dijous, 18 d’abril del 2019

La vescomtessa dissortada (13)

Em vaig enfilar al meu cavall decidida a sentir-me segura. Vaig obligar-lo a córrer imaginant que aquella força que hi emprava m’ajudava a allunyar les meves eternes pors.
No havia volgut arribar amb el carruatge perquè volia que em coneguessin amb l’aparença de dona valenta i decidida que jo volia transmetre. Havia llegit unes quantes històries de dones famoses i valentes que muntaven a cavall per poder seguir els seus intrèpids marits guerrers. Jo volia ser com elles. A més, sentia tanta ànsia per arribar, que no hauria pogut suportar la lentitud d’unes rodes de carro. El meu germà va haver d’afanyar-se per encalçar-me.
Abans d’arribar al lloc acordat, ell va esperonar el seu cavall i es va posar davant meu amb els cavallers i escuders que l’acompanyaven com a seguici.
Havia arribat el moment crucial. El cor em bategava tremolosament. Em vaig posar a resar esperant veure l’arribada del meu promès. Què em passaria? Em sentia tan bé que ja m’importava molt menys que quan havia sortit de casa. Volia resar però, no podia. El meu cap intentava distreure’s pensant quin present li podria oferir a Tròtula, que li pogués fer tanta il·lusió com el que ella m’havia acabat de regalar. Res trobava de prou grandiós que pogués ser reflex del meu més immens agraïment.

