La vescomtessa dissortada (11)

A ella li agradava imaginar-se que era una gran au voladora i s’agafava bé a la pedra i a una anella de ferro que sobresortia i s’imaginava que volava. Tròtula, per seguretat, sempre la tibava per la roba amb por que no caigués.
En aquell indret, pot guanyar el seu pare. Parapeta el seu cos entre dos merlets i quan de cua d’ull veu la seva ombra, s’aboca al buit.
— Jureu-me que Tròtula vindrà amb mi! I amb els peus ben adherits a la pedra rugosa, encara es vincla més enfora.
Joan Alfons dóna ordre als seus soldats que l’agafin. Maria, amb una ràbia que l’encega, aixeca una cama, com si s’anés a llançar.
—D’acord!!!
I Maria, es deslliga de l’anella de ferro que, amb el trasbals, ningú no ha recordat. En retirar-se, també queda ben patent el solc que, a poc a poc, cop a cop, havia fet just per posar-hi els peus. Era talment com un petit toll, com un sot erosionat per l’aigua de la pluja.
El seu pare, enfurit i rabiós per la derrota, se li atansa lentament, amenaçant-la amb la mirada i allargant-li la sentència del càstig. Es detura davant seu i, amb tota la seva força, li clava una humiliant i dolorosa bufetada. Maria intenta recuperar l’equilibri i mantenir-se tesa.
Per aconseguir el seu propòsit, llavors, abaixa la mirada en senyal de submissió.
Sense paraules, cadascú retorna a les seves estances. Maria hi troba la capa de regal que Tròtula ja li ha portat. Se la posa, assaja passos amb ella per dominar-la i quan els ànims li defalleixen, s’asseu al llit. Estira la capa al voltant seu, en forma de cercle, blega els genolls, se’ls agafa amb les mans i colga el cap entre el braços. Llavors se sent com el badall d’una campana. Pica i repica a l’antull d’altres i, tot i que la luxosa capa amoroseix els retops, cada cop l’estaborneix contra el ferro del seu infortunat destí.

                                       Les cartes de Maria Álvarez

Jo, Maria Álvarez — i per la còlera de Déu, d’Haro—, baronessa de Castre i Pomar, avui a dotze de maig de mil tres-cents quatre, agafo la ploma i, amb la tinta més negra que tinc, tinta per al correu de dol, em disposo a escriure perquè quedi constància de la meva decisió: a partir d’ara —d’aquest mateix instant en què he acabat de llegir la carta que m’ha enviat—, renego del meu pare. No en vull saber mai més, res més, que el que la llei m’exigeixi. Mai més no el tornaré a nombrar amb aquest títol que no es mereix, ja que m’imposa un destí tan cruel com una malèvola i perpètua tortura.
Ho vull tornar a escriure: renego i renegaré sempre més del meu pare. Ja mai més vull portar el seu cognom. A partir d’ara signaré tots els meus documents com a Maria Álvarez. Renuncio amb complaença al cognom Alfonso, tot i ser d’origen reial, i prego a la Verge Maria que mai més no hagi de tornar a veure a qui em va donar la vida i, ara, me l’arrabassa sense la més mínima pietat. I que Ella i el seu Fill em puguin perdonar aquest pensament tan abominable!
Sí, d’ara en endavant, recollint el cognom de la meva àvia paterna, seré Maria Álvarez.
La meva àvia, Senyora de Los Cameros, pertanyia també a una família molt il·lustre i el meu cognom no queda gens soscavat.
Estic de dol rigorós. Vaig tota vestida de negre i, ni un sol detall del meu abillament, és cap nota de color. El meu cor, com si fos un gran escarabat negre, s’ha tenyit com el sutge pel dolor. El meu rostre està tapat per un vel negre i espès que, dissimuladament em van deixar damunt del llit.
Duc el vel per poder plorar tranquil·lament. Fa dos mesos que només ploro.
