dissabte, 22 de gener de 2022

Rosa Maria Arquimbau i Cardil


«L’ideal seria no formar-nos en seccions femenines, sinó formar-nos en seccions mixtes amb ells. Anar amb ells. Però en aquest cas caldria que la llur consideració fos sincera i ens volguessin reconèixer intel·ligència sense massa temors […] Seccions femenines? Val més això que res, però no és aquest ben bé el nostre ideal i el que cal perquè el feminisme —l’actuació de la dona— constitueixi un èxit i un triomf com és necessari per al bé de Catalunya i de la República.»

Així escriu Rosa M Arquimbau, una dona d’origen humil, nascuda el 1909. Escriptora precoç, als catorze anys ja publicava contes en revistes de l’època.

José Antonio va crear la Falange Espanyola i, d’aquí, va sorgir la Sección Femenina, liderada per la seva germana Pilar Primo de Rivera. Per tant, homes i dones, clarament diferenciats. L'objectiu principal era el foment de l'esperit nacional i els principis falangistes de les espanyoles. Se'ls va encarregar la propaganda amb mitjans escrits com a fullets o confeccionar els brodats, els braçalets i les banderes de Falange. Els símbols i models femenins de la Secció eren Isabel I, la reina catòlica i la religiosa Santa Teresa De Jesús.

Amb tot, Rosa Maria va ser una pionera en la lluita per les llibertats de les dones i una escriptora innovadora pel seu temps. Ella s’arrenglerà al Foment de la Cultura Femenina, al Club Femení d’Esports de Barcelona i al Lyceum Club. Entitats feministes que vetllaven pel foment cultural i esportiu de les dones.

Amb tan sols dinou anys, va publicar la seva primera obra: un llibret de contes titulat La dona dels ulls que parlen.

Entre el 1924 i el 1936 col·laborà en un important nombre de publicacions ideològicament d’esquerres. Molts dels seus textos tractaven temes candents com el laïcisme, la pena de mort, les modes, la presó de dones, la política, la moralitat, l’antifeminisme, Mussolini, el teatre català, el matrimoni, el mercat de la novel·la o el dret al sufragi femení. Algunes de les seves opinions molestaven, especialment, als editors de dretes. D’altres, de vegades molt punyents, eren menyspreades per considerar-les banals i frívoles.

Políticament, el 1931, participà en la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l'Estatut. I el 1932 va signar les Bases per a la Constitució d'un Front Únic Femení Esquerrista, esdevenint la primera presidenta del seu Comitè Executiu.

A banda de la seva activitat com a periodista, l'any 1932 començà a treballar com a secretària particular de J. Casanovas, regidor de l'Ajuntament de Barcelona i, el 20 de setembre d'aquell mateix any, entrà com a funcionària de l'Ajuntament.

Després vingueren l’exili i la falta de reconeixement per part del franquisme.

El 1973, en quedar vídua no tenia fills, va haver de viure de l’ajuda econòmica de la família Rius per qui el seu marit havia treballat d’escrivent.

I és que fins el 1985 no es pogué beneficiar-se de l'amnistia als funcionaris de la República.



dissabte, 15 de gener de 2022

La síndrome del cor trencat


Homes i dones, fins i tot en qüestions de cors trencats, també som diferents. Però la reputació masculina en surt més malparada.

En llegir cor trencat, hom pot pensar en cors esmicolats per falta d’amors correspostos. I per tant, ja podríem parlar de més esmicolaments femenins.

També podríem pensar que té a veure amb l’expressió «m’han trencat el cor». Que fa referència a cors esmicolats per desamor; però l’expressió s’utilitza per referir-se a tristeses grans on s’hi barregen sovint grans dosis de tendresa. I també té més prevalença en cors femenins.

Però la síndrome del cor trencat és, a més, una malaltia física reconeguda. Va ser descrit per primera vegada al Japó l'any 1990. És una patologia induïda per estrès que es mostra per un bombament del cor. I d’aquí el nom científic: síndrome de Takotsubo, nom d'un vas japonès que té una característica forma bombada.

Les situacions d’estrès importants que poden originar-la, poden ser iguals per a homes que per a dones: rebre una mala notícia, patir un greu disgust com una mort propera o un accident, o fins i tot tenir una forta discussió. Però la manera d’entomar-les, normalment és molt diferent.

