Rubiales, n’hi ha tants com tu!

Per sort, però massa poc a poc, ja n’estan enxampant uns quants, com tu. Per què et permets, davant de totes les càmeres, fer un petó robat a Jenny Hermoso, jugadora de la selecció espanyola guanyadora del mundial 2023? Hi ha un munt d’homes que heu estat cometent abusos de poder, impunes, sobre noies que considereu inferiors i infantils. Hi ha hagut altres casos: Jim Carrey va besar a la força a Alícia Silverstone i Adrien Brody va fer-li a Halle Berry. No els va passar res i potser t’hi has emmirallat.

Tu tens un mal historial fins ara força encobert. Sense comptar els negocis turbulents... Ja es queixaven, ja, les futbolistes, però com que són dones, no cal fer-los cas.

I ara t’has posat en evidència; no amb discreció a la teva comarca, no, tu davant del món sencer. Ves-te’n a la cova d’Alí Babà i no te’n moguis fins que no siguis capaç de tenir un comportament d’humà educat i amb moral. Però no sé pas si en podràs tornar... el masclisme ja el portes de sèrie i només té una reparació: extirpar-lo de soca-rel.

Fins a l’èxit, però, no t’acostis a cap dona. Exceptuant, potser, la teva mare: protagonista d’un desmesurat esperpent i disposada a deixar-te orfe, de tant com t’estima, passant gana.

No sóc capaç d’encaixar que només t’hagin exigit una suspensió de noranta dies. L’Espanya casposa, genèticament masclista de medul·la fins endins, atàvica i incorregible, no sols no t’ha fulminat immediatament sinó que, a sobre, et va aplaudir mentre feies unes odioses declaracions enfonsant-te encara més en el fang. Creies que tenies poders il·limitats? Vas convertir la Jenny, de víctima en culpable. Taujà! Tros de quòniam! Capsigrany! Podria trobar-te un insult per a cada dia de l’any!

Els diners deuen tenir-hi molt a veure però ets un orgullós envanit que no vas voler dimitir. I també allò del «antes partía que doblà», tan definitori de l’Espanya orgullosa de defectes com el masclisme i contumaç en persistir-hi.

Perquè ets un maleducat groller i ordinari que no tens altre acudit (perquè també et surt de medul·la endins) de tocar-te els genitals davant del món sencer. Què vols que en pensi de tu, el planeta? I de l’Espanya que estaves representant?

Amb Rubiales, però, hi ha hagut mitja sort. Més enllà dels Alps, la FIFA li ha imposat, amb prestesa, una ridícula sanció de noranta dies!

Però a l’Espanya masclista entestada en ser-ho i orgullosa de ser-ne, el TAD només hi veu una falta greu, sense el molt. I ja es veurà si passa res més.

Alexia Putellas, capitana del Barça i jugadora de la selecció espanyola, va liderar amb el seu «S’ha acabat» la rebel·lió contra Rubiales. Darrere d’ella, esportistes, polítics... li han fet costat a la Jenny. I una cosa deixarà de bo: potser a partir d’ara a alguns masclistes els ballarà pel cap: compte, poden passar «cosetes»!

I és que, tot i el cas Rubiales, el masclisme, arreu, encara està molt lluny de ser erradicat perquè les dones encara són considerades essers inferiors. «S’ha d’acabar»

La Monyos, una víctima dels seus temps.

Quan a Barcelona ja hi començava a arribar el ferrocarril, el primer enllumenat de gas, el Pla Cerdà o l’Exposició Universal del 1888... és a dir: un puixant progrés, la moral de l’època seguia sent molt decadent.

Nascuda el 1851, sembla del tot cert que és deia Dolors i li deien Lola. Però dels cognoms no n’hi ha certesa; algunes fonts diuen que era de família dinerada però en negar-se a acceptar un matrimoni amb un home gran, van expulsar-la de la família i van desheretar-la. I possiblement deurien obligar-la a caviar-se els cognoms. Una altra versió és que era de família molt humil i que treballava de criada en una casa aristocràtica. Sembla que feia de costurera. Però que va mantenir relacions amb el primogènit de la família i en va néixer una nena. Quan aquesta criatura tenia quatre anys, diuen que va ser atropellada per un cotxe de cavalls de l’època que va matar-la. Aquesta mort deuria ser perpetrada per la família d’ell perquè volien allunyar la nena del seu hereu. Una altra versió explica que en morir el fill, l’àvia aristocràtica va prendre-la a la mare per educar-la segons la seva posició.