Ja no m’importa que ningú no em trobi atractiva; jo només volia sentir-me formosa per al meu benvolgut amor!
I tan presumida com he estat aquests últims cinc anys de la meva vida! Quina banalitat! De què m’ha servit?
A ell, li agradava com era! I sempre que li recitava alguns dels poemes amorosos de la meva col·lecció em deia que la seva gentil dama era jo. Jugàvem a cavallers i heroïnes i a fer realitat, el literari amor cortès.
Però ja no és moment per als bons records. Els dies feliços de la meva vida s’han acabat.
Sí, el meu marit Felip, a qui he estimat amb bogeria i que m’ha fet sentir estimada com mai a la vida, fa tot just dos mesos que és mort. Mort! Mooooooort!
Estic esgotada de dolor. Quasi no tinc ni forces per recordar el delit dels seus petons, l’estremiment de les seves carícies, el plaer del seu amor. Desitjo amb afany la mort, però tot i el plor i els dolors esgotadors, no m’arriba. Li he demanat a Tròtula un remei i no me’l vol donar. Ella també plora, en silenci, al meu costat.
Voldria, si no fos pels meus fills, descansar sobre la seva làpida, lliurant-li, lentament i amorosa la meva vida fins que, morta, ens poguessin enterrar junts.
Ja no puc dormir bé, m’endormisco i els records em porten una presència imaginària que a cap hora es fa real. Ara estic sola, més sola que abans d’haver assaborit la felicitat d’una companyia tan amant. Em llevo a resar per ell, esperant que passin les hores. Passen, el sol s’enlaira i s’esmuny, i res no canvia.
Bé, sí, fins aquest matí plorava d’amor i, després de llegir la carta, la meva sentència, ploro de ràbia.
Des d’aquest matí no he sortit de la meva cambra ni per anar a veure els meus fills. Ara sé que els perdré i m’hi he d’acostumar a poc a poc. Tampoc no he deixat que Tròtula entrés a consolar-me.
Vull viure intensament el meu dolor i em fa vergonya comunicar la indignitat i mesquinesa d’aquest home que malauradament m’ha traït el destí.
El cos del meu amat, tot i sepultat, encara està present en tots els racons de la meva existència. I aquest traïdor de la meva vida m’obliga a casar-me, sense ni consultar-me, enviant-me els documents que donen fe del nou contracte matrimonial que acaba de signar per mi. M’ha tornat a vendre! Tant si vull com si no vull, m’he de tornar a casar! Ni tan sols respecta l’any de dol rigorós que, si no compleixo, em farà perdre el dot. Més ben dit, el perdrà ell perquè per tornar-me a casar n’haurà de pagar un altre. No ha estat capaç ni de venir a demanar-m’ho en persona!
Ara està interessat en aliar-se amb Catalunya i m’ha triat un nou marit català a qui no penso ni mirar a la cara. Sé que té el dret d’obligar-me a casar i no m’hi puc negar. La meva sogra i la meva cunyada no em recolzaran pas perquè econòmicament elles hi guanyaran molt si se’m treuen de sobre. Tampoc, mai, no m’han apreciat! Sempre m’han trobat massa agosarada! Mai no han dissimulat l’animadversió que em tenien; em van rebre com a un enemic que menjaria de la seva terra i gastaria dels seus cabdals. En conxorxa, esperaven viure juntes i poder embutxacar-se tot allò que la fortuna els havia negat durant tants d’anys. Amb tot, no es podien desprendre de l’hereu, el meu Felip, perquè era el cap de família i el que tenia el favor reial. Si no els hagués donat un hereu per perllongar la nissaga tampoc se n’haurien planyut. Que en són, d’egoistes!
Ara m’agradaria ser francesa, rescatar el meu dot i comprar-li al rei, la meva llibertat. Després, a ulls clucs, m’enterraria en algun convent a viure sense sobresalts i, amb els ulls ben oberts, reviuria els records del tros de vida que m’ha estat possible sentir-me tan feliç.
