Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Senyores solsonines. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Senyores solsonines. Mostrar tots els missatges

diumenge, 15 de novembre del 2020

Joaquima de Vedruna



La famosa germana Santa Joaquima de Vedruna no fou solsonina, però vingué a la nostra ciutat a fundar i mantingué una bona relació epistolar amb dos bisbes de Solsona: Don Manuel Benito i Tabernero i Don Juan José de Tejada.


Ressenya biogràfica:

Nasqué el 16 d’abril de 1783 a Barcelona. Tant el seu pare (notari públic i real), com el seu germà gran (regidor perpetu) formaven part d’elit intel·lectual de la ciutat. Va ser educada a casa seva, juntament amb les seves germanes, per professores particulars. Però sota la direcció de la seva mare que posà especial èmfasi en la formació religiosa i moral. Va adquirir una cultura superior al nivell mitjà de la majoria de les dones de la seva època. De gran maduresa espiritual, als dotze anys va prendre la decisió d’ingressar al convent de les carmelites descalçades que hi havia a la cantonada del carrer de casa seva. Tot i la seva fermesa, abans de fer els vots, va ser demanada en matrimoni. I convençuda que Déu així ho volia per a ella, després de consultar el seu director espiritual, acceptà resignadament la decisió del seu pare.

El 24 de març de 1799, amb quinze anys, es casà amb Teodoro de Mas, de vint-i-quatre anys i col·laborador amb el seu pare en molts assumptes de caire jurídic. Teodoro, era el més gran d’una família de rics propietaris agrícoles de Vic amb el prestigi d’antics títols de cavallers. La seva vida matrimonial durà disset anys i nasqueren nou fills. Als 33 anys quedà vídua. Aquests anys no foren gens fàcils per a ella: el seu sogre mai l’acceptà i, a la mort del marit, les germanes lluitaren enèrgicament contra ella per arrabassar-li les herències que el seu marit deixava per als seus fills.

Uns anys més tard conegué el pare caputxí Esteban d’Olot, que li feu adonar-se de la seva vocació de fundadora. Així emprengué aquesta nova vocació fundant un institut religiós dedicat a l’ensenyança i beneficència. La revolució lliberal de 1820 posà fre durant tres anys a la seva tasca fundadora. Hagué d’emigrar a Prades amb els seus fills i tot el seu patrimoni li va ser embargat. A partir de llavors, els plets i les persecucions formaren part de la seva vida. Però els seus fills grans anaren independitzant-se i els petits quedaren a l’empara dels grans. La situació política es tranquil·litzà i Vic torna a tenir bisbe.

El 6 de febrer de 1826 el franciscà Don Pablo de Jesús Corcuera li prengué els vots i el 26 de febrer del mateix any, amb nou joves més fundà la primera comunitat al mas de l’Escorial (propietat de la família). El seu doble objectiu fou el de l’atenció a les malaltes i l’ensenyança de les nenes. Llavors, després d’haver escrit les regles de la seva comunitat, va ser sol·licitada en varies localitats catalanes: Tàrrega, Manresa, Barcelona, Solsona... Així començà la seva nova vida. Però el seu fill José Joaquín era carlista i la seva mare fou perseguida i empresonada l’any 1837. Hagué de fugir a França i no en tornà fins el 1843, quan de nou emprengué la seva tasca fundadora i treballà intensament en la que seria l’etapa més fructífera de la seva vocació. Sant Antoni M. Claret fou per a ella un guia i un col·laborador excepcional.

El 1848 tingué un atac d’apoplexia i el 1851 el seu estat físic es deteriorà notablement. Es retirà a Barcelona, malalta i impossibilitada. Quan el 1854 l’epidèmia colèrica es propagà per Barcelona, ella morí a les poques hores del contagi. Era el 28 d’agost de 1855. Tenia 72 anys. Deixava al seu darrera la fundació de 27 convents i ja eren més de 150 germanes. El 1909 s’inicià el seu procés de beatificació i el 12 d’abril de 1959, Joan XXIII la canonitzà.


Epistolari.-

Don Manuel Benito i Tabernero volgué renunciar al bisbat de Solsona però, el rei Ferran VII no li ho va admetre i prengué possessió de la mitra als 74 anys. Va ser l’introductor de les germanes carmelites a l’hospital de Solsona i amb els seus propis diners ajudà a pagar les obres. Fou un eficaç col·laborador i d’ell se’n conserven algunes cartes dirigides a la fundadora. Aquestes no sols parlen de qüestions relacionades amb l’administració i assumptes de la Companyia sinó també de la relació personal que ambdós mantingueren. Compartien un punt de contacte: tant el bisbe com la fundadora havien estat perseguits i emigrants durant el trienni constitucional.

El juny de 1828, Joaquima de Vedruna vingué a Solsona reclamada pels administradors de l’Hospital. Visità l’edifici, parlà amb el bisbe i projectà les obres que semblaven necessàries perquè la petita comunitat de tres germanes poguessin establir-se amb independència. El 1929 tornà a escriure al bisbe per manifestar-li el seu desig d’acabar el més promptament possible les obres de l’Hospital per poder anar-hi amb les seves germanes com més aviat, millor.


Don Juan José de Tejada va ser anomenat bisbe de Solsona el 10 de novembre de 1832. Antic general de mercedaris era home de gran experiència en la vida religiosa. Joaquima s’adreçà a ell per demanar-li consell i confessió. Ell acceptà.

Les tres germanes que llavors vivien a l’Hospital eren la Mare Maria Casanoves de San Miquel, la germana Rosa Huter de Sant Cayetano i la germana Teresa de Sant Lluís.

La Fundadora volia augmentar el nombre de germanes a Solsona i escrigué al bisbe demanant-li ajuda. Aquest li respongué que ho faria amb tot l’interès possible però, després de parlar amb l’administrador de la Catedral, Don Francisco Macià, no ho considerà ni just ni prudent.

El 12 de juliol de 1837 el bisbe respongué a una carta de la Fundadora, en la que sol·licitava dues germanes de Solsona per a l’hospital de Berga. El bisbe acceptà la seva disposició i, al mateix temps l’invità a Solsona (pagant ell les despeses) per entrevistar-se amb ella i per donar consol a les germanes. En aquells moments l’hospital era atès per cinc germanes. Dos passaren cap a Berga i després a Perpinyà. Quan tornaren de l’emigració tan sols restaven dues germanes.

Fins el 1835, Solsona havia viscut una aparent tranquil·litat. Però, al manifestar la seva adhesió activa al carlisme, començà el setge dels carlistes. La nit del 20 al 21 d’abril d’aquell any entraren clandestinament al Palau del bisbe i emprengueren la lluita contra els lliberals refugiats al Convent de l’Ensenyança. El 8 de maig de 1835, Solsona quedà convertida en capital del carlisme català (que després passà a Berga). Berga i Solsona foren els últims baluards del carlisme nacional.

Tot i no ser solsonina, Joaquima de Vedruna es mereix el reconeixement de l’esforç i tenacitat en la seva lluità per instaurar a Solsona una congregació de monges destinades a tenir cura dels malalts i més tard a l’ensenyament.


Informació extreta de documents de l’Arxiu Diocesà

diumenge, 1 de novembre del 2020

Pepeta Serra i Sambola




Josepa Serra i Sambola nasqué el dotze de juliol de 1.911 al carrer Castell de Solsona. Filla d’una família benestant, tant per part de pare (conegut comerciant de Solsona), com per part de mare (procedent de Verdú, on encara resta alçada la casa, tot i que, convertida en el Museu de Joguets i Autòmats).

