Hostesses en roba interior

A principis de desembre, Inspecció de Treball va multar amb set mil cinc-cents euros un forn de pa artesà, a Parets del Vallès, per una oferta de feina discriminatòria: «se necesitan dependientas» i «se necesita maestro pastelero». A la denúncia se'ls acusava de distingir en funció del sexe i que el fet de ser home o dona és del tot irrellevant per al desenvolupament de la tasca professional indicada.

Sembla que ningú no escarmenta ni veient el veí amb les barbes remullades.

Una empresa de reclutament de nom Meccti, buscava hostesses per a Kuwait Airways.

Kuwait ―amb la seva aparent democràcia―, no forma part de l’Aràbia Saudita i la majoria dels seus habitants n’estan molt orgullosos. Kuwait va molt per davant dels altres països del Golf Pèrsic quant a drets de les dones.

Fins i tot, el 2005, van nomenar Masuma Mubarak, professora universitària, columnista i una de les destacades defensores dels drets de la dona a Kuwait, ministra de Planificació i Desenvolupament Administratiu. Porta hijab.

El 2013, Safa Al Hasem, va convertir-se en l’única dona elegida més de dos cops consecutius al Parlament de Kuwait. És llicenciada en Literatura anglesa per la Universitat de Kuwait i es doctorà a la Universitat Estatal de Pennsilvània. A més de fer estudis de postgrau a l’Escola de Negocis de Harvard. No porta hijab.

Tot i aquestes bones iniciatives, Kuwait Airwais va contractar Meccti, una empresa instal·lada a Orient Mitjà, i amb diverses seus, que publicita els seus processos de selecció a les xarxes socials. Però enlloc aclareix quin és el seu país d’orígen. A Madrid, el novembre passat, a l’hotel Melià Barajas varen fer una convocatòria. Demanaven uns requisits previs: altura i pes en proporció a una altura mínima de 1.60 i una excel·lent presentació en general.

S’hi van presentar uns seixanta persones. Els homes van ser descartats immediatament.

I a les dones les van tractar com a bèsties. Varen començar les entrevistes amb comentaris molt vexatoris: «no ens agrada el teu somriure» o «tens cos de muntanya russa». Però això no va ser res comparat amb el que va venir després. Quan el reclutador ja havia descartat una bona part de les aspirants, les que quedaven van ser comminades a entrar, d’una en una, en una sala. Llavors, va entrar una dona i va obligar-les a totes a desbotonar-se les camises i a apujar-se jerseis i faldilles. Després van haver de quedar-se en calces i sostens. I tot això mentre el reclutador se les mirava com si estigués comprant cavalls.

Una de les noies que va participar al procès de selecció es va posar en contacte amb ElDiario.es per denunciar els fets. Ella i altres noies havien sortit en estat de shock i plorant. Encara no entenen perquè varen acceptar anar traient-se la roba.

A Espanya, el Secretari d’Estat d’Ocupació, ha anunciat que Treball està estudiant si els fets poden ser constitutius de delicte per enviar-los a la Fiscalia.

I és que ...és tan difícil d’entendre que les dones no són bèsties?

Joana d’Aragó, víctima de la diplomàcia

Nascuda a Nàpols el 1476, era filla del comte-rei Joan II i de la seva segona esposa Joana Enríquez. Germana de Ferran el Catòlic visqué al seu servei. Com a dona, la seva vida va estar marcada per les necessitats dels homes de la seva família. Tota la seva vàlua quedà reduïda a fer-los de peó d’escacs, de secretària, d’agent al servei... D’haver estat ella home o d’haver estat Isabel la Catòlica lesbiana, d’altra manera haurien anat les coses. Però aquells homes utilitzaven les dones com a drets adquirits, sense demanar, només exigint i oblidant-se de les gràcies.

Hagué de viure la seva infantesa i joventut a l’ombra del germà, de la seva cunyada Isabel la Catòlica i dels seus germanastres. Per tant, li va ser impossible tenir un paper rellevant tot i ser filla de rei.

Als vuit anys, ella i sa mare van ser confinades a Navarra com a garantia del pare i marit.

En morir, la seva mare va deixar-li una renda anual, fins al matrimoni, de 400 florins d’or. El pare va contribuir a «la seva casa» de manera que pogués tenir una molt bona educació per poder ser una futura reina. Era una bona inversió per poder casar-la millor.

Però no els va importar malcasar-la amb el seu cosinastre Ferran I de Nàpols que tenia cinquanta-tres anys. Ella, tan sols vint-i-dos. Ell era vell per l’època i gens agraciat. A més, va demostrar escasses qualitats polítiques. En canvi, ella era considerada una de les dones més atractives i cultes de la seva època. Però Ferran volia el regne de Nàpols per a la corona d’Aragó i Joana a callar i creure.

