diumenge, 25 de febrer del 2024

Camille Claudel, si l’haguessin estimada...

De tortes o de mortes, a les dones sempre els toca mala sort. I quan una dona pot escapar-se del patriarcat, llavors és la mare qui no la vol. I això va passar-li a la pobre Camille. Nascuda el 1864 en una família benestant, va tenir la desgràcia de néixer primer que el seu germà. Tota la família esperava un hereu i no els va agradar gens la seva arribada; la mare va quedar tan desil·lusionada que mai més no va voler saber d’ella excepte per tractar-la malament. Va tenir una infantesa molt solitària rebutjada pels seus dos germans, Louise i Paul i per la seva mare. Des de ben petita es distreia fent figuretes amb fang. Solia fer al seu germà i a la seva serventa Helene.

Com expliquen en Peyu i en Jair al seu programa el Búnquer, la mare ni tan sols volia escolaritzar-la. Afortunadament, el pare es va encarregar de la seva educació i, anys més tard, en veure-li les habilitats per a l’escultura, va decidir ajudar-la. Quan la família va traslladara-se a París, el 1882, va matricular-la a l’Acadèmia Colarossi. Hi va destacar molt ràpid i el 1883 va ser acceptada per Paul Dubois, a l'Escola Nacional de Belles Arts, quan ell n’era el director.

I si la pobra Camille encara no havia passat prou penúries amb la seva família, aquí tindrà la sort i la desgràcia de conèixer August Rodin. Un any més tard, va començar a treballar al seu taller. Era una artista però també va posar per a Rodin, inspirant-li obres com la Danaïde o Fugit amor. A més, va col·laborar en la realització d’algunes de les figures que es belluguen amb moviments desesperats per evitar l’ofec que produeix la mort, de la seva monumental obra Les portes de l'infern. Amb tot, la Viquipèdia omet aquesta informació. A obra de Rodin, ella no hi consta per a res. L’obra de Camille, tot i seguir el seu mestre, té el seu toc personal. I per això, Octave Mirbeau, escriptor francès reputat i temut, va proclamar el seu geni.

Entre Rodin i ella es va crear una relació de col·laboració i enfrontament que va enriquir-los mútuament. També van ser amants i companys, sovintejant plegats els ambients artístics del París de l'època. Però la relació amb contínues crisis, era molt conflictiva. Rodin estava unit sentimentalment a una altra dona a la que no volia deixar per Camille. Aquesta situació li va inspirar una de les seves obres més famoses: L'âge mûr. Ella està representada agenollada i suplicant a Rodin qui li dona l’esquena mentre una dona mig àngel mig bruixa, se l'enduu.

El 1905 va fer la seva última gran exposició. Després se li van agreujar les crisis nervioses i va destruir la seva obra. El 1913, set dies després de la mort del seu pare, la família va ingressar-la en un manicomi. Malgrat la recuperació i els precs al germà, mai no van permetre-li sortir. S’hi va morir al cap de trenta anys.

I és que si Camille, tot i ser ser dona, s’hagués pogut sentir estimada, la seva obra i el reconeixement que es mereixia, l’haurien salvat de ser tan anònima.

dissabte, 17 de febrer del 2024

És pitjor ser soltera que solter

 Sempre ha estat pitjor ser dona que home. Amb tot, moltes dones tornarien a escollir ser dona. Perquè tot i les clares desavantatges, té un punt de fortalesa personal engendrada per a la supervivència, que empodera a nivell personal.

Per a Núria Viladomat, autora del llibre Solteres i encantades, la solteria hauria de ser un estat més del cicle vital, com viure en parella. I que moltes relacions de parella perpetuades en molts casos per por a la soledat, o per qüestions econòmiques, acaben sent molt tòxiques.

Però, ser soltera té molts més paranys que ser solter. Com ens diu Sílvia Catalan, psicòloga especialitzada en sexualitats i relacions, «ningú no vol ser la boja dels gats o la Patty i la Selma» (les bessones solteres germanes d’Homer Simpson). La solteria està estigmatitzada, però molt més en el cas de les dones. Sembla que encara n’hi ha moltes que fan servir la parella per validar-se socialment. Es refereix a aquelles que no se senten prou empoderades i necessiten definir-se com a dones d’algú altre. I això, afecta l’autoestima i les deixa en una inferioritat molt gran de condicions. A les comunitats on encara quasi tothom es coneix, sol passar que hi ha dones que encara són presentades com l’esposa del marit. Doncs jo, si parlo de Paul Auster, sempre dic que és el marit de Siri Hustvedt. Potser ella no sigui tan reconeguda com ell, però és tant o més bona escriptora que ell. I molt feminista. Llegiu-la!

