Primer Premi Elsa Garcia de Narrativa breu 2019, Papiol
Solitud,
per què em vols mal?
I
Un
esclat de sol ronsejava amb timidesa per despertar la Caterineta.
Sentia una mena de vergonya estranya perquè, a més que tot just
s’havia acabat l’hivern, li sabia greu despertar la nena
enfebrada. Tanmateix, era tal el bulliment d’aquell cosset menut,
que la gentilesa de l’astre va passar-li per alt. Tampoc no
necessitava cap amic més. Perquè, tot i que hauria de patir ella
sola aquell mal tràngol, encara jugava sentint-se afortunadament
acaronada per la presència de germans i pares. Es barallaven, és
clar; i els castigaven, també. Però uns la feien riure i els altres
l’encoratjaven a ser una miqueta millor cada dia.
Sense
ser-ne conscient, per l’exagerada temperatura, la Caterineta va
començar a espeternegar de cames i braços alhora que l’esquena se
li vinclava i tensava sense control.
La
seva germana gran, que dormia amb ella dins d’un llit gran de la
padrina, va córrer, tota espantada, a avisar els pares. Però va
trigar mig segon a adonar-se que no sabia expressar allò que acabava
de veure. I va buscar en el seu imaginari de germana gran, no tan
menuda, però encara petita, la manera de fer-se entendre. I hi va
trobar una similitud amb els espeternecs de les gallines que matava
la minyona dels tiets.
La
Caterineta, mentre pares i germans patien, va passar la malaltia en
uns llimbs beatífics. Fins que el sol, empipat per tres llunes
fugisseres que l’obligaven tant sí com no a desvetllar-la, va
desvergonyir-se i va despertar-la perquè no es perdés ni un dia més
els seus prodigis: els arbres brotant, les flors florint, els ocells
piulant i la canalla jugant pels carrers. Això sí, amb molt de
compte per no tornar a enfebrar-la amb la seva escalfor.
En
despertar-se, la nena va veure l’àvia asseguda a l’espona del
llit, resant fluixet; i uns pots de plàstic vermells i desconeguts.
Quan la mare va córrer a veure la filla convalescent, el primer que
va explicar-li va ser que dins dels pots hi havia les farinetes que
l’havien curada. Perquè ningú no sabia que el sol també s’hi
havia esmerçat.
Quan
la Caterineta va tornar a l’escola, les companyes van dir-li que la
Maria ja no tornaria mai més perquè havia mort del mateix mal que
ella havia patit. I va ser llavors quan va aprendre que el sol de les
seves escadusseres primaveres no tractava totes les famílies amb la
mateixa tendresa. La Maria havia mort sola i ella vivia amb l’escalf
de les nenes de la classe, els germans, els pares i la padrina, que
no havia parat de resar, quan resar li semblava sinònim de premi. I
va pensar que, potser, a casa de la Maria no anaven a missa.
Perquè
ella, acompanyada de la mare, així que va ser capaç de caminar
costa amunt fins a l’ermita del sant patró, va haver d’anar-hi,
un dia de cada dia, a pregar per la salut de tots els familiars i a
posar una almoina més gran que la dels diumenges a l’escolanet de
fusta que, de tan vist, era com un més de la família. I aquell dia
va saber que per sempre més hauria de ser agraïda perquè la mare,
sense dir-li-ho, l’hi estava ensenyant; i perquè a ca la Maria
també anaven a missa i, ara, només ploraven. La nena, llavors, va
pensar que aquell sant no deuria tenir tanta influència celestial.
La
Caterineta va preferir abraçar-se a l’escolanet de fusta i
demanar-li que fos ell qui parlés amb el sant i intercedís perquè
ella no hagués de quedar-se sola mai.
Que
estar sola li feia por i que volia morir-se abans que els seus pares
i els seus germans.
Una
primavera més enllà, la Caterineta no estava recuperada del tot i
el metge va dictaminar que s’havia de posar unes injeccions molt
fortes. La tieta, que era la seva padrina de bateig, es va oferir a
posar-les-hi perquè, mentre havia viscut al convent pensant que
potser es faria monja, n’havia après. La bona de la tieta no havia
pogut ser monja i havia anat a viure amb el germà hereu a la casa
familiar, a la casa gran i senyorial que hi havia prop de la casa
dels pares de la Caterineta. Ells tenien una era més gran i jardí i
lavabo amb banyera i una saleta per al piano i mobles de noguer i...
i tot i així, la Caterineta, sense ser-ne conscient, sabia que
preferia el caliu de l’estufa de clofolla, instal·lada al mig de
la sala de casa seva, on la família passava molt bones estones amb
les històries que el pare els explicava. I va començar a entendre
que allò que en deien felicitat no eren els mobles de noguer, ni la
saleta per al piano, ni una banyera... que el que la feia sentir com
al cel que s’imaginava ―per
les explicacions idealitzades i inqüestionables de les monges―
era jugar amb les seves germanes, escoltar les històries del pare i
estrenar els jerseis de llana o cotó, per a l’hivern o per a la
primavera, que la mare li teixia a conjunt amb la seva germana més
propera. Perquè la mare feia uns jerseis molt bonics i de dos en
dos: per al primer i la segona, per a la tercera i la quarta... i
així fins arribar al vuitè.
