dilluns, 15 d’agost de 2022

La meva plaça


Tinc l'honor de pertànyer al Col·lectiu Lola Palau i, quinzenalment, publiquem la nostra secció: Els mil i un dissabtes de la Lola Palau. Aquest és el meu primer text: La meva plaça. La meva ara, és la de Solsona, però podrien ser moltes places com aquesta. 


La meva plaça

Fils de seda allargats, esprimatxats i cargolats com columnes salomòniques. Caient en sallent davant les portes envidrades del meu balcó. Més blancs que les darreres llum de l’ocàs. Enlluernant els meus cabells, deslluïts de tants sols ponents. Tanmateix, és matí i l’astre m’escalfa la vida amb calidesa.

Asseguda sobre una cadira que necessita rodes, espio, per les escletxes de la seda, la meva plaça. Hi veig l’ara i els records no tan acolorits. Però aquestes penses destintades i tan arrelades a la meva terra i al meu seny també m’arriben a les ninetes i m’animen l’ànim. Les tintures enlluernadores de l’avui però, em destorben una miqueta les nostàlgies fosques dels meus ahirs. Per sort, puc seguir sotjant-la però, de dia en dia, volen fer-me-la fugir. Perquè plaça i jo passem l’hivern.

L’ara ple de colors el visc decolorat d’hivern i, encara que aquest pot lluir preciós en postals boniques, jo ja no puc trepitjar-lo com les primaveres dels meus ahirs. I m’enfado. Perquè la vida de la meva infantesa i la d’ara, poc tenen a veure. Jo tampoc.

Els bancs de la plaça, ara enrajolada i envoltada pel lleig que fan els cotxes estridentment acolorits i mal aparcats, tenen la pega de no estar tots a solell. I velletes com jo busquen aquells seients assolellats amb un afany quasi infantil de victòria, per reposar-hi la vida, una estona, al sol. Per amorosir-la, per descansar de les quatre parets de casa. I si no poden arribar-hi soles, les acompanya alguna dona més jove que els fa de bàcul. Perquè moltes també necessiten una crossa per poder sobreviure en un país estranger que les acull sense gaires cordialitats.

Les que porten rodes per peus com jo, em fan tristor perquè se m’assemblen. Encara que, presumida, intento cada dia, passar-me la pinta i posar-me sabates. No vull que ningú em tregui a la meva plaça amb sabatilles. Ni que em posin, sobre els genolls, cap flassada deslluïda per semblar la malalta que sóc. Sempre els la llenço a terra.

I em distrec mirant les bosses carregades que porten algunes senyores per poder fer el dinar. Ja no hi passa ningú amb el diari sota el braç. I en algun racó distret, alguna jove que té festa, fa una cigarreta tot mirant els seus missatges de mòbil. Algun dia, alguna criatura que no ha pogut anar a l’escola potser algun mal de panxa d’aquells d’anar a la metgessa, es passa l’enrabiada al gronxador.

Ja no puc llegir, però la meva plaça segueix explicant-me moltes històries que em permeten fer trampes al temps. L’enganyo amb la companyia dels records. De quan era petita i, a la tarda, després de berenar pa amb mantega acompanyat d’un bocinet de xocolata i fer els deures llavors n’hi havia molts, i molts càstigs de còpies, sortia a jugar-hi. Estava per empedrar, amb terra que s’enfangava amb la pluja i rocs que se’t clavaven als genolls en caure. Però, llavors, la mercromina sortia de la porta de la casa que primer havia vist l’accident. Els veïns d’aquells temps ens dèiem pel nom i ens ajudàvem. I la mercromina, després de dibuixar una taca sobre la nafra, queia en regalims per les cames. I els dibuixos permetien imaginar tant ogres com llaminadures. Però també delatava que havíem jugat més goludament que havíem berenat. I a casa, hi havia renys. I si la roba s’havia esparracat, càstigs. Els diners, quan les places no estaven empedrades, no permetien tenir gaires mudes.

