dilluns, 5 de desembre de 2022

Bèsties masclistes descerebrades i immorals


Qui vol llençar mil dos-cents euros al mes perquè el seu fill estudii per a imbècil? Tots els pares que matriculen els seus fills a l’elitista Col·legi Elías Ahuja. És un centre religiós gestionat pel l’Orde de Sant Agustí que té per hàbit insultar dones de manera molt fastigosa. Si no sou com Isabel Ayuso ―energumen incapaç de condemnar el masclisme aberrant del Col·legi, els insults que profereixen les bèsties masclistes que hi conviuen, commocionen ànimes i enteniments. I fan pensar que ells no poden pertànyer al grup «humà» per la repugnància que engendren.

Aquests són alguns dels seus vòmits: "Putas, salid de vuestras madrigueras. Sois todas unas ninfómanas. Os prometo que vais a follar todas en la capea". Insuportable. Sabeu què és un capea? Una festa taurina per a aficionats que brega amb vedells o bous petits.

A la Complutense, universitat a la que està adscrit aquest col·legi, ensenyen això? Quines lectures obligatòries tenen?

On arriben individus així?

A Espanya, a presidents del Partit Popular. Un dels seus il·lustres alumnes va ser Pablo Casado qui, l’any 2000 escrivia a la revista del col·legi, a la secció «d’humor?» un article en què feia referència a les sortides en manada per caçar "lobas" i "zorras".

Tipa i cuita estic de parlar dels peperos i del seu escàs nivell, no intel·lectual, si no de nocions mínimes de coneixement. Però no són els únics. A Espanya, Vox, ja per sota de l’escala humana, els agrada molt.

Els pares d’aquests alumnes que volen passar per estudiants per què els hi porten? Perquè arribin al govern? Val més viure a precari i ser bona persona; si més no, ni masclista ni misogin.

Com pot una orde religiosa, que diu que es basa en el respecte i la tolerància, aixoplugar aquests indigents immorals? Encara que diguin que vetllin per aquests valors, ha quedat ben palès que ni se’n preocupen ni els importa un rave.

Hi ha hagut algunes expulsions ves quin remei, i el director s’ha justificat dient que és un cas aïllat. Gran mentida: Ángela Ruiz, exalumna del Col·legi Major Santa Mònica que està just davant de l’Elías Ahuja (les noies del qual estan tipes de rebre aquests insults), explica que durant els dos anys que hi va residir, va sentir cada dia «Mónicas putas» Quanta degradació moral!

I hi ha noies del Santa Mònica que, pobriques, no deuen saber ni què és l’autoestima ni a casa els han ensenyat a tenir dignitat, (ni al col·legi tampoc). Ho han justificat dient que era una broma. Elles em fan molta llàstima. Ells molt, molt de fàstic.

Per què els pares agustins no varen tallar de soca-rel aquestes barbaritats? No em cap al cap si, és cert, que es dediquin a l’educació.

El que em preocupa ara, veient com van les coses, que arrel d’aquests greus fets, no augmentin encara més la matrícula.

I és que la Fiscalia, que ha «dit» que investigarà el cas, ja fa tard a clausurar el centre. Educar no és això. Que ningú no embruti el seu currículum matriculant-se a l’Elías Ahuja.





dissabte, 19 de novembre de 2022

La «Ricahembra» i el «Ricomacho»


Qui eren? Ella: Elionor d’Alburquerque, una línia secundària de la casa reial de Castella, els Trastàmara. Ell: Ferran d’Antequera.

Ella, en morir el seu germà, va quedar com a única hereva dels Alburquerque. I tot i ser una filla il·legítima, com que no podia optar a títols i honors, se li va deixar una gran fortuna. Va arribar a ser la dona més rica de la corona castellanolleonesa.

Ferran també era fill il·legítim. Però els seus pares, en veure la complicada situació de Barcelona van fer la pensada de casar-lo, el 1394, amb una dona riquíssima per si podia tenir alguna opció. Ell tenia catorze anys i ella vint.

Com que els castellans sempre s’han casat amb el règim de societat de béns (el que aporten els dos consorts passa a ser de la societat conjugal), si Elionor ja era coneguda com la “Ricahembra”, Ferran es va convertir en el “Ricomacho”.

A Catalunya seguien sense posar-se d’acord amb qui havia de succeir a Martí l’Humà i el 1412, es va convocar una reunió de nou notables (tres representants de cada estat) coneguda com el compromís de Casp.

Aquest nou prohoms van inclinar-se per Ferran d’Antequera perquè va oferir millors ofertes, gràcies a la fortuna de la seva muller que també havia passat a ser seva. El seu rival era Jaume II d’Urgell, també ric; però ell preferia refeudalitzar la societat catalana, recuperar els models de l’any 1000 i adaptar-los a una pretesa modernitat postmedieval. En canvi, Ferran de Trastàmara estava disposat a invertir tota la fortuna dels Alburquerque en la restauració del poder marítim i comercial català a la Mediterrània.

A més a més, com que Jaume II menyspreava profundament «les arts i els oficis», les potents classes mercantils de Barcelona i València varen preferir a Ferran.

Com se sol dir, a Casp, la butxaca d’una bastarda va decidir el futur dels regnes peninsulars.

I Elionor, tot i ser bastarda que quan hi ha diners pel mig, ja no té la mateixa importància, gràcies a la seva fortuna, va esdevenir, entre d’altres títols, reina consort d’Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Còrsega, Sicília i comtessa consort de Barcelona, Rosselló i Cerdanya.