Tanmateix,
tot i ser encara prou petita, aquell inconscient goig per la vida va
començar a esquerdar-se. La tieta que li posava les injeccions sabia
explicar uns contes fantàstics i fascinants i uns relats històrics
—sense cap mena de rigor científic, però això ella no ho sabia—,
que li robaven, fins i tot, la sensació de saber que estava vivint.
Perquè la tieta, a més de les paraules —com ho feia el pare— hi
posava ganyotes, tancades d’ulls per a la por i les tempestes,
gestos bruscos per als dolents, rialles per parlar de la mare de Déu
i enuig per als dimonis. I aquests, en Fredolic i en Camallarg, eren
els protagonistes dels contes que més agradaven a la Caterineta. I
quan la tieta anava a posar-li les injeccions, ella volia que els hi
expliqués, però la tieta mai no va tenir temps d’explicar-los-hi
prop de l’estufa de clofolla. I la Caterineta, quan els volia
escoltar, havia d’anar a casa dels tiets i el caliu ja no era el
mateix.
La
primavera que va arribar portant deures del col·legi a casa, per si
no li hagués resultat prou avorrit i enutjós haver d’acabar la
tarda sense poder jugar, córrer o voltar en bicicleta, va tenir un
segon desengany: la tieta tampoc anava a fer deures vora l’estufa,
sempre es quedava a ajudar els seus cosins. I no sabia què li feia
més ràbia, si haver perdut moltes versions del Fredolic i el
Camallarg o no tenir ajuda per fer els deures. Perquè aquella
primavera ja llegia amb avidesa tot el que podia arreplegar per casa
i el que li deixaven els seus cosins. Perquè a casa no hi havia
tebeos; només de tant en tant algun aconseguia burlar la
vigilància paterna i passar d’habitació en habitació per ser
llegit d’amagatotis mentre el pare treballava. A casa, sí que hi
havia històries amb dibuixos i bafarades, però eren de sants i de
personatges il·lustres i, tot i que la captivaven, amb les fantasies
dels còmics dels seus cosins quedava fascinada.
Aquella
manca d’històries màgiques, escrites, no va ser cap desengany
però sí una lliçó com les de classe. Molt més valuosa. Perquè
va fer-li entendre, com si fos una historieta més, que li calia
estar alerta, ja que la joia de viure no brollava a redós de les
xàldigues que s’escapaven de l’estufa, ni de les històries del
pare, ni dels jocs amb els germans, ni dels aprenentatges que
ensenyava la mare, ni de les històries de sants i personatges
il·lustres...i que la vida, fins i tot passant fred, podia
convertir-la en personatge real d’històries màgiques sense
escriure.
Llavors,
les primeres amigues van lliscar, suaument, de les seves vides fins a
convertir-se en personatges —molt més fabulosos que màgics— de
la seva història íntima.
I
va adonar-se que començava a sentir-se gran. Que ja deixava enrere
el bàndol dels germans petits, els qui encara necessitaven que els
rentessin al cossi, dimecres i diumenges. Que era gran i no ho era i
que, de petita, la hi veien, però no se’n sentia.
I
aquell èxit s’assemblava a la millor conquesta del millor
emperador romà dels de les històries escrites que el pare els
comprava.
El
primer dia que va aconseguir anar sola amb les amigues a berenar a la
vora del riu, tot i que no va poder percebre-ho, el sol d’aquella
primavera es va esmunyir de la seva vida per anar a fer recompte de
nenes que també necessitessin del seu escalf.
II
Tot
just la primavera havia deixat de passejar-se per camps, carrers i
cases, quan el cel rogenc de l’alba descobria un carter molt
atrafegat —repartint sobres per les cases— i preocupant-se per no
saber si les cartes portaven notícies bones o dolentes. Dins la
saca, n’hi havia una de molt malagradosa que faria plorar la
Caterina durant força mesos.
El
cel, per no semblar burler, hauria preferit encapotar-se de núvols i
boira i que la Caterina no hagués pogut ni espiar-lo per no
deixar-li un mal record; però aquell dia de principis d’estiu,
quan el curs escolar s’estava acabant, li tocava lluir rutilant i
passar per antipàtic.
