dijous, 23 de juny de 2022

La Trini, una presó de dones


La primera presó de dones es va establir al barri de les Corts el 1936. pel govern republicà. En acabar la guerra, se’n va fer càrrec el règim feixista: hi havia 2000 dones i 40 criatures. Onze preses van ser executades.

El 1955, tanquen aquesta presó i les porten a la Model. Estava regentada per les Monges de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, Però no n’eren de caritatives. Elles volien evangelitzar les preses i imposar-los la seva religió. Els van prohibir fumar, no els deixaven portar la seva roba (només indumentària molt austera), les castigaven i les humiliaven. Aquesta era la seva caritat!

El 1963 es va construir la Trini, perquè era al barri de la Trinitat. A la perifèria més perifèrica de la ciutat on, evidentment, no volien la presó. Però no es podia protestar: el dictador era viu! Aquelles recluses van ser catalogades en dos grups: les comuns i les polítiques. Però ambdues varen ensopegar amb les Monjas Evangélicas de Cristo Rey. Al menys, el nom no era tan cínic! Però van continuar amb el mateix règim de duresa i humiliació contra les preses. Aquestes monges volien portar al seu «bon camí» (quina crueltat), les dones «descarriadas»: les prostitutes, les avortistes, les adúlteres...

No va ser fins al 1976 és a dir: van suportar aquesta crueltat durant tretze anys, que no hi va haver la primera manifestació de dones davant de la presó de la Trinitat. Ja havia mort el dictador. També es va redactar un manifest exigint millors condicions humanitàries: que els hi deixessin portar la seva roba (tenien prohibit portar pantalons), que poguessin fumar, que poguessin llegir la premsa legalitzada, que poguessin escriure als seus familiars... De res va servir!

No va ser fins al 1978, amb la petita reforma penitenciària que va endegar Carlos García Valdés director general de presons, que no es van treure les monges de les presons. Per què sent dones i dedicades suposadament a estimar Déu i la seva creació, se sentien bé i dormien sense càrrecs de consciència tractant tan malament a unes dones tan desgraciades? Mai no he pogut entendre a tantes monges que han canviat fer el be per fer mal.

Llavors, a les presons, varen començar a entrar-hi funcionàries. Però venien de tot l’estat espanyol. I es va decidir que les preses serien autogestionàries de les presons.

En aquells moments hi havia quaranta dones i dues criatures. Primer de tot, van haver d’esforçar-se per conèixer-se. Els primers dies els va costar molt organitzar-se però, poc a poc, van començar a funcionar per grups: el de la cuina, el del menjador, el de la neteja... Em pregunto: als homes també els van organitzar per fer aquestes tasques?

Les preses van començar a ser solidàries entre elles i la seva situació va millorar. És a dir: senzillament van tenir una vida una mica digna.

Actualment, Carme Forcadell també ha explicat la falta d’humanitat que ha trobat a les presons femenines.

I és que cal ser tan inhumà amb les dones febles i desfavorides?



diumenge, 19 de juny de 2022

Anna Murià i Romaní


Nascuda a Barcelona el 1904, va ser una escriptora, traductora i periodista catalana, Sòcia d’Honor de l’Associació d’Escriptors de Llengua Catalana i Creu Sant Jordi.

El que m’ha portat a incloure-la a la Simoneta ha estat el començament d’un article del Sàpiens:

El poeta Agustí Bartra, al llit de mort, va demanar a la seva companya: "Dedica la teva vida a la meva obra". Anna Murià li va fer un petó i li ho va prometre. Però potser no calia que li ho prometés, perquè la seva vida ja s'havia dedicat en gran part a la de Bartra des que es van conèixer i enamorar al «châteaux» Roissy-en-Brie el 1939.

Quina fatxenderia, no? Qui pot demanar a algú que li dediqui la vida per més enamorat que estigui? Algú amb un ego com deu sagrades famílies. Quanta estimació i quin més gran sacrifici.

Anna havia començat el seu activisme polític als vint-i-un anys: va militar a Acció Catalana i després es passà a Esquerra Republicana de Catalunya; va participar en les campanyes per a l’alliberament dels implicats en el Complot del Garraf (atemptat frustrat contra Alfons XIII), recollí signatures en favor de l’aprovació de l’Estatut de Núria i per l’alliberament dels implicats en els fets del 6 d’octubre (contra la involució conservadora del règim republicà); formà part del Comitè Central d’Estat Català i, durant la guerra, treballà en diferents institucions de la Generalitat relacionades, especialment, amb el món de les lletres i la cultura. Concretament va fer de periodista per a diferents mitjans (La Nau, Meridià, La Rambla, Diari de Barcelona...) ; al final de la guerra, va esdevenir la primera dona catalana que dirigia un diari: el Diari de Catalunya; a més encara va tenir temps per publicar dues novel·les i dos opuscles polítics.

Per tots aquests motius, acabada la guerra, marxà a l’exili. Amb la seva família s’instal·là a Roissy-en Brie, on conegué altres escriptors catalans com Mercè Rodoreda, Pere Calders, Pere Quart, Francesc Trabal i el seu company sentimental, el poeta Agustí Bartra.

