eWoman Business

No és el mateix córrer per una pista plena d’obstacles que, així que avances, et vagin posat una catifa que amoroseixi el pas.

És així com explicaria alguna de les tantes diferències que existeixen, entre homes i dones, en la cursa professional: entrebancs o avantatges. On serien les dones si, en lloc d’obstacles, se’ls hagués ofert les mateixes avantatges que als homes? I on serien els homes d’haver tingut els obstacles de les dones? Caldria imaginar-ho sovint, no oblidar-ho mai i compensar-ho amb presa i satisfactòriament.

Un exemple d’aquesta voluntat ha estat, no fa gaires dies, a Madrid, la celebració d’un esdeveniment, eWoman Business, patrocinat per la revista Woman i Prensa Ibérica. Un grup empresarial audiovisual que té com a president, com no?, un home. També s’hi ha sumat Womenalia, la xarxa més gran de dones professionals i emprenedores de parla hispana amb més de tres-centes mil womenalias.

L’acte volia impulsar la presència femenina en llocs de responsabilitat a les empreses. Poc escaient per a Prensa Ibérica amb un home al capdavant.

Una de les idees més ben acollides va ser que avançar en igualtat no és possible sense els homes. D’acord. Però aquests han estat els causants de les desigualtats. I per tant, el que urgeix és aconseguir que les empreses calculin els anys que porten amb presidents masculins i cedeixin els mateixos anys a les presidentes. A veure què passa? Així sí que col·laborarien. Perquè en això de fer passes al costat, molts homes van molt endarrerits. I algunes dones tampoc hi ajuden.

Per tal d’afavorir el diàleg, la trobada es va organitzar en diferents taules de debat centrades en diferents temes: igualtat, lideratge femení, recursos per a la recuperació econòmica després de la pandèmia, els desafiament de la sostenibilitat i els nous reptes tecnològics.

Pels títols ja ens adonem que només dos de cinc poden atènyer realment a la problemàtica exclusivament femenina. Que era del que es tractava, oi? Doncs no va ser així, es va parlar molt de tecnologia, d’economia, de sostenibilitat... i poc de com ajudar les dones.

Breus mencions: la catedràtica Begoña Gómez va parlar de la necessitat d’integrar una perspectiva feminista. Gens novedós. Endesa va exposar el seu programa d’ocupabilitat per a dones en zones rurals (només rurals?). Cal saber que la llista de directius d’Endesa té quinze homes i dues dones. Tot dit. La presidenta de Shell España va plantejar la voluntat de tenir un 40% (per què no el 50%) de dones el 2030 ( falten no anys!!!!) de dones en llocs d’alta direcció.

Al final final, potser per cobrir l’expedient, es va parlar més específicament de l’emprenedoria femenina i del paper de la dona en l’empresa. Però cap mesura que suposi un avenç. L’esdeveniment maquilla una voluntat potser tot just aparent.

I és que tot i les millores que es van aconseguint, repetir idees aparentment conciliadores, sense lleis reals, no porta enlloc.

Es va fer passar per boja...

Nellie Blay era la signatura periodística d’Elizabeth Jane Cochran, nascuda a Pennsilvània el 1864. També va ser coneguda com la Pink pel vestit rosa llampant amb el que va ser batejada. Més endavant va afegir una e al seu cognom per feminitzar-lo.

És una periodista coneguda? Quanta gent sap que als anys vuitanta del 1800 ella ja va fer periodisme d’investigació i en va ser pionera? Encara faltaven uns noranta anys pel cas Watergate, una de les fites del periodisme d’investigació. El que vol posar llum a la foscor de casos que s’han intentat ocultar de manera deliberada per part del poder o de manera accidental per culpa de dades o circumstàncies que en dificulten la comprensió.

Un dia, llegint una columna sexista, Nellie es va empipar tant que va escriure una agressiva resposta a l’editor. Aquest la va contractar com a reportera i després d’escriure uns quants articles d’investigació, es va traslladar a Nova York i va ser acceptada per Pulitzer al seu diari New York World.

