L’abús narcisista agredeix principalment les dones

L’abús narcisista és una mena de violència psicològica, molt subtil i quasi invisible que té, com principals víctimes, les dones.

Per què les paraules dona i víctima han d’anar associades en tants contextos? Per què s’ha permès tant de patiment femení? La resposta no crec que tingui gaires opcions; però una és segura: molts homes l’han permesa, aquesta violència; l’han practicada i s’hi han trobat bé.

Recordo de joveneta, un company de colla que, si bé feia riure perquè no érem conscients del què significava, també era terrible perquè el que deia era tràgic. Quan hi havia un lloc on poder enlairar-se... amb una petita passa, s’hi enfilava, obria els braços enlaire i deia: «déus de l'Olimp, per què heu fet tanta bellesa en mi?» Mentre saltava fins a terra com si volés.

Quan els terapeutes, psicòlegs o psiquiatres volen descobrir si un pacient pateix el trastorn narcisista (tan difícil de detectar perquè comparteix trets amb moltes altres patologies), solen preguntar, encara que sembli trivial, si es consideren narcisistes. Perquè si la resposta és afirmativa, queda clar que ho veuen com una qualitat positiva. Per tant, ni en són conscients.

Aquest company de joventut deuria tenir un perfil molt clar. Mai més he sentit dir una cosa semblant.

A tots els articles que he llegit sobre el tema, m’he adonat que si bé alguns parlen de persones narcisistes, la majoria parlen en masculí, d’homes abusadors. I els exemples de víctimes són femenins.

La Universitat de Michigan ha posat en marxa una pàgina web, «the gaslighting (llum de gas) project» que recull el testimoni de diverses supervivents que han patit aquest abús. La pàgina parla d’abús misogin i té una foto amb un munt de dones protestant.

Paige Sweet, professora de sociologia a la Universitat de Michigan creu que les dones el pateixen molt més per culpa de les desigualtats que elles han de viure. I fins i tot, s’arriba a fer-les culpables per l’estereotip que pateixen de ser més emocionals, sensibles o irracionals. Com si aquests trets fossin defectes.

Sweet, però, també ens parla del «gaslighting» racial. Que bàsicament, també el pateixen moltes dones negres de les que s’espera que siguin fortes i irrompibles.

La paraula «gaslighting» es va començar a utilitzar a partir del títol d'una pel·lícula del 1944 en què el protagonista masculí convenç a la seva dona que està perdent el cap.

La víctima d’abús narcisista ―per part d’una persona egocèntrica, sense empatia i que devalua constantment la víctima i la fa sentir com si no fos ningú―, necessita tractament psicològic per poder tornar a reconstruir-se. En l’estat de dubte constant provocat per l’abusador, ha de començar a recabar records de fets abusius que vivia com si no ho fossin. I a partir d’aquí, tornar a ser com era abans de l’abús.

I és que convé, amb urgència, la divulgació d’aquest trastorn per tal de poder reconèixer-lo i evitar-lo. Ja sigui en dones, en situacions racials o en homes.

M’encanta ser dona

I em fascina i me’n sento orgullosa. Ho visc com una gran sort tot i les ferotgies, salvatjades, inhumanitats i monstruositats que hem hagut de sofrir.

El Gran Faedor, que amb tot el seu llegat pot ben ser catalogat de masclista, deu ser el culpable ni que només sigui del petit detall de la regla femenina. Perquè realment és un castic diví mensual.

Per sort, ara, el Govern encapçalat per ERC distribuïra gratuïtament copes, calces i compreses reutilitzables a través de les farmàcies a una població de quasi dos milions i mig de dones. I Catalunya serà el primer país del món en intentar ajudar les dones ―ja que no ens pot estalviar la regla ―, perquè la seva vida no sigui més cara que la dels homes que no necessiten cap d’aquestes tortures ni han de sofrir tots aquests dolors mensualment.

Sense la intervenció del Gran Faedor pel mig, només l’home, inhumà, és el culpable d’haver tractat les dones, en alguns casos, quasi com bèsties. I en alguns d’altres, pitjor i tot.

Per sort, les futbolistes, ara, estan fent Història i passaran a la Història.