La
volta celestial, aquell matí, talment un paraigua turquesa
enlluernador, no va permetre al pare poder ignorar la carta damunt la
taula del despatx. Amb el remitent ja va endevinar-ne el contingut i
va saber que se li acabava una etapa de la vida per començar-ne una
altra caminant a favor dels fills. Lluny d’on havia nascut, on
tenia els fills arrelats. Va passar per la cuina a dir a la mare que
ja havia arribat la conformitat i, pesarós, va encaminar la seva
bona voluntat fins a l’habitació de la Caterina. Era conscient de
la tristesa que aquella notificació li produiria i, per
tranquil·litzar-la, com la padrina, també va asseure’s a l’espona
del llit, on ella s’estava aclofada llegint històries de nenes en
internats fabulosos. En veure el document a les mans del pare, va
intuir que aquelles eren les seves últimes ratlles de lectura
infantil. La Caterina ho sabia: calia que tots marxessin a viure a la
gran ciutat perquè ella i els seus germans poguessin estudiar millor
i mantenir la família unida. Els havien confirmat el trasllat del
pare.
I
abans d’acomiadar-se de les seves amigues, va adonar-se que, sense
dir-los l’últim adéu, ja les enyorava, i que aquell nou sentiment
era molt més trist que el de no poder escoltar els contes d’en
Fredolic i en Camallarg, i més llastimós que haver de fer els
deures tota sola.
Al
vespre, quan es va despullar per posar-se el pijama, va notar que
portava tot el dia sentint-se nua. I va presagiar la tristor de viure
molt de temps desabrigada. El neguit per aquella aflicció va
privar-la, durant tot l’estiu, de fruir amb les amigues d’aprendre
a ballar sardanes, cada capvespre, a la plaça, quan germans i pares
ja no eren prou companyia.
La
gran ciutat havia d’oferir-li moltes possibilitats, però no la
temptaven sense les seves amigues per voltar tot rient, explicant-se
secrets i fent plans per al cap de setmana o les vacances.
Quan
van deixar la casa, va acomiadar-se del sol que li havia fet de
bressol durant els anys de la infantesa.
Ningú
no li va explicar com havia de fer noves amistats en una ciutat gran
on la gent no es coneixia des de petita. A l’hora del pati del
primer dia de classe, les companyes que se li havien assegut a la
vora —parlant-li en castellà— van suggerir-li de pujar al bar a
esmorzar. Tan poques vegades hi havia entrat, al bar del poble! Ella
estava acostumada a passar aquella estona jugant a matar amb una
pilota petita i a portar més d’una nafra.
I
quan la Caterina es despertava, el cel blau, amb l’horitzó
desorientat, li semblava una llosa que li amargava el viure perquè,
tot i els esforços que feia, no aconseguia cap amiga per anar i
tornar de casa a l’institut. Les notes se’n van ressentir una
mica, es va aprimar encara més, i plorava i plorava i plorava perquè
volia les seves amigues.
Llavors
va intervenir la tutora, incapaç per a res més que no fos
mesquinesa. I va preguntar davant de totes les noies de la classe,
com si es burlés de la Caterina, si no hi havia ningú que la pogués
acompanyar durant el camí cap a casa. I la humiliació, amb tota la
ràbia capaç d’encabir en un cos adolescent, se li va escapar a
doll pel lacrimal, sense aturador. I va ser conscient que faria molta
llàstima a tothom: a les noies de la classe, a les de totes les
aules que se n’assabentarien, a les germanes perquè els ho
explicaria, als pares perquè ho descobririen... I va sentir molta
rancúnia per la tutora, i una mica per les noies de la classe, pels
pares —a qui feia culpables de la seva dissort—, i per la ciutat
gran. Tanmateix, en acabar el matí, la companya amb qui compartia
taula va proposar-li —en català i no pas en la llengua de les
lliçons— de baixar juntes fins on se’ls separessin els camins. I
aquella ràbia jovenívola, il·lusionada amb l’oferiment de la
companya, encara va ser capaç d’oblidar, amb extrema lleugeresa,
l’ultratge sofert tot just feia una minsa estona.
A
poc a poc, a més de caminar carrers enllà fins arribar a la cruïlla
on per força s’havien d’acomiadar, van començar a compartir
secrets, il·lusions, projectes, emocions i alguns cigarrets. I el
deler per les amigues perdudes, les quals creia insubstituïbles, es
va anar fent fonedís tot transformant-se en un enorme desig
d’estimar aquella nova amiga.
Amb
una mica més de temps, el grup es va ampliar i les dues anaven i
tornaven de casa a classe i de classe a casa, en colla. I el cel de
la ciutat gran va tornar a esdevenir un mantell afalagador com una
àvia.
Sota
l’aixopluc de l’amistat conquerida amb quinze anys, va adonar-se
que els de casa se li allunyaven i no li feia basarda. Aquell viure a
casa més isolada era com un triomf que l’edat li regalava en
imaginar que lluitava per deixar enrere l’adolescència i encalçar
la majoria d’edat. Volia sentir-se adulta. Es creia amb forces per
ser-ho. Però deixar enrere tota la inconsciència era pagar un preu
molt alt. Encara li calia fer força ximpleries d’aquelles que no
passen la safata de missa.
