diumenge, 13 de gener de 2019

L’Amèrica violada



No fa gaires dies, Pablo Casado amb un arravatament d’incultura proper a l’analfabetisme és va despenjar del món de l’enteniment, de l’educació i del seny, volent fer-nos empassar un titular que l’ha deixat sense ni títol de primària: «la hispanidad fue la etapa más brillante de la humanidad» Potser no sap què és la humanitat ni en minúscules ni què significa brillant aplicat a la història en majúscules.
El cas és que, per fer un repàs ràpid i perquè si vol que no és el cas pugui instruir-se, li vull explicar quatre cosetes. A ell i a tots els incultes com ell.
La conquesta d’Amèrica no tindrà mai una pàgina brillant. Les paraules que, de cop, em vénen al cap són: barbàrie, violència, tortura, mort, espoliació, furt sistemàtic... i ja pensant en les dones, violació, vexació, abús, humiliació, denigració... i em quedo curta. A més, molts d’aquest substantius van ser, presumptament, en nom de la religió. Pobra Catòlica! Només deuria pensar el dia que es canviava de camisa!
Com ens diu Núria Marrón, la conquesta també va ser: «gossos mastins ensinistrats per devorar humans, matances metòdiques, amputacions exemplaritzants de mans, nassos i pits... De veritat es pot ser tan cínic? Qui pot donar exemple sent una bèstia?
Tanmateix, tot i les crueltats esmentades, caldria recordar que el pitjor d’aquesta pàgina tan fosca, mat i negra de la història van ser les repetides bestialitats infligides a les dones. I les bestialitats, les fan les bèsties. Que no brillen enlloc, només enfosqueixen i fan vergonya supina.
Un tal Lázaro Ponte lligava nenes que ploraven i cridaven i les violava amb el vist-i-plau del seus col·legues. Perquè era un fet habitual que no es considerava punible. I les nenes que quedaven embarassades, després, eren venudes al millor preu. Les tenien en harems forçosos, les assotaven i les esquilaven fins que acataven les voluntats dels seus torturadors. Perdó, abans els he dit bèsties, però aquests espècimens, no els arriben ni a la sola de les peülles, a les bèsties més ferotges.
I quan donaven a llum, els prenien els nadons i els hi mataven davant d’elles.
Moltes d’elles eren mercaderia perquè es feien servir de regals als cacics que ho exigien.
Els colonitzadors, creient-se déus superiors als natius, també van perpetrar una dominació sexual i van propagar la llegenda de El Dorado sexual per atreure joves cap al nou món. Els que picaven tenien fusta de violadors. Com qui els animava amb aquesta propaganda.
I és que la violència sexual, tan arrelada a la incultura que em rodeja, tot i els segles que han passat, encara no sent el fàstic que produeix. I ara, com que aparentment, hi ha menys incultura, el delicte és molt més greu. I els incultes no haurien de dedicar-se a la política.



divendres, 11 de gener de 2019

I


A començaments de la primavera de 1298, Joan Alfons I d’Haro, galopa amb prestesa, punyint el ventre del seu cavall, amb les petites punxes dels seus esperons. L’agullona el neguit familiar que vol resoldre tan bon punt arribi al castell de Clavijo.
El cavall de Joan Alfons lluita galop a galop, contra un sol d’hora baixa que s’esmuny horitzó enllà, línia a línia, en la volta celestial. Aquest matí, Joan Alfons s’ha llevat d’hora. Primer ha engegat al camí, les mules amb els seus atuells i el bagatge de la comitiva, dos escuders i un parell de cavallers de la seva confiança.
Ha sortit de la ciutat pel pont dels set arcs, construït al segle XII. S’ha endinsat pel nucli antic de la ciutat de Nájera, i per la plaça de l’Estrella, s’ha dirigit cap a Santa Maria la Reial.
Allí, a la capella de la Vera Cruz hi ha el més important panteó familiar dels Haro. Hi estan enterrats la seva tieta àvia, Mencía López de Haro, reina de Portugal; el seu germà, Lope Díaz, bisbe de Segovia; els seus besavis, en sengles estàtues jacents; el seu pare Alfonso López d’Haro... Per tots ells vol resar una oració ràpida. Però al seu cosí, Lope Díaz III d’Haro vol encomanar-lo especialment a Déu. Qui sap, si per la seva turbulenta vida, la seva ànima encara vaga erràtica? Joan Alfons s’agenolla davant del seu sepulcre amb la intenció de resar i intercedir per ell; tot i la bona voluntat, la història de la seva desgràcia se li embolica amb les pregàries.
El cosí de Joan Alfons havia estat molt ambiciós i havia aconseguit casar-se amb Joana de Molina, germana de Maria de Molina, esposa del rei Sanç IV de Castella. Els cunyats s’avenien, però un assumpte de faldilles va fer que les relacions es malmetessin. El cosí, amb ganes de tornar-se a guanyar el favor reial, va proposar al rei, desafortunadament, un nou casament, ja que el seu matrimoni amb Maria de Molina, no havia estat acceptat pel papa Gregori X, per no respectar el quart grau de consanguinitat que l’església permetia entre famílies. El rei va enfadar-se tant que va ordenar immediatament que assaltessin, saquegessin i destruïssin el castell d’Haro que pertanyia a la família des de l’any 1093. Empipat, el cosí va retirar-se del costat del rei.
Aquest, quan va adonar-se que no podia tenir un bàndol tan important en contra, va reunir Corts a Valladolid amb la intenció de reconciliar-se. Però el cosí de Joan Alfons no va acceptar les seves condicions. Enfadat, el rei, el va convidar a un àpat extraordinari i el va amenaçar expressament. El cosí, ja una mica begut —i superbiós com sempre—, va arremetre contra el rei amb un ganivet. I a un gest del monarca, un cavaller que ja estava al cas, li va tallar en rodó, amb una brutal espasada, la mà dreta on hi duia el ganivet. Després, amb dos cops de maça al cap, va acabar amb la seva vida.