El seu pare era el pubill de la família però decidí fer donació de la casa del carrer Castell al seu germà petit i ell es feu construir una magnífica residència d’estil modernista al carrer de Santa Llúcia, on el sol i la claror hi entraven pels quatre costats. Era l’any 1915. L’arquitecte fou Josep Puig Boada. La impressionant casa, tota de pedra —i amb una tribuna rodona, espectacular per l’època—, està envoltada de balcons amb baranes —també d’estil modernista—, de ferro forjat. També se’n pot destacar la fusteria: amb unes enormes portes molt treballades. Tot i que el pare fou l’encarregat de la construcció no fou fins anys més tard que la Josepa s’encarregà de decorar-la. I tingué l’encert de posar pedra a les tribunes que, en un principi foren de ciment.

La Josepa va ser la pubilla, la gran de tres germanes que s’anaren morint ja de ben petites.

A la Josepa ―que va costar-li una mica més del compte començar a caminar, quan era petita― el que li encantava ―ja de petita i sempre― era enraonar. Sempre tenia ganes de fer petar la xerrada!

De petita, també va tenir dificultats a la vista i a casa seva van portar-la, immediatament, quan se n’adonaren, al Dr. Barraquer de Barcelona. La seva mare —una senyora molt creient—, explicava una extraordinària anècdota que els succeí en sortir de la visita, força decebuts. El millor dels oculistes per l’època els havia donat poques esperances. En pujar al tramvia per tornar-se’n, un home vestit tot de blanc i amb una perilla blanca i bastó, se’ls apropà i els digué que ell els acompanyaria a un altre metge que de ben segur els podria curar la filla. Els pares, esperançats, van anar a la direcció que l’home els havia indicat i allí els atengué un metge que, en aquelles èpoques, ja deuria practicar la medicina homeopàtica. Els donà uns anissos i els indicà com havia de prendre-se’ls . En sortir, ja no veieren més l’home de blanc. I la seva mare explicava que per a ella havia estat com un àngel que li havia guarit la filla. Perquè la Josepa es curà.

Els seus pares es preocuparen de donar-li un bona formació. Estudià primer a les monges Carmelites (les de l’Hospital) i després, petita com era, l’enviaren al Col·legi Escorial de Vic. Quan marxava, s’hi havia de quedar els tres mesos que durava cada trimestre. El seu pare la baixava en cotxe fins a Manresa i allí havia d’agafar un autobús, tota sola, fins a Vic. A la tornada feien la mateixa combinació però, amb una excepció. Com que el seu pare era amic de l’amo dels Magatzems Jorba de Manresa la hi acompanyava perquè es comprés tot allò que li fes falta. Era una petita compensació per a un gran esforç!

Però la riquesa no ha estat mai sinònim de felicitat: als setze anys la Josepa —que ja havia enterrat les dues germanes més petites—, quedà òrfena de pare i mare.

Durant cinc anys seguits va portar dol.

I tot el patrimoni de la família, amb la seva corresponent responsabilitat, recaigué a les seves espatlles.

Llavors, per acabar de complicar-ho, alguns vilatans —sabent de la seva joventut i de la seva fortuna—, decidiren provar sort i anar a veure-la pretextant deures endarrerits dels seus pares. Va fer front a l’adversitat pagant a qui estava segura que se’ls devia però, sense deixar-se enganyar pels oportunistes.

Donades les circumstàncies es forjà en ella un caràcter decidit i enèrgic.

Als 21 anys, el 1932, es casà amb Aleix Vilalta, un xicot molt simpàtic que un dia li havia demanat per ballar sardanes.

Van tenir tres fills: El Josep Maria, la Immaculada i la Maria Claustre.

Tot i l’ajuda de minyones ella va saber estar al davant de tots, pujar la família i vetllar el patrimoni.

Quan l’any 1936 esclatà la guerra, els rojos els requisaren la casa, els prengueren el cotxe, la ràdio i tot el que havien de menester. Després, instal·laren el quarter a casa seva. A ella l’empresonaren a l’Ajuntament de Solsona (amb la Joaquima Jaumà, la iaia de cal Jaumet del Forn, i la Ramona de cal Manyà). Aquestes amigues es recorden que, tot i les preocupacions, era capaç de fer acudits. I com que era molt llaminera els deia que s’imaginava els barrots de la cel·la com si fossin braços de gitano. Però també era llesta! Un dia, poc després de ser empresonada, li van portar la nena perquè pogués veure-la i ella, que ja s’havia amagat les joies que portava quan l’havien detingut, les hi va posar a les calcetes perquè poguessin tornar cap a casa.

Després van traslladar-la a Barcelona (a una txeca del carrer Anglí), on també hagué de romandre un temps empresonada. Quan finalment van deixar-la sortir encara va ser valenta per anar-se’n cap a la Seu d’Urgell, on el seu home feia més temps que estava empresonat. I ho va aprofitar per portar-li menjar.

Acabada la guerra, i com agraïment, va pagar un Sagrat Cor per a la capella de la parròquia.

Ella era molt negociant: va mantenir l’herència, la va defensar i amb l’ajuda del seu marit va engrandir-la.

Era una senyora alegre i li agradava distreure’s. Va ser de les primeres dones de Solsona a anar al bar Pau, sola, a fer un cafè. Perquè abans, quan el seu marit encara era viu, havien començat a anar-hi tota una colla de matrimonis amics.

També era molt aficionada a fer col·leccions: estampes, monedes, rosaris, segells, programes de cinema i teatre... I tot ho tenia rigorosament classificat i organitzat. Era extremadament ordenada!

A la seva biblioteca personal mai hi havia un llibre fora de lloc. Li agradava molt de llegir i, poc a poc, va anar reunint una quantitat força important de llibres.

Com que era molt aficionada al teatre i al cinema, solia baixar un cop al mes a Barcelona a veure els espectacles de més èxit. Havia vist treballar els artistes més famosos de l’època.

Anys més tard, amb l’arribada del televisor, també s’hi afeccionà. I se’l comprà per poder veure amb tot detall (encara que l’any 1960 les imatges televisives no eren precisament de impecable qualitat) el casament de Fabiola Mora i d’Aragó (filla del quart marquès de la Casa Riera) amb el rei Balduí I de Bèlgica que la convertí en reina.

Com a ciutadana de Solsona cal remarcar el seu tarannà generós en cedir, juntament amb el seu marit, uns terrenys de la seva propietat per a la construcció d’un taller més gran per AMISOL.

A la Josepa també li agradava molt fer ganxet. Molta gent encara la recorda, a l’estiu, fent ganxet asseguda a la tribuna de casa seva. En sabia moltíssim i va ser pel ganxet que la filla va adonar-se que la seva mare es trobava malament. Quan va comptar que ja era el segon dia que no feia ganxet va pensar que havia de portar.la al metge corrent.

La Josepa, fins i tot en la manera d’enfrontar la mort, va posar de manifest, altra vegada, el seu caràcter fort i decidit. En baixar cap a Barcelona ja li va dir a la seva filla que, segons el que li volguessin fer que no la deixés allà. Deuria ser prou conscient del que li estava passant! El diagnòstic va ser càncer i com que el metge ja va veure que a aquella senyora no podria enganyar-la, va dir-li el diagnòstic a ella, abans que a cap familiar. La van operar d’urgències i en veure que el mal estava molt escampat, van tornar a cosir-la sense fer-li res. A ella, per no inquietar-la van dir-li que li havien tret unes pedres. Però, quan va arribar la seva filla li va dir clarament que l’havien enganyada perquè d’estar operada portaria el sèrum i la sonda. Va tardar molt poc a veure’s a les portes de la mort. Llavors, va dir-li a la filla que la portés cap a casa, perquè ella volia morir-se al seu llit. L’havien operat el divendres i el dilluns ja tornava cap a Solsona. També va saber interpretar el que aquell permís significava realment: li quedaven poques hores. I encara va voler aprofitar-les per fer quatre coses que li havien quedat pendents en marxar de casa.