Va ser-ho fins a la mort del seu marit, el 1416. Llavors, es va veure implicada en les lluites per defensar els seus altres fills, mentre el seu primogènit passava a ser Alfons el Magnànim. Però aquest es va desentendre de la mare. I Elionor va ser acusada de sedició i li foren confiscades les seves possessions. A més de ser reclosa en un convent de clarisses en el que acabà professant.

Però, com a senyora de Medina, encara dictà unes ordinacions considerades les primeres de les fires de Medina del Campo. Elionor va morir al convent de Santa María la Real, on fou sepultada. Mai va ser traslladada al monestir de Poblet tot i que li corresponia i ja tenia esculpida la seva figura jacent.

I és que entre pare i fill, van aprofitar-se d’ella sense atorgar-li cap mèrit ni honor. I no van tenir-la en compte ni com a esposa ni mare.











dissabte, 12 de novembre de 2022

Un provocador cretí i uns bolquers


Hi ha persones que em cauen malament d’entrada. Només amb un cop d’ull, la seva presència ja em resulta un cop a l’ull.

Els provocadors que insulten o diuen bajanades tan idiotes com ells, a canvi que se’n parli i els convidin als programes també idiotes, de més audiència, em treuen de polleguera, els uns i els altres. I més, si perquè no se’ls vegi que al cervell només hi tenen la goma que els aguanta les orelles, es posen unes ulleres fosques. També deu ser perquè ningú no els pugui descobrir l’ànima tèrbola i corcada. Es veu que encara que sigui per ser rucs, els agrada estar instal·lats als canelobres.

Certament, jo també estic caient en el mateix parany. Per això no en dic el nom i, potser m’he extralimitat amb els penjaments. Però des d’un punt de vista feminista, els masclismes, encara que hagin estat proferits per idiotes s’han de reflexionar.

Us sembla que hi pugui haver algú tan curt de gambals és a dir: que la comprensió no li arriba ni a un nivell d’indigència, com per dir que canviar els bolquers a la seva filla no li aporta res?

Buuuuuummmmm! Bomba a l’ull bo i explosió mental!

Em pregunto, quins pares deuria tenir per ser capaç de dir tal perversitat i en públic? I a l’escola, què va fer campana quan es parlava d’allò tan senzill com, ja no la igualtat però potser sí la paritat? O, penso, potser no escoltava perquè ja no li arribava el cervell per entendre segons quins graus bàsics de complexitat.

No podem permetre que hi hagi en cap lloc públic, energúmens amb tanta discapacitat per al raonament. I si se’n cola algun, multa i sense programa. Que després, hi ha gent que tampoc allarga massa i li fa gràcia dir-ho com una gràcia per quedar graciós. I, pitjor encara, voler imitar-ho. Perquè a més, i si resulta que també és això tan fantàstic dels filòsofs que es mouen per les xarxes ensenyat influències perdó, volia dir filosofia, a tothom que tingui un mòbil i capcirons dels dits per fer-lo mig bellugar?

Es veu que aquest mal pare, si pot s’escaqueja de canviar els bolquers a la filla. I té raó, perquè si té uns angelets bufadors per casa que quan té les ungles de baixa per sequedat, o els dits fatigats de treballar, o l’espinada no donada a rebrecs... li fan, doncs ell visca la pepa!

Perquè ell té molt clar que la filla se l’estimarà igual si els hi canvia o no. I em pregunto: (si no hi ha la mare o una nourse) pot deixar morir la nena si li agafa infeccions per insalubritat?

I si hi són, la filla no estimarà de manera diferent a qui mai se li cansen les ungles ni les mans ni l’espinada perquè, per amor, sempre està allà quan ho necessita?

Per què té el mal pressentiment que la filla mai no li agrairà, quan sigui gran, que li hagi canviat els bolquers. I què li agrairà: que hagi dit aquesta animalada?

I és que, ni per ser pare, es pot ser tan imbècil. I dir coses tan poc afectuoses; perquè sí que la seva filla, de gran, les hi podria retreure. Els fills no es poden estimar a trossos, talòs.

dimarts, 1 de novembre de 2022

La corrupció congènita de Joan Carles I


Que no vol dir que quedi exculpat de culpa. El fill d’uns lladregots per herència, pot arribar a esdevenir una persona honesta... Amb tot, no ha estat el cas.

El cas és que l’àvia del seu rebesavi Alfons XIIi vol dir que ve de lluny, quasi llunyíssim, M. Cristina de Borbón-Dos Sicílias va ser la reina europea més corrupta del moment. Que per a tal títol, havia de fer mèrits, oi? Perquè m’imagino jo que la resta tampoc eren molt honestos...

Com que en morir el seu espòs Ferran VII, la seva xiqueta Isabel encara no tenia la majoria d’edat, ella va haver de fer de regent. Però se li va descobrir el pastís i, abans que la futura reina complís l’edat necessària, van haver d’obligar-la a renunciar a la regència perquè es van adonar que tenia una fortuna amagada que havia anat amassant de forma totalment fraudulenta.

Quines coincidències i com n’és de cíclica la història. I em dol perquè és una dona i n’he de dir mal.

El general Espartero la feia vigilar però, tot i així, ella tenia el seu «bolsillo oculto», com li’n deien a l’època. I quan li mig atrapaven, algun policia donava l’avís a l’entorn de lladregota i ella canviava d’amagatall.