Són dones que han hagut d’aguantar l'insofrible i viure vexacions constants. A la llista espanyola dels 100 esportistes millor pagats no hi ha cap dona! El sou mínim masculí a primera divisió és de 182.000€ anuals. El femení només és de 16.000€. El sou d'A. Putellas (ara 600.000 perquè li han pujat) fa 2 anys era de 150.000€ El jugador amb el salari més baix al Barça masculí (fonts no oficials) cobra més d’1 milió. Fa dos anys, el pressupost sencer del futbol femení era de 3.6 milions. Per sota del que cobra qualsevol jugador del primer equip. Elles han hagut d’anar en vols de classe turista o fins i tot en bus. Ells mai. Elles, si fan spots publicitaris han de donar tots els diners al club. Ells n’han de fer per l’equip però poden fer-ne pel seu compte i quedar-se tots els diners.

També recordo unes imatges d’elles agafant-se totes soles les medalles guanyades. Doncs, això de les bèsties... Humiliar-les fins i tot després d’haver guanyat! Qui va deixar les medalles damunt de la taula? Qui va donar l’ordre de la humiliació? Com a mínim, una multa de molts zeros. Però res, perquè són dones. Que per a aquests energúmens deu ser sinònim d’animal.

Fa uns dies ha sortit a la llum una altra fastigosa vexació. Elles havien de dormir als hotels amb les habitacions obertes, sense poder tancar-se per dins i, a més, els mascles que les controlaven tenien dret a entrar quan volguessin a les seves habitacions i remenar-los tot allò que volguessin.

Arran del cas Rubiales, han aconseguit els millors gols de la seva vida. Aquests són molt més importants que els d’encabir, amb un xut, una pilota dins d’una xarxa.

Ara s’han plantat i han dit prou i ja estan escrivint Història del futbol; que és una part de la seva història professional i la de moltes seguidores seves.

I és que cal haver patit i sofert molt ―com elles―, per haver d’arribar a arriscar tant la pròpia vida emocional com la professional.

PP i Vox, masclisme fastigós

I repugnant, repulsiu, execrable... I tants adjectius podríem afegir-hi... N’estic tipa i cuita dels homes i de les dones ―d’elles encara més perquè em fan molta llàstima―, maliciosament masclistes del PP i de Vox. I amb ganes de ser-ho i convertint-ho en bandera.

No puc entendre què els ha de passar pel cap. Potser tenen el cervell esmicolat. Com és que no s’assabenten del que està caient en situacions de masclismes? No llegeixen res que els pugui fer entendre què significa respectar les dones igual que els homes? Ja no dic més, per tot el que fan de més... Però sí, com a mínim, igual.

I s’hi entesten, i els fa gràcia, i es troben d’allò més encertats denigrant les dones com, potser, alguns no ho farien ni a les bèsties.

I no poden evitar-ho ni amb el descrèdit que els suposa. Perquè, en el fons se’n senten orgullosos. I creuen que els dona vots. Que això es veritat i llavors arribem a la podridura social capaç d’estar a favor de considerar la dona un ésser inferior.

Com si no, es pot explicar la foto de les subcampiones del món de gimnàstica rítmica agenollades en la fotografia oficial de la recepció del president Carlos Mazón al Palau de la Generalitat de València?

M’encanta el tuit del diputat de Compromís a les corts valencianes Joan Baldoví quan ha criticat la imatge amb un joc de paraules: «El nostre orgull, agenollat. La nostra vergonya, dreta».

Això mateix: les noies, les campiones, agenollades. I les autoritats, persones fracassades pel seu masclisme, dretes. Vomitiu. I tanmateix encara són capaços de riure per a la foto. Quin fetge!

Aquestes (des)autoritats han estat durament criticades, principalment el president. Però només això: criticats. Sense destitucions.

Arran de la polèmica per l’abominable foto el seu gabinet de premsa ha difós un vídeo amb què intenta dissimular la malifeta. A les imatges, es veu una responsable, sí, sí, una dona de la federació de gimnàstica dient a les noies que s’agenollin. Què hi té al cap aquesta dona? Serà del PP o de Vox? Caldria saber-ne el nom i que quedés incapacitada per a la resta dels seus dies per a cap càrrec públic.

