Animals amb forma humana

I no és un sarcasme. Em refereixo a un jutge i a un agressor sexual a una nena de cinc anys. I ho va fer fins als deu, és a dir: cinc anys d’aterridores agressions que fan pensar en una bèstia salvatge.

Quan vaig llegir el titular de la notícia, fins i tot em va plorar el fetge: «viola una nena de cinc anys»; després se’m va retorçar de ràbia: «i li redueixen la pena perquè ella no va oposar resistència».

Només un animal sense ànima pot violar una nena de cinc anys. Només un animal sense moral pot rebaixar una pena per un delicte tan esgarrifós.

La notícia apareixia en un diari digital de nom Indignante.es. I com que és bo contrastar, vaig anar a buscar altres fonts. També sortia a Eldiario.es i a l’ABC.

La versió del segon era més complerta. No parlava de violació. Però no puc dir «només» perquè és un molt, molt excessiu: «le efectuó tocamientos y actos lascivos que cada vez fueron a más: primero, aprovechando actos de aseo de la misma, luego desnudándola, hasta terminar acariciando y besando la zona genital de la chica o masturbándose sobre ella».

Aquests fets —encara que ningú no ens explica si la nena tenia al cos proves d’evident violació... i ho trobo un descuit imperdonable i greu en cas de judici—, ¿no són suficients per considerar que la nena patirà conseqüències traumàtiques la resta de la seva vida?

Es veu que el jutge —que no deu tenir cap filla de cinc anys, ni fetge—, creu que la nena té la seva part de culpa perquè: «una niña de 5, 6, 7 o más años no va voluntariamente a una casa donde su morador la pega, la agrede, la coacciona o la intimida. La niña no era llevada a la casa del procesado: iba ella sola. No sé... però segurament el jutge també és ben salvatge.

Encara n’hi ha més: els pèrits i magistrats atorguen «plena credibilidad a la pequeña, por su firmeza, convicción y seriedad al declarar». I dubten de «la utilización real y efectiva de violencia física o de intimidación por parte del procesado». Vomitiu.

Es veu que la nena hi anava perquè li feia regals: que si un portàtil, que si mòbils, que si una consola... Amb cinc anys, hauria pogut muntar una botiga!

I un altre detallet: per què ningú no parla dels pares. Ho consentien? La hi obligaven perquè ells es quedaven els mòbils? Estrany, no?

I com que no es pot provar l’existència real de violència, es veuen obligats a «degradar la calificación delictiva de la agresión sexual» Total, que només li han caigut tres anys i nou mesos de presó, un allunyament de sis anys i sis mil euros de multa. Que barat resulta a Espanya agredir sexualment a les nenes!!!!

No vull compartir la justícia espanyola ni en aquest cas ni en molts d’altres que han creuat tantes i tantes línies vermelles.

I és que no es por admetre una justícia tan «desafinada», cruel, bàrbara, arbitrària... Deixa de ser justícia. Li cal tenir valors morals sòlids i no antulls.

La Catherine Deneuve és masclista

Ella i les 100 dones intel·lectuals que han signat un manifest en contra de la campanya del #Metoo. Potser la presbícia els ha desenfocat les ulleres del saber... Doncs a elles, jo els dic: #Meneither.

L’actriu fa ja quaranta anys va protagonitzar la pel·lícula Belle de jour, encarnant una jove casada que de dia —mentre el marit no era a casa—, es prostituïa en un bordell; però en les seves masoquistes fantasies eròtiques ella era submisa i es deixava lligar. Gens feminista!

Ara, jo li dono el meu #Metoo a l’actriu Alyssa Milano que va fer el primer tuit amb aquest hashtag arran de l’escàndol sexual del productor de Hollyvood, H. Weintein, quan més de trenta dones famoses el van denunciar per assetjament sexual. I va proposar que totes les dones que n’haguessin patit, el compartissin per poder evidenciar la magnitud del problema. El hashtag va ser «trending topic» més d’onze hores, va ser retuitat 500.000 vegades i té més de vuit milions de mencions a Facebook. Oi que no és un problemet? Per cert, de retruc, la dona de Weintein —que suposo estava farta d’haver d’aguantar-li tantes infidelitats i asquerositats—, va aprofitar per separar-se’n.

