dissabte, 22 de febrer del 2020

«Trincona de putas y cocaína»



Aquest titular, fins i tot sense contextualitzar, ja denota una falta greu d’educació per la seva vulgaritat. Però qui hi ha darrera?
El número 3 de Vox ja, d’entrada, sembla que no anem bé Hermann Tertsch, quan va assabentar-se del nomenament de María Jesús Montero com a Ministra d’Hisenda (càrrec que ja ostentava) i més a més, portaveu del Govern, va escriure la següent piulada:
«Es sin duda un acierto que sea la Farruquita, estrella de la corrupta Junta Andaluza socialista y trincona de las putas y la cocaína, el rostro del nuevo Gobierno»
Per què li diu Farruquita? Es veu que es va guanyar aquest malnom entre els seus col·legues metges ja que és llicenciada en Medicina. I es veu que li deien així per la seva actitud altiva. Tret poc recomanable.
Que és una «estrella corrupta» de la Junta d’Andalusia hi ha molts mitjans de comunicació que en donen fe: perquè la relacionen amb els ERES (fins i tot al punt de canviar-li el cognom i dir-li MontERE), i pel gran escàndol de frau multimilionari del Govern del PSOE entre el 2004 i el 2013. Ella no està afectada personalment però sí que formava part del Govern que ve prendre aquestes decisions. L’oposició també la criticava pels 22 000 pacients ocults i pels 500 000 que no estaven inscrits.
Però si ser corrupte per diners ja és un tret al que ens té acostumats la política espanyola i part de la catalana, ser un delinqüent moral, a més a més, amb extorsió i abús de dones, sent dona, ho trobo realment molt greu.
Quan es van destapar els pagaments de quasi 40 000 € d’alts càrrecs dels PSOE (la xifra del PP és quasi quatre vegades més alta), en prostíbuls ―amb disbauxes on també hi corria la droga― de Sevilla, Còrdova i Cadis, ella va fer la vista grossa; com si el pecat no fos gros. No es va preocupar ni d’investigar ni de sancionar ni d’intentar evitar que amb diners públics es paguessin males gresques personals.
Sí que estic d’acord amb Hermann Tertsch quan diu que no és un rostre moral escaient per a un Govern que vol fer algunes coses ben fetes. No l’és.
Però, com anava allò de tirar la pedra qui estigués net de culpa?
Qui és Hermann Tertsch? A part de ser el número 3 de Vox, és columnista de l’ABC. Va ser condemnat a pagar una multa de 12 000 per haver acusat d’assassí a l’avi de Pablo Iglesias sent fals. I va demanar per twitter, una intervenció militar per interrompre el cop d’Estat que perpetrava el PSOE segons ell i el seu partit volent trencar la unitat d’Espanya. Després va dir que no ho havia dit. I ho tenia escrit!
I és que si ja és prou greu acusar en fals i demanar intervencions militars contra qui no opina de la mateixa manera... com a feminista, m’indigna que hi hagi homes (siguin del partit que siguin) que paguin amb diners públics les seves putes.

dissabte, 15 de febrer del 2020

500 000 ablacions a Europa



Sabeu qui és Assita Kanko? Libertad Digital, un diari d’Internet per a lectors de dretes (que en els seus orígens va ser impulsat pel mai prou ponderat Jiménez Losantos), va confondre-la amb Clara Ponsatí. Perquè sí, perquè tenen el mateix color de pell, la mateixa edat, la mateixa feina... Així, pel broc gros i sense informar-se; que hauria de ser una condició mínima per fer periodisme. Però es veu que, tot i la falta de rigor, té molt lectors castellans.
La veritable Assita Kanko és una dona extraordinària que, dins del partit Aliança Popular Francesa, lluita per la llibertat de les dones en particular, i de l’esser humà en general. Perquè els siguin respectats els seus drets i perquè una autèntica democràcia sigui un valor sòlid al Parlament europeu, com a eurodiputada que n’és. De professió, periodista i escriptora.
Va néixer a Burkina Faso, fa trenta-nou anys. Als cinc anys va patir la mutilació genital femenina, arrelada al seu país.
Molt mal, dolor intens, perill de la vida, incomprensió, manca d’autoestima, pèrdua de la confiança en els pares que, en realitat, són els que t’han de protegir; i xacra emocional fins arribar a la superació, mai fàcil.
L’Assita, tot i ser una dona brillant, no va aconseguir superar-ho fins als trenta-tres anys. Quan en va parlar en una entrevista que va fer-li la revista Elle. I tot i així, en tornar a casa, va plorar molt perquè no sabia com gestionaria el fet d’haver-ne parlat en públic.
Ara, el mes que ve, presentarà una proposta al Parlament Europeu, per intentar erradicar aquesta intolerable pràctica.
Al món hi ha uns 135 000 000 de nenes i dones que han estat víctimes d’algun tipus de mutilació. Des de l’eliminació del prepuci clitòric, fins a l’extirpació total del clítoris, dels teixits adjacents del prepuci, dels llavis menors i gran part dels majors fins a la costura de pràcticament tot l’orifici vaginal.
Per què? Diuen, els que la practiquen, que és per preservar la virginitat de les dones; per reduir el desig sexual obstaculitzant la penetració; per incrementar la feminitat entesa com a docilitat i obediència; per higiene (en algunes cultures, les dones no mutilades tenen prohibit manipular l'aigua)... i d’altres barbaritats que serien indignes fins i tot per a les bèsties.
A Europa, tot i estar prohibida per llei, hi ha unes 500 000 nenes i dones víctimes de l’ablació. L’Assita prefereix anomenar-les supervivents.
I es calcula que cada any, al món, són mutilades uns 3 000 000 milions entre nenes i adolescents.
Els números em fan plorar. Les diferents tècniques emprades m’horroritzen. A l’Àfrica, hi ha un masclisme monstruós. Però de masclisme, en tenim molt i massa, a tocar. Amb tot, el que més mal em fa es pensar en aquelles mares que permeten que els mutilin les nenes de cinc anys. Com l’Assita.
I és que corre pressa per fer polítiques que permetin a les nenes i adolescents, viure sense ser mutilades. I ens calen dones com l’Assita que lluitin per aconseguir-ho.

dissabte, 8 de febrer del 2020

Vomitiu atac masclista a Cristina Puig



En el primer FAQS d’enguany, la periodista Cristina Puig, va entrevistar el MHP de Catlunya, Quim Torra. Va ser una entrevista important perquè des de les terres d’Espanya volen inhabilitar-lo per una pancarta, a l’Ajuntament de Barcelona, reclamant la llibertat d’expressió,.
Qui no està d’acord amb aquesta reclamació? Només poden alçar les mans aquells que no són demòcrates. Cadascú s’ho sap. Però hi ha partits, que ho sap tothom.
Quim Torra va dir que estava disposat a desobeir. Però aquesta declaració va indignar l’espanyolada clavegueram que vol representar un tal Ramon de España. Vés a saber si s’ha canviat el cognom del pare!
Aquest nom i cognom pertanyen a un periodista que col·labora a diferents mitjans espanyolistes com El Español, Crónica Global o bé El Periódico.
Tot i ser feixista i fastigosament masclista, es veu que els seus articles el hi agraden i segueixen pagant-lo perquè vomiti feixisme i masclisme.
Un pot escollir entre ser de dretes o d’esquerres. És una opció de lliure elecció. En canvi, ser masclista no hauria de ser cap possibilitat en un país que hauria de voler estar a l’alçada dels seus companys europeus. Però, no! A les terres veïnes, el masclisme ven i es compra. I per això, les coses els hi van de mal borràs! Amb el masclisme, i amb altres «detallets».
Ja no em vull posar amb els insults que Ramon de España va dedicar al MHP Quim Torra, però sí que em cal denunciar el que va dir contra Cristina Puig.
Segons ell, el to de l’entrevista va ser «genuflexo», que només va faltar-li «hincarse de rodillas ante el Gran Hombre». Sentirà enveja, em pregunto. O potser li falten mitja dotzena de bulls?
Però el més fort és quan remata el seu article escrivint: «nada como un buen masaje con final feliz en el FAQS de TV3».
Què us imagineu que li està dient a la Cristina Puig? De què l’està titllant? Què està insinuant? Vaja, d’insinuació poca. Ho diu ben clar. És un fastigós masclista i cal posar-lo en evidència. Encara que el que per a mi és intolerable, per als seus seguidors són paraules de Nobel. Perquè no hi veuen més. Perquè veuen certes cadenes televisives que els impedeixen pensar. I com que no pensen, els passen bou per banya grossa!
El mateix El Periódico li va publicar un article masclista sobre les noies que van al Saló del Manga: «... las chicas, hasta ahora immunes a los tebeos, se han apuntado a los mangas de forma entusiasta, como los adolescentes gais, que pueden pasearse por el salón disfrazados de princesas galácticas sin que sus compañeros de clase los corran a collejas».
I és que un masclista i homòfob no hauria de dedicar-se al periodisme. I els mitjans que els afavoreixen haurien d’estar penalitzats. Després ens queixarem del jovent, però es poden llegir males opinions d’adults que són molt més perverses.