Amb tot, hi havia excepcions. Si la mare sortia per ensenyar-te a anar amb bicicleta normalment atrotinada pels germans que et precedien, encara que la nafra, en caure, fos com un botó d’abric, no hi havia càstig. Aprendre a anar amb bicicleta com molts altres aprenentatges, és una victòria precedida, de manera inevitable, de derrotes. De genolls «espalastrats».

M’hi vaig fer gran, tot jugant, a la plaça. I van enrajolar-la i varen posar-li bancs. I molts vespres estiuencs, amb l’edat de la insolència, amb amigues o nòvios sense confirmar, ens hi assèiem. On hi hauria hagut d’haver les butxaques del darrere dels pantalons perquè el rector ja havia donat permís a les noies per portar-ne, nosaltres hi posàvem les sabates brutes. I on hi hauria hagut de reposar l’esquena, hi anaven a espetegar els pantalons. I amb l’arrogància dels poc instruïts en assumptes de vida, parlàvem de canviar el món. I estàvem certs que quasi havíem d’aconseguir-ho perquè volíem ser millors que els autoritaris dels nostres pares. Més endavant, varen arribar les ballades els capvespres de dissabte, arrambades perquè el marit era acabat d’estrenar.

Després, la plaça va fer-se’m fonedissa: els fills, la feina i les afliccions necessàries o injustes, m’impediren gaudir-la.

I mentrestant, ella, anava construint-se com un espai per a la confrontació ―de diferents ètnies i cultures―. I per a la reconciliació ―amb nens i nenes compartint un joc, encistellant una pilota.

I ara que la plaça dels meus ahirs és només un miratge, hi conservo el meu sentit de pertinença, perquè els seus records encara m’hi emparen.






dissabte, 13 d’agost de 2022

Felip V era un maltractador sexual


De tots és sabut que Felip V va ser un rei extremadament pertorbat. A Europa, les famílies reials es casaven, tot i ser per exemple cosins, entre ells. I Felip V era cosí de la seva primera esposa Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, la que odiava els catalans. El 1701, quan es casen a Figueres, ell té divuit anys i ella tretze. Algú s’imagina una noia de 2n d’ESO fent de reina ni que sigui de l’Alt Empordà?

La consanguinitat va provocar i ha provocat moltes malalties mentals, a part de físiques, a la reialesa espanyola. Felip V patia de recurrents trastorns psicològics que van derivar en una greu depressió. I tot això amanit amb un excés de vicis.

Es diu que la seva primera esposa va morir, dotze anys després, a causa dels excessos sexuals que ell li infligia. Practicava l’orgasme múltiple i la masturbació a diari. Després, per una doble moral, sentia una gran culpa i suplica el perdó. Però persistia en el vici.

A la seva segona esposa amb qui va voler passar per voluntat pròpia, la seva primera nit de noces, al llit on havia mort la primera, l’obligava a practicar un joc sexual de moda a la immoral cort francesa: l’impàvid. Consistia en asseure sis homes, desvestits de cintura per avall, al voltant d’una taula, amb unes tovalles fins al terra (com les de les taules amb braser); i una noia quasi despullada es posava a sota per escalfar-los; guanyava aquell que sabia mantenir-se més impàvid a les seves excitacions. Felip V obligava la seva esposa a contemplar el joc mentre ell la penetrava per darrere.

Els historiadors sempre han intentat protegir els escàndols dels que manen, per protegir-se ells mateixos. Així es poden explicar grans barbaritats de la Història.

Les dues esposes maltractades, però, també van tenir la seva ascendència sobre l’horrible figura reial.

Felip V va ser un rei absolutista que seguia el model francès dels seus avantpassats. El centralisme i el conservadorisme han estat dos trets de la cort espanyola fins al present. La pèrdua del pretendent per part de la Corona d’Aragó, l’arxiduc Carles, va provocar a més, que Felip V exercís una forta repressió i anul·lés molts dels seus drets històrics. Felip VI, tres segles més endavant, (amb molt menys poder), encara l’està imitant.

