Bolsonaro i la castració química

Els insults més deshonrosos ―tipus indigent intel·lectual i emocional― se’m queden curts per parlar de l’ultra dretà i feixista Jair Bolsonaro. Diu que vol col·locar el Brasil en un lloc important. Al món? Com aconseguir-ho si el seu desprestigi no pot aixecar ni una tapa de claveguera?

Però a part de dir bestieses, també diu blasfèmies socials, culturals... que atempten contra la dignitat humana. Públicament, va dir-li a una dona que era massa lletja perquè la violessin, que ell mai la violaria perquè no s’ho mereix. Ara escopiu, escopiu-lo! Jo ja ho he fet! Quanta repugnància!

Més fàstics: «sóc favorable a la tortura», «sóc incapaç d’estimar un fill homosexual; no seré hipòcrita: prefereixo que el meu fill mori en un accident a que aparegui amb un bigotut..., per a mi, estaria mort igualment», «l’errada de la dictadura va ser torturar i no matar»... Si continuo, m’ensorro!

Em fa tanta tristor veure com les dretes van guanyant terreny tan immerescudament. I penso si cal relacionar-ho amb la cada vegada més gran davallada de la cultura. Les teles escombraries persegueixen aquest objectiu. Perquè saben que així poden manipular al seu antull.

En el cas de Bolsonaro, les dones hi juguen un paper important. Elles han sortit massivament al carrer per oposar-s’hi amb la consigna: «ell no». Elles no volen un dictador. Però malauradament, hi ha un nombre de dones tan gran com l’anterior que recolzen Bolsonaro. Per què? Perquè la pudor de les escombraries els impedeix entendre de què va la vida.

El 1964 les dones de Brasil van fer una marxa en contra de les reformes comunistes. Així varen preparar el terreny per a un cop militar. Van tenir 21 anys de dictadura. Molts dissidents van ser assassinats i torturats.

Als mítings de Bolsonaro, la gent recorda el paper de les dones quan van demanar el cop d’estat. Les filles d’aquestes dones exigeixen, ara, l’exèrcit al carrer que promet Bolsonaro perquè tenen molta por dels crims violents. L’any passat, al Brasil, van ser assassinades 64.000 persones. Però no es pot combatre la violència amb més violència i més ferotge.

A Bolsonaro el van apunyalar a l’estómac mentre estava de companya. Llavors va augmentar la seva popularitat. La por al crim està impulsant la seva popularitat. I ell se n’aprofita subreptíciament.

Sara Winter era activista en favor de l’avortament, ara defensa Bolsonaro perquè ell vol la castració química per als pedòfils i els violadors.

Moltes mares, com que les forces de seguretat han matat més de mil persones aquest any ―amb un augment d’un 42% respecte del passat― i bàsicament han estat nois joves prefereixen pensar que el nou president els garanteix la vida del seus joves.

De debò creuen que amb armes al carrer moriran menys adolescents?

I és que cap exèrcit, mai, aconseguirà garantir els drets fonamentals de les persones als carrers. I cap Bolsonaro serà bo per al seu país.

¿Y mi calle pà cuándo?

A Andalusia, les dones del poble d’Algodonales, a Cadis, han versionat una cançó de la Jennifer López, que porta per títol El anillo.

Jo no tinc cap màster en contingut filosòfic sobre les lletres de les cançons de Jennifer López, però només de llegir aquesta, per veure les similituds amb la de les andaluses, he quedat esgarrifada. Com pot una dona cantar aquestes animalades? Això ven? O, no ho entenc, o potser el seu cos també hi ajuda... Quant de masclisme! La protagonista és una noia que veu en ell infinites qualitats, tan ridícules com tractar-la com una princesa (que no sé ben bé a què vol fer referència, potser li posa una corona i un mantó d’ermini quan la porta de passeig agafant-li la mà...), que ell és tota la seva força (perquè ella no en té cap), sembla que l’identifiqui en la funció de «papi» (però amb això ja no m’hi vull posar per si hi ha alguna cosa estranya... ), sempre li dóna tot allò que li demana... (suposo que inclou la lluna en un cove). I quatre o cinc ratlles més avall d’allò que vol ser un vers, li pregunta: ¿Y el anillo pà cuándo? Jo entenc que vol un anell de promesa com a símbol de pertinença però que aquest no arriba. No havíem quedat que li dóna tot i que la tracta com una princesa?

Em sap molt de greu perquè aquesta cançó, estic segura que sense ni pensar-la, hi ha moltes noietes, o dones que la canten. A part dels noiets o senyors. Sort que la filosofia torna als currículums acadèmics! Potser s’arreglarà alguna coseta...

Bé, les senyores andaluses n’han fet una divertida versió reclamant per al seu municipi, i amb ganes de fer-ho extensible a tots els que si vulguin sumar, canviant el títol i la lletra: ¿Y mi calle pà cuándo?

Elles són ben conscients que als carrers d’Andalusia ( i al país en general), les dones no tenen els carrers dedicats que es mereixen. La seva lletra (tot i que elles no poden pagar intel·lectuals com la Jennifer López per no fer el ridícul), té un alt contingut reflexiu i un clar objectiu reivindicatiu: ¿quan, les dones, podran tenir els carrers dedicats que es mereixen?

«Y pasa una cosa/ estoy muy cansada/ de ver tantos nombres/ de ilustres personas/ y que sean todos hombres. Hay muchas mujeres/ que se lo merecen/ y se preguntan:/ ¿Y mi calle pà cuándo?

A part de la tornada, citen grans dones que es mereixen carrers i no en tenen i reflexionen sobre la necessitat d’actuar perquè els facin cas.

Aquestes, entre d’altres, són cançons que mereixen volar per les xarxes i canviar consciències.

En aquest sentit, un institut d’Andalusia també ha endegat un projecte #merezcounacalle per fer propostes reivindicatives als ajuntaments.

I és que les iniciatives reivindicatives feministes, com les dues esmentades, són imprescindibles per intentar encalçar la paritat.

Exigim les fotos dels puters

La ministra Valerio és despistada o justeta o borni. I per això li han colat «un gol» en diu ella. El seu departament ha donat el vist-i-plau a la constitució d’un sindicat per a treballadores sexuals. OTRAS, en diuen. Quanta repugnància! Però jo no me la crec. Jo no sé si el pot de melmelada que tinc a la nevera està mig ple o mig buit, sé que per dos dies me’n queda. Però sí que sé si, per casualitat, hi tinc un gall d’indi de Nadal amb les seves prunes, patatetes... a punt per ser engolit.

I a ella, se li ha fet malbé el gall d’indi perquè no sabia que li tenia. Quanta incompetència!

No és el govern de Sánchez, feminista? No n’és ella? Diu que ha tingut el disgust més gran de la seva vida professional. Au, va! I el que és pitjor: la prostitució és legal a Espanya? En Sánchez diu que no i com que el gol ha estat de campionat i ja tenien el sindicat al BOE, ara diu que ja ha iniciat la impugnació. Veurem!

El cas és que aquesta notícia ha donat peu a parlar del lèxic emprat per a suavitzar els termes de la prostitució. Clients són els individus que van a comprar mitjons a El Corte Inglés. Els que busquen putes per a satisfer els seus instints, són puters. Les prostitutes no són culpables, com en alguns blogs, articles, fòrums... podem llegir. Són víctimes! Perquè la prostitució, encara que hi hagi homes a qui els costi d’acceptar, implica submissió, vexació i humiliació. I en la majoria dels casos, allò que indueix a les dones a prostituir-se és la misèria. I qui la fomenta, no és la víctima, sinó el puter que la sol·licita.

I ja està bé de posar fotos de les dones agredides als articles que parlen d’agressions sexuals. A vegades també surten talons d’agulles de sabates de luxe. Quina barbaritat! David Bollero a Público exigeix que a partir de ja, els diaris comencin a publicar en primera pàgina les fotos reals dels puters que han agredit a les seves víctimes. Ni que no les posessin a primera pàgina, no seria una mesura dissuasiva i per tant favorable?

En el mateix article, Bollero ens explica que quan vivia a Madrid, hi havia un solar abandonat on els puters hi aparcaven per anar a buscar sexe pagat. Però es veu que va durar poc, el pàrquing. A algú se li va ocórrer de pintar a les parets els números de les matrícules dels cotxes que aparcaven allí...

Segur que la iniciativa no va aturar els puters, però al menys, segur que els va incomodar.

No podríem provar si posant les fotos dels puters o dels agressors sexuals al costat de la notícia, es reduiria el número de víctimes? Què costaria? Ni que només se’n salvés una, de vida, no valdria la pena?

I és que les paraules cal utilitzar-les, especialment quan es tracta de delictes, per descriure la realitat, no per desvirtuar-la.

Dolors Sellés i Badia

Va néixer el maig de 1952 a Arenys de Munt. El pare era
administratiu i la mare es dedicava a la casa i als fills.
La Dolors va ser la gran de vuit germans i ajudava la mare
amb els més petits. Va començar la primària a les Dominiques
d’Arenys de Munt, però al pare li va semblar que aprendria
més a l’escola pública i la va traslladar de col·legi. Com que la
va veure esparpillada, va decidir que havia d’estudiar. Però no
volia que fes Comerç perquè li semblava que no li serviria per
a gaire res. Per aquest motiu li va proposar de fer el batxillerat
radiofònic.
El batxillerat radiofònic va ser creat per l’Institut Nacional
d’Ensenyança Mitja a Distància. Era un programa de lliçons
radiofòniques emès a Espanya i a països amb un considerable
nombre de possibles estudiants de llengua castellana. Des del
curs 1963-1964, en què va començar, fins al 1971-1972 va
tenir un total de 39.000 alumnes oficials amb monitor —que
s’agrupaven en centres reconeguts per poder impartir aquest
batxillerat—, i 79.000 alumnes lliures. Aquests, com la Dolors,
rebien a casa el material: discos i quaderns, seguien les
lliçons per ràdio i s’examinaven en centres oficials. L’edat
mitjana d’aquests estudiants va ser de 19’8 anys. I la mitjana
d’aprovats va ser del 69’5 per cent. A partir dels vint anys, i
encara més dels trenta, les notes eren més bones. Els estu-
diants havien de subscriure’s, pagant la quota corresponent a
la revista Bachillerato RTV, la qual incloïa els guions didàctics
i el material gràfic adequat. Cada dia havien d’escoltar les
emissions didàctiques i fer els exercicis. Cada mes havien de
fer un exercici de comprovació de cada matèria i els havien
d’enviar al Centre Nacional al qual estaven adscrits per ser
corregits i qualificats. I en acabar el curs, s’havien de personar
en aquest centre per fer l’examen final.
A casa de la Dolors hi havia una ràdio i li van comprar
els llibres per poder seguir les classes. Al matí, feia el mateix
horari com si hagués anat a escola. Però aquell sistema no
era pràctic del tot i el pare la va enviar a la tarda a Arenys de
Munt a fer classes amb una professora particular. I per lliure
va fer primer i segon de batxillerat. Es va treure els dos cursos
amb notables i excel·lents. Llavors va tenir la gran sort que a
Mataró van obrir un institut mixt. En aquells temps, portava
el nom d’Alejandro Satorras. Va ser el primer centre d’ensenyament
secundari públic que hi va haver a Mataró i a tota
la comarca del Maresme, després de la guerra civil espanyola.
En aquest institut va fer tots els cursos de batxillerat, fins a
sisè, i el PREU. Ella, com que volia estudiar Biologia, va fer el
batxillerat científic. A la seva classe, d’uns quaranta en total,
només hi havia unes deu noies. Aquestes tenien més tendència
a estudiar la branca humanística.
Finalment, va començar a estudiar Magisteri a la Normal
de Barcelona. El primer curs es va instal·lar a casa d’una senyora
a dispesa, però després va continuar els estudis, anant
i tornant cada dia des d’Arenys de Munt. Va pertànyer a la
primera promoció que va poder fer especialitat en ciències i
matemàtiques. Van ser tres anys d’estudis teòrics amb poques
pràctiques. A ella, li agradaven especialment la botànica i la
zoologia. Tanmateix, va treure molt bones notes de totes les
assignatures.
En acabar, va anar a la Delegació d’Ensenyament a buscar
plaça i en va aconseguir una d’interina a l’Escola Pública Comarcal
d’Arenys de Munt.
Era l’època de l’EGB i va tenir uns quaranta alumnes entre
nens i nenes. Es treballava per fitxes, però ella feia fer a cada
alumne una llibreta individualitzada i els posava els deures
segons les necessitats que cada un tenia. Cada vespre els ho
corregia i cada dia, a classe, els feia llegir a tots.
El problema que més la va empipar va ser la necessitat que
tenien els nens d’anar al lavabo. Com que eren petits, entre cinc
i sis anys, per llei, podien anar al lavabo sempre que ho demanaven.
A la Dolors, aquell anar i venir li destarotava molt la
classe i va buscar una solució. Amb cartró es va fer un semàfor
de dos colors: el verd i el vermell. Quan un nen volia anar al
lavabo, no ho havia de demanar en veu alta i destorbar tots els
altres, només havia de posar el semàfor en vermell i, mentre
ell anava al lavabo, no hi podia anar ningú més. A la Dolors,
no li agradava que els nens hi volguessin anar acompanyats i
es quedessin a perdre el temps. Només quan el nen tornava i
posava el semàfor en verd, es podia aixecar un altre nen per
anar-hi. Aquest sistema va durar-li una temporada, fins que li
van espatllar l’invent de tant fer-lo anar amunt i avall. Amb
tot, havia aconseguit que els nens no es quedessin a perdre
l’estona fora de classe perquè sols, ja no s’ho passaven tan bé.
Durant aquest curs també es va preparar les oposicions i les
va aprovar en la seva especialització: ciències i matemàtiques.
Llavors li van donar en propietat, de forma provisional, la plaça
de l’escola pública d’Argentona. Li va tocar fer primer de
primària perquè era el curs que ningú no agafava i ella havia
estat l’última d’arribar. S’hi va estar sis anys.
Amb aquells nens i nenes es va decidir per implantar un
mètode global de lectura de l’Editorial Casals. Li va agradar
molt i va anar molt bé per als alumnes. Els més bons, per Nadal,
ja havien après a llegir. No els feia llegir per síl·labes, sinó
per paraules.
Mentre era a Argentona, va anar a Barcelona a completar els
seus estudis. Va fer el curs pont i quart i cinquè de Pedagogia.
Si tenia temps, agafava l’autobús en acabar les classes de la
tarda; però moltes vegades havia d’agafar un taxi fins a l’estació
de Mataró i, des d’allí, amb el tren fins a Barcelona. Quan
sortia corrent, els seus alumnes —que llavors es quedaven a
fer una hora més de permanència al centre i era pagada—, la
saludaven des de les finestres.
A la Facultat de Barcelona hi va conèixer l’Agustí Angrill,
que estava fent un curs de Teologia. Ben prompte van ser parella,
es van prometre i es van casar. L’Agustí era de Solsona, on
vivia i treballava. La Dolors va presentar-se al concurs de places
i per una errada en la paperassa, no va poder aconseguir la
de Solsona. Li va tocar d’anar a Oliana, on va estar dos anys.
A Oliana ja va començar a fer les classes en català. I també
hi va introduir una altra novetat: com que la mestra i els nens
havien d’escombrar la classe, els va acostumar a portar unes
sabatilles a l’escola i, així que arribaven, per no embrutar la
classe amb les sabates, se les canviaven.
Ella comprava el material que li semblava més escaient i
necessari amb els diners del pressupost de l’escola. Per als més
petits, com que havia llegit que els jocs de cosir els ajudaven
molt a desenvolupar una bona psicomotricitat, va adquirir
material per cosir. Eren uns cartrons amb uns foradets i, amb
una agulla llanera enfilada, havien de fer passar el fil per cada
un d’ells. Amb aquest exercici aprenien a dominar el canell i,
en el moment d’escriure, eren més precisos a l’hora de controlar
la mà per fer les lletres. Per completar aquests aprenentatges
també va comprar jocs per botonar i desbotonar i per fer
llaços. Era el material del mètode Montessori, que en algunes
escoles s’havia posat de moda.
El Montessori era un mètode educatiu ideat per la doctora
italiana Maria Montessori a principis del segle XX. Inicialment
s’havia concebut per a nens amb discapacitats mentals,
però a partir de 1907 també s’havia començat a utilitzar amb
la resta de nens. Aquest mètode posa molt d’èmfasi en el desenvolupament
global de l’infant i el situa, amb molta llibertat,
en el centre del procés educatiu. Pretén formar-lo no sols
en l’aspecte intel·lectual sinó també ajudar-lo a créixer com a
persona. Actualment s’utilitza a milers d’escoles de tot el món.
La Dolors organitzava aquestes activitats més lúdiques a la
tarda.
Quant a la lectura, va seguir amb el seu mètode de llegir per
paraules; però també es va ajudar de les síl·labes perquè alguns
pares ajudaven igualment des de casa.
Així mateix, s’havia fet unes lletres amb paper de vidre i les
havia enganxades a una cartolina. Llavors, als nens més petits,
els les feia repassar amb els dits perquè, abans de posar-se a
escriure, ja sabessin quina direcció tenia cada lletra.
A més, havia comprat unes pelfes i uns punxons i els feia
repassar les lletres tot fent foradets al voltant del contorn de
la lletra. A vegades, també els feia pintar per dins les lletres.
Totes aquestes tècniques li resultaven molt útils a l’hora de
posar-los a escriure les lletres i paraules.
Als grans, els explicava tot el que podia i els posava molta
feina. Ella no volia que ajudessin els més petits perquè volia
que treballessin per ells. Els posava tanta feina que no els quedava
pas temps per ajudar els petits. Les assignatures que més
potenciava eren les llengües i les matemàtiques.
Per guanyar temps, algunes vegades, els havia deixat la guia
de correcció perquè s’ho fessin ells mateixos.
Durant el primer curs a Oliana, la Dolors va tenir la seva
filla, la Núria. Ella, si podia, baixava a casa als migdies per
veure la nena, però majoritàriament s’havia de quedar a Oliana.
A la cuina de l’escola solia fer-se el segon plat. Però el primer
se l’emportava preparat de casa. Els nens li solien arribar
abans d’hora a l’escola i, si algun es barallava, ja la cridaven
per solucionar el problema.
Normalment ella anava a ajudar-los, però alguns dies, quan