Anys més tard, recordant aquells dies va escriure: «Jo també tenia activitats personals, interessos i ambicions; només podia renunciar-hi si l'home valgués el sacrifici. L'havia trobat, per fi, i a qui immolaria amb goig tot el que havia estat jo fins aleshores»

Mal fet. Si tot el que va dedicar-li a ell tanta immolació, se l’hagués dedicat a ella, potser estaríem parlant d’ella en lletres, encara, més majúscules.

Perquè a partir dels trenta-cinc anys, quan coneix el seu gran amor, la seva vida literària queda estroncada. Una obra és molt interessant pel tractament que fa de temes cabdals relacionats amb el món de la dona: l’amor, la maternitat, el sexe, la vellesa... i tot amb gran lirisme, amb un to poètic que s’expressa a través d’un univers de símbols. I on l’element autobiogràfic la pròpia vida, hi té un pes important.

I és que l’amor subjugació femení, per més fort que sigui, mai ha d’arribar a la immolació reconeguda. No és justa ni sana.

diumenge, 12 de juny de 2022

Compreses o Viagra?


Què és més necessari? Analitzem-ho amb xifres. La disfunció erèctil afecta a un entre cada 7/10 homes. Deixem-ho en un 8.5% dels homes. Al món hi ha uns 7.753 milions de persones. Es calcula que de dones n’hi ha un 1.8% més de dones que d’homes. Això vol dir que uns 300.000 homes poden tenir disfunció erèctil. I que uns 4.000 milions de dones menstruen cada mes.

Un 22% de les dones, a la península, diuen no poder pagar les necessitats bàsiques d’higiene mensual. Cal saber que un 2% de les dones estan clarament incloses en el llindar de la pobresa. I no poden pagar allò que necessiten de manera tan necessària. Del 22% n’hi ha que, a l’hora de comprar, han de decidir si van netes o mengen. Menjar és imprescindible per no morir; anar net és qüestió de salut però no mata. Llavors passa que moltes dones acaben utilitzant cartrons, diaris o tovallons. I la falta d’higiene fa molt perillosa la salut d’aquestes dones. Ni els cartrons ni el diaris ni els tovallons estan esterilitzats. I corren perill d’infeccions que poden posar les seves vides en perill.

La Viagra és necessària per no morir o per higiene? Rotundament no! Que hi tenen dret els homes, sí! Però per què, una vegada més el tracte que reben uns i altres és tan discriminatori i menyspreador per a les dones? La Viagra només paga un impost d’un 4%, mentre que els productes d’higiene femenina, quan el seu consum no és optatiu, han de pagar un 10%. Més del doble.

Si ara el govern espanyol té més dones que homes, com és que no aconsegueixen fer-li entendre a la ministra d’economia Nadia Calviño, que és qui ha impedit canviar aquest Iva? No seria més correcte i humà intercanviar els impostos?

La nova llei de l’avortament que acaba d’aprovar el govern del país veí (el mateix que obliga Catalunya a fer un 25% de les classes en la seva llengua), inclou un permís retributiu a partir de la setmana 39 d’embaràs. Això vol dir que l'última setmana d’embaràs, fins i tot trobant-se bé, podran deixar de treballar i se’ls pagarà igualment.

També inclou una baixa laboral en cas de menstruacions doloroses a càrrec de la Seguretat Social. Que vol dir que les empreses no hauran de pagar aquesta despesa. Però si no contracten dones, per possibles menstruacions doloroses incompliran la llei per discriminació femenina.

Llavors, aquest govern tan progressista (que deixa campar un rei corrupte i amoral, sense dignitat humana, per les seves terres fent turisme de luxe) per què no canvia l’Iva de les dones? Hi ha països que l’han eliminat!

A Catalunya, la Generalitat ha posat en marxa un pla pilot, «La meva regla, les meves regles» i ha distribuït 1.200 copes menstruals, calces i compreses reutilitzables en una vintena d’instituts. Entre noies, nois trans i persones no binàries de 3r d’ESO.

I és que tot i alguns esforços, la discriminació femenina segueix sent ultratjant. No hi ha dret! Exigim els mateixos drets. Per què encara no els podem tenir?

dissabte, 4 de juny de 2022

«Mobbing maternal»


El terme «mobbing», definit per Heinz Leymann, el 1980, consisteix en l’assetjament laboral psicològic, recurrent i sistemàtic al menys un cop a la setmana i en un període no inferior als sis mesos, a les víctimes per aconseguir que deixin voluntàriament el seu lloc de treball. Si el referim a la maternitat, és tot allò que té a veure amb un embaràs, part, lactància, fills en edat preescolar... i tots els problemes que s’hi relacionen i se’n deriven.

Segons la Fundació Madrina, nou de cada deu dones embarassades el pateixen. I només un divuit per cent ho denuncia.