Als
pares de la Caterina no els agradava que sortís de casa els
diumenges. El matí era per anar a missa i la tarda, per passar-la en
família. Però per a ella, aquells dies ja no eren festívols sense
les seves amigues i, per evitar que li ho prohibissin, es va empescar
un bon ardit. Havent dinat, després d’una estona de sobretaula amb
pares i germans, se n’anava a l’habitació i es posava a
estudiar. Havent quedat però, el dia abans, que la seva amiga li
telefonaria a l’hora convinguda. I sonava el telèfon i ella
esperava que l’agafés algú de la família mentre es preparava per
respondre al telèfon del menjador on encara eren els pares; ell
llegint la premsa, i fent mitja ella.
En
aquella situació no podien evitar sentir com s’empescava una
conversa per fer veure que una amiga no entenia la lliçó i
necessitava ajuda. Amb tal excusa, ells no gosaven negar-li cap
permís. Llavors, amb la consciència a la brossa i la inconsciència
a la rialla, sortia amb la carpeta dels apunts penjant de la mà per
anar a descobrir, amb la colla, algunes de les tavernes que estaven
de moda i oferien patés i formatges per picar, amb una cervesa, a
mitja tarda. Aquell beuratge amarg mai no li va agradar gaire i,
tanmateix, se’l bevia per semblar més gran.
Mentrestant,
els dies que havien de servir per aprendre, ella i la seva amiga,
fent-se tota la companyia que permetia prescindir de la dels pares i
germans, estudiaven i estudiaven a casa de l’una o de l’altra.
Quasi mai a la biblioteca, perquè en aquell clos silenciós se’ls
feia dificilíssim no parlar dels pardals que els volaven al cervell.
Les
seves voleiades els semblaven altament transcendentals i inevitables.
Perquè amb elles volien transformar-se en adultes intel·lectuals i
saberudes.
En
canvi, a casa, quan se’ls esgotava el temps imprescindible per
saber amb seguretat el que l’endemà els podien preguntar, mortes
de riure, per no parlar més, s’enganxaven uns esparadraps a la
boca per deixar de volar.
I
la vida, a la Caterina, durant els dos cursos següents, li va
semblar com menjar xocolata amb nata, com un dia d’excursió, com
una classe sense professora, com una tarda sense deures, com el
primer esglai en adonar-se que un noi se la mirava.
Quan
l’últim mes de classe a l’institut va adonar-se que cap amiga
volia estudiar el mateix que ella i que hauria d’enfrontar-se a la
universitat tota sola, el neguit de la solitud va tornar a envair-la.
Ja no va plorar perquè necessitava creure que era prou adulta per
dominar l’angúnia que li feia presentar-se sola a les primeres
classes. I tenia clar que volia ser capaç d’aconseguir nous amics,
llavors ja noies i nois, a les noves classes.
A
aquella edat, ni a les amigues podia dir-los que tenia por de
sentir-se sola. L’haurien pres per infantil. I amb l’orgull dels
divuit anys ja fets, no podia mostrar-se incapaç de res.
A
les nits, quan ja li costava d’adormir-se amb tranquil·litat per
les inconsciències llençades a la brossa... mussols, òlibes i
ratpenats la despertaven per aprendre que, a la seva edat, ja no es
podia compartir tot i que la solitud feia més companyia que la
desitjada. Perquè decisions com aquella, la de guardar-se el secret
de la por de sentir-se sola, les havia de tancar amb pany i clau.
La
Caterina va entrar a la universitat, aparentant una seguretat que no
tenia. Però havia après algunes tècniques per iniciar converses
amb qui entrava a l’aula, amb qui s’asseia a la seva vora, amb
qui li agradaven els mateixos autors per llegir, amb qui tenia les
mateixes aficions. I va trobar companys i companyes per assaborir els
cinc cursos que hi va passar. I aquells cursos van ser com córrer
amb moto a tota castanya, arran de mar, asseguda de paquet d’un noi
talment un heroi de novel·la, com banyar-se nua i fer-se petons a la
vista de tothom.
Però
no hi va trobar cap amiga com la que ja tenia perquè, amb ella, se
sentia plenament sadollada d’amistat.
Tanmateix,
en començar a voltar per la ciutat gran en moto, convidada pels nois
que li agradaven, ja no va tenir tant de temps per a la seva amiga i
va començar a comprendre que la vida potser seria un anar i venir de
persones perdudes i recuperades.
III
Tot
just acabat l’estiu de cels turquesa, unes boires tardorenques van
envoltar la vida de la Caterina amb un decorat ombradís. I la
refulgent claror de moltes llunes majestuoses va il·luminar-li el
viure per poder assaborir-lo sense errar gaires camins. Perquè la
vida ja no era cap assaig, era una dia d’estrena constant. I els
centelleigs de la lluna vivificadora, a vegades, no eren prou
resplendents com per dissipar la foscúria que, temptadora,
l’assetjava per vèncer-la. Perquè en aquella tardor boirosa,
equivocar-se ja no tenia marge per al rescat i les derrotes se li
apilaven, com brossam de fulla marcida, difícil d’escampar fins i
tot per vents maliciosos.