Catalunya no era absolutista i els seu reis estaven fiscalitzats per les Constitucions del país. Felip i Maria Lluïsa odiaven els catalans. Quan ella va quedar de regent, va convertir en paper higiènic (brut, per descomptat) les Corts que el Borbó i els catalans havien negociat i signat.

Quan el Borbó prometia perdonar i respectar les Constitucions catalanes a canvi que Catalunya respectés Felip V com a rei, es va presentar la dolenta reina advertint que «era capaç de llançar els fills pel balcó de palau, abans que perdonar els catalans». Abans sense hereu que deixar de fer mal als catalans.

I és que la immoralitat, sigui sexual o política, és un mal vici que la monarquia espanyola arrossega des de segles enllà.



divendres, 5 d’agost de 2022

Creu de Sant Jordi al masclisme castellà


La Creu de Sant Jordi és una distinció de la Generalitat de Catalunya per «distingir les persones... que pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat...»

Els Estopa són dos xiquets, originaris del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, que es van posar aquest nom perquè en castellà, vol dir colpejar o donar una pallissa; també fa referència, en una altra accepció l’originària, a preparar-se per a encendre foc. I aquesta és la seva intenció amb les seves lletres de rumbes «canalles i urbanes» ( em diu la Viquipèdia perquè jo només els he escoltat quan no he pogut evitar-ho). I entenent que «canalla» aquí fa referència a «home menyspreable i de comportament dolent» (segons el diccionari català).

Actualment tenen 46 i 43 anys i, de tota la seva discografia tenen nou àlbums enregistrats, només una sola cançó és en català. I els hi va escriure l’Albert Pla. Quanta identitat catalana per haver viscut i estar escolaritzats en català. I després diran que l’escola catalana...

Quina és la identitat que defensen aquests xiquets que canten en castellà i són masclistes? La meva no! I estic segura que la de molts i molts catalans, tampoc. Altra cosa és que el jovent aquell que té per estil de viure, fer-ho sense pensar ni reflexionar ni adonar-se del que repeteixen, ni preveure conseqüències..., vagin als seus concerts. Vull pensar que la identitat catalana no es gasta gaires diners en ells. Amb tot, és el grup català que, per cantar en castellà, ha venut més discos. Perquè també ha accedit, per la llengua, a tota Sud-amèrica.

Que hi ha hagut altres Creus de Sant Jordi com a Leo Messi i Camilo José Cela... que tampoc han dit ni una paraula en català, cert.

Però i el masclisme? Algunes de les seves lletres, repetides fins a la sacietat, han normalitzat el masclisme. I això, Sant Jordi no s’ho pot permetre. Especialment, des dels dibuixos que ens fa Joan Turu.

«Luego follarte metertela

hasta las cejas

hasta que te chirrien

los dientes

Cuando yo tenga suficiente

Tú tendràs sobresaliente

Para degustarte vaselina

lubrificante

Si no quieres dañarte procura

no moverte

Sodomizarte tan electrizante»

Aquesta és una lletra que ha corregut per les xarxes i que, per a mi, no sols està a les antípodes del que podria ser un guardó de prestigi si no segueix fent l’imbècil sense fixar-se en el que escriuen els guardonats―, és que no és mereix que se’n parli si no és per criticar-la i posar en evidència als autors que no pretenen sinó colpejar i encendre foc. Per cert, el prestigi de la puntuació ortogràfica tampoc el tenen. El del llenguatge barroer, groller i incivil (en el sentit de no civilitzat, de no ser una qualitat sinó un defecte) se’l guanyen amb «cum laude».

I és que no es poden donar premis com si la Generalitat fos jovent del que no pensa, ni reflexiona ni s’adona del que està fent repetir ni preveu conseqüències...



dissabte, 30 de juliol de 2022

L’escot de Patrícia Plaja


De qui són els pits? De qui els aguanta, tragina, en té cura i els vesteix tan bé com sap sense que unes anelles torturadores, no la martiritzin.

Per tant, la propietària, que en paga tots els impostos, en pot fer el que vulgui. Després, et poden titllar, fins i tot, del que no ets. Però ni la censura ni els prejudicis són bons.

