Les meves botigues

A la meva ciutat, com a totes, ja fa un munt d’anys, varen arribar els grans supermercats que oferien una mica de tot; però de res amb aquella companyonia que la mestressa de la botiga del barri oferia. A més, llavors, la clienta sempre tenia la raó i les botigueres estaven molt a l’aguait de no perdre’n cap perquè no sobrava res. Amb tot, a vegades, les enraonies també podien embrutar davantals i vestits.

Quan encara podia caminar sense rodes, entrar en un gran supermercat ―per estrenar la moda i guanyar temps―, em feia venir massa fred a l’estiu i poca calor a l’hivern. Mai vaig sentir-m’hi prou bé. A la prestatgeria de les pastes, ni l’arròs ni els fideus sabien dir-me bon dia. Més enllà, ni les llets que ja encetaven carta ni els iogurts que ja començaven a ser gormanderies, no eren capaços de preguntar-me avui, què posarem? Per bé que galetes i pastissos a gavadals i sense paraules, em despatxaven més temptacions que assortiments m’oferien. I dissimuladament, amb un mig pessic de culpabilitat i, com qui no vol la cosa, encabia algun paquet de dolços sota el bròquil o les patates. Eren temps de presses i urgències.

No m’agraden els grans supermercats. Jo m’estimo la Mary, la Vicky, l’Albert, l’Anna, l’altra Anna, la Montse, una altra Montse, la Dolors, la Mercè...

De petita, quan encara no havia ni arribat a la desena, quan només passaven quatre cotxes a tot estirar i la plaça no estava pavimentada, la mare m’enviava carrer del Castell avall a buscar el gra, en deien. Ara mengem llegums.

Les senyores saberudes que tenien el vocabulari complert de tot el que hi havia a l’aparador, sempre intentaven colar-se’m. I eren anys de vergonyes perquè els nens callen quan parlen els grans. I abans de quedar confosa, pel roig a les galtes, entre les caixes de tomàquets, preferia embolicar la ràbia amb aquell paper d’estrassa que servia de maleta al gra que tocava aquell dia. I més d’un cop a la setmana, encara que no m’agradés. Perquè eren èpoques de molts condiments però poques delícies.

De petita, no era agradable anar a les botiges. La mare m’encarregava carns que jo no sabia ni com eren ―exceptuant el llom de porc i el fetge que sovintejaven―, si no portaven aquells rètols aclaridors, normalment colgats de faltes perquè de lletra, poca. I no m’explicava com havia de ser perquè ella tenia pressa i la Rosita ja ho sap. Patia molt perquè no sabia si m’engalipaven; i en arribar a casa, si al paquet no hi havia el que s’havia encarregat, la mare podia deixar anar un xàfec com els de tardor. I no quedava altre remei que confiar en la bondat, a vegades dubtosa, de la Rosita si s’havia de treure gènero que se li feia malbé. També podia donar-se el cas que l’encàrrec hagués canviat de preu i els diners no arribessin. No en sobrava, de monedes; però les fiaven amb confiança.

Les botigueres solien ser amables amb la canalla i, sovint, queia alguna llepolia. Res més gran que un caramel de la mida de l’ungla del dit petit. Però eren de coloraines i estaven embolicats en paper transparent per resultar ben apetitosos. N’hi havia que donaven una oliva, un tallet de fuet, un cogombret... sense preguntar si t’agradaven les coses salades i llavors, feines a empassar-s’ho.

Tornar de la botiga podia tenir una avantatge mig bona: si et trobaves alguna amiga pel camí, podies jugar una estona a la plaça, amb qualsevol ruqueria, Però podia ser un nou risc de fúries maternals, especialment, si el paquet es malmetia amb alguna badada.

Quan les grans superfícies varen arribar, per combatre les botigueres amables, feien ofertes. Però feina a trobar-les i, després, a saber encabir-les en la dieta habitual i que, a la nevera, no acabessin com brodats antics, per culpa de l’òxid que se’ls anava posant per les vores.

Llavors, la mare ja no em remullava amb els seus xàfecs. Però els meus aiguats eren pitjors si errava en la compra.

Des que el temps va començar a regalar-me estones per poder decidir què en feia, quan encara caminava, vaig tenir per bondat de la vida poder retrobar noves botigueres que, de més o menys bon grat, seguien preguntant com va?

Ara, amb les rodes,―quan els vestits només me’ls embruto jo―, ja no puc visitar gaire aquestes botigues. I tot i que encara he d’engolir llegums per allò de la bona salut, ja no menjo fetge sinó foie. I les delicatessen ―limitades de quantitats i oblidades pels sopars―, ja no són menges només de diumenges.

I la Mary, la Vicky, l’Albert, l’Anna, l’altra Anna, la Montse, una altra Montse, la Dolors, la Mercè... tot i que no em poden despatxar gaires gormanderies, em fan la vida més que gustosa.

Perquè elles saben que a la meva edat els oblits s’amunteguen per culpa la memòria cansada. I, si no em recordo del meu dinar, elles em telefonen per preguntar-me què posarem, avui?

I les seves trucades, que em fan molta més il·lusió que el plaer de les delicatessen i el foie, m’emparen i em protegixen. I em recorden que visc en un lloc agradable al que vull pertànyer.

La meva biblioteca

Davallant per les llambordes del carrer més alt que s’aboca a la plaça ―menuda, coqueta, florida, quasi en forma de petxina... i que jo hauria batejat com la plaça de les paraules―, l’edifici nou, envoltat de vidre, amb costelles de fusta incrustades de dalt a baix és, encara ara, el pou on amainen i s’encalmen els meus temporals. Ja siguin de frisança per saber més enllà de les rodes que porto per peus, com d’apaivagament de tristors, melangies o atribolaments.

De joveneta, quan tot era fer tabola amb les amigues i les rialles eren la música del nostre caminar, no en tinc pas gaire bon record. L’espai era ombrívol i les taules baixes; com si per estalviar els haguessin serrat un tros de fusta a les potes per fer-ne algun aprofitament. Com si haguessin encès els llums a mitges. Eren èpoques d’escassetats.

Una senyora alta, ampla, de ventre infèrtil, adusta potser perquè els seus cabells ja només eren uns rínxols curts i blancs, i amb ulleres de cul de got, resava cada tarda una mena de lletania estranya ―una mena de xiulets fricatius―, per estroncar-nos les alegries i prohibir-nos les xerrameques. El cas era que tenia raó, però ens resultava un ogre.

I així va ser com, foragitada d’aquelles estances però amb dret de préstec, vaig passar moltes hores d’estius llegint històries versemblants ―quan ja no eren les que el pare seleccionava―, voltant arreu i acompanyada per personatges que no m’eren pas veïns; però refugiada pels coixins del llit arran de la finestra. I de les aventures jovenívoles, aquells coixins van començar a plorar amb mi per històries més creïbles a tocar de la porta de casa, del meu carrer, de la meva ciutat. Tot llegint i emocionant-me amb històries menys fantasioses, vaig anar redecorant els meus enteniments.

Quan el senderi va començar a abrigar-me, vaig deixar buida la meva cadira de la biblioteca. Perquè els estudis van portar-me a la ciutat gran i vaig necessitar-ne una altra amb molts més llibres. Que no tenia cuca fera perquè els silencis eren molt més escrupolosos. I perquè la seva foscor feia més basarda: només unes làmpades de pàmpols verds il·luminaven, escassament, uns minúsculs redols al voltant dels llibres. Estava encabida en un edifici gòtic i s’hi s’accedia des d’un claustre preciós, amb columnes carregades d’història, on solíem recolzar les esquenes, després d’enfilar-nos-hi. Vaig passar-hi moltes estones amb les amigues, els amics i mig nòvios gaudint de converses que, a tots plegats, ens semblaven d’adults amb pedigrí, aixoplugats per la invitació del claustre a la reflexió. També hi vàrem fumar, però només escadussers cigarrets de paquets compartits i comprats amb estalvis de difícil arreplegar. I allí, estudiant a dins i conversant a fora, imaginàvem un futur millor que mai va acabar d’arribar. Van haver-hi alguns miratges, cert, després de la mort del dictador però, ara, amb les butxaques plenes d’esgarrinxades, alguns anhels han esdevingut derrotes i un horitzó advers m’escatima, encara, blens d’alè.

En aquella època, les meves lectures havien fet ja un salt al buit. I la meva avidesa lectora, per assedegar-se, necessitava una literatura més social, de denúncia del règim, de poesies amoroses, de teatres reivindicatius... que poc a poc, amb l’ajuda de moltes i moltes paraules, van engrandir-me de cor i ment,

Temps més tard, en retornar i passar a ran de la meva biblioteca, les obligacions es resistiren a regalar-me estones prou llargues com per poder tornar a anar-hi de visita i retrobar-hi els meus amfitrions de paraules.

