Alcaldesses contra la prostitució

Dels 947 municipis que té Catalunya, només 172 tenen alcaldessa. És a dir, un ridícul 18% segons les últimes dades, provisionals, de la Conselleria de Governació. Només un 3% més que en les anteriors legislatures.

Com pot ser possible si a la meva mare, des de petita, li he sentit dir: «Quantes cases hi ha bones? Tantes com dones!» No són les alcaldies, com cases? Bé, cal dir que hi ha també grans alcaldes. I que potser alguna alcaldessa no ha resultat tan bona com s’esperava...

El cas és que d’aquestes 172 només 27 han demanat una llei per acabar amb la prostitució! A veure, no hauria de ser una reclamació exigida tant per homes com per dones? Qui té interès en perpetuar la prostitució? Per què? Per diners, per plaers? Només pot tenir aquesta resposta. O m’oblido d’alguna altra possibilitat? Ah! Potser a algú també li està bé veure com sofreixen, com són denigrades i humiliades les dones?

Ara, la Xarxa de Municipis Lliures de Tràfic de Dones proposa seguir el model suec, que persegueix clients i proxenetes. Ja seria hora!

No fa gaires dies, va estrenar-se un documental, «El Proxeneta» protagonitzat per un proxeneta condemnat que denuncia com es mouen els fils d'aquest món. L'acte de l'estrena també va servir per donar a conèixer el manifest «La Pau de les Dones», impulsat per la Plataforma Catalana pel Dret a No Ser Prostituïdes. La directora del documental, Mabel Lozano, ens presenta la història d’un proxeneta que va exercir durant més de 20 anys en una desena d’importants bordells de l’estat ( i que encara estan oberts). Ell sol va explotar més de 1.700 dones. I a la península més de vuit milions d’individus han pagat per tenir sexe. Quants milions d’indignitat moral!

El proxeneta també diu: «Entre llops ens coneixem. No és que sigui corrupte l'alcalde o «putero», que n'hi ha, i miren cap una altra banda. Ajuntaments, banquers, notaris, aquesta gent amb les molles que els donàvem es conformaven per a que tot això funcionés».

No us sentiu malament de pensar que esteu envoltats i envoltades de consumidors de sexe pagat?

Estem en una societat on s’ha normalitzat que els nois, quan surten de festa ― perquè primer han accedit a la sexualitat a través de la prostitució― acabin en un prostíbul.

La normalització de la prostitució ens interpel·la a tots: homes i dones. Haurien de ser els 974 alcaldes catalans qui reclamessin la seva penalització. Tots els que no ho han signat, ¿no poden tenir filles, a les quals, els seus companys, pel simple fet de ser dones, són capaços de pensar que les poden comprar?

I és que la prostitució és una malura social que urgeix eradicar. Cal que s’hi impliquin molts més que vint-i-set alcaldesses!

El rap femení i la protesta feminista

No fa gaires dies, la veu andalusa del rap femení, Mala Rodríguez va fer un titular que em va cridar l’atenció: «nos educan para que no nos violen, però no educan a la gente para no violar» Crec que quasi hauria pogut posar directament «homes» en lloc de «gente».

Ella, que amb el nom ja fa tota una declaració d’intencions, utilitza les seves cançons de hip-hop, influenciades pel flamenc, per parlar de feminisme i de problemes socials.

Vaig començar a buscar les lletres de les seves cançons. Amb la música no m’hi he entretingut massa perquè la meva oïda, tot i ser poc fina, encara és una mica delicada. A mi, m’agrada la poesia. I la llengua que es parla al carrer, al carrer. Però barrejades, em costen una micona.

I sí, alguna estrofa feminista (entre moltes repeticions) té, la noia. A «Gitanas», la seva cançó més feminista, la sentim lamentar-se: «De frente/ ¿Dónde están mis gitanas?/ Solo ellas saben lo que se cuece aquí/ Otro fin de semana/ Dime qué quieres, a quien quiere tratar así/ Duermo sola en mi cama/mucho que pensar, poco que decir/ ¿Quién me protege? (x6) Hermosa mujer, sin dinero/ no tiene nada que hacer...

Però, tenim rap femení en català? Les entrades a google són escasses. Hi ha un interessant article: Qui ha dit que les dones no fan rap?, però en obrir la primera cançó, la lletra es en castellà.

Hi ha un grup, «Machete en boca» ―que és una altra declaració d’intencions però una mica més agressiva― que té una cançó feminista, «Pa`mi peich»: «Llamad a emergencias, però nada de esto va a cambiar/Otra mujer muerta en las noticias, no importa/Mmmm.... tu no eres machista eres idiota, sí/La tele te engaña y tu de compras/Ya nada me extraña, se nota la presión,/políticos y civiles no hablamos el mismo idioma...

El grup està format per quatre noies valencianes, La Prima, San, La Charli y Jazzwoman que escriuen cançons de rap combatiu.

Però cançons en català, costen de trobar. Hi ha un altre grup, Les Pupil·les, format per dos cantants, Natàlia Pons i Mireia Matoses i un discjòquei, Joan Rodríguez. El seu estil es defineix com a rap electrònic feminista, amb bases de reggaeton. La lletra de «Les silenciades» ens explica quatre històries de quatre dones . La Marta, que treballa en una bar i la seva «jefa» l’humilia. La Isa, que l’acomiaden del supermercat perquè ha quedat prenyada. La Marga fa feines en una casa i el senyoret l’assetja sexualment. I la Carme, que treballa tot el dia i a les onze de la nit encara prepara el dinar familiar per l’endemà. I la tornada: «Són les oblidades, les silenciades anònimes, les que no són escoltades, són a les que callen les veus, són les quotidianes que ningú veu»

I és que el rap, sigui en porto-riqueny o en català sempre és combatiu i denuncia una societat insatisfactòria. Està bé, però de lletres feministes i catalanes, encara en falten moltes.

«Bicho» i «hija de puta», va dir el jutge

Oi que aquestes paraules no les hauria de pronunciar ni un adolescent per barallar-se amb una companya de classe, ni cap persona ben educada, ni cap persona decent, ni cap persona... Doncs al país veí, les pot dir un jutge tot rient-se de la seva víctima. Francisco Javier Martínez Derqui instrueix els procediments civils i penals derivats del divorci i de les dues denuncies per maltractaments psicològics, amenaces i coaccions presentades per María Sanjuan.

Quan es va acabar la vista, algú va oblidar-se de desconnectar la gravadora i es pot sentir perfectament com el magistrat (que ja hauria d’estar cessat de feina i sou) es burlava de la Maria. No sols amb aquests insults de «bicho» i «hija de puta»; a més tenia la baixesa moral de riure’s de la pobra víctima imaginant-se-la al «Sálvame» perquè ella és model i ell un empresari d’una família molt notòria de Madrid.

La Maria no havia pogut anar a la vista perquè en assabentar-se que el jutge li havia retirat l’ordre de protecció (quan l’informe policial era de valoració de risc extrem), va tenir un atac de pànic i va ser ingressada d’urgència. Per què un jutge prefereix córrer el risc de violència extrema i no s’até a la prudència? Quantes respostes se m’acuden, a part de masclisme i maldat? Moltes: mal professional, misogin...

La Maria havia denunciat que el marit li tornava a casa borratxo. Al principi, a les nits, i l’amenaçava a ella i a les criatures. Que n’agafava una i es tancava amb ella a l’habitació. Que després va començar a amenaçar-la també de dia i davant d’altres persones. Que l’havia deixada sense recursos econòmics retirant-li la targeta bancària i li havia posat vigilants de seguretat dins de casa. Aquests no la deixaven ni anar sola a veure les criatures quan ploraven.

Que potser es tracta d’un cas de gels desfermats? Doncs si tenen tants diners, per què no fa tractament? I deixa de beure! Com si la Maria no tingués prou problemes, a sobre, qui l’hauria de defensar, un jutge, és tan dolent i mal professional que s’esforça en ensorrar-la més avall.

En la gravació també es riu de l’ensurt que tindrà en veure que li ha retirat la custòdia dels nens durant les vacances escolars i que li ha ampliat el règim de visites. Deixar-li al pare unes criatures que ha amenaçat i que ha utilitzat per amenaçar la mare? Que ha estudiat a la Juan Carlos?

El cínic, a més, va tenir la mesquinesa de dir que les hi retirava perquè es pogués recuperar millor? Ni un porc, li faria això a una truja!

I és que la impunitat de la injustícia, en excés arrelada tant a les altes com a les baixes instàncies de Madrid, no fa sinó malmetre els individus i, de pas, la societat.

Trump i l’èxit del masclisme

Molts homes ―equivocats― com Trump, més equivocat que home, creuen que amb mesures contra les dones, aconseguiran anorrear-les. I ara, sortosament, ja no és així. Trump, amb el seu mal fer ―masclista fins a la humiliació indigna― ha aconseguit que les dones ―en aquestes eleccions de mig mandat― assolissin una mobilització sense precedents i hagin presentat moltes més candidates femenines. Cal reconèixer també que la campanya Me Too ha donat el seu cop de mà. I entre l’un i les altres s’ha aconseguit al Congrés que un centenar de dones omplin escons a les dues cambres. Algunes d’elles han aconseguit fites històriques de les que ens hem de felicitar.

Alexandra Ocasio-Cortez, de la que tota la premsa remarca que fa un any encara servia copes en un bar d’Union Square a Nova York, de vint-i-nou anys és la congressista més jove de la història dels EEUU. És llicenciada en economia, relacions internacionals i pertanya a l’ala més esquerrana del partit demòcrata.

Per primera vegada també, dues indígenes arriben a la Cambra de Representants.

