La síndrome de la impostora

El terme va ser encunyat el 1978 per les psicòlogues clíniques Pauline Clance i Suzanne Imes quan van observar el fenomen en una mostra de dones amb un alt nivell d’assoliment professional però seguien creient que no eren intel·ligents. Tanmateix, ja des del 1976, amb els primers estudis realitzats, s’havien adonat que les dones solen tenir una percepció més negativa de les seves habilitats en una amplia gama de tasques.

Es creu que un 82% de la població, homes inclosos, pot patir aquesta síndrome en algun moment de la seva vida, però és molt més freqüent en dones. I suposa la impossibilitat d’interioritzar l’èxit propi de manera natural. Sol tenir dues causes molt clares: una d’intrínseca: la falta de confiança en un mateix; i una d’extrínseca: la percepció de l’entorn com a hostil. És molt comú en persones que tenen cert èxit professional, una bona posició a la feina, que els va bé en general... però pensen ―especialment les dones―, que han tingut sort. Que no s’ho mereixen.

Sembla que l’educació femenina, en la seva prevalença, hi té molt a veure. Moltes mares han estat educades en entorns que les infravaloraven sistemàticament i se’ls exigia, especialment, virtuts com la modèstia. Tot plegat, d’alguna manera, ho transmeten a les seves filles i es normalitza. El sistema de valors femenins fa que les dones no s’exposin tant a mostrar les seves competències per no arriscar la continuïtat o la qualitat dels seus vincles. I aquesta manera d’actuar, amagant el que poden realment arribar a ser, els fa sentir impostores; Viure d’aquesta manera engendra molt patiment, angoixa, frustració, culpa, tristesa, ansietat... Elles no s’atreveixen a fer soroll o fer-se veure per por de despertar enveges o assetjaments.

Existeixen certes tècniques per intentar millorar, però revertir aquesta patologia és molt difícil. I les conseqüències, com ara crisis de personalitat greus o d’identitat són terribles per a les dones que la sofreixen.

La millor experta en el tema, Valerie Young, ha descrit cinc tipologies diferents de dones que solen patir aquesta síndrome: la perfeccionista (a la que un petit error ja li sembla un fracàs i que creu que allò que ha aconseguit és perquè ha treballat molt); l’experta (la que es creu amb l’obligació de saber-ho tot); la independent ( la que vol fer-ho tot sense comptar amb l’ajuda de ningú perquè demanar ajuda li sembla una debilitat); la superdotada (la que creu que la competència s’amida per la facilitat i rapidesa en què executa); i la «superdona» (la que mesura les seves capacitats per la quantitat de funcions que aconsegueix fer de manera brillant i no fer-ho seria sinònim de vergonya).

I és que la vessant femenina d’aquesta síndrome té molt a veure amb les humiliacions i vexacions infligides a les dones pel masclisme i pel patriarcat. I junts han aconseguit inocular en elles tràgiques i irreversibles inseguretats; les han bloquejades per a executar certes tasques i les han fet dependents de la necessitat externa de validació.

 

Dolors Monserdà, novel·lista nostrada

Nascuda el 1845 és, probablement, la primera novel·lista en llengua catalana i la primera feminista coneguda del nostre país.

Va ser una barcelonina de soca-rel. I filla de pare amb inquietuds culturals, fet que va afavorir-la notablement: a la rebotiga, el pare organitzava tertúlies amb personatges tan insignes com Anselm Clavé, Milà i Fontanals, Narcís Monturiol...

La mare era una dona culta, per l’època. Per això la seva filla va ser de les primeres alumnes de Madame de Saint Paul, la primera professora de Barcelona diplomada en francès.

Es va casar amb l’argenter Eusebi Macià i va infantar quatre fills. Però es va quedar vídua força jove. Com encara més jove s’havia quedat òrfena de pare. A més, van morir-se-li de petits un fill, l’hereu, i una filla.

Va conrear diferents gèneres literaris però, avui dia, la recordem especialment per la seva vessant novel·lística. Amb un títol molt emblemàtic: La fabricanta. Amb un subtítol: Novel·la de costums barcelonines, prou significatiu. L’obra va representar una novetat pel seu plantejament feminista. La protagonista, l'Antonieta, és una dona d'origen menestral però amb ganes d’obrir-se pas en el món industrial de la Catalunya de finals del segle XIX. Salvant tota mena de dificultats, arriba a convertir-se en una respectada empresària de la indústria tèxtil barcelonina.

Però no va tenir l’anomenada que és mereixia per coincidir temporalment amb Solitud de Caterina Albert.

També va publicar Maria Glòria. No sempre la culpa és d’ella. És la novel·la de les cosidores. La protagonista posa de relleu les duríssimes condicions laborals, la incertesa permanent i les greus dificultats de subsistència de les noies que, en el seu domicili, cosien per a altri en començar el segle XX.

Monserdà reclamava el dret de les dones al treball remunerat. Va ser de les primeres autores a presentar el gènere femení de manera realista, rebutjant-ne la frivolitat i el sentimentalisme. Els seus personatges femenins eren de principis ferms. I, si fracassaven era pels impediments que els imposava el gènere masculí.