Ella no es va presentar al programa Els Matins de TV3, amb tiretes arran de mugró ni ensenyant el melic; sinó amb americana i un top indiscret, no pas immoral.

I durant el programa, realització va aprofitar una pausa de pocs segons per treure-li la americana, clavar-li unes agulles a les costures del top per apujar-lo i tapar-li la canalera.

Segur que ella va acceptar-ho o, potser no va tenir ni temps de reaccionar. En vint segons, jo quasi ni puc treure la llengua de la boca per queixar-me. I en directe, mentre estàs pensant què has de dir...

Perquè aquesta és una altra: què ens importa més, com va vestida o el que diu? Estaven entrevistant-la arran de la polèmica dels jocs olímpics d’hivern.

I ara, la censura del programa ha aconseguit que és parli més del seu escot que de la notícia que, com a portaveu del govern, estava explicant. Quina pena de ments obtuses.

Que tampoc ha servit de res perquè la candidatura ha estat rebutjada perquè... Catalunya una vegada més? Jo, de l’Ebre enllà (i també he de reconèixer que pels voltants de les muntanyes de Montserrat tampoc), no em crec gaire res. Han utilitzat Lambán per impedir un èxit català?

Bé, ens fem un tip de criticar polítics i amb raó, però no tots ni de la mateixa manera, però necessitem persones que passin al davant, que coneguin a fons allò que toquen i estiguin disposats a viure sense caps de setmana i amb el mòbil sempre connectat. D’aquests, n’hi ha pocs, però n’hi ha.

I Patrícia Plaja, amb el càrrec que ostenta i periodista de professió, segur que ha treballat moltes, moltes hores. Tantes i tan bé que li han concedit ja dos premis: el premi Blanquerna a la millor comunicadora de l’any i La Mosca Grossa del Col·legi de Periodistes de Barcelona per la seva tasca com a cap de comunicació del Mossos durant els atemptats del 17A.

Durant tretze anys va estar al capdavant com a màxima responsable de comunicació de Mossos d’Esquadra. Això ho sap poca gent. Ara és la dona de l’escot i també la que va ser cessada del seu càrrec per una piulada crítica contra la sentència de la Manada que posava en dubte la qualitat del Poder Judicial. La majoria de gent li donaríem la raó a ella.

La realització del programa de TV3 és va justificar dient que li havien posat les agulles perquè els havia semblat que estava incòmoda. Però no van consultar-li. I dies més tard, ella deia que no estava incòmoda (ja no s’ho hauria posat), i que l’actuació no havia estat gens encertada. També tenia tota la raó.

I és que resulta imperiós erradicar la pressió estètica. No pas normalitzar-la amb actuacions tan perjudicials com aquesta. Perquè llavors, TV3 no és la meva.



diumenge, 24 de juliol de 2022

Lola Anglada


Va ser la primera dona en rebre la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya, el 1981. Ja havia rebut, el 1975, la Medalla al Mèrit Cultural de la Diputació de Barcelona i, el 1980, la Medalla del Foment de les Arts Decoratives. I amb tot, a qui, si per casualitat li sona el seu nom, sap de la seva obra?

La injustícia cultural, a part de la feminista, ha estat molt injusta amb la seva obra. Ella anhelava tenir un museu amb la seva obra. La Diputació de Barcelona es va comprometre a fer-lo. Ella els va deixar propietats, finques, quasi la totalitat de la seva obra artística, la seva col·lecció de nines, manuscrits i documentació. I la Diputació, ves per on, se n’ha oblidat. Com tampoc ningú no s’ha recordat de crear una nova biblioteca amb el seu nom després que, la que ja tenia, es tanqués.

Ara em ve al cap que Los Estopa acaben de rebre la Creu de Sant Jordi i les seves lletres tenen molt de masclisme, gens de català... i potser a la llarga, els faran algun museu? No m’estranyaria, l’enteniment ja fa anys que s’ha exiliat per no veure tants estralls.