diumenge, 2 de febrer del 2020

La vescomtessa dissortada (35)

Quant als diners, els prohoms de Solsona es van comprometre a pagar vint-i-un mil quatre-cents sous barcelonins en el termini de quatre anys —el mateix període de temps que durava el principal dels privilegis atorgats. D’aquest total, quinze mil me’ls havien de pagar a mi, en tres terminis —cada un d’un any—, a raó de cinc mil sous cada vegada i, jo, els havia d’utilitzar per pagar el deute que el seu fill tenia amb Domna Maria. De la resta, quatre mil havien de ser directament per Domna Maria i els hi pagarien a raó de mil sous per any. I els dos mil quatre-cents que quedaven serien per al paborde, a raó de sis-cents per cada un dels quatre anys del termini. Els quatre-cents restants havien de ser, en la seva totalitat, per acabar la nau gòtica de l’església de Santa Maria de Solsona.
   Vaig col·laborar en tots els documents amb molta sol·licitud. Pensava que em podria quedar els diners i que ella no es queixaria més. I perquè estigués ben contenta li vaig enviar els capítols que regien a Cardona perquè pogués servir-se’n per redactar els de Solsona. La meva sogra m’ho va agrair, però no es va refiar de mi.
   Ella estava satisfeta per haver aconseguit les dues últimes fites que s’havia imposat: concretar l’establiment del municipi a Solsona i cobrar el deute que se li devia des del seu casament. Ni l’una cosa ni l’altra estaven realitzades però, al menys, ja existia un compromís de compliment. Esperava tenir redactats els capítols i que, en pocs mesos, jo li pagués, tal i com havia quedat estipulat, tot el que li devia.
   Per,fer-me la simpàtica, em vaig interessar pel meu fill. Li va estranyar, però em va convidar a veure els seus progressos. Vaig quedar realment sorpresa. El nen, després de fer petits dibuixos, com si també ho fossin, havia aprés a dibuixar totes les lletres. Després l’àvia li havia ensenyat a lligar lletres i a formar paraules, posant-li davant l’objecte de la paraula. El nen no podia parlar i no podia sentir-hi, però escrivint mots solts, es comunicava amb la seva àvia, a la que adorava.
Aquella dona sempre m’empetitia. I jo no volia donar-li els diners. Si els seus fills no ho havien fet, per què ho havia de fer jo?
   En necessitava molts perquè volia signar un contracte d’esponsalici per a la meva filla, Maria de Cardona, amb Alfons Roger de Llúria, nét del famós almirall Roger de Llúria. Jo, no en sabia tant com ella de fer tractes i grans accions, però volia demostrar una mica de la meva vàlua amb aquell bon casament.
   Domna Maria m’havia deixat molt endarrere, en aconseguir un fet tan important com la municipalització de Solsona. Tots els seus habitants li estaven molt agraïts. A ella, la volia molta gent. A mi, no m’apreciava ni el meu seguici. I em moria d’enveja! Per què no podia assembar-m’hi una mica?
Vaig aconseguir empentar tres anys sense pagar-li més que el primer termini. Ella m’enviava el seu procurador i el meu li responia que estava molt enfeinat i que no tenia temps per resoldre l’assumpte. Eren ordres meves, no pas d’ell, a qui no li agradava desplaure a Domna Maria.
Ella no parava d’insistir perquè volia redactar el seu testament. Em va pressionar tant i tenia tants aliats que, finalment, vaig haver de pagar-li una bona part de tot el que li devia, però no tot.
No es va pas sortir amb la seva.

