M’agrada ser dona de la meva generació...

Perquè, de petites, haver jugat a nines, botigues, cuinetes... (tot i que de grans hi vàrem descobrir molt males intencions) ens va permetre aprendre moltes coses útils.

Perquè no vàrem haver de jugar, de petites, a pistoles que no ens feien aprendre res de bo.

Perquè sempre ens van permetre plorar quan les tristeses ho exigien.

Perquè no ens van negar mai el dret a plorar per demostrar una falsa fortalesa (fos o no real).

Perquè quan ens enfadàvem entre amigues, tot i que podíem ser cruels, no ho arreglàvem a cops de puny (que de més grans es podien convertir en guerres).

Perquè no vàrem haver de pegar a ningú per imposar la nostra voluntat i, potser, ja estàvem aprenent una millor manera de resoldre conflictes.

Perquè quan se’ns va permetre estudiar, vàrem poder ser magnífiques científiques, metgesses, arquitectes, enginyeres, físiques...

Perquè no vàrem tenir vetades magnífiques professions considerades només de dones, tot i negar-nos professions mal considerades d’homes.

Perquè tot i els milions de trampes, travetes, humiliacions, vexacions... hem pogut arribar a cotes professionals molt altes (tenint encara vetades per gènere les més altes).

Perquè no vàrem tenir el camí fàcil per arribar on anàvem i, tot i que se’ns va exigir més del doble del mèrit i més del quàdruple d’esforç, vàrem ser capaces de fer-ho sense poder permetre’ns gaires febleses.

Perquè tot i els ingents sacrificis i les enormes dificultats, és una meravella excepcional poder ser mare.

Perquè no hem hagut de quedar relegades al més secundari i menys abnegat paper de pare.

Perquè amb les nostres amigues podem parlar de tot.

Perquè no ens cal parlar de futbol ni de cotxes... ni de qui és més fort o fa més conquestes femenines.

Perquè sabem fer i fem moltes coses alhora.

Perquè no ens hem hagut de reduir a menjar xiclet o parlar.

Perquè des de la posició d’inferioritat que ens han infligit, sabem escoltar molt més i amb més respecte.

Perquè no hem desenvolupat un tarannà paternalista.

Perquè el mansplaining, tot i que també poden fer-ne ús les dones, és molt habitual en homes.

Perquè no necessitem forçosament, per sentir-nos superiors, ser condescendents amb els homes.

I per tants d’altres perquè...

I per tants d’altres perquè no...

I és que tot i les crueltats que se’ns han infligit, ser dona és molt millor que ser home. I com deia M Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa, nació oprimida i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel».

Eren dolentes les mares franquistes?

 Tant a la literatura com a la realitat hi ha mares dolentes. A la literatura, en part, perquè fer mares modèliques o tipus santes (abnegades, entregades, altruistes...) no ven tant. El públic lector (i el que no ho és també), té una tendència no cultivada, sinó quasi genètica, a ser morbós, a sentir atracció per allò desagradable, cruel, prohibit, dolent... És mig malaltís.

A la realitat, la figura de la mare (i la vida en general), és molt més complexa. Les mares tenen una doble funció: la biològica, des de la fecundació fins al part i la maternitat (que varia segons les diferents societats).

A l’època de Franco, les mares que van parir durant la dictadura franquista van haver de viure unes exigències maternals tan dures que, en alguns casos, podien arribar a semblar que eren dolentes. O ser-ho. No ho eren elles per se; era que el patriarcat, el masclisme, la subjugació, el menyspreu, els maltractaments... els hi tornava sovint i aparentment. El problema era molt greu, era més de fons: totes aquestes maldats que se’ls infligia jugaven en contra d’elles i podien arribar a desestabilitzar-les molt cruelment. Llavors, el seu patiment podia repercutir amb accions dures i cruels contra les seves pròpies filles i fills.

Aquest patró de les mares del temps del dictador que, per un costat volia enlairar-les a assemblar-se a la marededéu i per un altre les deixava al nivell quasi de les bèsties, no va ser exclusiu d’aquell mal individu. Hi ha i ha hagut moltes altres societats amb aquestes maldats.

Quantes mares d’aquella època, si haguessin pogut ser independents i escollir una mica el seu destí, no haurien prioritzat la seva llibertat? I sense fer-les sentir culpables! Només faltaria!

No és una obligació ser mare. I moltes potser hi van arribar perquè els ho havien inculcat amb foc: els havia d’agradar ser mares per damunt de tot.

I tampoc no és una obligació ser una mare bona. Tothom fa el que hi sap. Però a vegades, no és una opció, és un resultat no escollit.

Un dels llibres més durs que he llegit sobre mares dolentes és el de Jeannette Winterson: Per què ser feliç quan pots ser normal? Una història colpidora, i més, tenint en compte que ella va ser una nena adoptada. Us el recomano.