Tenia, ella, la preocupació de transmetre més missatge que deler estètic. I en un dels seus articles, Estudi feminista, així ho va manifestar: «Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ésser-li d’alguna utilitat moral i material, heus ací els meus ideals literaris»

Segons Marta Pessarrodona, a la seva obra Donasses, Monserdà es pot considerar una «escriptora total» ja que a més de novel·lista va ser articulista i abordava temes de tanta envergadura com els que podien tocar reconegudes escriptores d’altres contrades. I sense deixar-se encotillar en temes exclusivament femenins. A més, també va conrear el teatre, la poesia i la biografia.

I és que si bé ha merescut entrar a la llista de les Donasses, per mèrits propis i l’autora l’anomena «il·lustre avantpassada», hem de ser conscients que és poc coneguda i encara menys, potser, reconeguda per part de certs «il·lustres».

Per què hi ha tanta violència masculina?

M’espanta tanta violència masculina! N’hi ha un gran excés i sembla que no sols no tingui aturador sinó que estigui intensificant-se per segons.

On és l’arrel d’aquest problema? No podem pas dir que sigui una qüestió únicament d’hormones. Tampoc de nivell moral. Les escoles són mixtes i nenes i nens reben els mateixos valors. Quant a l’herència familiar, ¿podem deixar en meitat i meitat les famílies que treballen valors positius versus les que no saben o no poden inculcar-los? Podríem anar buscant raons... però al final, crec que tots acabaríem coincidint en que, en gran mesura, el masclisme i el patriarcat hi tenen molt a veure. I que també es giren contra els propis homes.

Per què alguns d’ells són tan agressius, violents, maltractadors...?

En pocs dies tres notícies m’han fet feredat.

La primera em va deixar quasi en xoc per haver d’acceptar que visc en un món tan i tan desestabilitzat. Un xicot va tallar el cap al seu pare i, com si fos Judit amb el cap d’Holofernes mostrant-lo als seus conciutadans per animar-los a vèncer l’enemic, ell el comparteix a les xarxes. Si el personatge bíblic té una intenció pedagògica, ell no mostra si no, crec, un greu problema emocional. I, què l’impulsa a la decapitació?

Dies després va circular per tots els mitjans la notícia de dos nois menors (un d’ells en té menys de catorze i per tant és inimputable), que han estat acusats (i només el gran detingut), per haver mort la seva mare. El cadàver de la dona va ser trobat dins del maleter d’un vehicle en un garatge de Castro Urdiales, a Cantàbria. La Guàrdia Civil creu que van fer-ho després d'una típica discussió familiar amb adolescents vinculada a temes escolars. I que podia tenir-hi a veure que la mare era molt estricta. La dona va ser apunyalada per un d’ells i presentava diversos cops. Els culpables van voler fingir un segrest. N’hi ha moltes de mares estrictes i també de fills que no creuen. I no les maten. Però, què els va impulsar, realment, a matar-la?

L’última notícia, també de fa pocs dies, succeeix al metro de Barcelona on un home, en una agressió brutal colpeja deu dones ―no persones d’ambdós gèneres indistintament. A les primeres els clava cops al cap però a l’ultima la tira a terra am un cop brutal. I d’aquesta agressió se li han derivat lesions greus. Què l’impulsa?

Però, coses que passen en aquest país i que són inexplicables i injustificables: els Mossos, tot i saber que ja tenia cinc casos d’antecedents, en un primer moment, ni el van detenir. No varen fer-ho fins quasi dotze hores després. Per què? No tenia la dona lesions greus?

Així que em pregunto: els homes/nois poden degollar pares, matar mares i agredir impunement deu dones ferint-ne una greument?

Segur que podríem trobar una solució per evitar tanta proliferació de violència masculina.

I és que segueixo pensant que és millor penalitzar culpables que fer patir, injustament i immerescuda, les víctimes (dones o homes) ja de per si prou castigades.

Masculinitat fràgil

Hi ha un xampú per a homes que és energètic i que se’l coneix com La furia del tigre. Ja podria acabar l’article.

Per cert, és de la casa Natura Siberica i el tigre és d’un blau electritzant sobre fons negre. Si voleu mirar-vos els productes per a dones hi trobareu blaus clars, liles...

Tornant als homes que han de ser mascles, resulta que a ells, el patriarcat, tampoc els surt tan gratuït. També paguen peatge. Per a que un home pugui complir amb els cànons de masculinitat hegemònica (que es defineix com la pràctica que legitima la posició dominant dels homes poderosos en la societat i justifica la subordinació de les dones), ha d’evitar per tots els mitjans que se’l pugui identificar amb qualsevol actitud relacionada culturalment amb les dones. Això fa temps que està canviant, però la masculinitat fràgil segueix quedant-se. El patriarcat ha exigit i exigeix als homes (per sort, no a la majoria), poder amb tot, sense experimentar o mostrar por de res... ni de la guerra. Però els homes també en tenen de por. De pors. I una d’aquestes pors és la de fer qualsevol cosa que s’assembli a ser una dona; és a dir: a mostrar-se com essers emocionals, no tan forts, vulnerables... I d’aquí el terme masculinitat fràgil. Una persona jove em diria, defineix fràgil. El diccionari diu que ser fràgil significa que es trenca amb facilitat o que és dèbil. Adjectiu que va servir per definir les dones durant unes quantes generacions. Algú encara pot creure que les dones han estat i són dèbils i es trenquen amb facilitat? N’hi ha per riure per no plorar.

