Ara se sortegen prostitutes

Utilitzem la paraula prostituta (o prostitut), quan algú s’avé a mantenir relacions sexuals a canvi d’alguna recompensa material. Per tant, algú desitja sexe i algú necessita quelcom.

Sor Juana Inés de la Cruz, ja al segle XVII, en un poema clarament d’estil barroc, titulat: «Hombres necios», escrivia això: «¿Cuál es más de culpar, aunque cualquier mal haga: la que peca por la paga o el que paga por pecar?».

No es pot culpabilitzar les dones que exerceixen la prostitució, sinó als que la consumeixen. I per tant, el que cal és reeducar a tothom qui en faci ús.

I relacionant-ho amb aquest tema, us recomano la pel·lícula que protagonitza Meryl Streep, d’enguany, amb el títol: «Buena suerte, Leo Grande». És ella qui contracta en Leo.

Però anem a la notícia: Militars de la caserna del Bruc sortegen una prostituta per la Puríssima.

Encara em fa estrany que amb aquest nivell tan baix de moral, no hagin sortejat la mateixa puríssima! Perquè hi ha accions que només es poden arribar a fer quan s’ha begut o s’ha fumat... i posats, ja no els ve d’un pam.

Són militars i el seu exemple sempre és impecable.

Van engegar la rifa, per xat, un sergent i un caporal. És un grup d’una setantena de militars; la majoria entre vint i trenta anys. Sense ni ser conscients de la seva escassa dignitat, fins i tot, van penjar l’anunci a la cantina de la caserna. També van passar per xat fotos de la noia i dels serveis que prestava. Deurien tenir-la a contactes i amb un compartir, van enllestir la feina.

Si pagaves els vint-i-cinc euros del sopar, ja entraves al sorteig. O bé, pagant unes butlletes de tres euros, també. I van posar un topall de cinquanta-dues butlletes! És a dir, per 156€ podien aconseguir «una dama de companyia» que els fes quelcom més.

No és això promoure la prostitució dins mateix de la caserna i entre militars? Ni rastre de moral, ni d’ètica, ni de dignitat, ni de res.

Per sort, alguns militars van voler arriscar-se a «semblar estranys» segons el seu vocabulari (també hi deia «roig») i denunciar-ho.

Estrany significa ser rar o diferent. I és rar o diferent que uns militars no tinguin per bo rifar una prostituta?

Això voldria dir que la majoria no veuen estrany rifar una prostituta. I aquests espècimens militars els hem de pagar entre tots? Per a què?

Els que ho van promoure ja haurien d’estar fora del cos. Però potser no hi estan perquè, com que els estranys són els pocs altres, potser es quedarien sense cos.

Els que van denunciar-ho voldrien que a la resta de casernes també es posessin denúncies i poder fer una remodelació del cos. HI ha qui no li agrada gens sentir-se inclòs dins d’aquests espècimens militars. Però tal i com estan les coses, potser els resultaria més fàcil buscar un altre cos. Hi ha utopies molt inabastables.

I és que a Espanya, ser militar i masclista és una simbiosi segurament congènita. Però no per aconseguir cap benefici, ni els uns ni els altres. Només serveix per denigrar els país i els «estranys».

 

Li roben el nadó del ventre

És un titular que s’ha de llegir més d’una vegada per assimilar què vol dir. Com tota la notícia. Perquè és tan esgarrifosa que fa moltíssima ràbia, tristor i desesperació haver de creure-se-la.

De nadons robats, durant el franquisme i més enllà, Espanya n’és una experta. I té premi extraordinari en inventar-se històries en no esclarir els fets ni jutjar els cruels culpables. De dones, però, també n’hi havia moltes d’involucrades. I d’ordes religioses, desorientades, adorant un déu inhumà, també.

Els hi podien arribar a prendre, tot just després d’infantar-los. I els deien que era mort. Elles reclamaven veure’ls i se’ls negava aquest dret tan fonamental. De mares solteres o republicanes passaven a famílies catòliques i addictes al règim franquista.

Ningú no ha pagat per aquests crims.

Aquesta nova notícia també és molt esfereïdora. I tal i com van les coses, no vull ni imaginar ―però cal pensar-ho―, que es multipliqui exponencialment. Un altre dels defectes de l’excés d’informació i desinformació a les xarxes: les imitacions, plagis i còpies, fins i tot de delictes.

En una època en què Wallapop ―dedicada a la compra i venda de segona mà geolocalitzada a través de l’aplicació mòbil en funció de la proximitat respecte a la posició de l'usuari―, ofereix molt bones prestacions, ara resulta que pot ser un perill mortal.

Una noia de vint anys, embarassada de nou mesos, ha estat trobada morta i sense el nadó que estava a punt de donar a llum.

Vivia a Veracruz, a Mèxic, i va avisar la família que anava a trobar-se amb una noia que havia conegut per Internet i que li havia ofert regalar-li tota la roba que tenia de la seva filla.

Confiada, la mexicana, va concertar una cita. I, a casa seva, mai més van tornar a veure-la. Alarmats els familiars, veient que no tornava, van denunciar els fets.