La vescomtessa dissortada







DOMNA MARIA ÁLVAREZ DE HARO,
BARONESSA DE CASTRE I POMAR,
VESCOMTESSA DE CARDONA I
SENYORA DE SOLSONA




I………………………………………………………………………………......….3 
Constança de Meneses, la mare...............................................................………...…4
II..................................................................................................................……......26 
Arnalda, l’abadessa de Cañas............................................................…………........31
III.....................................................................................................………..............35
Ruth, la mainadera jueva ........................................................…………..................38
IV.....................................................................................................………..............42
Cartes de Maria Álvarez, baronessa de Castre i Pomar.................…………............48
Tròtula, la amiga ......................................................................................................101
Donya Flor de Pontiac l’amistançada del vescomte de Cardona............................. 158
Maria de Canet, la jove de l’hereu ...........................................................................169
Beatriu d’Anglesola, l’altra jove...............................................................................179
Epíleg
Maria Álvarez, Vescomtessa de Cardona i Senyora de Solsona.............................. 189

dilluns, 7 de gener de 2019

Hi ha tramuntana masclista, al Bages?



A Catalunya, pioners en el que calgui i on calgui, estem a punt de solucionar el problema de la gent gran. Senzill: només cal repartir la riquesa. Però, no s’hauria de fer sense faltar a la dignitat de ningú?
Un senyor grandet del Bages (del que no es concreta la ubicació, com si es tractés d’un buscador de pisos de l’Idealista per evitar fer el xafarder), amb els seus vuitanta-dos anys repicats, encara té ànsia per buscar bones vistes femenines. I amb aquest estímul ha publicat un sorprenent anunci a la pàgina de classificats de Regió 7.
Vol companyia de la bona, el senyor. Però és més masclista, calibrat en espai, que la Seu de Manresa. Per això fa saber a tots els lectors del diari més llegit del Bages, que està interessat en trobar una dona de menys de trenta-set anys, que no sigui fumadora, que tingui bona presència (tot i que com a mínim deu estar operat de cataractes i potser porta unes ulleres d’aquelles grogues de la degeneració macular), que sigui sensible (suposo per preveure com vol ser amoixat, com si es tractés d’un encantador gatet), i amant de la natura (m’imagino que es refereix a la dels arbres i no a la dels accidents geogràfics del seu cos). Té exigències, el senyor!
I no es moca amb mitja màniga!
A part de masclista, el vellet és força maleducat i... una mica degenerat? Tant li fa que la gent pensi que es passa les bones qualitats morals pel forro!
Cal acabar l’anunci. L’home és exigent, però se li ha de reconéixer una extrema generositat: a canvi de totes aquestes bondats femenines, a la seva mort (propera per si té algun ensurt físic o llunyana si les moixaines no passen dels massatges per a l’artrosi), li llega tota la seva herència: pocs diners però una propietat valorada en uns 400.000 euros.
L’anunci, pràcticament viral, ha tingut moltes respostes i l’home ja ha fet la seva tria: es tracta d’una joveneta cubana de trenta-vuit anys, que no fuma, que és divorciada, que té dos fills (que hauran d’imaginar-se el vellet com l’avi que deuen tenir a Cuba) i que sap, suposo, com a mínim, fer bons massatges.
Incògnita: aquesta bona senyora se sentirà bona professional? O se li entortolligaran els budells cada vegada que sigui conscient de la baixesa moral del tracte?
El que dic: problema resolt. No cal construir més residències de quarta o cinquena edat.
Però no em malinterpreteu les ironies. Estic convençuda que el pobre senyor no té ningú que el pugui cuidar i si té fills, aquests no estan ni interessats en conservar la llar familiar on van créixer i on van aprendre a estimar els progenitors.
I és que la dignitat professional és fonamental per a que les transaccions laborals reïxin.