Si al menys em pogués emportar, al meu nou destí, els meu fills, encara em quedaria algun consol. Però els meus fills no són meus, són els hereus de la família del meu marit i pertanyen a la seva nissaga, a la seva terra.
Jo, ara, hauré de patir els set calzes d’amargura perquè els he d’esborrar de la meva vida. Per a ells, sense ni adonar-se’n, jo m’aniré esvaint i, quan seran grans, ni es recordaran de mi!
Encara em queda un alè de vida que no puc vèncer ni abatre. Que fàcil seria! Però, tampoc em vull condemnar; he d’acomplir el meu destí. Com tantes dones ho han hagut de fer abans que jo! I jo no vull defraudar ningú, ni a mi mateixa! Tinc una educació i formació que m’hi obliguen. A més, com se’n riuria, ell, de mi, si sabés que compleixo amb el meu deure, però sense dignitat! I com m’ho faria pagar!
Quan em vaig assabentar del meu casament per la malvolença de l’abadessa Arnalda, es va acabar la meva infantesa. I vaig ser conscient que, per a ell, tan sols era un objecte d’intercanvi molt útil. Per això vaig poder pujar a la torre. Perquè em necessitava.
Quan ens vam separar físicament per no veure’ns mai més, cap bri d’afecte ens unia i ni capaços vam ser d’apropar-nos per al darrer comiat i fondre’ns en una abraçada. Ni una abraçada, ni una encaixada, ni un petó mal dissimulat al front, cap paraula. Ni la mà darrere la finestra per dir adéu. Tampoc els meus ulls el van buscar en la llunyania.
Quant a la meva sogra, estic convençuda que als meus fills, els seus néts, o no els parlarà mai més de mi o, si ho arriba a fer, serà per criticar-me.
Per aquest motiu, després d’aquest document, començaré a redactar unes cartes amb la intenció d’explicar als meus fills l’autèntica veritat d’aquests feliços anys que he passat amb el seu pare i en els quals els he infantat i n’he tingut cura. Espero treure’n el consol que tanta falta em fa per poder seguir una vida vídua, promesa, casadora i, aviat, esposa per segona vegada.
En trec la idea de la gran comtessa Duoda de Barcelona, a la que el seu marit li va prendre els seus dos fills i, ella, els va anar escrivint un manual per poder educar-los amb el seu bon criteri. Si a ella li va fer bé escriure’ls, a mi també em pot anar bé.
I quan hagi acabat d’escriure’l, jo mateixa l’amagaré i el confiaré al capellà jove de San Roman que tant d’afecte em té. Ell serà l’encarregat de lliurar-los-hi.
Potser el meu escrit els arribarà tard, però sempre confiaré que, quan siguin majors d’edat, tot i que poc em coneixeran, puguin sentir el desig de retrobar-me. Però, potser, quan siguin prou grans com per llegir les meves cartes, jo ja no cabré als seus cors! I els seus ulls portaran l’empremta de la prematura pèrdua del pare i de la mare, que els estimaven amb afecte sincer.
Encara no sóc capaç, des de l’enterrament, de sortir de la meva cambra i suposo que Tròtula m’arrossegarà fins al meu nou destí. Ja no tinc por de la futura vida que m’espera, sols tinc por de mi mateixa, por d’haver-la de viure sense ganes, d’haver d’oblidar, a la força, el meu marit i els meus fills. Com ho aconseguiré? De ben segur que amb un patiment insuportable!
A ell, al que mai més vull anomenar com li pertocaria, persona malvada i roïna, espero que li caigui, sobre la seva consciència, tot el pes de l’infortuni al que m’aboca amb aquest segon casament, així com el de la infelicitat dels meus fills, els seus néts.
Que Déu, que m’imposa aquestes penalitats tan grans, em faci la gràcia que, aquestes cartes, puguin retornar-vos a mi algun dia i puguem gaudir junts del record del vostre estimat pare. Ell també us va estimar moltíssim!