Quan va arribar-hi, va fer cridar els muntadors perquè li arreglessin el cable del televisor; ella el volia amagat i el tenia a la vista. Com no haurien de molestar-li aquells sorolls de trepant i aquella gent feinejant amunt i avall?

Tampoc s’oblidà de la part espiritual: va dir-li a la filla que quan morís, per ser enterrada, volia portar uns escapularis ―als que tenia molta devoció― i uns rosaris de la Mare de Déu del Claustre. I va tenir el coratge de dir-li a la seva filla que s’ho deixés tot a punt perquè quan s’hagués d’encarregar del funeral i enterrament estaria molt atabalada i potser es descuidaria d’alguna cosa.

L’endemà, el vint-i-cinc de febrer ―el mateix dia en què havia nascut el seu marit― però de 1989 va morir. Ella era molt devota de la Mare de Déu del Claustre i la seva filla es recorda que va entrar en agonia a l’hora de la sabatina.


Informació cedida per M. Claustre Vilalta

diumenge, 25 d’octubre del 2020

Teresa Rovira i Sanispleda



Teresa Rovira i Sanispleda era filla de Melcior de Rovira i de Reguer i de Maria Rovira de Sanispleda. Els seus avis paterns eren Joan Rovira i Boldo i Paula Rovira i Reguer, Senyors del Castell de Sant Climenç i de Miravé. Domiciliats a Solsona, el 18 d’abril de 1642 (on venen una vinya a la partida de Ribalta).


Balaguer ―lloc de naixement de Francesc de Portolà― i Lleida eren dues ciutats assetjades per les tropes de Felip V. Aquest rei havia delegat tot el seu poder en el famós Duc d’Orleans. L’horror de la guerra i la por a les represàlies personals obligà a la família Portolà a constants desplaçaments en busca de refugi. Així fou com Francesc de Portolà arribà al monestir de Sant Cugat del Vallès, lloc retirat i segur, allunyat de la guerra. Possiblement les mateixes causes portaren allà a Teresa Rovira (ja vídua del seu primer matrimoni a Solsona). Teresa era, a més a més, neboda del prior del monestir i germana del regidor de Barcelona, Domènec de Rovira i Sanispleda.


Teresa es casà —a les dependències del mateix monestir— en segones núpcies i per procura, amb Francesc de Portolà de Balaguer. Tingué vuit fills. El primer fill, Antoni, nasqué encara al monestir. La primera filla, batejada amb el nom de Francesca (després coneguda com a sor Rosa), nasqué a la seva casa de Solsona. El quart fill fou Gaspar de Portolà i de Rovira. Nasqué a Balaguer perquè les campanyes militars estaven totalment acabades, així com les depuracions i càstigs als perdedors de la guerra. La família, poc a poc, pogué anar recuperant el seu prestigi i el seu patrimoni. Que s’havia anat perdent degut a la desfeta material de les hisendes i a les multes que se’ls havien imposat.

Les malalties infantils d’aquells anys, i les grans infeccions endèmiques de les comarques catalanes, com la febre tifoide, la verola i el crup, van acarnissar-se amb la família Portolà que sofrí la pèrdua de tres fills i de la mare. En Gaspar va créixer amb l’ajut de tietes i cunyades. Més un eixam de dides, masoveres i tutors que, amb bona voluntat portaren endavant els fills, la casa i les finques.

Gaspar, com a cabaler, estava destinat a ocupar un segon lloc a la família. Vivint a la casa del pare, del germà o a allunyar-se’n per dedicar-se al servei del rei, al de l’Església o a la Universitat. Prompte va comprendre que el seu futur es lligaria a la milícia. Se sentia esperonat pel seu pare i per les relacions personals que la família mantenia a les tropes aquarterades a la ciutat. Quan l’edat l’hi va permetre, va allistar-se a l’Exèrcit i, en poques hores, formà part d’una unitat de cavalleria amb el nom de Regimiento de Villaviciosa.

Després d’una brillant carrera, Gaspar de Portolà esdevindrà el conqueridor de Califòrnia amb un exèrcit integrat per catalans. Més tard prengué possessió de Monterrey (1770) on governarà en nom del rei d’Espanya Carles III.

El 20 d’agost de 1785 tornà a Catalunya i aconseguí que se’l nomenés tinent de rei de la plaça i castells de Lleida i substitut del governador militar i polític, el mariscal Lluís de Blondel. La proximitat amb Balaguer, li permeté desplaçar-se al seu poble per visitar familiars i amics i ajudar-los econòmicament tot i que les relacions amb els hereus de la Casa Portolà no eren gaire afectuoses.

El dia 10 d’octubre l’Ajuntament comunicà al capità general de Catalunya la mort del tinent de rei, Gaspar de Portolà.

Deixà la seva fortuna per obres pies destinades a l’ajut i protecció del estaments més necessitats.

Com a conseqüència, es començà la construcció de la Casa d’Expòsits i Misericòrdia de Lleida, edifici que, molt modificat, és l’actual Diputació de Lleida.


Informació obtinguda en documents de l’Arxiu Diocesà.

diumenge, 11 d’octubre del 2020

Rosalia Serra i Farré




Era filla d’Anserall, un poblet rural entre La Seu d’Urgell i Andorra. Nascuda el 4 de setembre de 1905 en el si d’una casa de pagès, no en fou pas la pubilla i probablement aquest fet marcà el seu destí. Passà la seva joventut entre Anserall i La Seu d’Urgell. Caldria destacar, per la seva posterior embranzida, que pogué aconseguir-la tot i que possiblement no rebé més que els valors d’una educació correcta i una escassa instrucció. La qual cosa ja ens revela un temperament lluitador, esforçat i valerós.

Es casà amb Domingo Boix i Ramonet ―nascut l’1 de gener de 1893 i mort el 6 d’abril de 1939― l’any 1927 a Sant Serni de Tavèrnoles, després de tot just, tres mesos de nuviatge. Ell era un aventurer i un excel·lent cuiner. Havia viatjat a Paris, on hi restà durant set anys i, després, passà set anys més a Nova York per aprendre l’ofici treballant en hotels i restaurants molt importants. Quan li va semblar que ja en sabia prou, l’any 1924, tornà a Solsona i s’instal·là a la Fonda Boix ―que ja tenia oberta a la casa contigua al portal del Pont. Tres anys més tard conegué la Rosalia i es casaren. Ella començà al costat del seu marit l’aprenentatge del que després serien les bases fonamentals per dirigir, ella sola, el seu negoci: l’Hotel Sant Roc.

L’any 1929 s’inaugurà l’Hotel Sant Roc de Solsona. Isidre Guitart i Sort, el seu fundador, mentre el construïa ja pensava que Domingo Boix seria el seu cuiner. A més, eren de família perquè la seva tieta estava casada amb el Joan Guitart, fill de l’Isidre.