                                                                                                        Estadilla, 14 de maig de 1304

El vostre pare va arribar, també, muntat damunt del seu cavall. De lluny, em vaig poder adonar de la seva corpulència i alçada de cos. Tothom comentava que era herència del seu avi, Jaume I, i jo ho recordava d’alguna il·lustració del famós rei. Més a prop també li vaig veure els ulls clars, el nas gros i els cabells rossos.
Es va atansar fins on ens esperàvem el meu germà, Tròtula i jo. Va baixar del seu cavall, just davant meu i, es va treure el barret que portava, per saludar el meu germà, agafant-lo pels braços, com pertocava. Després, em va fer una reverència a mi, que seguia damunt del meu cavall. Passaven moltes coses al mateix temps i jo no em sentia capaç de copsar-les totes alhora. Me’l mirava a ell però, de reüll, vaig veure com li acostaven un cavall molt engalanat amb un setial de núvia entapissat amb sedes i amb un flonjo coixí enganxat amb unes corretges de cuir.
Em va preguntar si estava bé, si havia tingut bon viatge o si necessitava alguna cosa. I abans que el traductor tingués temps de dir-me res jo ja li estava responent correctament amb la seva llengua. La seva cara va reflectir una sorpresa que no s’esperava. Els seus ulls es mantenien discrets sense que jo pogués notar que m’escrutava el rostre encobert. Em va mostrar el cavall amb el setial i em va explicar que l’havia fet folrar de nou, per a mi, amb els colors de l’escut de la meva família.
Un terbolí de mal record em va passar per la ment, però no li vaig permetre que m’espatllés aquell agradable moment. Vaig seguir, sense que ningú no s’adonés de la meva petita ganyota, amb el millor dels meus somriures.
Em va ajudar a baixar del meu cavall i, amb delicadesa, em va posar el peu a l’estrep del cavall engalanat que, com a núvia, em corresponia. Ell es va enfilar ràpidament al seu mentre el col·locava just al costat del meu. Sense tenir temps d’agafar consciència del què em passava, vaig notar que unes mans fortes m’enllaçaven per la cintura i m’apujaven, com volant, fins al setial que havia d’ocupar fins arribar al seu castell.
Quasi vaig riure d’emoció, però em vaig saber contenir. Amb tot, vaig sentir l’impuls d’agrair-li el seu gest sense atendre a la correcció que de mi s’esperava. Quan va enretirar les seves mans, vaig tenir temps suficient com per fregar-li suaument, atrevida, la seva mà dreta amb els meus dits. Llavors sí que em va mirar sorprès. Després va posar una cara divertida i em va dir que estava convençut que ens entendríem. Li vaig atorgar, senzillament, un sí amb una lleu inclinació del cap i un petit somrís. Tothom va adonar-se que ell no es referia, precisament, a la diferència de llengües que parlàvem.
Va posar-se a punt, damunt del seu cavall i em va oferir la seva mà dreta per cavalcar junts. Jo vaig posar la meva sobre la seva. L’escalfor de la seva pell em va traspassar el cos des de l’arrel dels cabells fins a la punta dels peus. Sense poder evitar-ho, el meu somriure es va convertir en una rialla de plena satisfacció. Havia de ser més discreta!
I vam començar a cavalcar agafats de la mà; a un trot lent, mirant-nos de reüll. Ell, dissimuladament, m’escrutava el rostre i jo confiava que la inquietud que aquell vel li causava, li fes créixer el desig. No podia dissimular la meva alegria. Tots aquells detalls m’estaven rendint els sentits.
Quantes hores de patir m’hagués pogut estalviar de saber que conèixer el meu promès podia arribar a ser tan plaent com ho estava vivint! No m’ho podia creure, però ho estava experimentant amb tots els meus sentits. I tota la comitiva familiar estava sent testimoni d’un dels moments més feliços de la meva vida.
De seguida, vaig adonar-me que el fet de cavalcar agafats de la mà, era un senyal inequívoc que el castell era a prop. Em va saber greu. Tant que fruïa del moment! I, com sempre, la meva mania de pensar en el futur em volia esgarrar aquell deliciós present. En aquell moment, amb aquella acollidora mà, jo hauria cavalcat fins a la fi del món.
Efectivament, el castell de Castre, va aparèixer de repent, com sortit del no res, sobre el congost d’Olvena, al riu Ésera. Construït sobre un espigó calcari, al cap damunt d’una cresta de la vessant dreta del riu, mostrava tres costats escarpats i, el quart, tenia bancals on s’hi havien construït l’església i les cases. La torre era de planta quadrada amb carreus regulars i quadrats. A sota, l’aljub i, dues terrasses més avall, la muralla. Talment, una fortalesa inexpugnable.
Al pati d’armes hi havia un munt de gent esperant-nos. No vaig poder evitar mirar cap amunt on hi havia d’haver la sala de parament. I llavors vaig distingir dos rostres de dama. Un, havia de ser de la seva mare i l’altre, el de la seva germana. No estaven pas obligades a baixar a rebre’m. Des de tan lluny, no vaig poder copsar el seu semblant tèrbol.
Ell, em va tenir molt ocupada saludant els senyors i esposes més principals de la seva baronia i ensenyant-me els seus noms. Vaig fer tot l’esforç que vaig poder per retenir el major nombre de cognoms possible, però, el meu pensament ja sofria esperant la presentació de la meva sogra i la meva cunyada.
Davant d’elles, vaig fer la millor de les meves reverències sense poder evitar que la rialla se’m glacés. Em miraven obstinadament el vel com manant-me que me l’havia de treure.