Ah! I en francès, la llengua de la Deneuve, el hashtag és #BalanceTonPorc. I tant que Weintein és un porc! I al món hi ha molts porcs fora de les corralines!

A la Deneuve i al seu exèrcit d’intel·lectuals, els sembla que s’està fent una persecució genèrica contra els homes. Algú ha atacat els bons marits fidels que els dissabtes fan la compra o posen la rentadora? I que s’està criminalitzant el flirteig maldestre. Senyora artistassa, per què ha d’aguantar una dona una valoració sobre els seus pits o que li posin la mà on ella no vol? El càstig de Weintein —l’expulsió de Hollyvood—, el troben exagerat. Els sembla que una dona pot fruir de sentir-se un objecte sexual i que no cal que es traumatitzi si, al metro, un palpaire se’ls hi arrambla. Quin disbarat! Doncs que hi vagi ella, al metro! A més, les feministes, li semblen puritanes. Potser té un mal diccionari?

A mi, Hollywood i les seves estrelles, em queden lluny de casa, però l’assetjament sexual el tinc a tocar de la mà. Un estudi de la Universitat de Barcelona va concloure, el 2017, que el 88% de les estudiants havia patit algun tipus d’abús.

Per això també li dono el meu #Metoo a Oprah Winfrey i al seu fantàstic discurs, «Fins aquí hem arribat», com a primera dona negra guanyadora del Premi Cecil B. de Mille (a 30 anys vista del guanyat pel primer negre).

Qualsevol víctima —sigui home o dona—, per qualsevol raó, m’exigeix, molt més, un afectuós recolzament que una displicent indiferència.

I és que si ser masclista és repugnant, en una dona és, a més a més, imperdonable. Ni compassió?

Les dones som més bones que felices

I per a ser més felices —segons l’escriptor i periodista del The Guardian, Tim Lott—, hauríem d’esforçar-nos en no ser tan bones. Que té punxons, la cosa! Quan seria òptim que homes i dones ens esforcéssim en conquerir la bondat màxima, es veu que resulta molt més pràctic no ser-ne tant perquè permet ser més feliç. És a dir: al revés! Perquè de petites, no ens havien explicat que la bondat porta a la felicitat? Doncs no! Resulta que els homes —que no són tan bons—, gràcies a la manca d’aquesta qualitat, en un nivell molt per sota del de les dones, poden ser més feliços.

Us explico. Segons un estudi de Servei Nacional de Salut del Regne Unit, les dones són més infelices durant els seus 45 anys fins als 54. I no es revifen fins cap als vuitanta, quan se’ls mor el marit. Que bèstia, aquest estudi! Qui hagués pogut imaginar una cosa així? Es veu que ells són més egoistes, més una càrrega que... no sé que dir: una compensació? Però també explica una anècdota: es veu que una velleta que encara arrossegava el marit, n’estava tan farta que quan ell s’aixecava de la cadira (de la residència), per anar al bany, li foradava el seient i, després, el culpava a ell. Pobreta!

Kate Lovett, degana del Royal College of Psychiatrics, explica que una de les causes d’aquesta infelicitat pot ser deguda a que les dones suporten molt més el pes de les responsabilitats domèstiques i solen tenir cura d’ancians i canalla. I no m’estranya gens, perquè posades a triar, jo prefereixo anar al cinema o al teatre.