La senyora Rosalia s’instal·là amb el seu marit a l’Hotel i s’endinsà en un aprenentatge molt més complex degut a la magnitud del nou establiment: un dels millors, sinó el millor, hotel de la comarca.

Ella s’encarregava del parament de la llar: roba ―llençols, tovalloles, estovalles...― vaixelles, cristalleria... I tant li era rentar, com endreçar, com manar a les dues o tres noies que tenia al seu servei. Era treballadora i servia per a tot. Es llevava molt d’hora al matí i, es pot dir, que no parava fins ben tard quan ja es retirava per anar a dormir.

En aquell hotel s’hostatjaven les persones més influents que arribaven a Solsona des de qualsevulla contrada. Alguns governadors, jutges, registradors, notaris, caps de correus ―que llavors eren homes importants―... Entre les personalitats més importants que reberen en l’època en que ella i el seu marit hi treballaren plegats caldria destacar-ne especialment, l’any 1931, la d’en Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya durant la República. De ben segur que la Rosalia va preparar una de les millors taules de la seva vida professional.

Alguna foto d’arxiu també recull els pas per l’hotel de personatges com el bisbe de Solsona, Valentí Comellas, el Governador Civil de Lleida, Josep Puig (l’any 1931). El Fiscal substitut del Jutjat de Primera Instància, Josep M. Vicens i el Jutge, Sr. Moreu, entre d’altres.

Però la guerra canvià completament el rumb de la seva vida. L’Hotel va ser confiscat i se’n tornaren cap a la Fonda Boix. Ella va poder amagar de manera segura un coberteria de plata, uns canelobres de plata, una vaixella alemanya i poca cosa més. Pràcticament li van prendre tot i van malmetre la resta. Després, el marit, el Domingo, li marxà.

L’Hotel es convertí en refugi. Primer s’hi instal·laren els rojos i, després els nacionals. Per un cas d’urgència i per poder escapar.se, havien obert un passadís que arribava fins a la ribera.

L’any 1939 morí el seu home. Pocs temps deuria haver passat fora de casa perquè al cap de tres mesos ella, ja sola, donà a llum el seu únic fill; era un fill pòstum: l’Antoni.

La Rosalia, forta i valenta, diuen que es creixia amb les dificultats. Va posar-se al capdavant del negoci (encara era a la fonda Boix) i res la va espantar. Una única obsessió l’empenyia: donar al seu fill la millor formació i educació possible. La que ella no havia pogut tenir mai.

L’any 1941, Rosalia Serra recuperà l’Hotel Sant Roc i, tot i les dificultats pròpies de la postguerra tornà a obrir-ne les portes. L’edifici havia quedat força malmès: bona part del mobiliari —tot de caoba—, havia estat destruït. Amb el que pogué recuperar i aprofitar tant sols va equipar la primera planta de l’Hotel. Treballà molt i molt. Tenia normalment dues o tres noies al seu servei i en tenia cura com si fos la seva mare. Aquelles noies —li semblava— corrien més perill que en altres feines perquè el seu hotel era ple de forasters i d’habitacions.

En aquella època el masclisme era l’habitual i la capçalera del paper de la carta del menú del restaurant deia així: Hotel San Roque ―en castellà, per descomptat― a cargo de Vda. de Domingo Boix ―on no hi constava ni el nom.

El Sr. Màrius Coromines i Reig l’ajudava a portar la comptabilitat. Ella li demanava consell però, la seva intuïció era el que comptava. Tenia bona mà per als negocis.

Una idea cabdal del seu èxit va ser la de llogar sempre cuiners professionals. Ella volia regentar un bon hotel i volia oferir qualitat. Possiblement l’empenyia una força que li resultà molt pràctica: en el seu ofici volia ser la millor. I per aconseguir-ho no es podia escatimar cap esforç. L’Hotel sempre lluïa impecable. La seva pulcritud era immillorable.

Tenia també una obsessió molt clara: fer els diners suficients com per enviar el seu únic fill a estudiar a Barcelona. En aquells moments això suposava una despesa molt important i pocs nois de Solsona ho aconseguiren. Tres comptant-lo a ell: el seu amic Marcel Coromines i en Francesc Rovira. Cal valorar que com a mare i sense marit, enviar el seu fill únic a estudiar a Barcelona li havia de suposar un gran esforç. Però el va fer. L’Antoni marxà cap a La Salle Bonanova, tot sol quan només tenia set anys. Era el 1946. No va pensar tant en ella com en el seu fill perquè, a Solsona, li hagués estat un bon ajut i consol.

L’Antoni recorda alguna anècdota. En aquelles èpoques la seva mare ja tenia al seu Hotel, com a estiuejants, algunes de les famílies més ben estants de Barcelona: els Vila Moreno-Barraquer (oftalmòlegs), Riera Soler (advocat de prestigi), Ferrer de Nava (president de l’Audiència de Barcelona), el Sr. Pagès (Governador Civil de Lleida)...

En aquells anys la ciutat, Barcelona, tot i ser la capital, escassejava en productes bàsics per a una bona alimentació. Llavors, la Rosalia, llesta i negociant, aprofitava el transportista de Barcelona, el Ramon Boix ―germà del pintor Tomàs Boix― que hi baixava cada divendres, per fer arribar a aquestes famílies tots els productes que ella els aconseguia. Ells compraven, pagaven i li estaven molt agraïts. Tant es així que, alguns diumenges, com a prova d’afecte anaven a buscar el seu fill a La Salle i se l’emportaven a les seves cases a dinar. Per a l’Antoni, a aquella edat, dinar amb tanta etiqueta i rodejat de minyones amb còfies i davantals, li suposava més esforç que quedar-se al menjador del col·legi. Però ell també havia de fer contenta la seva mare.

La Rosalia començà a fer negocis. Sabia especular i sabia tancar tractes. Era considerada una dona difícil ―en argot masculí. Era exigent i sabia sortir-se amb la seva: és a dir, aconseguir el que ella volia. Ama les seves habilitats va comprar algunes finques.

El 1945 s’instal·là a l’Hotel un comandament de l’exercit que durant uns tres, quasi quatre anys, empaitaren els guerrillers antifranquistes, els maquis. El seu fill, l’Antoni, conta una anècdota molt esclaridora —i quasi definitiva—, per entendre el caràcter d’aquesta senyora amb uns valors claríssims. Un dia, un capità, que era fill d’un dels generals que havia fet la guerra amb en Franco, li va arribar begut a l’Hotel. La senyora Rosalia li negà el pas i l’acomiadà. L’endemà al matí es presentà a l’Hotel el Comandant Cap de la Guarnició de Solsona explicant-li que no podia desallotjar el seu capità. La senyora Rosalia li deixà molt clar que, ella, al seu Hotel, no hi volia borratxos. Tanta va ser la seva insistència que el Comandant li va demanar l’ordre per escrit. Immediatament, ella se’n va anar a veure al Sr. Màrius Coromines perquè li redactés el document. El Sr. Màrius es va esgarrifar: en aquella època els militars no estaven per a bromes i qualsevulla petita contradicció els era més que suficient per prendre represàlies. Tot i això la Sra. Rosalia va marxar amb el seu paper i aquell capità no va tornar més a l’Hotel.

Ella, una dona sense marit, es feia respectar. No per la força sinó per l’efecte quela seva personalitat imposava.

Cap a l’any 1956, els militars tornaren a l’Hotel amb motiu d’unes maniobres militars de l’Estat Major de la Nato, presidides pel general Dehelan. La NATO havia cedit a Espanya uns tancs M-46 i s’havien de provar.