Quan aquesta impresentable proposa que les noies s’agenollin, Mazón no hi està d’acord: “Escolta, potser ens hauríem d’ajupir nosaltres; em sap greu que elles estiguin així.” Boniquet que ho digui, però acaba cedint i la fotografia es fa. Per tant ell també n’és responsable i n’ha de donar explicacions.

El que no m’agrada d’aquestes noies és que s’agenollin sense ni protestar. En realitat, la dona diu la paraula «agachar» i elles, s’agenollen. També els falla l’autoestima. Però per què? Per segles i segles carregats de menyspreus. No cal ser orgullós. Però tampoc ningú, sigui home o dona, s’ha de deixar trepitjar.

I és que ja es fa imprescindible i urgent una llei que converteixi en delicte qualsevol actitud masclista. No l’arrencaríem d’alguns mals cors, però potser, socialment, estaria més controlat. I a les dones els exigiria un plus d’agreujant.

Isabel Llorach, mecenes catalana quasi desconeguda

Fa uns anys, vaig llegir Abans que el temps ho esborri de Xavier Baladía. L’autor fa un retrat de la seva família ―a base de records i experiències viscudes pels seus avantpassats―, que alhora es converteix en un retrat de l’alta burgesia catalana de principis del segle XX. En aquest llibre vaig conèixer Isabel Llorach i Dolsa ― una bestia seva i gran mecenes dels intel·lectuals de l’època― a qui dedica un capítol sencer. El 2011, l’obra va ser adaptada al cinema per Mireia Ros i va merèixer un Gaudí el 2012.

Isabel era filla del metge Pau Llorach i Malet que, juntament amb el seu sogre, foren els fundadors de l’Institut Frenopàtic de les Corts, a Barcelona. Però Llorach es va fer d’or descobrint una mina d'aigües medicinals a Rubinat, a la Segarra. Isabel va heretar una immensa fortuna i la casa Llorach, una torre modernista dissenyada per Puig i Cadafalch. Malauradament va ser enderrocada als anys trenta. Aquesta torre va ser el centre de totes les seves activitats culturals i socials. Isabel va saber aprofitar molt bé la seva riquesa. Va viatjar per tot el món. Dues vegades en va fer la volta. I al seu pas per Egipte, va realitzar una visita privada a la tomba de Tutankamon. També va viatjar amb l’Orient Express i el Transsiberià. Vestia a l’última moda a París, on anava sovint, i utilitzava els cosmètics Elizabeth Arden, els més valorats entre la gent adinerada.

A part d’aquests aspectes més frívols, Isabel va ser una mecenes i una promotora cultural molt important de la seva època. Va ser presidenta dels Amics dels Museus de Catalunya. Va estar al capdavant del Conferentia Club, que es reunia al Ritz de Barcelona i convidava els escriptors més importants de tota Europa: Walter Gropius, Piaget, Federico García Lorca... Ella, i gràcies també al recolzament de Francesc Cambó, amb la seva activitat cultural va aconseguir que Barcelona estigués a l’alçada de les ciutats europees més importants.

Un any, pel seu aniversari, va convidar Carlos Gardel a casa seva per amenitzar la vetllada. També varen passar-hi grans figures com Nijinsky, Barbara Hutton, Richard Strauss, Gaudí, Puig i Cadafalch...

Va presidir el Comité Protector de les Vetllades de Teatre Selecte al Romea. Va ser fundadora de l’Associació d’Amics del carrer Montcada per intentar salvar alguns dels palaus que s’estaven enderrocant. I va aconseguir que l’Ajuntament n’adquirís alguns per a institucions i museus.

Al teatret de casa seva també es van estrenar obres d’avantguarda. Va col·laborar en el llibre Un siglo de Barcelona, de Carles Soldevila. També va inspirar l’Hortènsia Portell de Vida Privada de Segarra. I el seu retrat, pintat per Ramon Casas el 1901, presideix el despatx de l’Ajuntament de Barcelona.

I és que Isabel Llorach, tot i ser considerada una snob, va aconseguir una millor Barcelona amb la seva intensa activitat cultural. I va actuar sempre amb plena llibertat personal tot i ser una dona de principis del segle XX.

 

Les dones també eren crucificades

I què en sabem? Pràcticament res. Però fins i tot en un moment tan greu: la mort per crucifixió, les dones també han estat menystingudes. El seu patiment no comptava.

