Camille Claudel, si l’haguessin estimada...

De tortes o de mortes, a les dones sempre els toca mala sort. I quan una dona pot escapar-se del patriarcat, llavors és la mare qui no la vol. I això va passar-li a la pobre Camille. Nascuda el 1864 en una família benestant, va tenir la desgràcia de néixer primer que el seu germà. Tota la família esperava un hereu i no els va agradar gens la seva arribada; la mare va quedar tan desil·lusionada que mai més no va voler saber d’ella excepte per tractar-la malament. Va tenir una infantesa molt solitària rebutjada pels seus dos germans, Louise i Paul i per la seva mare. Des de ben petita es distreia fent figuretes amb fang. Solia fer al seu germà i a la seva serventa Helene.

Com expliquen en Peyu i en Jair al seu programa el Búnquer, la mare ni tan sols volia escolaritzar-la. Afortunadament, el pare es va encarregar de la seva educació i, anys més tard, en veure-li les habilitats per a l’escultura, va decidir ajudar-la. Quan la família va traslladara-se a París, el 1882, va matricular-la a l’Acadèmia Colarossi. Hi va destacar molt ràpid i el 1883 va ser acceptada per Paul Dubois, a l'Escola Nacional de Belles Arts, quan ell n’era el director.

I si la pobra Camille encara no havia passat prou penúries amb la seva família, aquí tindrà la sort i la desgràcia de conèixer August Rodin. Un any més tard, va començar a treballar al seu taller. Era una artista però també va posar per a Rodin, inspirant-li obres com la Danaïde o Fugit amor. A més, va col·laborar en la realització d’algunes de les figures ―que es belluguen amb moviments desesperats per evitar l’ofec que produeix la mort―, de la seva monumental obra Les portes de l'infern. Amb tot, la Viquipèdia omet aquesta informació. A obra de Rodin, ella no hi consta per a res. L’obra de Camille, tot i seguir el seu mestre, té el seu toc personal. I per això, Octave Mirbeau, escriptor francès reputat i temut, va proclamar el seu geni.

Entre Rodin i ella es va crear una relació de col·laboració i enfrontament que va enriquir-los mútuament. També van ser amants i companys, sovintejant plegats els ambients artístics del París de l'època. Però la relació ―amb contínues crisis―, era molt conflictiva. Rodin estava unit sentimentalment a una altra dona a la que no volia deixar per Camille. Aquesta situació li va inspirar una de les seves obres més famoses: L'âge mûr. Ella està representada agenollada i suplicant a Rodin qui li dona l’esquena mentre una dona ― mig àngel mig bruixa―, se l'enduu.

El 1905 va fer la seva última gran exposició. Després se li van agreujar les crisis nervioses i va destruir la seva obra. El 1913, set dies després de la mort del seu pare, la família va ingressar-la en un manicomi. Malgrat la recuperació i els precs al germà, mai no van permetre-li sortir. S’hi va morir al cap de trenta anys.

I és que si Camille, tot i ser ser dona, s’hagués pogut sentir estimada, la seva obra i el reconeixement que es mereixia, l’haurien salvat de ser tan anònima.

És pitjor ser soltera que solter

 Sempre ha estat pitjor ser dona que home. Amb tot, moltes dones tornarien a escollir ser dona. Perquè tot i les clares desavantatges, té un punt de fortalesa personal ―engendrada per a la supervivència―, que empodera a nivell personal.

Per a Núria Viladomat, autora del llibre Solteres i encantades, la solteria hauria de ser un estat més del cicle vital, com viure en parella. I que moltes relacions de parella ―perpetuades en molts casos per por a la soledat, o per qüestions econòmiques―, acaben sent molt tòxiques.

Però, ser soltera té molts més paranys que ser solter. Com ens diu Sílvia Catalan, psicòloga especialitzada en sexualitats i relacions, «ningú no vol ser la boja dels gats o la Patty i la Selma» (les bessones solteres germanes d’Homer Simpson). La solteria està estigmatitzada, però molt més en el cas de les dones. Sembla que encara n’hi ha moltes que fan servir la parella per validar-se socialment. Es refereix a aquelles que no se senten prou empoderades i necessiten definir-se com a dones d’algú altre. I això, afecta l’autoestima i les deixa en una inferioritat molt gran de condicions. A les comunitats on encara quasi tothom es coneix, sol passar que hi ha dones que encara són presentades com l’esposa del marit. Doncs jo, si parlo de Paul Auster, sempre dic que és el marit de Siri Hustvedt. Potser ella no sigui tan reconeguda com ell, però és tant o més bona escriptora que ell. I molt feminista. Llegiu-la!

En el cas de les dones, el fet de tenir parella s’interpreta com un valor important basat en la capacitat de crear vincles afectius i sostenir-los en el temps. En canvi, en el cas dels homes, els valida la conquesta sexual; com més, millor. El solter d’or es percep com intel·ligent perquè pot estar amb moltes dones sense comprometre’s amb cap. Per sort, moltes dones ja defugen aquesta percepció!

Les solteres o dones soles perquè volen, a més, tenen una gran pressió social. Cap als trenta, ja se les considera com a ineptes per a la maternitat. Les estadístiques, però, ens diuen que el nombre de mares solteres està creixent molt adequadament. En canvi, els homes sols no pateixen aquesta pressió perquè poden ser pares fins cap als cinquanta.

Afortunadament, cada vegada hi ha més dones que tenen molt clar que no necessiten ningú per sentir-se persones completes. I no creuen en l’anomenada amatonorma (que identifica felicitat amb una relació única). Segons Catalan, els heterobàsics (els homes que segueixen els rols de gènere i sexe establerts per la seva condició d’homes heterosexuals), es queixen que les dones són cada vegada més exigents. Amb tot, ells prefereixen estar amb dones d’un estatus social lleugerament inferior per no sentir-se amenaçats. En canvi, les dones consideren que cada vegada hi ha menys homes de qualitat.

I és que, el living apart together (junts, però separats) on cadascú té casa seva, té més temps sol i evita dependències estranyes, s’està convertint en una nova fórmula exitosa.

El cos femení és millor que el masculí

Jo ja n’estava convençuda des dels meus parts, però no gosava dir-ne res per no ser experta en la matèria.

M’encanta poder eliminar la idea de l’home caçador. A veure si, al final, serà veritat que som més bones en tot! Els homes, que n’hi ha hagut algun que ho ha pogut intuir, han fet muts i a la gàbia. I les dones no gosaven per no ser... lapidades? Però ara, les biòlogues i antropòlogues Sara Lacy i Cara Ocobock de les Universitats de Delaware i Notre Dame, respectivament, han publicat aquesta teoria a la revista Scientific American. I ningú no els farà res, només cauran malament, se les miraran amb aversió, pensaran que són ruques, que s’ho inventen... i només alguns homes, faran veure que se les creuen.

El cos femení està fisiològicament més preparat que el masculí per als esforços de resistència necessària per a la supervivència. La teoria de l’evolució humana, feta pels homes amb un clar biaix de gènere, no tenia en compte els cossos femenins.

Elles s’han basat en dades per sepultar la idea del mascle superior. I distingeixen entre sexe i gènere. Les femelles, metabòlicament, són més aptes per a la resistència. Ells tenen més potència. I això és gràcies als estrògens, unes hormones que fabriquen més les dones que els homes. I que, a més de regular el sistema reproductor, controlen la motricitat fina, la coordinació i la memòria; permeten un millor desenvolupament atlètic i més capacitat de reserva d’energia; també protegeixen la musculatura i enforteixen els ossos; augmenten els nivells de serotonina i milloren la resistència a la fatiga; milloren la glucosa i el sistema immune; milloren el creixement i desenvolupament de les neurones i redueixen l’enduriment de les artèries; redueixen la pressió arterial; afavoreixen la fluïdesa verbal i redueixen la neurodegeneració.

Voleu dir que eren tan ineptes, aquests científics, com per que se’ls passés per alt tot aquest munt de beneficis? Potser eren una mica descurats o un pèl masclistes... O ambdues variants. Perquè tenen mala pinta tants trets obviats.

Es veu que les dones, durant l’exercici, utilitzen un 70% més de greix com a energia que els homes. Ells utilitzen més els hidrats de carboni. L’energia masculina és més ràpida i més potent però es cansa aviat. En l’anàlisi d’algunes maratons, s’ha comprovat que elles frenen menys que els homes, al final de les curses. I que elles pateixen menys trencaments musculars.

Els estudis dels esquelets neandertals femelles i mascles mostren els mateixos patrons de desgast i ferides. Cosa que ens suggereix que feien les mateixes feines: les dones també caçaven rinoceronts grans i ells també cosien.

Al paleolític, ells tenen més lesions als colzes perquè seguien tirant més llances. Però llavors ja hi havia arcs i fletxes i elles els utilitzaven més. I pels enterraments, sabem que no hi havia jerarquies socials per sexe.

I és que les dones han caçat rinoceronts grans però ells no seran mai capaços de parir un nadó xic.