Des de ben petita, em van llegir i, després vaig llegir, el seu Narcís. Era un llibre de dibuixos delicats, detallistes i d’una gran sensibilitat vers el món infantil. Tant els dibuixos com la lletra eren d’ella. El conte pertanyia a la meva mare, que tenia sis anys quan, el 1930, es va publicar.

Narcís és un nen petit que, aviat, portarà pantalons com un home. Cada capítol, com «Les sabates noves» o «El plat de sopes», fan reviure a les criatures moments de la seva infantesa.

Els seus dibuixos es caracteritzen per l’evocació d’un passat idealitzat amb un lirisme bucòlic, sovint nostàlgic.



Era filla d’una família benestant que es podia permetre viatjar a l’estranger i, en tornar, els pares li portaven contes il·lustrats. Fet que va despertar el seu entusiasme i, de ben petita, escrivia històries que il·lustrava i ella mateixa relligava.

De ben jove va participar en exposicions col·lectives i als vint va fer la seva primera exposició a la Sala Parés de Barcelona.

La seva obra és extensa i poc reconeguda. Per ser dona? Per renunciar a un matrimoni i una maternitat que l’haurien subjugat quan ella lluitava per ser reconeguda com a artista independent?

A més, va ser una dona demòcrata, republicana i compromesa amb la causa catalanista. Organitzà una sol·licitud d’amnistia per als acusats del Complot de Garraf, va ser secretària d’Unió Catalanista i d'Acció Cultural i Social. Quan la Guerra Civil, s’afilià a la UGT i col·laborà en el Comissariat de propaganda pel que va crear un conte sobre la mascota de la revolució: El més petit de tots. Per això, van condemnar-la a l’ostracisme durant l’època franquista.

I és que tot i ser considerada la darrera il·lustradora clàssica de l'escola catalana de principis de segle XX i una de les escriptores més importants de l'etapa de la preguerra, mort el dictador, encara no se l’ha rescabalat amb la dignitat que es mereix.



dissabte, 16 de juliol de 2022

3 assassinats i 11 delictes sexuals


José Ignacio Palma, és l’autor d’aquestes monstruositats. Com és que no queda definitivament empresonat, des del primer assassinat?

Estic absolutament trista, aclaparada, dolorida, afligida, desolada... per tantes notícies que no fan sinó destrossar, arruïnar, arrasar, aniquilar, exterminar... dones.

És obvi que el sistema no funciona i no hi ha ningú que ho arregli. Per què? Perquè no en saben més? Per falta de recursos? Em nego a creure-ho! Serà per falta de millor voluntat i veritable interès? Pot ser, oi?

I dic no! No i no!

És urgent, imperiós, inajornable, peremptori i corre pressa solucionar, si més no, com a mínim, tots aquests execrables assassinats.

Quasi cada setmana podria escriure alguna notícia d’aquestes. I parlo d’unes altres perquè la repetició no els arrabassi la gravetat.

Què creieu que passaria si els assassins fossin dones? Segur que no haurien deixat morir tants homes. No sols no ho crec sinó que n’estic convençuda.

Sovint imagino que podríem viure en un món millor governat per dones.

Ahir, tot passejant per la fira de Biosca, vaig conèixer la història de La Baquiol, una dona del poble que, només fa uns dos-cents anys, varen cremar-la viva perquè els va venir de gust culpar-la de la mort d’un xiquet d’una casa bona. Eren malvats i les anomenaven bruixes.

Ara no són bruixes, però segueixen matant-les com si fossin mosques.

Aquest assassí, José Ignacio Palma (un colombià que estava en llibertat per tràfic de drogues), contractava prostitutes perquè aquestes mai no fan denúncies, i els introduïa cocaïna de gran puresa per via vaginal i anal. Ho feia enganyant-les, sense el seu consentiment. Amb la sobredosi, barrejada amb alcohol, patien unes terribles convulsions que ja eren l’agonia que les portava a la mort. En una de les víctimes es va trobar una dosi vint vegades més gran que la d’una sobredosi voluntària.