Fra Valentí Serra de Manresa, religiós caputxí, va publicar aquest març passat: Passió per la Setmana Santa, on ens descriu, entre altres temes, com eren les crucifixions de les dones fa dos mil anys.

La crucifixió va ser un mètode d’execució on el reu era lligat o clavat a la creu i deixat allí fins a la seva mort. Va ser molt utilitzada per l’antiga Roma, des del segle V abans de Crist fins molt enllà de l'Edat Mitjana. Les crucifixions eren un escarni públic i la manera més cruel i humiliant de morir.

I no només van ser executats els homes; les dones també acabaven a la creu. Segons Fra Valentí, tots els reus eren crucificats nus, sense cap tapall, malgrat la tradició jueva de fer-ho. Les dones, però, eren crucificades d'esquena. I, segons ell, els soldats romans ho feien per pudor, perquè no volien veure els genitals femenins. Elles normalment eren esclaves que eren crucificades com a càstig exemplar per engendrar molta por a les altres esclaves i fer-les així més submises.

¿Era per instint masculí de dominació exercit des de la por de sentir-se inferior? Perquè de motiu, n’hi havia algun. Quin? Tant se val, cap serà bo. Però segur que això fa pitjors persones als homes dominadors

Resulta francament deplorable assabentar-nos que la simbologia de la crucifixió, associada a homes, atorgués poder i distinció. També oferia una imatge santificada i devocional. En canvi, associada a la dona, la simbologia l’estigmatitzava i assenyalava perversió pel sol fet de ser dona. La imatge també podia traspuar blasfèmia, ofensa o depravació.

Ja al segle XV, Bernat Martorell pinta el Martiri de Santa Eulàlia en una creu en forma d’aspa, amb poca roba i exhibida davant de l’audiència que l’està condemnant. Ella i les dones que la varen succeir, varen ser representades amb els braços oberts, en actitud d’entrega i submissió, i tot intentant insinuar promiscuïtat per part de la condemnada.

Al segle XIX, Louis-Joseph-Raphaël Collin, a Dona crucificada mostra una dona totalment nua i sagnant; amb un cos provocatiu intentant mostrar-la més culpable que digna de compassió.

Durant els últims anys, la cultura popular ha utilitzat, infinitat de vegades, la crucifixió com a metàfora del sofriment que moltes dones han patit al llarg de la història.

Madonna ha utilitzat, en molts dels seus espectacles, la creu com a símbol d’alliberació per a les dones. A «Live to Tell», sortia penjada d’una creu gegant de miralls i amb corona d’espines. L’església catòlica va condemnar-la per considerar-la totalment hostil a la seva religiositat. Els va defensar dient que volia expressar la fam i la pobresa dels milions de nens que morien a l’Àfrica.

I és que la humanitat s’ha mostrat maligna, fins i tot, en la denigració de la crucifixió femenina. I els seus artífexs són monstres culpables.

 

Abusadors sexuals premiats

«Et feia petons, notaves el contacte físic, ens manipulava perquè havíem crescut al seu costat des de petites, l’admiràvem i se n’aprofitava»

«No va ser consentit, però no sabia dir no, era una nena i ell tenia uns trenta anys»

«Ell va repartir les habitacions...em va fer un petó a la galta, després al coll i als llavis... va començar a tocar-me per sota de la roba, em va apujar la camiseta i em va posar la mà dins dels pantalons, em va tocar els genitals... em va posar la meva mà als seus genitals... em va abaixar els pantalons i va intentar penetrar-me sense preservatiu...»

Aquests són tres esgarrifosos testimonis dels molts i molts que l’abusador sexual Antonio Gómez, primer com a professor i després com a director de l'Aula de Teatre de Lleida, va protagonitzar. En total, varen denunciar-lo nou alumnes, nou víctimes de la seva maldat i amoralitat. Aquest mal ànima no va trobar altra distracció a la seva vida que la d’abusar sexualment de les seves alumnes d’entre catorze i divuit anys, aprofitant la seva situació de poder. Elles i tota la resta eren i són (aquestes ferides es poden mig curar però sempre en queda l’inesborrable i tràgica empremta), estudiants amb una adolescència i docència esguerrada. Ell era i segueix sent un desgraciat, perquè per més lluny que marxi, espero que la culpa li rosegui les entranyes fins al final dels seus dies. A més, de retruc, els fets ens posen davant la consciència que podem viure amb indiferència en una societat totalment escalabrada i sense propòsit d’esmena.

Els fets no són recents; ara, les noies tenen molta més informació i s’han fet campanyes com el me too. Els fets varen passar fa uns vint anys quan les noies se sentien culpables i no gosaven explicar res del que els passava per por. I perquè ell les amenaçava directament amb l’expulsió de l’Aula i amb el fracàs a totes les assignatures. I elles, és clar, volien ser actrius. I hi tenien tot el dret sense que ningú els malmetés la vida.

Campanyes com el me too, del 2017, va ajudar moltes noies a entendre que elles no eren culpables. I que denunciar els botxins era un deure. Per això, aquestes víctimes, el 2018, van decidir iniciar les seves denúncies.

Isabel Coixet va quedar esgarrifada amb els fets i va decidir fer una pel·lícula: El sostre groc. La seva actitud i voluntat han estat ben diferents de la de Mercè Ballespí, la directora de l’Aula que, en ser informada dels abusos sexuals, no va fer res.

Més tard, amb una denúncia a la fiscalia, quan Antonio Gómez va ser acomiadat, a sobre, va rebre una indemnització de pràcticament uns seixanta mil euros.

I és que la justícia, quan es tracta de dones, és culpablement silenciosa i tendeix a mirar en direcció oposada. És una altra mena de violència.

Sexe forçat en relacions de parella

Ahir vespre, vaig estar veient una pel·lícula, Bajo terapia de Gerardo Herrero, basada en una obra de teatre, amb el mateix títol, de Matías del Federico. Va tenir un bon èxit però l’espin off cinematogràfic, tot i tenir un premi al Festival de Màlaga, no acaba de tractar el tema en profunditat. Amb tot, ofereix una proposta final que ja m’agradaria que psicòlegs i jutges tinguessin en compte per identificar violadors sexuals dins de parelles consolidades que, en molta majoria, queden encobertes i les víctimes pateixen calvaris de llarga durada.

El guió ens presenta tres parelles amb problemes diferents que fan una teràpia grupal. La dinàmica consisteix, sense la terapeuta, a anar obrint uns sobres i llegir el contingut: unes instruccions a seguir amb la «suposada» intenció d’ajudar-se mútuament veient els diferents punts de vista.

La idea «no» original vindria a assemblar-se a la dinàmica d’El mètode de Jordi Galcerán.

Bajo presión, és una comèdia de retrets matrimonials. En alguns moments, per la duresa dels retrets passa directament a tragèdia, especialment quan parlen de les relacions sexuals. El tema s’aborda amb somriures i jo no ho veig gens clar pel que li està passant a una de les esposes i que, des del començament, ja fa patir per com la tracta el seu marit. Fins i tot, i també gràcies a la bona actuació de l’actriu, Malena Alterio (filla del famós Hèctor Alterio), fa sentir molta llàstima per la víctima. Gràcies al gir final, l’obra es converteix en una clara denuncia social. I això és el que estaria bé que no fos ni teatre ni pel·lícula.

Fa tot just quatre anys, el Tribunal Suprem recalcava en una sentència que no existeix el «dèbit conjugal». És a dir, que la dona no està obligada a satisfer les necessitats sexuals del seu marit.

Josep M Tamarit Sumalla, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Oberta de Catalunya i autor principal d’un estudi pioner a l’estat espanyol, conclou que els jutjats espanyols castiguen menys les violacions comeses per la parella o l’ex parella. I les multes a pagar són més barates.

Per fer l’estudi, l’equip d’investigadors va seleccionar tots els casos de violació a dones adultes jutjats a les corts provincials entre el 2015 i el 2022. Dels 964 casos de violació estudiats, un 37% havien estat comesos per la parella o l’ex parella; I els magistrats només van condemnar un 62% dels acusats de violació. La mitjana de la durada de presó va ser d’un any menys i la multa era uns d’uns 12.000€ en relació als 17.000 més habituals.

La llei del «només sí és sí» que exigia el consentiment per a decidir si es tracta d’un delicte o no, ja ha estat reformada. Ara no és imprescindible. Aquesta reforma quasi té tants punts de vista com magistrats n’han parlat. El resultat: 978 reduccions de penes i 104 condemnats a presó ja són fora.

I és que és urgent actuar amb severitat i contundència amb els violadors. I si és dins de la parella, considerar-ho fins i tot, més greu. Mai minimitzar-ho. 

Rubiales, n’hi ha tants com tu!

Per sort, però massa poc a poc, ja n’estan enxampant uns quants, com tu. Per què et permets, davant de totes les càmeres, fer un petó robat a Jenny Hermoso, jugadora de la selecció espanyola guanyadora del mundial 2023? Hi ha un munt d’homes que heu estat cometent abusos de poder, impunes, sobre noies que considereu inferiors i infantils. Hi ha hagut altres casos: Jim Carrey va besar a la força a Alícia Silverstone i Adrien Brody va fer-li a Halle Berry. No els va passar res i potser t’hi has emmirallat.

Tu tens un mal historial fins ara força encobert. Sense comptar els negocis turbulents... Ja es queixaven, ja, les futbolistes, però com que són dones, no cal fer-los cas.

I ara t’has posat en evidència; no amb discreció a la teva comarca, no, tu davant del món sencer. Ves-te’n a la cova d’Alí Babà i no te’n moguis fins que no siguis capaç de tenir un comportament d’humà educat i amb moral. Però no sé pas si en podràs tornar... el masclisme ja el portes de sèrie i només té una reparació: extirpar-lo de soca-rel.

Fins a l’èxit, però, no t’acostis a cap dona. Exceptuant, potser, la teva mare: protagonista d’un desmesurat esperpent i disposada a deixar-te orfe, de tant com t’estima, passant gana.

No sóc capaç d’encaixar que només t’hagin exigit una suspensió de noranta dies. L’Espanya casposa, genèticament masclista de medul·la fins endins, atàvica i incorregible, no sols no t’ha fulminat immediatament sinó que, a sobre, et va aplaudir mentre feies unes odioses declaracions enfonsant-te encara més en el fang. Creies que tenies poders il·limitats? Vas convertir la Jenny, de víctima en culpable. Taujà! Tros de quòniam! Capsigrany! Podria trobar-te un insult per a cada dia de l’any!

Els diners deuen tenir-hi molt a veure però ets un orgullós envanit que no vas voler dimitir. I també allò del «antes partía que doblà», tan definitori de l’Espanya orgullosa de defectes com el masclisme i contumaç en persistir-hi.

Perquè ets un maleducat groller i ordinari que no tens altre acudit (perquè també et surt de medul·la endins) de tocar-te els genitals davant del món sencer. Què vols que en pensi de tu, el planeta? I de l’Espanya que estaves representant?

Amb Rubiales, però, hi ha hagut mitja sort. Més enllà dels Alps, la FIFA li ha imposat, amb prestesa, una ridícula sanció de noranta dies!

Però a l’Espanya masclista entestada en ser-ho i orgullosa de ser-ne, el TAD només hi veu una falta greu, sense el molt. I ja es veurà si passa res més.

Alexia Putellas, capitana del Barça i jugadora de la selecció espanyola, va liderar amb el seu «S’ha acabat» la rebel·lió contra Rubiales. Darrere d’ella, esportistes, polítics... li han fet costat a la Jenny. I una cosa deixarà de bo: potser a partir d’ara a alguns masclistes els ballarà pel cap: compte, poden passar «cosetes»!

I és que, tot i el cas Rubiales, el masclisme, arreu, encara està molt lluny de ser erradicat perquè les dones encara són considerades essers inferiors. «S’ha d’acabar»

La Monyos, una víctima dels seus temps.

Quan a Barcelona ja hi començava a arribar el ferrocarril, el primer enllumenat de gas, el Pla Cerdà o l’Exposició Universal del 1888... és a dir: un puixant progrés, la moral de l’època seguia sent molt decadent.