De Charisse Davis, la premsa ens informa que és demòcrata, de la tribu Fulton Country i lesbiana. Crec que són tres informacions de diferents nivells, però la tercera és molt rellevant per als americans.

Deborah Haalland pertany al grup de tribus Pueblo de Nou Mèxic i és una representant del partit demòcrata. És mare soltera, ex alcohòlica i va arribar a dependre dels cupons socials per sobreviure. Però la premsa no ens informa de la seva llicenciatura en Arts ni del seu doctorat en dret indi per la Universitat de Nou Mèxic. Sembla que aquestes informacions no criden tant l’atenció com els problemes vitals.

També per primera vegada, dues musulmanes arriben al Capitoli.

Ilhan Omar té trenta-tres anys, és d’origen somali, va haver de fugir del seu país i va viure en un camp de refugiats a Kenya. Ara ja és representant pel partit demòcrata pel districte de Minnesota.

Raschida Tlaib, de quaranta-dos anys, és filla d’immigrants palestins i representant del demòcrates per la demarcació de Michigan.

Finalment, la primera congressista negra de la història, Ayanna Pressley és representant per l’elitista estat de Massachusetts. Va patir assetjament sexual, ho va explicar i va desafiar l’establishment demòcrata.

Totes elles han fet història! I estic segura que a Trump li repugnen. Exceptuant algun dels seus físics, perquè ell és així; perquè és capaç de dir que si no fos filla seva, a la Ivana li demanaria per sortir perquè té un bon cos.

I és que el masclisme, intentant reivindicar-se ―fins i tot perdent la dignitat― pot aconseguir l’efecte contrari. Li hem de reconèixer, en aquest cas.

Bolsonaro i la castració química

Els insults més deshonrosos ―tipus indigent intel·lectual i emocional― se’m queden curts per parlar de l’ultra dretà i feixista Jair Bolsonaro. Diu que vol col·locar el Brasil en un lloc important. Al món? Com aconseguir-ho si el seu desprestigi no pot aixecar ni una tapa de claveguera?

Però a part de dir bestieses, també diu blasfèmies socials, culturals... que atempten contra la dignitat humana. Públicament, va dir-li a una dona que era massa lletja perquè la violessin, que ell mai la violaria perquè no s’ho mereix. Ara escopiu, escopiu-lo! Jo ja ho he fet! Quanta repugnància!

Més fàstics: «sóc favorable a la tortura», «sóc incapaç d’estimar un fill homosexual; no seré hipòcrita: prefereixo que el meu fill mori en un accident a que aparegui amb un bigotut..., per a mi, estaria mort igualment», «l’errada de la dictadura va ser torturar i no matar»... Si continuo, m’ensorro!

Em fa tanta tristor veure com les dretes van guanyant terreny tan immerescudament. I penso si cal relacionar-ho amb la cada vegada més gran davallada de la cultura. Les teles escombraries persegueixen aquest objectiu. Perquè saben que així poden manipular al seu antull.

En el cas de Bolsonaro, les dones hi juguen un paper important. Elles han sortit massivament al carrer per oposar-s’hi amb la consigna: «ell no». Elles no volen un dictador. Però malauradament, hi ha un nombre de dones tan gran com l’anterior que recolzen Bolsonaro. Per què? Perquè la pudor de les escombraries els impedeix entendre de què va la vida.

El 1964 les dones de Brasil van fer una marxa en contra de les reformes comunistes. Així varen preparar el terreny per a un cop militar. Van tenir 21 anys de dictadura. Molts dissidents van ser assassinats i torturats.

Als mítings de Bolsonaro, la gent recorda el paper de les dones quan van demanar el cop d’estat. Les filles d’aquestes dones exigeixen, ara, l’exèrcit al carrer que promet Bolsonaro perquè tenen molta por dels crims violents. L’any passat, al Brasil, van ser assassinades 64.000 persones. Però no es pot combatre la violència amb més violència i més ferotge.

A Bolsonaro el van apunyalar a l’estómac mentre estava de companya. Llavors va augmentar la seva popularitat. La por al crim està impulsant la seva popularitat. I ell se n’aprofita subreptíciament.

Sara Winter era activista en favor de l’avortament, ara defensa Bolsonaro perquè ell vol la castració química per als pedòfils i els violadors.

Moltes mares, com que les forces de seguretat han matat més de mil persones aquest any ―amb un augment d’un 42% respecte del passat― i bàsicament han estat nois joves prefereixen pensar que el nou president els garanteix la vida del seus joves.

De debò creuen que amb armes al carrer moriran menys adolescents?

I és que cap exèrcit, mai, aconseguirà garantir els drets fonamentals de les persones als carrers. I cap Bolsonaro serà bo per al seu país.

¿Y mi calle pà cuándo?

A Andalusia, les dones del poble d’Algodonales, a Cadis, han versionat una cançó de la Jennifer López, que porta per títol El anillo.

Jo no tinc cap màster en contingut filosòfic sobre les lletres de les cançons de Jennifer López, però només de llegir aquesta, per veure les similituds amb la de les andaluses, he quedat esgarrifada. Com pot una dona cantar aquestes animalades? Això ven? O, no ho entenc, o potser el seu cos també hi ajuda... Quant de masclisme! La protagonista és una noia que veu en ell infinites qualitats, tan ridícules com tractar-la com una princesa (que no sé ben bé a què vol fer referència, potser li posa una corona i un mantó d’ermini quan la porta de passeig agafant-li la mà...), que ell és tota la seva força (perquè ella no en té cap), sembla que l’identifiqui en la funció de «papi» (però amb això ja no m’hi vull posar per si hi ha alguna cosa estranya... ), sempre li dóna tot allò que li demana... (suposo que inclou la lluna en un cove). I quatre o cinc ratlles més avall d’allò que vol ser un vers, li pregunta: ¿Y el anillo pà cuándo? Jo entenc que vol un anell de promesa com a símbol de pertinença però que aquest no arriba. No havíem quedat que li dóna tot i que la tracta com una princesa?

Em sap molt de greu perquè aquesta cançó, estic segura que sense ni pensar-la, hi ha moltes noietes, o dones que la canten. A part dels noiets o senyors. Sort que la filosofia torna als currículums acadèmics! Potser s’arreglarà alguna coseta...

Bé, les senyores andaluses n’han fet una divertida versió reclamant per al seu municipi, i amb ganes de fer-ho extensible a tots els que si vulguin sumar, canviant el títol i la lletra: ¿Y mi calle pà cuándo?

Elles són ben conscients que als carrers d’Andalusia ( i al país en general), les dones no tenen els carrers dedicats que es mereixen. La seva lletra (tot i que elles no poden pagar intel·lectuals com la Jennifer López per no fer el ridícul), té un alt contingut reflexiu i un clar objectiu reivindicatiu: ¿quan, les dones, podran tenir els carrers dedicats que es mereixen?

«Y pasa una cosa/ estoy muy cansada/ de ver tantos nombres/ de ilustres personas/ y que sean todos hombres. Hay muchas mujeres/ que se lo merecen/ y se preguntan:/ ¿Y mi calle pà cuándo?

A part de la tornada, citen grans dones que es mereixen carrers i no en tenen i reflexionen sobre la necessitat d’actuar perquè els facin cas.

Aquestes, entre d’altres, són cançons que mereixen volar per les xarxes i canviar consciències.

En aquest sentit, un institut d’Andalusia també ha endegat un projecte #merezcounacalle per fer propostes reivindicatives als ajuntaments.

I és que les iniciatives reivindicatives feministes, com les dues esmentades, són imprescindibles per intentar encalçar la paritat.

Exigim les fotos dels puters

La ministra Valerio és despistada o justeta o borni. I per això li han colat «un gol» en diu ella. El seu departament ha donat el vist-i-plau a la constitució d’un sindicat per a treballadores sexuals. OTRAS, en diuen. Quanta repugnància! Però jo no me la crec. Jo no sé si el pot de melmelada que tinc a la nevera està mig ple o mig buit, sé que per dos dies me’n queda. Però sí que sé si, per casualitat, hi tinc un gall d’indi de Nadal amb les seves prunes, patatetes... a punt per ser engolit.

I a ella, se li ha fet malbé el gall d’indi perquè no sabia que li tenia. Quanta incompetència!

No és el govern de Sánchez, feminista? No n’és ella? Diu que ha tingut el disgust més gran de la seva vida professional. Au, va! I el que és pitjor: la prostitució és legal a Espanya? En Sánchez diu que no i com que el gol ha estat de campionat i ja tenien el sindicat al BOE, ara diu que ja ha iniciat la impugnació. Veurem!

El cas és que aquesta notícia ha donat peu a parlar del lèxic emprat per a suavitzar els termes de la prostitució. Clients són els individus que van a comprar mitjons a El Corte Inglés. Els que busquen putes per a satisfer els seus instints, són puters. Les prostitutes no són culpables, com en alguns blogs, articles, fòrums... podem llegir. Són víctimes! Perquè la prostitució, encara que hi hagi homes a qui els costi d’acceptar, implica submissió, vexació i humiliació. I en la majoria dels casos, allò que indueix a les dones a prostituir-se és la misèria. I qui la fomenta, no és la víctima, sinó el puter que la sol·licita.

I ja està bé de posar fotos de les dones agredides als articles que parlen d’agressions sexuals. A vegades també surten talons d’agulles de sabates de luxe. Quina barbaritat! David Bollero a Público exigeix que a partir de ja, els diaris comencin a publicar en primera pàgina les fotos reals dels puters que han agredit a les seves víctimes. Ni que no les posessin a primera pàgina, no seria una mesura dissuasiva i per tant favorable?