Els símptomes són similars als d’un atac de cor: dolor al pit i dificultat per respirar. En la síndrome del cor trencat, el fort estrès causa un alliberament d’hormones d’estrès i aquestes estimulen el sistema nerviós i provoquen un sobtat debilitament temporal i reversible del miocardi.

Tant els pacients homes com dones solen tenir un bon diagnòstic i, en quaranta-vuit hores la millora sol ser prou significativa com per estar pràcticament restablert. Si es produeixen complicacions, el cor trencat pot córrer riscos més irreversibles.

Les diferències importants comencen a partir d’aquí. S’han fet tres estudis significatius d’aquesta síndrome amb un total de 2.416 d’individus amb aquesta patologia.

El noranta per cent eren dones en edat postmenopàusica, entre els seixanta i els setanta-cinc anys. Mala edat que produeix especialment durant els mesos de primavera i d’estiu, disfuncions microvasculars importants, augments dels marcadors de l’estrès oxidatiu, majors incidències d’ansietat, de depressió i de trastorns del son. Res que la dona hagi anat a plaça a comprar. Esdevenen del tot alienes al seu control conscient.

En canvi, en el cas dels homes, que només han estat un deu per cent del malalts, es detecta en individus joves. I aquests sí que han anat a plaça. L’aparició d’aquesta síndrome en els homes està associada a l'abús de determinades substàncies com l'alcohol, la marihuana, la cocaïna, les metamfetamines o l'abstinència d'opioides. Podríem dir que es produeixen per descontrol conscient.

Per tant, dones, quan noteu dolor al pit i dificultat respiratòria no penseu en que us han trencat el cor sinó que teniu el cor trencat. Perquè l’amor a partir dels seixanta, ja no bombeja igual.

I és que les dones, de tortes o de mortes, sempre malparades: regla, menopausa, cor trencat...



dissabte, 8 de gener de 2022

Les dones madures són obsoletes?


La novel·la L’altra casa, de l’escriptora britànica Rachel Cusk,, ens parla, entre d’altres temes, d’obsolecència femenina.

Està convençuda que les dones d’edat avançada ja no es tenen en compte per a quasi res.

I jo li ho entenc només establint un paral·lelisme amb els electrodomèstics obsolets. No deixen pas de funcionar, però no acompleixen suficientment bé les seves funcions en comparació amb els nous electrodomèstics introduïts en el mercat. Així, una escriptora madura no dona tant de si com una jove, segons Rachel.

A la novel·la, l’altra casa és la que la protagonista deixa a un pintor ja en decadència, dins de la propietat que ella i el seu marit tenen. I on ells viuen a la casa principal. Ella és una escriptora que ronda la cinquantena i creu que, en contacte amb l’artista de quaranta-cinc anys recuperarà, en part, la seva inspiració.

L’obra aborda aquesta qüestió amb una gran subtilesa: el pintor i ella són com la cara i la creu d'una trajectòria artística. Ell és egoista; ella, com a dona, no pot posar la carrera en primer lloc.

Es pregunta Cusk: per què una dona madura creu que ja no té cap valor? La protagonista, tot i estar a casa seva, se sent desplaçada perquè viu pensant que ja mai no podrà arribar primera en cap cursa.

I Cusk escriu aquesta història des de París, quan ha deixat Anglaterra per culpa del brèxit i quan els seus fills ja són prou grans com per quedar-se sols. Perquè fer de mare és molt esgotador. Molt més que fer de pare, diu.

El pintor, entre d’altres defectes, és molt desagraït. No té cap intenció d’ajudar-la en res. Evita tant com pot trobar-la i, quan no li queda cap més remei, li boicoteja tots els seus projectes. I Cusk creu que hi ha molts homes així.

Perquè ella té al cap un fet històric que li interessa particularment i al que vol donar rellevància en la seva obra.

L’adinerada mecenes americana Mabel Dodge Luhan va convidar a una estada llarga de quasi dos anys a l'escriptor anglès D.H. Lawrence, l’autor de Lady Chatterley. L’unic que esperava Mabel era una gratificació personal, un reconeixement. Però Lawrence va acabar comportant-se amb ella de forma violenta i destructiva.