En el cas de les dones, el fet de tenir parella s’interpreta com un valor important basat en la capacitat de crear vincles afectius i sostenir-los en el temps. En canvi, en el cas dels homes, els valida la conquesta sexual; com més, millor. El solter d’or es percep com intel·ligent perquè pot estar amb moltes dones sense comprometre’s amb cap. Per sort, moltes dones ja defugen aquesta percepció!

Les solteres o dones soles perquè volen, a més, tenen una gran pressió social. Cap als trenta, ja se les considera com a ineptes per a la maternitat. Les estadístiques, però, ens diuen que el nombre de mares solteres està creixent molt adequadament. En canvi, els homes sols no pateixen aquesta pressió perquè poden ser pares fins cap als cinquanta.

Afortunadament, cada vegada hi ha més dones que tenen molt clar que no necessiten ningú per sentir-se persones completes. I no creuen en l’anomenada amatonorma (que identifica felicitat amb una relació única). Segons Catalan, els heterobàsics (els homes que segueixen els rols de gènere i sexe establerts per la seva condició d’homes heterosexuals), es queixen que les dones són cada vegada més exigents. Amb tot, ells prefereixen estar amb dones d’un estatus social lleugerament inferior per no sentir-se amenaçats. En canvi, les dones consideren que cada vegada hi ha menys homes de qualitat.

I és que, el living apart together (junts, però separats) on cadascú té casa seva, més temps sol i evita dependències estranyes, s’està convertint en una nova fórmula exitosa.





dimecres, 7 de febrer del 2024

El cos femení és millor que el masculí

Jo ja n’estava convençuda des dels meus parts, però no gosava dir-ne res per no ser experta en la matèria.

M’encanta poder eliminar la idea de l’home caçador. A veure si, al final, serà veritat que som més bones en tot! Els homes, que n’hi ha hagut algun que ho ha pogut intuir, han fet muts i a la gàbia. I les dones no gosaven per no ser... lapidades? Però ara, les biòlogues i antropòlogues Sara Lacy i Cara Ocobock de les Universitats de Delaware i Notre Dame, respectivament, han publicat aquesta teoria a la revista Scientific American. I ningú no els farà res, només cauran malament, se les miraran amb aversió, pensaran que són ruques, que s’ho inventen... i només alguns homes, faran veure que se les creuen.

El cos femení està fisiològicament més preparat que el masculí per als esforços de resistència necessària per a la supervivència. La teoria de l’evolució humana, feta pels homes amb un clar biaix de gènere, no tenia en compte els cossos femenins.

Elles s’han basat en dades per sepultar la idea del mascle superior. I distingeixen entre sexe i gènere. Les femelles, metabòlicament, són més aptes per a la resistència. Ells tenen més potència. I això és gràcies als estrògens, unes hormones que fabriquen més les dones que els homes. I que, a més de regular el sistema reproductor, controlen la motricitat fina, la coordinació i la memòria; permeten un millor desenvolupament atlètic i més capacitat de reserva d’energia; també protegeixen la musculatura i enforteixen els ossos; augmenten els nivells de serotonina i milloren la resistència a la fatiga; milloren la glucosa i el sistema immune; milloren el creixement i desenvolupament de les neurones i redueixen l’enduriment de les artèries; redueixen la pressió arterial; afavoreixen la fluïdesa verbal i redueixen la neurodegeneració.

Voleu dir que eren tan ineptes, aquests científics, com per que se’ls passés per alt tot aquest munt de beneficis? Potser eren una mica descurats o un pèl masclistes... O ambdues variants. Perquè tenen mala pinta tants trets obviats.

Es veu que les dones, durant l’exercici, utilitzen un 70% més de greix com a energia que els homes. Ells utilitzen més els hidrats de carboni. L’energia masculina és més ràpida i més potent però es cansa aviat. En l’anàlisi d’algunes maratons, s’ha comprovat que elles frenen menys que els homes, al final de les curses. I que elles pateixen menys trencaments musculars.