En el mateix article, Bollero ens explica que quan vivia a Madrid, hi havia un solar abandonat on els puters hi aparcaven per anar a buscar sexe pagat. Però es veu que va durar poc, el pàrquing. A algú se li va ocórrer de pintar a les parets els números de les matrícules dels cotxes que aparcaven allí...

Segur que la iniciativa no va aturar els puters, però al menys, segur que els va incomodar.

No podríem provar si posant les fotos dels puters o dels agressors sexuals al costat de la notícia, es reduiria el número de víctimes? Què costaria? Ni que només se’n salvés una, de vida, no valdria la pena?

I és que les paraules cal utilitzar-les, especialment quan es tracta de delictes, per descriure la realitat, no per desvirtuar-la.

Dolors Sellés i Badia

Va néixer el maig de 1952 a Arenys de Munt. El pare era
administratiu i la mare es dedicava a la casa i als fills.
La Dolors va ser la gran de vuit germans i ajudava la mare
amb els més petits. Va començar la primària a les Dominiques
d’Arenys de Munt, però al pare li va semblar que aprendria
més a l’escola pública i la va traslladar de col·legi. Com que la
va veure esparpillada, va decidir que havia d’estudiar. Però no
volia que fes Comerç perquè li semblava que no li serviria per
a gaire res. Per aquest motiu li va proposar de fer el batxillerat
radiofònic.
El batxillerat radiofònic va ser creat per l’Institut Nacional
d’Ensenyança Mitja a Distància. Era un programa de lliçons
radiofòniques emès a Espanya i a països amb un considerable
nombre de possibles estudiants de llengua castellana. Des del
curs 1963-1964, en què va començar, fins al 1971-1972 va
tenir un total de 39.000 alumnes oficials amb monitor —que
s’agrupaven en centres reconeguts per poder impartir aquest
batxillerat—, i 79.000 alumnes lliures. Aquests, com la Dolors,
rebien a casa el material: discos i quaderns, seguien les
lliçons per ràdio i s’examinaven en centres oficials. L’edat
mitjana d’aquests estudiants va ser de 19’8 anys. I la mitjana
d’aprovats va ser del 69’5 per cent. A partir dels vint anys, i
encara més dels trenta, les notes eren més bones. Els estu-
diants havien de subscriure’s, pagant la quota corresponent a
la revista Bachillerato RTV, la qual incloïa els guions didàctics
i el material gràfic adequat. Cada dia havien d’escoltar les
emissions didàctiques i fer els exercicis. Cada mes havien de
fer un exercici de comprovació de cada matèria i els havien
d’enviar al Centre Nacional al qual estaven adscrits per ser
corregits i qualificats. I en acabar el curs, s’havien de personar
en aquest centre per fer l’examen final.
A casa de la Dolors hi havia una ràdio i li van comprar
els llibres per poder seguir les classes. Al matí, feia el mateix
horari com si hagués anat a escola. Però aquell sistema no
era pràctic del tot i el pare la va enviar a la tarda a Arenys de
Munt a fer classes amb una professora particular. I per lliure
va fer primer i segon de batxillerat. Es va treure els dos cursos
amb notables i excel·lents. Llavors va tenir la gran sort que a
Mataró van obrir un institut mixt. En aquells temps, portava
el nom d’Alejandro Satorras. Va ser el primer centre d’ensenyament
secundari públic que hi va haver a Mataró i a tota
la comarca del Maresme, després de la guerra civil espanyola.
En aquest institut va fer tots els cursos de batxillerat, fins a
sisè, i el PREU. Ella, com que volia estudiar Biologia, va fer el
batxillerat científic. A la seva classe, d’uns quaranta en total,
només hi havia unes deu noies. Aquestes tenien més tendència
a estudiar la branca humanística.
Finalment, va començar a estudiar Magisteri a la Normal
de Barcelona. El primer curs es va instal·lar a casa d’una senyora
a dispesa, però després va continuar els estudis, anant
i tornant cada dia des d’Arenys de Munt. Va pertànyer a la
primera promoció que va poder fer especialitat en ciències i
matemàtiques. Van ser tres anys d’estudis teòrics amb poques
pràctiques. A ella, li agradaven especialment la botànica i la
zoologia. Tanmateix, va treure molt bones notes de totes les
assignatures.
En acabar, va anar a la Delegació d’Ensenyament a buscar
plaça i en va aconseguir una d’interina a l’Escola Pública Comarcal
d’Arenys de Munt.
Era l’època de l’EGB i va tenir uns quaranta alumnes entre
nens i nenes. Es treballava per fitxes, però ella feia fer a cada
alumne una llibreta individualitzada i els posava els deures
segons les necessitats que cada un tenia. Cada vespre els ho
corregia i cada dia, a classe, els feia llegir a tots.
El problema que més la va empipar va ser la necessitat que
tenien els nens d’anar al lavabo. Com que eren petits, entre cinc
i sis anys, per llei, podien anar al lavabo sempre que ho demanaven.
A la Dolors, aquell anar i venir li destarotava molt la
classe i va buscar una solució. Amb cartró es va fer un semàfor
de dos colors: el verd i el vermell. Quan un nen volia anar al
lavabo, no ho havia de demanar en veu alta i destorbar tots els
altres, només havia de posar el semàfor en vermell i, mentre
ell anava al lavabo, no hi podia anar ningú més. A la Dolors,
no li agradava que els nens hi volguessin anar acompanyats i
es quedessin a perdre el temps. Només quan el nen tornava i
posava el semàfor en verd, es podia aixecar un altre nen per
anar-hi. Aquest sistema va durar-li una temporada, fins que li
van espatllar l’invent de tant fer-lo anar amunt i avall. Amb
tot, havia aconseguit que els nens no es quedessin a perdre
l’estona fora de classe perquè sols, ja no s’ho passaven tan bé.
Durant aquest curs també es va preparar les oposicions i les
va aprovar en la seva especialització: ciències i matemàtiques.
Llavors li van donar en propietat, de forma provisional, la plaça
de l’escola pública d’Argentona. Li va tocar fer primer de
primària perquè era el curs que ningú no agafava i ella havia
estat l’última d’arribar. S’hi va estar sis anys.
Amb aquells nens i nenes es va decidir per implantar un
mètode global de lectura de l’Editorial Casals. Li va agradar
molt i va anar molt bé per als alumnes. Els més bons, per Nadal,
ja havien après a llegir. No els feia llegir per síl·labes, sinó
per paraules.
Mentre era a Argentona, va anar a Barcelona a completar els
seus estudis. Va fer el curs pont i quart i cinquè de Pedagogia.
Si tenia temps, agafava l’autobús en acabar les classes de la
tarda; però moltes vegades havia d’agafar un taxi fins a l’estació
de Mataró i, des d’allí, amb el tren fins a Barcelona. Quan
sortia corrent, els seus alumnes —que llavors es quedaven a
fer una hora més de permanència al centre i era pagada—, la
saludaven des de les finestres.
A la Facultat de Barcelona hi va conèixer l’Agustí Angrill,
que estava fent un curs de Teologia. Ben prompte van ser parella,
es van prometre i es van casar. L’Agustí era de Solsona, on
vivia i treballava. La Dolors va presentar-se al concurs de places
i per una errada en la paperassa, no va poder aconseguir la
de Solsona. Li va tocar d’anar a Oliana, on va estar dos anys.
A Oliana ja va començar a fer les classes en català. I també
hi va introduir una altra novetat: com que la mestra i els nens
havien d’escombrar la classe, els va acostumar a portar unes
sabatilles a l’escola i, així que arribaven, per no embrutar la
classe amb les sabates, se les canviaven.
Ella comprava el material que li semblava més escaient i
necessari amb els diners del pressupost de l’escola. Per als més
petits, com que havia llegit que els jocs de cosir els ajudaven
molt a desenvolupar una bona psicomotricitat, va adquirir
material per cosir. Eren uns cartrons amb uns foradets i, amb
una agulla llanera enfilada, havien de fer passar el fil per cada
un d’ells. Amb aquest exercici aprenien a dominar el canell i,
en el moment d’escriure, eren més precisos a l’hora de controlar
la mà per fer les lletres. Per completar aquests aprenentatges
també va comprar jocs per botonar i desbotonar i per fer
llaços. Era el material del mètode Montessori, que en algunes
escoles s’havia posat de moda.
El Montessori era un mètode educatiu ideat per la doctora
italiana Maria Montessori a principis del segle XX. Inicialment
s’havia concebut per a nens amb discapacitats mentals,
però a partir de 1907 també s’havia començat a utilitzar amb
la resta de nens. Aquest mètode posa molt d’èmfasi en el desenvolupament
global de l’infant i el situa, amb molta llibertat,
en el centre del procés educatiu. Pretén formar-lo no sols
en l’aspecte intel·lectual sinó també ajudar-lo a créixer com a
persona. Actualment s’utilitza a milers d’escoles de tot el món.
La Dolors organitzava aquestes activitats més lúdiques a la
tarda.
Quant a la lectura, va seguir amb el seu mètode de llegir per
paraules; però també es va ajudar de les síl·labes perquè alguns
pares ajudaven igualment des de casa.
Així mateix, s’havia fet unes lletres amb paper de vidre i les
havia enganxades a una cartolina. Llavors, als nens més petits,
els les feia repassar amb els dits perquè, abans de posar-se a
escriure, ja sabessin quina direcció tenia cada lletra.
A més, havia comprat unes pelfes i uns punxons i els feia
repassar les lletres tot fent foradets al voltant del contorn de
la lletra. A vegades, també els feia pintar per dins les lletres.
Totes aquestes tècniques li resultaven molt útils a l’hora de
posar-los a escriure les lletres i paraules.
Als grans, els explicava tot el que podia i els posava molta
feina. Ella no volia que ajudessin els més petits perquè volia
que treballessin per ells. Els posava tanta feina que no els quedava
pas temps per ajudar els petits. Les assignatures que més
potenciava eren les llengües i les matemàtiques.
Per guanyar temps, algunes vegades, els havia deixat la guia
de correcció perquè s’ho fessin ells mateixos.
Durant el primer curs a Oliana, la Dolors va tenir la seva
filla, la Núria. Ella, si podia, baixava a casa als migdies per
veure la nena, però majoritàriament s’havia de quedar a Oliana.
A la cuina de l’escola solia fer-se el segon plat. Però el primer
se l’emportava preparat de casa. Els nens li solien arribar
abans d’hora a l’escola i, si algun es barallava, ja la cridaven
per solucionar el problema.
Normalment ella anava a ajudar-los, però alguns dies, quan
feia bo, també ho aprofitava per caminar una mica pels voltants.
Amb aquests alumnes, la Dolors va fer un munt d’activitats.
Per exemple, van col·laborar, amb uns murals molt elaborats
en un monogràfic sobre Gaudí que es va fer a Ogern.
També els va fer assajar obres de teatre. La més reeixida va
ser Les armes de Bagatel·la, de Joaquim Carbó. Bagatel·la és
una ciutat imaginària allunyada dels problemes de les guerres
i els conflictes més punyents. Cada alumne va representar una
feina típica de totes les comunitats: forner, llenyataire, carnisser…
Cada un d’ells treballa de gust i lliurement, sense oblidar
les seves responsabilitats.
També els va ensenyar a cantar algunes cançons i, a final de
curs, preparaven el festival corresponent.
Amb les manualitats que els va ensenyar a fer amb pirogravat
de fusta i flors de paper, també van col·laborar en una
exposició de treballs manuals a la Seu d’Urgell.
Després va demanar plaça a Solsona i la hi van donar per
dos anys. Va anar a Setelsis i va fer socials de setè i vuitè.
Amb els de vuitè, va guanyar un premi de la Generalitat per
un treball sobre Catalunya. Els diners que li van donar, els va
repartir entre els alumnes de vuitè perquè es poguessin ajudar
a pagar el viatge de fi de curs.
A Solsona, hi va trobar molts més alumnes que no tenia a
Ogern i les classes eren més sorolloses. Però la feina era més
concreta perquè només feia un curs. A Ogern era tot molt més
tranquil, però hi havia més feina. De fer moltes assignatures
amb pocs nens, va passar a fer un sol nivell amb més nens.
Del que va estar més contenta, va ser de poder estar a prop
de casa i poder tenir cura de la seva filla. També li va agradar
molt tenir nous companys i tan bons col·laboradors en tot.
A Solsona, també va guanyar un premi de la Generalitat i
el va anar a recollir acompanyada del mestre Jaray (que ja hem
vist).
A la Dolors, fer socials li va agradar molt i, com que l’inspector,
el senyor Baiget (que ja hem vist), li ho havia aconsellat
—que impartís aquesta matèria de cara a poder estar a punt
per quan sortissin les places d’accés a institut— s’hi va esmerçar
tant com va saber.
Quan es va acabar de fer la segona etapa a primària, la Dolors
ja tenia tots els mèrits necessaris per poder fer l’accés. En
aquells moments tenia la diplomatura en EGB, la llicenciatura
en Pedagogia i el títol de català. Es va presentar i li van donar
la plaça de ciències naturals a l’Institut Francesc Ribalta de
Al laboratori de l’Institut Francesc Ribalta de Solsona.
Solsona. Va estar molt contenta perquè l’assignatura de ciències
l’apassiona.
Ja a l’Institut, va preparar diferents crèdits variables dels
que es feien a la nova ESO. De dos d’ells n’està molt orgullosa:
La Fauna del Solsonès i Botànica del Solsonès, amb el Joan
Coromines del Centre de Recursos i amb el David Guixé del
Centre Tecnològic.
El que més li va agradar van ser les classes de laboratori que
podia fer amb la meitat dels alumnes d’una classe perquè, en
aquells moments, es van fer classes B. Aquestes eren unes classes
pràctiques en què es podia atendre millor l’alumnat perquè
es dividien en dos grups.
Aquest canvi va ser molt important. Treballar per crèdits
era una manera nova d’ensenyar que li va agradar molt. A
més, sempre es va sentir molt ajudada pels seus companys de
departament. Després van anar desapareixent els crèdits variables
i es va tornar al llibre únic per a tot el curs. I les assignatures
optatives es van anar fent per trimestres. Ella va adaptar
els crèdits variables a assignatures optatives.
Més endavant va començar a fer molts cursets d’informàtica,
i es va introduir en les TIC, Tecnologia de la Informàtica i
la Comunicació.
Amb els canvis tecnològics, al mateix centre, també va poder
fer més cursets per tal de poder adaptar-se a la pissarra
digital, al moodle i als llibres digitals. La Dolors, amb els
trenta-vuit anys de carrera professional, va passar de preparar
material a mà i a màquina per als seus alumnes, a penjar-los
els deures a moodle. A més dels deures, també hi penjava els
continguts i les pràctiques de laboratori.
Als seixanta anys, el mateix dia del seu aniversari, es va jubilar.
Els seus companys li van fer un agradable comiat durant
la Festa Poètica que organitzen cada any abans de Nadal… i li
van regalar un viatge.
Actualment, com que no té gaire salut, s’ha de cuidar molt.
Va a la piscina, a caminar i a fer gimnàstica de recuperació.
Quan pot, també es troba amb els seus antics companys de
feina per fer un cafè o anar a dinar. Si està bé, també va a
les conferències de l’Aula d’Extensió Universitària i a alguna
sortida cultural.
Al sopar de la seva jubilació, en el moment que els companys li regalen el llibre
de records, amb textos i fotografies.