I establint un paral·lelisme, Cusk fa que la seva protagonista desitgi ser pintada per ell perquè així potser aconseguirà que es fixi en ella. Perquè creu que la seva imatge està evaporant-se.

La novel·la no deixa gaire bé els homes. Cusk n’és conscient i ens fa entendre que la seva història no és gens inversemblant. El que ella explica ha passat, passa i continuarà passant. Aquest tipus d’homes han existit, existeixen i continuaran existint.

I és que Rachel Cusk potser no té tota la raó... penso en dones grans molt potents, com Antònia Vicens, Premi Nacional de Poesia el 2018. Ella va publicar el seu primer poema, Lovely, per parlar del dol per la mort del seu pare, quan ja en tenia seixanta-vuit tot i que ella ja havia publicat molt abans.

Amb tot, els homes de Cusk, són totalment versemblants.













dissabte, 1 de gener de 2022

El portaveu de Vox a Móstoles


Per sort, puc donar fer que Regió7 és un exemple a seguir. Però tots sabem que hi ha diaris que haurien de tenir sancions dia sí, dia també. Una cosa es tenir un ideari i una altra, de ben diferent, publicar barbaritats. Clar que les barbaritats solen estar en boca de bàrbars, com és el cas del portaveu de Vox a Móstoles. Al que cal denunciar; i no sols a ell sinó també al seu partit. El que no pot fer l’ABC, és intentar justificar la barbaritat d’Israel Díaz López, rebaixant la seva culpabilitat. Cal ser plurals i demòcrates però davant les barbaritats, no seria millor el fuet de la indiferència? Així no s’escamparien com taca de porqueria. Perquè el socialisme de don Pedro tampoc encapçalarà mai cap rànquing de democràcia.

Díaz va dir:«En nuestro partido hay mujeres de gran valía, casi tanto como los hombres». Si ell és prou bàrbar com per dir això, quina vàlua té per damunt de les dones? Cap! Si al seu partit hi ha dones capaces d’acceptar tals pensaments, per a mi, essent dones, són doblement culpables.

I el que és pitjor: això va dir-ho durant un ple municipal celebrat el Dia contra la Violència de Gènere. Si fins i tot aquell dia va ser capaç de dir tal barbaritat, com a mínim, haurien hagut de retirar-li el càrrec. Però nooooo! Va sortir Rocío Monasterio, la portaveu del seu partit a Madrid, a defensar-lo: «Por supuesto que fue un lapsus, no te preocupes Israel. En caso contrario, no serías concejal de VOX en Madrid. Ese tipo de afirmaciones no las tolero, ni las toleraré nunca, quienes me conocen saben que me indignan». Ella sí, totalment antidemocràtica.

I no es nota que no les toleri. Si fos una dona feminista, l’hauria cessat immediatament. A més, no deu saber que hi ha tres tipus de lapsus: les relliscades de la ploma, les relliscades de la llengua quan parlem i les relliscades de la memòria. En lloc parla de relliscades de pensament. Si no hi ha mals pensaments, no hi ha lapsus de pensament. Però ella entén més de lofts de luxe.

Aquest individu no hauria de ser regidor ni ostentar cap càrrec públic. Per què hem de pagar-li que digui barbaritats que ofenen?

L’Israel es va veure obligat a demanar disculpes per les xarxes i va aprofitar antes partía que doblá, la errònia idea del lapsus.

No en va tenir prou, va contraatacar recordant que Pablo Iglesias també va tenir una relliscada: «la azotaría hasta sangrar» referint-se a Mariló Montero. Cert, horrible. I va demanar disculpes per l’errada tot dient que sentia molta vergonya per l’acudit masclista.

I també es va recordar de Dolores Delgado ―Fiscal General de l’Estat proposada per Sánchez i d’imparcialitat i professionalitat molt qüestionades... vaja, que no en té, quan parlava de la «informació vaginal» que tenia «éxit assegurat» obtingut amb el prostíbul de Villarejo.

La millor defensa és un atac? No!

I és que cal valorar les dones des de dins, amb el pensament i els budells. No perquè sigui un requisit de decència mínima per parlar en públic.