Tan segura deuria estar de la seva inviolabilitat i, creient-se apta per a tot, va arribar a vendre’s la mateixa corona espanyola a Napoleó.

Quan es va quedar vídua, es veu que no hi havia cap negoci, ja fos amb armés, ferrocarrils o mines, en el que ella no hi tingués alguna part. Sembla un clàssic.

Amb tot, la seva avarícia, unida a la seva maldat, sense tenir en compte que potser sabia llegir però no entenia res, li va venir d’una altra activitat molt més horrible i brutal.

Maria Cristina, reina consort i regent d’un país empobrit es feia enormement rica perquè, durant dècades, va ser la propietària de la trama il·legal de tracta d’esclaus més gran del món.

Aquesta trama operava entre les costes de Guinea i els «varadors» clandestins del sud de Cuba quan encara era una colònia espanyola.

Segons ens explica el periodista Marc Pons, en aquesta trama hi participaven alts funcionaris a l’estat espanyol i militars espanyols residents a Cuba. A més d’armadors catalans, bascos i andalusos. Les persones capturades eren deportades en condicions infrahumanes a través de l’Atlàntic. Tots els que s’enriquien amb el negoci, es postulaven com a defensors del règim borbònic i van ser ennoblits tant per Alfons XII com per Alfons XIII, nét i besnét respectivament de la susdita reina Cristina.

Per cert, aquest últim, l’Alfons XIII, potser va inspirar Joan Carles I i ell potser es va inspirar en la seva antecessora. Com deia Ramón María del Valle-Inclán: "els espanyols han fer fora l'últim borbó, Alfons XIII, no per rei, sinó per lladre".

A més, el 1797, el ministre d’Exteriors francès, Talleyrand també va escriure: "és costum reial el robar, però els borbons exageren".

I és que als Borbons, «de casta le viene al galgo». Que vol dir: si els d’abans eren llebrers, els d’ara també.



diumenge, 30 d’octubre de 2022

Em menjaré els teus mugrons

 

«Més et val no tornar a trepitjar la meva ciutat perquè com em creui amb tu, t’estrangularé i t’esquarteraré per complaure tots els miserables rodamons que pul·lulen pels carrers de Barcelona. Veuràs quin festí, deixaré el ulls pel final i em guardaré els mugrons en una carmanyola per al meu propi gaudi»

Aquest és un dels missatges que David (no sabem el seu cognom perquè es veu que tot i fer-li un munt de fotos, omplir un munt de pàgines de molts diaris, l’hem de preservar) li enviava a Paula Bonet, víctima de la seva maldat hi ha qui diu trastorn, però segur?, i del seu odi a les dones. Paula Bonet no va pas ser la seva única víctima.

Ella escriptora, il·lustradora i pintora valenciana de renom, establerta a Barcelona, ha suportat amb molt d’esforç i voluntat tota la violència que David li ha infligit per poder inculpar-lo i que no pugui fer més mal a més víctimes. Però ha estat molt dur, com diu la seva advocada.

I gràcies a fer-ho, moltes dones els han escrit per dir-los que han entès molt bé això de l’assetjament. I algunes, l’han identificat en elles mateixes i ella els ha donat ànims per a les seves pròpies denúncies. Perquè tot i que, segons una macroenquesta, és calcula que més de vuit milions de dones a l’estat han patit algun tipus d’assetjament a la seva vida, només un 2.5 % ho denuncia. Quanta, quanta feina queda per fer. Necessitem més coratge com el de la Paula mentre ens entestem en seguir permeten l’existència d’assetjadors violentant dones.

Era tal l’assetjament, que Paula va haver de canviar la seva vida i el seu taller de lloc, reduir les seves sortides públiques, canviar d’hàbits, llogar un pàrquing al costat del taller, agafar molts taxis...

Li feia de tot: es presentava al seu taller, es va fer passar per alumne seu tot establint-hi contacte físic (xocar-hi, algun cop...), picava als vidres del taller i s’hi quedava fins a altes hores de la matinada (ella sense poder sortir), es presentava als actes públics en els que ella participava, la interpel·lava amb preguntes, la incomodava passant repetidament pel seu costat, la mirava fixament per intimidar-la i li enviava missatges com el del començament.

El calvari va durar tres anys!

Amb tot, els mitjans han convertit David i la seva maldat en una mena de celebrity. Perquè els adolescents i qui vulgui puguin pensar que tot val per ser famós.

Em sembla que si cap advocat acceptés defensar assetjadors tan perniciosos, hi hauria algun canvi. Si més no en la quantitat d’assetjaments.

L’advocat del tal David, per intentar rebaixar-li la pena, va al·legar que patia un trastorn mental: eroticomania. Una mena de desig sexual anormalment exagerat. Tot mal és malaltia?

Presentar-lo com a víctima, segons l’advocada de Bonet, és una de les manifestacions clàssiques de la dreta misògina.

I és que la misogínia, no sols no es castiga prou sinó que fins i tot no deixa prou clar que la víctima és Paula Bonet i moltes altres dones com ella, i no el tal David.

















dimecres, 12 d’octubre de 2022

Com més fer mal a les dones?


