dissabte, 27 de novembre de 2021

eWoman Business


No és el mateix córrer per una pista plena d’obstacles que, així que avances, et vagin posat una catifa que amoroseixi el pas.

És així com explicaria alguna de les tantes diferències que existeixen, entre homes i dones, en la cursa professional: entrebancs o avantatges. On serien les dones si, en lloc d’obstacles, se’ls hagués ofert les mateixes avantatges que als homes? I on serien els homes d’haver tingut els obstacles de les dones? Caldria imaginar-ho sovint, no oblidar-ho mai i compensar-ho amb presa i satisfactòriament.

Un exemple d’aquesta voluntat ha estat, no fa gaires dies, a Madrid, la celebració d’un esdeveniment, eWoman Business, patrocinat per la revista Woman i Prensa Ibérica. Un grup empresarial audiovisual que té com a president, com no?, un home. També s’hi ha sumat Womenalia, la xarxa més gran de dones professionals i emprenedores de parla hispana amb més de tres-centes mil womenalias.

L’acte volia impulsar la presència femenina en llocs de responsabilitat a les empreses. Poc escaient per a Prensa Ibérica amb un home al capdavant.

Una de les idees més ben acollides va ser que avançar en igualtat no és possible sense els homes. D’acord. Però aquests han estat els causants de les desigualtats. I per tant, el que urgeix és aconseguir que les empreses calculin els anys que porten amb presidents masculins i cedeixin els mateixos anys a les presidentes. A veure què passa? Així sí que col·laborarien. Perquè en això de fer passes al costat, molts homes van molt endarrerits. I algunes dones tampoc hi ajuden.

Per tal d’afavorir el diàleg, la trobada es va organitzar en diferents taules de debat centrades en diferents temes: igualtat, lideratge femení, recursos per a la recuperació econòmica després de la pandèmia, els desafiament de la sostenibilitat i els nous reptes tecnològics.

Pels títols ja ens adonem que només dos de cinc poden atènyer realment a la problemàtica exclusivament femenina. Que era del que es tractava, oi? Doncs no va ser així, es va parlar molt de tecnologia, d’economia, de sostenibilitat... i poc de com ajudar les dones.

Breus mencions: la catedràtica Begoña Gómez va parlar de la necessitat d’integrar una perspectiva feminista. Gens novedós. Endesa va exposar el seu programa d’ocupabilitat per a dones en zones rurals (només rurals?). Cal saber que la llista de directius d’Endesa té quinze homes i dues dones. Tot dit. La presidenta de Shell España va plantejar la voluntat de tenir un 40% (per què no el 50%) de dones el 2030 ( falten no anys!!!!) de dones en llocs d’alta direcció.

Al final final, potser per cobrir l’expedient, es va parlar més específicament de l’emprenedoria femenina i del paper de la dona en l’empresa. Però cap mesura que suposi un avenç. L’esdeveniment maquilla una voluntat potser tot just aparent.

I és que tot i les millores que es van aconseguint, repetir idees aparentment conciliadores, sense lleis reals, no porta enlloc.

diumenge, 21 de novembre de 2021

Es va fer passar per boja...


Nellie Blay era la signatura periodística d’Elizabeth Jane Cochran, nascuda a Pennsilvània el 1864. També va ser coneguda com la Pink pel vestit rosa llampant amb el que va ser batejada. Més endavant va afegir una e al seu cognom per feminitzar-lo.

És una periodista coneguda? Quanta gent sap que als anys vuitanta del 1800 ella ja va fer periodisme d’investigació i en va ser pionera? Encara faltaven uns noranta anys pel cas Watergate, una de les fites del periodisme d’investigació. El que vol posar llum a la foscor de casos que s’han intentat ocultar de manera deliberada per part del poder o de manera accidental per culpa de dades o circumstàncies que en dificulten la comprensió.

Un dia, llegint una columna sexista, Nellie es va empipar tant que va escriure una agressiva resposta a l’editor. Aquest la va contractar com a reportera i després d’escriure uns quants articles d’investigació, es va traslladar a Nova York i va ser acceptada per Pulitzer al seu diari New York World.

Va encarregar-li un reportatge sobre un centre psiquiàtric de dones. Per poder arribar al fons de la qüestió va decidir fer-se passar per boja. Va assajar moltes hores davant del mirall, es va canviar el nom i va començar a cridar que buscava uns baguls perduts. Tot això, després de passar algunes setmanes sense dutxar-se. Aviat, la policia va retenir-la i van ingressar-la en aquell centre psiquiàtric (que era conegut com la «deixalleria humana de Nova York).

Hi va viure una terrible i tràgica experiència. Les pacients semblaven blaves pel fred que passaven. Les obligaven a dutxar-se amb aigua molt freda i bruta. Constantment eren maltractades; especialment si no obeïen o no engolien les píndoles que els donaven. Va haver de menjar aliments en descomposició. Els injectaven morfina i cloral (que els ocasionava problemes gàstrics, fallada renal, cardíaca i hepàtica).

Esgotada i afamada, als deu dies, els advocats del diari van organitzar el seu alliberament. Va sortir-ne amb una gran ànsia per escriure el que hi havia vist i viscut. El llibre va titular-se «Deu dies en una casa de bojos» La història va tenir molta repercussió i les autoritats es van veure obligades a investigar l’assumpte. Com a conseqüència es va reformar la institució.

Després de passar uns anys sense escriure, va fer un reportatge sobre la convenció a favor del vot femení i, posteriorment, va fer el seguiment de la I Guerra Mundial des del front oriental europeu.

Se li ha fet algun monument? I tant: un petit parc d’atraccions de Brooklyn porta el seu nom en recordança de la volta al món que va fer en setanta-dos dies, sis hores, onze minuts i catorze segons, establint un nou rècord mundial. Quanta generositat feminista!

I és que si algunes dones del 1800 van aconseguir treballar gràcies a la seva vàlua, després d’aprofitar els seus talents, sembla que ningú no es recordi d’elles. Perquè eren dones? Perquè els tenien enveja? Perquè feien ombra? Poca dignitat masculina, segurament.



dissabte, 13 de novembre de 2021

Jo que no he conegut els homes


És el títol d’una novel·la de Jacqueline Harpman, escriptora i psicoanalista belga d’origen jueu. La seva vida va quedar marcada de jove per la invasió nazi. La família va fugir a Casablanca fins que es va acabar la II Guerra Mundial. Però no tota la família va poder escapar-se i, una part, va morir a Auschwitz. La seva obra literària va començar pràcticament amb més de cinquanta anys. Va escriure unes quinze novel·les i va guanyar molts premis.

La seva obra no ha obtingut com tantes vegades, el reconeixement literari que es mereix.

D’entrada, el títol pot suggerir moltes propostes feministes. Però no només. Us imagineu un món només de dones? Jo sí! Però a ells també els necessitem.

La protagonista és una nena que viu engabiada amb quaranta dones. Estan controlades per uns vigilants que en tenen cura i les alimenten però no les deixen sortir sota l’amenaça d’un fuet per deixuplinar-les. La nena ni tan sols té nom ni passat. Mai no ha viscut en llibertat. Però les altres dones sí, i recorden l’olor del sabó, el goig del vent i el plaer de la seva pròpia sexualitat. La nena creix i s’educa escoltant les vivències d’aquestes dones. Que són esquerpes amb ella per la seva deshumanització.

Un dia, però, una sirena molt forta les alerta que la porta és oberta i els vigilants han desaparegut. No gosen sortir però poc a poc, el desig i la curiositat les empenyen a fora. Les dones grans emprenen el camí a la recerca de la vida que havien conegut. Però la nena no pot buscar allò que no coneix.

Fent camí van trobant altres refugis però, amb les persones mortes. Van passant els anys i segueixen caminant sense destí.

Viure a l’aire lliure es converteix en una altra presó perquè no hi tenen cap futur. La nena ha de veure com les companyes es van fent grans, emmalalteixen i moren. I ella es queda sola. Durant vint anys vagareja pels camins i es fa moltes preguntes sense resposta.

Quan la nena es fa gran es qüestiona les preguntes cabdals de la condició humana: la llibertat, la mort, la por de la mort, el poder, la traïció, el desig, la dignitat, la capacitat d’estimar, els límits de la crueltat, la violència... I la història es converteix, mitjançant aquestes preguntes, en una faula literària d’art en majúscules, sobre la condició humana. És com un petit tractat de filosofia literària.

