Alice Guy, pionera silenciada

Així que va passant el temps i vaig explicant terribles injustícies contra les dones, tinc més clar que les crítiques, m’exigeixen més articles i més reivindicació. I ser més incisiva. Mai s’esgota la llista de dones menystingudes, silenciades, vilipendiades... per culpa del patriarcat. Aquest concepte antropològic que ens explica l’organització social basada en el domini dels homes, no ha anat gens bé. No li posaria ni un tres! I el de les dones, que acabarem veient-lo, estic segura que el doblarà, si no més, en nota. Llavors, per què hem hagut d’aguantar tantes perversitats? Cal lluitar i defensar per obligació, per deure, per necessitat, per justícia.

Per què no sabem quasi res D’Alice Guy i ho sabem tot dels germans Lumière? Per absoluta malignitat ella va acabar només com a secretària o amant (que no l’era) del director de l’empresa, Léon Gaumont . Quan ella va voler recuperar la seva autoria, després que el seu home l’abandonés, la història del cinema va seguir esborrant la seva contribució i va atribuir les seves pel·lícules al seu marit ―director de cinema―, o a persones anònimes.

No eren dolents els homes que treballaven amb ella i no van ser capaços de suportar la seva vàlua i reconèixer-la-hi? Cada dia que passa, m’hi empipo molt més.

Sí que els germans Lumière van projectar la que seria la primera pel·lícula de la història: Els treballadors sortint de la fàbrica Lumière. Una escena quotidiana totalment objectiva.

Però va ser Alice Guy qui va portar al cinema la ficció dramàtica. Com que tenia contactes, va demanar-li a Gaumont que li deixés fer una pel·lícula dramàtica, amb ficció. L’home va posar-li una condició, com sempre abusiva: havia de seguir fent de secretària. En canvi, els homes, si dedicaven a jornada complerta. Més endavant, fins i tot embarassada, va seguir realitzant tres rodatges per setmana.

Un any després dels Lumière, el 1896, ella va estrenar la seva pel·lícula: La fada de les cols. Superava en molt ―muntatge i trucs―, als germans Lumière. Durant la seva carrera va implementar el color i el so. Va gravar cantants interpretant les seves cançons en playback. Va contractar actors negres quan ningú no ho feia. La seva versió: El naixement, vida i mort de Crist, va arribar a durar trenta minuts (insòlit llavors), va tenir més de vint-i-cinc decorats i tres-cents extres.

Com a dona, també va fer reivindicació feminista, utilitzant l’humor i la ironia. Per deixar-ho dit, evitant ser prohibida. A Conseqüències del feminisme es planteja què passaria si les dones es comportessin com homes. A Fantasies de dones, una dona embarassada, intentant satisfer els seus desitjos, li pren una piruleta a un nen i marxa corrent.

Tot plegat perquè Alice va estar en actiu molts més anys que els seus contemporanis masculins.

I és que la misèria masculina d’anys i panys ―encara que no tots els homes―, ha deixat en misèria la brillant carrera professional de moltes dones.

La cacera de bruixes, un feminicidi

És clar que també es van torturar i penjar homes, però les principals víctimes van ser dones. Perquè els fanàtics perseguidors eren homes. En tenim alguns noms i cognoms, d’aquests malvats caçadors que s’enriquien enviant dones a la forca. A Catalunya, Joan Malet, un de tants, anava de poble en poble escollint les seves víctimes entre les dones velles i les que vivien soles. Aquelles que eren més fàcils d’acusar perquè no tenien ningú que les defensés. Feia un simulacre d’examen i les feia torturar. Elles acabaven confessant allò que se’ls exigia: que eren bruixes i... fins i tot que volaven. Llavors les penjaven a la forca i els confiscaven els béns.

A finals de l’Edat Mitjana havia aparegut el crim de bruixeria. Però la jurisprudència del moment no veia prou clara la seva existència. Arreu d’Europa, on no hi havia un poder central prou fort, les elits locals es prenien la justícia per la seva mà. I com que durant els tres segles que va durar la cacera van haver-hi importants crisis econòmiques i socials ( a part d’una gran gelada), es va trobar la solució amb el feminicidi: acusant les dones dels mals que patia la societat. I se les feia responsables de totes les desgràcies. El feminicidi és una de les formes més greus de violència masclista. I de Joans Malet n’hi va haver moltíssims.

La perversitat era extrema. Es podia necessitar una llevadora per assistir un part i, si la criatura moria, se l’acusava de bruixa. No es valorava el seu saber ni el seu esforç, se l’enviava a la forca.