Segons un enquesta electrònica elaborada per la plataforma Women of the World, de 768 dones, un 63% assegura haver patit assetjament maternal. Si només ens fixem en les funcionàries, la xifra augmenta a un 89%. I d’aquestes, un 61% diu haver-se sentit molt incòmodes i patit molta preocupació pel fet de comunicar-ho a l’empresa.

Perquè molts d’aquests assetjaments maternals tenen un clar objectiu: atemorir les possibles noves embarassades. El que vol l’empresa que, cruelment, valora un embaràs només com una despesa extra, és avisar a les altres dones que no s’arrisquin a tenir criatures. Perquè els pot passar de tot (com a la companya): reducció del salari, canvis d’horaris, pèrdua del lloc de responsabilitat tan difícil d’aconseguir, cancel·lació del contracte laboral, menyspreu, pressió, intimidació... i fins i tot acomiadaments encara que la llei ho prohibeixi.

Per què essent tant difícil passar per un embaràs (sovint amb moltes dificultats), un part dolorosíssim, una lactància molt sacrificada, una criança plena d’entrebancs i renuncies... la societat ha permès i segueix permetent, tant maltracte femení? No és responsabilitat de tots poder tenir criatures? A Catalunya, ja una quarta part de dones no seran mares. I algunes no ho faran per no passar el calvari que se’ls infligeix.

El meu avi sempre deia que, en veure una dona embarassada, s’havia de felicitar i agrair-li tot l’esforç. D’homes com ell, n’hi ha hagut molt pocs. Perquè no estaríem tan malament.

Hem de tenir present que l’assetjament deixa uns seqüeles terribles tant als fetus com a les mares: estrès posttraumàtic, fòbies, síndrome d’Estocolm, depressió, mals de cap, insomni, por, ansietat, crisis d’angoixa, estrès i fatiga crònics i, fins i tot, pot conduir a intents de suïcidi que, a vegades, s’han consumat.

Hem d’infligir aquestes dures penalitats a les dones que, tot i la injusta i desconsiderada societat que les envolta, tenen el coratge d’arriscar-se a ser mares? Quanta crueltat!

Hi ha articles que fins i tot parlen de «psicopànic» laboral. Les dones embarassades haurien de tenir, com a mínim, una consideració heroica com la dels xutadors masculins de pilotes. I hauríem d’animar-les; en cap cas, martiritzar-les. Algú ha vist un xutador amb boles pesants als turmells corrent pels camps?

I és que l’assetjament maternal és una extrema crueltat que s’ha de denunciar i corregir amb urgència.

dissabte, 28 de maig de 2022

Carme Junyent, llengua i feminisme


Que intento ser feminista i que ho vull ser, no crec que hi hagi massa gent que pugui discutir-m’ho. Amb tot, per raons d’edat, quan em confronto amb dones joves, veig que em costa assolir algunes de les seves fites perquè a elles, els hi han inculcat des de la llar d’infants. I tampoc és suficient.

Comencem amb la polèmica. Oi que no diem llar d’infantes? Perquè les infantes són aquelles que, ara, tothom sap que no tenen sang blava i són totalment prescindibles. Elles i la parentela.

Per complicar-ho més, si mirem al diccionari, l’explicació d’infant és «persona que té pocs anys de vida, criatura, nen, xiquet»

Estic tipa, cuita i recuita (encunyació familiar), d’haver de recórrer sempre al masculí per trobar les paraules al diccionari.

Les escoles s’haurien pogut batejar com a llars de criatures, oi? Però potser no ha estat així perquè criatura és femení? Ara, en dirien llars de nenes i nens? Seria un extrem ridícul més, oi?

Com diu Carme Junyent, lingüista, sàvia entre els savis, carregada de títols, premis i càrrecs, això de desdoblar entre nenes i nens no serveix de res. I té raó, no ens aporta cap canvi. No hem de canviar els noms tot i que fa malícia l’ús dominador del masculí, hem de canviar les realitat socials.

Ella explica un cas molt clar i significatiu: a la facultat on imparteix les seves classes, li fan dir «alumnat» i «professorat», entre d’altres maneres d’igualar... les persones? No està de moda l’expressió idiota del «sigues tu mateix»? Utilitzar aquests termes que representa que ens fan iguals, no canvia res. A les seves classes tot i que hi ha un 80% de noies i un 20% de nois, a l’hora de preguntar, són ells qui fan el 80% de les preguntes i elles només en fan un 20%. Quina llàstima! El que ella vol és que la seva facultat li digui què s’ha de fer per aconseguir que les noies preguntin tant com els nois. I això sí que seria rellevant i canviaria la societat.

A una dona com la Carme Junyent, ara tot i haver estat sempre feminista, se li diu que no n’és prou. Però com diu ella mateixa, es fixen en la façana i no en el fonamental. Ser feminista és que no hi hagi discriminació per sexe.

I jo entenc que la societat té la urgència, per exemple, de pagar igual homes que dones, de fer llistes cremallera, de donar a les dones allò que necessiten per poder competir amb les mateixes condicions, de... Que quan es parli d’elles quedin incloses en un nombre masculí és irritant i també s’ha de corregir, però començant per allò que és realment important.

Però, qui vol aturar-ho ? Ningú! Per por de ser acusat de masclista. A la Carme, dir el que pensa no li fa por perquè ella és una autoritat en la matèria. I, en expressar-se, trenta tuitaires van insultar-la però van seguir-la tres mil de nous.

I és que la societat que ens obliga a dir nenes i nens i permet la bretxa salarial ens està enganyat donant-nos un suposat i esquifit caramel però robant-nos descaradament el pollastre amb prunes de Nadal.

dissabte, 21 de maig de 2022

L’excepcionalitat de George Sand


No va ser exclusivament l’amant de Chopin com, durant molts anys, se l’ha considerada.

Víctor Hugo va dir d’ella, en morir: «ploro una morta, saludo a una immortal». I així ha estat: Amandine Aurore Lucile Dupin, va ser una pionera del feminisme, una veu femenina en una època en què les dones no tenien veu ni vot; quasi no podien llegir i menys escriure; no podien estimar i ser estimades en llibertat... Es va casar als divuit anys, el 1822, amb el baró Dudevant i van tenir un fill i una filla; però el matrimoni només va durar nou anys.

La seva primera novel·la, Indiana, va ser publicada el 1832, ja amb el pseudònim inspirat en el nom del seu amant, Jules Sandeau.

Qui pot tenir coneixement de la seva extensa obra? Poca gent sap que va arribar a publicar més de cent títols. I que ella era la que tenia cura dels seus fills. Perquè era de poc dormir unes quatre hores, i escrivia molt de nit. La seva obra més coneguda, Un hivern a Mallorca (1842), ens explica les vivències de la seva estada a la Cartoixa de Valdemosa, amb els seus fills i amb Chopin el que llavors era el seu amant i potser el més il·lustre, tot i també haver-ho estat de Prosper Mérimée i d’Alfred de Musset entre molts d’altres. S’hi van instal·lar per poder millorar la salut del fill i de l’amant als que ella va cuidar amorosament.

Els temes principals de les seves obres estan relacionats amb la defensa dels drets femenins. Ella advocava per la llibertat femenina i per la igualtat amb els homes, plantejava els problemes de la dona en la societat que li havia tocat viure i criticava les normes que prohibien els amors desiguals (el seu pare era un fill bord d’aristòcrata i la seva mare una modista pobra de París), de les barreges de classes socials, de les diferències d’edat, de la violència de la sexualitat masculina, dels intercanvis de rols i de les expectatives de gènere.

I tot això, corroborant-ho amb la seva pròpia vida com a testimoni. Aurore va ser una transgressora en molts sentits. Es va declarar anticlerical, socialista, pacifista. Va ser una defensora de la gent pobra i dels humils; i es va comprometre tant a favor dels obrers com dels perseguits polítics.

Però potser el fet que la va fer més famosa intenció que ja tenia per donar més ressò als seus escrits i poder guanyar els diners que necessitava per no haver de dependre de cap home, va ser la seva indumentària masculina. Sembla que ja de joveneta, quan vivia amb la seva àvia, el seu preceptor va animar-la a vestir-se de xicot per poder gaudir d’una vida més lliure al camp. Anys més tard, en separar-se i quedar-se sense diners, marxà a París amb la seva mare qui va aconsellar-li vestir-se d’home perquè era més econòmic.

I és que ella hi va veure més enllà i va adonar-se que vestir-se d’home tot i el coratge que exigia, li oferia moltes avantatges negades a les dones: com autonomia de moviments, gaudi de gresques artístiques nocturnes i pràctica de l’amor lliure.


dissabte, 14 de maig de 2022

La síndrome de la bona nena


Se’n diu així. No existeix la síndrome del bon nen. Però es veu que la de la «bona nena», tot i que presenta unes característiques molt ben definides que tenen més prevalença en dones, també pot afectar els homes. El que passa és que a ells que no la tenen específica, els afecta molt menys; no perquè no siguin bons sinó perquè són diferents.

Aquesta síndrome va ser definida per la psicoterapeuta nord-americana Beverly Engel en el seu llibre Nice Girl Syndrome.

Quins són els trets que defineixen la «bona nena (o nen)»?

Tot i que és una missió impossible, moltes dones han estat educades inoculant-los que han de ser complaents amb tothom i que així les estimaran més. Oi que resulta molt pràctic que la meitat de la població s’escarrassi per agradar l’altra mitat (masculina principalment però també la femenina que tenen per la vora)? Qui va tenir tan brillant idea? Segurament la famosa Eva, no. Però l’església masculina potser sí que hi té a veure, oi? I molts altres homes que no han estat d’església, també.

A més, per acabar d’adobar-ho, i ja entrant de ple en el masclisme, aquest tret parteix del sentiment de no sentir-se prou bo i necessitar ser reconegut agradant. Greu error però difícil d’obviar quan t’han fet així.

També defineix la «bona nena» la incapacitat per dir no. Però aquest tret també afecta molts homes. Qui no sap posar límits en detriment de la seva salut física i moral pateix molt. I la gent que en sap posar, totalment pietosa, té una marcada tendència a abusar-ne.