Es poden aguantar encara presidents masclistes?

Tot i representar una tragèdia i una òbvia i evident vergonya, es veu que sí. El president filipí, em fa pensar en el país del costat. No pas perquè aquest mandatari i alguns de l’altre país s’assemblin en el blanc de les ninetes dels seus ulls o en el negre del seus cabells, no. Sinó perquè poden dir bestieses contra les dones ( o contra qui sigui), i ningú no els farà dimitir.

L’última afirmació de Rodrigo Duterte, president de les Filipines, ha fet enfadar el món sencer. I no és del tot fàcil, perquè estan passant barbaritats arreu. Però tots seguim fent dinars de diumenge, intentem dormir i, de tant en tant, fins i tot, anem al cinema.

Ara, si algú és masclista i se’n vanta, perquè a més a més, s’és curt de gambals i amoral, com el tal Duterte, et pots posar en contra uns 6.000 milions de persones tirant a la baixa.

Duterte, en un acte oficial a Davao, a l’Illa de Mindanao, per justificar el terrible augment de les violacions en aquesta ciutat, va tenir els sants dallonsis de dir que «si hi ha moltes dones maques, hi haurà moltes violacions».

I em pregunto: ens estarà proposant d’esguerrar totes les noies boniques?

A veure, Duterte i tots els de la teva corda! El que cal és sancionar els violadors. Ja n’hi ha prou de fer culpables les víctimes!

Per si voleu acabar d’arrodonir el perfil d’aquest impresentable misogin, us puc explicar que al febrer d’aquest any va instar els militars de l’exèrcit filipí a disparar a la vagina de les guerrilleres comunistes perquè no poguessin procrear. No arriba ni al perfil d’homo sapiens.

Al juny, també en públic, va intimidar una noia perquè li fes un petó als llavis.

I temps enrere, va oferir quaranta-dues verges a cada turista que visités les Filipines. Ja n’hi ha prou, oi? Si tingués emoticones, n’hi posaria de molt escaients.

I tot això de les noies maques, seguint la línia de fer culpables les víctimes, ho va dir perquè Davao és una de les ciutats amb més casos d’agressions sexuals, amb un total de quaranta-dues durant el segon trimestre de 2018.

A Catalunya ―amb un total de seixanta-quatre ciutats―es denuncien dues agressions diàries. A Espanya, n’hi ha tres per dia.

Si la justícia fos justa, equànime, ètica, pietosa, comprensiva... i no parcial ni amoral, els polítics que diguessin bestieses, com a mínim, haurien de dimitir. I els casos de masclisme i altres injustícies anirien clarament a la baixa.

I és que si el que interessa, de veritat, és aconseguir justícia i dirigents dignes, per què no lluitem tots per una justícia justa?

Maroto malo

Sabíeu que en portuguès, la paraula «maroto» vol dir dolent. I jo crec que els seus pares van encertar-la. I si no mireu el titular que el Secretari General del PP, Javier Maroto, ens va regalar no fa pas gaires dies arran de l’agressió que va patir una dona per retirar llaços grocs al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

En una entrevista a RNE, es va expressar ens aquests termes: «¿Por qué las asociaciones feministas condenan cualquier tipo de agresión a una mujer excepto si es producida en el entorno del soberanismo catalán?»

I jo em pregunto, com deia el meu tiet: què tindrà a veure el tocino (la família és lleidatana i és nota), amb la velocitat?

Si toca parlar de feminisme, ho fem. I si toca parlar d’agressions, també. Tant a dones agredides com a agressores.

L’agressor va declarar que la dona, abans que ell li plantés plantofada, li havia clavat «una puntada de peu als testicles». I que li havia explicat ―segons declaracions del marit d’ella, de C’s― que els havia advertit que no llancessin els llaços a terra.