La societat en què vivim necessita fer mal, danyar, perjudicar, extorquir... les dones per a que alguns homes puguin aconseguir plaer. Com han de ser els cervells i els cors d’aquesta mena d’homes? Que no estan bé, segur. Malalts? Potser no tots. La que sí està malalta és la societat que ho permet. I sembla que aquesta mena d’homes estiguin proliferant. Per què els ho permetem? Per què tenen quasi tanta impunitat com la corrupta reialesa dels veïns o alguns polítics? Tot ben amanit amb una injustícia masclista copada, quasi exclusivament, per homes.

No podem passar ni un cap de setmana més, permeten que les noies siguin punxades amb xeringues a les discoteques on tenen tot el dret d’anar-hi.

Si tinguéssiu una filla en edat de discoteca, la hi deixaríeu anar? Perquè el que passa llavors és que les noies s’enfaden amb els pares que tenen por quan, qui hauria de solucionar el problema haurien de ser les lleis i els professionals que les implanten per exigència dels polítics que, vull creure, prefereixen ajudar les noies possibles víctimes. I no, deixar que campin pel país aquests malvats agressors i els individus que els proporcionen i s’enriqueixen amb aquestes noves tècniques.

Es tracta de punxar les noies, les víctimes.. És un nou mètode de submissió química que utilitzen aquests homes per atordir o deixar gairebé inconscients les noies víctimes. La intenció és poder agredir-les sexualment. Com no s’ha de veure com una urgència imperiosa solucionar-ho quan, les víctimes, dones, poden tenir seqüeles de per vida?

És que elles importen poc? Perquè s’han permès moltes morts, moltes agressions, moltes vides esparracades, moltes situacions irreversibles, moltes desgràcies... Tantes, perquè no s’ha fet quasi res ni prou. Perquè, no sols no s’han aturat aquests delictes sinó que segueixen augmentant despietadament.

Els símptomes de les punxades són mareig, desorientació, cansament i son. Segons l’Equipo Ágora, una consultoria de polítiques d’igualtat amb més de vint anys d’experiència, es tracta d’èxtasi líquid que desapareix de la sang ràpidament i és difícil d’identificar en una analítica. Qui passa hores dissenyant un producte tan perniciós? Algú que preferix enriquir-se ni que sigui desgraciant dones... A més de la policia, cal córrer abans, a un centre sanitari per rebre un tractament preventiu contra el VIH per si l’agulla ha estat utilitzada més d’una vegada.

S’hi ha d’anar ràpid perquè els professionals sanitaris, infermeres incloses, si ja han passat més de dotze hores, no fan cap tipus de prova.

Ni la policia ni els sanitaris, de moment, no reaccionen com caldria. Es veu que ni tan sols han de passar exàmens d’empatia vers les víctimes, siguin de la mena que siguin.

Ja s’han fet unes quantes denúncies però, de moment, no han servit per a res.

I és que, si més no, abans d’entrar a les discoteques, cal escanejar el jovent per evitar que entrin material que pugui convertir-se en una arma per lesionar i violar dones.



 

diumenge, 9 d’octubre de 2022

Guinidilda, princesa imperial


Oi que a Catalunya tothom coneix Guifré el Pilós? Encara que, de fet, d’història de Catalunya, la meva generació va tardar molts anys en saber-ne alguna cosa... la teníem prohibida! Aquell malànima!

Doncs, per què no coneixem Guinidilda? Com sempre, excés de masclisme de molt mala intenció.

Guinidilda era besneta de Carlemany, de qui, a part de les seves més que famoses gestes... de les seves dones, no sabem quasi més que el nom de l’esposa que li donà els hereus Hidelgarda, perquè en tingué quatre més i moltes concubines. Per tant, ella ja arrenca amb un bon pedigrí. Era filla de Balduí, comte carolingi de Flandes anomenat Braç de Ferro, i de Judit, filla del rei Carles I de França ―anomenat el Calb.

El casament d’un comte de la perifèria extrema del regne amb una princesa de la família imperial va ser un fet totalment inèdit al sud dels Pirineus. I va revolucionar la vida política i militar dels comtats carolingis catalans. Per què, si no es pot explicar la dinastia catalana descendent de Bel·ló I de Carcassona i avi de Guifré o la primera independència (pels volts de l’any 1000), sense l’existència de Guinidilda, amb prou feines la coneixem?

En part és degut a l’origen incert, per dubtós, de la seva ascendència i, en part, pels casaments de la seva mare, Judit, a qui el seu pare Carles rei de França va casar-la amb dotze anys amb el rei de Wessex, a Anglaterra. Com que Judit tenia més alt llinatge, el seu pare exigí al seu marit uns drets inusuals per a la seva filla. I aquests van acabar provocant una guerra civil a Wessex que culminà amb la mort del marit. Carles de França, amb gran celeritat, va córrer a casar la filla amb el seu propi fillastre, el fill del marit difunt. Aquest, que només li duplicava l’edat, també es va morir aviat i Judit, doblement vídua va escapar-se. Llavors va caure rendida als braços de Balduí, un jove guardaboscos reial, amb el que va fugir. I d’aquesta unió va néixer Guinidilda. El pare de Judit va acceptar el casament pel poc valor que tenia per a un nou casament després d’haver-se escapat amb un home. Per les seves gestes i per la seva lleialtat, acabà convertint-se en comte de Flandes.

Quan Guifré i Guinidilda es casen ell en té trenta-cinc i ella catorze. Va tenir deu fills. Mai va ser una muller consort, sempre va aparèixer com a comtessa a tots els documents que van subscriure els dos. El matrimoni també va fundar els monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, que lliuraren respectivament als seus fills Radulf i Emma. Ambdós esdevingueren abat i abadessa.

Un cop vídua per estar associada al poder per matrimoni, va posseí una considerable fortuna en terres i rendes. I aquest fet li va permetre exercir una gran autoritat i un poder considerable.

A Ripoll, li han rendit homenatge tant a ella com al seu marit, tot igualant-los amb sengles gegants que daten de 1945.

I és que cal ser molt més justos amb dones que han rebut aquests injustos tractaments històrics.



dilluns, 3 d’octubre de 2022

On és el temps de les dones?


Segons un estudi de la investigadora Laura Sagnier, les dones amb parelles heterosexuals han de dedicar tantes hores a les tasques domèstiques que no els permet tenir el seu temps per poder avançar professionalment. Us ve de nou? O porteu molts anys sabent-ho per experiència pròpia? Preguntes retòriques.

El Dia Internacional de les Tasques Domèstiques vol visibilitzar, justament, l'existent desigualtat entre homes i dones de parelles heterosexuals en aquest camp.

Sagnier ha ideat el concepte «llosa de formigó» per fer-lo visible. I l’il·lustrador Javier Royo li ha dibuixat una vinyeta molt entenedora: a l’esquerra, una dona corbada que no pot avançar per culpa de la llosa de formigó que arrossega; a la dreta un home començant a volar, àgil i lleuger, que li diu: «mira, coges carrerilla... y vuelas, es fàcil»

Doncs això és el que han intentat moltes dones: esforçar-se fins a malalties, baixes, depressions... perquè no pugui ser dit que, a sobre, no volen intentar volar ni que sigui ran de terra. Perquè si no volen encara les fan culpables. Repugnant.

Sagnier ha ideat el «termòmetre de l’equitat». No hem de parlar mai més de conciliació o corresponsabilitat, sinó d’equitat. Aquest termòmetre és una eina que permet tenir una orientació sobre la situació del repartiment de les tasques de la llar. El podeu trobar a la seva web i fer-lo, això sí, amb la vostra parella.

Tot va començar després d'un episodi de burnout que ella mateixa va patir quan era directora d’una prestigiosa companyia de màrqueting. Va haver de parar i es va dedicar a fer un estudi sobre la situació de les dones a l’estat espanyol fins i tot assumint-ne les despeses.

Els resultats són terribles per a les dones. Quan el va començar, el 2015, elles suportaven el 67% de les tasques de la casa i el 68% de la cura i l’educació dels fills. Més del doble que els homes ( i no oblidem que moltes vegades fan un horari laboral de vuit hores com les seves parelles). Per això, a les dones pràcticament no els queda ni temps per a elles. I aquest «quasi» desapareix del tot mentre estan criant.

El 2018, van encarregar-li a Portugal i les xifres encara van ser més catastròfiques: les dones feien el 75% de les tasques domèstiques. I a Espanya, ja arribava al 70%.

El 2021, va centrar l’estudi en parelles heterosexuals d’entre 15 i 34 anys, a Portugal. Les dones encara fan el 62% de les tasques de la llar i el 70% de la cura i l’educació dels fills.

A tot això, encara hi falta afegir les hores de la cura de les persones grans.

Cal visibilitzar-ho amb contundència i seguir denunciant-t’ho.

Sagnier proposa, de moment, que per formar una parella cal acordar, prèviament, com serà la convivència. Perquè, com és obvi, ha de ser justa i equitativa. Però llavors, quin percentatge baixaran les parelles?

I és que així, o hi haurà poqies parelles o la meva neta encara no podrà tenir els mateixos drets que qualsevol home de la seva generació. Hem d’exigir polítiques equitatives!



diumenge, 25 de setembre de 2022

L’estiu també és masclista


Estava jo, l’altre dia, a la piscina distraient la meva neta tot mirant les nenes i els nens que hi fan estada durant quasi tot el matí perquè mares i pares puguin seguir treballant, quan em vaig adonar que li deia: «veus com les mares i les àvies van a buscar les nenes i els nens?» Vaig voler fixa-m’hi millor per si em traïen per golejada els meus ulls feministes. Tot i que vaig aconseguir veure un parell de pares joves entre la munió de mares, àvies i dones que potser tenien altres lligams, la meva visió era real. Em va quedar la imatge al cap. Una imatge que no necessita gràfiques de cap tipus ni enquestes ni recerques. Si hagués estat sola, jugant amb el mòbil, amb un gelat i el llibre a punt d’obrir, esperant fer la meva nedada, hauria fet una foto per a l’agència EFE de notícies. Potser abans que acabi l’estiu la faré i la titularé: «Pares i avis recollint la canalla»

És justa aquesta realitat? Gens! I jo diria que respecte a la meva mare, la dels meus fills ha empitjorat. Nosaltres jugàvem a casa i ajudàvem una mica, o molt ... La meva mare no havia de treure’s la bata d’estar per casa fent feines de la llar i tots els àpats i... per canviar-se, agafar el cotxe o a peu (que amb la calorada, pitjor)..., venir a buscar-nos potser a mig fer alguna cosa... i no havia de calcular com organitzar el dinar per tenir-lo, a l’hora, acabat de fer, sense estar covat o la carn com espardenya.

És valorada aquesta realitat? Gens! A finals d’estiu, ¿el govern reparteix caixes de bombons a les mares que han deixat de banda totes les seves necessitats per socórrer les dels altres?

Sabeu d’alguna mare amb dues criatures que en tornar de vacances, us parli de les lectures que ha fet? De les caminades precioses per la costa? Dels gelats o mojitos que s’ha pres pensant en els seus projectes?

Com aguanten les dones aquests estius? Com les meves petúnies. La pedregada de fa dies (l’estiu) les va arrossinar (rebentar). Passats uns dies, amb una mica de sol (quatre rialles) I una mica d’aigua (alguns petons o abraçades), sembla que tornen a estar igual. Però no. Els han caigut moltes fulles i se’ls han partit força brots. I les dones perden la salut, les il·lusions, els projectes... estiu rere estiu.

Jo us commino a organitzar-nos per exigir als governs que tota mare o dona que ha de passar l’estiu quasi pitjor que l’hivern i les àvies i les dones que hi col·laboren, tingui una setmana pagada, en acabar l’estiu, gratuïta per poder fer allò que més els hi plagui.

I tot això passa sense que, normalment, ningú (marits, fills, filles...) ho agraeixin i ho reconeguin com caldria. I no sols això ―com que els sembla un dret adquirit―, poden estar queixosos i fer recriminacions.

I és que, tot i que tenir cura de les criatures petites sigui d’allò més tendre, emotiu, meravellós... no ens podem oblidar que fins i tot Déu, al setè dia va descansar. Ai, però era home! Doncs això, que totes les feines tenen vacances menys la de ser dones.



dijous, 22 de setembre de 2022

Banyadors tanga masculins


Homes, ja podeu estar ben contents! Per fi teniu a punt, a Solsona, arreu i via on-line, els banyadors tanga que tant esperàveu. Era un injustícia flagrant que no poguéssiu ensenyar, a l’estiu, les vostres natges, esculpides dia sí dia també, al gimnàs, durant l’hivern.

Sé que estàveu realment envejosos de les noies que sí poden fer-ho, des de fa anys i panys i que enguany sembla que han proliferat més que els camagrocs en qualsevol racó de bosc adequat.

Per sort, una coneguda meva, que regenta una fantàstica botiga de roba interior femenina en general i, una mica masculina, s’ha dedicat aquest hivern, després de sortir del gimnàs i adonar-se de la discriminació masculina, a dissenyar perquè és dissenyadora, banyadors tanga masculins. I ha tingut un èxit aclaparador. tantes comandes, que es passa el dia i la nit dissenyant i ha hagut d’agafar ajudants. Que també va bé perquè amb la crisi, tota feina és bona.

Si busqueu tanga a la Viquipèdia, trobareu quatre fotos de noies amb tanga (natges enlaire), i una d’un home que no ensenya natja i que al peu de pàgina hi posa tapall primitiu.

Si parlem de roba amunt o avall, encara teniu un altre problema, els homes: resulta que a les botigues no podeu comprar-vos camisetes a ran de mugrons perquè no us en fan. I, pobrics, hau d’anar sempre amb la samarreta sota el llombrígol i passar molta més calor que les dones. Perquè elles, tan si són caloroses com si són de tenir fred, per estar més maques, fins i tot llueixen aquestes camisetes al pic de la Candelera o per a la sortida mudades de Cap d’Any. Es veu que si ensenyen des de la canalera fins al bosquet d’entre cuixes, els surten més pretendents. I quins pretendents trobaran si les escolleixen per la roba que els falta! Si portessin una part del cervell al descobert, ho entendria, però un tros de tronc...

I això no és tot: ells tampoc troben per poder anar frescos, no fer-se tantes taques, no haver de planxar tant camal, fer unes maletes més lleugeres..., pantalons calces a les botigues. Els seus curts, ja ho sabem ara, són sis centímetres més llargs que els d’elles. Con si no tinguessin les cames prou eixerides. Ells, pobrics, no poden ensenyar els calçotets per la part de baix. Per la part de dalt ja ho varen fer per ensenyar les marques cares o gomes rebregades sense tan pedigrí, que portaven.

¿Com s’entén que les noies puguin ensenyar les calces per la part de sota, de tant curts que són els seus pantalons i ells no? No hi ha dret! I això també és discriminació. Segur que n’estarien ben contents i se’n sentirien ben orgullosos. Com elles, és clar.

A més, si passem al calçat, ells tampoc poden lluir aquells talons tan embellidors i torturadors.

Em fa patir que els homes no acabin fent un disbarat per culpa de tantes discriminacions!

I és que no es pot badar: ho tots o ningú. Dissenyadors, penseu en els homes discriminats i aconseguiu que portin tanga, talons d’agulla, pantalons calçotets i camisetes parrac.



diumenge, 11 de setembre de 2022

La piscina i algunes dones àrabs


Enguany, la piscina m’ha resultat una mica trista i complicada. M’ha obligat a experimentar sentiments que no desitjo i a sentir-me malament per no ser capaç d’acceptar-los sense que em produeixin tristesa, incomprensió, ganes d’ajudar dones que van contra elles mateixes...

I no sé què puc fer per a que la seva situació no em deprimeixi. Com puc acceptar la seva moral discriminatòria?

Al jacuzzi de la piscina coberta, començada la calor, van comparèixer un parell de dones àrabs vestides de cap a peus. I tal com anaven, sense ni passar per la dutxa ni canviar-se la roba, es posaven dins l’aigua. I la seva roba no era especial per a piscines.