Nascuda el 1851, sembla del tot cert que és deia Dolors i li deien Lola. Però dels cognoms no n’hi ha certesa; algunes fonts diuen que era de família dinerada però en negar-se a acceptar un matrimoni amb un home gran, van expulsar-la de la família i van desheretar-la. I possiblement deurien obligar-la a caviar-se els cognoms. Una altra versió és que era de família molt humil i que treballava de criada en una casa aristocràtica. Sembla que feia de costurera. Però que va mantenir relacions amb el primogènit de la família i en va néixer una nena. Quan aquesta criatura tenia quatre anys, diuen que va ser atropellada per un cotxe de cavalls de l’època que va matar-la. Aquesta mort deuria ser perpetrada per la família d’ell perquè volien allunyar la nena del seu hereu. Una altra versió explica que en morir el fill, l’àvia aristocràtica va prendre-la a la mare per educar-la segons la seva posició.

Fos com fos, la Lola va embogir. Ningú no va ajudar-la. Ni una família ni l’altra. Perquè els diners i la pietat o la compassió no han anat, mai, gaire de bracet.

Llavors, ella va començar a pintar-se la cara, a vestir-se amb bruses de colors cridaners, faldilles llargues, a vegades amb mantellina i ventall i, normalment, amb monyos excèntrics coronats amb flors que li regalaven les floristes de la Rambla. Ella solia passejar per la Rambla i pel llavors anomenat «barri xino», d’on podria provenir. Sovint s’aturava a les fonts, especialment la de Canaletes. També solia anar al cafè La Puda on, cada matí, prenia un cafè que no pagava. Per tant ella convivia amb una desigualtat social extrema: entre els rics que anaven empolainats al Liceu (on sembla que va mantenir una disputa amb el seu amant i el fet va provocar el terrible desenllaç de la seva filla), i les prostitutes i pobres de necessitat que vivien a tocar. Així com amb la famosa vampira de Barcelona, una assassina en sèrie.

La seva actitud era mig teatral mig dement, però sempre alegre. Solia dedicar cançons, balls i paraules d’agraïment a tothom amb qui es creuava. Així va arribar a convertir-se en un element icònic de la Barcelona de la Segona República.

En els seus darrers anys, en plena «guerra incivil» evitava anar als refugis antiaeris quan hi havia bombardejos i durant els fets del 37, els milicians de la CNT i els de la UGT, van fer un alto al foc en l’encreuament entre Passeig de Gràcia i Diagonal, quan van adonar-se que ella hi anava a creuar.

Finalment va ser acollida a la Casa de la Caritat i va morir a l’Hospital del Mar el 1940. El seu funeral va ser solemne i multitudinari. Algú desconegut va pagar-lo.

I és que com va dir Tísner, ella «va ser l’expressió de la crueltat col·lectiva que convertia els disminuïts mentals en objectes de riota».

San Fermín i desgràcies humanes

 No soc pas cap entesa en festes de Sant Fermín. Ni en vull ser. Amb tot, ser cosetes i no són bones.

Enguany hi ha hagut un total de trenta-tres víctimes amb hospitalització. Hi ha hagut cornades per banya de toro a braços i cames, politraumatismes, ferides...

He vist també en una notícia que des del 1910 hi ha hagut setze víctimes mortals. Una d’elles tenia disset anys.

L’edat permesa per córrer als «encierros» varia segons les ciutats i va des dels setze als divuit. Per exemple, a la majoria de pobles de la comunitat de Madrid és setze. Quina aberració!

Però parlant d’aberracions hem d’afegir una altra tragèdia encara més esgarrifosa: la violència masclista que també corre a les festes de Sant Fermín. I en d’altres també.

Només per això, jo ja anul·laria aquest tipus de festes: per maltracte d’animals i de dones. Totalment injustificat que algú pugui divertir-se maltractant bèsties i dones. Però es veu que sí i que, a més, dona molts diners. L’Espanya profunda, mentre continuï amb aquests esfereïdors espectacles serà sent això: el polisèmic significat de profund. Aquell que fa referència als atavismes ―allò propi dels nostres avantpassats més ancestrals―, de l’Espanya més rural. Aquells que van descriure tan bé autors com Delibes, Cela, Buñuel Galdós, Goya...

Tots tenim encara molt present «la manada d’homes» que el 2016 va violar una noia de divuit anys. El primer judici masclista només hi va veure un abús sexual. Al segon, ja van reconèixer la violació comesa per José Ángel Prenda Martínez, Alfonso Jesús Cabezuelo Entrena (militar), Antonio Manuel Guerrero Escudero (guardia civil), Jesús Escudero Domínguez y Ángel Boza Florido.