Contràriament al que sovint hem cregut, la Inquisició pràcticament no hi va participar en la cacera de bruixes. Per això, les dones no podien ser cremades. La foguera era exclusiva de la Inquisició.

I jo que tinc en molta estima el meu petit país, lamento amb tristesa que a les valls d’Àneu es redactés la primera Llei contra la bruixeria de què es té constància a Europa. La desesperació davant l’adversitat ―barrejada de fonamentalisme religiós amb una desbordada intransigència social i un desfermat patriarcat―, sempre busca un boc expiatori. I les dones van ser la diana perfecta. En van morir milers i milers. No sols s’acusava les llevadores d’assassines d’infants, a les vídues o a les desemparades. Qualsevol dona podia ser culpable de fer ploure i malmetre els conreus, d’haver mort el bestiar si hi havia una pesta, de provocar les malalties dels veïns o simplement pel fet de ser estrangeres. La sentència la tenien escrita abans d’arribar al tribunal.

Les tortures més habituals eren el banc i la corriola. Els lligaven les mans a l’esquena i el botxí les hi torçava. Si no confessaven, se les penjava pels braços lligats al darrera i se’ls penjava als peus pesos de vint o quaranta quilos. El toment necessari perquè s’inculpessin.

I és que a les dones, que han regalat i seguiran regalant la vida amb el seu esforç i sofriment, se les ha castigat i se les segueix castigant amb morts premeditades i perverses.

NomoreMatildas

Matilda Joslyn Gage (1826-1898) ―lliurepensadora i autora prolífica―, va ser una activista nord-americana que va lluitar pel sufragi femení i va participar activament en la lluita abolicionista. Deien que «va néixer amb un odi cap a l'opressió»

Potser va marcar-li el destí el fet de viure la seva infantesa en una casa que formava part de la xarxa clandestina de suport a esclaus. Aquesta ajuda estava tipificada com a acte criminal i van empresonar-la.

Amb tot, va ser una gran activista d’innombrables causes. Com a feminista radical va fer moltes xerrades ―lluitant especialment pels drets de les dones―, va escriure molts llibres i va ostentar un munt de càrrecs públics relacionats amb entitats feministes. Segons el seu gendre ―ja que havia tingut una bona formació―, era la dona més talentosa i educada de la seva època.

Per què els homes han volgut silenciar ―amb porfidiosa voluntat humiliant―, tantes dones científiques ―i moltes d’altres―, que haurien hagut de ser reconegudes pels seus mèrits? Si en realitat en tenien quatre vegades més, de mèrit vull dir, per tots els pals i bigues que els posaven a les rodes?

Per citar uns exemples que poc o res sonen, en tenim prou amb Nettie Stevens, descobridora dels cromosomes sexuals; Rosalind Franklin, descobridora de l'estructura de la doble hèlix de l'ADN i Lise Meitner, investigadora en radioactivitat i física nuclear. Ai, si haguessin estat homes!!! Ho sabríem tot d’ells. Molt mala fe. Perquè, què hi podia perdre la ciència si els que la feien avançar eren ells o elles? Res! Si haguessin tingut més oportunitats, les dones, ara, n’estic convençuda, sabríem moltes més coses. Sentien ràbia els homes que les silenciaven? Mai hi sé trobar una explicació que els pugui justificar. Perquè no tenen cap disculpa. I potser m’oblido d’algunes dones retrògrades, d’aquelles que, tot disparant-se al cor, militen a Xov!!!

Amb l'objectiu de denunciar i acabar amb aquesta injustícia, l'Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues (AMIT) ha posat en marxa la iniciativa #NoMoreMatildas. En honor a l’activista Matilda Joslyn Gage.

L’interès de la proposta és corregir la injusta injustícia contra les dones i aconseguir augmentar les referències a dones científiques en els llibres de text escolars. El que pretén és despertar vocacions científiques en les nenes. Sense referents no hi ha models a imitar. I les carreres científiques encara tenen poques dones. Perquè amb malèfica perfídia, les han silenciat de manera subliminar. Sense que es pugui notar gaire, però que faci el mal que ha de fer.

Els llibres de text d'ESO només contenen un 7,6% de referents femenins. I el percentatge de dones en carreres científiques es redueix a un 28,5%. A Espanya, l’any 2000 les dones eren el 60% de l'alumnat de matemàtiques però, el 2018, va baixar fins al 37%.

I és que la ciència no és una qüestió de gènere, sinó d’intel·ligència, treball i esforç. I moltíssimes dones, en aquestes tres qualitats, excel·leixen.