Zygmunt
Bauman és un prestigiós sociòleg polonès que ens porta a reflexionar sobre la
fragilitat actual dels vincles humans. I l’Òscar més important, enmig del
remolí dels vincles emocionals, se l’emporta el cor. I el Globus d’or és per a
l’amor. Bauman ens diu que l’amor del segle XXI és líquid. I jo dic que els
cors són com torradores.
M’explicaré. Per al senyor Bauman la
fragilitat actual de l’amor fa que se’ns escoli diluït, com entre les mans. Per
a mi, tenen el costum de vessar-se en forma de fluid. I és que segons ell,
aquests cors líquids que vessen, només busquen una satisfacció momentània, per
a una necessitat momentània. Vaja, allò que la gent del carrer traduïm d’una
manera més grossera (i no tant precisa), per l’aquí te pillo, aquí te mato.
Però seguim amb les imatges del senyor Bauman
perquè tenen més nivell. Amb tot, ell prefereix establir unes comparacions amb
elements bàsics del nostre quefer quotidià. I de casa, on passem més hores? Jo
diria que si ho comptem tot: esmorzar/netejar, sopar/netejar, endreçar comprar,
congelar, descongelar, reciclar... la cuina, indiscutiblement guanya per
golejada al sofà/televisor.
És ben fàcil d’entendre: ell relaciona els
cors segle XXi amb un concepte també molt XXI: l’obsolescència. Que és la
planificació de la fi de la vida útil d’un producte —se’n parla molt
relacionant-la amb els electrodomèstics—, per tal que esdevinguin inservibles
dins d’un període de temps calculat. Per als electrodomèstics és d’uns cinc
anys. I per als cors? Espereu!
Avui en dia, més cors dels imprescindibles
tenen obsolescència programada. I dins de tota la gamma d’electrodomèstics, he
escollit la torradora per la seva sinonímia referida al cas. Qui no s’ha
socarrat el cor més d’una vegada? Encara diria més: a quantes dones no se’ls ha
quedat calcinat per temporades més llargues que les de l’obsolescència?
I d’una comparació a l’altra. Qui té el cor
més ben dotat de valors sòlids —com la llibertat i la seguretat—, no li passa
tan fàcilment a estat líquid. Ara bé, jo suposo, però l’eminència no ens ho
especifica, que hi ha cors líquids com l’aigua que brolla precipitada des de
les altes muntanyes; i cors líquids com la mel. Més densos, molt dolços; però
també més enganxosos, molt apegalosos.
Els cors que estan ben programats, com la
thermomix, per seguir la mateixa línia de comparacions, poden funcionar de
manera autònoma. I obtenen uns resultats tan òptims com les cassoles de les
padrines negres amb monyet gris i baix. Ja pràcticament en extinció! Per això
van sortir les thermomix.
I és
que la seguretat del cor, sense llibertat, esdevé esclavitud. I un cor
lliure, sense seguretat (l’ aquí te
pillo, aquí te mato), s’encarrila al caos total. Qui vulgui un cor lliure,
que tingui present que se li pot fondre, tirant a més que menys, socarrimat.
Però té unasolució: envasar-lo al buit!