Tanmateix, el retrobament tampoc va fer esperar-se massa i les paraules em van tornar a enviar de viatge, arreu. A mitja tarda, després d’acabar la jornada laboral, amb un tallat a la tauleta del sofà, i escarxofada al clot preferit dels seus coixins, vaig tornar a fruir amb gran delit d’amistoses paraules i devoradores pàgines.

Tant vaig arribar a llegir que, abans de les rodes per peus, vaig atrevir-me a encarrilar un club de lectura sota el mecenatge de la nova biblioteca: generosa d’ajuda i pròdiga en saviesa. I tant vàrem llegir i comentar, que ens vàrem fer amigues. I les enraonies parlant de la família i de neguits i il·lusions, es van convertir en pròlegs i epílegs de les nostres trobades, literàries, setmanals.

I de l’amistat, en va sorgir un testimoni. Cada vegada que alguna de nosaltres viatjava sense llegir, trepitjant les històries ―que entre totes era sovint―, en tornar, compartíem un regal: un punt de llibre de biblioteca, de llibreria, de museu... Allà on érem, buscàvem aquest record per compartir. D’aquesta manera, totes viatjàvem també, una mica, arreu del món. La nostra col·lecció és preciosa i les tardes que se’m cansa la vista per llegir, aguaito, una mica desenfocats, els diferents dissenys d’aquests punts de llibre que em permeten tornar a viatjar arreu amb elles.

I ara, tot i que la biblioteca dels meus ahirs té una fesomia tan actual, jo hi conservo el meu sentit de pertinença perquè els llibres encara m’hi emparen.

La meva plaça

Tinc l'honor de pertànyer al Col·lectiu Lola Palau i, quinzenalment, publiquem la nostra secció: Els mil i un dissabtes de la Lola Palau. Aquest és el meu primer text: La meva plaça. La meva ara, és la de Solsona, però podrien ser moltes places com aquesta. 

La meva plaça

Fils de seda allargats, esprimatxats i cargolats com columnes salomòniques. Caient en sallent davant les portes envidrades del meu balcó. Més blancs que les darreres llum de l’ocàs. Enlluernant els meus cabells, deslluïts de tants sols ponents. Tanmateix, és matí i l’astre m’escalfa la vida amb calidesa.

Asseguda sobre una cadira que necessita rodes, espio, per les escletxes de la seda, la meva plaça. Hi veig l’ara i els records ―no tan acolorits. Però aquestes penses destintades ―i tan arrelades a la meva terra i al meu seny― també m’arriben a les ninetes i m’animen l’ànim. Les tintures enlluernadores de l’avui però, em destorben una miqueta les nostàlgies fosques dels meus ahirs. Per sort, puc seguir sotjant-la però, de dia en dia, volen fer-me-la fugir. Perquè plaça i jo passem l’hivern.

L’ara ple de colors el visc decolorat d’hivern i, encara que aquest pot lluir preciós en postals boniques, jo ja no puc trepitjar-lo com les primaveres dels meus ahirs. I m’enfado. Perquè la vida de la meva infantesa i la d’ara, poc tenen a veure. Jo tampoc.

Els bancs de la plaça, ara enrajolada ―i envoltada pel lleig que fan els cotxes estridentment acolorits i mal aparcats―, tenen la pega de no estar tots a solell. I velletes com jo busquen aquells seients assolellats ―amb un afany quasi infantil de victòria―, per reposar-hi la vida, una estona, al sol. Per amorosir-la, per descansar de les quatre parets de casa. I si no poden arribar-hi soles, les acompanya alguna dona més jove que els fa de bàcul. Perquè moltes també necessiten una crossa per poder sobreviure en un país estranger que les acull sense gaires cordialitats.

Les que porten rodes per peus ―com jo―, em fan tristor perquè se m’assemblen. Encara que, presumida, intento cada dia, passar-me la pinta i posar-me sabates. No vull que ningú em tregui a la meva plaça amb sabatilles. Ni que em posin, sobre els genolls, cap flassada deslluïda per semblar la malalta que sóc. Sempre els la llenço a terra.

I em distrec mirant les bosses carregades que porten algunes senyores per poder fer el dinar. Ja no hi passa ningú amb el diari sota el braç. I en algun racó distret, alguna jove que té festa, fa una cigarreta tot mirant els seus missatges de mòbil. Algun dia, alguna criatura que no ha pogut anar a l’escola ―potser algun mal de panxa d’aquells d’anar a la metgessa―, es passa l’enrabiada al gronxador.