Però com a home, Lott, vol buscar una explicació més profunda de la qüestió. Diu que unes anàlisis psicomètriques demostren que les dones registren nivells més alts en quatre de les cinc grans matrius de personalitat: amabilitat, responsabilitat, extraversió i neuroticisme (però que s’ha d’entendre com una capacitat —o defecte?—, a sentir-se ferida més fàcilment. Però jo em pregunto: si les tres primeres són qualitats, per què han de portar infelicitat? També ens diu que les dones són més propenses a sentir emocions negatives i a mostrar més sensibilitat per emocions com la pena, les amenaces, els càstigs, la solitud... I que tot plegat comporta una tendència al perfeccionisme que, sovint, és decebedora. Lott també busca altres raons i creu que la menopausa també en pot ser una. I el deteriorament físic. I fins i tot, el fet de tenir uns estàndards morals més alts.

Fins aquí, el periodista anglès em cau bé. Però a l’últim paràgraf es defenestra. Diu que les dones hem d’intentar ser més felices que bones i que ens sorprendríem, si ho intentàvem, de veure com les nostres parelles ho apreciarien perquè reduirien molt la seva càrrega de culpa. Així, hem de ser més dolentes perquè ells puguin viure més tranquils? Iaiiiii! Potser sí que són egoistes, els homes.

I és que les dones, si han de triar entre ser bones i felices, per més que els estudis diguin el contrari, el cor les porta cap a la bondat. 

Govern espanyol i masclisme:punts en comú

Potser, aparentment, a algú li semblarà que busco cinc peus a les rates del masclisme i del feixisme. Però és una comparació tant lògica que, per si sola, es fa evident per sí sola. Us en faré cinc cèntims amb algun detallet.

Imaginem-nos, (i no cal fer gaire esforç per les múltiples notícies ―feixistes i masclistes―, que malauradament han omplert el 2017 els nostres diaris), que una parella no gaire ben avinguda conviu sota un mateix sostre (o tros de terra); que ell té la mala sort de cobrar menys que ella. Que ella, perquè no se li enfadi ―amb la qual cosa ja és una relació viciada que només pot portar a la desafecció―, cada més li dona una bona part del seu sou perquè en disposi com més li plagui. Fins i tot, finançant-se els plaers de la infidelitat (per qui ser infidel pugui ser un plaer... o una gràcia davant d’amics per l’estil, com notícies que hem llegit del partit en qüestió...). Que a ella, per mala sort, els diners que es queda, no li arriben per pagar-se els anticonceptius i n’hi ha de demanar uns quants de més. Que ell li fa un préstec amb els diners d’ella però li cobra interessos...

Qualsevol és capaç d’entendre que ell té, entre cames, una ouera de dotzena i mitja llarga, a més d’una manca total d’estimació. Llavors, per què ella continua amb ell? Perquè és massa bona? Qualsevol terapeuta li aconsellaria un divorci.

Posem encara que, a més a més, ell la tracta malament. Que si expressa una opinió diferent a la seva, l’atonyina amb porres i, fins i tot pot arribar a deixar-la borni. Que pot ser capaç d’encoratjar els fills (o súbdits) perquè vagin contra ella. Que la seva superioritat econòmica o moral li faci tanta ràbia que acabi per tancar-la dins de casa, que li rebenti la correspondència o paquets que li arriben, que li prengui el mòbil, que no li deixi veure els fills... I tanmateix, persisteixi en què ella ha de seguir estimant-lo i donant-li, llavors sí, tots els diners.

No en diríeu d’això, alienació mental?

I llavors és quan sentim allò tan típic de les notícies masclistes: ell ha hagut de matar-la perquè era seva i perquè ella no se l’estimava com ell li manava... I la víctima, la persona (o nació) atropellada, passa a ser ―només per qui és mancat de coneixement i de sentiments―, la culpable. És a dir: et maltracto, t’humilio, et menyspreo, et vexo... perquè tu m’hi obligues. Ets tu qui amb el teu comportament, m’obligues a ser tan odiós. Només ho faig per tu, perquè aprenguis com has de ser.

Necessitem més punts en comú per entendre aquesta afinitat?

I és que encara que no tots els masclistes siguin feixistes i la majoria de feixistes siguin masclistes, les males coincidències fan que sigui del tot imprescindible desprendre’s dels dos terribles vicis. L’abús de poder és inhumà, bàrbar, cruel...