Un dia, una senyora va sortir de l’aigua per queixar-se. Jo també ho hauria fet perquè un dia no em van deixar entrar un xurro per a la meva neta, (que la hi posava al migdia quan hi ha poca gent i perquè a la gran passa fred tot i el neoprè), però me’n vaig estar. Tanmateix, vaig parar l’orella: la senyora es queixava perquè un dia s’havia tirat de cap a la piscina que no tocava i immediatament, l’havien renyada. Els monitors exceptuant una rara excepció, en aquestes situacions, es giren d’esquena per no veure-les i no els fan complir el reglament que, amb lletres grans, està quasi a ran d’aigua.

El monitor, una vegada obligat a girar-se, va dir-li a la senyora que des de l’Ajuntament els deien que havien de deixar-les entrar. Jo suposo que més aviat era una ordre i no tanta cortesia. El cas és que tot i no portar la roba adequada, seguien entrant i a elles, ningú no els deia res.

Molt poc higiènic i gens just: jo no podia entrar un xurro dels seus i elles podien entrar amb roba de fora. Per acabar d’adobar-ho, una d’elles tenia el costum de posar el cap, no les espatlles, sota el xorro ample del jacuzzi, poc gran de mides. I llavors, del seu cap, sortia una mena d’aspersió que anava de punta a punta de les mides del jacuzzi i resultava impracticable per a ningú més. I els monitors, d’esquena. Vaig demanar-li si podia canviar el cap per les espatlles per poder cabre-hi tots i em va respondre: «tu no manda aquí»

En començar la piscina exterior, encara m’he quedat més abatuda: un antic alumne àrab, jove, amb la seva carrera d’avocat i treballant de valent, hi va cada tarda amb la seva esposa i els seus quatre fills: tres nenes i el petit hereu. Tots cinc jugant amb l’aigua i passant-s’ho d’allò més bé, tot refrescant-se en plena onada de calor. Però l’esposa estava relegada a la cadira de plàstic i vestida de cap a peus. La seva tasca: ajudar-los en tot allò que poguessin necessitar: aigua, berenar, tovalloles per eixugar-se...

I veure-la a prop meu, passant aquella calorada sense tenir dret a banyar-se, m’entristia l’estona. Per què, pobra noia, no es podia posar a l’aigua i gaudir-ne amb els seus?

I és que a mi, que em perdoni Alà, però estimava molt poc les dones. Les religions, en general, han considerat les dones com a essers inferiors, però Alà segueix entestant-s’hi.

diumenge, 4 de setembre de 2022

Paula Cañellas Alba


La coneixem poc perquè amb les seves idees va morir en plena dictadura franquista? Per què el franquisme era masclista?

Dos condicions totalment negatives: dictadura i masclisme. Ambdues fan i van a fer mal.

Nascuda a Palma el 1874, va estudiar magisteri a la congregació de monges de la Puresa de Maria, l’única que existia a les Illes. El 1890, amb setze anys, ja era mestra superior de l’Escola Normal de Mestres, havent aprovat les oposicions.

Es considerada una mestra krausista i feminista.

Krause era un filòsof alemany, deixeble de Kant, que propugnava, quan a Europa ja era residual, un intent de renovació intel·lectual (per si el país podia apropar-se a Europa), especialment pel que fa a l'ètica i a la pedagogia.

Les implicacions pedagògiques de la filosofia krausista obligaven a posar en contacte directe l’alumne amb la naturalesa i amb qualsevol objecte de coneixement. Per això, les classes experimentals i les excursions van passar a tenir un paper preponderant.

Per al krausisme, també va ser fonamental una educació laica i unes creences en un deu aliè a qualsevol reglamentació.

A Espanya va tenir una acollida duradora i fecunda quant a la vida artística i intel·lectual fins el 1936, quan la Guerra Civil, iniciada pel General Franco, va dispersar els seus membres més destacats. Ella no va ser represaliada pel franquisme perquè feia setze anys que havia desaparegut de l’escena pública.

La seva gran aportació a l’educació femenina de les noies, va ser el fet d’impulsar les colònies escolars femenines. Va ser ella qui va dirigir la primera experiència de colònies femenines el 1904. I va continuar amb la mateixa tasca, cada estiu, fins el 1920, quan es va retirar.

Es considerada la primera mestra feminista. Públicament sempre defensava un ensenyament idèntic per a nois i noies. Parlem d’Espanya i del 1904!

Va aconseguir, tot i algun rifi-rafe, que l’ajuntament s’hi impliqués deixant alguns locals.

També va ser la primera dona que parlà en un acte oficial a Mallorca. Impartí una de les tres conferències inaugurals de l’Institut d’Estudis Superiors de la Dona del que en va ser fundadora. El projecte: proporcionar coneixements a les mares per a les tasques de la llar; preparar les alumnes per a l’ensenyament secundari, per al magisteri de primeres lletres i per a l’ingrés a l'Escola Superior de Mestres o a l'Escola Superior de Comerç o per a les oposicions al cos auxiliar de telegrafia. L’Església, temorosa del laïcisme de l'Institut, aconseguí ben aviat que l’Institut tanqués les portes.

Ella intentava inculcar a les dones que havien de tenir la seva independència econòmica per poder escollir el seu destí. I denunciava la situació de la dona espanyola, totalment sotmesa al baró, per la dependència jurídica a què la sotmetien lleis injustes i irracionals.