dissabte, 29 de desembre de 2018

Alcaldesses contra la prostitució



Dels 947 municipis que té Catalunya, només 172 tenen alcaldessa. És a dir, un ridícul 18% segons les últimes dades, provisionals, de la Conselleria de Governació. Només un 3% més que en les anteriors legislatures.

Com pot ser possible si a la meva mare, des de petita, li he sentit dir: «Quantes cases hi ha bones? Tantes com dones!» No són les alcaldies, com cases? Bé, cal dir que hi ha també grans alcaldes. I que potser alguna alcaldessa no ha resultat tan bona com s’esperava...

El cas és que d’aquestes 172 només 27 han demanat una llei per acabar amb la prostitució! A veure, no hauria de ser una reclamació exigida tant per homes com per dones? Qui té interès en perpetuar la prostitució? Per què? Per diners, per plaers? Només pot tenir aquesta resposta. O m’oblido d’alguna altra possibilitat? Ah! Potser a algú també li està bé veure com sofreixen, com són denigrades i humiliades les dones?

Ara, la Xarxa de Municipis Lliures de Tràfic de Dones proposa seguir el model suec, que persegueix clients i proxenetes. Ja seria hora!

No fa gaires dies, va estrenar-se un documental, «El Proxeneta» protagonitzat per un proxeneta condemnat que denuncia com es mouen els fils d'aquest món. L'acte de l'estrena també va servir per donar a conèixer el manifest «La Pau de les Dones», impulsat per la Plataforma Catalana pel Dret a No Ser Prostituïdes. La directora del documental, Mabel Lozano, ens presenta la història d’un proxeneta que va exercir durant més de 20 anys en una desena d’importants bordells de l’estat ( i que encara estan oberts). Ell sol va explotar més de 1.700 dones. I a la península més de vuit milions d’individus han pagat per tenir sexe. Quants milions d’indignitat moral!

El proxeneta també diu: «Entre llops ens coneixem. No és que sigui corrupte l'alcalde o «putero», que n'hi ha, i miren cap una altra banda. Ajuntaments, banquers, notaris, aquesta gent amb les molles que els donàvem es conformaven per a que tot això funcionés».

No us sentiu malament de pensar que esteu envoltats i envoltades de consumidors de sexe pagat?

Estem en una societat on s’ha normalitzat que els nois, quan surten de festa ― perquè primer han accedit a la sexualitat a través de la prostitució― acabin en un prostíbul.

La normalització de la prostitució ens interpel·la a tots: homes i dones. Haurien de ser els 974 alcaldes catalans qui reclamessin la seva penalització. Tots els que no ho han signat, ¿no poden tenir filles, a les quals, els seus companys, pel simple fet de ser dones, són capaços de pensar que les poden comprar?

I és que la prostitució és una malura social que urgeix eradicar. Cal que s’hi impliquin molts més que vint-i-set alcaldesses!