feia bo, també ho aprofitava per caminar una mica pels voltants.
Amb aquests alumnes, la Dolors va fer un munt d’activitats.
Per exemple, van col·laborar, amb uns murals molt elaborats
en un monogràfic sobre Gaudí que es va fer a Ogern.
També els va fer assajar obres de teatre. La més reeixida va
ser Les armes de Bagatel·la, de Joaquim Carbó. Bagatel·la és
una ciutat imaginària allunyada dels problemes de les guerres
i els conflictes més punyents. Cada alumne va representar una
feina típica de totes les comunitats: forner, llenyataire, carnisser…
Cada un d’ells treballa de gust i lliurement, sense oblidar
les seves responsabilitats.
També els va ensenyar a cantar algunes cançons i, a final de
curs, preparaven el festival corresponent.
Amb les manualitats que els va ensenyar a fer amb pirogravat
de fusta i flors de paper, també van col·laborar en una
exposició de treballs manuals a la Seu d’Urgell.
Després va demanar plaça a Solsona i la hi van donar per
dos anys. Va anar a Setelsis i va fer socials de setè i vuitè.
Amb els de vuitè, va guanyar un premi de la Generalitat per
un treball sobre Catalunya. Els diners que li van donar, els va
repartir entre els alumnes de vuitè perquè es poguessin ajudar
a pagar el viatge de fi de curs.
A Solsona, hi va trobar molts més alumnes que no tenia a
Ogern i les classes eren més sorolloses. Però la feina era més
concreta perquè només feia un curs. A Ogern era tot molt més
tranquil, però hi havia més feina. De fer moltes assignatures
amb pocs nens, va passar a fer un sol nivell amb més nens.
Del que va estar més contenta, va ser de poder estar a prop
de casa i poder tenir cura de la seva filla. També li va agradar
molt tenir nous companys i tan bons col·laboradors en tot.
A Solsona, també va guanyar un premi de la Generalitat i
el va anar a recollir acompanyada del mestre Jaray (que ja hem
vist).
A la Dolors, fer socials li va agradar molt i, com que l’inspector,
el senyor Baiget (que ja hem vist), li ho havia aconsellat
—que impartís aquesta matèria de cara a poder estar a punt
per quan sortissin les places d’accés a institut— s’hi va esmerçar
tant com va saber.
Quan es va acabar de fer la segona etapa a primària, la Dolors
ja tenia tots els mèrits necessaris per poder fer l’accés. En
aquells moments tenia la diplomatura en EGB, la llicenciatura
en Pedagogia i el títol de català. Es va presentar i li van donar
la plaça de ciències naturals a l’Institut Francesc Ribalta de
Al laboratori de l’Institut Francesc Ribalta de Solsona.
Solsona. Va estar molt contenta perquè l’assignatura de ciències
l’apassiona.
Ja a l’Institut, va preparar diferents crèdits variables dels
que es feien a la nova ESO. De dos d’ells n’està molt orgullosa:
La Fauna del Solsonès i Botànica del Solsonès, amb el Joan
Coromines del Centre de Recursos i amb el David Guixé del
Centre Tecnològic.
El que més li va agradar van ser les classes de laboratori que
podia fer amb la meitat dels alumnes d’una classe perquè, en
aquells moments, es van fer classes B. Aquestes eren unes classes
pràctiques en què es podia atendre millor l’alumnat perquè
es dividien en dos grups.
Aquest canvi va ser molt important. Treballar per crèdits
era una manera nova d’ensenyar que li va agradar molt. A
més, sempre es va sentir molt ajudada pels seus companys de
departament. Després van anar desapareixent els crèdits variables
i es va tornar al llibre únic per a tot el curs. I les assignatures
optatives es van anar fent per trimestres. Ella va adaptar
els crèdits variables a assignatures optatives.
Més endavant va començar a fer molts cursets d’informàtica,
i es va introduir en les TIC, Tecnologia de la Informàtica i
la Comunicació.
Amb els canvis tecnològics, al mateix centre, també va poder
fer més cursets per tal de poder adaptar-se a la pissarra
digital, al moodle i als llibres digitals. La Dolors, amb els
trenta-vuit anys de carrera professional, va passar de preparar
material a mà i a màquina per als seus alumnes, a penjar-los
els deures a moodle. A més dels deures, també hi penjava els
continguts i les pràctiques de laboratori.
Als seixanta anys, el mateix dia del seu aniversari, es va jubilar.
Els seus companys li van fer un agradable comiat durant
la Festa Poètica que organitzen cada any abans de Nadal… i li
van regalar un viatge.
Actualment, com que no té gaire salut, s’ha de cuidar molt.
Va a la piscina, a caminar i a fer gimnàstica de recuperació.
Quan pot, també es troba amb els seus antics companys de
feina per fer un cafè o anar a dinar. Si està bé, també va a
les conferències de l’Aula d’Extensió Universitària i a alguna
sortida cultural.
Al sopar de la seva jubilació, en el moment que els companys li regalen el llibre
de records, amb textos i fotografies.