Bé, per més que un maroto tingui un càrrec de rellevància, com podria ser un secretariat general, si un no és rellevant, (perquè diu irrellevàncies) el càrrec deixa de ser rellevant.

Com passa també amb alguns dirigents polítics: si abans de saber la veritat, (o ja sabent-la) menteixen com bergants dient que la dona té el nas trencat i que necessita una operació, doncs... és delicte!

Però si a més a més, hi afegim que la dona, segons la informació recopilada per l’organització Endavant, l’endemà, va tornar a l’hospital per reclamar als metges que l’havien atès, que rectifiquessin l’informe mèdic (perquè pogués quadrar millor amb la versió de C’s), doncs jo crec que podríem parlar d’una prevaricació molt més rellevant. I la prevaricació és delicte. I és molt més rellevant si està en boca de dirigents polítics. Siguin masclistes o feministes. Tanmateix, si busqueu per les xarxes, aviat us adonareu que Maroto no destaca pel seu feminisme, sinó tot el contrari. Com quan va defensar a Rafael Hernández, portaveu del PP, per un comentari molt, molt masclista que va fer.

En fi, jo resumiria que tant el PP com Ciudadanos tenen per costum falsejar la realitat per adaptar-la a les seves necessitats. En tenim moltes proves en moltes noticies. Però que, a més a més, vulguin barrejar-hi el feminisme (essent bàsicament masclistes), perquè creuen que en poden treure rèdits polítics, encara els fa més irrellevants.

I és que si la «gimnasia» és «gimnasia» i no magnèsia, cal distingir perfectament entre feminisme i independentisme. Encara que potser caldria fer una estadística per saber quants masclistes poden quedar al PP més C’s i a l’independentisme. Seria interessant, oi?

Pilar Xixons i Ribalta

Nascuda a Su de Riner, al Solsonès, el 1951. El seu pare era
l’hereu d’una família de pagès, de petits propietaris, de
tarannà conservador i força tradicionals. Ella era la gran de sis
germans. El seu pare, com a hereu i pel costum, havia d’acollir
a casa seva, a part de l’àvia, la seva mare, i un germà i una germana
que havien quedat per vestir sants. En total, eren onze
i hi havia molta feina. La Pilar, com a gran que era, i nena
—darrere seu tot eren xicots fins que, al final, va néixer una
altra nena—, havia d’ajudar la seva mare.
A Su, un poble molt petit, no hi havia escola i el rector,
mossèn Genís Pallarès, feia classes per a tota la quitxalla, a la
rectoria. Ho feia desinteressadament, però amb dues condicions.
A ell li agradava moltíssim d’anar a caçar i si la jornada
de caça es presentava en dia laborable, llavors no hi havia classe.
Tampoc n’hi havia quan ell, pel seu magisteri, havia d’acudir
a reunions o actes de caire religiós. Amb tot, els divendres
de mercat a Solsona, també solien ser dies de festa.
Quan la Pilar va començar a anar a classe amb mossèn
Genís, ja sabia llegir. Aquesta condició era imprescindible per
poder accedir a aquestes classes. A la Pilar, li’n va ensenyar
la seva àvia. No en sabia gaire, de llegir, la dona, però s’hi
esforçava molt per poder ajudar la néta i perquè tenia molta
inquietud per aprendre.
L’aprenentatge de la Pilar va ser totalment especial. Únic.
L’àvia, com podia, a la vora del foc, amb els esmolls, li dibuixava
amb cendra cada una de les lletres que ella sabia. I
les hi feia repetir fins que se les sabia de memòria. Després,
amb unes quartilles que es deien Beceroles —nom dels llibres
per aprendre les lletres o els primers rudiments d’algun art o
ciència—, els pares ja la van ajudar a llegir síl·labes i paraules.
Quan va arribar a l’escola, però, encara havia d’aprendre a
escriure.
A casa, la Pilar, per poder practicar la lectura, hi va trobar
alguna enciclopèdia, pocs llibres i alguna revista, com el
fulletó de la parròquia El pan de los pobres o Selecciones del
Reader’s Digest.
Reader’s Digest és una revista mensual dels Estats Units,
fundada el 1922 pel matrimoni Wallace. El marit havia tingut
la idea de reunir en un sol volum una mostra dels seus articles
favorits, escollits de totes les publicacions mensuals que
ell solia llegir. En feia un resum sense alterar-ne el contingut
bàsic. Va proposar el seu projecte a deu grans editors dels Estats
Units i ningú no li va acceptar. Llavors, ell i la seva dona
van enviar 5.000 cartes —entre familiars, amics, coneguts,
veïns…—, sol·licitant tres dòlars per la subscripció anual de
la revista. Dels 5.000, 1.500 van acceptar la proposta i amb
4.500 dòlars van començar la publicació de la revista al soterrani
d’una casa. La revista tenia trenta articles, un per a cada
dia del mes. Amb set anys va aconseguir 290.000 subscriptors.
I es va convertir en un dels fenòmens editorials més importants
a nivell mundial. El 1940 en va sortir la versió castellana. Els
continguts de la revista s’adaptaven a cada país, segons la seva
cultura. Actualment, tot i que ha baixat moltíssim el seu nombre
de lectors, encara té trenta-una versions i es publica en
disset llengües diferents.
Aquesta revista, a Catalunya, es rebia en moltes cases, com
a ca la Pilar.
Mossèn Genís era jove i sempre estava molt disposat a ensenyar
als seus alumnes moltes coses fora de programa. El més
rellevant per a ella va ser l’aprenentatge del català en una èpo-
ca en què estava prohibit a les escoles. Ell els feia estudiar les
taules de multiplicar i el catecisme en català. Els portava la
revista L’Infantil del Bisbat de Solsona i els ensenyava a cantar.
Ella i els seus companys s’ho passaven molt bé a les seves
classes.
L’hora del pati no era mai cap hora concreta ni tampoc no
tenia un final definit. Quan els venia la gana solien marxar a
casa a buscar el pa i xocolata típic de l’època i, algunes vegades
s’endarrerien en tornar. Llavors sí que mossèn Genís els
renyava. Però també ho havien de fer els pares perquè molts
dies, en tornar, es quedaven jugant pels boscos i havien de
sortir a buscar-los.
A la classe, hi havia la típica estufa de llenya. La portaven
els pares a la rectoria i els alumnes, el dia que se’ls acabava,
per pujar-la fins a l’aula, solien fer una cadena i es passaven els
tions de l’un a l’altre. Els més grans feien la feina i alhora s’ho
passaven bé. Les hores de classe no eren massa estrictes.
De càstigs físics no n’hi va haver mai; tan sols alguna estirada
d’orella. La Pilar, com que era molt xerraire, algunes
vegades era expulsada de la classe. Llavors, una amiga seva
també es portava malament i es feia expulsar. Quan les dues
es trobaven a fora, aprofitaven per escapolir-se cap al campanar.
Soles tenien por, però acompanyades s’hi atrevien. Aquell
campanar era força perillós i haurien pogut prendre mal. Però
jovenetes com eren, no veien tant el perill. Els xicots s’arriscaven
més perquè volien tocar la campana i, com que el pes els
vencia, un cop de campana els hauria pogut tirar pel finestral.
Nenes i xicots, tots, quan eren dalt del campanar, cridaven a la
gent que passava i es feien notar. La Pilar i la seva amiga, tot i
ser hora de classe, també es posaven en evidència fent els crits
tan forts com podien.
Si l’amiga no sortia, la Pilar es quedava amb l’orella empegada
a la porta per poder saber què deia mossèn Genís d’ella.
A l’escola, pràcticament, s’hi passava el dia. Els dies que el
mossèn tenia cacera o exercicis espirituals, ella i les seves companyes
anaven igualment a la rectoria i la germana del rector
els ensenyava a cosir.
La Pilar també va enganxar la llet del Pla Marshall. A Su,
com que tothom tenia vaques, no bevien la llet a l’escola. El
mossèn feia portar una bossa de roba a cada alumne i, el dia
que tocava, els la posava a les bosses. N’hi havia per a tot el
poble. Els que no tenien canalla aprenent, també tenien la seva
bossa i el mossèn també els l’emplenava. La canalla l’ajudava en
tot el procés de repartiment. No sols per a la llet en pols sinó
també per a la distribució de pasta de sopa.
Després, la Pilar va passar a anar a classes amb el mestre
Puig. Aquest senyor havia estat contractat particularment
per una família molt benestant, els de la Serra de Su, perquè
tenien molts fills. El tenien a dispesa, però ell els va demanar,
per ajudar-se econòmicament, si en acabar les classes dels
seus fills en podia fer per a altres alumnes que el paguessin.
No sols li ho van permetre sinó que, a més a més, van tenir
molta paciència amb tota aquella canalla. La mestressa va
donar bones mostres de tolerància perquè fins se li amagaven
al rebost o sota els armaris.
Un dia, fins i tot, es van amagar tots a la furgoneta i un fill
de la casa la va engegar. No va passar res perquè estava parada
dins del garatge. Però podia, ben fàcilment, haver estat a fora
i la trapelleria s’hauria pogut complicar força.
D’aquella època, potser el pitjor, per a la Pilar, va ser el
fred. Ella només podia portar mitjons llargs de llana i les cuixes
se li gelaven. A més, en aquells temps no hi havia roba com
la d’ara, que no deixa passar ni el vent ni el fred. Ella tenia
jerseis de llana gruixuda, però el vent s’hi escolava pels forats.
Als onze anys la van enviar a les Monges Carmelites de
Moià. Els de casa seva, especialment la mare, volien que li
ensenyessin bones maneres —«modales», deien—, és a dir, urbanitat,
a cosir i una mica de lletra. Però la lletra quedava en
últim terme, era com una decoració més. El que més els importava
era que se’ls fes una senyoreta amb bones maneres, una
mica més refinada del que la tenien. El mossèn els havia dit
que era molt llesta i que l’havien de fer estudiar. I es van moure
i van trobar aquestes monges que concedien unes beques a les
noies que les podien aprofitar. No ho tenien tot pagat, però cobraven
poc. Els ensenyaven «de lletra», a canvi de petits serveis
com parar taula o bé assecar plats, gots i coberts de les més
grans, que fregaven. A la mare, el que més greu li va saber, va
ser que no l’ensenyessin a cosir.
Com que ja tenia l’edat i els coneixements, sense fer l’ingrés,
l’hi van convalidar.
Aquí només s’hi va estar un any. Després ja la van enviar
a la Residència El Carmel, a la Bonanova de Barcelona, que
també era de Carmelites. En aquells temps, el carrer de la Residència
encara no estava ni asfaltat. Eren poques nenes, unes
quinze, i les monges eren una mica velletes, però estaven com
en família i s’ho va passar molt bé. Fins i tot, hi havia un galliner.
S’hi va estar fins a sisè de batxillerat.
Per fer el PREU, va resultar que una família de Barcelona,
que pujava a estiuejar a Su necessitava una noia per tenir cura
dels seus tres fills a la tarda. Li van oferir la feina a la Pilar, a
canvi d’habitació i menjar i una mica de diners. S’hi va instal·
lar i va combinar els seus estudis preuniversitaris a l’Institut
Verdaguer, a la Ciutadella, amb portar els nens al parc, fer-los
fer els deures i fer-se’n responsable a la tarda. La Pilar era molt
decidida i treballadora i això va propiciar que la relació amb la
senyora de la casa fos molt bona. A ella no li tocava planxar,
però si veia que la roba estava endarrerida, s’hi girava i també
la feia passar. Per aquest motiu, la mare dels nens, si sabia que
ella tenia algun examen, no sortia amb les seves amigues per
la tarda i la deixava estudiar.
Quan tornava a casa per les vacances, la seva àvia seguia
amb aquelles ganes d’aprendre i li va venir la dèria de saber
quatre paraules de francès i li demanava a la néta que li fes
aprendre les més necessàries.
Per al curs següent, la Pilar no va poder anar a fer Magisteri
a la Normal, perquè a la tarda encara tenia cura d’aquells
nens. Per aquest motiu, es va matricular a l’escola Blanquerna
de Barcelona. Perquè podia fer tot l’horari pels matins. Li
resultava més car, però podia treballar i amb la mica d’ajuda
dels pares, se’n sortia bé.
Hi va fer els dos cursos teòrics i després va passar a fer
les pràctiques a les Teresianes del padre Poveda, que estaven
instal·lades a la Meridiana. Les monges eren seglars i a l’escola
només hi havia nenes. Li va tocar una tutora molt rància que
li deixava tota la feina a ella sola.
L’any següent va passar a treballar a l’escola privada Horitzó,
prop de l’Hospitalet. Era una escola de barri que tenia
la particularitat de seguir el mètode de Célestin Freinet, el seu
ideòleg. És una pedagogia renovadora, activa, popular, oberta
i anticapitalista. El que propugna és una escola per al poble,
per a la classe treballadora. Amb uns interessos populars, amb
democràcia interna i una cultura democràtica i participativa.
Sense imposicions externes. Sense la domesticació de l’escola
capitalista i sense notes d’obediència.
En aquell projecte, l’alumne era qui decidia quan feia i com
feia les diferents matèries. Un problema dels mestres, era consensuar
amb els alumnes perquè acceptessin de fer les llengües i
les matemàtiques. Solien escollir primer les matèries de plàstica.
Com que la Pilar era jove, ho va veure com una contribució
a una labor social. Però els pagaven poquíssim dient-los que
havien tingut la sort de ser escollits per aquella missió.
Quan es va adonar que s’aprofitaven d’ella, va plegar. Com
molts d’altres mestres que també van seguir el seu mateix pro-
cés. A Horitzó, la Pilar hi va coincidir amb Àngel Colom que
després seria diputat al Parlament de Catalunya i secretari general
d’ERC. També hi va fer coneixença amb Tessa Calders,
filla de Pere Calders, a qui ella no coneixia per culpa de l’exili.
Era una noia molt senzilla i molt divertida.
Quan va marxar d’Horitzó, va voler tornar cap al Solsonès
i va trobar feina a les Monges Carmelites de Cardona. Per tenir-
ho més fàcil, se’n va anar a viure amb una cosina seva que
era molt jove però que s’havia quedat vídua i amb un nen. Les
dues s’ajudaven i van estar molt bé.
El canvi que va trobar, va ser molt gran. A les Monges només
hi havia nenes i tot era molt més formal i reglat. La disciplina
també era molt més estricta. S’hi va estar dos anys i va
fer primer i segon de primària.
Llavors va decidir de passar-se a l’escola pública i es va
apuntar a les llistes. Li va tocar d’anar d’interina a Súria. Es va
estar dos anys més a l’escola pública de Salipota. Hi va estar
molt bé i va trobar que era un bon barri. Si feia molt fred, hi
havia una bona mare que, a l’hora del pati, li portava un cafè.
Al cap de dos anys més, es va casar amb Felip Vendrell, hereu
de pagès i escriptor reconegut del Solsonès. Se’n va anar a
viure amb el seu marit, a la casa pairal de Sant Ponç.
Llavors, va demanar trasllat a Cardona, es va presentar a
les oposicions, les va treure i va guanyar la plaça de Cardona.
Quan ho va tenir tot organitzat, va començar la seva etapa de
maternitat. I va tenir una filla, la Cèlia, i un fill, l’Alguer.
A Cardona, a l’escola de la Mare de Déu del Patrocini, s’hi
va estar trenta-tres anys. Fins que es va jubilar. Majoritàriament
va fer cicle inicial, que era el que més li agradava, però
també feia els grans si li tocava. Durant aquest període, també
va passar cinc anys dins l’equip directiu i va ser secretària.
L’ambient li agradava molt i s’hi quedava a dinar. També
s’hi emportava els fills. Les famílies també li van resultar molt
agradables. Amb tants d’anys, li va donar temps de tenir els
fills dels primers alumnes. I com que el primer record és el que
queda, solia equivocar-se amb el nom dels fills i els deia el nom
dels seus pares.
A Cardona va participar en moltes activitats extraescolars.
Es va dedicar especialment a la dels Pastorets, que es feia cada
any per Nadal.
Hi havia una mare, la Cristina Morera, que cada any preparava
uns Pastorets diferents adaptats a la canalla de l’escola.
Un any, els àngels podien ser del Barça i els dimonis del
Madrid; un altre any, els àngels volien estar prims i anaven al
gimnàs. Sempre eren molt originals i agradaven molt. Aquesta
mare en sabia molt. Tant, que alguns anys, fins i tot, havia
dirigit l’Innocentada de Manresa.
Dins de l’àrea de música, la Pilar també va prendre part
en el programa pedagògic «Sons i cançons». Un any es van
presentar al Concurs de Cançons a nivell de Catalunya i van
quedar els primers de cicle inicial. Com que li agradava molt la
música sempre ajudava la seva companya de música.
També va col·laborar al Concurs de Sardanes que se celebrava
cada any al Parc de la Ciutadella de Barcelona. El concurs
s’anomenava El país a l’escola. Cada curs, en un nivell o
altre, guanyaven algun premi.
Una altra de les activitats era la preparació del Ball de Bastons
amb els vailets i vailetes de l’escola.
Un any, per Pasqua, li va tocar de substituir una companya;
era el dia de parlar de la Vella Quaresma i de retallar-la.
Aquells nens i nenes no la coneixien. I quan va tornar la seva
mestra i els va preguntar qui els ho havia ensenyat, li van dir
que la mestra era la Vella Quaresma. Deurien ser tan xics que
a ella la van veure gran i no van tardar gens a fer l’assimilació.
Raonaments infantils!
Fent llengua catalana, també li’n van passar algunes de divertides.
Un dia, els feia posar antònims i va començar per
«obert». I el més ràpid no va tardar gens a respondre-li «trebo
», molt convençut que l’encertava. Un altre, a punt de sortir
un dia que feia fred, li va dir: «espera que m’abrotx».
El Carnaval, a Cardona, també se celebrava molt i ella sempre
ajudava a preparar les disfresses. Les primeres monges
potser no li havien ensenyat a cosir, però ella n’havia après.
L’Ajuntament pagava un grup d’animació infantil i els alumnes
feien una cercavila. Quan arribaven a la plaça feien balls i
danses. Tot això ho feien el divendres al matí i tota l’escola hi
col·laborava.
Quan li va tocar de jubilar-se, a la Pilar li van preparar una
festa molt emotiva. Ella ja sospitava que li preparaven alguna
cosa, però no podia imaginar-se tot el que van arribar a
fer-li. Van començar tocant la sirena, com si fos un simulacre
d’emergències. Tothom va sortir de les classes i, llavors, cada
classe li va llegir un text dedicat a ella. Després, el Claustre de
mestres li va cantar unes corrandes, que s’havien inventat, i
que reflectien els seus gustos i costums, la seva manera de ser
i fer.
Tots els mestres que sabien tocar un instrument ho van fer.
I alguns mestres, que mai no cantaven, aquell dia, dedicat a
ella, van cantar. També li van regalar una escola en miniatura,
feta de fusta. Amb les seves taules i cadires, la pissarra i un
munt de ninotets que portaven una foto petita de les cares tant
d’ella, com d’alumnes i de mestres. A més a més, li van fer un
còmic de la Mary Poppins. Van canviar la cara a l’institutriu,
li van posar la seva, i li van adaptar a ella. Tot plegat, molt
emotiu i molt treballat. Els pares tampoc no hi van faltar i li
van regalar diferents rams de flors.
Ara, la Pilar està jubilada i sempre que pot va a fer el cafè
amb els seus companys de professió. Li agrada molt la ceràmica
i, setmanalment, va a classes. També participa de l’Aula
d’Extensió Universitària assistint a conferències i participant
de viatges i excursions. Viatjar, li encanta! A més, col·labora
amb la Junta de l’Associació de Veïns de Freixinet.