Va encarregar-li un reportatge sobre un centre psiquiàtric de dones. Per poder arribar al fons de la qüestió va decidir fer-se passar per boja. Va assajar moltes hores davant del mirall, es va canviar el nom i va començar a cridar que buscava uns baguls perduts. Tot això, després de passar algunes setmanes sense dutxar-se. Aviat, la policia va retenir-la i van ingressar-la en aquell centre psiquiàtric (que era conegut com la «deixalleria humana de Nova York).

Hi va viure una terrible i tràgica experiència. Les pacients semblaven blaves pel fred que passaven. Les obligaven a dutxar-se amb aigua molt freda i bruta. Constantment eren maltractades; especialment si no obeïen o no engolien les píndoles que els donaven. Va haver de menjar aliments en descomposició. Els injectaven morfina i cloral (que els ocasionava problemes gàstrics, fallada renal, cardíaca i hepàtica).

Esgotada i afamada, als deu dies, els advocats del diari van organitzar el seu alliberament. Va sortir-ne amb una gran ànsia per escriure el que hi havia vist i viscut. El llibre va titular-se «Deu dies en una casa de bojos» La història va tenir molta repercussió i les autoritats es van veure obligades a investigar l’assumpte. Com a conseqüència es va reformar la institució.

Després de passar uns anys sense escriure, va fer un reportatge sobre la convenció a favor del vot femení i, posteriorment, va fer el seguiment de la I Guerra Mundial des del front oriental europeu.

Se li ha fet algun monument? I tant: un petit parc d’atraccions de Brooklyn porta el seu nom en recordança de la volta al món que va fer en setanta-dos dies, sis hores, onze minuts i catorze segons, establint un nou rècord mundial. Quanta generositat feminista!

I és que si algunes dones del 1800 van aconseguir treballar gràcies a la seva vàlua, després d’aprofitar els seus talents, sembla que ningú no es recordi d’elles. Perquè eren dones? Perquè els tenien enveja? Perquè feien ombra? Poca dignitat masculina, segurament.

Jo que no he conegut els homes

És el títol d’una novel·la de Jacqueline Harpman, escriptora i psicoanalista belga d’origen jueu. La seva vida va quedar marcada de jove per la invasió nazi. La família va fugir a Casablanca fins que es va acabar la II Guerra Mundial. Però no tota la família va poder escapar-se i, una part, va morir a Auschwitz. La seva obra literària va començar pràcticament amb més de cinquanta anys. Va escriure unes quinze novel·les i va guanyar molts premis.

La seva obra no ha obtingut ―com tantes vegades―, el reconeixement literari que es mereix.

D’entrada, el títol pot suggerir moltes propostes feministes. Però no només. Us imagineu un món només de dones? Jo sí! Però a ells també els necessitem.

La protagonista és una nena que viu engabiada amb quaranta dones. Estan controlades per uns vigilants que en tenen cura i les alimenten però no les deixen sortir sota l’amenaça d’un fuet per deixuplinar-les. La nena ni tan sols té nom ni passat. Mai no ha viscut en llibertat. Però les altres dones sí, i recorden l’olor del sabó, el goig del vent i el plaer de la seva pròpia sexualitat. La nena creix i s’educa escoltant les vivències d’aquestes dones. Que són esquerpes amb ella per la seva deshumanització.

Un dia, però, una sirena molt forta les alerta que la porta és oberta i els vigilants han desaparegut. No gosen sortir però poc a poc, el desig i la curiositat les empenyen a fora. Les dones grans emprenen el camí a la recerca de la vida que havien conegut. Però la nena no pot buscar allò que no coneix.

Fent camí van trobant altres refugis però, amb les persones mortes. Van passant els anys i segueixen caminant sense destí.

Viure a l’aire lliure es converteix en una altra presó perquè no hi tenen cap futur. La nena ha de veure com les companyes es van fent grans, emmalalteixen i moren. I ella es queda sola. Durant vint anys vagareja pels camins i es fa moltes preguntes sense resposta.