Què havia passat? La noia que li havia promès el regal, va començar per raptar-la. Després, amb l’ajuda d’un home... la notícia no concreta molt bé com van fer-ho, però diu que li van extreure la criatura del ventre.

Van matar-la per quedar-se amb la seva criatura. Qui pot entendre dos cors i dos caps tan degenerats i malalts?

La Fiscalia Especialitzada en Investigació de Delictes de Violència contra la Família, Dones, Nens, Nenes i Tràfic de Persones va fer detenir els dos delinqüents responsables per delicte de desaparició i per presumpte delicte de feminicidi.

Com a societat estem arribant a llindars molt inferiors als sentiments de les bèsties. I molts d’aquests llindars tenen a veure amb dones. Amb accions perpetrades contra elles.

És una urgència de la nostra societat tenir com a prioritat fonamental aprofundir en el coneixement de valors tan bàsics com no matar, no enganyar, no segrestar, no robar... per poder viure més com persones que com bèsties.

I és que les dones, tan menystingudes, silenciades, maltractades, violades, assassinades... ara, també hauran de patir per si els volen robar els nadons del ventre. Aturem-ho tot, ja!

Com destruir l’escriptura de les dones

Us sembla un títol irreal? Doncs, no! Malauradament, passava quan Joanna Russ, l’any 1983, escrivia la seva obra Com destruir l’escriptura de les dones i encara passa. Ella ja ens parlava de les dificultats de les dones per dedicar-se a l’escriptura. I va voler demostrar com la literatura en general era homocèntrica i fàl·lica. Aquest setembre ha estat editada en català i fa molta ràbia que molts dels seus postulats ―les estratègies que la societat ha fet servir per ignorar, condemnar o menysprear les dones que produeixen literatura―, quaranta anys més tard, encara segueixen perpetrant-se.

La dona literata ha estat i continua estant infravalorada. Tenim molts exemples que ho constaten i podem arribar fins als nostres dies.

«És impossible que una pobra noia hagi escrit Crims borrascosos» Referint-se a Emily Brontë.

Caterina Albert va signar amb pseudònim masculí La Infanticida perquè ¿qui hauria acceptat que una dona escrivís sobre una mare que assassina el seu nadó?

Als anys 50, una associació cultural valenciana, Lo Rat Penat va decidir que Anna Rebeca Mezquita no podia guanyar els Jocs Florals amb un poema d’amor lèsbic.

Josep Pla, fastigós, va dir-li a Montserrat Roig: «amb aquestes cames que té no cal que escrigui». I Joan Barril va comparar la mateixa escriptora amb: «una nina inflable on satisfer el neguit literari d’urgència» No crec que és curessin mai del seu masclisme.

Però anem als nostres dies. L’impresentable Narcís Garolera, també filòleg, es carregava l’obra de la reconeguda Irene Solà perquè, entre d’altres ruqueries: «no havia escrit ossos amb l’accent diacrític» Que per cert, després va ser dels que va caure. Quin estúpid paternalisme.

O bé quan Artur Garcia Fuster menysté reconegudes escriptores con Jenn Díaz, Irene Solà, Carlota Gurt o Laia Viñas dient-los que «se’ls hauria de prohibir llegir Mercè Rodoreda».

La llista pot ser infinita i demostra que el panorama no ha canviat més que aparentment. Per què si les dones són les que més llegeixen, les que més van a presentacions, les que més acudeixen als clubs de lectura, i hi ha més dones als llibre més venuts... encara són menys publicades? Dels 66.371 llibres inscrits al registre l’any passat 44,3% són d’homes, el 27,1% és de dones i la resta no se sap. Per què només són publicades una mitat menys?

Perquè les obres literàries de les dones encara segueixen destruint-se. Als llibres de text de secundària només hi ha un 12% d’entrades de personatges femenins. I si ens referim a la llengua i literatura catalana, els percentatge tan sols oscil·la al voltant del 5%.

Com les dones poden animar-se a escriure si, en la seva escolarització quasi no hi tenen referents?

I és que si a crítics, divulgadors, periodistes, escriptors... no els hagués fet por la comparació ni l’excel·lència de les dones, no s’haurien dedicat, covardament, a menystenir-les de manera tan immerescuda. La intel·ligència d’aquests insultadors ha quedat, per sempre, anorreada.

Blanca de Navarra

Va ser l’esposa de Martí el Jove i amb qui s’hauria pogut evitar el Compromís de Casp i els Trastámara.

La culpa no va ser d’ella. Se n’assenyala com a responsable principal el seu sogre Martí l’Humà. A part de no tenir descendència masculina, amb la seva segona esposa, Margarida de Prades, després de la mort del seu únic fill Martí el Jove, tampoc es va preocupar de legitimar el seu net bastard Frederic, fill de la relació extramatrimonial del seu difunt fill Martí el Jove amb la siciliana Rizzari.

Però tampoc li va passar pel cap nomenar successora a Blanca de Navarra, segona esposa del seu fill Martí el Jove. Aquesta hauria estat, probablement, la carta més segura.

A Martí l’Humà, la mort li va sobrevindre sense tenir la feina enllestida ni haver previst la supervivència del Casal de Barcelona que, ja des del mal govern del seu avi Joan el Caçador estava tocada de mort.

Aquests tres homes varen cavar l’esfondrament del Casal català.

Quan va néixer Blanca, Navarra era de facto un estat satèl·lit de França. I amb el seu casament, la Cancelleria de Pamplona buscava una bona aliança per contrarestar l’assetjament francès.

La primera esposa de Martí el Jove, Maria de Sicília, va ser raptada pel seu avi, Pere III el Carimoniós, que la va casar amb el seu altre net Martí. Quan ella va morir, sense descendència, Martí es va fer coronar rei de Sicília. Llavors, tiet i pare van decidir que Blanca seria la seva segona esposa. Així, Blanca es va convertir en reina consort de Sicília.

La Cancelleria de Barcelona, en morir Martí, també es va equivocar: no va nomenar Blanca ―que ja tenia molta experiència de govern exercint de reina consort sempre que el seu marit estava fora―, hereva al tron de Barcelona. Per què? Perquè Blanca era una dona i ni es van adonar que estava per allà.

Era vídua, és clar, però hi havia una solució: haurien pogut resoldre-ho casant-la amb un baró d’una branca menor del Casal de Barcelona. Fet que ja s’havia donat, per exemple a Castella per evitar una guerra civil.

El fet de no tenir en compte una dona ens va resultar molt perjudicial. Des d’Almodis de la Marca (principis del segle XII), cap dona no havia estat sobirana titular al nostre Casal.

Hi havia una altra raó: la nissaga catalana, que no havia engendrat la descendència indispensable, estava totalment en decadència per la mala actuació del germans Joan I i Martí l’Humà.

A tot això s’hi afegia la pesta negra i la falta de visió mercantil del Casal català. Els diners d’Elionor d’Alburquerque varen fer la resta i va guanyar el candidat dels Trastámara.

A Blanca, ja reina de Navarra, varen casar-la amb el fill de Ferran d’Antequera. Ella va governar Navarra sola però en morir, el seu marit va incomplir el seu testament i, després de derrotar el seu fill i fer-lo presoner, es va nomenar rei de Navarra.

I és que la nostra història i totes les històries, si els homes no haguessin bandejat tantes dones com Blanca, haurien pogut ser extraordinàriament millors .

Arrimadas, masclista amb ganes

Quan no pensa ―que és el seu estat més habitual―, la Inés diu barbaritats de les que no és ni conscient. I així li va! A punt de desaparèixer!

Però també, el no pensar i dir barbaritats, va anar-li bé, perquè va guanyar unes eleccions a la presidència de Catalunya el 2017. Fou la força més votada amb més d’un milió de vots repartits entre les deu ciutats més poblades de Catalunya, començant per Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Terrassa...

Per sort per als catalans, no va poder ser presidenta. Però com a mínim vàrem saber que al nostre país hi havia més d’un milió de persones masclistes i, potser la meitat, eren dones.

Que trist, oi? Una dona contra les dones. Tot i que ja sabem que no és l’única líder masclista. Però ella fa soroll, tempesta, huracà... sempre que pot.

Amb tot, com que té el cap d’haver estudiat al col·legi religiós Nuestra Señora del Pilar de Jerez i no haver fet cap revisió crítica dels seus aprenentatges, quan parla, se li escapa ―a part de la mala llet i, sovint força incultura general―, un masclisme atàvic.

Aquest estiu va batejar el seu segon fill i va escriure al seu Ínstagram: «Muchas gracias a nuestros padres, hermanos, sobrinos y demás familia por habernos acompañado». No puc entendre com és capaç d’escriure tal barbaritat una dona. I les mares, germanes i nebodes? Tan secundàries que només són un «demás»? O és que potser pensa que ells li van fer més favor assistint-hi? I que per a elles, ja és normal aguantar les celebracions? I ells, tenen moltes coses a fer i la seva concessió ha de ser més valorada? Inconcebible i insuportable. Però ella va fent. A punt d’esfumar-se ―perquè el seu èxit va ser de fum―, però persistint en demostrar manca, si més no, d’allò tan bàsic que els catalans en diem seny.

Per acabar d’adobar-ho, el Mundo, el diari per excel·lència de la intel·lectualitat espanyola, va fer-li una entrevista per donar-li corda, perquè ella mateixa es pengés.

I vol quedar «moderneta» dient que «el reto más difícil que tengo ahora mismo por delante es conciliar; ni siquiera salvar el partido... mi marido y yo vivimos entre Madrid y Barcelona, donde no tenemos ni una madre, ni una hermana ni nadie que nos ayude".

A veure, només poden ajudar les dones? Abans les ha menystingudes, ara les necessita. Les valora exclusivament per l’interès? Hi ha molts homes que són ben capaços de cuidar les criatures! O potser no se n’ha adonat? Jo d’ella, ara, per dissimular, agafaria un «mainadero».