Els estudis dels esquelets neandertals femelles i mascles mostren els mateixos patrons de desgast i ferides. Cosa que ens suggereix que feien les mateixes feines: les dones també caçaven rinoceronts grans i ells també cosien.

Al paleolític, ells tenen més lesions als colzes perquè seguien tirant més llances. Però llavors ja hi havia arcs i fletxes i elles els utilitzaven més. I pels enterraments, sabem que no hi havia jerarquies socials per sexe.

I és que les dones han caçat rinoceronts grans però ells no seran mai capaços de parir un nadó xic.



diumenge, 21 de gener del 2024

Jutges que no veuen violències de gènere

 Fa pocs dies, un titular ens informava que a Espanya, les dones no estan protegides de la mateixa manera.

Les ordres de protecció depenen de la subjectivitat dels jutges. Encara que també de la falta de recursos, del poc temps que hi ha per emetre les resolucions, de no escoltar altres testimonis...

I per això, les dones segueixen morint a grapats. Per què ja són mortes la dona i la filla de Carabanchel? Perquè el jutge que hauria de ser a la presó a dijuni, els havia retirat la protecció «perquè no hi veia perill». Malànima! Necessitarà gaires hores de teràpia...?

Hi ha jutges que solen acceptar la majoria de les sol·licituds, mentre que d’altres les deneguen quasi totes.

Des de l’entrada en vigor de la Llei Integral contra la Violència de Gènere del 2005, tenim dades detallades de jutjat per jutjat. I no hauríem de saber també els noms dels jutges que les ha enviades a la mort?

Les dades generals van indicar que fins el 2008, hi va haver una escalada de denúncies; però després van baixar. A partir del 2014 van tornar a augmentar i les mesures de protecció també. El 2022 només van ser acceptades un 68’2%. Una data cínica!

Dels 528 jutjats, a 17 no s’accepten ni la meitat de les denúncies. NI a Badalona, ni a Barcelona, ni al n.1 de Sevilla o al n.4 de Madrid (per culpa del qual van morir mare i filla).

Però n’hi ha que accepten quasi totes les denúncies, com el n.1 de Gandia o el de Motril.

Darrera de cada decisió hi ha un posicionament individual. És un judici subjectiu. En cas de dubte, atès que moren tantes dones, no es podria tenir la bondat de recolzar-les? A més, se sap perfectament que moltes dones no denuncien. I quan ho fan, no els fan cas.

En principi, aquest jutges es basen en proves objectives. Però cadascú posa l’exigència al culpable més amunt o més avall.

Les dades també informen que com més denúncies hi ha, menys se n’accepten. Perquè el volum de feina i les 72 hores que es tenen per prendre, perjudiquen greument les dones agredides.

Una altra diferència molt significativa és la de tenir sort o no, que els toqui un jutge o una jutgessa. Aquestes són molt més comprensibles i empàtiques. Dels 17 jutjats que més en rebutgen, a 12 hi ha jutges especialitzats. I tot i així, hem perdut els diners formant-los.

La percepció del risc també varia si en un jutjat es veuen 10 casos en un dia o en un mes. En el primer cas, fins i tot es perd la compassió. Un altre factor és que passi en una ciutat gran amb recursos o en un entorn rural aïllat.

A Catalunya, la falta d’assistència jurídica a les víctimes provoca que es perdi part de la violència del relat. A més, les categoritzacions del risc no acaben de ser prou clares i provoquen confusions.

I és que mentre aquests jutges segueixin donant per bo que matin dones a grapats, no canviaran les lleis de protecció. No hauríem com a mínim, de deixar aquests judicis per a les jutgesses? A qui no interessa que no matin més dones? Als jutges? A qui més?

dissabte, 30 de desembre del 2023

Laia Marull, professió o fills?

 Si la Laia Marull hagués preferit ser mare, enlloc de prioritzar la seva professió, hauria pogut ser la mateixa professional? Deixeu-me dir que segur que no. I això ha passat tant a les dones que, ara, moltes decideixen renunciar a la maternitat. Són les dones NoMo, terme que procedeix de l'anglès «No Mother».

Maribel Verdú, Cameron Diaz. Helen Mirren, Angela Merkel, Oprah Winfrey... són algunes de les famoses que han pres la decisió de no ser mares de manera voluntària. I fer-ho no els ha suposat sentir-se menys dones.