Un altra característica és una por extrema a decebre els altres. I això porta a considerar, com a responsabilitat pròpia, els sentiments dels altres. I a tractar-los com si fossin cristall que de l’aire s’ofèn per no experimentar la seva desafecció.

També defineix la «bona nena» l’anar somrient per la vida. El somriure permanent no és sa. Recordeu allò dels plats bruts que es renten a casa? Vindria a ser-ne una variant: fora de casa, sempre agradar. Mai enredar ni complicar la vida dels altres. També cal recordar la no tant llunyana norma educativa del no ploris, que et poses lletja. Pels que l’hagin dita només a les nenes o dones, que recordin que són totalment masclistes.

I finalment, una «bona nena» pot ser ensorrada moralment per les crítiques. Tot i que les crítiques constructives poden servir per millorar, una «bona nena» se les pren com si fos la fi del món. I això és totalment tòxic.

Aquests tipus de dones, normalment han estat educades des de la bondat i no han aprés a tenir cura d’elles mateixes ni a defensar-se.

Amb aquest perfil, l’angoixa i l’excés d’emotivitat acaben de minar les bones nenes.

I aquest disc dur, tan dur, cal reprogramar-lo. No per deixar de ser bones o bons, sinó per començar sent bo per a un mateix. Per tenir una vida pròpia i no en funció dels altres.

I és que la bondat no és, només, fer més complaent la vida del proïsme. Cal saber estimar-se, tot i ser molt difícil, per poder regalar el millor als altres.

dissabte, 7 de maig de 2022

Les dones no tenen mals, se'ls inventen

Malauradament, per experiència pròpia, sé que les dones no tenim mals i que, si insistim molt, perquè estem patint molt, d’entrada sempre tenim nervis o estrès... Per això vaig escoltar amb atenció el Sense ficció de TV3 titulat Dona, vostè no té res. El títol ja és tota una declaració d’intencions.

Les protagonistes són pacients, metgesses, psicòlogues, advocades, un metge sensible...

Una de les reivindicacions més urgents és la de les dones que van de part. La violència obstètrica és molt dura i està normalitzada. S’ha de seguir denunciant perquè l’anomenada Espanya, condemnada el 2020 per les Nacions Unides per violència obstètrica, encara no ha pagat la indemnització ni ha implementat les recomanacions que van fer-li les Nacions Unides. La demandant, que és advocada, va reclamar pels deu tactes vaginals, la inducció amb oxitocina i l’episiotomia innecessaris i sense consentiment. El veredicte, però, no va curar-la ni dels problemes físics ni mentals que varen quedar-li per sempre.

I això sense parlar d’aquelles llevadores saberudes, dones, que no tenen cap mica d’empatia: «totes us queixeu del mateix», per posar un exemple típic.

Però la violència obstètrica es dona sempre que una dona és tractada com objecte i no com subjecte. Infinits els casos.

Diu la Doctora Valls que els homes són més escoltats a les consultes que les dones. I que el cos masculí sempre és el referent (per a investigacions, estudis...) i el de la dona es tingut només com una variant.

És imprescindible medicar les dones sense trepitjar-los la dignitat. No sols als parts, sinó en totes les seves malalties. I escoltar-les i entendre-les i respectar-les i creure-se-les... Per què no és així? Què hem fet? Per què ens tenen tanta aversió i repugnància? Si tots els homes han nascut gràcies als dolors i sofriments d’una dona!

El problema de denunciar en aquest país és que, amb molta probabilitat, et trobaràs un jutge que té biaix de gènere, et condemnarà i, a sobre, hauràs de pagar les costes del judici. Que poques dones poden permetre’s.

De biaixos de gènere, en medicina, n’hi ha molts. Per exemple, en un càncer de pròstata, els homes reben informació i finançament. Per un càncer de pit, tot i tallar-lo en alguns casos, en general, ningú no informarà de les conseqüències que pot tenir per a la sexualitat de les dones. I el tractament amb estrògens per evitar els dolors del coit no està finançat.

Més: si un home pare té malhumor per excés de cansament, es tolera i es justifica. Si el té la mare, no. És culpable.

Per això, les dones s’han de medicar cinc vegades més per depressió que els homes. I això té greus repercussions físiques i mentals.

A més, les dones solen arribar tard a l’hospital perquè prioritzen les seves «obligacions». Si hi afegim els diagnòstics dels nervis, els tractaments que realmetn necessiten arriben tard.

I és que elles, per distreure’s, es queixen de malalties imaginàries. Totalment inhumà i discriminatori.


 

diumenge, 1 de maig de 2022

Violència estètica


Estava jo, l’altre dia, asseguda en una butaqueta de perruqueria esperant que em tallessin els cabells... quan em van portar una revista d’aquestes que són per a dones: plenes de tendència de moda (la majoria de noies esquifides i cap model que passés dels vint-i-cinc) amb menys roba algunes de les models, que parts del cos deixades a l’aire; oferint molts tipus de maquillatges per semblar qui no ets, amb dietes per aprimar-te d’aquelles de passar gana i emmalaltir... i per a què, si no serveixen per millorar la salut? Amb pentinats impossibles si no et passes, molt sovint, força hores a la perruqueria fent canvis: metxes, tenyits, crespats, tallats raríssims... I vaig notar la violència estètica al fons del meu cervell. Malaguanyats els euros que s’hi havien gastat i així posessin multes ben grans a aquestes revistes i a qui n’exerceixi, per violència estètica.

La fotografia, això sí, preciosa. Però quan vaig veure un parell de peces de roba que m’agradaven, vaig agafar el mòbil i vaig mirar el seu preu. L’una era d’uns pantalons que costaven cinc-cents euros i l’altra, una camisa que passava dels quatre-cents. Aquests preus no són també una mena de violència?

La primera persona que va encunyar aquest terme va ser una dona, Esther Pineda, el 2012, al seu llibre: Bellas para morir: estereotipos de género y violència contra la mujer.

Alguns homes, potser ja bastants, també la pateixen; però la principal víctima ha estat la dona. La pressió social (per exemple, amb les revistes) és tan forta que, per tal d’aconseguir els prototipus estètics amb els que ens bombardegen, homes i dones han arribat a posar en perill la seva salut física i mental.

Aquest tipus de violència té quatre principals punts de discriminació: sexisme, racisme, gerontofòbia i gordofòbia.

És sexista perquè, si bé també ataca els homes, principalment assetja i abat les dones.

És racista perquè prioritza els cossos blancs.

És gerontofòbica perquè pràcticament prescindeix de les persones grans. Només promou la joventut com si pogués ser una elecció.

I és gordofòbica perquè quasi rebutja del tot les persones amb sobrepès.

A més, també és discriminatòria: heu vist alguna model amb diversitat funcional? I també perpetua els estereotips de gènere: si una dona no es depila i no s’arregla el cabell és deixada. Però amb els homes, aquesta violència estètica és molt més permissiva. Ells pateixen més per ser calbs o no tenir prou alçada.

Com si tot això no fos prou, també hi ha molt assetjament escolar. Es pot discriminar tant nens com nenes per tenir sobrepès. I les conseqüències són nefastes fins i tot a curt termini.

Tot això ha portat a utilitzar les paraules angleses Body Shaming per referir-se a la ridiculització de les persones pel seu aspecte físic. S’han fet moltes campanyes per combatre’l però han resultat infructuoses.

I és que si la violència estètica posa en perill la salut mental i física de les dones, els homes i els adolescents, no és un delicte?

dissabte, 23 d’abril de 2022

Caroline Norton, una reformista social


Lucy Caldwell, al seu conte titulat Els fills, de la seva darrera obra Intimitats, tot explicant-nos la història de Caroline Norton (nascuda a Londres el 1808), ens escriu: (el seu marit) escarneix les seves cartes i les seves ambicions, cala foc als seus escrits. Es compra un cabriolé amb els drets d’autor de la Caroline...un vehicle luxós i gens pràctic. Però quan els metges li recomanen anar a prendre l’aire del mar per alleujar les nàusees del seu segon embaràs, es veu obligada a compartir llit amb la seva dispesera per estalviar. Ell la bufeteja, li pega. L’agafa pel clatell i la llança a terra. Li clava guitzes tan fortes al costat que es passa dies sense poder seure. Li aixafa la cara de tal manera que la seva germana vomita quan la veu... quan es nega a les seves ordres, agafa la tetera bullent i li pressiona sobre la mà.... Ella el deixa. Ella se’n compadeix i, pel bé dels fills, li dona una altra oportunitat. Al cap de dos dies l’apallissa de tal manera que perd el fill que espera. La deixa a terra dessagnant-se i se’n va a caçar galls fers...

La Caroline és una dona culta, refinada, amb contactes... i tanmateix també va ser víctima d’un home violent, possessiu i bevedor que tenia uns grans gels dels èxits de la seva dona que, en definitiva, el mantenia. Perquè ell, tot i haver aconseguit feina gràcies a ella, mai se’n va sortir bé.

El 1836 el va deixar definitivament. Amb risc de la seva integritat física, va marxar de casa pensant que podria obtenir el divorci i la custòdia dels tres fills que li quedaven.

A l’Anglaterra dels anys 30, les dones eren «possessions» dels homes (no sols a Anglaterra). No tenien cap dret. I la Caroline ho va perdre tot: ell li va prendre els fill i els va amagar perquè ella no els pogués veure. Els diners que ella havia guanyat, eren d’ell i els hi van embargar. No hi havia divorci.

Per acabar d’adobar-ho, el marit va acusar-la a ella i a Lord Melbourne d’adulteri, esperant treure una bona indemnització econòmica. Va perdre el judici i l’amic que podia ajudar-lo.

Caroline es va quedar sense fills, sense diners i sense divorci. Les dones no comptaven per a res.

I va començar a escriure cartes a diaris influents per aconseguir canvis en la llei de la custòdia dels fills. Conjuntament amb diputats del Parlament, el 1839 va ser aprovada la reforma. Amb tot, no va poder veure els seus fills perquè el marit ja se’ls hi havia emportat cap a Escòcia. També va fer campanyes per a les lleis del divorci i de la propietat i va aconseguir la Llei de causes matrimonials, el 1857 i la Llei de propietat de les dones casades, el 1870.

Carolina no va ser lliure fins a la mort del seu marit el 1875. Tenia seixanta-set anys i mala salut. Amb tot, dos anys més tard va casar-se amb Sir William Stirling Maxwell i va poder gaudir d’un bon matrimoni. Només li quedaven dos anys de vida.

I és que les dones han patit i segueixen patint en excés el que mai podran retornar-los. Perquè es va tard.



dissabte, 16 d’abril de 2022

On encabir la comandant masclista?



No tinc cap classificació de categoria humana per encabir la comandant Estíbaliz Palma ( i totes les que pensen com ella) capaç de dir perquè ho té al cor i a la ment integrat, que a algunes dones «ja els agradaria que les violés un antiavalots». Potser no sap què és una violació o dels homes valora principalment el físic...

Però oh casualitat, és la màxima autoritat de la Policia Nacional de la província de Pontevedra. Horrorós ser com ella i com qui li ha fet confiança per donar-li aquest càrrec. I com qui ha permès que algú tan inepte li pogués fer confiança i com qui...

El cor em fa mal i no vull compartir ni gènere amb aquesta energúmena. I no és que ella estigui posseïda pel dimoni, però quina paraula li posaríeu a una dona tan dolenta i curta de mires, de mal cor, ignorant de paraules tan valuoses com sororitat, fraternitat, comprensió, estimació...? Infame, sense ser tan despectiu, també li escau.

Avui parlo, amb dolor, d’una dona que no estima ni valora les seves congèneres. Voleu cosa pitjor? Hi aniríeu a fer una cafè? Jo no... si no fos per poder ajudar-la per agafar ànims de penediment i propòsit d’esmena.

El conflicte no acaba aquí: hi ha molts espanyols que tot el que vagi contra Catalunya, a fer mal en totes les seves possibles variants, els resulta gratament gratificant. I fins i tot els impel·leix a votar els partits que en fan bandera. Sí, d’això d’anar contra Catalunya. I tant els fa que vagi contra els seus drets. Sí va contra Catalunya, encara que els retalli drets laborals o els apugi els impostos o.... tant se’ls en dona. Són així, com aquesta comandant: dolents i curts de mires, de mal cor, ignorants de paraules tan valuoses com sororitat, fraternitat, comprensió, estimació...? Infame, sense ser tan despectiu, també els hi escauria.

I com ja sabeu, no només em refereixo a la ultradreta, Pedro Sánchez, qui abandera el socialisme espanyol sense tenir-ne ni la més mínima comprensió del què significa, també hi té a veure.

Resulta que el dia 11 de març, agents i comandaments de la policia espanyola es van reunir en un restaurant de Vigo per homenatjar Iván, un agent que va estar en coma cinc dies arran d’unes ferides durant la sentència contra el procés la tardor del 2019. Ara, s’ha hagut de jubilar per les seqüeles d’aquelles ferides. I Estíbaliz Palma, va voler fer-hi la seva «gràcia», una desgràcia de pensament i sentiment.

Quina mena d’home els i malauradament ens mana el seu país? Pedro Sánchez, quan Iván va ser ingressat a l’Hospital de Sant Pau, va anar a visitar-lo. Com a bon socialista, només va visitar el ferit espanyol. De la nostra llarga llista de ferits es veu que o no en tenia notícia o no li va venir de gust visitar-los.

I és que mentre hi hagi ferits en manifestacions de protesta, comandants dones tan mesquines i presidents de govern que ho avalin, la nostra societat és monstruosa. Amb tot, han aparentat un mínim de decència: la comandant ha estat destituïda.



dissabte, 9 d’abril de 2022

Les monitores de piscina d’Ampans


Ahir al matí, vaig anar a la piscina municipal de Manresa. No era ni el meu dia acostumat ni la meva hora. Hi havia gent, però l’aigua estava a bona temperatura i em feia il·lusió poder tornar a entrar, en acabar, a les gandules calefactades per fer el gandul.

Una monitora em va advertir que no podia posar-me als dos primers carrils perquè estaven reservats per a l’Associació Ampans de Manresa.

Ja fa molt anys que la conec, aquesta Associació. És més, si vaig a Manresa i hi he de dinar, sempre prioritzo anar al seu restaurant Canonge amb ganes de col·laborar-hi. I perquè s’hi menja molt bé i el preu és molt llaminer i mengívol.

Ampans fa cinquanta anys que acompanya i dona suport a les persones amb disCapacitat intel·lectual o en situació de vulnerabilitat perquè puguin desenvolupar els seus projectes de vida. Tot vetllant pels seus drets i generant suports i oportunitats que ho facin possible.

També cal dir que treballen per aconseguir una societat més amable amb les persones i ho fan amb el compromís de ser una entitat sostenible que aporti valor a la societat.

Si aquest era un missatge que ja coneixia, ahir em vaig quedar admirada fins a l’infinit.

De seguida, vaig veure arribar un parell de cadires de rodes amb dos xicots clarament disCapacitats. A part, ja es començaven a tirar a l’aigua, dos nois més i una noia.

Entre els cinc necessitaven tres monitores: una per a cada xicot de cadira de rodes i l’altra per als altres tres.

Un dels xicots de cadira de rodes, està realment molt malament. La seva monitora va necessitar l’ajuda d’una altra per baixar-lo amb un matalàs d’aigua perquè pogués gaudir del plaer, si és que en podia ser conscient, de l’aigua calentona a les cames i una mica al cos.

Quina valentia per part d’aquesta monitora. Valentia física i valentia moral. Jo no volia plorar però de poc em va anar. Hi ha lliçons de vida molt importants, com la d’ahir. Què poden ser les meves preocupacions o problemes al costat d’una situació així? De què serveixen els meus esforços si els comparo amb els d’aquestes monitores?

Perquè l’altra, tot i que el xicot se li aguantava sense matalàs, no es podia separar del seu cos per la por que ell tenia o per la confiança que li engendrava. I el volum del xicot era gairebé el doble que el de la monitora.

La tercera monitora també tenia molta feina amb els altres tres.

Una feina prou trista alhora que també de gran valentia moral. Més que qualsevol de les que jo mai hagi pogut fer.

I per què aquestes noies no són considerades com del millor de la nostra societat? On són els premis que elles haurien de rebre?

Una detallet: potser va ser coincidència vull pensar, però no hi ha monitors fornits per aguantar molt pes i amb una mida més semblant? No hi ha homes monitors de piscina per a persones disCapacitades?

I és que per més articles que pogués escriure per agrair a aquestes monitores el que fan, mai serien prou pel valor de la seva feina. Gràcies monitores de dimarts!









diumenge, 3 d’abril de 2022

Grans dones, petits reconeixements



Va escriure el famós Darwin: «la dona ocupa un grau evolutiu entre l’home i el nen». Si tenia tanta intel·ligència, per què a part del defecte de la misogínia, era tan imbècil? I no era precisament de l’època dels dinosaures voladors... La seva obra L’origen de les espècies, és del 1859.

Per no posar-me a la seva altura, no vull escriure en lletra gran que alguns homes semblen més aviat pertànyer a un grau evolutiu entre els primats i l’ancestral homo sapiens. Algunes manades no arriben ni a la sola de la sabata als primats!

La misogínia sí que ha creat escola i té una llarga història des de poc després dels dinosaures voladors.

Per aquesta raó és una exigència imprescindible fer grans reconeixements a dones que se’ls mereixen. Parlar-ne, donar-les a conèixer, reivindicar-les.

M. Àngels Cabré ha publicat un article amb un títol molt apropiat Que difícil és ser dona, per parlar-nos de les Intimitats de Lucy Caldwell. (nascuda a Belfast el 1981 i narradora i dramaturga de prestigi) Són onze relats de dones joves que han crescut i tenen vides pròpies amb parella o sense, amb fills o sense. I el fil conductor és la maternitat. Són onze heroïnes quotidianes modernes: dones desbordades, dones preses de l’amor romàntic, dones que necessiten interrompre un embaràs, que pensen que Mònica Lewinsky no va ser la dolenta de la pel·lícula o que tenen por que els robin la criatura quan van al lavabo d’una cafeteria i deixen el cotxet a càrrec d’una desconeguda... I les seves intimitats, les fan vulnerables.

Glòria de Castro Pascual és una altra escriptora, (nostrada aquesta, nascuda a Caldes de Montbui, el 1974), que parla també de les grans dificultats de ser dona en la seva novel·la L’instant abans de l’impacte.

Una història com una radiografia àcida sobre les polítiques de conciliació i la societat de consum amb un humor negre i corrosiu, tot qüestionant les idees preconcebudes sobre la felicitat i l’amor.

La protagonista té una història malauradament molt freqüent: treballa al departament de comunicació d’una companyia telefònica i després de dos permisos de maternitat i una reducció de jornada, els seus caps la sotmeten a un pla d’assetjament laboral que consisteix a no passar-li cap mena de feina reconeguda ni important; les reunions sempre es fan, des que volen arraconar-la en hores que ella ja no és a l’oficina (perquè lògicament ha escollit primer els fills que la feina). A qui no li sona aquest esquema laboral? Però ella cada dia encén el portàtil i s’enfronta a hores i hores de buidor. Tot i terriblement decebuda, trama una venjança: ho escriurà tot en forma de dietari. A més, durant tres-cents seixanta-cinc dies no comprarà res que no li sigui de vital importància. Per acabar de passar-ho malament, el seu marit decideix deixar la feina per convertir-se en una estrella del rock. Impossible? No!

I és que moltes dones desconegudes, són també grans dones com les que habiten aquests llibres de dones versemblants.