Arrimadas té més disbarats èpics: va definir Quim Torra com a «racista» i «supremacista». I va quedar-se ben ampla dient que «qui va afusellar el senyor Companys va ser el règim franquista, no va ser l'estat espanyol»

I és que la bel·ligerància que va donar-li tants vots ―tot i ser tan masclista―, ara que ja ho té per escrit (per activa i per passiva), i ja no té els diners de l’altra campanya i només són una colla i... esperem que la ciutadania assenyada, la ignori. Quin desinflat soufflé!

Bèsties masclistes descerebrades i immorals

Qui vol llençar mil dos-cents euros al mes perquè el seu fill estudii per a imbècil? Tots els pares que matriculen els seus fills a l’elitista Col·legi Elías Ahuja. És un centre religiós gestionat pel l’Orde de Sant Agustí que té per hàbit insultar dones de manera molt fastigosa. Si no sou com Isabel Ayuso ―energumen incapaç de condemnar el masclisme aberrant del Col·legi―, els insults que profereixen les bèsties masclistes que hi conviuen, commocionen ànimes i enteniments. I fan pensar que ells no poden pertànyer al grup «humà» per la repugnància que engendren.

Aquests són alguns dels seus vòmits: "Putas, salid de vuestras madrigueras. Sois todas unas ninfómanas. Os prometo que vais a follar todas en la capea". Insuportable. Sabeu què és un capea? Una festa taurina per a aficionats que brega amb vedells o bous petits.

A la Complutense, universitat a la que està adscrit aquest col·legi, ensenyen això? Quines lectures obligatòries tenen?

On arriben individus així?

A Espanya, a presidents del Partit Popular. Un dels seus il·lustres alumnes va ser Pablo Casado qui, l’any 2000 escrivia a la revista del col·legi, a la secció «d’humor?» un article en què feia referència a les sortides en manada per caçar "lobas" i "zorras".

Tipa i cuita estic de parlar dels peperos i del seu escàs nivell, no intel·lectual, si no de nocions mínimes de coneixement. Però no són els únics. A Espanya, Vox, ja per sota de l’escala humana, els agrada molt.

Els pares d’aquests alumnes que volen passar per estudiants per què els hi porten? Perquè arribin al govern? Val més viure a precari i ser bona persona; si més no, ni masclista ni misogin.

Com pot una orde religiosa, que diu que es basa en el respecte i la tolerància, aixoplugar aquests indigents immorals? Encara que diguin que vetllin per aquests valors, ha quedat ben palès que ni se’n preocupen ni els importa un rave.

Hi ha hagut algunes expulsions ―ves quin remei―, i el director s’ha justificat dient que és un cas aïllat. Gran mentida: Ángela Ruiz, exalumna del Col·legi Major Santa Mònica que està just davant de l’Elías Ahuja (les noies del qual estan tipes de rebre aquests insults), explica que durant els dos anys que hi va residir, va sentir cada dia «Mónicas putas» Quanta degradació moral!

I hi ha noies del Santa Mònica que, pobriques, no deuen saber ni què és l’autoestima ni a casa els han ensenyat a tenir dignitat, (ni al col·legi tampoc). Ho han justificat dient que era una broma. Elles em fan molta llàstima. Ells molt, molt de fàstic.

Per què els pares agustins no varen tallar de soca-rel aquestes barbaritats? No em cap al cap si, és cert, que es dediquin a l’educació.

El que em preocupa ara, veient com van les coses, que arrel d’aquests greus fets, no augmentin encara més la matrícula.

I és que la Fiscalia, que ha «dit» que investigarà el cas, ja fa tard a clausurar el centre. Educar no és això. Que ningú no embruti el seu currículum matriculant-se a l’Elías Ahuja.

La «Ricahembra» i el «Ricomacho»

Qui eren? Ella: Elionor d’Alburquerque, una línia secundària de la casa reial de Castella, els Trastàmara. Ell: Ferran d’Antequera.

Ella, en morir el seu germà, va quedar com a única hereva dels Alburquerque. I tot i ser una filla il·legítima, com que no podia optar a títols i honors, se li va deixar una gran fortuna. Va arribar a ser la dona més rica de la corona castellanolleonesa.

Ferran també era fill il·legítim. Però els seus pares, en veure la complicada situació de Barcelona van fer la pensada de casar-lo, el 1394, amb una dona riquíssima per si podia tenir alguna opció. Ell tenia catorze anys i ella vint.

Com que els castellans sempre s’han casat amb el règim de societat de béns (el que aporten els dos consorts passa a ser de la societat conjugal), si Elionor ja era coneguda com la “Ricahembra”, Ferran es va convertir en el “Ricomacho”.

A Catalunya seguien sense posar-se d’acord amb qui havia de succeir a Martí l’Humà i el 1412, es va convocar una reunió de nou notables (tres representants de cada estat) coneguda com el compromís de Casp.

Aquest nou prohoms van inclinar-se per Ferran d’Antequera perquè va oferir millors ofertes, gràcies a la fortuna de la seva muller que també havia passat a ser seva. El seu rival era Jaume II d’Urgell, també ric; però ell preferia refeudalitzar la societat catalana, recuperar els models de l’any 1000 i adaptar-los a una pretesa modernitat postmedieval. En canvi, Ferran de Trastàmara estava disposat a invertir tota la fortuna dels Alburquerque en la restauració del poder marítim i comercial català a la Mediterrània.