Però també vull refrescar el cas de la Nagore Laffage, el 2008. Víctima del metge José Diego Yllanes Vizcay. Ella només tenia vint anys. Ell, vin-i-set i era metge. Ell va interpretar que ella volia una relació «apassionada» i es va llençar a un intent d’agressió sexual. Ella va dir-li que parés i, com que no ho feia, segons ell al judici, va amenaçar-lo d'arruïnar-li la carrera. Ell diu que va embogir i la violar, estrangular i li va fer trenta-vuit ferides internes i externes. Per desfer-se’n va pensar en desmembrar-la, li va tallar un dit però en adonar-se que seria lent i costós, va abandonar el cos en un bosc proper a Pamplona.

El jurant popular només va considerar-ho un homicidi, no un assassinat amb premeditació i traïdoria. Què eren doncs les trenta-vuit ferides? Em pregunto qui va pagar aquest jurat popular... Els pares de l’assassí eren metges d’una important família vinculada a l’Opus Dei. Només li van caure dotze anys i sis mesos. Però al cap de nou anys ja estava en llibertat i un antic company de facultat que havia obert una clínica privada ja li havia donat feina.

I és que tothom té dret a una segona oportunitat i a la reinserció social. Amb tot, si aquest individu arreglés cors, fetges, malucs... seria quelcom més entenedor. Però fent de psiquiatre pot ser altament perillós.

Per què s’han de pegar les dones?

Un 25% de la població mundial creu que està justificat que un home pegui una dona. Un informe publicat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament alerta d’un estancament en els avenços cap a la igualtat al món.

Si pegues algú, estàs abusant de la teva força física i pressuposant una força moral que, evidentment, no tens perquè estàs cometent abús, no respectant. En aquest 25%, hi ha dones? Quina llàstima em fan... I ràbia! Quin poc respecte i consideració es tenen. Els homes, que vull suposar són la majoria d’aquest 25% que peguen perquè creuen que hi tenen dret, són menyspreables.

No s’estima ni es valora a qui es pega.

Les dades de les enquestes realitzades (entre 2017-2022), a la població de 80 països (que segons l’ONU cobreixen l’opinió del 85% de la població mundial), ens alerten que 9 de cada 10 persones al món continuen expressant un «biaix» contra les dones: és a dir, es pot pegar a les dones. I ara parlen de «desmantellament» dels drets de les dones i de «reacció organitzada contra la igualtat».

L´Índex de les Normes Socials de Gènere conclou que la meitat de la població global creu que els homes són millors líders polítics que les dones (quan ja s’ha comprovat que no). I d’aquí en surt que només un 10% de caps d’estat són dones. Aquesta xifra s’ha mantingut quasi estancada des de 1995.

Alhora un 40% de les persones al món creu que els homes són millors executius al món empresarial, on les dones ocupen menys de la tercera part dels càrrecs directius.

Segons l'informe, hi ha una fractura entre els progressos en l'educació de la dona i el seu empoderament econòmic. En 59 dels països on elles compten amb un major nivell educatiu, la bretxa mitjana en els ingressos es manté en un 39% a favor dels homes.

És a dir: el món considera, en general (sense comptar les honroses excepcions), que els homes són millors que les dones com a líders polítics, com a empresaris i que tenen dret a cobrar molt més. A part de pegar les dones... Per què? D’on els surt aquesta malignitat?

Vivim pensat que tota aquesta degradació moral que ens han infligit durant segles i segles, està en procés de superació. Però és mentida. No estem avançant. Al contrari.

Comparant les dades d’aquestes enquestes amb les del període anterior, el del 2010-2014, el nombre de persones que tenen prejudicis contra les dones només ha caigut dos punts. Amb tot, cal dir que ha millorat en vint-i-set dels trenta-vuit països comparats.

El món intenta (no prou) treballar en mesures com permisos i drets de les dones. Però mentre no es reconegui el valor econòmic de la feina de cures no remunerada, tot seguirà quedant curt. Perquè en els països amb més «biaix» de gènere, les dones hi dediquen set vegades més de temps que els homes.

I és que com pegar, són molts els abusos i extorsions que es practiquen i es cometen contra les dones. I és imprescindible que homes i dones puguin ser capaços d’entendre-ho i no justificar-ho de cap de les maneres.