diumenge, 14 de juliol del 2024

Homes que fan repugnància (Joan Carles I i..)

Sempre n’hi ha hagut. I alguna dona, encara que en una proporció molt ínfima respecte a la mala repercussió social del homes, també. Ara mateix em va al cap la dona que va tallar el penis a la seva parella. Ella era lliure però ell tenia esposa i fills. Segons els metges, ella tenia una depressió greu i idees suïcides en el moment dels fets. Actualment, havent demanat disculpes, ha acceptat la resta d’anys de presó i el pagament de la multa.

Però fa pocs dies, ha sortit als mitjans un fàstic més, de tipus personal (no quant a lladre), de Joan Carles I. Pilar Eyre, una experta en la casa reial d’Espanya, ha explicat un cop més, barbaritats repugnants d’aquest home que hauria d’estar engarjolat de fa molts anys. No es van casar enamorats, però això no dona carta blanca per a cometre de manera impune, diuen més de 5.000 infidelitats sabudes. Quantes en sabeu de Sofia? Ella va fer tot el possible per comportar-se dignament però ell la menystenia en públic de manera repugnant. I ella havia d’aguantar. Havia d’aguantar que en un sopar, estant ella asseguda al seu costat, en entrar l’amant de Joan Carles, ell s’aixequés davant de tothom a saludar-la. Havia d’aguantar que si, pel que fos, ella sobresortia en algun acte institucional, ell la castigués fins i tot, colpejant-la amb el seu bastó (en una recepció en la que ella encara no estava ben col·locada). Havia d’aguantar que li digués coses terribles (un professional dels llavis, contractat per una televisió no es va atrevir a reproduir els insults que li proferia). Havia d’aguantar que, un dia, que ell va ensopegar i ella, de forma instintiva va atansar-s’hi a ajudar-lo, li digués: "Deixa'm en pau cony, qui t'ha dit que m'ajudis!".

Falten paraules duríssimes per descriure una bèstia així!

L’altre cas d’homes repugnants seria el que aquests dies Anne Hathaway ha denunciat: les «proves químiques» que van infligir-li quan començava la seva carrera. N’era prou conscient però tampoc volia que l’etiquetessin d’actriu difícil (que és el que hauria passat) i renunciar a tot allò que, com a magnífica professional ha aconseguit. Fins i tot un Òscar. Però a un preu caríssim.

Van donar-li un paper en una pel·lícula però li van dir que hi anirien deu nois per escollir-li parella. Llavors, davant l’atenta mirada dels directors de càsting (homes), van obligar-la a petonejar-los a tots per veure amb quin hi havia més «química». A sobre, van ser tan repugnants que van dir-li: «No et fa il·lusió enrotllar-te amb tots?». Va fer veure que li semblava bé per no perdre la feina. Ella encara era molt jove, però ho va trobar realment fastigós.

Certament el casos són ben diferents però tant Joan Carles I com els violents químics m’impulsen a adjectivar-los de repugnants.

I és que a molts homes se’ls ha permès actuar contra les dones sense sancionar-los. I si ells són repugnants per la seva violència, crueltat, menyspreu... les lleis que els ho permeten, també ho són.



dissabte, 6 de juliol del 2024

Women's Lib

És l’abreviatura de Women’s Liberation Movement, el Moviment d’alliberament de les dones que es va produir als Estats Units a finals dels anys seixanta. Les dones que en formaven part protestaven contra totes les formes del sexisme i de la discriminació de què eren víctimes, tot reclamant una real igualtat de drets amb els homes.

Aquest moviment pertanyia, ja, a la segona onada feminista. La primera va ser la de les sufragistes reclamant que les dones també poguessin votar.

Ara estem a la quarta onada, al Me too de l’octubre del 2017 que es va destapar arran de l'escàndol d'abusos del productor cinematogràfic Harvey Weinstein, per tal de denunciar situacions d'agressió sexual, d’abús sexual o de prepotència masclista contra dones.

Hem millorat? Ara existeixen lleis per protegir les dones però a Espanya, el 2023, van morir 55 dones víctimes de violència masclista. Més d’una per setmana! Quantes en deurien morir als Estat Units a finals dels anys 60? Pensar-ho fa esgarrifor.

Amb el Women's Lib dels seixanta les dones radicals s’oposaven al lideratge masculí en grups d’esquerres com els Panteres Negres o els Estudiants per a una Societat Democràtica. Aquelles dones van assimilar les seves reivindicacions amb les d’altres col·lectius com els dels negres, els hippies... en un context de lluita pels drets civils als Estats Units.

A dia d’avui, aquell moviment ha passat a diverses organitzacions com l'Organització Nacional de les Dones, Majoria Feminista o Paternitat Planificada.

Tres són les dones més destacades representants d’aquell moviment.

Betty Friedan, va ser una escriptora americana i destacada activista en la lluita per la igualtat de gèneres. Va ser reconeguda mundialment per ser l’autora de Mística de la feminitat, una obra de referència del feminisme amb el que va guanyar el Pullitzer del 1964 i es considerada una de les obres més influents del segle XX.

Juliet Mitchell, és una psicoanalista i feminista marxista. Creu que la subordinació de les dones sorgeix tant del sistema econòmic capitalista, com de les diferents tipologies reproductives, de l’enfocament de la sexualitat i les dinàmiques de socialització dels fills. I que l'alliberament femení ha de plantejar-se com una lluita global contra l'estructura opressiva de sistema productiu i de gènere.

Germaine Greer és una escriptora i professora australiana considerada una de les feministes més importants del segle XX. La seva obra més coneguda és La dona eunuca, on ens explica que la família tradicional reprimeix la sexualitat femenina (que ha de ser desinhibida i sense prejudicis) i la converteix en eunuc. Ha escrit, sobre experiències pròpies, del lesbianisme, la violació, l’avortament, la infertilitat i el fracàs matrimonial.

I és que tot i tenir grans referents femenins per fer entendre l’atrocitat del masclisme i erradicar-lo, sembla que hi hagi qui hi estigui interessant en fer-lo perviure. I encara que hi ha dones que s’hi fan mal, la culpa principal segueix sent masculina.