De tortes o de mortes, a les dones sempre els toca mala sort. I quan una dona pot escapar-se del patriarcat, llavors és la mare qui no la vol. I això va passar-li a la pobre Camille. Nascuda el 1864 en una família benestant, va tenir la desgràcia de néixer primer que el seu germà. Tota la família esperava un hereu i no els va agradar gens la seva arribada; la mare va quedar tan desil·lusionada que mai més no va voler saber d’ella excepte per tractar-la malament. Va tenir una infantesa molt solitària rebutjada pels seus dos germans, Louise i Paul i per la seva mare. Des de ben petita es distreia fent figuretes amb fang. Solia fer al seu germà i a la seva serventa Helene.
Com expliquen en Peyu i en Jair al seu programa el Búnquer, la mare ni tan sols volia escolaritzar-la. Afortunadament, el pare es va encarregar de la seva educació i, anys més tard, en veure-li les habilitats per a l’escultura, va decidir ajudar-la. Quan la família va traslladara-se a París, el 1882, va matricular-la a l’Acadèmia Colarossi. Hi va destacar molt ràpid i el 1883 va ser acceptada per Paul Dubois, a l'Escola Nacional de Belles Arts, quan ell n’era el director.
I si la pobra Camille encara no havia passat prou penúries amb la seva família, aquí tindrà la sort i la desgràcia de conèixer August Rodin. Un any més tard, va començar a treballar al seu taller. Era una artista però també va posar per a Rodin, inspirant-li obres com la Danaïde o Fugit amor. A més, va col·laborar en la realització d’algunes de les figures ―que es belluguen amb moviments desesperats per evitar l’ofec que produeix la mort―, de la seva monumental obra Les portes de l'infern. Amb tot, la Viquipèdia omet aquesta informació. A obra de Rodin, ella no hi consta per a res. L’obra de Camille, tot i seguir el seu mestre, té el seu toc personal. I per això, Octave Mirbeau, escriptor francès reputat i temut, va proclamar el seu geni.
Entre Rodin i ella es va crear una relació de col·laboració i enfrontament que va enriquir-los mútuament. També van ser amants i companys, sovintejant plegats els ambients artístics del París de l'època. Però la relació ―amb contínues crisis―, era molt conflictiva. Rodin estava unit sentimentalment a una altra dona a la que no volia deixar per Camille. Aquesta situació li va inspirar una de les seves obres més famoses: L'âge mûr. Ella està representada agenollada i suplicant a Rodin qui li dona l’esquena mentre una dona ― mig àngel mig bruixa―, se l'enduu.
El 1905 va fer la seva última gran exposició. Després se li van agreujar les crisis nervioses i va destruir la seva obra. El 1913, set dies després de la mort del seu pare, la família va ingressar-la en un manicomi. Malgrat la recuperació i els precs al germà, mai no van permetre-li sortir. S’hi va morir al cap de trenta anys.
I és que si Camille, tot i ser ser dona, s’hagués pogut sentir estimada, la seva obra i el reconeixement que es mereixia, l’haurien salvat de ser tan anònima.