L’any 1959 arribaren uns nous estadants: els petroliers. La Companyia Ciepsa, amb d’altres empreses sueques, americanes i alemanyes s’instal·laren a l’Hotel de Solsona per fer prospeccions petrolíferes. En cinc anys que s’hi van estar ―un munt de feina per a la Sra. Rosalia― van fer dos pous de 5000m. de fondària. El seu centre neuràlgic era l’Hotel. I això va suposar un gran canvi.

L’arribada d’estrangers a Solsona, va obrir la ciutat cap a la modernització i el progrés. L’Hotel era ple d’enginyers, catedràtics de Berlín, com a geòleg arribà el fill del poeta Carles Riba, en Gabriel Riba. Era un gran tràfec i la Sra. Rosalia, hi havia dies que havia de fer dos torns de dinar.

En una ocasió van dir-li que l’endemà arribaven uns sismògrafs molt delicats i que necessitaven un local per instal·lar-los. Ella que no volia que li marxés el negoci de l’Hotel, va travessar el pati i va anar a veure els pisos que el Sr. Toni Guitart tenia al costat de l’Hotel. A sota d’aquells pisos hi havia una mena de galliner. Al cap d’un estona ella ja estava dirigint un eixam de paletes, fusters, pintors... La feina va durar tota la nit, matinada i fins a les cinc de la tarda del dia següent. Quan arribaren els sismògrafs, pogueren instal·lar-los en aquell espai tan proper a l’Hotel. En vint-i-quatre hores havia aconseguit transformar un galliner en quasi un laboratori. Tenia molta empenta. Però, per poder aconseguir-ho, ella va haver d’estar-se tot aquell munt d’hores, dreta al peu del canó, donant ordres i col·laborant.

Cap als anys seixanta va començar a arribar el turisme. I ella ja tenia l’Hotel preparat per a rebre’l. Ja havia instaurat el que després seria el tan famós menú turístic. Com a acudit solia dir que ella sí que havia trobat petroli.

També va saber captar l’atenció de la gent que, per millorar la salut, buscava un canvi d’aires.

Amb les autoritats solsonines hi mantingué sempre unes excel·lents relacions i una considerable paciència. Sempre que arribava algun personatge important a la ciutat, era ella qui els acollia al seu Hotel mitjançant el pagament estipulat. Així hi tingueren estada el jutges Membrilera, Gual, Jerónimo Arozamena.... Notaris com el Sr. Geli, el Sr. Daví... I el destacat registrador de la propietat Joaquim Viola i Sauret. Alguns d’ells feren de l’hotel el seu habitatge i arribaren, fins i tot, a instal·lar-s’hi un petit despatx.

Però la paciència de la Sra. Rosalia tenia un límit. I un dia que tots els alcaldes de la contrada feien un dinar al seu Hotel, quan tots estaven a punt d’asseure’s i esperant el moment adequat perquè tots la sentissin, es dirigí a l’alcalde de Solsona, el Sr. Josep Serra Forn, i en veu alta i sonora, li reclamà el pagament endarrerit de tots els dinars que l’Ajuntament encara no li havia pagat. El moment va ser molt tens. Però l’endemà al matí, ella cobrava.

A més a més de tota aquesta feina, ella havia de comptar amb l’enrenou que li suposaven totes les fires que es feien a Solsona. Especialment la de Sant Isidre i la de Sant Josep.

L’any 1953 va sofrir el seu primer atac de cor. Conscient del perill va avisar el seu nebot, l’Enric Serra ―que més tard es faria càrrec de l’Hotel― perquè anés a ajudar-la.

Durant tots aquells anys, fins més o menys a mitjans dels seixanta, la Sra. Rosalia va exigí rigorosa etiqueta al seu menjador gran ―que rebia el nom de menjador de primera. Allí eren imprescindibles l’ús de la corbata i l’americana. Al menjador de segona, més petit, servia els dinars per a la gent que no anava o no volia anar amb americana.

També aconseguí posar de moda fer les celebracions dels bateigs, comunions i casaments al seu hotel.

Caldria destacar-ne, en especial, el banquet de celebració de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre de l’any 1956. Li havien demanat que servís el dinar al Palau Episcopal però ella s’hi va negar. Va llogar cambrers especialitzats a l’Avenida Palace i els va fer servir vestits amb frac rigorós. I va posar un cambrer per cada taula de vuit persones. El menú va ser: Fiambres imperials, Llagosta, Filet de vedella de França i Biscuit glacé. Extríssim Bach i Non Plus Ultra. Puros Romeo i Julieta. El preu tenia l’esgarrifosa xifra de 500 pessetes.

El seu fill havia d’ajudar-la en tot el que ella disposava. I quan els caps de setmana pujava a Solsona tant podia tocar-li servir taules com a repassar comptes. No va poder acabar la carrera fins l’any 1956, quan tot just tenia vint-i-sis anys. Llavors, el va enviar de viatge al que deuria ser el somni de la seva vida: Egipte. Allí conegué la seva futura esposa, Pilar Martínez. Temps més tard es casaren. La Sra. Rosalia pogué conèixer tres del cinc néts que li donà el seu fill: l’Antoni (1966), el Domènec (1967) i l’Anna (1969).

Una nit, quan el seu fill treballava ja de farmacèutic i tenia els seus tres fills, abans de tornar a casa, passà a dir-li bona nit. Ella, enfeinada com sempre i encara activa i treballadora, abans de respondre-li, li va ordenar que li pugés les maletes d’un client a la seva habitació. A aquelles alçades el seu fill més aviat es va fer un tip de riure i, com no, va pujar les maletes.

En aquells temps no hi havia Seguretat Social i quan els seus empleats tenien necessitat d’alguna operació o tractament, ella els ho pagava de la seva butxaca a l’Hospital del Sagrat Cor. Deia sovint que no havia vist mai ningú que s’hagués arruïnat fent caritat. També es diu que en assabentar-se que un capellà no tenia qui li pagués la festa de la seva celebració ella va donar tots els diners necessaris.

Era una senyora austera. Sabia vestir-se segons requeria l’ocasió però no era gens vanitosa. No li queia cap anell per treballar ni per vestir-se per treballar. Amb la quantitat de gent important que van arribar a passar pel seu Hotel ella va saber estar-ne a l’alçada per a conversar-hi i per aprendre molt. Durant les festes i celebracions sabia restar en un discret segon pla.

L’any 1969 decidí, juntament amb el seu fill i la seva jove Pilar, retirar-se i deixar l’hotel al seu nebot, Enric Serra i Mayà. Però, dos dies abans de signar la cessió, el 21 de novembre, morí d’un vessament cerebral. Tenia seixanta-quatre anys.





Informació cedida pels Srs. Antoni Boix, Joan Coromines i del llibre d’en Jordi Tàsies sobre l’Hotel.

diumenge, 27 de setembre del 2020

Lola Riu i Roca


Nascuda a Solsona, era filla de cal calderer, de cognom Riu. La seva especialitat eren els càntirs i les calderes d’aram. Vivien al carrer Terceries, números 3 i 5, on també havia nascut el bisbe Riu oncle de la Lola. Com que el negoci els funcionava força bé i anava creixent, compraren més endavant la casa del carrer Llobera (on ara hi ha la Caixa de Pensions). Estudià, probablement a les Monges de l’Ensenyança on adquirí l’especial destresa que aquestes docents sabien inculcar a les seves deixebles en l’art de les labors: l’agulla de ganxet, el punt de creu, els brodats de tota mena... i els sargits, pedaços...

Es casà amb Jesús Garriga i Mas. Era farmacèutic. Havia estudiat per capellà al Seminari de Solsona i després va anar cap a Vic a estudiar el Batxillerat, tot treballant en una farmàcia.

Probablement, es conegueren a la casa del Pla de Godall de Solsona on la germana del Jesús era la mestressa.

El seu vestit de núvia va ser de color negre rigorós. Tan sols una agulla amb unes flors blanques deixava veure, alhora, la seva austeritat i elegància.

Mai va fer ostentació de la seva riquesa i tot i tenir joies bones en portava poques. Tampoc li calien: era una senyora molt maca.

La foto de casament també és el resultat de la moda de l’època: ell assegut en una cadira i ella de peu a la seva dreta. El més curiós de la foto és que ell porta bigoti. Ningú de la família el recorda amb bigoti. Tan sols hi surt en la foto de casament. Degué deixàr-se’l per a tal especial ocasió

Després de casats s’instal·laren a Súria on ell treballava de farmacèutic i d’alcalde. Hi van viure uns quants anys però, poc abans de la guerra, marxaren cap a Barcelona on ell ja havia obtingut el càrrec de director dels laboratoris Roig Perelló. Tanmateix, el clima de Barcelona no era l’adequat per a la seva delicada salut. Així les coses, tornaren cap a la casa Garriga de Bergús més o menys cap a l’any 1945. S’hi estigueren entre vuit i deu anys.

L’any 1951 el seu nebot Josep Garriga i Sampons, de 23 anys d’edat, hi va cantar missa. La Lola i el Jesús en foren els padrins i li regalaren un calze d’or guarnit amb esmalts preciosos que encara es conserva a la casa de Bergús. El calze porta una inscripció en llatí amb el nom dels donants. El sermó de la missa, que havia estat encomanat a Mossèn Guiu ―que es va trobar malament― va anar a càrrec del Dr. Llorens. La família recorda que quan li van demanar va dir que sí immediatament, però va demanar permís i temps per afaitar-se. En aquells moments del ritual diari, el Dr. Llorens degué improvisar el seu sermó.

Els padrins també havien de pagar el dinar que es feia després de la missa. La família sencera s’hi abocà. El pare deia que en una família, de casaments solia haver-n’hi molts però de misses noves poques.

La factura de l’àpat encara es conserva. Hi va haver un total de 156 convidats a 155 pessetes el cobert i va pujar un total de 25.000 pessetes. Eren molts diners! El menjar l’havien encarregat a un restaurant de Cardona que es deia Casa Perico que havia fet pujar de Barcelona llagostins frescos. Va ser de les primeres vegades que per la comarca es va menjar aquesta mena de cuca estranya.

S’havia enramat i guarnit un tros d’era prop de la casa. Les taules estaven magníficament ben col·locades i decorades. A més a més els estudiants del Seminari de Solsona, a les postres, van cantar per al seu antic condeixeble, en aquells moments ja, Mossèn Josep Garriga. Per completar la vetllada es va fer una exhibició d’una de les primeres màquines de segar de la comarca. Per fer-la ja havien deixat expressament per segar un camp d’allà a la vora. Encara que ja hi havia màquines lligadores, les màquines de segar eren com meravelles de la creació.

El dia de la missa nova, la Lola també portava un vestit negre, en aquesta ocasió, ornat amb una agulla d’or a la solapa del vestit.

Poc temps després, la mare i la tia de la Lola, que encara vivien al carrer de Llobera es van morir i, per no tancar la casa, el matrimoni se’n va tornar cap a Solsona.

La parella estava molt ben avinguda i vivien l’un per l’altre. No varen poder tenir fills. Al poc temps de casar-se ell havia agafat una malaltia respiratòria que el portà pràcticament fins a les portes de la mort. Ella en va tenir cura i es podria dir que sempre més, va ser la seva esposa i infermera sol·lícita i amatent.

Ella era discreta i poc parladora. Els seus amics a Solsona eren l’alcalde, el canonge, el Dr. Llorens, el Dr. Espert... i el Sr. Andreu Soldevila que vivia en uns terrenys de la Sra. Riu ja que era l’home de confiança del seu marit i l’ajudava en tot allò que ell no podia fer degut a la seva delicada salut.

Ell era seriós. Tenia molta intuïció tant per als negocis com per a la política. Ell era qui, per voluntat d’ella, s’encarregava de la seva herència i li aconsellava fer el que creia més convenient.

Ella havia heretat tota la fortuna de la família Riu ja que el seu germà Ramon havia mort prematurament de malaltia.

El marit ―desitjós de fer-la contenta― va pensar que com a filla de Solsona, i neboda del bisbe Riu, (que havia portat els benedictins al Miracle per formar una escola que donés formació religiosa i cultural), li agradaria continuar la feina que l’oncle havia començat. Així, de comú acord, tots dos van entrevistar-se amb mossèn J. M. Ferran i Baqué per a l’elecció d’uns terrenys de la seva propietat per fer-ne donació per a la construcció del que serien les Escoles Professionals. I van fer arribar la proposta de donació al bisbe Tarancón mitjançant el Delegat de la Caixa de Pensions de Solsona que ja estava instal·lada al costat de casa seva.

En la realització d’aquesta important iniciativa, Les Escoles Professionals de Solsona, hi prengué part activament Mossèn Ferran, que aprofità l’experiència de l’escola del Miracle i de la de Navàs.

Més tard, el Sr. Sarri, farmacèutic de Solsona, també va fer donació d’uns terrenys confrontats als que havien cedit el matrimoni Garriga Riu per indicació seva, per a l’ampliació de l’escola.

La senyora Lola era molt piadosa. Anava a totes les funcions religioses. També era molt caritativa. I alhora discreta. Així ens ho confirma l’ajuda que oferí a la seva amiga Joana quan aquesta es va arruïnar. La Joana havia heretat del seu pare un capital que li rendia 10 pessetes diàries. L’home s’havia mort molt tranquil pensant que la seva filla podria viure folgadament la resta de la seva vida. Però aquelles 10 pessetes cada any servien per a menys i la seva amiga, la Lola, en veure que anava justa, li va demanar si podia rentar-li la roba al nebot que s’estava al Seminari perquè aquelles màquines de rentar que hi tenien trinxaven la roba. Ella li pagava la feina i la Joana, amb l’expressió de l’època, tenia pa blanc. Algunes vegades, de tant en tant, també li demanava que li anés a comprar.

El matrimoni estava convençut que ell es moriria primer i per aquest motiu, sovint, quan parlaven, ell solia dir-li: quan jo falti has de fer això i allò i el de més enllà. Es referia a les qüestions de l’herència que ella havia disposat.

Tot i les previsions, ella es va morir primer. Acabà els seus dies sobtadament. Se n’anà al llit i quan la minyona estranyà que no es llevés, anà a veure-la i la trobà morta. Era a començaments de l’any 1971. Quan el seu marit se n’assabentà digué: Déu tot ho fa bé perquè li ha estalviat a ella el sofriment per la meva mort. I ell morí d’enyorança uns mesos més tard, a finals del mateix any.

La senyora Lola Riu va voler que el seu patrimoni es dediqués a obres benèfiques i socials. Va llegar part del seu capital a l’Hospital de Sant Pau i al de la Santa Creu de Barcelona. També n’hi hagué, lògicament per a l’Hospital de Solsona (una finca a la carretera de Torà). També es recordà de la Fundació AMPANS de Manresa a la que cedí una finca a Sallent.

En l’herència també mostraren l’agraïment que sentien per les persones que n’havien tingut cura, especialment de Teresina Torrentellé, la seva minyona.

I per acabar de arrodonir-ho llegaren importants donatius a les Escoles Professionals.

Finalment, el seu nebot Mossèn Josep Garriga féu donació a Mossèn Bartrina d’una fotografia força gran del bisbe Riu, que era de la seva tia Lola.

Lola Riu i Roca és el retrat característic d’una excepcional dona quant a qualitats humanes que, sense fills i amb recursos econòmics, sabé donar-los per a causes benèfiques sense oblidar-se de les necessitats socials de la seva època.






Informació cedida per Mossèn Josep Garriga i Sampons, el seu germà i la seva esposa (que em reberen molt amablement )


diumenge, 13 de setembre del 2020

Josefina Ribera de Bonaplata



Va néixer a Solsona l’onze de gener de 1.877, a les dotze de la nit. Al número 5 del carrer de les Terceries ―el dels carnissers― a tocar de cal 65. El seu pare era el Sr. Llucià Ribera i Aguilar, advocat de Peramola (fill d’advocat i nét de metge). Els Aguilar havien estat uns argenters molts rics de Solsona. La seva mare es deia Dolors Bonaplata i procedia d’una família, també molt rica, de Barcelona. El seu germà era Ramon Bonaplata, l’amo de la Companyia Maquinaria Agrícola y Terrestre. «Doña» Josefina —com li deien els solsonins—, va ser filla única i heretà tota la fortuna dels Ribera, dels Aguilar i una important quantitat dels Bonaplata.

Però la riquesa no havia de donar-li la felicitat. Tot just néixer quedà òrfena de mare. Quan ella arribà al món, els seus pares ja eren grans i encara no havien pogut tenir descendència. Per aquest motiu —tot i ser una nena— fou molt ben rebuda. Conten, els que encara recorden la història, que en aquella casa, tal era el goig i el festeig per la criatura recent nascuda, que oblidaren atendre degudament la feliç, però alhora desvalguda mare. A les poques hores se’ls morí escolada degut a una fatal hemorràgia. Per aquest motiu, la nena Josefina va ser batejada amb una mantellina negra de dol. El seu padrí de bateig va ser el seu oncle, el famós doctor Celestí Ribera i Aguilar.

Aquest important prohom de la ciutat passà els seus últims anys, emmalaltit i força delicat, a Barcelona, on ella, la neboda, es traslladà i no escatimà esforços ni sacrificis per vetllar-lo amb admirable sol·licitud.

Llavors, ella, a Solsona, ja vivia a la imponent casa del carrer Llobera. I, anys més tard, comprà el terreny del davant perquè ningú li pogués tapar el sol construint-hi una altra casa. Ara és la plaça Ribera.

«Doña» Josefina es casà el 1.897 amb Don Lorenzo Soler Fradera (2-5-1872), advocat i Jutge de Pau de Solsona i home també molt ric. Ella tenia vint anys. El destí no els fou favorable i no pogueren tenir descendència.

A l’Arxiu del Bisbat de Solsona es conserven algunes cartes del matrimoni de l’any 1.906 fins al 1.908; i unes poques de l’any 1.919 al 1.921. Ella tenia, doncs, vint-i-nou i quaranta-dos anys respectivament.

Llegint-les es pot copsar fàcilment que la relació entre marit i muller era bàsicament respectuosa i distant, freda («Querido Lorenzo... recibe un fuerte abrazo de tu esposa»). L’objectiu de les cartes (a més de deixar palès que ell volia que ella li escrivís cada dia), no era altre que el de tractar d’assumptes de negocis on ell sembla tenir l’última paraula; de posar-se d’acord en les anades i vingudes de tots dos per les diferents propietats que posseïen (quasi com si s’evitessin; al menys aquells anys en que ella restà a Barcelona per tenir cura del seu oncle); de donar les puntuals i pertinents notícies sobre la salut de l’oncle emmalaltit (que si té la cama botida, que si avui s’ha hagut de quedar al llit, que el metge Don Crespo per deferència el visita cada dia...). Però l’assumpte més recurrent i que a ells més els preocupava era el d’aconseguir que ell fos anomenat Jutge de Pau de Solsona. Ella havia d’anar sovint a casa d’un tal Sr. Permanyer —de gran influència—, que els anava donant llargues i alguna vegada ni tan sols els havia volgut rebre. Ella fou pacient i metòdica: visites, papers, documents, regals (algunes perdius...), obstinació... Finalment, ell obtingué la titularitat.

D’altres assumptes de menys importància però, alhora curiosos, són els que fan referència al gos que es vol comprar i que una amiga seva ha vist per a ella en un aparador de Paris. També s’interessa pels malalts del tifus que l’any 1.917 hi hagué a Solsona i li recomana al seu marit que se’n guardi. També ens permeten saber que la seva veïna és la Baronessa de Ferrer i que per pujar a Solsona utilitza les tartanes del Galtanegra. En una altra carta li explica el menú d’un àpat d’alta societat al que ha estat invitada: arròs amb pollastre, llagostins, pastissets de gallina (Srul-fritz), filet a la jardinera, omelette soufflée, dolços i cava.

Per les visites podem deduir que la senyora Conxita Barnola constava entre les seves amistats.

En una carta del 1.909 li explica al seu marit —amb molt d’entusiasme— que donades les seves afeccions monàrquiques, ha tingut el gust de conèixer el Rei Alfons XIII en la seva primera visita a Barcelona. Se sent molt orgullosa del gran entusiasme que la ciutat li ret.

Aquestes cartes mostren algunes curiositats: si la carta era enviada a «Doña» Josefina per algun remitent que estava de dol, tot el voltant del full tenia un rivet negre. Ella n’enviava algunes amb un rivet daurat i en la part esquerra posterior un cercle daurat amb la seva inicial daurada, en majúscula i una mica gòtica. Cap al final ja en rebia algunes escrites a màquina. Totes, però, en rigorós castellà. La seva fluïdesa era mostra d’una bona formació, en canvi la del seu marit era força deficitària i ella, algunes vegades, li explicava que s’havia descuidat o posat de més una h “fenomenal”.

Quant a la distant relació que entre ells dos deuria haver-hi, serà suficient transcriure alguns paràgrafs d’ella: ...«si tío mejora iré a pasar contigo la Navidad para que no tengas que pasar solo estas fechas y me iré cuando a ti te parezca bien...».I en una altra: «Como pronto harà dos meses que estoy aquí (Barcelona) y nada me indicas para el regreso, tanto mi tío como yo estamos profundamente agradecidos de tu paciencia... debes estar persuadido que yo no quiero fallar a ninguna conveniencia social... y deseo que me hables con toda ingenuidad, como yo lo hago contigo, a fin de que pueda trazar con más acierto mi plan de regresar a Solsona...»

Per a la diada de Sant Josep de l’any 1.908 , ella li demana permís per anar a Solsona a passar el dia del seu sant. Ell no li degué donar permís i el dia 18 ell rep la carta en que ella li explica com ha acomplert tots els seus encàrrecs: «Ayer estuve a comprarte el papel, quina y agua de colonia para poderlo mandar luego que tenga ocasión...» la qual cosa significa que ella no li pogué portar. Més tard, el dia 26 del mateix mes i any, ella li escriu des de Solsona però, ell, no hi és. De l’any 1.917 es conserva una carta d’ell que diu: ... «mañana cuando la recibas hará 20 años justos que nos casamos. No recordando sinsabores, y sí solo las horas felices que he pasado al lado de la compañera de mi vida. Hago votos, queridísima Josefina para que Dios nos conceda, siempre más unidos, una larga, dulce y cristiana vejez».