Jo no ho volia fer fins després de ser ja l’esposa del meu promès.
Es va produir un moment d’intensa tensió. Després d’uns llargs minuts, la seva mare es va posar a caminar en direcció al cap de taula però, el seu fill la va deturar i em va preguntar on volia seure. Si preferia seguir els formalismes i seure a l’altre cap de la taula, per ser el segon lloc en importància, o al seu costat. Amb les seves paraules, els muscles contrets del meu rostre es van distendre i li vaig respondre que per a mi, el seu costat, seria sempre més, el millor dels llocs.
I va fer canviar la distribució de la taula. I al cap damunt, on només havia de seure ell, hi va fer instal·lar dos serveis i dues cadires de les còmodes, amb braços. Una per a ell i l’altra per a mi. Encara no era la seva esposa que ja m’hi tractava. Després, va acompanyar la seva mare a l’altre extrem de la taula i li va indicar a la seva germana que s’assegués a la seva dreta. A continuació, li va donar el lloc, a la seva dreta, al meu germà i, a la meva esquerra, a Tròtula. Llavors va ser la primera vegada que es va fixar en ella i la meva por va fer que el meu cor estigués a punt d’explotar. Però Tròtula no va tenir temps de tornar-li la mirada perquè ell ja estava donant les ordres pertinents perquè portessin a taula el meu plat preferit: ànec amb peres. Em va explicar que la vigília havia enviat dos escuders a preguntar-ho.
Quan vaig veure la safata vaig ser conscient que tot i la gana, seria incapaç de menjar res. Portava el vel i encara no me’l volia treure. Ell em va servir. Jo me’l vaig mirar molt trista; es va adonar que passava alguna cosa i abans que digués res, Tròtula ja s’havia aixecat de la seva cadira per ajudar-me. Em va prendre el pols, em va posar la mà al front com fent veure que tenia febre i va demanar disculpes per mi dient que, potser tantes emocions, tan singulars, m’havien alterat i fatigat el cos. Tròtula, no vaig entendre per què, no estava fruint de la festa, ella preferia marxar-ne.
I em vaig resistir a acabar amb aquell moment tan màgic i li vaig fer creure que tot i que no podia empassar res, gaudiria veient-lo a ell i la seva família fruint a pleret d’aquell esplèndid banquet.
Em vaig mirar la meva futura sogra i cunyada, però no em van fer cap senyal amistosa.
El vaig acabar de convèncer dient-li que potser a les postres, per gormanda, podria tastar alguna de les especialitats de la seva terra.
Ell va menjar copiosament i, quan no tenia la mà ocupada, la reposava sobre la meva donant-me tot aquell ànim que jo havia pensat em faltaria. M’adonava que m’estava conquistant.
A les postres, veient que jo no prenia res, va agafar un figa farcida amb una nou, la va endolcir amb mel i, aixecant lleugerament el vel, me la va posar a la boca. Els comensals es van quedar en silenci i a l’expectativa. S’atreviria a aixecar més el vel? Ell també era atrevit. Me la vaig menjar lentament, assaborint-la, mirant-lo als ulls i engolint-m’ho tot, tant ell com la figa ensucrada.
Ens va agradar tant, aquella complicitat, que el vostre pare es va passar una bona estona, donant-me tot tipus de bocades sense quasi aixecar el vel, però mantenint l’expectació dels seus convidats, com provocant-los, cada vegada.
Abans de retirar-nos, uns músics van recitar, acompanyats dels seus llaüts, uns quants poemes en castellà. Va ser un altre detall que li vaig agrair inclinant delicadament el meu cap. Ja deuria haver esbrinat que la poesia m’encantava.
Ens varem acomiadar molt tard. No volia deixar-lo. De bona gana me n’hauria anat ja a la seva cambra i m’hi hauria perdut per sempre entre els seus llençols. Vaig sortir de la sala caminant enrere i dient-li adéu amb els ulls i la mà. A la meva sogra i cunyada els vaig fer una reverència i els vaig desitjar bona nit. No em van respondre; tan sols em van dirigir una imperceptible inclinació dels seus caps.
No caldria ni que ho escrivís però, evidentment, no vaig poder dormir en tota la nit. Quan Tròtula ja m’havia netejat tot el que portava a la cara i m’havia posat una crema per renovar la meva pell, em vaig estirar al llit amb la camisa blanca de fil. No tenia ganes de dormir. Volia recordar i gravar a la meva memòria tot el que havia viscut aquella vesprada.
Llavors va ser quan em vaig adonar que Tròtula no estava gens animada i que quasi no havia parlat durant la festa. Em va dir que només estava cansada.
De cop, un impuls em va fer aixecar del llit i li vaig demanar la clau de l’escriptori. Me la va tornar. No podia estar per ella, però probablement, es va disgustar en tornar a notar la meva independència. Havia passat uns dies a les seves mans i ara, potser ho enyoraria. Inconscient i esbojarrada vaig fer la meva i vaig agafar pergamí i ploma per escriure una petita nota al meu promès desitjant-li bona nit. La meva donzella va sortir corrent per portar-la. Va tardar una estona llarga, però va tornar amb una bonica resposta. Ell també esperava, ansiós, el moment de retrobar-nos amb intimitat.
Tròtula em va impedir de respondre-li i em vaig tornar a estirar amb les seves paraules escrites entre els meus dits.
En clarejar, quasi no havia dormit, però ja estava a punt perquè Tròtula em tornés a maquillar. Ara ja sabia per a qui volia ser la millor.

                                                                                                   Estadilla, 15 de maig de 1304

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada