La maternitat subrogada i el bisbe de la Seu

Tinc uns amics, ara molt feliços, que amb un ventre de lloguer han aconseguit el seu somni: ser pares. Els ha costat tants sacrificis que la sensació d’èxit s’afegeix a la felicitat de veure créixer el seu xiquet.

La maternitat subrogada ho té això de fer feliç a la majoria dels que s’hi embarquen. Però no podem oblidar que no deixa de ser una compra de nadons. Les adopcions també són prou cares però són nenes i nens que necessiten progenitors perquè, per diferents circumstàncies, els biològics no els poden criar. Però amb la subrogació és diferent: són les mares i pares els que necessiten els nadons. Just el contrari. La vida no és pot comprar ni vendre.

En aquest sentit, Joan Enric Vives, bisbe de la Seu d’Urgell i co-príncep d’Andorra, ja fa uns quants dies, va publicar un missatge, a Twitter i a Facebook, que va ser ben rebut pel seu encertat sentit moral i ètic: «La maternitat subrogada, altruista o pagada, transgredeix nombroses consideracions ètiques i jurídiques»#Noesclavatge»

Aquest missatge va agradar, fins i tot, a l’Associació feminista andorrana Stop Violències.

Però va ser retirat de les xarxes ràpidament. El fet em porta a pensar que el bisbe potser va escriure el que pensava ... Però l’Associació creu que Vives s’ha vist obligat a retirar-lo perquè ha rebut pressions del Cap del Govern, Xavier Espot (net de la senyora Júlia de les perfumeries). Molts andorrans es queixen a les xarxes perquè el seu país permet inscriure com a fills, nadons de gestació subrogada. I creuen que Andorra s’ha convertit ―amb la paraula que aquests utilitzen―, en un «paradís» per a homosexuals que compren nadons amb ventres de lloguer a l’estranger.

Tanmateix, pocs dies després, Vives va tornar al masclisme més ferotge i va tornar a manifestar-se defensant: «la vida en totes les seves fases». I per tant, mostrant-se del tot contrari a l’avortament.

Fins i tot, va dir, en possibles casos que puguin suposar risc per a la mare.

Mal pastor d’església perquè no vetlla per igual per totes les ànimes. Té preferències obsessives que van, clarament contra les dones, les úniques que poden, gràcies al seu amor, gran esforç i voluntat, fer créixer el ramat.

En el mateix missatge, Vives va parlar també de «no vendre’s als diners, al poder o la corrupció». Potser li ha fallat la memòria?

Perquè Vives té força acusacions quant a l’ús que ha fet sobre els diners que va deixar-li la rica hereva andorrana Maria Maestre. Jo mateixa, llegides les acusacions a la premsa local, ho denuncio a la meva novel·la Una assassina massa jove. Que per cert, cap ens públic no m’ha permès presentar-la a Andorra. No fos cas que església i govern...

A més, també té pendent de judici una acusació sobre encobriment d’un cas de pederàstia que es va produir a la diòcesi de Barcelona quan ell era bisbe auxiliar.

I és que ser hipòcrita és del tot menyspreable en individus que ostenten càrrecs d’alta volada. I especialment, amb els eclesiàstics.

Woke, la paraula de moda... de qui?

No fa gaires dies, un comentarista no identificat em va titllar de «sexista» i «antiquada» per una Simoneta que, justament reclamava els mateixos drets d’ajuda emocional per als homes. Crec que no va entendre’m... però ho va relacionar amb la ideologia «wok», (sense e), en va dir ell, un home.

Perquè un wok és tipus de paella...

Però «woke» és una paraula de l’argot angloparlant que ve del verb «wake» que vol dir despertar-se. I que té com a sinònim la idea de ser conscient de tots aquells problemes socials o polítics que la convivència entre individus pateix. I dins del marc polític i social, s’hi emmarquen els principals problemes de la humanitat. Incloent-hi totes les desigualtats, maltractaments, menyspreus, vexacions, injustícies... de les dones. També dels homes. A més a més, se li afegeix un altre matís: el de l’empatia vers el pròxim.

Ara bé, segons el Marriam Webster (diccionari de referència estatunidenc), la paraula pot tenir dues accepcions. La segona té una càrrega negativa, és emprada per conservadors i reaccionaris per a insultar i riure’s d’idees pseudo-progressistes, a més de falses, que consideren exagerades. Hi ha qui diu que ho fan servir les dretes per criticar els progres. Tot i que ara, el jovent, als progres els diu «boomers». Quin tip en tinc de paraules angleses per explicar la meva realitat catalana!

«Boomers» són els individus nascuts a finals dels anys quaranta i principis del seixanta i que són els pares dels «millennials!, els fills nascuts del «baby boom» (més paraules angleses que emmandreixen les catalanes!). I que a Catalunya són posteriors als anys setanta.

Al Regne Unit, «woke» sol tenir una connotació negativa. Fins i tot un diari com el The Guardian, considerat esquerranós, també empra l’expressió negativa. Per tant, menysprea moltes causes i moltes polítiques bones.

Però la primera accepció del Marriam Webster és clarament positiva.

Segons Brian Cutts, professor d’anglès a Yorkshire, molta gent d’esquerres o d’idees progressistes reivindiquen la paraula amb el significat de tenir consciència del problemes existents i viure’ls amb empatia.

Estem parlant, doncs, d’una paraula amb molts matisos, de gran complexitat i de posicionament subjectiu vers ella mateixa. Amb tot, ja sabem que el ple significat de qualsevol paraula es construeix també en el seu context, depenent, evidentment, d’aquest. És a dir, el significat total de «woke» dependrà de qui ho diu (orientació política, gènere...), sobre quin tema parla ( raça, gènere...), amb quin interlocutor (esquerres, dretes...) on ho diu...

D’aquí que cantants com Billy Bragg, per intentar salvar la paraula han portat logos com «orgullós de ser woke» per aclarir, sobretot, que no és negatiu estar a favor de la gent.

I és que estar a favor dels nous grups d’ajuda mútua que comencen a funcionar amb molt bons resultats a Catalunya per intentar ajudar els homes, és clarament empàtic i del tot positiu. Feminisme conscient. Sororitat

Verònica Franco, una prostituta molt culta

Pels volts del 1560, quan Verònica tan sols tenia catorze anys, a la seva ciutat natal, Venècia, es calculava que hi havia més de tres mil prostitutes censades; d’aquestes, només unes dos-centes eren considerades «cortigiane oneste». Que eren meretrius reconegudes per la seva bellesa i distinció però també per la seva àmplia cultura; Verònica va ser a més, una reconeguda poetessa del Renaixement i una impulsora de la cultura i dels drets de les dones, al segle XVI!

Verònica, va haver de lluitar per sobreviure degut a les adversitats que, des de petita, li havien tocat de viure. La seva mare també havia estat una important cortesana que, en casar-se havia deixat l’ofici. Però el marit va morir-se-li prematurament i va tornar al seu antic ofici per poder mantenir la família que havien creat.

Tot i ser d’una gran bellesa, la mare de Verònica ―retratada per reconeguts pintors de l’època―, va adonar-se que no podria casar-la bé perquè eren de classe mitjana anada a menys. Llavors va iniciar-la en el seu mateix ofici. Abans, però, havia intentat donar-li una vida honorable casant-la amb un metge aficionat al joc i a la beguda quan, tan sols tenia setze anys. Dos anys més tard, cansada dels seus maltractaments, ja embarassada del seu primer fill, va deixar-lo i va reclamar-li la seva dot. Va ser un fet totalment inusual a la seva època. Lliure, va estudiar molt i va aprendre les formes i els usos socials de la cort veneciana. Era tan extraordinària que va tenir el privilegi de poder escollir els seus amants. Fins i tot, el 1574, Enric de Valois, en una visita a Venècia, va rebre com a regal, passar una nit amb ella. Venècia necessitava el recolzament francès i va aconseguir-lo. Però la relació de la parella fou dubtosa perquè les inclinacions sexuals d’Enric no eren gaire clares: ell solia passejar-se per París acompanyat d’efebs vestits de dona.

El mateix any va publicar la seva primera obra, Terze Rime, gràcies a l’ajuda del reconegut poeta Domenico Venieri. Aquest tenia dos nebots: Marco, que va ser l’amor de la seva vida i Maffeo que, en veure’s rebutjat, va dedicar-li uns ofensius versos: "Veronica, ver unica puttana", que van circular per tota Venècia. Però ella, el va reptar a un duel poètic, el va guanyar i es va consagrar com a poetessa.

El seu castell es va convertir en una mena d’ateneu on es reunien els artistes de l’època. On, a més dels plaers terrenals, es podia gaudir d’un elevat ambient cultural. Un d’ells va ser Michel de Montaigne a qui va regalar una obra seva: Cartes íntimes i variades, on recollia la correspondència que havia mantingut amb diferents personatges de l’època.

Poc després, un amant ressentit va denunciar-la a la Inquisició i va ser acusada de bruixa. Va salvar la vida però ho va perdre tot.

I és que les cortesanes, com escriuria ella, estaven: «condemnades a menjar en boca aliena, a dormir amb ulls aliens, a moure’s segons desitjos aliens, errant sempre en manifestos naufragis...»

Treballar com esclaves

Qui no ha vist pel·lícules de romans maltractant esclaus tot experimentant ràbia i rebuig? «Un maltractament és un comportament violent que causa un mal físic o moral». La definició del diccionari, amb la disjuntiva, no és prou acurada: qualsevol maltractament físic també té, irreparablement, un desorbitat dany moral.

«La dignitat humana és inviolable. Serà respectada i protegida. Ningú no podrà ser sotmès a tracte degradant. Tota persona té dret a la seva integritat física i psíquica» Aquest text forma part dels articles 1, 3 i 4 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Vivim en un món on els drets fonamentals, tot i estar estipulats i tipificats, són menystinguts a tort i a dret i constantment. En ple segle XXI, o no som capaços de llegir i entendre correctament allò que marca la llei ―tot i que respectar el proïsme hauria de ser un tret inherent a l’individu sense necessitar lleis―, o és que de la nostra moral ―que en principi hauria de ser superior a la de les bèsties―, no en queda sinó fang repugnant en un bassal.

No fa gaires dies, va sortir per les xarxes ―que si bé tenen molts defectes, també són susceptibles d’ajudar a corregir injustícies―, una notícia esgarrifosa: un centre de trucades de la ciutat mexicana de Naucalpan a Juárez, coneguda com NEXO IT, té la immoral amoralitat i la obscena impudícia de treure la cadira reglamentària de treballar assegut ―per poder manipular el ratolí i veure la pantalla―, als seus treballadors com a càstig per no arribar als objectius fixats.

Ja només podrien fer-ho més esgarrifós amb personal darrere, fuetejant les seves treballadores. Suposo que també hi ha treballadors, però a la foto que s’ha fet viral només s’hi veuen quatre dones, una mig asseguda a terra i amb el braç dret més estirat que si l’hi haguessin dislocat, per arribar al ratolí. I amb el cos tan incorporat com li és possible per poder veure una mica la pantalla de l’ordinador. Això o treballar dreta moltes hores.

Vistes les fotos i la denúncia que n’ha fet una extreballadora de l’empresa, seria lògic i raonable que les mateixes lleis que han de protegir els explotats, fossin capaces de fer-se complir.

El maltracte de persones com esclaus, una vegada descobert, hauria d’obligar per llei, als responsables del delicte, a fer-se conscients dels càstigs que han infligit als seus subordinats, tot fent-los-hi suportar, com a prova, la duresa d’allò que els han obligat a sofrir.

A més d’aquest greuge, les valoracions dels treballadors d’aquesta empresa són terribles: mal pagats, sense higiene, penalitzacions per tot, sense estabilitat, mal ambient laboral...

I és que qualsevol empresa té el deure de tractar els seus individus assalariats, com a persones que són, amb tota la dignitat i el respecte que es mereixen. Si no, ha de ser immediatament clausurada, multada i obligada a indemnitzar el dany irreparable que han causat. I servir d’escarment per a les que només saben corregir-se amb importants multes.

Homes que volen comprar dones

Homes que han comprat dones n’hi ha hagut sempre, n’hi ha i seguirà havent-ni mentre la situació de les dones no canvii.

Els locals d’oci nocturn són llocs ideals per a aquestes transaccions on, explica una noia, només són valorades «com un tros de carn»

A partir del cas del futbolista Dani Alves ―presumpte violador al que segurament acabarem traient-li la presumpció― , ha quedat molt més destapada tota una xarxa d’homes que comercien amb dones. I en fan col·lecció per poder guanyar molts més diners, quasi, a canvi de res. Aquestes dones corren molts riscos d’assetjaments sexuals que, en realitat, a ells, els importen ben poc.

I són molt astuts perquè ho tenen organitzat de manera que, amb prou feines deixen rastre. Si el que fan fos legal i ètic, haurien de preocupar-se per no deixar rastre?

En un article publicat al Nació Digital, quatre noies expliquen les seves experiències.

D’aquest tipus de noies, ara, se’n diu noies d’imatge. Normalment, el seu perfil ha de ser: jove, guapa, prima i alta. I són contractades per les discoteques per estar amb els clients de les sales VIP que majoritàriament són freqüentades per homes. De seleccionar-les com si fossin bestiar, se n’encarrega l’anomenat promotor: la persona que fa d'intermediari entre els locals d'oci nocturn i les noies d'imatge.

A les noies, per fer aquesta companyia i exhibir-se no se’ls paga res; només cobren en espècies: mengen i beuen gratis i poden ballar en una sala VIP. Algunes també poden portar-hi les amigues si no surten dels protocols de la imatge exigida.

Una de les noies explica que primer es va pensar que era ella la que guanyava al sistema perquè ella també hi guanyava; després va adonar-se que no.

Perquè quan hi havia festes d’esportistes d'elit, sense avisar-les prèviament, el risc d’assetjament augmentava moltíssim. Aquests individus, o no, per ser rics i famosos, tenen una clara tendència a l’abús indiscriminat. Com en el cas d’Alves. Amb tot hi ha noies que expliquen que hi ha esportistes que estan incòmodes però que accepten d’anar-hi per no perdre el contacte amb l’equip,

Un altre testimoni explica que, un dia, en arribar amb texans ella i les seves amigues, el promotor els va dir: «No sé si enteneu què vol dir ser noies d'imatge: no és anar amb texans, és anar amb un vestit que se't vegi l'ànima».

La patronal d’oci nocturn diu que no té cap constància que les discoteques catalanes contractin noies d’imatge. I treu pit de la protecció que ofereixen a les dones víctimes de violència de gènere en aquests espais.

Però les dades de l’Hospital Clínic de Barcelona desmenteixen la patronal: un 17% de les agressions sexuals es produeixen precisament, en l’oci nocturn.

I és que només l’existència d’aquesta figura: noia d’imatge, ja representa una greu vulneració dels drets de les dones. Cert que no hi estan obligades però sembla que la temptació és immensa i s’hi s’arrisquen buscant diversió. Perquè, en principi, no hauria de passar-los res.

Fills, sí o no?

Tenir fills no hauria de ser una decisió lliure i voluntària de les dones? El problema demogràfic mundial impacta directament i malaurada en la presa d’aquesta decisió.

La població mundial està decreixent amb una acceleració més ràpida del que es preveia. La tendència de les dones a tenir menys fills és més dràstica del que s’esperava. I l’empoderament femení, tan lent però indispensable per a les dones, també està tenint conseqüències demogràfiques: neixen menys fills.

Un estudi del 2017 deia que una de les maneres més eficaces de lluitar contra el canvi climàtic era reduir el número del fills. El planeta no podria donar l’abast a tanta població. I moltes parelles ja havien decidit conscientment no tenir fills per ajudar a la causa.

En aquests moments, però, és tan alarmant el declivi poblacional, que els experts ja diuen que no cal fer aquest sacrifici; sinó ajudar per aconseguir el contrari.

El 2020, la Xina, ja havia perdut població. L’Índia va pel camí.

I cada vegada, la població està més envellida. Com assegurar un final digne als vells si no hi ha criatures?

John Wilmorth, director de la Divisió de Població a l’ONU, diu que els països desenvolupats han passat molt ràpid de tenir una mitjana de sis fills, a dos.

Certament: a casa érem set germans i jo he tingut dos fills.

Clara Cortina, sociòloga experta en demografia, explica que el nombre clau és el 2.1, que es considera la taxa de reposició. Per sobre d’aquest nombre, es creix; per sota, es decreix.

I ara, la caiguda sostinguda d’aquesta xifra ja afecta el setanta per cent dels països.

Exceptuant Oceania i Àfrica, arreu, les dones tenen menys fills. A Corea del Sud les dones estan fent la «vaga de naixements».

A Espanya, el vint-i-cinc per cent de les dones nascudes a finals dels anys setanta ja no tindrà cap fill. Algunes per problemes de infertilitat biològica però d’altres per no voler tenir-ne. Les principals causes són: no trobar la parella adequada i no tenir les condicions econòmiques i laborals necessàries.

Per tant, no és un problema femení. Les dones no deixen de tenir fills perquè no els vingui de gust. El problema és la societat que maltracta les dones que en tenen. Perquè no els ofereix allò que és necessari i imprescindible per poder tirar endavant la maternitat. Suècia, a finals dels setanta va aconseguir recuperar la taxa del 2.1 imposant baixes de natalitat remunerades durant nou mesos. I amb tot, ha tornat a decréixer. Hi ha països que han fet lleis per impedir que les dones mares no tinguin penalitzacions laborals.

Amb tot, s’ha evidenciat que un altre problema de fons: la majoria de països no assumeixen encara la càrrega dels fills de manera equitativa. I moltes dones veuen un risc familiar tenir un segon fill.

I és que si volem fills perquè els necessitem, no hem de responsabilitzar les dones de les davallades demogràfiques; elles són les víctimes per la manca d’allò que és tan imprescindible. I els principals culpables són les parelles i la societat.

Enriqueta Gallinat, ni rancúnia ni oblit

L’Enriqueta, per tot el mal que va infligir-li la dictadura del general Franco, hauria tingut dret a sentir molta rancúnia. No va voler viure-la. Però no va voler oblidar: s’ho va exigir.

Nascuda en plena Setmana Tràgica en el si d’una família d’ideologia republicana, de ben petita acompanyava els pares a les reunions polítiques i sindicals que freqüentaven. La mare, tot sovint, se’n lamentava: «a aquesta noieta l’estem criant com a un noi i el resultat serà fatal». S’equivocava d’adjectiu.

Pogué estudiar i obtingué el títol de professora de taquimecanografia. Exercí d’oficinista, secretària i telefonista. Feines només a l’abast d’una dona lliure i avançada a la seva època. Va arribar a ser secretària personal del tinent d’alcalde de Barcelona.

Durant els fets tràgics de l’octubre del 34 esmerçà grans esforços per ajudar els presos. En arribar el nombrós allau de refugiats del front o de les zones ja ocupades pels franquistes, va lluitar infatigablement: a més de fer rutllar l’Ajuntament, va improvisar escoles per als nens, llocs per dormir, cantines i punts d’atenció per als ferits i morts. Viatjà dos cops a París a buscar ajuda en nom de l’alcalde. Només aconseguí roba usada i una mica de menjar. Mai armament. El 1939 es va veure obligada a exiliar-se. Va poder estalviar-se el camp de concentració perquè un germà del seu marit vivia a Perpinyà. Però no tenien res i va treballar en la verema, als mercats... L’ocupació nazi els va fer retrocedir fins a la Cerdanya francesa on col·laborà a facilitar el pas clandestí a aviadors britànics i jueus.

Quan va saber que el seu nom era a la llista de les detencions de la Gestapo, va tornar a Catalunya i va refugiar-se a l’església de Pompeia on els religiosos havien organitzat una estructura d’acolliment. Però el març de 1943 va ser detinguda i acusada d’espionatge i «roja separatista». Va ser empresonada a la sinistra presó de dones del barri de les Corts. Amb les miserables condicions, emmalaltí i les monges no volgueren ajudar-la. Va ser testimoni d’escandaloses conductes per part d’elles: acceptaven suborns i robaven criatures.

Després de tretze mesos de captiveri esgarrifós, va ser posada en llibertat. Llavors va arribar un altre càstig terrible: ningú, ni la gent a la que havia ajudat, va fer-li costat. I va haver de treballar de caixera, amb alguna traducció esporàdica, fins que van oferir-li la direcció d’un hotel a Sitges. Això li permeté, més endavant, obrir el seu Hotel Maricel.

Amb tot, mai abandonà l’activitat política: col·laborà amb el que restava del seu partit i, amb antigues companyes, organitzà Unió de Dones, per ajudar els presoners.

Mort el dictador assumí diferents càrrecs polítics i li fou concedida la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona i Creu de Sant Jordi per la defensa constant de la llibertat i dels drets de Catalunya.

I és que l’Enriqueta, d’esquerres, mai va perdonar «als bons» que continuessin matant, acabada ja la guerra.

Les mares mutilen les filles

A vint-i-vuit països, entre l’Àfrica subsahariana, l’Orient Mitjà i Àsia, encara es practica la mutilació genital femenina. Amb greus conseqüències per a les dones. Per als homes, el plaer de la submissió i el sentir-se satisfets amb la dominació. Quins homes més brutals! Ni les bèsties infligeixen atrocitats com aquesta a les seves cries.

A La Xina, fins no fa pas gaires anys, a les nenes, amb cinc o sis anys, se’ls embenaven durament els peus per tenir-los bonics; que volia dir de set centímetres. Els dits es podrien i queien, algunes es morien de la gangrena… Una altra aberració masculina, perpetrada per dones. Havien de morir dones perquè els homes poguessin gaudir de veure uns peus petits? Una altra atrocitat impensable en cap bèstia.

A casa nostra, segons la sociòloga especialitzada en educació i sociologia de les dones, Marina Subirats, la mutilació femenina també existeix però té un vessant més psicològic.

A l’època de les nostres besàvies i àvies, les dones pobres, especialment les rurals, no eren considerades individus; per damunt d’elles, el més important era la casa; mai elles. I havien de tenir-ne cura. A més, ser reproductores; especialment de nens.

Per a Subirats, les mares van mutilar les filles perquè transmetien el que a elles els havien fet abans; destrossaven perquè les havien destrossat a elles. Ara, no es mutila com abans, òbviament. Però el patró segueix existint.

Elles ―a part dels trets personals que podien o poden fer-les més o menys terribles―, tot i estimar les filles, tenen darrere seu tot un mandat patriarcal que abans les ha castrat a elles. Elles no són únicament culpables, també són víctimes. I han estat educades en la mutilació.

I quines eren aquelles mutilacions més habituals? Doncs la falta d’educació i el plantejament del desig sexual. El patriarcat, el masclisme, la religió... a les dones, no els permetia estudiar per tenir-les molt més controlades. I se’ls exigia arribar verges al matrimoni i no expressar els seus desitjos. Ells hi podien arribar com els donava la gana. I fins i tot, fanfarronejar de les seves conquestes o abusos.

Les mares han tingut per objectiu convertir les filles en persones acceptables segons el model de la societat que les constreny. Perquè creuen que si no són acceptades, no es podran col·locar bé. Ja sigui personalment o professional.

Amb tot, ara que poden estudiar i la religió no les castra, el fet de poder-se col·locar bé, amb les xarxes socials pel mig, fa que pateixen una altra mena de castració: ara, les filles existeixen mutilades per una explotació dels aspectes eròtics. Aquests no han estat imbuïts per les mares, però les filles segueixen sent objectes de desig susceptibles de ser comprats. I, en molts casos, ser acceptades o no, dependrà d’haver claudicat davant d’aquesta explotació eròtica.

I és que les dones segueixen vivint mutilades perquè la societat que les envolta, segueix preferint dones mutilades per dominar-les com i quan vulguin.

Feresa de silenci

La nit ha cobert la terra/amb son mantell de foscor,/amb feresa de silenci/ i amb feresa de remors. Aquests versos pertanyen al poema L’estrella de Dolors Monserdà.

I aquesta idea és la que recull Elina Norandi ―historiadora de l’art, crítica d’art i comissària d’exposicions―, per a la seva exposició «Feresa de silenci». Les artistes de la revista Feminal. Perquè aquestes artistes, per ser dones, només van aconseguir això: una certa feresa dins del silenci que les embolcallava.

Elisa Norandi, comissària de l’excel·lent exposició al Museu d’art de Girona, ens ha fet reflexionar sobre les raons que permeten que tota una generació de dones artistes desapareguin de la nostra història de l’art i sobre la necessitat de fer-les presents. Així com un reconeixement a les historiadores i historiadors que ha intentat rescatar-les del silenci en què han caigut.

Sota la influència del sufragisme (arrencat a Estats Units al final de la dècada de 1840), a les grans ciutats europees es van editar revistes femenines per reivindicar l’obra de dones artistes. Catalunya, també. I el 1907 es va editar a Barcelona el primer número de la revista Feminal. Durant deu anys es van editar 128 números i es van mencionar 74 artistes. D’aquestes, 50 eren catalanes. A tan sols 13 d’elles se’ls ha dedicat algun estudi o exposició. I d’una quinzena se’n desconeixen vida i obra.

La revista, de periodicitat mensual, va ser impulsada per dones procedents de l’àmbit burgés i catòlic. La majoria eren pintores, però també hi havia escultores, cartellistes, il·lustradores i, en menor nombre, exlibristes i esmaltadores o fotògrafes.

Els seus noms són poc coneguts: Lluïsa Vidal, Lola Anglada, Pepita Teixidor, Laura Albéniz, Aurora Gutiérrez Larraya, Adelaida Ferré, Mela Muter, Maria Rusiñol, Emília Loranty... tot i ser les més estudiades.

Totes elles van poder esdevenir artistes perquè les seves famílies no sols no els van posar obstacles sinó que els van permetre fer el que haurien permès als seus fills. O bé van gaudir del suport familiar o bé, per dedicar-se a allò que tant estimaven, van renunciar a casar-se i tenir fills. Algunes d’aquestes artistes catalanes, fins i tot, van poder traslladar-se a París ―lloc imprescindibles de l’art en aquells moments―, i van poder continuar formant-se. Eren unes pioneres. Pràcticament no tenien referents. Elles van poder experimentar l’aventura de viure soles tot guanyant seguretat personal i es van introduir en els ambients més nous de l’art.

Cap d’elles no va tenir les mateixes condicions que els seus col·legues masculins. Elles no van tenir els mateixos espais de formació, d’exposició o de recepció del públic. Per això, la majoria van acabar abandonant.

Amb tot, Feminal i aquesta exposició els va oferir i els ha ofert el suport que la societat els nega.

I és que 125 anys després del darrer número de la revista, els silencis sobre aquestes artistes i la seva obra continuen fent feresa. Perquè potser mai més en sabrem res més.

La placidesa de no ser mare

Si bé la maternitat pot ser un dels millors dolços d’una vida gormanda, engolir-lo també té el seus regusts amargs: els ingredients de les desventures de mares i filles que minven la felicitat maternal. D’això, ja en parlàvem en l’anterior article.

La no maternitat d’ara, quan les dones ja no han d’arrossegar el llast del patriarcat imbuint-los la idea que una dona, si no és mare, no val res, pot ser el dolç més llaminer i saborós. I desventura, la justa: cada vida la seva.

Com que la no maternitat estalvia les tristeses de les criatures que no s’han tingut, el fluir vital ―tot i no accedir a les alegries dels seus somriures i èxits―, és fa més lleuger. I com que del que no s’ha tastat no se’n sap el gust, no s’estranya.

Trist, molt trist era quan les dones, si no tenien marit i fills, a sobre, havien de sentir-se menystingudes. Sobretot quan, per a moltes, era l’única manera de poder sobreviure.

Ara, les dones tenen moltes més possibilitats d’elegir els seus destins sense dependre de la maternitat. I cada destí escollit, se sigui mare o no, val per sí mateix. Perquè les dones valen per si mateixes. Ara ja no els cal regalar la seva vida a fills i marits per sentir-se realitzades, en deien.

Amb tot, el llast del patriarcat ―capitanejat pels homes i la religió―, encara fueteja amb força. I uns i l’altra encara van a fer mal.

La maternitat ja no és aquell regal celestial, màgic, prodigiós, extraordinari... sense el que la vida de les dones quedava incompleta.

Perquè ser mare, en qualsevol cursa per un destí mig igualitari amb els pares, fa tornar moltes caselles enrere i obliga a reprendre el camí de la pròpia vida des de molt més enrere que ells. Tanmateix, tot i corrent amb cames lligades, ulls embenats, rocs a les butxaques... les dones n’han guanyat moltes, de curses. Elles tenen les mateixes qualitats que ells i millors: elles poden ser mares.

Ara, el tant per cent de dones que no volen ser mares és, afortunadament per a elles, cada vegada més elevat. Perquè, malauradament, els sostres de vidre segueixen impedint molts vols a les dones. Sense maternitat poden gaudir d’una llibertat que mai s’havia pogut assaborir sense culpabilitats. Poden pensar en fer allò que els ve de gust, ser l’objectiu de la seva vida. No han de regalar-la, injustament, a criatures i marits o parelles.

Per això, una vida sense criatures resulta molt més plàcida: menys dolors, menys patiments, menys nits dolentes, menys angoixes, menys disgusts... més diners, més viatges, més diversions...

A Corea del sud, milions de dones joves han renunciat col·lectivament a la maternitat en el que es coneix com a vaga de naixements. Perquè sense les ajudes imprescindibles ni la dignificació merescuda, elles també tenen tot el dret a pensar en elles. Com sempre han fet els homes. Que no hi hagi prou criatures no és responsabilitat d’elles. Sinó de tots aquells que no són elles.

I és que ara per ara, la placidesa de la no maternitat regala més premis que les desventures de la maternitat.

La desventura de la maternitat

La meva mare, així que els fills anàvem naixent, mentre ens tenia en braços a punt d’alletar-nos tenia la tètrica sensació de pensar que la miraven dos ulls més que la jutjarien. I això ho acompanyava amb una pessimista dita sobre la maternitat: «una malaltia de nou mesos i una convalescència de tota la vida».

Tot i aquest mal passar, fins a arribar a la pròpia maternitat, vaig ser capaç de gaudir el meu fill i la meva filla ―com haurien dit ells de petits―, fins a l’infinit del cel.

No em puc imaginar cap altra plenitud tan sadolla com ser mare. Res de prodigiós s’hi apropa ni de lluny. Cap viatge espectacular, cap llibre fantàstic, cap obra de teatre extraordinària, cap pel·lícula excepcional... no poden fer assaborir tan esplèndida magnificència.

Després dels dolors de donar a llum... acaronar, besar, abraçar, alimentar... el nadó deslliurat, no hi ha cap paraula prou completa que pugui descriure-la sense oblidar alguna emoció.

I mentre són petits o viuen al redòs maternal, l’esgotament, la sensació de culpabilitat, d’inseguretat, d’impotència... són durs però lleugers perquè som incapaces d’endevinar allò que estar per venir.

I quan arriben les seves pròpies mancances, llavors comença el patir més intens. I la felicitat de la infantesa comença a desdibuixar-se. Quan les pròpies mancances es van canviant per les d’ells, una certa felicitat esdevé desventura. És un patir que rosega.

I quan els fills marxen i la casa es buida ―sense poder abraçar-los o donar-los la mà per ajudar-los a un menys dolorós mal passar―, no en queda d’altra que rebuscar ―per tornar a esgarrapar certa felicitat―, allò que s’havia mig deixat de banda perquè no feia falta per viure a gust. I començar a viatjar més còmodament, llegir amb tranquil·litat, anar al teatre sense haver de quadrar vides, anar al cinema espontàniament... I tot es queda petit al costat d’abraçar-los o donar-los la mà. I les nits blanques tornen a ser llargues i esgotadores, pensant en les tristeses d’ells perquè han crescut més que ells. I són més contundents.

A més, quan la vellesa comença a fer por i les seves contundències imposen altres prioritats, la seva absència afegeix a la desventura un xic d’angoixa. Perquè després de viure tants anys amb la seva vida com a objectiu, no en queda altra que tornar a posar-hi la pròpia, ni que sigui per supervivència. I, a dies, fins i tot, pot fer tornar el sentiment de culpabilitat. Perquè ja no has d’alimentar-los sense gana, t’has d’alimentar. No els has d’ajudar a guarir sense voler sanar, has de tenir cura de tu mateixa. Ja no has de regalar-los el món sencer perquè has de descobrir on queda el teu...

Tanmateix, tot i que no hi ha res que ajudi més a passar que assaborir el gaudi de pensar en les seves alegries, cal esforçar-se molt per evitar emmalaltir amb les seves tristeses.

I és que la tètrica convalescència de la que ens parlava la meva mare de jove, amb el passar dels anys es pot quasi viure com una realitat.

Amb tot, en el proper article, parlarem de la placidesa de la no maternitat.

Simone Weil, a Catalunya

La majoria de mortals, amb trenta-quatre anys ―els que tenia Simone quan va morir―, no som capaços de fer ni la meitat de la quarta part del que va fer ella. I en una època en què les dones tenien molt poques possibilitats. Però com sempre: no hi ha racó de món que no conegui un tal Messi ―que només xuta una pilota i la posa en un forat prou gran― i en canvi, a ella, qui la coneix?

Per sort, ara, un llibre: La columna de l’escriptor francès Adrien Bosc, editat en català per Univers, ens explica l’experiència que va viure Weil, al front d’Aragó com a voluntària, l’estiu del 36.

És com una novel·la biogràfica basada en fets reals i amb hipòtesis de ficció. L’autor ens introdueix en el pensament i les vivències de la protagonista i dels seus camarades anarquistes al front. Es va jugar la vida per canviar el món i superar les injustícies socials.

A més d’activista política va ser mundialment reconeguda com a filòsofa; a part d’humanista i escriptora. És considerada una de les ments privilegiades de la seva generació. Per això, Albert Camus va descriure-la com «l’únic gran esperit del nostre temps». I tenia motius.

Ingressà a l’Escola Normal de París amb la nota més alta; la segona era de Simone de Beauvoir.

De pares jueus, va ser educada sense creences religioses per por a l’antisemitisme d’Europa que acabà en el terrorífic Holocaust. Això la va marcar i, posteriorment, es convertí a un cristianisme molt personalitzat.

Quedà marcada per la figura del germà, André, un matemàtic molt famós que, a ella, feia sentir-la inferior.

Un dels grans trets de la seva personalitat fou un profund amor compassiu pels desgraciats. Als cinc anys, no és va menjar un terrós de sucre per enviar-lo als soldats que lluitaven a la Primera guerra Mundial.

I així, veient el terror de la guerra civil espanyola, va creure que no es podia quedar a París, només parlant-ne. La seva actitud va ser una evident crítica a la intel·lectualitat burgesa i als xarlatans pedants de la cultura. Va sentir la necessitat de viure la intensitat de la lluita i el perill en la pròpia pell i a primera fila. Ja abans, havia abandonat el confort de la seva vida burgesa per treballar d’obrera en algunes fàbriques.

Es traslladà a Barcelona armada amb un fusell, i sense saber disparar ―però aprenent-ne ràpidament― i es va incorporar com un membre més de les milícies de la columna Durruti. Va saber demostrar la seva valentia però, en un mes i mig, tingué un accident i els seus pares se l’endugueren novament a París on passà una llarga convalescència reflexionant sobre la violència viscuda.

Va ser molt crítica fins i tot amb el bàndol que defensava. I va escriure que no pensava tornar a la guerra d’Espanya perquè ja no era una guerra de camperols famèlics contra terratinents i clergues, sinó una guerra entre Rússia, Alemanya i Itàlia.

I és que tot el que va viure va deixar-la sense fe en la humanitat perquè «quan... és possible matar sense ser castigats o condemnats, matem».