Es poden aguantar encara presidents masclistes?

Tot i representar una tragèdia i una òbvia i evident vergonya, es veu que sí. El president filipí, em fa pensar en el país del costat. No pas perquè aquest mandatari i alguns de l’altre país s’assemblin en el blanc de les ninetes dels seus ulls o en el negre del seus cabells, no. Sinó perquè poden dir bestieses contra les dones ( o contra qui sigui), i ningú no els farà dimitir.

L’última afirmació de Rodrigo Duterte, president de les Filipines, ha fet enfadar el món sencer. I no és del tot fàcil, perquè estan passant barbaritats arreu. Però tots seguim fent dinars de diumenge, intentem dormir i, de tant en tant, fins i tot, anem al cinema.

Ara, si algú és masclista i se’n vanta, perquè a més a més, s’és curt de gambals i amoral, com el tal Duterte, et pots posar en contra uns 6.000 milions de persones tirant a la baixa.

Duterte, en un acte oficial a Davao, a l’Illa de Mindanao, per justificar el terrible augment de les violacions en aquesta ciutat, va tenir els sants dallonsis de dir que «si hi ha moltes dones maques, hi haurà moltes violacions».

I em pregunto: ens estarà proposant d’esguerrar totes les noies boniques?

A veure, Duterte i tots els de la teva corda! El que cal és sancionar els violadors. Ja n’hi ha prou de fer culpables les víctimes!

Per si voleu acabar d’arrodonir el perfil d’aquest impresentable misogin, us puc explicar que al febrer d’aquest any va instar els militars de l’exèrcit filipí a disparar a la vagina de les guerrilleres comunistes perquè no poguessin procrear. No arriba ni al perfil d’homo sapiens.

Al juny, també en públic, va intimidar una noia perquè li fes un petó als llavis.

I temps enrere, va oferir quaranta-dues verges a cada turista que visités les Filipines. Ja n’hi ha prou, oi? Si tingués emoticones, n’hi posaria de molt escaients.

I tot això de les noies maques, seguint la línia de fer culpables les víctimes, ho va dir perquè Davao és una de les ciutats amb més casos d’agressions sexuals, amb un total de quaranta-dues durant el segon trimestre de 2018.

A Catalunya ―amb un total de seixanta-quatre ciutats―es denuncien dues agressions diàries. A Espanya, n’hi ha tres per dia.

Si la justícia fos justa, equànime, ètica, pietosa, comprensiva... i no parcial ni amoral, els polítics que diguessin bestieses, com a mínim, haurien de dimitir. I els casos de masclisme i altres injustícies anirien clarament a la baixa.

I és que si el que interessa, de veritat, és aconseguir justícia i dirigents dignes, per què no lluitem tots per una justícia justa?