dijous, 23 de juny de 2022

La Trini, una presó de dones


La primera presó de dones es va establir al barri de les Corts el 1936. pel govern republicà. En acabar la guerra, se’n va fer càrrec el règim feixista: hi havia 2000 dones i 40 criatures. Onze preses van ser executades.

El 1955, tanquen aquesta presó i les porten a la Model. Estava regentada per les Monges de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, Però no n’eren de caritatives. Elles volien evangelitzar les preses i imposar-los la seva religió. Els van prohibir fumar, no els deixaven portar la seva roba (només indumentària molt austera), les castigaven i les humiliaven. Aquesta era la seva caritat!

El 1963 es va construir la Trini, perquè era al barri de la Trinitat. A la perifèria més perifèrica de la ciutat on, evidentment, no volien la presó. Però no es podia protestar: el dictador era viu! Aquelles recluses van ser catalogades en dos grups: les comuns i les polítiques. Però ambdues varen ensopegar amb les Monjas Evangélicas de Cristo Rey. Al menys, el nom no era tan cínic! Però van continuar amb el mateix règim de duresa i humiliació contra les preses. Aquestes monges volien portar al seu «bon camí» (quina crueltat), les dones «descarriadas»: les prostitutes, les avortistes, les adúlteres...

No va ser fins al 1976 és a dir: van suportar aquesta crueltat durant tretze anys, que no hi va haver la primera manifestació de dones davant de la presó de la Trinitat. Ja havia mort el dictador. També es va redactar un manifest exigint millors condicions humanitàries: que els hi deixessin portar la seva roba (tenien prohibit portar pantalons), que poguessin fumar, que poguessin llegir la premsa legalitzada, que poguessin escriure als seus familiars... De res va servir!

No va ser fins al 1978, amb la petita reforma penitenciària que va endegar Carlos García Valdés director general de presons, que no es van treure les monges de les presons. Per què sent dones i dedicades suposadament a estimar Déu i la seva creació, se sentien bé i dormien sense càrrecs de consciència tractant tan malament a unes dones tan desgraciades? Mai no he pogut entendre a tantes monges que han canviat fer el be per fer mal.

Llavors, a les presons, varen començar a entrar-hi funcionàries. Però venien de tot l’estat espanyol. I es va decidir que les preses serien autogestionàries de les presons.

En aquells moments hi havia quaranta dones i dues criatures. Primer de tot, van haver d’esforçar-se per conèixer-se. Els primers dies els va costar molt organitzar-se però, poc a poc, van començar a funcionar per grups: el de la cuina, el del menjador, el de la neteja... Em pregunto: als homes també els van organitzar per fer aquestes tasques?

Les preses van començar a ser solidàries entre elles i la seva situació va millorar. És a dir: senzillament van tenir una vida una mica digna.

Actualment, Carme Forcadell també ha explicat la falta d’humanitat que ha trobat a les presons femenines.

I és que cal ser tan inhumà amb les dones febles i desfavorides?



diumenge, 19 de juny de 2022

Anna Murià i Romaní


Nascuda a Barcelona el 1904, va ser una escriptora, traductora i periodista catalana, Sòcia d’Honor de l’Associació d’Escriptors de Llengua Catalana i Creu Sant Jordi.

El que m’ha portat a incloure-la a la Simoneta ha estat el començament d’un article del Sàpiens:

El poeta Agustí Bartra, al llit de mort, va demanar a la seva companya: "Dedica la teva vida a la meva obra". Anna Murià li va fer un petó i li ho va prometre. Però potser no calia que li ho prometés, perquè la seva vida ja s'havia dedicat en gran part a la de Bartra des que es van conèixer i enamorar al «châteaux» Roissy-en-Brie el 1939.

Quina fatxenderia, no? Qui pot demanar a algú que li dediqui la vida per més enamorat que estigui? Algú amb un ego com deu sagrades famílies. Quanta estimació i quin més gran sacrifici.

Anna havia començat el seu activisme polític als vint-i-un anys: va militar a Acció Catalana i després es passà a Esquerra Republicana de Catalunya; va participar en les campanyes per a l’alliberament dels implicats en el Complot del Garraf (atemptat frustrat contra Alfons XIII), recollí signatures en favor de l’aprovació de l’Estatut de Núria i per l’alliberament dels implicats en els fets del 6 d’octubre (contra la involució conservadora del règim republicà); formà part del Comitè Central d’Estat Català i, durant la guerra, treballà en diferents institucions de la Generalitat relacionades, especialment, amb el món de les lletres i la cultura. Concretament va fer de periodista per a diferents mitjans (La Nau, Meridià, La Rambla, Diari de Barcelona...) ; al final de la guerra, va esdevenir la primera dona catalana que dirigia un diari: el Diari de Catalunya; a més encara va tenir temps per publicar dues novel·les i dos opuscles polítics.

Per tots aquests motius, acabada la guerra, marxà a l’exili. Amb la seva família s’instal·là a Roissy-en Brie, on conegué altres escriptors catalans com Mercè Rodoreda, Pere Calders, Pere Quart, Francesc Trabal i el seu company sentimental, el poeta Agustí Bartra.

Anys més tard, recordant aquells dies va escriure: «Jo també tenia activitats personals, interessos i ambicions; només podia renunciar-hi si l'home valgués el sacrifici. L'havia trobat, per fi, i a qui immolaria amb goig tot el que havia estat jo fins aleshores»

Mal fet. Si tot el que va dedicar-li a ell tanta immolació, se l’hagués dedicat a ella, potser estaríem parlant d’ella en lletres, encara, més majúscules.

Perquè a partir dels trenta-cinc anys, quan coneix el seu gran amor, la seva vida literària queda estroncada. Una obra és molt interessant pel tractament que fa de temes cabdals relacionats amb el món de la dona: l’amor, la maternitat, el sexe, la vellesa... i tot amb gran lirisme, amb un to poètic que s’expressa a través d’un univers de símbols. I on l’element autobiogràfic la pròpia vida, hi té un pes important.

I és que l’amor subjugació femení, per més fort que sigui, mai ha d’arribar a la immolació reconeguda. No és justa ni sana.

diumenge, 12 de juny de 2022

Compreses o Viagra?


Què és més necessari? Analitzem-ho amb xifres. La disfunció erèctil afecta a un entre cada 7/10 homes. Deixem-ho en un 8.5% dels homes. Al món hi ha uns 7.753 milions de persones. Es calcula que de dones n’hi ha un 1.8% més de dones que d’homes. Això vol dir que uns 300.000 homes poden tenir disfunció erèctil. I que uns 4.000 milions de dones menstruen cada mes.

Un 22% de les dones, a la península, diuen no poder pagar les necessitats bàsiques d’higiene mensual. Cal saber que un 2% de les dones estan clarament incloses en el llindar de la pobresa. I no poden pagar allò que necessiten de manera tan necessària. Del 22% n’hi ha que, a l’hora de comprar, han de decidir si van netes o mengen. Menjar és imprescindible per no morir; anar net és qüestió de salut però no mata. Llavors passa que moltes dones acaben utilitzant cartrons, diaris o tovallons. I la falta d’higiene fa molt perillosa la salut d’aquestes dones. Ni els cartrons ni el diaris ni els tovallons estan esterilitzats. I corren perill d’infeccions que poden posar les seves vides en perill.

La Viagra és necessària per no morir o per higiene? Rotundament no! Que hi tenen dret els homes, sí! Però per què, una vegada més el tracte que reben uns i altres és tan discriminatori i menyspreador per a les dones? La Viagra només paga un impost d’un 4%, mentre que els productes d’higiene femenina, quan el seu consum no és optatiu, han de pagar un 10%. Més del doble.

Si ara el govern espanyol té més dones que homes, com és que no aconsegueixen fer-li entendre a la ministra d’economia Nadia Calviño, que és qui ha impedit canviar aquest Iva? No seria més correcte i humà intercanviar els impostos?

La nova llei de l’avortament que acaba d’aprovar el govern del país veí (el mateix que obliga Catalunya a fer un 25% de les classes en la seva llengua), inclou un permís retributiu a partir de la setmana 39 d’embaràs. Això vol dir que l'última setmana d’embaràs, fins i tot trobant-se bé, podran deixar de treballar i se’ls pagarà igualment.

També inclou una baixa laboral en cas de menstruacions doloroses a càrrec de la Seguretat Social. Que vol dir que les empreses no hauran de pagar aquesta despesa. Però si no contracten dones, per possibles menstruacions doloroses incompliran la llei per discriminació femenina.

Llavors, aquest govern tan progressista (que deixa campar un rei corrupte i amoral, sense dignitat humana, per les seves terres fent turisme de luxe) per què no canvia l’Iva de les dones? Hi ha països que l’han eliminat!

A Catalunya, la Generalitat ha posat en marxa un pla pilot, «La meva regla, les meves regles» i ha distribuït 1.200 copes menstruals, calces i compreses reutilitzables en una vintena d’instituts. Entre noies, nois trans i persones no binàries de 3r d’ESO.

I és que tot i alguns esforços, la discriminació femenina segueix sent ultratjant. No hi ha dret! Exigim els mateixos drets. Per què encara no els podem tenir?

dissabte, 4 de juny de 2022

«Mobbing maternal»


El terme «mobbing», definit per Heinz Leymann, el 1980, consisteix en l’assetjament laboral psicològic, recurrent i sistemàtic al menys un cop a la setmana i en un període no inferior als sis mesos, a les víctimes per aconseguir que deixin voluntàriament el seu lloc de treball. Si el referim a la maternitat, és tot allò que té a veure amb un embaràs, part, lactància, fills en edat preescolar... i tots els problemes que s’hi relacionen i se’n deriven.

Segons la Fundació Madrina, nou de cada deu dones embarassades el pateixen. I només un divuit per cent ho denuncia.

Segons un enquesta electrònica elaborada per la plataforma Women of the World, de 768 dones, un 63% assegura haver patit assetjament maternal. Si només ens fixem en les funcionàries, la xifra augmenta a un 89%. I d’aquestes, un 61% diu haver-se sentit molt incòmodes i patit molta preocupació pel fet de comunicar-ho a l’empresa.

Perquè molts d’aquests assetjaments maternals tenen un clar objectiu: atemorir les possibles noves embarassades. El que vol l’empresa que, cruelment, valora un embaràs només com una despesa extra, és avisar a les altres dones que no s’arrisquin a tenir criatures. Perquè els pot passar de tot (com a la companya): reducció del salari, canvis d’horaris, pèrdua del lloc de responsabilitat tan difícil d’aconseguir, cancel·lació del contracte laboral, menyspreu, pressió, intimidació... i fins i tot acomiadaments encara que la llei ho prohibeixi.

Per què essent tant difícil passar per un embaràs (sovint amb moltes dificultats), un part dolorosíssim, una lactància molt sacrificada, una criança plena d’entrebancs i renuncies... la societat ha permès i segueix permetent, tant maltracte femení? No és responsabilitat de tots poder tenir criatures? A Catalunya, ja una quarta part de dones no seran mares. I algunes no ho faran per no passar el calvari que se’ls infligeix.

El meu avi sempre deia que, en veure una dona embarassada, s’havia de felicitar i agrair-li tot l’esforç. D’homes com ell, n’hi ha hagut molt pocs. Perquè no estaríem tan malament.

Hem de tenir present que l’assetjament deixa uns seqüeles terribles tant als fetus com a les mares: estrès posttraumàtic, fòbies, síndrome d’Estocolm, depressió, mals de cap, insomni, por, ansietat, crisis d’angoixa, estrès i fatiga crònics i, fins i tot, pot conduir a intents de suïcidi que, a vegades, s’han consumat.

Hem d’infligir aquestes dures penalitats a les dones que, tot i la injusta i desconsiderada societat que les envolta, tenen el coratge d’arriscar-se a ser mares? Quanta crueltat!

Hi ha articles que fins i tot parlen de «psicopànic» laboral. Les dones embarassades haurien de tenir, com a mínim, una consideració heroica com la dels xutadors masculins de pilotes. I hauríem d’animar-les; en cap cas, martiritzar-les. Algú ha vist un xutador amb boles pesants als turmells corrent pels camps?

I és que l’assetjament maternal és una extrema crueltat que s’ha de denunciar i corregir amb urgència.

dissabte, 28 de maig de 2022

Carme Junyent, llengua i feminisme


Que intento ser feminista i que ho vull ser, no crec que hi hagi massa gent que pugui discutir-m’ho. Amb tot, per raons d’edat, quan em confronto amb dones joves, veig que em costa assolir algunes de les seves fites perquè a elles, els hi han inculcat des de la llar d’infants. I tampoc és suficient.

Comencem amb la polèmica. Oi que no diem llar d’infantes? Perquè les infantes són aquelles que, ara, tothom sap que no tenen sang blava i són totalment prescindibles. Elles i la parentela.

Per complicar-ho més, si mirem al diccionari, l’explicació d’infant és «persona que té pocs anys de vida, criatura, nen, xiquet»

Estic tipa, cuita i recuita (encunyació familiar), d’haver de recórrer sempre al masculí per trobar les paraules al diccionari.

Les escoles s’haurien pogut batejar com a llars de criatures, oi? Però potser no ha estat així perquè criatura és femení? Ara, en dirien llars de nenes i nens? Seria un extrem ridícul més, oi?

Com diu Carme Junyent, lingüista, sàvia entre els savis, carregada de títols, premis i càrrecs, això de desdoblar entre nenes i nens no serveix de res. I té raó, no ens aporta cap canvi. No hem de canviar els noms tot i que fa malícia l’ús dominador del masculí, hem de canviar les realitat socials.

Ella explica un cas molt clar i significatiu: a la facultat on imparteix les seves classes, li fan dir «alumnat» i «professorat», entre d’altres maneres d’igualar... les persones? No està de moda l’expressió idiota del «sigues tu mateix»? Utilitzar aquests termes que representa que ens fan iguals, no canvia res. A les seves classes tot i que hi ha un 80% de noies i un 20% de nois, a l’hora de preguntar, són ells qui fan el 80% de les preguntes i elles només en fan un 20%. Quina llàstima! El que ella vol és que la seva facultat li digui què s’ha de fer per aconseguir que les noies preguntin tant com els nois. I això sí que seria rellevant i canviaria la societat.

A una dona com la Carme Junyent, ara tot i haver estat sempre feminista, se li diu que no n’és prou. Però com diu ella mateixa, es fixen en la façana i no en el fonamental. Ser feminista és que no hi hagi discriminació per sexe.

I jo entenc que la societat té la urgència, per exemple, de pagar igual homes que dones, de fer llistes cremallera, de donar a les dones allò que necessiten per poder competir amb les mateixes condicions, de... Que quan es parli d’elles quedin incloses en un nombre masculí és irritant i també s’ha de corregir, però començant per allò que és realment important.

Però, qui vol aturar-ho ? Ningú! Per por de ser acusat de masclista. A la Carme, dir el que pensa no li fa por perquè ella és una autoritat en la matèria. I, en expressar-se, trenta tuitaires van insultar-la però van seguir-la tres mil de nous.

I és que la societat que ens obliga a dir nenes i nens i permet la bretxa salarial ens està enganyat donant-nos un suposat i esquifit caramel però robant-nos descaradament el pollastre amb prunes de Nadal.

dissabte, 21 de maig de 2022

L’excepcionalitat de George Sand


No va ser exclusivament l’amant de Chopin com, durant molts anys, se l’ha considerada.

Víctor Hugo va dir d’ella, en morir: «ploro una morta, saludo a una immortal». I així ha estat: Amandine Aurore Lucile Dupin, va ser una pionera del feminisme, una veu femenina en una època en què les dones no tenien veu ni vot; quasi no podien llegir i menys escriure; no podien estimar i ser estimades en llibertat... Es va casar als divuit anys, el 1822, amb el baró Dudevant i van tenir un fill i una filla; però el matrimoni només va durar nou anys.

La seva primera novel·la, Indiana, va ser publicada el 1832, ja amb el pseudònim inspirat en el nom del seu amant, Jules Sandeau.

Qui pot tenir coneixement de la seva extensa obra? Poca gent sap que va arribar a publicar més de cent títols. I que ella era la que tenia cura dels seus fills. Perquè era de poc dormir unes quatre hores, i escrivia molt de nit. La seva obra més coneguda, Un hivern a Mallorca (1842), ens explica les vivències de la seva estada a la Cartoixa de Valdemosa, amb els seus fills i amb Chopin el que llavors era el seu amant i potser el més il·lustre, tot i també haver-ho estat de Prosper Mérimée i d’Alfred de Musset entre molts d’altres. S’hi van instal·lar per poder millorar la salut del fill i de l’amant als que ella va cuidar amorosament.

Els temes principals de les seves obres estan relacionats amb la defensa dels drets femenins. Ella advocava per la llibertat femenina i per la igualtat amb els homes, plantejava els problemes de la dona en la societat que li havia tocat viure i criticava les normes que prohibien els amors desiguals (el seu pare era un fill bord d’aristòcrata i la seva mare una modista pobra de París), de les barreges de classes socials, de les diferències d’edat, de la violència de la sexualitat masculina, dels intercanvis de rols i de les expectatives de gènere.

I tot això, corroborant-ho amb la seva pròpia vida com a testimoni. Aurore va ser una transgressora en molts sentits. Es va declarar anticlerical, socialista, pacifista. Va ser una defensora de la gent pobra i dels humils; i es va comprometre tant a favor dels obrers com dels perseguits polítics.

Però potser el fet que la va fer més famosa intenció que ja tenia per donar més ressò als seus escrits i poder guanyar els diners que necessitava per no haver de dependre de cap home, va ser la seva indumentària masculina. Sembla que ja de joveneta, quan vivia amb la seva àvia, el seu preceptor va animar-la a vestir-se de xicot per poder gaudir d’una vida més lliure al camp. Anys més tard, en separar-se i quedar-se sense diners, marxà a París amb la seva mare qui va aconsellar-li vestir-se d’home perquè era més econòmic.

I és que ella hi va veure més enllà i va adonar-se que vestir-se d’home tot i el coratge que exigia, li oferia moltes avantatges negades a les dones: com autonomia de moviments, gaudi de gresques artístiques nocturnes i pràctica de l’amor lliure.


dissabte, 14 de maig de 2022

La síndrome de la bona nena


Se’n diu així. No existeix la síndrome del bon nen. Però es veu que la de la «bona nena», tot i que presenta unes característiques molt ben definides que tenen més prevalença en dones, també pot afectar els homes. El que passa és que a ells que no la tenen específica, els afecta molt menys; no perquè no siguin bons sinó perquè són diferents.

Aquesta síndrome va ser definida per la psicoterapeuta nord-americana Beverly Engel en el seu llibre Nice Girl Syndrome.

Quins són els trets que defineixen la «bona nena (o nen)»?

Tot i que és una missió impossible, moltes dones han estat educades inoculant-los que han de ser complaents amb tothom i que així les estimaran més. Oi que resulta molt pràctic que la meitat de la població s’escarrassi per agradar l’altra mitat (masculina principalment però també la femenina que tenen per la vora)? Qui va tenir tan brillant idea? Segurament la famosa Eva, no. Però l’església masculina potser sí que hi té a veure, oi? I molts altres homes que no han estat d’església, també.

A més, per acabar d’adobar-ho, i ja entrant de ple en el masclisme, aquest tret parteix del sentiment de no sentir-se prou bo i necessitar ser reconegut agradant. Greu error però difícil d’obviar quan t’han fet així.

També defineix la «bona nena» la incapacitat per dir no. Però aquest tret també afecta molts homes. Qui no sap posar límits en detriment de la seva salut física i moral pateix molt. I la gent que en sap posar, totalment pietosa, té una marcada tendència a abusar-ne.

Un altra característica és una por extrema a decebre els altres. I això porta a considerar, com a responsabilitat pròpia, els sentiments dels altres. I a tractar-los com si fossin cristall que de l’aire s’ofèn per no experimentar la seva desafecció.

També defineix la «bona nena» l’anar somrient per la vida. El somriure permanent no és sa. Recordeu allò dels plats bruts que es renten a casa? Vindria a ser-ne una variant: fora de casa, sempre agradar. Mai enredar ni complicar la vida dels altres. També cal recordar la no tant llunyana norma educativa del no ploris, que et poses lletja. Pels que l’hagin dita només a les nenes o dones, que recordin que són totalment masclistes.

I finalment, una «bona nena» pot ser ensorrada moralment per les crítiques. Tot i que les crítiques constructives poden servir per millorar, una «bona nena» se les pren com si fos la fi del món. I això és totalment tòxic.

Aquests tipus de dones, normalment han estat educades des de la bondat i no han aprés a tenir cura d’elles mateixes ni a defensar-se.

Amb aquest perfil, l’angoixa i l’excés d’emotivitat acaben de minar les bones nenes.

I aquest disc dur, tan dur, cal reprogramar-lo. No per deixar de ser bones o bons, sinó per començar sent bo per a un mateix. Per tenir una vida pròpia i no en funció dels altres.

I és que la bondat no és, només, fer més complaent la vida del proïsme. Cal saber estimar-se, tot i ser molt difícil, per poder regalar el millor als altres.