divendres, 15 de març de 2019

No tenien cara de puta



«No tenien cara de puta, de ramera, no la tenien, ara, no sé si ho eren o no ho eren» Aquestes cruels i ignorants paraules van ser dites per un tal Francisco Darder Riera, un falangista que va sortir com a testimoni al programa de les milicianes al Sense ficció, de TV3.
Em pregunto: quina cara té una puta o una ramera? Francament, jo hauria utilitzat una altra paraula, però les paraules reflecteixen el pesament. No sé quins atributs posar-hi: cara de tristor, de desengany vital, de supervivència...
Ell, el falangista, segurament pensava en altres característiques. M’imagino: llavis rojos, ulls amb rímel, galtes acolorides... i tanmateix, mirant pels carrers del nostre país (i especialment en oficines d’empresàries potents), en trobaríem una munió de dones així guarnides.
Li preguntaria: quina cara té un falangista? I jo mateixa li respondria: la seva, desagradable. Perquè qui no té bon cor, la cara l’emmiralla malament.
Aquest falangista no fila prim. Va, ho vaig a dir com es mereix: no hi toca! Ell ens parla de les cinc milicianes antifeixistes (que pertanyien a diferents partits polítics), i que varen ser afusellades per ordre d’un tal Aldo Rossi, un general enviat per Mussolini, amb el seu escamot: «Los Dragones de la Muerte». Qui amb dos dits de seny (però per descomptat sense cap bri de bondat), pot comanar semblant bestiesa? Què volia? Matar i que matessin els seus? Mala entranya! A aquest escamot s’hi van sumar joves mallorquins de La Falange española.
L’agost del 36, el capità Bayo havia desembarcat a l’illa portant moltes milicianes a bord. Elles volien col·laborar en la causa i volien impedir que el feixisme arrasés la seva terra. A principis de setembre, va rebre l’ordre de retirada immediata. Amb el precipitat reembarcament (i pensant més en salvar la seva pell que en res més), va deixar-se molts milicians a terra. Entre ells, les cinc dones protagonistes del documental. D’elles ens diu aquest falangista que «no feien cara de puta». Mal ànima! Potser al documental no ens van informar prou bé i el falangista, a més a més, és cec. Perquè a la foto es veu clarament, a part de la tristesa als ulls, que porten el mono blau de milicianes i, al braç, la creu roja. Les cinc eren infermeres. Les cinc estaven arriscant la seva vida per salvar la dels altres. I ell dubta de si eren putes o no! Doncs a mi, em queda clar: el mal fill de, potser, bona mare és ell.
Perquè quan ell és capaç de dir aquestes paraules, ja sap com havia acabat la història. Els «dragons» del sanguinari Rossi, sota les seves ordres, van violar-les, torturar-les i afusellar-les.
I tanmateix, no li mereixen cap respecte. Elles sí que eren valentes i esforçades. I es mereixen tota la consideració que ell mai no podrà ni encalçar. Si jo li hagués fet l’entrevista, segur que m’haurien vingut ganes d’escopir-lo.
I és que siguis falangista, capità o general, cap galó et converteix en persona si ets un miserable.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada