Fer topless és perillós

El topless és una forma de nu parcial. La paraula prové de la forma anglesa top que significa posterior i less que significa negació. Aplicat a la indumentària femenina vol dir no portar roba que cobreixi els pits.

El topless es va fer força freqüent, a partir dels anys 20 del segle passat, en espectacles de cabaret ―especialment a París. A Espanya, als anys 30, Gala ―la musa de Dalí― el va fer famós a les platges de Torremolinos.

Com a moda de bany, l’estilista Rudi Gernerich, l’any 1964, va proposar el monokini. Un banyador negre, amb dos tirants, que deixava els pits a l’aire. Brigitte Bardot el va popularitzar.

La primera platja de moda que el va generalitzar va ser Saint Tropez a la dècada dels 60. Amb dones que no es posaven la part de dalt del biquini.

Però a casa nostra, s’ha posat de mala moda un atemptat a la llibertat d’indumentària d’algunes dones. Com sempre, les dones a perdre-hi.

La Guillermina Torres, una periodista de vint-i-nou anys acaba de denunciar uns fets alarmants. Tots els dies que pot de l’estiu, va a la platja de la Barceloneta a banyar-se. A ella li agrada fer-ho en topless.

Però un matí, en llevar-se, va rebre un missatge d’uns amics: sortia a Pornhub. Que ja em direu què hi feien els amics, a primera hora del matí, visitant aquesta pàgina porno.

Es veu que és la web més gran del món i la que té més vídeos. Va començar el 2007, a Montreal, penjant fotos professionals i amateurs. Té oficines i servidors a San Francisco, Houston, Nova Orleans i Londres. En diferents ocasions, va intentar finançar un equip universitari de futbol americà. Però les noies sempre varen rebutjar-ho.

Pornhub també permet registrar-se amb un compte gratuït que deixa publicar comentaris i penjar-hi els propis vídeos. Per combatre la proliferació de continguts il·legals, la pàgina anima els seus usuaris a denunciar vídeos que considerin inapropiats. Llavors, l’equip de Pornhub els revisa i els elimina si creu que violen les seves condicions.

Amb el que li ha passat a la Guillermina Torres, estic convençuda que les seves condicions estan per sota de qualsevol laxa moral.

A ella, algú l’havia gravada. Va sentir por i vergonya. No volia que la gent pensés que ella sortia a pàgines porno voluntàriament. Va avisar els seus pares i va posar la denúncia. Volia que retiressin les seves fotos. Ha passat més d’un any i encara no ho ha aconseguit.

I el pitjor: està convençuda que això els ha passat a moltes altres dones com ella, perquè s’ha posat de mala moda.

Algú ha sentit explicar que les dones, vagin a la platja a gravar homes sense banyador? Oi que no? I per què els homes tenen necessitat de fer-ho amb les dones? Quin problema mental tenen els que ho fan?

I és que tots aquests homes que graven dones en topless ―sense capacitat per pensar, raonar, entendre... ― i les pengen a pàgines porno, tenen algun problema ―sexual?― mal resolt. Caldria ajudar-los a sanar-se.

Espanya és el primer país de la UE en prostitució

Em fa molta pena ―i ràbia― pertànyer a un país que encapçala, un rànquing tan menyspreable. I Catalunya, lamentablement, també hi té el seu paper.

Girona i Almeria són els punts de l’Estat on se n’han identificat més. Les víctimes venen de Nigèria, Paraguai i Romania. A 2019, un 39% dels homes reconeixia haver pagat per sexe. Mentre que el tant per cent de les dones no arribava al 0’04%. Aquesta xifra converteix Espanya en el tercer país del món. El primer país és Tailàndia amb un 73%. A Europa, el segon país és Suïssa, amb un 19%, una mitat menys que Espanya.

Cada any, a Europa, mig milió de dones són explotades sexualment.

Del total de persones explotades, un 80% són dones i un 50% són menors d’edat.

L’Amelia Tiganus és una activista feminista, supervivent de prostitució i tràfic. Als tretze anys va ser violada per cinc xicots, en sortir de l’escola. Les violacions varen fer-se sistemàtiques. Ve deixar els estudis i, en aquesta situació de màxima vulnerabilitat, els proxenetes van parlar-li dels guanys d’anar a Espanya. Van prometre-li que en dos anys tindria la vida solucionada. Però van amagar-li que l’explotarien sexualment.

Ja a Espanya, es va adonar que era mercaderia. Cada vint-i-un dies la canviaven de prostíbul perquè els puters poguessin tenir més oferta. Així aconseguien també desarrelar-la. A part, de posar-l’hi multes si, per suportar aquesta situació de destrucció com a persona, s’enganxava a la cocaïna o a l’alcohol.

El proxeneta que va vendre l’Amelia va cobrar tres-cents euros per ella. Aquests proxenetes estan vistos com persones respectables quan, segons l’Amelia exerceixen sobre les seves víctimes una atroç violència psicològica.

Segons ella, el perfil dels puters és molt variat: totes les edats, totes les professions... però com més diners tenen, més puters són. I lamentablement, cada vegada són més joves. N’hi ha molts que ja comencen als dinou o vint anys. I ho tenen per una activitat d’oci i diversió. A més, afegeix, ho fan amb orgull, reforçant la seva masculinitat patriarcal.

L’Amelia va tenir sort que, en veure-la col·lapsada física i psicològicament, van deixar-la marxar.

Cal preguntar-se per què aquestes dones són menyspreades per la mateixa societat que les reclama. Per què els països que inverteixen tants diners en combatre el narcotràfic o el tràfic d’armes, no n’inverteixen en ajudar les dones víctimes de la prostitució? Segons EUROPOL el tràfic de persones és la segona font d’ingressos il·lícits, després del tràfic de drogues.

I és que Espanya té una mala tendència a encapçalar rànquings tan indignes com aquest. O com el de la falta de justícia imparcial, o el de tenir presos polítics volent passar per demòcrata o... I faria bé de tenir cura de les dones que hi viuen perquè, així, potser rescataria una mica de dignitat col·lectiva.

Kamal Harris: la primera vicepresidenta dels EEUU

Les dones, poc a poc, estan guanyant els grans llocs de poder. I té un valor incalculable per totes les dificultats que ha tingut en contra. Fins i tot és inimaginable per als homes que no han parit, no han alletat i no han hagut de fer la cursa amb les sabates plenes de rocs.

Com a dona, m’agradaria poder viure el dia en què les dones puguin manar més que els homes. Per veure’n les diferències, per saber-ne els resultats. I perquè s’ho hauran guanyat tot i sortir força caselles enrere, en la graella del joc.

El tarannà femení, començant per la sororitat, continuant per l’empatia, seguint amb la intuïció emotiva i... no s’acarnissarà mai amb els homes com ells han fet, abans, amb les dones.

De dones que han manat i no ho han fet bé, també n’hi ha, és clar. I per dir-ne alguna, potser Margaret Tatcher. Però el seu no bé està força lluny del malament d’alguns homes com Trump.

Kamala Harris aconsegueix trencar el sostre de vidre i ser la primera vicepresidenta dels Estats Units. Els seus rocs a les sabates són com muntanyes: ser dona, negra, filla d’immigrants i haver destacat per la defensa dels drets de les minories. I tot això presentat per la premsa com si fossin adjectius pejoratius quan, en realitat, són qualitats de les bones.

El que ella va dir primer de tot no va ser un faré i diré i aniré. No. Va ser un senzill «estic a punt per a treballar» Com si no portés molts anys fent-ho. Perquè té cinquanta-sis anys i la seva carrera ha estat fulgurant.

Ha mamat la política, a casa seva, des de molt petita. Els seus pares van treballar molt activament en la defensa dels drets civils. I la seva mare se l’emportava a les manifestacions quan encara ni caminava.

Kamala, quan tot just va aprendre a escriure, va enviar una carta a Nixon demanant-li que acabés amb la guerra del Vietnam. Per tant, el seu tremp ja va quedar demostrat des de la infantesa.

Doctora en dret el 1989, va formar part del cos d’advocats de l’Estat amb ganes de reformar-lo. El 2008, va anunciar la seva candidatura a fiscal general de Califòrnia. El 2014 va ser reelegida. El 2016 va aconseguir el càrrec de senadora per Califòrnia amb una victòria aclaparadora.

Durant la campanya ha mobilitzat les dones i les minories. S’ha mostrat molt propera a la gent i, respectant totes les mesures de seguretat per la pandèmia, ha intentat parlar-hi i, fins i tot hi ha ballat. Tampoc no s’ha cansat de denunciar els intents d'obstruir la votació en els estats republicans.

El somni americà de Kamala no sembla que hagi d’acabar-se en la vicepresidència. Biden, a punt de fer 78 anys, ja ha insinuat que no vol repetir mandat. I Kamala pot ser la nova candidata a la presidència.

I és que si dones com la Kamala ja poden guanyar als Estats Units, vol dir que els països demòcrates de veritat ―no com Espanya― ho tinguin més a tocar.

Les violències masclistes haurien de ser Impensables

Impensable és allò que no podem considerar des d’un punt de vista lògic o racional. Allò que és molt difícil o gairebé impossible que passi.

És del tot il·lògic i irracional que les dones s’hagin de veure «esposades» i exposades a tantes formes de violència masclista: des d’una bufetada o petits insults vexatoris fins a ser assassinades. Aquesta realitat hauria de ser Impensable.

Hauria de ser del tot impossible, per Impensable, que cap home pogués pegar, maltractar, vexar i matar una dona.

I tanmateix, els maltractadors segueixen perpetuant tot tipus de violència masclista contra les dones. El perfil dels maltractadors està ben descrit: alta dependència emocional, baixa autoestima i escassa assertivitat. Solen presentar esquemes cognitius hostils (com actituds degradants i masclistes contra les dones) i sentiments inadequats d’ells mateixos i de les seves parelles. Tot això fa que es converteixin en gelosos patològics i que siguin incapaços de resoldre conflictes amb mecanismes de maduresa, com la negociació o l’empatia. Llavors, explota la violència.

El Consell Comarcal del Solsonès i tots els seus ajuntaments, des del Servei d’Informació i Atenció a la Dona han endegat una campanya, amb el lema Impensables. El vídeo promocional és d’una gran bellesa plàstica tot i la tristor del contingut. Té molt mèrit aconseguir transmetre la necessitat de rebuig de l’esgarrifós masclisme amb tanta emotivitat artística. I que el resultat aconsegueixi tanta eficàcia cognitiva alhora que un gran plaer sensorial. Cal veure’l. Impensable no fer-ho.

La campanya s’ha completat amb quatre cartells que inviten a la reflexió d’aparents obvietats sobre les relacions tòxiques entre homes i dones. I tanmateix, cal insistir-hi perquè encara no són prou obvies.

Viure amb por a casa, no és normal. Adona’t que les amenaces no són amor, són violència.

Viure pendent que algú no s’enfadi i t’agredeixi, no és normal. Adona’t que els crits i els cops no són amor, són violència.

Que algú et faci responsable de les seves actituds violentes, no és normal. Adona’t que la manipulació no és amor, és violència.

Que algú et controli com si fossis de la seva propietat, no és normal. Adona’t que la gelosia i la possessió no són amor, són violència.

Si fos tant obvi, no caldria insistir en aquests missatges dirigits a les dones. Violència masclista és amenaçar, cridar, pegar, manipular, voler posseir, sentir gels. Amb aquestes actituds cal tenir tolerància zero.

Si no hi hagués homes que cridessin, peguessin, manipulessin, tinguessin la dona com una possessió i fossin tan gelosos, les dones no haurien d’aguantar ni crits, ni cops, ni manipulacions, ni possessions ni gels fins a la indignitat. Per por, quasi per terror.

I és que campanyes com Impensables haurien d’estar bombardejant-nos fins que la violència masclista sigui del tot Impensable

F. Simón: el que es té al cap, surt per la boca

Portem molts mesos veient com Fernando Simón surt a la televisió per informar-nos de la pandèmia, amb una cara de tenir un mal de fetge agut. Salvador Illa tampoc es queda enrere i fa una pantomima semblant. Però aquests dies, d’en Simón, arran de la seva gran espifiada, ha sortit una foto, en què se’l veu rient mol a gust. I l ja no sembla tenir cap mal; més aviat fa cara de poca solta garneu. El seu problema és que se li ha escapat un acudit de molt i molt i molt mal gust. I els acudits masclistes, si no és pensen, no surten. Ara, si un és masclista... passa el que li ha passat a Simón.

Pel seu càrrec de Director del Centro de Alertas y Emergencias Sanitarias, va haver d’assistir a una roda de premsa per analitzar l’evolució de la pandèmia que ha portat a les comunitats a prendre mesures per controlar el virus, per comentar les decisions europees de posar en quarantena els turistes que arriben d’Espanya, per...

Varen fer-li una pregunta trampa i hi va caure amb les quatre potes, els dos braços i el cervell mal organitzat.

―Li agraden les malalties infeccioses o les infermeres infeccioses?

Posant cara de mal de fetge i sense respondre, hauria quedat com un metge, si més no, educat. O fent-li un bon moc a qui va preguntar-li, fins i tot hauria pogut quedar bé.

Però no: ―No les preguntamos si són infecciosas o no, eso se ve unos días después.

Podem dir que a ell, se li veu d’una hora lluny que està infectat de masclisme.

El Consell General d’Infermeria va denunciar el comentari sexista i denigrant de Simón i varen reclamar-li unes disculpes immediates. La denúncia també incloïa una amenaça, ja que no havia dimitit immediatament: si no demana disculpes, recollirem firmes per demanar la seva reprovació parlamentària i que el Govern el cessi del càrrec. Està mal fet amenaçar, però si no, creieu que hauria demanat disculpes? No! Hauria passat com un acudit fins i tot de nivell entre els seus col·legues.

Oi que a ningú no li passa pel cap que Alba Vergés pugui fer un comentari feminista denigrant els infermers catalans? Obvi, perquè parlem de nivells molt diferents. I poseu-li l’adjectiu que vulgueu: nivell intel·lectual? Respectuós? Professional?

Fernando Simón no ha dimitit. Salvador Illa tampoc. I això que va incomplir la mateixa norma que ell exigeix a la ciutadania: no reunions versus un sopar de cent cinquanta persones. Els dos han demanat disculpes. Com el seu rei. D’ell potser en van prendre l’exemple. I continuen, com ell, sense dignitat ni vergonya. Qui sap ―perquè ara ja tenen molt poca credibilitat― si continuaran equivocant-se de la mateixa manera? Perquè si no hi ha cap autoritat superior competent que els exigeixi dignitat i vergonya, ells seguiran sent tan indignes i desvergonyits.

I és que cal pensar correctament perquè no s’escapin incorreccions en parlar. Especialment si s’està en un càrrec de responsabilitat i compromís.