Ja no puc llegir, però la meva plaça segueix explicant-me moltes històries que em permeten fer trampes al temps. L’enganyo amb la companyia dels records. De quan era petita i, a la tarda, després de berenar pa amb mantega acompanyat d’un bocinet de xocolata i fer els deures ―llavors n’hi havia molts, i molts càstigs de còpies―, sortia a jugar-hi. Estava per empedrar, amb terra que s’enfangava amb la pluja i rocs que se’t clavaven als genolls en caure. Però, llavors, la mercromina sortia de la porta de la casa que primer havia vist l’accident. Els veïns d’aquells temps ens dèiem pel nom i ens ajudàvem. I la mercromina, després de dibuixar una taca sobre la nafra, queia en regalims per les cames. I els dibuixos permetien imaginar tant ogres com llaminadures. Però també delatava que havíem jugat més goludament que havíem berenat. I a casa, hi havia renys. I si la roba s’havia esparracat, càstigs. Els diners, quan les places no estaven empedrades, no permetien tenir gaires mudes.

Amb tot, hi havia excepcions. Si la mare sortia per ensenyar-te a anar amb bicicleta ―normalment atrotinada pels germans que et precedien―, encara que la nafra, en caure, fos com un botó d’abric, no hi havia càstig. Aprendre a anar amb bicicleta ―com molts altres aprenentatges―, és una victòria precedida, de manera inevitable, de derrotes. De genolls «espalastrats».

M’hi vaig fer gran, tot jugant, a la plaça. I van enrajolar-la i varen posar-li bancs. I molts vespres estiuencs, amb l’edat de la insolència, amb amigues o nòvios sense confirmar, ens hi assèiem. On hi hauria hagut d’haver les butxaques del darrere dels pantalons ―perquè el rector ja havia donat permís a les noies per portar-ne―, nosaltres hi posàvem les sabates brutes. I on hi hauria hagut de reposar l’esquena, hi anaven a espetegar els pantalons. I amb l’arrogància dels poc instruïts en assumptes de vida, parlàvem de canviar el món. I estàvem certs que quasi havíem d’aconseguir-ho perquè volíem ser millors que els autoritaris dels nostres pares. Més endavant, varen arribar les ballades ―els capvespres de dissabte―, arrambades perquè el marit era acabat d’estrenar.

Després, la plaça va fer-se’m fonedissa: els fills, la feina i les afliccions necessàries o injustes, m’impediren gaudir-la.

I mentrestant, ella, anava construint-se com un espai per a la confrontació ―de diferents ètnies i cultures―. I per a la reconciliació ―amb nens i nenes compartint un joc, encistellant una pilota.

I ara que la plaça dels meus ahirs és només un miratge, hi conservo el meu sentit de pertinença, perquè els seus records encara m’hi emparen.

Felip V era un maltractador sexual

De tots és sabut que Felip V va ser un rei extremadament pertorbat. A Europa, les famílies reials es casaven, tot i ser per exemple cosins, entre ells. I Felip V era cosí de la seva primera esposa Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, la que odiava els catalans. El 1701, quan es casen a Figueres, ell té divuit anys i ella tretze. Algú s’imagina una noia de 2n d’ESO fent de reina ni que sigui de l’Alt Empordà?

La consanguinitat va provocar i ha provocat moltes malalties mentals, a part de físiques, a la reialesa espanyola. Felip V patia de recurrents trastorns psicològics que van derivar en una greu depressió. I tot això amanit amb un excés de vicis.

Es diu que la seva primera esposa va morir, dotze anys després, a causa dels excessos sexuals que ell li infligia. Practicava l’orgasme múltiple i la masturbació a diari. Després, per una doble moral, sentia una gran culpa i suplica el perdó. Però persistia en el vici.

A la seva segona esposa ―amb qui va voler passar per voluntat pròpia, la seva primera nit de noces, al llit on havia mort la primera―, l’obligava a practicar un joc sexual de moda a la immoral cort francesa: l’impàvid. Consistia en asseure sis homes, desvestits de cintura per avall, al voltant d’una taula, amb unes tovalles fins al terra (com les de les taules amb braser); i una noia quasi despullada es posava a sota per escalfar-los; guanyava aquell que sabia mantenir-se més impàvid a les seves excitacions. Felip V obligava la seva esposa a contemplar el joc mentre ell la penetrava per darrere.