La
Caterina va enfrontar-se sola, perquè no podia ser d’altra manera,
al seu primer dia de feina. I a tots els que van venir al darrere,
també. Però estava més esporuguida pel capficament de ser capaç
de fer-la ben feta, que no pas per la manca de l’agradable conhort
d’una companyia.
Dins
l’aula estava acompanyada, sí, però d’alumnes; i ella era
l’única professora i la seva taula marcava una línia divisòria
entre dos bàndols: entre el que ella els havia d’exigir i el que
ells es resistien a acatar; entre un has d’aprendre i comportar-te
i un no tinc ganes de saber gaire res i no em ve de gust fer el que
toca. I sola, va haver de decidir que aquella jovenalla havia
d’aprendre al preu que fos i que, per fer-ho, era imprescindible
una disciplina antipàtica. Que la feina difícil no era ensenyar-los
allò que sabia, sinó inculcar-los el desig de saber, el deler per
aprendre, l’ambició per llegir l’univers inabastable i l’afany
per encalçar la saviesa.
Tanmateix,
inexperta i ingènua, volent ser totalment diferent a la tutora que
l’havia humiliada, va tenir la pensada de convidar els seus alumnes
a casa seva, a berenar. I s’hi van presentar i, entre cacaolats i
coques, van riure i van xerrar d’un munt d’idees interessants,
d’un munt de ruqueries, tot intentant, ella, copsar les seves
inquietuds.
L’endemà,
la Caterina va presentar-se a aquella classe creient que, per
l’estona compartida, la seva actitud seria excel·lent i el
rendiment acadèmic milloraria notablement. Malauradament, el
desencant va ser decebedor: la confiança els va permetre una actitud
menys respectuosa i molt més difícil de reconduir.
La
lluna s’havia oblidat d’ella, però els fets van ensenyar-li a
moure’s per l’ombra.
Quan
els diners li van permetre independitzar-se, compartint pis amb
companyes, no va enyorar ni l’àvia, ni la tieta, ni la mare, ni
les germanes; només una mica la seva amiga de l’ànima. I la vida,
tot i treballar molt, va ser un joc delitós però d’alt risc.
Totes les decisions de la seva vida, que sorgien infinites a cada
lluna, només depenien d’ella. Ni temps tenia per compartir-les o
consultar-les. I aquella independència per resoldre tot aquell munt
d’interrogants, la remetia a una altra mena de solitud, que no era
de l’ànima, però sí de l’enteniment. Perquè equivocar-se sola
equivalia a traginar tota la responsabilitat de les culpes. I feia
molt més mal, tot i que els encerts adquirissin més valor.
Perquè
l’èxit i el fracàs no tenien el mateix regust xarrupant-los en
solitud. I li calia poder brindar amb una copa amiga que pertanyés a
la seva nova vida.
Llavors,
van aparèixer l’amor i el desassossec alhora. Va adonar-se que
l’amor estimava més que l’amistat perquè desitjava més. Ho
volia tot de l’enamorat. Si ella hagués pogut, els hauria robat:
amor i enamorat. I se’ls hauria posat a la butxaca i hauria viscut,
sempre més, acompanyada, acaronant-los amb les mans. I la vida li
hauria semblat plenitud.
Però
l’amor de les precioses poesies llegides no és ben igual que el
que es viu il·luminat per les llunes, a dies embromades, a dies de
tempesta. I tot i ser plenitud, tot i no haver-hi res millor a
demanar a la vida, aquesta se li va desorientar. Perquè les seves
decisions ja no depenien només d’ella, quedaven a mercè del fil
inconsistent de l’amor, encara per declarar. I quan la solitud
s’havia mig esfumat, arraconada per l’obscuritat que la tardor li
regalava, l’amor i la lluna la hi van retornar amb rotunditat. La
Caterina volia tothora l’enamorat i cap diumenge li resultava prou
llarg. Li faltava l’infinit de les poesies amoroses. I aquell
desitjar l’altre, per ser dos en un tot, li va lliurar una nova
solitud: la de ser capaç de viure sol però ofegat, a cada pas fet,
sense la mà amorosa. Viure a mig morir per l’absència tan
desitjada. Sense ell, com que l’anhelava, es dolia per la mancança
de la seva presència assossegada. I aquell dolor se li va
transformar en una única solitud: la d’ell.
Tanmateix,
a poc a poc, la Caterina va anar conquerint l’amor de l’enamorat
i la vida va semblar-li una joia dins del cor. I viure-la va ser com
tornar a jugar de petita, com els contes de la tieta explicats a casa
seva, com la il·lusió de la nit de Reis, com tocar el sol de
l’estació passada.
L’encanteri,
però, va durar poc. A l’amiga, li ho podia confessar tot, es
podien barallar i al cap d’una estona compartir un paquet de
galetes amb xocolata. Estimar el marit era molt més difícil. I dues
vides en una requerien d’una exigència severa.