El nombre de dones que no volen ser mares, conscientment, cada vegada és més elevat. I Laia Marull també és una NoMo.

Ha guanyat tres Premis Goya: millor actriu revelació per Fugitivas, millor actriu per Te doy mis ojos, i millor actriu de repartiment per Pa negre. I va ser nominada al Premi de Cinema Europeu per Te doy mis ojos.

A més, ha fet molt teatre i força televisió. I tot aquest currículum, hauria estat possible si hagués volgut ser mare?

Estava estudiant filologia, quan van oferir-li participar en una adaptació teatral al català de Roberto Zucco de Bernard-Marie Koltès. L’adaptació va ser feta per Lluís Pasqual i Guillem-Jordi Graells. I va sentir-se molt afortunada de poder treballar amb grans actors del moment com Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Eduard Fernández.

També va estudiar art dramàtic a l’escola de Nancy Tuñón (una actriu formada a Buenos Aires) que, amb els anys, i associada amb Jordi Oliver, han aconseguit molt premis teatrals amb els seus alumnes.

Però potser el millor èxit de Laia Marull ha estat, per la seva repercussió, la pel·lícula Te doy mis ojos, del 2003. Laia, interpreta magistralment la Pilar, una víctima més dels maltractaments conjugals, tot intentant refer la seva vida. Ell, l’Antonio, Luis Tosar, promet canviar i buscar l’ajuda d’un psicòleg. Malgrat els seus esforços per seguir els consells de la teràpia, la seva personalitat violenta i les seves inseguretats el superen i acaba despullant i humiliant públicament en un balcó la seva dona.

La pel·lícula va tenir un gran èxit quan encara no hi havia cap llei que protegís les dones víctimes de violència masclista. I no va arribar fins l’abril del 2008. Va ser fruit de grans consensos entre les organitzacions feministes i alguns partits polítics.

A la Laia Marull, moltes dones la paraven pel carrer per agrair-li haver donat veu a tantes dones necessitades de justícia.

Ara bé, en una entrevista de no fa gaires setmanes, al diari Ara, Laia Marull reconeixia que, com a professional, s’havia pogut permetre el luxe de triar les obres o projectes en els que havia participat perquè, amb anterioritat, havia decidit no ser mare. I sense la responsabilitat de la cura dels fills i l’obligació econòmica de mantenir-los havia dit i seguia dient «no a saco» quan la proposta no l’engrescava prou.

I és que l’enorme talent femení, subjugat pel patriarcat i altres violències... també s’ha dissipat enormement, entre parts i maternitats.

dissabte, 23 de desembre del 2023

Androsfera

És un espai virtual on els homes majoritàriament, es presenten com a víctimes del feminisme. El concepte, arribat dels Estats Units, fusiona la paraula man (home) amb la paraula sphere (àmbit).

En aquesta androsfera hi ha grups molt heterogenis: activistes pels drets dels homes (quina indecència!), influencers, youtubers, tiktokers i streamers de Twich, de Míxer... (plataformes de vídeos en línia), incels...

Incel és l’abreviatura de l’expressió anglesa involuntary celibate (celibat involuntari) i els individus que conformen aquesta comunitat virtual es defineixen com persones incapaces de tenir relacions sexuals amb una parella, tot i tenir-ne ganes. Són gairebé exclusivament, homes heterosexuals. A les xarxes hi busquen com aconseguir-ho.

Tots aquests grups, en general, tan corrosius, quan el feminisme empeny per millorar les condicions de les dones, tenen por de perdre els seus privilegis, especialment els del patriarcat. I també la impunitat amb que l’han exercit sistemàticament.

I només té por de perdre alguna cosa, aquell que la té o la usa. Un home feminista no té por de perdre res que no usa ni abusa.

Els perfils dels individus d’aquests grups també són molt diversos: catòlics conservadors, partits d’ultra dreta, moviments antiavortistes, misògins que neguen la violència contra les dones, homes que promouen la supremacia masculina, reaccionaris, feixistes...

I tos volen fer creure que, en un moment amb tants problemes, la culpa de tot és del feminisme. De les dones. De les lluitadores pels drets humans igualitaris tant per a homes com per a dones.

Hi ha individus que volten per aquestes xarxes, senzillament perquè els fa gràcia. Per riure sense pensar. Però la majoria creu que el feminisme és pitjor que la precarietat laboral, la pobresa o la fam.