A més a més, com que Jaume II menyspreava profundament «les arts i els oficis», les potents classes mercantils de Barcelona i València varen preferir a Ferran.

Com se sol dir, a Casp, la butxaca d’una bastarda va decidir el futur dels regnes peninsulars.

I Elionor, tot i ser bastarda ―que quan hi ha diners pel mig, ja no té la mateixa importància―, gràcies a la seva fortuna, va esdevenir, entre d’altres títols, reina consort d’Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Còrsega, Sicília i comtessa consort de Barcelona, Rosselló i Cerdanya.

Va ser-ho fins a la mort del seu marit, el 1416. Llavors, es va veure implicada en les lluites per defensar els seus altres fills, mentre el seu primogènit passava a ser Alfons el Magnànim. Però aquest es va desentendre de la mare. I Elionor va ser acusada de sedició i li foren confiscades les seves possessions. A més de ser reclosa en un convent de clarisses en el que acabà professant.

Però, com a senyora de Medina, encara dictà unes ordinacions considerades les primeres de les fires de Medina del Campo. Elionor va morir al convent de Santa María la Real, on fou sepultada. Mai va ser traslladada al monestir de Poblet tot i que li corresponia i ja tenia esculpida la seva figura jacent.

I és que entre pare i fill, van aprofitar-se d’ella sense atorgar-li cap mèrit ni honor. I no van tenir-la en compte ni com a esposa ni mare.

Un provocador cretí i uns bolquers

Hi ha persones que em cauen malament d’entrada. Només amb un cop d’ull, la seva presència ja em resulta un cop a l’ull.

Els provocadors que insulten o diuen bajanades tan idiotes com ells, a canvi que se’n parli i els convidin als programes ―també idiotes―, de més audiència, em treuen de polleguera, els uns i els altres. I més, si perquè no se’ls vegi que al cervell només hi tenen la goma que els aguanta les orelles, es posen unes ulleres fosques. També deu ser perquè ningú no els pugui descobrir l’ànima tèrbola i corcada. Es veu que encara que sigui per ser rucs, els agrada estar instal·lats als canelobres.

Certament, jo també estic caient en el mateix parany. Per això no en dic el nom i, potser m’he extralimitat amb els penjaments. Però des d’un punt de vista feminista, els masclismes, encara que hagin estat proferits per idiotes s’han de reflexionar.

Us sembla que hi pugui haver algú tan curt de gambals ―és a dir: que la comprensió no li arriba ni a un nivell d’indigència―, com per dir que canviar els bolquers a la seva filla no li aporta res?

Buuuuuummmmm! Bomba a l’ull bo i explosió mental!

Em pregunto, quins pares deuria tenir per ser capaç de dir tal perversitat i en públic? I a l’escola, què va fer campana quan es parlava d’allò tan senzill com, ja no la igualtat però potser sí la paritat? O, penso, potser no escoltava perquè ja no li arribava el cervell per entendre segons quins graus bàsics de complexitat.

No podem permetre que hi hagi en cap lloc públic, energúmens amb tanta discapacitat per al raonament. I si se’n cola algun, multa i sense programa. Que després, hi ha gent que tampoc allarga massa i li fa gràcia dir-ho com una gràcia per quedar graciós. I, pitjor encara, voler imitar-ho. Perquè a més, i si resulta que també és això tan fantàstic dels filòsofs que es mouen per les xarxes ensenyat influències ―perdó, volia dir filosofia―, a tothom que tingui un mòbil i capcirons dels dits per fer-lo mig bellugar?

Es veu que aquest mal pare, si pot s’escaqueja de canviar els bolquers a la filla. I té raó, perquè si té uns angelets bufadors per casa que quan té les ungles de baixa per sequedat, o els dits fatigats de treballar, o l’espinada no donada a rebrecs... li fan, doncs ell visca la pepa!

Perquè ell té molt clar que la filla se l’estimarà igual si els hi canvia o no. I em pregunto: (si no hi ha la mare o una nourse) pot deixar morir la nena si li agafa infeccions per insalubritat?

I si hi són, la filla no estimarà de manera diferent a qui mai se li cansen les ungles ni les mans ni l’espinada perquè, per amor, sempre està allà quan ho necessita?

Per què té el mal pressentiment que la filla mai no li agrairà, quan sigui gran, que li hagi canviat els bolquers. I què li agrairà: que hagi dit aquesta animalada?

I és que, ni per ser pare, es pot ser tan imbècil. I dir coses tan poc afectuoses; perquè sí que la seva filla, de gran, les hi podria retreure. Els fills no es poden estimar a trossos, talòs.

La corrupció congènita de Joan Carles I

Que no vol dir que quedi exculpat de culpa. El fill d’uns lladregots per herència, pot arribar a esdevenir una persona honesta... Amb tot, no ha estat el cas.

El cas és que l’àvia del seu rebesavi Alfons XII―i vol dir que ve de lluny, quasi llunyíssim―, M. Cristina de Borbón-Dos Sicílias va ser la reina europea més corrupta del moment. Que per a tal títol, havia de fer mèrits, oi? Perquè m’imagino jo que la resta tampoc eren molt honestos...

Com que en morir el seu espòs Ferran VII, la seva xiqueta Isabel encara no tenia la majoria d’edat, ella va haver de fer de regent. Però se li va descobrir el pastís i, abans que la futura reina complís l’edat necessària, van haver d’obligar-la a renunciar a la regència perquè es van adonar que tenia una fortuna amagada que havia anat amassant de forma totalment fraudulenta.

Quines coincidències i com n’és de cíclica la història. I em dol perquè és una dona i n’he de dir mal.

El general Espartero la feia vigilar però, tot i així, ella tenia el seu «bolsillo oculto», com li’n deien a l’època. I quan li mig atrapaven, algun policia donava l’avís a l’entorn de lladregota i ella canviava d’amagatall.

Tan segura deuria estar de la seva inviolabilitat i, creient-se apta per a tot, va arribar a vendre’s la mateixa corona espanyola a Napoleó.

Quan es va quedar vídua, es veu que no hi havia cap negoci, ja fos amb armés, ferrocarrils o mines, en el que ella no hi tingués alguna part. Sembla un clàssic.

Amb tot, la seva avarícia, unida a la seva maldat, sense tenir en compte que potser sabia llegir però no entenia res, li va venir d’una altra activitat molt més horrible i brutal.

Maria Cristina, reina consort i regent d’un país empobrit es feia enormement rica perquè, durant dècades, va ser la propietària de la trama il·legal de tracta d’esclaus més gran del món.

Aquesta trama operava entre les costes de Guinea i els «varadors» clandestins del sud de Cuba quan encara era una colònia espanyola.

Segons ens explica el periodista Marc Pons, en aquesta trama hi participaven alts funcionaris a l’estat espanyol i militars espanyols residents a Cuba. A més d’armadors catalans, bascos i andalusos. Les persones capturades eren deportades en condicions infrahumanes a través de l’Atlàntic. Tots els que s’enriquien amb el negoci, es postulaven com a defensors del règim borbònic i van ser ennoblits tant per Alfons XII com per Alfons XIII, nét i besnét respectivament de la susdita reina Cristina.

Per cert, aquest últim, l’Alfons XIII, potser va inspirar Joan Carles I i ell potser es va inspirar en la seva antecessora. Com deia Ramón María del Valle-Inclán: "els espanyols han fer fora l'últim borbó, Alfons XIII, no per rei, sinó per lladre".

A més, el 1797, el ministre d’Exteriors francès, Talleyrand també va escriure: "és costum reial el robar, però els borbons exageren".

I és que als Borbons, «de casta le viene al galgo». Que vol dir: si els d’abans eren llebrers, els d’ara també.

Em menjaré els teus mugrons

 

«Més et val no tornar a trepitjar la meva ciutat perquè com em creui amb tu, t’estrangularé i t’esquarteraré per complaure tots els miserables rodamons que pul·lulen pels carrers de Barcelona. Veuràs quin festí, deixaré el ulls pel final i em guardaré els mugrons en una carmanyola per al meu propi gaudi»

Aquest és un dels missatges que David (no sabem el seu cognom perquè es veu que tot i fer-li un munt de fotos, omplir un munt de pàgines de molts diaris, l’hem de preservar) li enviava a Paula Bonet, víctima de la seva maldat ―hi ha qui diu trastorn, però segur?―, i del seu odi a les dones. Paula Bonet no va pas ser la seva única víctima.

Ella ―escriptora, il·lustradora i pintora valenciana de renom, establerta a Barcelona―, ha suportat amb molt d’esforç i voluntat tota la violència que David li ha infligit per poder inculpar-lo i que no pugui fer més mal a més víctimes. Però ha estat molt dur, com diu la seva advocada.

I gràcies a fer-ho, moltes dones els han escrit per dir-los que han entès molt bé això de l’assetjament. I algunes, l’han identificat en elles mateixes i ella els ha donat ànims per a les seves pròpies denúncies. Perquè tot i que, segons una macroenquesta, és calcula que més de vuit milions de dones a l’estat han patit algun tipus d’assetjament a la seva vida, només un 2.5 % ho denuncia. Quanta, quanta feina queda per fer. Necessitem més coratge com el de la Paula mentre ens entestem en seguir permeten l’existència d’assetjadors violentant dones.

Era tal l’assetjament, que Paula va haver de canviar la seva vida i el seu taller de lloc, reduir les seves sortides públiques, canviar d’hàbits, llogar un pàrquing al costat del taller, agafar molts taxis...

Li feia de tot: es presentava al seu taller, es va fer passar per alumne seu tot establint-hi contacte físic (xocar-hi, algun cop...), picava als vidres del taller i s’hi quedava fins a altes hores de la matinada (ella sense poder sortir), es presentava als actes públics en els que ella participava, la interpel·lava amb preguntes, la incomodava passant repetidament pel seu costat, la mirava fixament per intimidar-la i li enviava missatges com el del començament.

El calvari va durar tres anys!

Amb tot, els mitjans han convertit David i la seva maldat en una mena de celebrity. Perquè els adolescents i qui vulgui puguin pensar que tot val per ser famós.

Em sembla que si cap advocat acceptés defensar assetjadors tan perniciosos, hi hauria algun canvi. Si més no en la quantitat d’assetjaments.

L’advocat del tal David, per intentar rebaixar-li la pena, va al·legar que patia un trastorn mental: eroticomania. Una mena de desig sexual anormalment exagerat. Tot mal és malaltia?

Presentar-lo com a víctima, segons l’advocada de Bonet, és una de les manifestacions clàssiques de la dreta misògina.

I és que la misogínia, no sols no es castiga prou sinó que fins i tot no deixa prou clar que la víctima és Paula Bonet i moltes altres dones com ella, i no el tal David.

Com més fer mal a les dones?

La societat en què vivim necessita fer mal, danyar, perjudicar, extorquir... les dones per a que alguns homes puguin aconseguir plaer. Com han de ser els cervells i els cors d’aquesta mena d’homes? Que no estan bé, segur. Malalts? Potser no tots. La que sí està malalta és la societat que ho permet. I sembla que aquesta mena d’homes estiguin proliferant. Per què els ho permetem? Per què tenen quasi tanta impunitat com la corrupta reialesa dels veïns o alguns polítics? Tot ben amanit amb una injustícia masclista copada, quasi exclusivament, per homes.

No podem passar ni un cap de setmana més, permeten que les noies siguin punxades amb xeringues a les discoteques on tenen tot el dret d’anar-hi.

Si tinguéssiu una filla en edat de discoteca, la hi deixaríeu anar? Perquè el que passa llavors és que les noies s’enfaden amb els pares que tenen por quan, qui hauria de solucionar el problema haurien de ser les lleis i els professionals que les implanten per exigència dels polítics que, vull creure, prefereixen ajudar les noies possibles víctimes. I no, deixar que campin pel país aquests malvats agressors i els individus que els proporcionen i s’enriqueixen amb aquestes noves tècniques.

Es tracta de punxar les noies, les víctimes.. És un nou mètode de submissió química que utilitzen aquests homes per atordir o deixar gairebé inconscients les noies víctimes. La intenció és poder agredir-les sexualment. Com no s’ha de veure com una urgència imperiosa solucionar-ho quan, les víctimes, dones, poden tenir seqüeles de per vida?

És que elles importen poc? Perquè s’han permès moltes morts, moltes agressions, moltes vides esparracades, moltes situacions irreversibles, moltes desgràcies... Tantes, perquè no s’ha fet quasi res ni prou. Perquè, no sols no s’han aturat aquests delictes sinó que segueixen augmentant despietadament.

Els símptomes de les punxades són mareig, desorientació, cansament i son. Segons l’Equipo Ágora, una consultoria de polítiques d’igualtat amb més de vint anys d’experiència, es tracta d’èxtasi líquid que desapareix de la sang ràpidament i és difícil d’identificar en una analítica. Qui passa hores dissenyant un producte tan perniciós? Algú que preferix enriquir-se ni que sigui desgraciant dones... A més de la policia, cal córrer abans, a un centre sanitari per rebre un tractament preventiu contra el VIH per si l’agulla ha estat utilitzada més d’una vegada.

S’hi ha d’anar ràpid perquè els professionals sanitaris, infermeres incloses, si ja han passat més de dotze hores, no fan cap tipus de prova.

Ni la policia ni els sanitaris, de moment, no reaccionen com caldria. Es veu que ni tan sols han de passar exàmens d’empatia vers les víctimes, siguin de la mena que siguin.

Ja s’han fet unes quantes denúncies però, de moment, no han servit per a res.

I és que, si més no, abans d’entrar a les discoteques, cal escanejar el jovent per evitar que entrin material que pugui convertir-se en una arma per lesionar i violar dones.

 

Guinidilda, princesa imperial

Oi que a Catalunya tothom coneix Guifré el Pilós? Encara que, de fet, d’història de Catalunya, la meva generació va tardar molts anys en saber-ne alguna cosa... la teníem prohibida! Aquell malànima!

Doncs, per què no coneixem Guinidilda? Com sempre, excés de masclisme de molt mala intenció.

Guinidilda era besneta de Carlemany, de qui, a part de les seves més que famoses gestes... de les seves dones, no sabem quasi més que el nom de l’esposa que li donà els hereus ―Hidelgarda―, perquè en tingué quatre més i moltes concubines. Per tant, ella ja arrenca amb un bon pedigrí. Era filla de Balduí, comte carolingi de Flandes ―anomenat Braç de Ferro―, i de Judit, filla del rei Carles I de França ―anomenat el Calb.

El casament d’un comte de la perifèria extrema del regne amb una princesa de la família imperial va ser un fet totalment inèdit al sud dels Pirineus. I va revolucionar la vida política i militar dels comtats carolingis catalans. Per què, si no es pot explicar la dinastia catalana descendent de Bel·ló I de Carcassona i avi de Guifré o la primera independència (pels volts de l’any 1000), sense l’existència de Guinidilda, amb prou feines la coneixem?