Com
ferir-lo amb retrets i sentiments dubtosos? Perquè, a cada
ensopegada, el desencant desinflava aquella il·lusió primera. I tot
i que apropava els cors en aixecar-se, augmentava la por de caure per
la desconfiança que inexorablement creixia i creixia. I una altra
mena de solitud, amb silencis més llargs, va embargar-la de nou:
només ella, sola, podia i havia de decidir quan era ineludible
confessar els neguits i quan era imprescindible callar les tristors.
Els silencis es convertien en secrets i els secrets en distàncies
més i més insondables. I el triomf de la seva mitja vida, per
confegir-ne una de parella, depenia dels encerts que podia ser capaç
d’aconseguir ella sola. Una solitud invisible però salvatge.
Afortunadament,
abans que la lluna s’amagués del tot, la Caterina va donar a llum
la seva filla. I quan va tenir-la en braços, l’amor que coneixia
li va semblar petit. La vida deixava de ser una meitat compartida per
regalar-la tota, matí i nit, laborable i festiu, en la salut i en la
malaltia. Una exigència íntegra i una plenitud assadollada.
La
solitud, amb la criatura a coll, va esvair-se força. En aquell
moment s’imaginava talment un aràcnid, creient que tenia moltes
potes per no flaquejar, molts amors per fer-se gran sense perdre les
il·lusions: la filla, el marit, la família, les amigues, les
companyes, els coneguts, els llibres, els escrits terapèutics... Que
tots ells li regalaven una tranquil·litat que li permetia descansar
pacífica. Amb tot, quasi no podia dormir: la nena era inquieta i
també buscava aquella companyia que ella tant havia necessitat. Si
es despertava, no volia estar sola; necessitava la mare per tornar a
endormiscar-se. Llavors va comprendre que fins i tot el neguit per la
soledat podia ser genètic.
I
quasi se li va acabar la mitja vida que li quedava, atrafegada per
atendre la nena, lliurant-li amorosament tot el que li restava, per
ajudar-la a créixer tot vencent la solitud heretada.
La
Caterina va viure uns anys cansats però amorosits per la tendresa
infantívola.
L’amor,
el trobava per tots els racons, però li costava de reconèixer.
Anava i tornava, s’escapava i revenia. Marit i filla se li
allunyaven i se li atansaven i no sabia on havia d’aturar-se per
tenir-los sempre a la vora.
Quan
la nena va deixar enrere la ingenuïtat de la infantesa i
l’adolescència va tornar-la malagradosa, l’encanteri es va anar
dissipant. La incertesa era com l’ombra dels núvols que li robava
la resplendor reconfortant dels seus rajos platejats. I va tornar a
refugiar-se en el marit, que intentava espolsar-li ombres i núvols,
per poder suportar aquell despreniment que, a poc a poc, creixia i
creixia amb tota crueltat. La solitud se li va fer un immens
esvoranc. No hi havia paret, ni marge, ni soca on agafar-se, només
desorientació. I, a dies, ni el marit li servia de brúixola.
Encara
li quedava el pitjor: la filla, perquè les seves capacitats li ho
permetien, va fer mans i mànigues per poder estudiar els dos últims
cursos universitaris a l’estranger. Llavors, a més a més, la
separació també es va fer distància física. I la por de la
solitud es va tornar dolor angoixant per no poder abraçar-la quan
arribava a casa, per no poder dir-li bona nit, tot enredant-la una
estona amb quatre xerrameques, per no poder preparar-li els seus
plats preferits els dies que la notava tristoia, per no poder
veure-la intentant endevinar-li els maldecaps.
I
es va desesperar tant que va clamar a la lluna perquè s’amagués i
deixés de lluir exultant mentre ella sofria com si cada dia hi
hagués temporal. I no en volia saber res, de llamps; només
escoltava els trons, perquè li ofegaven els crits espantosos pel
dolor de la solitud.
IV
Tot
just les primeres gelades van cobrir el fullam —desganat
d’arrelar-se a les branques dels arbres mig enfredolicats—
talment un joc de flassades i catifes competint pels millors ocres,
marrons, grocs, que la nit, només amb estrelles com fanalets tènues,
va abatre’s sobre la vida de la senyora Caterina.
La
primera de totes les nits que havien de seguir, rotundes com el plom,
va ser com si li haguessin escopit un monstruós meteorit i aquest
l’hagués esclafada, sense matar-la, perquè sofrís amb més
intensitat tot el que encara no havia patit i li quedava per tastar.
Aquella
primera nit, després d’un dia angoixant, sense dormir, adonant-se
que la foscor se li feia inexorable, se li va morir el marit. Un
conductor alienat, en direcció contrària, va estavellar-se contra
el vehicle familiar i va robar-li la vida d’avi que encara li
quedava per emplenar.
La
senyora Caterina, que ja s’havia adonat que ho era per com la
mirava el jovent i perquè la vida li havia atorgat una consistència
més sòlida que el ferro, va lamentar, mentre no podia dormir, no
haver estat amb ell al cotxe i haver-li donat la mà mentre la mort
els venia a sobre.