Però la masculinitat mal entesa sí que és fràgil. Necessita xampús de tigre per seguir creient que és prou mascle. No els farien, aquests xampús, si no es venguessin.

Segons el psicòleg Alejandro Vera, el patró d’home forçut, coratjós... que ha d’amagar emocions com l’angoixa, la inseguretat... els fa créixer amb por cap a la feminitat. Vestir amb alguna peça de color rosa o fer un petó a un amic no encaixa dins dels comportaments associats al gènere masculí.

Fer aquests esforços ingents per encaixar en el paradigma masclista i patriarcal pot arribar a tenir conseqüències terribles. Un home que sent amenaçada la seva masculinitat, pot arribar a desenvolupar conductes molt agressives com la violència de gènere. Perquè l’amenaça a la seva potència o superioritat el desestabilitza.

I d’aquests homes n’hi ha més del compte. Heu vist la pel·lícula del 2023 Joc net? Ella ascendeix millor i més ràpid dins de l’empresa on treballen els dos. Ell no pot suportar-ho i va escalant des de les primeres molèsties a l’enfadament i a la violència. No és una pel·lícula eròtica, com s’ha pretès, és una denuncia de la masculinitat fràgil.

Amb tot, un amic que passejava amb la seva criatura a la motxilla i un senyor gran va preguntar-li si feia de cangur, va respondre-li, molt molest, que estava fent de pare.

I és que als homes encara els cal estar molt segurs de la nova masculinitat perquè no els quedi fràgil.

Per què poques noies estudien matemàtiques?

Aquest és un problema que cal resoldre al més aviat possible. Per això, la FME, la Facultat de Matemàtiques i Estadística de la UPC, aquest 2024, ha impulsat la Jornada Llança-t’hi. Per dir a les noies que s’atreveixin amb les matemàtiques perquè falten dones treballant-t’hi i, a la societat, li cal aquest actiu femení.

Ha estat la Primera Olimpíada Matemàtica Catalana Femenina. A Europa, se celebra l’EGMO (European Girls Mathematical Olympiad). I ara, la FME també si ha llençat després d’estudiar la situació de les noies a la seva facultat. Fa uns anys, la distribució dels seus alumnes era força paritària però, quan se’n van adonar, quedaven poques noies. Només un 30%. I això que després de la davallada, aquests dos últims anys ha augmentat una mica.

El grau de matemàtiques té un nivell molt alt. I després, les sortides professionals són molt exigents i competitives: moltes hores, moltes d’extra, horaris desorbitats i molt estrès. S’hi guanyen molts diners però no queda temps per gastar-los. Les dones, que a més a més han d’aguantar-hi molt mainsplaining, no s’hi senten prou còmodes. Elles tenen una manera de treballar que es basa més en la col·laboració que en la competitivitat. No són ni millors ni pitjors però és segur que perdre-les a elles, al món de les matemàtiques, li és del tot desfavorable.

Sabem que les dones busquen feines més relacionades amb serveis social: metgesses, infermeres, professores, investigadores... Però no és un fet relacionat amb la criança, sinó amb l’entorn.

Per això, la FME va convidar-les a passar un dia matemàtic amb diferents activitats: resolució de problemes, presentació de joves matemàtiques catalanes, dinar conversa amb matemàtiques catalanes...

Els organitzadors aspiraven a tenir unes dues-centes noies passant per sota del rètol de la porta de la facultat. Aquesta, però, havia fet unes previsions més modestes.

Es volia la imatge de dues-centes noies entrant a la facultat de matemàtiques. Perquè volien canviar esquemes i trencar tabús.

S’hi van inscriure cent-quaranta noies i van acabar participant-hi un total de cent-dotze. I amb tot, va ser un gran èxit. Volien aconseguir ressò mediàtic i el van tenir. I no sols TV3, que va connectar-s’hi en directe a les notícies del migdia, sinó també d’altres cadenes locals.

D’aquestes noies, algunes van arribar-hi des d’algun barri impensable. El professor les havia animades a anar-hi però, en algun cas, van necessitar el permís dels pares per poder sortir del barri. Ara, noies que mai s’havien plantejat anar a la universitat, potser, s’ho rumiaran.

Malauradament, quan es va anunciar l’Olimpiada moltes dones van protestar per trobar-la segregador. No deurien ser conscients que a les darreres Olimpíades mixtes, de setanta persones, només set eren dones.

I és que aquesta mena d’iniciatives, que suposen la valentia d’aguantar les crítiques femenines poc informades són necessàries, malauradament, encara en molts més àmbits.