I és que si el feminisme, més de cent anys després, encara s’ha de fer camí, què no deuria costar-li a ella? O pitjor: pot tenir a veure amb la seva misteriosa retirada?





dissabte, 27 d’agost de 2022

Les meves botigues


A la meva ciutat, com a totes, ja fa un munt d’anys, varen arribar els grans supermercats que oferien una mica de tot; però de res amb aquella companyonia que la mestressa de la botiga del barri oferia. A més, llavors, la clienta sempre tenia la raó i les botigueres estaven molt a l’aguait de no perdre’n cap perquè no sobrava res. Amb tot, a vegades, les enraonies també podien embrutar davantals i vestits.

Quan encara podia caminar sense rodes, entrar en un gran supermercat per estrenar la moda i guanyar temps, em feia venir massa fred a l’estiu i poca calor a l’hivern. Mai vaig sentir-m’hi prou bé. A la prestatgeria de les pastes, ni l’arròs ni els fideus sabien dir-me bon dia. Més enllà, ni les llets que ja encetaven carta ni els iogurts que ja començaven a ser gormanderies, no eren capaços de preguntar-me avui, què posarem? Per bé que galetes i pastissos a gavadals i sense paraules, em despatxaven més temptacions que assortiments m’oferien. I dissimuladament, amb un mig pessic de culpabilitat i, com qui no vol la cosa, encabia algun paquet de dolços sota el bròquil o les patates. Eren temps de presses i urgències.

No m’agraden els grans supermercats. Jo m’estimo la Mary, la Vicky, l’Albert, l’Anna, l’altra Anna, la Montse, una altra Montse, la Dolors, la Mercè...

De petita, quan encara no havia ni arribat a la desena, quan només passaven quatre cotxes a tot estirar i la plaça no estava pavimentada, la mare m’enviava carrer del Castell avall a buscar el gra, en deien. Ara mengem llegums.

Les senyores saberudes que tenien el vocabulari complert de tot el que hi havia a l’aparador, sempre intentaven colar-se’m. I eren anys de vergonyes perquè els nens callen quan parlen els grans. I abans de quedar confosa, pel roig a les galtes, entre les caixes de tomàquets, preferia embolicar la ràbia amb aquell paper d’estrassa que servia de maleta al gra que tocava aquell dia. I més d’un cop a la setmana, encara que no m’agradés. Perquè eren èpoques de molts condiments però poques delícies.

De petita, no era agradable anar a les botiges. La mare m’encarregava carns que jo no sabia ni com eren exceptuant el llom de porc i el fetge que sovintejaven, si no portaven aquells rètols aclaridors, normalment colgats de faltes perquè de lletra, poca. I no m’explicava com havia de ser perquè ella tenia pressa i la Rosita ja ho sap. Patia molt perquè no sabia si m’engalipaven; i en arribar a casa, si al paquet no hi havia el que s’havia encarregat, la mare podia deixar anar un xàfec com els de tardor. I no quedava altre remei que confiar en la bondat, a vegades dubtosa, de la Rosita si s’havia de treure gènero que se li feia malbé. També podia donar-se el cas que l’encàrrec hagués canviat de preu i els diners no arribessin. No en sobrava, de monedes; però les fiaven amb confiança.

Les botigueres solien ser amables amb la canalla i, sovint, queia alguna llepolia. Res més gran que un caramel de la mida de l’ungla del dit petit. Però eren de coloraines i estaven embolicats en paper transparent per resultar ben apetitosos. N’hi havia que donaven una oliva, un tallet de fuet, un cogombret... sense preguntar si t’agradaven les coses salades i llavors, feines a empassar-s’ho.

Tornar de la botiga podia tenir una avantatge mig bona: si et trobaves alguna amiga pel camí, podies jugar una estona a la plaça, amb qualsevol ruqueria, Però podia ser un nou risc de fúries maternals, especialment, si el paquet es malmetia amb alguna badada.

Quan les grans superfícies varen arribar, per combatre les botigueres amables, feien ofertes. Però feina a trobar-les i, després, a saber encabir-les en la dieta habitual i que, a la nevera, no acabessin com brodats antics, per culpa de l’òxid que se’ls anava posant per les vores.

Llavors, la mare ja no em remullava amb els seus xàfecs. Però els meus aiguats eren pitjors si errava en la compra.

Des que el temps va començar a regalar-me estones per poder decidir què en feia, quan encara caminava, vaig tenir per bondat de la vida poder retrobar noves botigueres que, de més o menys bon grat, seguien preguntant com va?

Ara, amb les rodes,quan els vestits només me’ls embruto jo, ja no puc visitar gaire aquestes botigues. I tot i que encara he d’engolir llegums per allò de la bona salut, ja no menjo fetge sinó foie. I les delicatessen limitades de quantitats i oblidades pels sopars, ja no són menges només de diumenges.

I la Mary, la Vicky, l’Albert, l’Anna, l’altra Anna, la Montse, una altra Montse, la Dolors, la Mercè... tot i que no em poden despatxar gaires gormanderies, em fan la vida més que gustosa.

Perquè elles saben que a la meva edat els oblits s’amunteguen per culpa la memòria cansada. I, si no em recordo del meu dinar, elles em telefonen per preguntar-me què posarem, avui?

I les seves trucades, que em fan molta més il·lusió que el plaer de les delicatessen i el foie, m’emparen i em protegixen. I em recorden que visc en un lloc agradable al que vull pertànyer.