Fos com fos, la Lola va embogir. Ningú no va ajudar-la. Ni una família ni l’altra. Perquè els diners i la pietat o la compassió no han anat, mai, gaire de bracet.

Llavors, ella va començar a pintar-se la cara, a vestir-se amb bruses de colors cridaners, faldilles llargues, a vegades amb mantellina i ventall i, normalment, amb monyos excèntrics coronats amb flors que li regalaven les floristes de la Rambla. Ella solia passejar per la Rambla i pel llavors anomenat «barri xino», d’on podria provenir. Sovint s’aturava a les fonts, especialment la de Canaletes. També solia anar al cafè La Puda on, cada matí, prenia un cafè que no pagava. Per tant ella convivia amb una desigualtat social extrema: entre els rics que anaven empolainats al Liceu (on sembla que va mantenir una disputa amb el seu amant i el fet va provocar el terrible desenllaç de la seva filla), i les prostitutes i pobres de necessitat que vivien a tocar. Així com amb la famosa vampira de Barcelona, una assassina en sèrie.

La seva actitud era mig teatral mig dement, però sempre alegre. Solia dedicar cançons, balls i paraules d’agraïment a tothom amb qui es creuava. Així va arribar a convertir-se en un element icònic de la Barcelona de la Segona República.

En els seus darrers anys, en plena «guerra incivil» evitava anar als refugis antiaeris quan hi havia bombardejos i durant els fets del 37, els milicians de la CNT i els de la UGT, van fer un alto al foc en l’encreuament entre Passeig de Gràcia i Diagonal, quan van adonar-se que ella hi anava a creuar.

Finalment va ser acollida a la Casa de la Caritat i va morir a l’Hospital del Mar el 1940. El seu funeral va ser solemne i multitudinari. Algú desconegut va pagar-lo.

I és que com va dir Tísner, ella «va ser l’expressió de la crueltat col·lectiva que convertia els disminuïts mentals en objectes de riota».

San Fermín i desgràcies humanes

 No soc pas cap entesa en festes de Sant Fermín. Ni en vull ser. Amb tot, ser cosetes i no són bones.

Enguany hi ha hagut un total de trenta-tres víctimes amb hospitalització. Hi ha hagut cornades per banya de toro a braços i cames, politraumatismes, ferides...

He vist també en una notícia que des del 1910 hi ha hagut setze víctimes mortals. Una d’elles tenia disset anys.

L’edat permesa per córrer als «encierros» varia segons les ciutats i va des dels setze als divuit. Per exemple, a la majoria de pobles de la comunitat de Madrid és setze. Quina aberració!

Però parlant d’aberracions hem d’afegir una altra tragèdia encara més esgarrifosa: la violència masclista que també corre a les festes de Sant Fermín. I en d’altres també.

Només per això, jo ja anul·laria aquest tipus de festes: per maltracte d’animals i de dones. Totalment injustificat que algú pugui divertir-se maltractant bèsties i dones. Però es veu que sí i que, a més, dona molts diners. L’Espanya profunda, mentre continuï amb aquests esfereïdors espectacles serà sent això: el polisèmic significat de profund. Aquell que fa referència als atavismes ―allò propi dels nostres avantpassats més ancestrals―, de l’Espanya més rural. Aquells que van descriure tan bé autors com Delibes, Cela, Buñuel Galdós, Goya...

Tots tenim encara molt present «la manada d’homes» que el 2016 va violar una noia de divuit anys. El primer judici masclista només hi va veure un abús sexual. Al segon, ja van reconèixer la violació comesa per José Ángel Prenda Martínez, Alfonso Jesús Cabezuelo Entrena (militar), Antonio Manuel Guerrero Escudero (guardia civil), Jesús Escudero Domínguez y Ángel Boza Florido.

Però també vull refrescar el cas de la Nagore Laffage, el 2008. Víctima del metge José Diego Yllanes Vizcay. Ella només tenia vint anys. Ell, vin-i-set i era metge. Ell va interpretar que ella volia una relació «apassionada» i es va llençar a un intent d’agressió sexual. Ella va dir-li que parés i, com que no ho feia, segons ell al judici, va amenaçar-lo d'arruïnar-li la carrera. Ell diu que va embogir i la violar, estrangular i li va fer trenta-vuit ferides internes i externes. Per desfer-se’n va pensar en desmembrar-la, li va tallar un dit però en adonar-se que seria lent i costós, va abandonar el cos en un bosc proper a Pamplona.