Aquest senyor Don Lorenzo deuria ser de mira’m i no em toquis o molestament refinat. La seva senyora li escriu una carta en la que li comenta que si li sap molt greu que s’hagin oblidat de bordar-li la «S» als calçotets i «que si no lo admitia» li aconsella que els faci brodar a Solsona mateix.

Les anècdotes que es conten sobre aquest altiu tret de la personalitat del senyor Lorenzo durant la guerra ja són molt més desagradables. El grup amb el que ell solia amagar-se pels boscos, l’havia d’ajudar sempre. Entre alguns detalls es diu que li havien d’apartar les rames perquè pogués passar més còmodament; que li havien d’aguantar el plat mentre menjava... I acabada la guerra, mai no va ser capaç ni de convidar-los a un trist sopar.

La senyora Josefina i el seu marit solien explicar que eren els amos de la segona finca més bona de Catalunya. Era una finca de Girona de la qual ells n’eren usufructuaris i tenien uns hereus gravats. Però, era tan gran que ells mateixos explicaven que, a l’estiu, es podien passejar amb la seva tartana durant tres quarts d’hora sense que els toques mica de sol.

Durant la guerra, els hereus, cansats de no poder heretar (ella ja rondava els seixanta anys), van buscar dos homes a sou per fer-los matar. Aquests, abans de començar la feina van passar pel bar per donar-se ànims però la beguda els va fer començar a xerrar més del compte i van explicar en veu alta la feina que tenien entre mans (ells deurien emportar-se una part dels guanys). Casualment, el xofer del matrimoni estava també dins el bar. Se’n va escapolir tan ràpid i dissimuladament com va saber i va córrer a advertir els seus amos. Ells, inconscients de la gravetat de l’assumpte, s’entretenien agafant joies, valors... fins al punt que el xofer els va dir que si no pujaven a l’auto —ja que ell també estava arriscant la seva pròpia vida—, ell marxaria. I així els va salvar.

Els dos homes enfurismats, en veure que ja no podrien cobrar el que imaginaven perquè no trobaren ningú a la casa, la van emprendre amb la pobra euga. Li van posar unes teies pel forat del cul i després les van encendre.

Anys més tard, Don Lorenzo encara tenia ben present l’intent d’assassinat. Un dia, mentre passejava pel cementiri, tot admirant el seu magnífic panteó, li va comentar al senyor Pau Grifell i Bosch ―que li estava arreglant pel dia de Tots Sants― que tenint tres panteons havia estat a punt de ser enterrat a la cuneta.

La senyora Josefina també té la seva pròpia anècdota de la guerra. Si més no ofereix més fermesa i valentia que no el seu marit. La van agafar presa i quan el jutge anava per prendre-li declaració ella va sol·licitar anar d’urgències al lavabo. No li van fer cap cas i ella va tornar a insistir-hi. Com que tampoc li van fer cas, es va empassar la seva educació i els va dir que si no li permetien anar al lavabo s’ho hauria de fer allí mateix perquè realment estava molt necessitada. Davant d’aquesta reacció, li van donar el permís. I així que va ser al lavabo es va treure un bon feix de bitllets de la pitrera, els va estripar i els va tirar al vàter. Va ser llesta! Ella portava bitllets de sèrie i, aquests, als rojos no els agradaven perquè creien que si no s’utilitzaven els seus era perquè no es tenia prou confiança en el seu règim. I va salvar la vida!

La senyora Josefina, abans de la guerra ja havia pagat les escultures que hi havia al cambril de la Mare de Déu. Però després van ser cremades.

I el fet més important de la seva vida social solsonina va ser quan l’any 1.956 la van nomenar padrina de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre. Tenia 79 anys. Ella havia regalat totes les perles que envolten la corona per la part inferior. Era un bon regal però el poble també hi havia participat en la mesura de les seves possibilitats. El padrí va ser el senyor Joaquim de Barnola i de Bassols que, en no poder ser acompanyat per la seva senyora, va compartir l’honor amb la senyora Josefina Ribera de Bonaplata.

La senyora Josefina va morir a Barcelona el dinou de desembre de 1957 i van traslladar les seves restes mortals al panteó de Solsona on s’hi especifica el títol de «Hija predilecta de la ciudad de Solsona», atorgat en reunió plenària pel consistori que en aquells moments estava al poder.

El seu marit havia mort l’onze de juny de 1949.

Quant a l’herència, havia nomenat tres tutors: el metge Baixas, l’arquitecte Puig Boada (perquè eren parents i li havia fet algunes restauracions a la seva casa del carrer de Llobera) i un canonge. Les possessions de Solsona van anar directament a la filla de l’arquitecte.

L’alcalde, el senyor Serra Forn, l’havia vetllada molt perquè volia que llegués a la ciutat la seva gran casa per encabir-hi l’Ajuntament, ja que la plaça li podia conferir millor presència. No ho va aconseguir.




Algunes anècdotes


1.- Un dia, la senyora Lluçianeta ―nom que li deien a la senyora Josefina degut al seu pare, el senyor Llucià―, va enviar la seva minyona a cal Tarines a comprar una llonganissa. Quan les va tenir a casa, minyona i llonganissa, en va tastar un bocí, de llonganissa és clar, i com que no li va agradar li va dir a la minyona que la retornés perquè no era gens bona. Quan la minyona —segurament amb més vergonya que voluntat de servei—, els va tornar la llonganissa, a cal Tarines li van respondre que a cap pobre li haurien deixat tornar una llonganissa encetada però, com que la senyora Llucianeta era tan rica, li havien de permetre. Segurament, deurien tenir por que una clienta de tal envergadura econòmica se’ls enfadés i no tornés per la botiga si no li descomptaven la llonganissa encetada i menjada. Què n’és de pràctic ser ric!


2.- El matrimoni Soler-Ribera sentia una particular preocupació pel seu panteó, en especial, el marit. Un any van encarregar la pintura de tota la decoració de ferro que incloïa aquell panteó a un pintor. El resultat, tot i ser un preu desorbitat que a ell poc li importava, va ser esplèndid. El pintor va recórrer fins i tot a l’ús de la purpurina. Però la vanitat sol tenir un preu; quan l’any de sobre van tornar, tot aquell bé de Déu, aquella banalitat malversada per quatre ossos, havia quedat en orris. Van tenir un disgust ric d’aquells comparables a un disgust seriós de qualsevol home pobre. Llavors van buscar un altre pintor més auster. Quan van anar per pagar la factura, li volien pagar l’import multiplicat per dos a fi que per a l’any vinent, abans de tornar per Tots Sants, els hi haguessin tornat a pintar i el seu panteó lluïs com el millor. Però, el pintor li va dir que no calia que li pagués més diners perquè aquella pintura que li havia posat encara li havia d’aguantar força anys més. Que quan s’hagués de fer algun retoc ja en tornarien a parlar.

Poc temps després, contents com havien quedat amb aquell pintor li van encarregar que els pintés la gran casa que tenien al carrer Llobera. Però, si el marit rebia algun rebut en el que no constava la casa-palacio, del carrer Llobera, els pintors tenien dificultats per cobrar fins que no tornaven a trametre la factura referint-se a la casa-palacio.


Informació obtinguda en els documents de l’Arxiu Diocesà, i de Pau Grifell Vilà