Segons l’informe pericial, José Ignacio Palma era un assassí en sèrie com és que no es va aturar al primer assassinat?, que actuava coneixent la perillositat i buscant plaer sàdic contemplant l’agonia. Els criminòlegs que han estudiat el seu cas el defineixen com un depredador sexual letal.

En el darrer cas, el que fa pocs dies s’ha jutjat, va declarar que la mort havia estat accidental després de practicar sexe amb alcohol i cocaïna. I que després, havia esquarterat el cos a trossos. Que els havia posat en diferents bosses i els havia escampat per diferents contenidors.

Ara, quan ja han mort tres noies, totes molt joves, i ha comés onze delictes sexuals identificats, el fiscal demana 130 anys de presó.

I és que ara em pregunto: no hauria estat millor empresonar-lo al primer delicte? Dues noies encara serien vives i no hi hauria hagut tants delictes sexuals. La seva pena seria la mateixa: presó i presó. Però hauríem pogut estalviar molta i molta tragèdia. Creieu que al proper assassí l’empresonaran sense data límit només per prevenció i evitar noves víctimes? Jo no ho crec.







dissabte, 9 de juliol de 2022

Les dones no es poden refiar de...


... de ningú! Ni dels marits, ni de la família! Perquè, amb marits inclosos, va ser la pròpia família, que només ho era per papers i no pas per amor, qui va assassinar les dues germanes. Sembla que primer varen estrangular-les mentre dormien, i després els van engegar un tret al cap. Algunes fonts també parlen de tortures prèvies. Caldria que existissin formularis per poder deixar de formar part de famílies tan perverses, tan malignes, tan malvades, tan malparides...

Les noies: Anissa Abbas, de 24 anys i Arooj Abbas, de 20, havien estat obligades a casar-se amb dos cosins seus feia més d’un any. A Gujerat, ciutat a l’est del Pakistan d’on provenien.

La policia va detenir part de la família que havia comés l’assassinat. Però no tota. Els assassins s’emparen en una malèfica pràctica molt comú en aquest país, anomenada «crim d’honor». Es tracta d’una pràctica patriarcal que porta a l'assassinat de dones que els mateixos implicats consideren que han perjudicat la seva reputació

Quina i quanta barbaritat! Si aquesta brutalitat hagués de ser lícita, els primers a morir haurien de ser els assassins que maten dones pel seu malentès honor. Perquè l’honor familiar queda més ensutjat per uns assassins que maten dones sotmeses que per unes dones que no volen els marits amb els que, a la força, els ha casat la seva família. Que se les estimen menys que als gats que els mengen les rates de casa.

Els coneguts com a crims d'honor són habituals al sud d'Àsia i solen ser perpetrats per homes que «re/vengen» el que consideren una ofensa a la moral de la família.

Segons dades de l'ONG Comissió de Drets Humans del Pakistan, només l'any passat s’hi van registrar 478 dels anomenats crims d'honor.

Es calcula que entre el 2004 i el maig del 2018 aquesta xifra va ascendir a 17.628 casos. Però se sospita que el nombre real podria ser molt més gran perquè ningú no fa denúncies ja que, sobretot, es tracta de familiars. Ni les mares que no se’n compadeixen, no s’atreveixen a fer-les. També deuen sofrir una por extrema. Potser terror dels mateixos homes que han matat les filles, les esposes, les germanes... I probablement, els hi quedin més filles per intentar protegir.

El 2016, el govern pakistanès va aprovar una llei que prohibia perdonar els familiars de tan aberrants assassinats. Fins el 2016!!! Perquè la majoria d’homes quedaven lliures després d’haver matat qualsevol dona de la família. Malauradament, segons informen els grups en defensa dels drets humans i alguns activistes, la llei ha tingut molt poc impacte i no ha posat fi a aquests execrables crims.

Cert, la mort d’aquestes germanes, de moment, només ha suposat una pena de cinc dies de presó per als sis detinguts: un germà, un marit, un oncle...

I és que l’Islam religió oficial al Pakistan, permet matrimonis forçats i assassinats de dones innocents. Una religió d’un masclisme abominable que no hi entén, d’amor. Dones que hi pertanyeu, penseu-hi.