Per això han recuperat la metàfora de la píndola vermella que va posar de moda Matrix, el 1999. La píndola vermella (per oposició a la blava, que et manté en la seguretat i la ignorància de la il·lusió), despertarà els homes que encara són feministes (mitjançant el coneixement, la llibertat i la veritat cruel i dolorosa que, a la pel·lícula Morfeu ofereix a Neo) i els farà elegir el camí de la dificultat lluitant per recuperar tot allò que estan perdent.

El problema s’està agreujant perquè ja està arrelant entre gent que no són només d’extrema dreta. Ara, malauradament també agafa volada entre el jovent. Són adolescents desorientats, sense referents de masculinitat que es refugien en l’androsfera per omplir-se d’arguments. Ells mantenen aquestes plataformes que manegen sense adonar-se de la seva manipulació. I les noves generacions són més masclistes: un de cada cinc adolescents o homes joves creu que la violència de gènere és una invenció ideològica. I aquesta dada és el doble de només fa sis anys.

I és que abans d’esperar que la intel·ligència artificial ens filtri allò indesitjable i perniciós, mentrestant, ens caldrà més educació afectiva i sexual i des de més aviat.



dissabte, 16 de desembre del 2023

Misogínia

La quarta onada feminista ha desbocat l’odi contra les dones. És com una altra onada, que ha existit sempre i ha estat poc castigada: la misogínia. D’homes que senten aversió per les dones n’hi ha arreu. Més dels que som capaces d’identificar i, potser, menys dels que aparentment es permeten semblar-ho, especialment si estan en grup.

La medalla d’or d’homes misògins se l’emporta l’extrema dreta. Amb un entramat fins i tot internacional. A la dreta, i no tan dreta, també n’està colgat.

Ser antifeminista, sigui per raons polítiques, filosòfiques, religioses, sociològiques o culturals, vol dir estar en contra de la lluita per l'emancipació femenina i rebutjar qualsevol tipus de feminisme.

Ser antifeminista és no saber estimar ni valorar a més de la meitat de la població mundial, és considerar les dones com a éssers inferiors, és tenir una mentalitat retrògrada, és no saber llegir ni voler intentar-ho, és no saber i no voler entendre, és esbiaixar l’escassa comprensió, és entestar-se en voler prescindir del progrès, és no voler adaptar-se, és... fer moltes coses malament. I fer-les amb mala intenció. Perseverar en el bé és bo. Obstinar-se en l’error és pervers.

I en tots aquests grups, malauradament, també n’hi ha un, de reduït però excessiu, de dones. I elles, encara que no en siguin les protagonistes, en no tenir una causa concreta, com els homes la ràbia per la por que els fan els moviments feministes ( i per la falta d’autoestima pròpia), són més de plànyer. Elles es disparen al propi cor i cervell; ells no és disparen a si mateixos, ells disparen contra les dones.

Les xarxes estan plenes de misogínia. I la seva intenció és crear espais de discussió virtual que transmetin un missatge molt entenedor: les feministes han creat un complot contra els homes.

Hi ha influencers, youtubers i tiktokers molt difícils d’evitar. Ens arriben memes i acudits que no volem, fins i tot, als grups de whatsApp familiars.

Els joves, que aparentment només parlen de videojocs, van deixant, cada vegada amb més profusió, missatges clarament misògins. Missatges on expliquen com abusar sexualment de les noies, com tenir-hi relacions sexuals sense preservatius... I aquest fenomen, anomenat «pol·linització» és molt perillós perquè s’hi pot accedir també de manera involuntària, sense ser-ne conscient.

Els homes que hi participen conscientment s’hi senten protegits perquè hi poden expressar les seves ràbies, frustracions i orgulls ferits.

Forocoches, que aparentment sembla per vendre cotxes, és un d’aquests entramats que té gairebé un milió de membres i el 93% són homes. És un espai de socialització misògina amb el típic perfil del «macho ibérico». Un «macho» que creu que les autèntiques víctimes de la societat actual són els homes. Perquè els seus raonaments són capgirats, tergiversats i falsejats.

I és urgent i necessari denunciar tots aquests homes que, a més dels que segueixen matant i violant sense càstigs dissuasius, s’esforcen en seguir maltractant les dones.