El jurant popular només va considerar-ho un homicidi, no un assassinat amb premeditació i traïdoria. Què eren doncs les trenta-vuit ferides? Em pregunto qui va pagar aquest jurat popular... Els pares de l’assassí eren metges d’una important família vinculada a l’Opus Dei. Només li van caure dotze anys i sis mesos. Però al cap de nou anys ja estava en llibertat i un antic company de facultat que havia obert una clínica privada ja li havia donat feina.

I és que tothom té dret a una segona oportunitat i a la reinserció social. Amb tot, si aquest individu arreglés cors, fetges, malucs... seria quelcom més entenedor. Però fent de psiquiatre pot ser altament perillós.

Per què s’han de pegar les dones?

Un 25% de la població mundial creu que està justificat que un home pegui una dona. Un informe publicat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament alerta d’un estancament en els avenços cap a la igualtat al món.

Si pegues algú, estàs abusant de la teva força física i pressuposant una força moral que, evidentment, no tens perquè estàs cometent abús, no respectant. En aquest 25%, hi ha dones? Quina llàstima em fan... I ràbia! Quin poc respecte i consideració es tenen. Els homes, que vull suposar són la majoria d’aquest 25% que peguen perquè creuen que hi tenen dret, són menyspreables.

No s’estima ni es valora a qui es pega.

Les dades de les enquestes realitzades (entre 2017-2022), a la població de 80 països (que segons l’ONU cobreixen l’opinió del 85% de la població mundial), ens alerten que 9 de cada 10 persones al món continuen expressant un «biaix» contra les dones: és a dir, es pot pegar a les dones. I ara parlen de «desmantellament» dels drets de les dones i de «reacció organitzada contra la igualtat».

L´Índex de les Normes Socials de Gènere conclou que la meitat de la població global creu que els homes són millors líders polítics que les dones (quan ja s’ha comprovat que no). I d’aquí en surt que només un 10% de caps d’estat són dones. Aquesta xifra s’ha mantingut quasi estancada des de 1995.

Alhora un 40% de les persones al món creu que els homes són millors executius al món empresarial, on les dones ocupen menys de la tercera part dels càrrecs directius.

Segons l'informe, hi ha una fractura entre els progressos en l'educació de la dona i el seu empoderament econòmic. En 59 dels països on elles compten amb un major nivell educatiu, la bretxa mitjana en els ingressos es manté en un 39% a favor dels homes.

És a dir: el món considera, en general (sense comptar les honroses excepcions), que els homes són millors que les dones com a líders polítics, com a empresaris i que tenen dret a cobrar molt més. A part de pegar les dones... Per què? D’on els surt aquesta malignitat?

Vivim pensat que tota aquesta degradació moral que ens han infligit durant segles i segles, està en procés de superació. Però és mentida. No estem avançant. Al contrari.

Comparant les dades d’aquestes enquestes amb les del període anterior, el del 2010-2014, el nombre de persones que tenen prejudicis contra les dones només ha caigut dos punts. Amb tot, cal dir que ha millorat en vint-i-set dels trenta-vuit països comparats.

El món intenta (no prou) treballar en mesures com permisos i drets de les dones. Però mentre no es reconegui el valor econòmic de la feina de cures no remunerada, tot seguirà quedant curt. Perquè en els països amb més «biaix» de gènere, les dones hi dediquen set vegades més de temps que els homes.

I és que com pegar, són molts els abusos i extorsions que es practiquen i es cometen contra les dones. I és imprescindible que homes i dones puguin ser capaços d’entendre-ho i no justificar-ho de cap de les maneres. 

Ser maçona és pecat?

Afortunadament, en molts àmbits de la nostra societat, ja no es parla de pecat ( i menys capitals). Ara, en diuen passions de l’ànima. Els eufemismes segueixen facilitant-nos la vida; ens la fan més amable: ara no som velletes, estem a l’edat de l’Imserso, del colesterol, d’anar més sovint al metge, del voler aprofitar la vida amb gust...

L’Església catòlica ha convertit en pecat moltes passions de l’ànima. Alhora, però, d’ensenyar-nos-les en alguns dels seus més sonats successors de Déu a la terra. Penso en la controvertida figura del papa Borgia... que dels set pecats capitals que ell no havia de cometre, no en va deixar quasi cap al tinter. I això que havia fet els vots!

Amb tot, fa poc mesos, en un article sobre la maçoneria femenina em va impactar que el papa Benet XVI digués que ser maçó era pecat! Ser maçó no és cap passió de l’ànima ni cap acte immoral. Per què doncs, fa anar a l’infern els pobres maçons i maçones que, per no molestar, viuen aquesta mena de seva espiritualitat en quasi secret?