Però
també es va recordar de l’escolanet de fusta a qui havia demanat
no quedar-se sola a la vida. I van assaltar-la unes ganes terribles
de tornar a l’ermita i prendre-li l'almoina que la seva mare li
havia regalat.
Després
d’aquella nit, l’havien de visitar més i més nits, amb menys i
menys fanalets.
Al
tanatori, quan la paraula vídua va retrunyir-li inclement, xocant
arreu del cos, pertot, fins a sentir dolor en els buits de les
cavitats del ressò, la desesperació va sacsejar-la i, a contra cor,
sense adonar-se’n, sense voler-ho, li van venir al cap els retrets
que no havia sabut callar. I de retruc, els mals records. Es va
sentir tant malament, que li van venir ganes, per no sentir-se més
culpable, d’obrir el fèretre on reposava el seu marit i estirar-se
al seu costat, a tocar, per demanar-li disculpes, per escalfar-lo i
que el seu viatge no fos tan fred. Però també va desitjar que la
seva fredor l’amarés per sucumbir amb ell i no haver de veure com
un munt de fanalets se li anaven apagant, mentre se’ls mirava tota
sola.
Vídua,
li va fer companyia fins a l’últim moment. I no plorava, perquè
s’ajudava imaginant-se al seu costat explicant-li els silencis que,
per descuit, havia oblidat.
Quan
les portes del crematori van engolir taüt, cos i marit, va sortir al
pati del tanatori ple de nit. I totes les solituds del cor que havia
viscut, sola i acompanyada, van diluir-se com el gebre de les boires.
Una solitud física, nova, dura com el gel de les glaçades d’hivern,
va commocionar-la fins a la desesperança més punyent. I la por de
la solitud va transformar-se en pànic d’haver d’aprendre a viure
d’una altra manera, una mena de vida que no tenia assajada i que no
sabia com seria capaç d’interpretar.
Quan
va arribar sola a casa, va telefonar al fuster. Era conscient que
hauria d’aprendre a viure en solitud i que necessitaria moblar el
seu descans amb tots els bons records que poguessin fer-li companyia.
Volia arraconar a les golfes tots els mobles compartits de la saleta
i posar-n’hi de nous que poguessin donar consol a la vida recent
que se li exigia. Al fuster, va encarregar-li un munt de
prestatgeries de mides i formes diferents. Volia emplenar-les de
moltes companyies perquè li embolcallessin la nova vida.
Va
posar-hi els millors llibres que tenia, a tocar de la claror; els
nous, a la tauleta del costat; al darrere, les fotos dels moments de
felicitat compartida; en una caixa, les joies de les celebracions
familiars; en una lleixa, les tasses boniques que junts havien
compartit bevent infusions dolces i amargues; sobre el braç de la
butaca, una llibreta per escriure sobre la nova solitud; més cap a
la porta, les colònies que li evocaven bons records; sota el
televisor, les pel·lícules familiars. I llavors, quan ho va tenir
tot instal·lat, es va sentir capaç d’entomar les hores solitàries
que aquella saleta volgués oferir-li, perquè ja estava plena de
tots tres: d’ells dos i de la filla.
Asseure’s
a la butaca nova fins que el dol no li dolgués per destorbar-li el
descans havia de resultar-li tan dur com desglaçar-se lentament, en
ple hivern, sense lluna ni sol, només amb escadussers fanalets.
Allí, on la soledat no li permetria sentir-se buida, sinó curulla
d’afectes, va aconseguir fer-se pas entre la gelada.
La
filla, de poques i adustes paraules, li havia fet companyia des que
li havia anunciat la mort del pare. Havia tornat de l’estranger i,
infatigable —amb un permís laboral més llarg que la prudència—
s’havia mostrat amatent a totes les necessitats de la seva mare.
Però
s’havia sentit una mica exclosa del comiat que li rendia al marit.
Va espantar-se. Tal com acabava d’esmunyir-se-li el pare, amb qui
estava més ben avinguda, podia fugir-li la mare i no hauria tingut
temps per a la reconciliació. No tenia cap motiu greu per estar-hi
disgustada, però feia anys que vivia en un estat de continu enuig,
castigant-la per haver viscut tants anys pendent d’advertir-la
d’errors i dificultats. Els consells li havien semblat ofenses i
l’havien ferit terriblement. Tan empipada com estava, no va ser
capaç d’adonar-se que la mare havia declinat la seva
responsabilitat quan havia entès que preferia estavellar-se per
aprendre, sola, amb més rotunditat. I com que no se n’havia
adonat, havia seguit tractant-la com si encara tingués por
d’escoltar més sermons.
La
mort del pare va esclafir-li la maduresa que encara no havia assolit
mai. I llavors va poder fluir aquella tendresa compartida, de quan la
mare se la posava a la falda, l’amanyagava, l’abraçava, li feia
pessigolles, la feia riure fins a cansar-se, li feia petons arreu i
la transportava a un munt d’il·lusions explicant-li contes de tots
colors. Havia estat bonic i podia tornar a ser-ho.