Pere Jaray Montsonet

Va néixer a Albelda, a la comarca de la Llitera, a Osca. Era
el 10 d’agost de 1951. Als sis anys, la família, per raons
de feina del pare, es va traslladar a Almacelles. I aquell curs,
el Pere va entrar a l’Escola Apostòlica dels Pares Paüls, a Bellpuig.
Hi va estudiar intern durant tres cursos, fins als nou
anys. Encara no tenia l’edat per fer l’ingrés però, per la influència
d’uns amics del seu carrer, i amb el sermó del capellà, el va
voler fer i seguir estudiant el batxillerat. A casa no li van posar
cap objecció i van fer tot l’esforç necessari per poder pagarl’hi.
Va estudiar amb els Pares Paüls fins a segon de batxillerat.
En aquell internat estava completament prohibit moure’s
durant la missa. Un dia, durant la celebració, es va sentir un
soroll estrepitós i el Pere, sense ni adonar-se’n, es va girar cap
enrere a veure què passava. L’alumne delegat, encarregat de
vigilar els més petits, en acabar l’ofici, va dir als pares que el
Pere i d’altres s’havien girat. El càstig va ser escombrar i fregar
una escala de caragol que hi havia a l’internat, dos cops per
setmana, durant un mes.
A l’estiu del segon curs, el Pere va estar rumiant si continuava
o no amb els Pares Paüls, sense dir res a casa. Però a l’agost,
quan la mare li va començar a preparar la maleta, li va dir que
no calia que la fes, que ell no volia tornar als Pares Paüls. La
mare va voler esperar el pare per parlar-ne més seriosament
però, al vespre, quan va arribar, van decidir que continuaria
els seus estudis a l’Acadèmia Sant Antoni que hi havia al mateix
carrer on vivia la família, a Almacelles. Era l’única que
feia el batxillerat.
El Pere, amb tan sols dotze anys, va ser capaç d’entendre
que la manera de fer dels Pares Paüls no s’assemblava gens a la
seva. I la visió del món que li oferien, encara menys! Els estudis
a les escoles apostòliques com la dels Pares Paüls no eren reglats;
per aquest motiu, va haver de tornar a fer l’ingrés. Quan
van anar amb el pare a preguntar què havia de fer, li van dir
que no podria examinar-se fins a l’any següent. Però finalment
el van admetre i va poder examinar-se aquell mateix setembre.
Tanmateix ni el primer ni el segon que havia fet amb els
Pares Paüls no li van servir de res i va haver de repetir-los.
Llavors, els exàmens sempre eren lliures a l’Institut Provincial
de Lleida — des de 1978, IES Màrius Torres.
Va acabar sisè i va fer la revàlida. Després, a més de les
dificultats econòmiques, va tenir por de fer el PREU. A ell, li
agradaven moltes sortides professionals: Medicina (que s’havia
d’anar a fer a Saragossa), Enginyeria Agrònoma (que s’havia de
fer a València o a Pamplona) i Educació Física (que exigia una
prova d’accés i estudiar a Madrid). Aquesta última li agradava
especialment, però sabia que no l’admetrien per culpa d’una
prova que no aconseguia superar: s’havien de fer sis metres
d’alçada enfilant-se en una corda. I el Pere, com a molt, arribava
als quatre metres i mig.
A Lleida, podia fer Estudis Mercantils o de Magisteri. I va
escollir la segona opció. Va estudiar tres anys més a l’Escola
Normal de Lleida i va tenir el títol l’any 1972. Però l’expedient
de la promoció no s’aprovava fins al setembre. Immediatament
va demanar per començar a treballar de mestre interí. Li van
dir que s’havia d’esperar perquè hi havia molt poques places.
Llavors, el 24 de setembre, el primer dia de la Festa Major
d’Almacelles, li van telefonar de la Delegació per dir-li que
havia sortit una plaça de mestre de poble a Alfarràs. L’endemà
mateix va presentar papers i va signar el contracte per un curs.
Va ser una veritable experiència. Feia classes en un galliner de
l’alcalde habilitat com a classe. Però tenia molt bones condicions
higièniques i sanitàries; a més a més de calefacció. L’estufa
anava amb pinyola (pinyols d’oliva) i clafolla tot barrejat. El
pati era un terreny que hi havia davant, ple de clots i amb herba
—que en dues setmanes va quedar completament trepitjada.
El riu Noguera Ribagorçana els quedava a cent cinquanta
metres i ell el va utilitzar com a eina didàctica, tant per a les
matemàtiques com per a les ciències socials. Els feia tirar pedres
codines al riu i, segons els rebots que feien, multiplicaven
per tres o per quatre i dividien pels mateixos números. També
els feia mirar les plantes. Algunes vegades agafaven joncs i es
menjaven la part blanca. Tot, dins de la natura, era bo per
aprendre.
Dues setmanes després d’haver començat, va tenir el primer
ensurt seriós. Se li van presentar a la classe el director de l’escola
i l’inspector. Aquest pràcticament ni el va saludar i es va
posar a parlar amb els alumnes. Quan el director li va presentar,
tampoc no li va fer cas. Fins que li va demanar la programació.
El Pere no ho sabia, però havia de ser anual, bimensual,
quinzenal i diària. Ell va explicar que amb prou feines podia
fer la diària perquè tenia trenta-vuit alumnes i encara no se’ls
coneixia tots. Alguns encara no sabien ni llegir. L’inspector
va ser contundent i va dir-li que li deixava quinze dies per
fer-la. El director el va tranquil·litzar, quan l’inspector va ser
fora, dient-li que li deixaria la seva com a model. El Pere va
passar-se tota la setmana pràcticament sense dormir, copiant
i adaptant les programacions. A més, estava molt preocupat
perquè no sabia programar. Però ho va fer. Tot plegat va ser
força decebedor perquè, encara ara, espera que l’inspector li
vagi a buscar la programació.
El febrer de 1973 es va produir el que llavors en van dir el
«primer ‘paro’ tècnic» dels mestres de primària. Molts interins
com ell, els van recolzar. Reclamaven millors condicions,
millors horaris, menys massificació a les aules, millors condicions
higièniques, menjadors escolars, augment del sou… Només
va durar un dia i van aconseguir certes millores. Com a
conseqüència, a la primavera, els mestres interins també van
fer unes reclamacions a la Delegació i van demanar el recolzament
dels mestres amb plaça definitiva. Aquests no els van
voler recolzar perquè ells, en aquells moments, ja estaven més
bé. El Pere es va sentir dolgut i no va poder evitar dir-los que
la seva actuació era com donar-los una puntada al cul.
Al juliol, va haver de marxar cap al servei militar. Allí va
aprofitar per fer classes a alguns brigades i sergents. També al
fill del tinent coronel, que estava repetint quart de batxillerat i
havia d’assegurar-se d’aprovar perquè, si no, havia de passar a
fer l’EGB. El Pere feia treballar el xiquet i se’n sortia. El pare,
com agraïment, li va dir que si necessitava alguna cosa, li ho
digués. I el Pere va aprofitar per demanar-li dos dies de permís
per poder anar a Lleida a demanar plaça de mestre per al curs
següent. El tinent coronel, amb ganes d’ajudar-lo, li va concedir
una llicència des del dijous d’aquella mateixa setmana fins
al dimarts de la següent.
Quan va arribar a Lleida, l’administrativa de la Delegació
li va dir que si no havia treballat de mestre durant l’any, ja es
podia treure del cap aquella feina. Ell li va respondre que havia
estat «sirviendo a la patria», no pas per devoció, sinó per
obligació. El servei obligatori no comptava com a feina.
El Pere se’n va anar cap a casa per explicar-ho i el pare, tot
preocupat, li va dir que buscaria alguna influència per si podien
aconseguir-li una feina. El Pere no volia cap influència perquè
ell ja tenia els mèrits que es necessitaven per poder treballar.
Casualment, quan estava acabant el servei militar, es va posar
malalt un mestre de l’Acadèmia Sant Antoni, on ell havia
estudiat. El pare, en assabentar-se’n, va anar a veure el director
per explicar-li que el seu fill ja es llicenciava i que estava
sense feina. El van agafar de seguida i, als tres dies d’acabar
el servei a la pàtria, va començar a treballar com a mestre i
entrenador de voleibol.
Llavors va tenir al seu càrrec l’equip infantil de voleibol de
l’Acadèmia. Amb ell, el maig de 1975, l’equip va quedar campió
d’Espanya a Granada. Però com que ell no tenia titulació
d’entrenador, no va poder acompanyar els nois.
De resultes d’aquell campionat, es va haver de tallar el bigoti.
Els jugadors portaven les melenes una mica llargues i
ell tenia el bigoti que s’havia deixat durant el servei militar.
Jugadors i entrenador van fer una juguesca: si perdien, ell els
rapava al zero; si quedaven campions, ell s’havia d’afaitar el
bigoti. I va complir i se’l va tallar.
El dia que es va morir Franco es va tornar a deixar el bigoti.
El Pere sempre diu que el seu bigoti té tants anys com fa que
Franco es va morir.
A finals de juny de 1974 es va presentar a oposicions, les va
treure i, al setembre, ja va venir cap a Solsona. Quan el pare va
saber on li havia tocat, va considerar, per la llunyania i males
comunicacions, que era «on Crist havia perdut l’espardenya»!
I sort en va tenir el Pere que li deixés el seu cotxe, perquè la
comunicació era tan dolenta que s’hauria hagut de quedar els
