La vescomtessa dissortada (10)

                                                      IV

Quan Joan Alfons entra a la sala portant en alt la mà de Constança, família, amics i servents, els estan esperant. Tots, els fan una reverència, menys Maria, que està molt enutjada. Ella s’ha vestit expressament per a l’ocasió. Constança, en veure-la, queda horroritzada.
En un racó, Àlvar, mig disfressat de cavaller, espia el seu pare per saber si es recorda d’ell. Va pentinat a la moda amb una melena curta i un serrell a l’estil francès rematat en un bucle. Està tant o més espantat que Maria. Té tantes ganes d’ensenyar-li al seu pare, els seus avenços amb l’espasa! Vol que s’adoni que ell està ben preparat per marxar. Però ningú no li fa cap cas.
La situació és violenta.
Tròtula s’ha posat, per petició de Maria, un sumptuós vestit. Però, la sumptuositat està més penalitzada per als jueus; si algú la denunciés, li farien lliurar el vestit als pobres. Amb tot, la gent sap que les autoritats sempre es queden el que volen. Tròtula ha obtingut el permís de la seva mare perquè, ara que el seu cos ha fet el canvi, i amb la sang lunar, ha adquirit unes sinuoses formes molt temptadores, vol que Joan Alfons admiri la seva bellesa. Ruth està satisfeta perquè sap que Tròtula eclipsarà Maria.
En lloc de cinyell, Tròtula porta una saia blava de setí ajustada al pit, tot brodat de falses perletes blanques. Les mànigues amples, que li arriben fins als colzes, porten també una tira de perletes falses, cosides a part i enganxades al setí. La pedreria només està cosida per la part del davant; al darrere, els seus estalvis no hi han arribat. Sota les mànigues de la saia, surten les mànigues de la camisa de lli blanca brodades de floretes blaves. Aquest brodat s’acaba a l’alçada de les mànigues de la saia. Les sabates que li ha regalat el tiet, la fan més alta i atractiva. Són de les millors de la seva col·lecció. Tenen una sola folrada amb roba senzilla però resistent, del mateix color que el vestit. La sola és alta i de suro, així, no s’embruten tant els vestits i la humitat no traspassa tan fàcilment.
Joan Alfons queda embadalit per la bellesa de Tròtula. Però s’horroritza en veure Maria. La vol renyar, però els ulls se li’n van cap a Tròtula i l’assaboreix en tot el seu esplendor. Ruth se sent triomfant. Constança, que li endevina el desig a la lluïssor dels ulls, es desfà de la seva mà. I Joan Alfons retorna a la realitat.
Al contrari de la seva amiga, Maria s’ha esforçat en vestir-se per molestar el seu pare. Ha buscat robes, i se les ha posades, de manera que li donin un caire sarraí.
No s’ha posat cap saia i, sota la cota, es veu un cos embolcallat per una lleugera roba blanca i ajustat des de les espatlles fins a la cintura. S’hi ha fet cosir unes mànigues de colors d’una saia seva i ho ha combinat amb uns pantalons d’influència àrab, molt amples i cenyits al turmell. Els que sol utilitzar per muntar a cavall. Ara, sota la cota, se li veuen completament. Entre totes les seves sabates, Maria ha escollit les de forma més punxeguda, més semblants a unes babutxes. A més, s’ha guarnit amb unes arracades amb forma d’anella a les orelles i unes polseres dringadisses als turmells. A Tròtula li ha demanat que li pintés els ulls amb henna. L’efecte és espectacular i molt atrevit. A Joan Alfons, com ella ha planificat, li engendra rebuig.
Constança està a l’aguait de la reacció del seu marit i intenta distreure’l ensenyant-li com ha crescut Àlvar . Joan Alfons només li fa un gest de consentiment i li estira els cabells en senyal de desaprovació. Àlvar fuig corrent a tallar-se el serrell.
Tròtula, conscient del poder fascinador de la seva bellesa tan ben guarnida, vol evitar que Joan Alfons s’enfurismi amb Maria. Fitant-lo als ulls amb un deix fingit de desig, li sosté la mirada, tot fent-li una altra reverència. Ell se sent obligat, amb gust, a lloar la seva bellesa. Maria enretira la seva amiga i, davant el seu pare, tan sols acota el cap, però no blega els genolls ni un mil·límetre. Joan Alfons acusa l’enfrontament i contraataca.
— Bona disfressa, Maria. Ara, hauràs de ballar com una dansarina sarraïna, sinó el teu regal serà per a Tròtula. Ella sí va arreglada per rebre’m amb el respecte que em mereixo!
Maria ha perdut en el seu desafiament perquè quasi no sap ballar i, menys, a l’estil àrab! Està acostumada a les humiliacions del seu pare i el regal no li preocupa perquè sap que Tròtula li tornarà a donar. Esperarà pacient perquè el seu veritable repte l’ha preparat per al final de l’àpat.
De primer, els serveixen la carn: una plàtera amb llebre rostida, una de guatlles farcides i una altra de perdius al forn. Per beure, hi ha el vi blanc i vermell de la bodega familiar. Després, com de costum, el potatge de forment servit a les escudelles i engolit amb cullera. Per postres, molta fruita, mel i confits. Constança es fixa com la seva filla compleix correctament totes les normes del ben menjar a la taula. Com agafava totes les peces sòlides amb el ganivet i el pa, no s’embruta ni ella ni el vestit; i no es neteja les dents a taula; ni hi posa els colzes; ni es moca, ni posa una cama sobre l’altra; i, per riure, dels nervis, es tapa la boca. Està satisfeta. Entre Cañas i ella, l’han convertida en una autèntica dama.
Mentre els servents ja retiren el potatge, els joglars comencen a cantar. Maria es posa uns confits a la boca, però li cauen sobre les tovalles. El joglar entona la trista cançó de domna Alda, l’esposa del cavaller francès Roldan:
En Paris está doña Alda,
la esposa de don Roldán,
 trescientas damas con ella
para bien la acompañar;
todas visten un vestido,
todas calzan un calzar,
 todas comen una mesa,
todas comían de un pan.
Las ciento hilaban el oro,
las ciento tejen cendal,
ciento tañen instrumentos,
para a doña Alda alegrar.
Al son de los instrumentos
doña Alda adormido se ha;
ensoñado había un sueño,
un sueño de gran pesar.
Despertó despavorida
con un dolor sin igual,
los gritos daba tan grandes
se oían en la ciudad.
-¿Qué es esto, mi señora,
qué es lo que os hizo mal?
-Un sueño soñé, doncellas,
que me ha dado gran pesar:
que me veía en un monte,
en un desierto lugar,
y de so los montes altos
un azor vide volar;
tras dél viene una aguililla
que lo ahincaba muy mal.
El azor con grande cuita
metióse so mi brial;
el águila con gran ira
de allí lo iba a sacar;
con las uñas lo despluma,
 con el pico lo deshace.
- Allí habló su camarera,
bien oiréis lo que dirá:
-Este sueño, señora,
bien os lo entiendo soltar:
el azor es vuestro esposo,
que de España viene ya;
el águila sodes vos,
con la cual ha de casar,
y aquel monte era la iglesia
donde os han de velar.
-Si es así mi camarera,
bien te lo entiendo pagar.
- Otro día de mañana
 cartas de lejos le traen;
tintas venían de fuera,
de dentro escritas con sangre,
que su Roldán era muerto
en la caza de Roncesvalles.
Cuando tal oyó doña Alda
muerta en el suelo se cae.
La idea de la mort per amor, la distreu, per uns moments, de la seva intenció. Ni Tròtula sap el seu pla. Maria és massa jove per saber què vol, però és prou gran com per saber què no podria suportar. Sap que ella no pot marxar al seu nou destí sense la seva amiga de l’ànima; l’altra vida que necessita, imprescindiblement, per poder viure la seva.
Amb l’últim mos, d’una revolada s’aixeca i pronuncia les fatídiques paraules:
— Si Tròtula no ve amb mi a Castre, em tiro ara mateix, des de dalt de la torre.
I comença a córrer, escales amunt, morta de la por. Però més por li fa marxar sola. I la por la torna rebel. I la rebel·lia és l’única capacitat que té per aconseguir el que vol. Al seu pare, colèric com és, les bones paraules no li serveixen de res.
Joan Alfons, acostumat a guerrejar d’una altra manera, tarda uns segons en reaccionar. Ningú no es mou sense el seu permís. Quan s’ha adonat que si la filla se li tira de dalt a baix, perdrà el dot i els lligams polítics que necessita, s’apressa escales amunt. Al darrere d’ell, Constança; després Tròtula —que puja més ràpida i àgil però més trasbalsada perquè pot perdre la seva amiga, l’altra part de la seva vida—; l’encalça Âlvar; i Ruth i Simó, darrere la seva filla, pugen seguits per alguns criats i servents.
Maria porta roba lleugera, perquè ha pensat en tots els detalls, i a més, es deslliura de les babutxes i la cota, perquè li dificulten l’ascens. Joan Alfons porta roba pesada i no té ja la lleugeresa dels anys joves per pujar escales i desempallegar-se alhora de la capa. Maria surt al pas de ronda i, d’un cop d’ull, busca el seu racó de tantes i tantes estones de confidències amb Tròtula; de tantes promeses de no separar-se mai.
A ella li agradava imaginar-se que era...