dimecres, 26 de desembre de 2018

El rap femení i la protesta feminista



No fa gaires dies, la veu andalusa del rap femení, Mala Rodríguez va fer un titular que em va cridar l’atenció: «nos educan para que no nos violen, però no educan a la gente para no violar» Crec que quasi hauria pogut posar directament «homes» en lloc de «gente».
Ella, que amb el nom ja fa tota una declaració d’intencions, utilitza les seves cançons de hip-hop, influenciades pel flamenc, per parlar de feminisme i de problemes socials.
Vaig començar a buscar les lletres de les seves cançons. Amb la música no m’hi he entretingut massa perquè la meva oïda, tot i ser poc fina, encara és una mica delicada. A mi, m’agrada la poesia. I la llengua que es parla al carrer, al carrer. Però barrejades, em costen una micona.
I sí, alguna estrofa feminista (entre moltes repeticions) té, la noia. A «Gitanas», la seva cançó més feminista, la sentim lamentar-se: «De frente/ ¿Dónde están mis gitanas?/ Solo ellas saben lo que se cuece aquí/ Otro fin de semana/ Dime qué quieres, a quien quiere tratar así/ Duermo sola en mi cama/mucho que pensar, poco que decir/ ¿Quién me protege? (x6) Hermosa mujer, sin dinero/ no tiene nada que hacer...
Però, tenim rap femení en català? Les entrades a google són escasses. Hi ha un interessant article: Qui ha dit que les dones no fan rap?, però en obrir la primera cançó, la lletra es en castellà.
Hi ha un grup, «Machete en boca» ―que és una altra declaració d’intencions però una mica més agressiva― que té una cançó feminista, «Pa`mi peich»: «Llamad a emergencias, però nada de esto va a cambiar/Otra mujer muerta en las noticias, no importa/Mmmm.... tu no eres machista eres idiota, sí/La tele te engaña y tu de compras/Ya nada me extraña, se nota la presión,/políticos y civiles no hablamos el mismo idioma...
El grup està format per quatre noies valencianes, La Prima, San, La Charli y Jazzwoman que escriuen cançons de rap combatiu.
Però cançons en català, costen de trobar. Hi ha un altre grup, Les Pupil·les, format per dos cantants, Natàlia Pons i Mireia Matoses i un discjòquei, Joan Rodríguez. El seu estil es defineix com a rap electrònic feminista, amb bases de reggaeton. La lletra de «Les silenciades» ens explica quatre històries de quatre dones . La Marta, que treballa en una bar i la seva «jefa» l’humilia. La Isa, que l’acomiaden del supermercat perquè ha quedat prenyada. La Marga fa feines en una casa i el senyoret l’assetja sexualment. I la Carme, que treballa tot el dia i a les onze de la nit encara prepara el dinar familiar per l’endemà. I la tornada: «Són les oblidades, les silenciades anònimes, les que no són escoltades, són a les que callen les veus, són les quotidianes que ningú veu»
I és que el rap, sigui en porto-riqueny o en català sempre és combatiu i denuncia una societat insatisfactòria. Està bé, però de lletres feministes i catalanes, encara en falten moltes.



dissabte, 22 de desembre de 2018

«Bicho» i «hija de puta», va dir el jutge



Oi que aquestes paraules no les hauria de pronunciar ni un adolescent per barallar-se amb una companya de classe, ni cap persona ben educada, ni cap persona decent, ni cap persona... Doncs al país veí, les pot dir un jutge tot rient-se de la seva víctima. Francisco Javier Martínez Derqui instrueix els procediments civils i penals derivats del divorci i de les dues denuncies per maltractaments psicològics, amenaces i coaccions presentades per María Sanjuan.
Quan es va acabar la vista, algú va oblidar-se de desconnectar la gravadora i es pot sentir perfectament com el magistrat (que ja hauria d’estar cessat de feina i sou) es burlava de la Maria. No sols amb aquests insults de «bicho» i «hija de puta»; a més tenia la baixesa moral de riure’s de la pobra víctima imaginant-se-la al «Sálvame» perquè ella és model i ell un empresari d’una família molt notòria de Madrid.
La Maria no havia pogut anar a la vista perquè en assabentar-se que el jutge li havia retirat l’ordre de protecció (quan l’informe policial era de valoració de risc extrem), va tenir un atac de pànic i va ser ingressada d’urgència. Per què un jutge prefereix córrer el risc de violència extrema i no s’até a la prudència? Quantes respostes se m’acuden, a part de masclisme i maldat? Moltes: mal professional, misogin...
La Maria havia denunciat que el marit li tornava a casa borratxo. Al principi, a les nits, i l’amenaçava a ella i a les criatures. Que n’agafava una i es tancava amb ella a l’habitació. Que després va començar a amenaçar-la també de dia i davant d’altres persones. Que l’havia deixada sense recursos econòmics retirant-li la targeta bancària i li havia posat vigilants de seguretat dins de casa. Aquests no la deixaven ni anar sola a veure les criatures quan ploraven.
Que potser es tracta d’un cas de gels desfermats? Doncs si tenen tants diners, per què no fa tractament? I deixa de beure! Com si la Maria no tingués prou problemes, a sobre, qui l’hauria de defensar, un jutge, és tan dolent i mal professional que s’esforça en ensorrar-la més avall.
En la gravació també es riu de l’ensurt que tindrà en veure que li ha retirat la custòdia dels nens durant les vacances escolars i que li ha ampliat el règim de visites. Deixar-li al pare unes criatures que ha amenaçat i que ha utilitzat per amenaçar la mare? Que ha estudiat a la Juan Carlos?
El cínic, a més, va tenir la mesquinesa de dir que les hi retirava perquè es pogués recuperar millor? Ni un porc, li faria això a una truja!
I és que la impunitat de la injustícia, en excés arrelada tant a les altes com a les baixes instàncies de Madrid, no fa sinó malmetre els individus i, de pas, la societat.