I tot passa en un món irreconeixible que no ens parla del nazisme però que hi plana ben clarament. No hi trobem una violència explícita però sí soterrada.

Em pregunto: l’autora hauria pogut explicar el mateix amb uns protagonistes masculins? Tinc plena certesa que no! Les preguntes serien diferents i les respostes també.

S’enfronten de la mateixa manera a la violència, al poder, a la crueltat, els homes? No! La seva capacitat d’estimar té els mateixos condicionants que la de les dones? No!

I és que ser home o dona condiciona la llibertat personal. I hi ha llibertats que són més esclaves que alguns captiveris.



dissabte, 6 de novembre de 2021

Cançons populars infantils intolerables


Estic orgullosa de ser dona i no home. Però és i sobretot ha estat, molt difícil. Si Plató ja deia: «Dono gràcies al cel que m’ha fet lliure i no esclau, que m’ha fet home i no dona», deuria ser per alguna cosa.

Fa trenta i pocs anys jo cantava cançons infantils que eren masclistes, racistes... als meus fills. I no n’hi havia consciència; les meves amistats i jo crèiem que cantàvem cançons prou adients.

Però arriba el dia que tornes a cantar cançons infantils, al cap de més de trenta anys, i t’adones que a la teva neta no pots cantar-li allò que de joves fèiem passar bou per banya grossa.

He llegit l’estudi de la Imma Olivera, amb les cançons dels llibres de text del 2004, quan jo cantava als meus fills i les conclusions són esborronadores.

Per citar-ne algunes, de les 382 analitzades, a 270 no hi sortia cap dona i a 93 només una. El model més freqüent amb el que s’han identificat moltes nenes i que han reproduït com normal és: les dones son quasi invisibles; si apareixen tenen papers passius; estan discriminades per sexe i per edat (les nenes i les velles quasi ni apareixen); no tenen quasi mai nom, se les menciona amb genèrics que fan referència al seu ofici o condició; se les interpel·la amb diminutius com a senyal de proteccionisme i dependència; el tret més valorat és la bellesa física: de cabells llargs, pentinada, prima, jove i feliç; el fet més important és la maternitat; la finalitat de la seva vida és el casament.

De les quatre úniques cançons que qüestionaven la moral tradicional pel fet que la dona tingués iniciativa pròpia, A la presó de Lleida, per exemple, «la nina» escolta els presos i els diu «d’aquí us trauré jo»... però el pare l’endemà els vol penjar tots; i ella s’exclama: «pengeu m’hi a mi tot».

Les cançons tradicionals ara són les sèries des d’una adolescència primerenca, solen convertir-se en sistemes de control social en divulgar un determinat codi social.

Les cançons infantils també poden tenir aquest rol. Per sort, la Dàmaris Gelabert pedagoga, musicoterapeuta, autora i cantant de cançons infantils, ha omplert magistralment aquest buit amb cançons que arraconen masclismes, racismes, violències, pors inútils... i tenen un alt contingut pedagògic, tot cuidant l’aspecte musical. Les seves cançons són eines d’aprenentatge d’hàbits, ensenyaments bàsics i valors educatius. Des de 1998 ha editat setze àlbums i més de dues centes cançons. El seu canal Youtube té més de 800 milions de visualitzacions (el més vist català), i 2 milions de subscriptors.

A més, el Pot Petit és un grup musical el preferit dels progenitors que ara estan educant les seves criatures. Helena Bagué actriu, cantant i mestra catalana és una de les fundadores. Canten valors com la igualtat de gènere i la diversitat, el treball de les emocions, l’amistat o el respecte pel medi ambient.

I és que cal repensar seriosament quins valors volem transmetre a la mainada perquè el seu món pugui ser millor.



dissabte, 30 d’octubre de 2021

La princesa d’Espanya i l’escola pública


Amb qüestions d’ensenyament em postularia com a comunista-marxista-leninsta-lerrouxista-igualitària-paritària-competitiva... L’ensenyament ha de ser de la millor qualitat possible i per a tothom igual.

No la conec pas, la princesa del país veí. Que per mala sort també ostenta títols de terres catalanes. Amb l’amoral i estafador avi que té i l’odi que sent son pare per Catalunya, no sé per què encara no l’han desposseïda de tan immerescudes atribucions.

La xiqueta, de petita, va ser matriculada al Colegio Santa María de los Rosales. Que pel nom, ja es veu que molt laic no pot ser. L’educació religiosa ha de fer-se en família i als centres específics de cada religió.

Evidentment, el Colegio no és barat. Com que tenen dues filles, els reis paguen al voltant de catorze mil euros per curs. Que vol dir uns set-cents euros per mes per cada una.

Aquest elitista centre va ser escollit entre altres coses perquè ensenya protocol al seu alumnat. Necessari per a una princesa, potser sí... però esperem que no li hagi arrabassat hores d’aprendre a pensar amb comprensió, sense ràbia, amb un mínim de moral (si més no, més alta que avi i padrí), amb modernitat...

També els ensenyen a menjar amb una educació extrema. A casa, van ensenyar-me’n la mare i el pare... i si es tracta de pelar el raïm amb ganivet, tampoc els fa falta perquè mai no els en donen a les seves taules de compromís. I una altra exigència: baixar les escales sense fer cops amb les sabates ni soroll. Impensable en un centre públic. Però si fos necessari per aprendre a raonar correctament, se’n sortirien.

Als reis també els va encapritxar un altre detallet: unes instal·lacions esportives de luxe. Com a país, no seria millor que cap criatura tingués unes instal·lacions de luxe mentre d’altres no en tenen? No seria millor fer-ne per tothom i sense luxes?

Però tot i els diners, el Colegio no excel·leix per la seva qualitat acadèmica. A les proves de selectivitat, no destaquen en res. I una ex-alumna va explicar que el nivell de batxillerat era força baix i que els alumnes es relaxaven perquè si treien un quatre, els regalaven el cinc. Quants cincs no li hauran regalat?!

De la princesa, mai no he sentit dir que tingués notes brillants. Si fos així, ho sabríem i la premsa del cor n’aniria plena.

Bé que es pot llegir a la perruqueria que la filla de l’altra princesa, la del «pueblo», sí que ha acabat la seva carrera en un exclusiu centre anglès amb matrícules.

I ara, als seus quinze abrils, els reis no li han trobat escola prou bona, allà als voltants del seu palau. No haurien els reis d’un país donar exemple de confiança en la seva docència? Si no els convenç, que la facin millorar. Per a tots.

Es veu que hi ha molta reialesa per terres angleses, però haurien de ser més conscients del mal exemple que donen.

I és que si el socialisme espanyol és feliç mantenint una futura reina a l’estranger, no podrien, al menys, demanar-li un comportament més exemplar.



dissabte, 23 d’octubre de 2021

Dolors Aleu, a classe amb escortes


A les dones se’ns ha exigit més del doble i se’ns ha retribuït molt menys de la meitat. Per tant, la diferència, a més d’abismal, és numèricament desorbitada.

La Dolors Alleu i Riera va néixer l’abril de 1857 a Barcelona. El seu pare era un polític influent i va poder i voler pagar-li els estudis tot i ser dona.

Amb disset anys acabà el batxillerat i ingressà a la Facultat de Medicina. Son pare, per evitar problemes, li pagava dos escortes per anar i tornar de les classes. Amb vint-i-un anys acabà la carrera però no tingué permís per fer l’examen de llicenciatura, fins tres anys més tard. Perquè era dona.

El dinou de juny de 1882 passà l’examen, a Madrid, amb excel·lent. Es convertí en la primera dona llicenciada de l'Estat espanyol. L’octubre del mateix any es doctorà també a Madrid. Quatre dies després de Martina Castells i Ballespí. Va ser així la segona dona doctora de l’estat espanyol.

De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer va ser el títol de la seva tesi.

Després s'especialitzà en ginecologia i medicina infantil.

De les tres primeres dones que estudiaren medicina a l’estat espanyol (amb Maria Elena Maseras), totes tres catalanes, únicament la Dolors va exercir la professió amb dues consultes pròpies a Barcelona, durant vint-i-cinc anys: una de pediatria i l’altra de ginecologia.

Es va casar el 1883 i després vingueren dos fills.

També va ser professora d'higiene domèstica a l'Academia de Ciencias, Artes y Oficios para la Mujer fundada el 1885 per la concertista d'ideologia lliberal coneguda artísticament com a Esmeralda Cervantes; una nena prodigi de l’arpa que de gran va ser una activista per l'educació femenina i la millora de les condicions de les dones.