Que potser no és per no molestar. Segurament és per no ser molestats. Perquè Franco també ho va convertir en pecat. Ell hi estava obsessionat amb la maçoneria i, en els afusellaments de l’estiu del 36, ja va fer matar molts maçons sense tenir cap llei a la mà que el pogués lliurar de culpa davant la seva veneradíssima Santa Teresa. Després, perquè ella no el castigués tant va dictar una llei convertint la maçoneria en crim de rebel·lió. I és clar, hi ha molta gent que encara té por. Per què hi estava obsessionat? Als feixistes, el lliurepensament no els fa mai el pes. Però a Benet XVI, què li passava? Hi ha una coincidència molt sospitosa: el papa va formular aquesta barbaritat just el mateix any, el 2005, en què es va crear la Gran Lògia Femenina d'Espanya. Es va constituir a Barcelona i provenia de la Gran Lògia francesa. Que potser li va fer por que proliferessin les lògies maçones femenines?

A Barcelona hi ha la dona maçona més jove d’Europa però no vol dir el seu nom ni vol deixar veure el seu rostre. Per què? Quan estem segurs del que fem i ara que Franco i Benet XVI ja passen comptes de les seves atrocitats el primer i dels seus errors el segon, no podrien presumir d’allò que tant bé els fa?

Que cadascú adopti lliurement les creences que vulgui, que les posi en pràctica com vulgui... però, ara, encara és necessari amagar-se’n? La Gran Lògia Femenina d'Espanya té 250 «germanes» inscrites. Evidentment, no són influencers. I la majoria tenen por que els perjudiqui a la feina perquè creuen que a Catalunya encara està mal vista.

La gran mestra de la Gran Lògia Femenina d'Espanya, Mar Sánchez Bergua, diu que «no som secretes, som discretes». Anhelen la millora personal i el desenvolupament moral i espiritual amb la pràctica de la virtut i de valors universals com la justícia, la igualtat i la llibertat.

I és que tothom ha de ser lliure de creure i practicar allò que li fa bé... però fer-ho a les fosques, no ho deixa gaire clar.

Enriqueta Fávez, metgessa vestida d’home

L’historiador cubà Julio César González Pagés, a Por andar vestida de hombre i Antonio Benítez Rojo, amb la novel·la biogràfica Mujer en traje de batalla, ens expliquen l’apassionant i inusual vida d’aquesta dona.

Nascuda a Lausana el 1791, va estar casada amb un soldat de l’exèrcit de Napoleó, al que seguia. Varen tenir un fill però se’ls va morir al cap de pocs dies. Poc temps després es va morir el marit i ella va decidir vestir-se d’home i assumir la identitat masculina del seu marit i rellevar-lo en la seva posició a la línia de combat. Va deixar l’exèrcit i va estudiar medicina a París quan era una professió exclusivament masculina. I com a metgessa, vestida d’home va servir durant la campanya russa de la guerra napoleònica. Va ser presonera de guerra però, en ser alliberada, va posar rumb cap a Cuba i va recalar a Baracoa. El 1823 ja era una reconeguda cirurgiana. Convertint-se així en la primera dona en exercir la medicina en tota l’Amèrica Llatina.

Perquè Elisabeth Blackwell, la britànica reconeguda internacionalment com la primera dona en practicar la medicina al continent americà havia nascut el 1821 quan Enriqueta ja passava consulta i operava. A La Havana havia hagut de revalidar el seu títol i s’havia convertit en uns dels tres únics metges cirurgians en tota l’àrea del Carib.

Més tard, va casar-se per l’església amb Juana de León. Van ser les primeres dones casades per l’església en tota Hisponoamèrica. Un fet únic per l’època perquè tot i que anava vestida d’home i feia el rol d’home ella era conscient que no ho era, encara que se’n sentís. Va ser molt transgressora i va arriscar també la seva vida. A partir d’unes cartes entre elles, hem pogut saber que van viure una autèntica relació lèsbica de comú acord.

Però a Enriqueta li agradava beure i, sovint tornava borratxa a casa. Un dia, totalment descontrolada pels efectes de l’alcohol, una criada de la casa va veure-la mig despullada i va adonar-se que tenia pits.

Juana va agafar una por terrible i, aconsellada pels familiars, va decidir denunciar-la per poder salvar-se ella.

Al judici va declarar que s’hi havia casat perquè, en aquells moments, es trobava del tot desemparada. I va afegir-hi que Enriqueta havia consumat «artificialmente» el matrimoni de manera que «la decencia no permite referir» i que s’havia aprofitat d’ella abusant de la seva bondat i inexperiència.

