San Fermín i desgràcies humanes

 No soc pas cap entesa en festes de Sant Fermín. Ni en vull ser. Amb tot, ser cosetes i no són bones.

Enguany hi ha hagut un total de trenta-tres víctimes amb hospitalització. Hi ha hagut cornades per banya de toro a braços i cames, politraumatismes, ferides...

He vist també en una notícia que des del 1910 hi ha hagut setze víctimes mortals. Una d’elles tenia disset anys.

L’edat permesa per córrer als «encierros» varia segons les ciutats i va des dels setze als divuit. Per exemple, a la majoria de pobles de la comunitat de Madrid és setze. Quina aberració!

Però parlant d’aberracions hem d’afegir una altra tragèdia encara més esgarrifosa: la violència masclista que també corre a les festes de Sant Fermín. I en d’altres també.

Només per això, jo ja anul·laria aquest tipus de festes: per maltracte d’animals i de dones. Totalment injustificat que algú pugui divertir-se maltractant bèsties i dones. Però es veu que sí i que, a més, dona molts diners. L’Espanya profunda, mentre continuï amb aquests esfereïdors espectacles serà sent això: el polisèmic significat de profund. Aquell que fa referència als atavismes ―allò propi dels nostres avantpassats més ancestrals―, de l’Espanya més rural. Aquells que van descriure tan bé autors com Delibes, Cela, Buñuel Galdós, Goya...

Tots tenim encara molt present «la manada d’homes» que el 2016 va violar una noia de divuit anys. El primer judici masclista només hi va veure un abús sexual. Al segon, ja van reconèixer la violació comesa per José Ángel Prenda Martínez, Alfonso Jesús Cabezuelo Entrena (militar), Antonio Manuel Guerrero Escudero (guardia civil), Jesús Escudero Domínguez y Ángel Boza Florido.

Però també vull refrescar el cas de la Nagore Laffage, el 2008. Víctima del metge José Diego Yllanes Vizcay. Ella només tenia vint anys. Ell, vin-i-set i era metge. Ell va interpretar que ella volia una relació «apassionada» i es va llençar a un intent d’agressió sexual. Ella va dir-li que parés i, com que no ho feia, segons ell al judici, va amenaçar-lo d'arruïnar-li la carrera. Ell diu que va embogir i la violar, estrangular i li va fer trenta-vuit ferides internes i externes. Per desfer-se’n va pensar en desmembrar-la, li va tallar un dit però en adonar-se que seria lent i costós, va abandonar el cos en un bosc proper a Pamplona.

El jurant popular només va considerar-ho un homicidi, no un assassinat amb premeditació i traïdoria. Què eren doncs les trenta-vuit ferides? Em pregunto qui va pagar aquest jurat popular... Els pares de l’assassí eren metges d’una important família vinculada a l’Opus Dei. Només li van caure dotze anys i sis mesos. Però al cap de nou anys ja estava en llibertat i un antic company de facultat que havia obert una clínica privada ja li havia donat feina.

I és que tothom té dret a una segona oportunitat i a la reinserció social. Amb tot, si aquest individu arreglés cors, fetges, malucs... seria quelcom més entenedor. Però fent de psiquiatre pot ser altament perillós.

Per què s’han de pegar les dones?

Un 25% de la població mundial creu que està justificat que un home pegui una dona. Un informe publicat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament alerta d’un estancament en els avenços cap a la igualtat al món.

Si pegues algú, estàs abusant de la teva força física i pressuposant una força moral que, evidentment, no tens perquè estàs cometent abús, no respectant. En aquest 25%, hi ha dones? Quina llàstima em fan... I ràbia! Quin poc respecte i consideració es tenen. Els homes, que vull suposar són la majoria d’aquest 25% que peguen perquè creuen que hi tenen dret, són menyspreables.

No s’estima ni es valora a qui es pega.

Les dades de les enquestes realitzades (entre 2017-2022), a la població de 80 països (que segons l’ONU cobreixen l’opinió del 85% de la població mundial), ens alerten que 9 de cada 10 persones al món continuen expressant un «biaix» contra les dones: és a dir, es pot pegar a les dones. I ara parlen de «desmantellament» dels drets de les dones i de «reacció organitzada contra la igualtat».

L´Índex de les Normes Socials de Gènere conclou que la meitat de la població global creu que els homes són millors líders polítics que les dones (quan ja s’ha comprovat que no). I d’aquí en surt que només un 10% de caps d’estat són dones. Aquesta xifra s’ha mantingut quasi estancada des de 1995.

Alhora un 40% de les persones al món creu que els homes són millors executius al món empresarial, on les dones ocupen menys de la tercera part dels càrrecs directius.

Segons l'informe, hi ha una fractura entre els progressos en l'educació de la dona i el seu empoderament econòmic. En 59 dels països on elles compten amb un major nivell educatiu, la bretxa mitjana en els ingressos es manté en un 39% a favor dels homes.

És a dir: el món considera, en general (sense comptar les honroses excepcions), que els homes són millors que les dones com a líders polítics, com a empresaris i que tenen dret a cobrar molt més. A part de pegar les dones... Per què? D’on els surt aquesta malignitat?

Vivim pensat que tota aquesta degradació moral que ens han infligit durant segles i segles, està en procés de superació. Però és mentida. No estem avançant. Al contrari.

Comparant les dades d’aquestes enquestes amb les del període anterior, el del 2010-2014, el nombre de persones que tenen prejudicis contra les dones només ha caigut dos punts. Amb tot, cal dir que ha millorat en vint-i-set dels trenta-vuit països comparats.

El món intenta (no prou) treballar en mesures com permisos i drets de les dones. Però mentre no es reconegui el valor econòmic de la feina de cures no remunerada, tot seguirà quedant curt. Perquè en els països amb més «biaix» de gènere, les dones hi dediquen set vegades més de temps que els homes.

I és que com pegar, són molts els abusos i extorsions que es practiquen i es cometen contra les dones. I és imprescindible que homes i dones puguin ser capaços d’entendre-ho i no justificar-ho de cap de les maneres.