caps de setmana a Solsona.
A l’Escola Nacional de Solsona, hi va trobar dos companys
de curs amb qui havia coincidit a Lleida. I més tard, va arribar
l’Àngel Llosada, que també havia estat company de Magisteri.
D’entrada ho va trobar tot molt diferent de les seves dues primeres
feines. A Solsona, hi havia més massificació, més nivells
diferents agrupats en una sola classe. I per acabar d’adobarho,
es treballava pel sistema de fitxes que, a ell, no li agradava
gaire. El Pere preferia el sistema de «centres d’interès» segons
les necessitats de la canalla. Per adaptar-s’hi, va anar alternant
els dos sistemes. Ell, per explicar matèria, escollia els moments
en què veia els alumnes més receptius, ni que fos l’hora del
pati.
Es va trobar que amb els mestres hi havia més contacte
gràcies a les reunions i, el tracte de tu a tu li va agradar molt
més. Va començar fent un grup de tercer i un de matemàtiques
de vuitè. Les matemàtiques, les ciències naturals i la física i
química eren les seves especialitats.
Es considera un mestre revolucionari en el sentit que intentava
buscar alternatives a les classes rutinàries. Podia agafar
els alumnes i emportar-se’ls a les muntanyes dels voltants per
estudiar l’erosió. Li agradava especialment portar-los a un indret
on es veien uns escorrancs erosionats per les aigües que els
permetien entendre aquest accident geogràfic de manera molt
visual. Ell volia que la canalla gaudís mentre aprenia. Això els
facilitava molt la comprensió i retenció dels coneixements.
També es va preocupar molt per l’esport. Per a ell, l’esport
és una altra forma d’educació. Donar valor a l’esforç i al sentit
de grup, per guanyar millor tots junts, són dos eines bàsiques de
qualsevol formació. Als seus alumnes, els feia córrer fins a la
Guàrdia Civil i després baixar per la carretera de Sant Climent.
Va tenir alumnes que encara ara corren i són esportistes
de primera línia, com Sancho Ayala.
Aquell any també va tenir la pensada de portar els dinou
alumnes de vuitè, com a viatge de final de curs, a Mallorca.
Va anar-hi amb la Maria Corominas (que ja hem vist en
aquest llibre) i amb un altre mestre de fora de Solsona. Les
nenes volien banyar-se a la platja amb el seu biquini i la Maria
no volia sentir a parlar de tal indumentària. El Pere, per
acontentar tothom, els va proposar de posar-se el biquini sota
el banyador i, en arribar a la platja —com que la Maria vigilava
els que estaven a la piscina i no podia patir per no veure-
les—, se’l podien treure i banyar-se amb biquini. I tot va anar
bé per a tots.
Anys més tard, amb la Pilar Bonvehí, van ser els primers de
portar els alumnes de colònies a Can Bajona.
El Carnaval de Solsona, força conegut i força disbauxat,
també li va portar algun problema. Alguns dels mestres
d’aquell curs van tenir com «mals pensaments» d’ell perquè
va voler participar-hi. No es va perdre cap acte i va sortir a la
revista que es publicava a Solsona vestit amb una temptació.
També va portar el Carnestoltes el dia de l’enterrament.
En el terreny personal es va integrar ràpidament a Solsona.
Va saber adaptar-se i es va sentir ben acceptat.
Quant a la seva didàctica, sempre ha distingit molt bé entre
ensenyar i aprendre. Ha valorat molt les actituds dels alumnes
—més que les notes—, i sempre ha tingut en compte les seves
possibles capacitats.
Els primers anys a les «Nacio» —com en deien llavors—,
encara es treballava poc amb mestres paral·lels. Es va començar
a fer en moments puntuals com, per exemple, per a la revisió
dels programes educatius. Quan Inspecció ja enviava programacions
de conceptes.
Un altre dels aspectes de l’ensenyament primari de Solsona
que li va agradar molt va ser el de treballar les tradicions locals:
el ball de bastons, els gegants, la música…
De Solsona, també en destacaria el fet d’haver donat molta
importància a l’associacionisme. Això sempre l’ha animat a
participar en la vida de Solsona i, en definitiva, a integrar-s’hi.
El problema més gran que va trobar a l’escola pública* va
ser la inestabilitat del professorat. Cada curs hi havia canvis
de professors. Quan l’escola pública va aconseguir una certa
estabilitat, a nivell educatiu, va assolir uns estàndards molt
envejats.
Quan ell hi va arribar, en deien encara les «Nacio», amb un
to molt despectiu; però al cap de pocs anys va arribar a ser una
escola molt ben considerada a nivell de Catalunya. Els mestres
que hi arribaven de fora, tot i ser coneixedors de l’alt nivell de
l’escola, es quedaven realment sorpresos per tot aquell munt
d’activitats extraescolars que s’hi feien, i que li permetien gaudir
d’aquella reputació. Feien teatre, música, sortides culturals
de tota mena —viatges, excursions, colònies—, celebraven totes
les festes locals amb activitats adaptades i la cirereta era
el festival de final de curs. Tan emocionant que, fins i tot, en
alguns moments feia posar la pell de gallina.
A Solsona, el Pere va conèixer la Claustre Moncunill, de
Castellar de la Ribera, que estava treballant al parvulari Parvum.
Van començar el seu festeig i quan, l’estiu de 1978, li van
donar plaça definitiva a Solsona, el desembre del mateix any,
es van casar. L’any següent va néixer la seva filla Eva i, sis anys
més tard, el seu fill David.
A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, a Setelsis
ja es feien les sessions d’orientació escolar a vuitè. Els alumnes
visitaven l’Escola Agrària, l’Institut de Solsona i les Escoles
Professionals —on a més, hi havia jornades de col·laboració i
intercanvi de punts de vista i objectius.
De Setelsis —sense menystenir els d’altres escoles—, n’han
sortit alumnes molt brillants.
El gener de 1983, Maria Corominas va ser directora de
l’Escola, per ser la mestra de més edat. Ho va ser durant un
mes. Llavors es va elaborar una terna per votació del Claustre.
Ell va ser un dels mestres escollits i la Delegació va decidir nomenar-
lo director. S’ho va agafar com una obligació i va voler
complir-la de la millor manera possible. La seva tasca potser
no es va entendre del tot i hi devia haver gent que ho hauria fet
diferent, però ell va decidir fer-ho com ell creia que ho havia
de fer. Per sort, li va funcionar prou bé. I ell n’està orgullós
perquè la matrícula, aquell any, va augmentar de 438 alumnes
fins a 578. Una de les decisions que més va costar d’entendre
de la seva actuació va ser la de comprar tot el material per duplicat,
perquè l’Escola tenia dos edificis. I ell, en previsió de si
mai serien dues escoles, sempre ho comprava tot per a les dues.
Quant a les assignatures, sempre va preferir les matemàtiques,
les ciències naturals i la plàstica. També li va agradar
molt fer l’educació física. Tanmateix sempre ha fet el que ha
convingut.
Durant la seva carrera professional, ha vist tres sistemes
educatius diferents: l’EGB amb fitxes, els cicles inicial, mitjà i
superior i l’actual primària fins als dotze anys. Dels tres, ell es
quedaria amb l’EGB —sempre que haguessin dotat millor la
Formació Professional. A més, segueix sent partidari que els
alumnes es quedin a l’escola de primària fins als catorze anys.
Quan hi va haver la possibilitat de fer l’accés a l’ESO, no el
va voler fer. Ell trobava que els programes d’ESO eren per a
alumnes més madurs que la seva canalla de setè i vuitè. Aquell
canvi li va semblar que violentaria les relacions entre alumnes
i mestres per haver d’obligar-los a seguir un sistema pel què
considerava que no estaven preparats. L’ESO no complia amb
les expectatives d’esforç que a ell li semblaven imprescindibles
per a l’educació dels seus alumnes.
Una de les seves dèries va ser intentar que l’esport fos considerat
com una matèria educativa i que pogués tenir una projecció
fora de l’Escola. I ho va intentar tant a nivell individual
com col·lectiu. Durant tretze temporades va aconseguir que
els alumnes de setè poguessin jugar a primera catalana de voleibol.
Per circumstàncies de la vida, el Pere es va haver de jubilar
abans de temps. Li va doldre molt. Li va costar molts llençols,
segons una expressió molt d’ell. Va intentar que li fessin una
adaptació curricular, però el metge es va negar a donar-li l’alta
imprescindible per poder dur-la a terme. Es va resignar però li
va costar molts mesos adaptar-se a la nova situació.
El dia de l’acomiadament estava tan emocionat que no va
poder dir res. Va fer un regal als seus companys amb un escrit.
Tothom serveix per fer alguna cosa. Només cal buscar-la, trobar-
la i gaudir-la.
El Pere es considera un mestre lluitador i molt vocacional.
Quan es va refer una mica de la seva adversitat, va començar
a participar en la vida solsonina. Feia, i encara fa, classes de
català per a immigrants, va participar en la Coral Sant Jordi i
va col·laborar amb el futbol de Solsona ajudant en tasques de
la junta directiva.
Ara forma part del grup del mestres jubilats Som+3. Cada
dilluns comparteix amb ells un cafè i, de tant en tant, dinars
i excursions.