Va ser deportada a Nova Orleans i obligada a la vida religiosa com a Sor Magdalena a la Congregació de les Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paül on va tenir cura dels malalts i de les parteres.

Va intentar, tot i que inútilment, tornar a Cuba i retrobar la seva esposa. Es conserva una carta que va enviar a Juana quan segurament aquesta ja era morta.

I és que per més lleis que hi hagués a l’època, ella va viure com se sentia: com un home en un cos de dona. I obligada a separar-se, va seguir estimant la seva esposa. El 1836 van enterrar-la amb hàbit i pel ritus catòlic.

5è lliurament

 LA HISTÒRIA DE L’HORTÈNSIA 

Quan va néixer la Meritxell, als seus pares ja els havien fugit les carícies de la passió primerenca. Vivien sota el mateix sostre, però com uns mitjons desparionats. Ell no n’havia estat mai, d’enamorat, però sabia vendre cotxes i engalipar clients. De la mateixa manera, va saber ensibornar una noia delerosa d’amor i de sexe que reclamava amb urgència un pretendent. Ella vivia dolguda perquè, tot i ser rica, no trobava xicot. Quan el Serni va començar a rondar-la —a contracor, perquè ella hauria preferit alguna cosa més que un venedor de cotxes— va voler aprofitar l’oportunitat. Ell es feia passar per empresari i ella no coneixia els negocis fraudulents. En aquells moments, el garatge de mecànic ja només era una tapadora de bitllets provinents del delicte. L’aspecte de l’Hortènsia, tot i tenir unes faccions passadores, no era acollidor. Els cabells bonics d’un to vermellós poc habitual i una pell fina, massa bronzejada per la vida de muntanya, s’espatllaven amb uns ulls grans un pèl desorbitats; i els llavis eren tan prims que semblaven engolir-li la boca. Havia estat malcriada per uns pares grans que, més que com una filla, l’havien tractada com una neta. I se’ls havia tornat consentida i capritxosa. Els resultava més còmode donar-li allò que volia que veure-la plorar i provar de fer-li entendre el que era just, correcte o raonable. L’Hortènsia estava acostumada a sortir-se amb la seva i tant li feia com ho obtenia. De petita ho havia aconseguit marranejant; de gran, havia fet servir, més o menys descaradament, tècniques xantatgistes. Era poc espavilada i per això, sabent-se rica, havia esperat que el casament li truqués a la porta mentre ella es brodava el millor aixovar que mai no haguessin pogut veure les noies casadores que ella freqüentava. Brodava com els àngels però, algunes peces, per fer-les més ostentoses del compte, li havien quedat excessivament enfarfegades. Hi tenia paciència i li sobrava temps: les gires dels llençols no les deixava fins que ja no li cabien ni més fulles ni flors ni rames entortolligades, i a les tovalles semblava brodar-hi jardins, amb les seves lletres als quatre costats. Com que li sortia molt bé, ho volia demostrar. Si hagués fet cas del pare, hauria intentat treure’s el títol de tenidoria que tan bé li hagués anat per poder portar els comptes familiars. Però estudiar li costava i la mare va preferir resultar-li agradosa tot deslliurant-la de la càrrega de l’esforç. Els diners l’havien fet orgullosa —no es va esforçar gens a dissimular-ho— i confiava, amb una seguretat exagerada, que trobaria un bon partit. Però ni els pares van poder trobar-l’hi perquè l’enveja havia fet córrer, sense arribar al portal de casa seva, que havia patit una cremada que li havia deixat el cos gravat. I les cremades feien angúnia als xicots. Menys al Serni de cal Bou, perquè ell tenia uns altres interessos. Els cossos esplèndids ja sabia on trobar-los. Amb el pas del temps, els brodats s’empolsinaven i l’Hortènsia va tenir la pensada, excessivament agosarada, d’aprofitar-se del seu cabell. Era el més bonic que tenia. S’hi posava pintes lluents per fer-se mirar i es deixava alguna metxa com si el vent l’hi hagués robat del niu que recollia l’agulla. Sovint, feia veure que li queien les pintes i deixava lliscar aquell matoll mig vermellós, esquena avall, com un sallent. Un dia que l’Hortènsia jugava amb els seus cabells, el Serni, quan ja no li quedaven restes de ronya a les ungles i portava sabates fetes a mida, va decidir emprendre la  conquesta. Se li va acostar per darrere i li va xiuxiuejar, alenant-li plaentment al coll amb força desvergonyiment: 

—Vols que te les posi jo, les pintes? 

I l’Hortènsia, abaixant els ulls com hauria fet una noia decent, se les va deixar posar. 

—Vols fer un passeig?