En sabia de creure; des de petita sa mare li havia encomanat la missió d’escombrar i endreçar les trencadisses que el seu fogós germà anava causant pel món.

I ella va convèncer Ferran perquè reconegués els dos fills il·legítims que havia engendrat abans del seu matrimoni amb la futura reina catòlica. I va treballar intensament per llaurar-los un bon futur. Ella va ser sempre la millor agent de Ferran.

El germà va aprofitar-se’n perquè el pare ja era massa vell per fer tractes. Tot i que els acceptava encantat. I van enviar-la a Nàpols des d’on va continuar treballant per ajudar pare i germà. El matrimoni va tenir una filla que va ser reina consort de Nàpols i un fill que va morir petit.

Quan va enviudar, Joana es va convertir en un actiu encara més potent mentre regnava el seu fillastre Alfons II. Es va convertir en una reconeguda diplomàtica i va ser una discreta espia que va provocar la caiguda de la branca napolitana dels Trastàmara.

Per això hagué de fugir de Nàpols i passà a València amb la seva filla Joana, ja vídua. Hi tornà el 1506 amb el seguici de Ferran el Catòlic i hi establí una cort renaixentista castellanitzant.

Morí a Nàpols als cinquanta-dos anys. Tot i les seves aportacions polítiques i personals, pràcticament només tenim petites ressenyes d’ella i fora dels llibres d’història.

I és que amb tants menyspreus i imposicions no és estrany que se la conegui com la reina trista.

Explicar història de l’art sense homes

La primera pregunta que em faig és, i disculpeu-me homes poc empàtics, si la història de l’art hagués, posem per un descuit cultural, silenciat els homes artistes, creieu que n’hi hauria tants com de dones? La meva pregunta és retòrica, però té aquella flaire de si els homes haguessin de parir... les famílies no tindrien més d’un fill.

Coneixem dones artistes? Frida Khalo, Dora Maar, Annie Leibovitz, Artemisia Gentileschi... potser sí, si parlem de les més conegudes. Però gaires més? La pregunta no és complicada però la resposta no surt als llibres. Com és que no hem pogut conèixer-les si n’hi ha moltes més?

Katy Hessel, al seu llibre Historia del arte sin hombres, repassa i visualitza les creacions de més de tres-centes dones. El seu objectiu és abordar el desequilibri de gènere en el món de l’art mitjançant la reinserció de les dones en el cànon de la història de l’art. És un manual exquisit que sintonitza el silenci de la producció artística femenina. Elles, en un món hostil i advers, també han sabut expressar les seves emocions en tela, marbre, fusta, fotografia...

Al seu podcast, The Great Women Artist, ha publicat un esperançador testimoni sobre dones artistes rellevants de la nostra història, des del Renaixement fins a l’actualitat. I cita noms propis de grans dones invisibilitzades històricament, per haver prioritzat, erròniament, un relat patriarcal hegemònic que només venera homes blancs i heterosexuals.

El primer text que enfronta aquest tema és de l’any 1971 (a tocar de la mà!). Linda Nochlin va escriure un assaig que demostrava la dominació masculina i el silenci imposat a la creació femenina. Sempre, sempre la mateixa mala bava!

L’any 1976 va tenir lloc una exposició itinerant, Mujeres artistas: 1550-1950, a càrrec de Nochlin i Ann Sutherland, que reconeixia la contribució femenina a quatre-cents anys d’història de l’art.

Però cal esperar fins el 2003 per a la publicació de Historias de mujeres, historias del arte de Patricia Mayayo.

Això no és pas una opinió, es una realitat: cap d’aquests intents ha servit de gaire res. Els llibres de les escoles segueixen sense ensenyar res sobre artistes relacionades amb el món de l’art. Hi ha alguna d’aquelles excepcions que, precisament per ser-ho, confirmen amb contundència, la regla. I els museus continuen plens d’obres masculines. La revista Public Library Of Science, va publicar el 2019 un estudi: el 87% de les obres allotjades als divuit grans museus dels Estats Units eren d’homes i el 85% eren blancs.

Segons Claudia Casanova, no estudiar les artistes és tan greu com silenciar Shakespeare, Molière o Cervantes. Tot i que el seu context històric era totalment desfavorable comparat amb aquests grans homes. Elles, sense accés a la vida estudiantil, social o laboral, van crear igualment.

I és que les dones, tot i silenciades, vilipendiades, excloses, menystingudes, criticades, injuriades... han tingut la força suficient com per deixar la seva empremta.