En part és degut a l’origen incert, per dubtós, de la seva ascendència i, en part, pels casaments de la seva mare, Judit, a qui el seu pare Carles rei de França va casar-la amb dotze anys amb el rei de Wessex, a Anglaterra. Com que Judit tenia més alt llinatge, el seu pare exigí al seu marit uns drets inusuals per a la seva filla. I aquests van acabar provocant una guerra civil a Wessex que culminà amb la mort del marit. Carles de França, amb gran celeritat, va córrer a casar la filla amb el seu propi fillastre, el fill del marit difunt. Aquest, que només li duplicava l’edat, també es va morir aviat i Judit, doblement vídua va escapar-se. Llavors va caure rendida als braços de Balduí, un jove guardaboscos reial, amb el que va fugir. I d’aquesta unió va néixer Guinidilda. El pare de Judit va acceptar el casament pel poc valor que tenia per a un nou casament després d’haver-se escapat amb un home. Per les seves gestes i per la seva lleialtat, acabà convertint-se en comte de Flandes.

Quan Guifré i Guinidilda es casen ell en té trenta-cinc i ella catorze. Va tenir deu fills. Mai va ser una muller consort, sempre va aparèixer com a comtessa a tots els documents que van subscriure els dos. El matrimoni també va fundar els monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, que lliuraren respectivament als seus fills Radulf i Emma. Ambdós esdevingueren abat i abadessa.

Un cop vídua ―per estar associada al poder per matrimoni―, va posseí una considerable fortuna en terres i rendes. I aquest fet li va permetre exercir una gran autoritat i un poder considerable.

A Ripoll, li han rendit homenatge tant a ella com al seu marit, tot igualant-los amb sengles gegants que daten de 1945.

I és que cal ser molt més justos amb dones que han rebut aquests injustos tractaments històrics.

On és el temps de les dones?

Segons un estudi de la investigadora Laura Sagnier, les dones amb parelles heterosexuals han de dedicar tantes hores a les tasques domèstiques que no els permet tenir el seu temps per poder avançar professionalment. Us ve de nou? O porteu molts anys sabent-ho per experiència pròpia? Preguntes retòriques.

El Dia Internacional de les Tasques Domèstiques vol visibilitzar, justament, l'existent desigualtat entre homes i dones de parelles heterosexuals en aquest camp.

Sagnier ha ideat el concepte «llosa de formigó» per fer-lo visible. I l’il·lustrador Javier Royo li ha dibuixat una vinyeta molt entenedora: a l’esquerra, una dona corbada que no pot avançar per culpa de la llosa de formigó que arrossega; a la dreta un home començant a volar, àgil i lleuger, que li diu: «mira, coges carrerilla... y vuelas, es fàcil»

Doncs això és el que han intentat moltes dones: esforçar-se fins a malalties, baixes, depressions... perquè no pugui ser dit que, a sobre, no volen intentar volar ni que sigui ran de terra. Perquè si no volen encara les fan culpables. Repugnant.

Sagnier ha ideat el «termòmetre de l’equitat». No hem de parlar mai més de conciliació o corresponsabilitat, sinó d’equitat. Aquest termòmetre és una eina que permet tenir una orientació sobre la situació del repartiment de les tasques de la llar. El podeu trobar a la seva web i fer-lo, això sí, amb la vostra parella.

Tot va començar després d'un episodi de burnout que ella mateixa va patir quan era directora d’una prestigiosa companyia de màrqueting. Va haver de parar i es va dedicar a fer un estudi sobre la situació de les dones a l’estat espanyol fins i tot assumint-ne les despeses.

Els resultats són terribles per a les dones. Quan el va començar, el 2015, elles suportaven el 67% de les tasques de la casa i el 68% de la cura i l’educació dels fills. Més del doble que els homes ( i no oblidem que moltes vegades fan un horari laboral de vuit hores com les seves parelles). Per això, a les dones pràcticament no els queda ni temps per a elles. I aquest «quasi» desapareix del tot mentre estan criant.

El 2018, van encarregar-li a Portugal i les xifres encara van ser més catastròfiques: les dones feien el 75% de les tasques domèstiques. I a Espanya, ja arribava al 70%.

El 2021, va centrar l’estudi en parelles heterosexuals d’entre 15 i 34 anys, a Portugal. Les dones encara fan el 62% de les tasques de la llar i el 70% de la cura i l’educació dels fills.

A tot això, encara hi falta afegir les hores de la cura de les persones grans.

Cal visibilitzar-ho amb contundència i seguir denunciant-t’ho.

Sagnier proposa, de moment, que per formar una parella cal acordar, prèviament, com serà la convivència. Perquè, com és obvi, ha de ser justa i equitativa. Però llavors, quin percentatge baixaran les parelles?

I és que així, o hi haurà poqies parelles o la meva neta encara no podrà tenir els mateixos drets que qualsevol home de la seva generació. Hem d’exigir polítiques equitatives!