També va ser autora de textos de caràcter divulgatiu orientats a millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l'àmbit de la maternitat. Amb títols com Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños.

Una de les seves més pràctiques aportacions va ser el fet d’advocar perquè la dona pogués abandonar la cotilla. Aquesta oprimia fortament el tòrax i afinava la cintura de les dones. Però en dificultava la circulació sanguínia i provocava desmais.

Quan el seu fill es va morir, amb vint-i-tres anys, no va poder superar la seva mort i abandonà les seves consultes. No tornà mai més a treballar.

A Barcelona és recordada al Centre Sociosanitari Putget Dolors Aleu. A més, el 2017, el Dia de la Dona Treballadora, s'estrenà a la Sala Maldà, Barbes de balena. O de què estan fetes les cotilles, basada en la seva biografia. La protagonista va ser una rebesnéta seva. Dues aules universitàries i una residència de Barcelona, porten també el seu nom.

I és que tot i necessitar escortes i fer l’examen més tard del que tocava, la Dolors va contribuir a ajudar les dones en uns temps molt difícils per a elles. Abans del 1913, l’any que morí.









dissabte, 16 d’octubre de 2021

La mateixa pensió sense fills?


No tenir fills és una opció que no comparteixo però que és respectable com qualsevol altra.

Cada dia hi ha més dones i parelles que decideixen no tenir fills. La maternitat/paternitat ja no és una obligació sinó, afortunadament, una opció lliure.

Segons la psicòloga Elisabeth Badinter, «la noció d’instint maternal és un dels grans enganys de la humanitat»

Les dones tenen el dret de renunciar a la maternitat tant si tenen instint com si no. I sense sentir-se’n acusades.

Les estadístiques indiquen quins son els principals postulats d’homes i dones per no tenir fills: No voler portar criatures a un món complex, dolorós i mesquí. No sentir-se capaç de tenir cura d’algú durant tota una vida. Inseguretat de ser un bon progenitor. No voler arriscar l’equilibri d’una relació que funciona tal com va.

Tots aquests motius són tan respectables com vàlids.

Quant a les parelles sense fills també hi ha uns criteris que les defineixen: Parelles urbanitas. Persones centrades en el disseny, la cultura i la tecnologia. Amb gustos «cool».Persones egocèntriques i individualistes que busquen la satisfacció immediata. Que no tenen recursos per assumir aquesta responsabilitat. Que no desitgen o no poden oferir el temps que requereix un fill/a. Persones conseqüents i valentes (perquè no podran canviar la seva decisió si es penedeixen)

A Chile, m’ha cridat l’atenció un grup anomenat DINK (double income, no kids; doble ingrés sense nens), que planteja obertament l’opció de no ser pares perquè prioritzen viatjar, dedicar-se a les seves professions o projectes personals i gastar els diners que costa un nadó en altres coses. També es fan dir «childfree», lliure de fills i no sense fills perquè el «sense» es relaciona amb la falta d’alguna cosa. I aquestes persones es consideren lliures de perdre els diners, el temps, l’energia i la llibertat que implica tenir fills.

Tothom ha de poder escollir la seva opció vital sense ser mal jutjat. Però si ens fixem en la primera opció, la dels diners, cal tenir en compte què significa respecte a les persones que tenen fills amb els quals han de compartir els diners que guanyen.

Una parella amb dues criatures, a part del temps, l’energia i la llibertat, ha de repartir els seus diners entre quatre, no entre dos. Li’n quedaria una mitat menys.

Hi ha països que han demanat exempcions fiscals per a parelles amb fills. Ho trobo molt bé. Però en lloc s’ha instaurat.

Jo també hi afegiria una important retribució a les pensions.

És just que cobri la mateixa pensió una persona que ha tingut fills, que una persona que no n’ha volgut? Sense posar al mateix sac qui, volent-ne, no ha pogut tenir-los. Que no han de treballar els fills dels altres perquè aquesta pugui tenir una pensió?

I és que seria just recompensar els esforços de les parelles que, hora a hora, tiren endavant l’economia de tots. I posats a demanar, per què no es recompensa les dones que pareixen i alleten? És un gran sacrifici gens valorat.