Marta Marín-Dòmine, a la seva novel·la Diré que m’ho he inventat, retrata una mare dolenta fruit del franquisme. Volia ser mare però en tenir la criatura, va penedir-se’n. Ens diu l’autora que la seva mare literària és una autoficció. És un gènere que li ha permès desenvolupar una tècnica molt terapèutica: quan la realitat et resulta tan cruel, dubtar sobre aquesta realitat és una manera d’amagar a qui t’ha fet mal. La seva mare, no era dolenta, li’n va fer.

I és que, com diu l’autora, en el maltractament infantil, només una simple bufetada, pot resultar una monstruositat perquè d’una persona que estimes, no te l’esperes. És tan dura la novel·la que, tot i ser molt lectora, vaig ser incapaç d’acabar-la.

Maneres de vestir femenines

Sovint hi dono voltes a aquest tema. Especialment perquè encara no soc capaç d’assolir l’austeritat que el meu mancat enteniment m’exigeix. I en obrir l’armari per vestir-me, per culpa de la meva coixa i manca autoestima, tinc una tendència a vestir-me com si encara tingués la regla. Dones de la meva generació, oi que els dies del sagnat, que et feien sentir bruta sí o sí, acostumàvem a empolainar-nos una mica més del compte per compensar aquella sensació?

Doncs l’empastifament s’ha acabat però jo segueixo coixa, manca... I confesso que molts dies encara necessito vestir-me com el dies vermells d’aquells temps que no enyoro.

I faig raonaments de tota mena per poder arribar a tenir a l’armari allò només necessari. Però el cap em fa males passades perquè no té prou empenta per deixar-me sortir, contenta, amb una absoluta discreció. Mea culpa. Diria que el percentatge de dones que tenim aquest problema és elevat. A l’escola, ja haurien d’anar canviant els currículums.

Hi ha uns tipus molts clars de vestimentes femenines. Que no vol dir que els homes no les tinguin, però jo no formo part del seu grup.

Les dones que es vesteixen: bàsicament tapen el seu cos, segons temporada, amb roba sense suc ni bruc. Vull dir, no desmerèixer, perquè aspiro a formar part d’aquest grup, que obren l’armari i, sense maldecaps, es posen el que hi arrepleguen. Allò que han comprat per necessari per no haver d’anar destapades. Sense mirar colors, ni textures, ni estampats...

Les dones que s’arreglen: ja mirem colors, textures, estampats... passem molta estona amb la porta de l’armari obert sense saber què triar; dubtem perquè tenim més d’una opció (amb la conseqüent pèrdua de temps) i volem que la roba ens doni aquell plus de seguretat que el cap no ens regala. Per culpa d’aquest plus, podem enfarfegar-nos més del compte. I la idea és que, en aparèixer en qualsevol lloc, es vegi abans el complement o la peça escollida, que la nostra ànima.

Les dones que s’empolainen: aquestes van tan enfarfegades que no és que no se’ls pugui veure l’ànima, quasi no pots ni veure-les a elles. Porten decoracions arreu: arracades com làmpades, cinturons amb sivelles com safates, bosses de mà com cofres de tresors, anells que deixen borni el contrincant, roba plena de farbalans, randes, colors exuberants... Ep, que si van contentes, joioses elles.

Les dones que porten marques han passat èpoques diferents. Fa uns anys era més important el logo amb purpurina d’una marca caríssima sobre el pit, que la roba en si. Sempre han estat símbol de poder demostrar que sobren diners per gastar en superficialitats. Per sort, ara, hi ha situacions en què portar algun d’aquests logos et fa superflu.

Les dones grans que van vestides de jovenetes, normalment, em donen ensurts: les veus pel darrere sense que es diferenciïn molt d’una joveneta però, en girar-se, tot l’arrugam proper a una pansa seca, fa el contrast pitjor i l’efecte ridícul.

I és que vestir bé, trobar aquell equilibri entre l’alegria i l’austeritat, és una fortalesa només apta per a algunes dones.

Dones menys considerades que gates i esquirols

 Vivim en un món on moltes dones estan obligades a viure sota la fèrula de perverses interpretacions, extremadament radicals, de l’Islam. Ser radical és ser i pensar de manera gens flexible i gens tolerant. Ser intolerant és ser incapaç d'acceptar les opinions o les idees dels altres si no coincideixen amb les pròpies. A dia d’avui, la intolerància no hauria de ser un defecte pervers, sinó un delicte per purgar amb totes les seves conseqüències.

Res tan senzill com obligar a tots els perversos dirigents talibans a usar el burka fins que sanessin de la seva intolerància. Una minúscula sanció per una abominable llei contra les dones.

A l’Afganistan, després que el 2021 els Estats Units es retiressin del país i els talibans prenguessin el poder, les dones han estat més maltractades que les bèsties. Aquestes no estan obligades al bruka, ni... La majoria de noies no pot anar a una escola de secundària. Cap a la universitat. Els han tancat els salons de bellesa i els han restringit els viatges sense un tutor masculí.

Aquest agost, a més, es va aprovar una llei que va prohibir la veu de les dones en l’espai públic. Que a la pràctica vol dir que no poden parlar davant de micròfons, no poden recitar poesia i tampoc poden cantar acompanyades de música.

A part, les dones talibanes, per una llei implementada pel Ministeri per a la propagació de la Virtut i la Prevenció del Vici, tenen la prohibició de sortir al carrer sense anar tapades de cap a peus. Només un reixeta a la roba els permet veure una mica per allà on passen. Segur que la quantitat de caigudes, cops, ensopegades... que pateixen, ratllen un nivell infrahumà. A més de no poder gaudir dels beneficis del sol, aquestes dones pateixen falta de vitamina D i per tant, estan exposades tant al raquitisme com a l’osteoporosi. El burka també els augmenta el risc de convulsions en els seus lactants.

Amb tot, per què aquest mal ministeri no preveu castigar el vici d’aquests homes de fustigar les seves dones pitjor que als animals? Quin és el concepte de virtut d’uns homes que només l’apliquen a les seves dones quan ells són els pitjors viciosos?

Per tot això, fa pocs dies Meryl Streep va manifestar-se en contra d’aquestes prohibicions: «Un esquirol té més drets a l'Afganistan que una nena, perquè els talibans han tancat l'accés als parcs per a les dones i les nenes. Un ocell pot cantar a Kabul, però una nena no i una dona tampoc, en públic. Això és insòlit, és una supressió de la llei natural.»

El periodista Sergi Unanue, en un article, denunciava la república d’Hágion Óros, un lloc sagrat per a l’església ortodoxa grega que controla aquesta península de la Macedònia Central. Els monjos que hi habiten tenen prohibida l’entrada a les dones i a qualsevol femella de cap espècie animal (menys les gates).

I és que si les accions tenen conseqüències, l’Afganistan mai tindrà cap lloc important al món. Només provocarà titulars inhumans. I Hágion Óros seguirà sent un espai inútil i sense reconeixement.

Més monges de clausura que monjos

Recentment s’han trobat les restes d’Helena de Remolins, una priora del segle XVII al monestir de Santa Maria d’Alguaire. Una edificació que es va bastir al segle XIII ― del que només en queden vestigis―, i que durant quatre segles va dominar un ampli territori. La priora conservava encara un rosari entre les mans i la vestimenta mortuòria.

Marquesa de la Guàrdia, una noble catalana, en quedar vídua el 1240, d’acord amb el costum de l’època, ingressà a l’orde de Sant Joan de Jerusalem.

Dels homes, no el recordo pas, aquest costum d’obligar-los a enclaustrar-se...

L’agost de 1245, Marquesa va ser nomenada comanadora del monestir de Sant Joan de Cervera. I a partir de l’edificació del monestir d’Alguaire, el 1250, en va ser la fundadora. I va ser molt generosa amb la comunitat fent-los donació de totes les seves possessions i de les del marit (a la mort de la seva filla sense descendència). Però va haver de lluitar contra alguns parents masculins perquè no les hi prenguessin.

Marquesa havia optat per no ser estricta en la clausura. A ella li era imprescindible una certa llibertat per aconseguir l’esplendor que va assolir el seu monestir. Dins de l’orde santjoanista hi havia una part que sí hi estava a favor de la clausura. I la pugna va perdurar fins a la priora Jerònima de Gort (1527-1601), que es va mostrar partidària de l’estricta clausura. Ella i algunes antecessores havien estat acusades de tenir homes i fins i tot fugits de la justícia dins del convent. Una acusació fàcil per arrabassar-los totes les propietats i riqueses que la comunitat femenina, amb esforç i treball havia aconseguit. I com que totes les comunitats femenines tenien per sobre un legislador masculí, en adonar-se de la seva prosperitat, els hi feien la vida impossible.

No va ser l’únic monestir acusat. Es prou conegut el cas del monestir de Sant Joan de les Abadesses. La seva darrera abadessa, Ingelberga, (976-1049), va haver de fugir del convent perquè Bernat de Tallaferro, germanastre d’ella per part de pare, volia arrabassar-li també tota la riquesa que, des d’Emma, la primera abadessa i filla de Guifre el Pilós, havia aconseguit el monestir. Entre d’altres, se les va acusar del mateix: de tenir homes al convent.

Què hauria passat si les dones haguessin sigut abadesses sense una autoritat masculina per sobre? I si haguessin estat les dones les autoritats per sobre del monestirs masculins? La pregunta és retòrica i resposta obvia.

A rel de la notícia, però, m’he plantejat la diferència entre clausura femenina i masculina. Els homes, tot i tenir a les seves files Sant Benet de Núrsia i Sant Bernat de Claravall, no han hagut de sofrir tanta clausura ni tantes acusacions. Sabeu el cas d’algun monestir masculí arrabassat per monges, acusant-los de tenir-hi dones?

Actualment, queden sis clausures masculines per onze de femenines. Quasi el doble.

I és que tenir les dones controlades, amb clausura o sense, ha estat i segueix sent una prioritat masculina molt rendible a molts nivells.