neix bruixa. Era una etiqueta imposada pel poder que volia disciplinar-les. No van tenir un perfil únic: majoritàriament eren vídues soles que ningú no podia defensar, o pobres, o remeieres, o llevadores, o poc dòcils... La seva persecució va ser una estratègia social i moral. No sols volia castigar les que enviava a la forca, també era un missatge col·lectiu: no t’hi assemblis en res o patiràs els mateixos turments. El patró comú per a les acusacions i execucions era de crisi: males collites, mortalitat infantil, epidèmies, tensió religiosa... La comunitat repressora necessitava un cos on dipositar la por. I aquest, sovint, era femení.

A Catalunya, entre els segles XV i XVIII, sobretot durant el període 1616-1622, va haver-hi unes 400 execucions documentades de les quals el 90% van ser dones.

En un cap de setmana, dos espais m’hi han apropat.

Al Centre d’Interpretació de la Bruixeria de Sant Feliu Sasserra, després de rebre’ns molt amablement la regidora, Lourdes Burdo, l’antropòloga Queralt Alberch ens va fer una magistral explicació sobre les bruixes del Lluçanès: Montserrat Fàbregas, Segimona Vilardell (una de les més documentades dels processos del Lluçanès), Margarida Casafont, Maria Casals, Eulàlia Puig, Joana la Negra... Les condemnades eren executades al Serrat de les Forques d’on va agafar el nom.

El Mag Lari, a La Casa del Àngels, el seu espai museïtzat dins una casa antiga, ens ofereix una experiència que combina la història real amb el relat simbòlic. Francina Redorta, segons la tradició històrica i les llegendes locals era la minyona de la casa senyorial de Castellserà. Va ser acusada de bruixeria i executada l’any 1616. La història s’inscriu en el context de la cacera de bruixes a Catalunya.

Tant el Centre d’interpretació de la Bruixeria de Sant Feliu Sasserra com la Casa dels Àngels de Castellserà són dos espais òptims per aproximar-nos a la violència institucional i al masclisme perpetrat sobre dones vulnerables que van ser acusades sense proves, sotmeses a duríssimes tortures i, finalment, executades.

Actualment, ja no cremem bruixes però de manera molt sibil·lina continuem fabricant-les. Encara ara, moltes dones són sotmeses a l’escarni públic, a la sospita constant, al menysteniment, a la pressió estètica dels seus cossos, a la ridiculització de les que incomoden, a vexacions, a desqualificacions... La societat ha canviat els rituals, però no la persecució encoberta.

I és que la bruixa no és una denominació del passat, sinó una construcció recurrent, perquè la necessitat d’assenyalar dones es manté intacta.

Quan Florentino Pérez diu «nena»

 

Florentino Pérez és un home que s’ha fet a si mateix. Nascut en el si d’una família de classe mitjana, ha acumulat un patrimoni estimat en uns tres mil milions d’euros. Com s’aconsegueix arribar tan amunt? Només treballant, no.

La seva empresa, la constructora ACS, ha crescut gràcies a grans contractes públics adjudicats en espais on poder econòmic i polític s’entrecreuen. El cas Castor és un dels més vergonyosos. L’empresa, després del fracàs, va rebre una indemnització de més de mil milions d’euros. Qui l’avala per aconseguir aquests enormes favors?

El Real Madrid de l’època de Franco representava la nació espanyola i, fos com fos, havia de guanyar. Ningú no es podia queixar, era una dictadura.

Però ara, quan Espanya vol semblar una democràcia, quan encara continua sent centralista i és incapaç de treure’s el llast franquista, el Real Madrid vol seguir guanyant com en la seva època daurada. Ara, els aficionats rivals poden queixar-se però, oh cinisme, el resultat és el mateix: el Madrid continua amb favoritismes que li regalen partits.

És fàcil guanyar títols si quan juga el Madrid, els àrbitres xiulen a favor d’ell de manera vergonyosa. És fàcil guanyar milions si es rep un suport institucional incondicional.

El sistema segueix perpetuant les mateixes tècniques d’amiguisme tant en futbol com en concessions empresarials. I un espai ideal és la llotja del Real Madrid.

Dins d’aquest context, Florentino no ha donat el mateix corrupte suport a l’equip femení. No perquè no estigui avesat a les irregularitats i manipulacions sinó perquè és profundament masclista.

És producte de la seva època i de la voluntat de perseverar en ser misògin. El seu cervell ni dissimula la seva aversió a les dones.

La setmana passada, en roda de premsa, es va referir a una periodista, com «aquella nena». Per què necessita infantilitzar-la?

També es va referir a una altra periodista dient que era «una dona que no sé si sap res de futbol». Una desqualificació que implica molts prejudicis de gènere. A més, el to general que va usar amb les periodistes va ser molt despectiu.

A Florentino se l’acusa d’una molt tardana incorporació de l’equip femení al club. No va ser fins el 2020, i aprofitant un altre club ja existent. Va ser dels últims clubs europeus a tenir secció femenina. Ell gairebé no va mai a veure jugar l’equip femení i li dona poca visibilitat mediàtica. Com ho fan els altres equips, però ell molt menys.

I és que els “florentinos” masclistes i clientelars no són anomalies, sinó productes d’un sistema de poder que els legitima, els protegeix i els fa possibles amb impunitat.