Els historiadors sempre han intentat protegir els escàndols dels que manen, per protegir-se ells mateixos. Així es poden explicar grans barbaritats de la Història.

Les dues esposes maltractades, però, també van tenir la seva ascendència sobre l’horrible figura reial.

Felip V va ser un rei absolutista que seguia el model francès dels seus avantpassats. El centralisme i el conservadorisme han estat dos trets de la cort espanyola fins al present. La pèrdua del pretendent per part de la Corona d’Aragó, l’arxiduc Carles, va provocar a més, que Felip V exercís una forta repressió i anul·lés molts dels seus drets històrics. Felip VI, tres segles més endavant, (amb molt menys poder), encara l’està imitant.

Catalunya no era absolutista i els seu reis estaven fiscalitzats per les Constitucions del país. Felip i Maria Lluïsa odiaven els catalans. Quan ella va quedar de regent, va convertir en paper higiènic (brut, per descomptat) les Corts que el Borbó i els catalans havien negociat i signat.

Quan el Borbó prometia perdonar i respectar les Constitucions catalanes a canvi que Catalunya respectés Felip V com a rei, es va presentar la dolenta reina advertint que «era capaç de llançar els fills pel balcó de palau, abans que perdonar els catalans». Abans sense hereu que deixar de fer mal als catalans.

I és que la immoralitat, sigui sexual o política, és un mal vici que la monarquia espanyola arrossega des de segles enllà.

Creu de Sant Jordi al masclisme castellà

La Creu de Sant Jordi és una distinció de la Generalitat de Catalunya per «distingir les persones... que pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat...»

Els Estopa són dos xiquets, originaris del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, que es van posar aquest nom perquè en castellà, vol dir colpejar o donar una pallissa; també fa referència, en una altra accepció ―l’originària―, a preparar-se per a encendre foc. I aquesta és la seva intenció amb les seves lletres de rumbes «canalles i urbanes» ( em diu la Viquipèdia perquè jo només els he escoltat quan no he pogut evitar-ho). I entenent que «canalla» aquí fa referència a «home menyspreable i de comportament dolent» (segons el diccionari català).

Actualment tenen 46 i 43 anys i, de tota la seva discografia ―tenen nou àlbums enregistrats―, només una sola cançó és en català. I els hi va escriure l’Albert Pla. Quanta identitat catalana per haver viscut i estar escolaritzats en català. I després diran que l’escola catalana...

Quina és la identitat que defensen aquests xiquets que canten en castellà i són masclistes? La meva no! I estic segura que la de molts i molts catalans, tampoc. Altra cosa és que el jovent ―aquell que té per estil de viure, fer-ho sense pensar ni reflexionar ni adonar-se del que repeteixen, ni preveure conseqüències...―, vagin als seus concerts. Vull pensar que la identitat catalana no es gasta gaires diners en ells. Amb tot, és el grup català que, per cantar en castellà, ha venut més discos. Perquè també ha accedit, per la llengua, a tota Sud-amèrica.

Que hi ha hagut altres Creus de Sant Jordi com a Leo Messi i Camilo José Cela... que tampoc han dit ni una paraula en català, cert.

Però i el masclisme? Algunes de les seves lletres, repetides fins a la sacietat, han normalitzat el masclisme. I això, Sant Jordi no s’ho pot permetre. Especialment, des dels dibuixos que ens fa Joan Turu.

«Luego follarte metertela

hasta las cejas

hasta que te chirrien

los dientes

Cuando yo tenga suficiente

Tú tendràs sobresaliente

Para degustarte vaselina

lubrificante

Si no quieres dañarte procura

no moverte

Sodomizarte tan electrizante»

Aquesta és una lletra que ha corregut per les xarxes i que, per a mi, no sols està a les antípodes del que podria ser un guardó de prestigi ―si no segueix fent l’imbècil sense fixar-se en el que escriuen els guardonats―, és que no és mereix que se’n parli si no és per criticar-la i posar en evidència als autors que no pretenen sinó colpejar i encendre foc. Per cert, el prestigi de la puntuació ortogràfica tampoc el tenen. El del llenguatge barroer, groller i incivil (en el sentit de no civilitzat, de no ser una qualitat sinó un defecte) se’l guanyen amb «cum laude».

I és que no es poden donar premis com si la Generalitat fos jovent del que no pensa, ni reflexiona ni s’adona del que està fent repetir ni preveu conseqüències...