Quan la nena es fa gran es qüestiona les preguntes cabdals de la condició humana: la llibertat, la mort, la por de la mort, el poder, la traïció, el desig, la dignitat, la capacitat d’estimar, els límits de la crueltat, la violència... I la història es converteix, mitjançant aquestes preguntes, en una faula literària d’art en majúscules, sobre la condició humana. És com un petit tractat de filosofia literària.

I tot passa en un món irreconeixible que no ens parla del nazisme però que hi plana ben clarament. No hi trobem una violència explícita però sí soterrada.

Em pregunto: l’autora hauria pogut explicar el mateix amb uns protagonistes masculins? Tinc plena certesa que no! Les preguntes serien diferents i les respostes també.

S’enfronten de la mateixa manera a la violència, al poder, a la crueltat, els homes? No! La seva capacitat d’estimar té els mateixos condicionants que la de les dones? No!

I és que ser home o dona condiciona la llibertat personal. I hi ha llibertats que són més esclaves que alguns captiveris.

Cançons populars infantils intolerables

Estic orgullosa de ser dona i no home. Però és i sobretot ha estat, molt difícil. Si Plató ja deia: «Dono gràcies al cel que m’ha fet lliure i no esclau, que m’ha fet home i no dona», deuria ser per alguna cosa.

Fa trenta i pocs anys jo cantava cançons infantils que eren masclistes, racistes... als meus fills. I no n’hi havia consciència; les meves amistats i jo crèiem que cantàvem cançons prou adients.

Però arriba el dia que tornes a cantar cançons infantils, al cap de més de trenta anys, i t’adones que a la teva neta no pots cantar-li allò que de joves fèiem passar bou per banya grossa.

He llegit l’estudi de la Imma Olivera, amb les cançons dels llibres de text del 2004, quan jo cantava als meus fills i les conclusions són esborronadores.

Per citar-ne algunes, de les 382 analitzades, a 270 no hi sortia cap dona i a 93 només una. El model més freqüent amb el que s’han identificat moltes nenes i que han reproduït com normal és: les dones son quasi invisibles; si apareixen tenen papers passius; estan discriminades per sexe i per edat (les nenes i les velles quasi ni apareixen); no tenen quasi mai nom, se les menciona amb genèrics que fan referència al seu ofici o condició; se les interpel·la amb diminutius com a senyal de proteccionisme i dependència; el tret més valorat és la bellesa física: de cabells llargs, pentinada, prima, jove i feliç; el fet més important és la maternitat; la finalitat de la seva vida és el casament.

De les quatre úniques cançons que qüestionaven la moral tradicional pel fet que la dona tingués iniciativa pròpia, A la presó de Lleida, per exemple, «la nina» escolta els presos i els diu «d’aquí us trauré jo»... però el pare l’endemà els vol penjar tots; i ella s’exclama: «pengeu m’hi a mi tot».

Les cançons tradicionals ―ara són les sèries des d’una adolescència primerenca―, solen convertir-se en sistemes de control social en divulgar un determinat codi social.

Les cançons infantils també poden tenir aquest rol. Per sort, la Dàmaris Gelabert ―pedagoga, musicoterapeuta, autora i cantant de cançons infantils―, ha omplert magistralment aquest buit amb cançons que arraconen masclismes, racismes, violències, pors inútils... i tenen un alt contingut pedagògic, tot cuidant l’aspecte musical. Les seves cançons són eines d’aprenentatge d’hàbits, ensenyaments bàsics i valors educatius. Des de 1998 ha editat setze àlbums i més de dues centes cançons. El seu canal Youtube té més de 800 milions de visualitzacions (el més vist català), i 2 milions de subscriptors.

A més, el Pot Petit és un grup musical ―el preferit dels progenitors que ara estan educant les seves criatures. Helena Bagué ―actriu, cantant i mestra catalana― és una de les fundadores. Canten valors com la igualtat de gènere i la diversitat, el treball de les emocions, l’amistat o el respecte pel medi ambient.

I és que cal repensar seriosament quins valors volem transmetre a la mainada perquè el seu món pugui ser millor.