Acabat
el sepeli, va quedar-se amb ella fins que el fuster va deixar totes
les lleixes a punt. I discreta, per tal que pogués explicar tots els
canvis al seu marit —perquè va entendre que aquella remodelació
li seria molt beneficiosa— va deixar-la sola, arrencant-li la
promesa d’anar a viure amb ella una temporada.
A
la senyora Caterina, la proposta va fer-li tanta il·lusió que de
poc no es va posar a la maleta de la filla. Però li calia superar el
dol i no presentar-se, trista, a refredar-li la vida. Li hauria
recordat la mort del pare. Ja hi hauria temps de viure aquell estiuet
de Sant Martí quan el fred no fos tan viu i pogués assaborir-lo amb
més fruïció.
Mentre
la senyora Caterina passava el dol, la filla rumiava com podria
alegrar-li la vida a la mare. Ja era capaç d’acceptar que
l’estimava moltíssim i que volia demostrar-li-ho.
I
un desig que des de joveneta pensava que volia acomplir abans de
fer-se gran se li va posar a l’enteniment a punt d’arrencar a
córrer. I es va adonar que, amb l’ajuda de la mare, podria fer-lo
realitat. Podia ser bo per a ambdues i els permetria retrobar-se en
la flonjor de la infantesa compartida.
Quan
la mare va arribar a casa seva, va rebre-la amb la notícia: havia
fet els papers per adoptar una nena. No tenia parella, però si ella
l’ajudava, se’n sortirien. I la nena podia ser tan feliç com ho
havia estat ella quan la mare la sadollava amb totes les delícies de
la vida.
La
senyora Caterina no podia parar de plorar. S’imaginava tornant a
acaronar la seva filla, amb l’excusa de la néta. I la solitud
física que feia temps que arrossegava se li va perdre fent plans amb
la filla.
L’esperança
va retornar-li. En arribar a casa, va telefonar un altre cop al
fuster. Havia de treure totes les lleixes i tornar a instal·lar els
mateixos mobles que havien viscut la infantesa de la filla. Una
vegada més, la por de la solitud l’havia fet equivocar. Però se
sentia immensament feliç esmenant aquella errada.
Amb
la baixa maternal, la senyora Caterina va poder reviure el temps del
bressol de la filla amb els mateixos mobles per a la néta. I tot
semblava regalar-li la mateixa tendresa. Revivien juntes la felicitat
dels anys en què l’amor no tenia càstigs.
Acabat
el permís, van portar la nena on havia d’aprendre a viure les
seves primaveres, els seus estius, les seves tardors i, potser, els
hiverns.
I
juntes, a voltes fins i tot donant-se la mà, van passar de l’hivern
marcit de la mare a la primavera esplendorosa de la néta. I van
atipar-se de posar flassades als llits i de vestir-se amb banyadors;
d’encendre la llar de foc i d’obrir finestres; de prendre
infusions i de menjar gelats. De riure i de plorar juntes.
Quan
la néta va tenir l’edat suficient per arrenglerar-se a un horari
similar al de la mare, la senyora Caterina va entendre que havia de
tornar al seu món. Tot i alguna tronada, havia allargassat més del
compte l’estiuet de Sant Martí. I mare i filla havien d’aprendre
a viure les seves solituds i presències, soles.
En
tornar a casa va dubtar si havia de telefonar, altra vegada, al
fuster. Amb el dubte, finalment va aconseguir entendre que, tot i
estar sola, no se n’havia de sentir. Perquè ja havia emplenat
totes les caselles del joc de la seva vida. Li faltava la parada
final, però no l’espantava gens ni mica.
Entreveure
les fites que havien d’acotar-li l’estada ja no l’espantava.
Havia assolit el coneixement més profund de la vida i, quasi
impertorbable, podia asseure’s a esperar el dia últim.
Finalment,
havia aconseguit entendre que la companyia no podia dependre només
de presències físiques i que el no sentir-se sol només quedava a
mercè de no sentir-se buit d’amors, d’il·lusions, d’esperances.
I d’emplenar-se de savieses i confiances. De fer-se valenta d’una
vegada per totes.
Llavors,
va creure arribat el moment d’escriure l’últim consell a la
filla: ... i quan la nena marxi d’excursió, de cap de setmana o
de vacances, no pateixis més del compte; sempre tornarà, perquè ja
li has ensenyat a estimar. I en retornar, l’alegria serà
infinita...
Al
post scriptum va fer-li, com de passada, una petició: si ella
i la nena podien escriure-li cartes a mà. Tenia una capsa molt
bonica on volia guardar les seves vides, fetes a ratlles.
I
la senyora Caterina va acabar els seus dies llegint i rellegint la
vida de la filla i de la néta, que no eren al seu costat, però que
tenia a tocar de la mà.
I
espiant, a través dels vidres, la placidesa que encara no arribava.