                                                         Epíleg

Jo vaig evitar tant com vaig poder, respirar prop del mocador. Vaig quedar sense forces, però amb el cap justament clar per poder saber què passava. Em vaig fer l’adormida, perquè volia esbrinar la veritable arrel del seu inconfessable secret. Aquell secret que estava a punt d’acabar amb la seva vida. Poc a poc, em va anar desvestint i les seves mans em van acariciar tot el cos. No podia tenir els ulls oberts de tant com em pesaven, sense forces per poder resistir-m’hi i sense mots que pogués articular, Per uns moments, no vaig notar les seves mans sobre la pell. De molt lluny vaig sentir com remor de robes. S’havia desvestit perquè, tot seguit vaig notar l’ewscalfor del seu cos, arrapant-se al meu. No podia fer res per ddeslliurar-me d’ella; em feia molta pena, però també tenia por de condemnar-me. Quins insondables motius podia tenir per arriscar-se a la condemnació eterna?.El seu cos bullia per la febre i l’emoció; el meu,fred i inert.
Ella, tot i que m’hauria pogut robar més carícies, com quan em deixava aplicar cremes, pomades i massatges, ho havia volgut fer de la manera menys ofensiva per a mi. Ella sempre s’havia cregut que jo no m’adonava de res. Però què hi podia fer, jo? Estimava Felip amb totes les meves forces. A ella també, però no havia sentit mai cap atracció física per la seva persona. L’estimava amb el cor, amb l’ànima, però no amb el cos.
Tròtula havia viscut tant falta d’amor correspost! Tan plena de desig passional refrenat!
Amb la meva mà i les poques forces que li quedaven, es va voler regalar el primer i últim gran plaer de la seva vida!
Quan va acabar, em va fer un tendre i entendridor bes als llavis. No li quedaven forces i deuria voler morir besant-me. Va ser tan gran el plany que vaig sentir per la seva pena que, inconscientment,vaig abraçar-la.
L’espant la va lliurar a la mort. Se l’havia begut d’un glop d’una ampolleta que tenia sota el coixí.
   El meu despertar va ser terrible. La pena per l’amiga, se’m va tornar, sense ella, acusació contra ella. Em vaig sentir més pecadora i menys capaç per pujar al meu cel. Segur que ella no en veia de cels i d’inferns!
   Jo ja havia aconseguit els meus propòsits i no em sentia útil. Tots els que havia estimat, s’havien mort. Només em quedava aquella filla llunyana que mai no m’havia dit res. Una altra trista i fonda pena.
   El meu nét Guillem m’ajudava a empentar dies i mesos, amb la tristor de no tenir forces per a res més. Tròtula s’havia llevat la vida i a mi, m’havia manllevat les ganes de viure, sense ella.
   L’aprenentatge de Guillem també estava acomplert. El nen servia per copiar, amb una cal·ligrafia quasi perfecta, qualsevol text que se li donés. Amb l’abat del Monestir de Sant Martí d’Albelda, on encara es dedicaven a fer còpies de manuscrits, vaig signar un acord per a la protecció, de per vida, per al meu nét. Ell treballaria a canvi d’una bona manutenció i jo els llegaria, com havia estipulat al meu testament, una part dels meus béns.
   Amb tot, encara no el volia deixar marxar, la seva companyia em feia bé i volia esgotar els meus últims dies amb ell.
   Havia complert amb escreix i dignitat, tot allò que m’havia tocat viure.
I cada dia que passava, no sabia si per soledat o per vellesa, Tròtula se’m feia més present i l’enyorava més. Més que al meu estimat marit, mort feia tants d’anys enrere. Em llevava desitjant-li bon dia; calladament li explicava tot el que em passava mentre el sol m’escalfava les penes i, de nit, intentava adormir-me amb la seva companyia.
   Per veritable amor, aquell que perdona tot i les pors, tot i els enuigs; que es fa inevitable perquè el sentiment és pregon i, ni manant-li el cap, s’esfuma; vaig fer enterrar-la dignament. I a la vora del seu sepulcre, vaig plorar i plorar, fins a poder entendre que ella no havia comés cap pecat; que, en tot cas, en vida, jo no l’havia estimada prou, tant com ella es mereixia. I llavors vaig ser conscient que el seu pitjor tràngol no havia estat la mort, sinó el meu desamor.
   Tantes penes de vida se m’havien anat cabdellant, i tants sofriments entortolligant, que no podia més. L’únic que desitjava era retrobar-me amb Tròtula
   I jo, que sempre havia temut la condemnació eterna, ja no sols no m’espantava aquell abisme sinó que preferia sortir a buscar-lo per poder retrobar-la a ella. No tenia les seves habilitats ni coneixements, no era valenta com ella. Però era tenaç i voluntariosa. No em veia capaç de llevar-me la vida, però si de deixar-la fugir. I que se m’emportés, justament cap a l’infern on la podria abraçar tota l’eternitat i així fer-me mereixedora del seu perdó.
   Deixar fugir la vida, també era pecat. Però ja no m’importava. Només volia tornar a abraçar-la.
Em dolia pensar que, al final de tantes malvestats viscudes, potser m’havia tornat dolenta. I la meva covardia també m’empenyia, perquè m’esgarrifava pensar que la meva ànima pogués maldar sola, sense Tròtula al costat.
   Ella s’havia llevat la vida per mi i jo la deixaria fugir, per ella. Per ella i per mi, perquè no podia més.
   I vaig començar un dejuni que, poc a poc, m’havia de portar fins a ella.
   Quan em vaig adonar que les forces em fallaven, com vaig poder, em vaig pintar aquella flor que Tròtula m’havia dibuixat tantes vegades, per donar-me ànims. Segur que em reconeixeria fàcilment!
Domna Maria Álvarez d’Haro, baronessa de Castre i Pomar, vescomtessa de Cardona i gran Senyora de Solsona, va morir el dia 5 de març de 1343. Fou sebollida, tal i com ella havia disposat al seu testament, a l’església de Santa Maria de Solsona. Damunt del cos, abans de tancar la caixa, el seu nét Guillem hi va dipositar unes candeles de cera en forma de creu.


dissabte, 1 de febrer del 2020

Matar una dona, 540€



No us espanteu! Això no ha passat a Catalunya. Els fet varen passar a Ciudad Naranco, a Oviedo. On tenen un popular alcalde recolzat per força ciutadans.
Un home va atropellar i matar una dona, en un pas zebra. La pobra velleta, de vuitanta anys, estava creuant el carrer correctament. Tot i haver-hi bona visibilitat, el terra estava moll perquè plovia.
La Fiscalia, en un primer moment, va emetre un veredicte d’homicidi per imprudència greu. I va demanar un any i mig de presó i la retirada del carnet de conduir durant dos anys i mig per al conductor homicida.
Però, ai las! Després va repensar-s’ho i el que primer li havia semblat un homicidi, va resultar ser només una distracció, un descuit de dos segons que li hauria pogut passar a qualsevol. Veuràs, la meva família ha conduit durant generacions en dies de pluja i mai no ha atropellat ni matat cap dona. Ni cap home. Ni cap criatura de Déu. Caram, a Oviedo, de matar amb atropellament en diuen distracció. Per mi, tant si va ser una distracció com no, el resultat és delictiu. Potser a Oviedo tenen un diccionari diferent i matar per descuit és com no matar.
També hem de recordar que la paraula fiscalia ―que últimament surt als mitjans de comunicació matíi tarda també―, ha quedat connotada molt negativament, passat l’Ebre, quant a mala praxi en determinats temes; i per tenir els criteris morals altament desenfocats.
Per això, ara, no sabem per quins set sous el fiscal i la defensa de l’acusat han arribat a un acord per canviar el veredicte inicial i dir que es tracta senzillament d’un homicidi per imprudència lleu. Quin canvi! Han passat de greu a lleu. Justament, el contrari. Potser en un primer moment s’havien descuidat les ulleres o no havien dormit prou bé o potser estaven piocs... Encara que jo diria que tot això, els va passar el dia del segon veredicte.
Es veu que la fiscalia, la de l’esquerra geogràfica i una mica més amunt del nostre país, però sense passar els pirineus, també és aforada.
I en passar de greu a lleu, el resultat de matar una dona en un pas zebra, només costa 540€. I a sobre, no retiren el carnet de conduir ni dos diumenges i mig.
Això vol dir que haurà de pagar sis euros al dia durant tres mesos. Més barat que un col·leccionable de mig any!
Com a atenuants, es veu que l’home conduïa a trenta quilòmetres per hora i no va donar positiu en el test d’alcoholèmia; però això, ja deurien llegir-ho en el primer atestat. Potser faig una suposició arriscada...
I és que estem tant acostumats a que les fiscalies afinen el que volen que ja no ens estranya res. Però sí, cal denunciar els fiscals que tenen per costum afinar i canviar de parer tant, com de blanc a negre.