Eduard Pujol: la palla i la biga al seu ull

Com se’n diu del pecat ―després de cometre el que realment és greu― de voler negar-lo, tot i que la realitat ho desmenteixi? A mi, em sembla una altra manera, diferent però, de delinqüència. Amb tot, cal regalar-li de moment, la presumpció d’innocència.

Eduard Pujol saltava a les notícies, el vint-i-sis d’octubre, per un escàndol terrible: va ser acusat d’assetjaments sexuals. En plural, que vol dir ser reincident. Mala acusació, mal pecat, mala peça al teler. Els seus amics, és lògic, han volgut recolzar-lo. Però s’han equivocat perquè hi ha testimonis fefaents.

També hi ha qui diu que les dones són de fàcil denúncia: qui vol embolicar-se en denúncies amb les què ho passarà molt malament i tota la societat les culpabilitzarà de ser víctimes? Jo crec que ningú. A més, l’In dubio pro reo jurídic obliga a posar-se sempre del costat de la víctima quan les proves no siguin prou esclaridores. I Eduard Pujol només té a favor, la seva paraula.

Quan va saltar l’escàndol, la periodista i escriptora Núria Casas va escriure una carta a El Nacional.Cat amb el títol: Carta a un assetjador, per poder explicar què li havia passat. Eduard Pujol l’havia assetjada unes deu vegades però «com es pot demostrar que ha intentat tocar-te un pit al mig d’una redacció, completament a soles? O que t’esperen ajupits a l’entrada del despatx i et diuen que és per mirar-te les calces que portes? O et coaccionen dins del seu despatx sota l’excusa prèvia de què volen parlar amb tu?»

Quines ridiculeses més flagrants, Eduard Pujol!

De l’experiència, Núria Casas va aprendre que si t’hi enfrontes amb aquest tipus de gent, és pitjor perquè encara els agrada més.

Núria no ha fet llenya de l’arbre caigut. Quan van succeir els fets, va posar-los en coneixement de la direcció i del comitè professional. Però els companys van relativitzar les seves queixes i van parlar-li de l’Eduard com d’un home entremaliat. Afegint-hi: ja saps com és. Així que, amb aquestes respostes, ni els companys podran ajudar-lo. Més aviat quedaran ells com a còmplices.

I parlant de còmplices, per què aquests no han dimitit? Quan va passar el cas d’Alfred Bosch ―tot i que ell no havia comès cap assetjament― Eduard Pujol va posar dits de mans i peus a la ferida. Per què donava lliçons tenint la cua de palla?

Alfred Bosch va renunciar al càrrec quan va saltar a la premsa l’escàndol del seu excap de Gabinet Carles Garcias. Ell no era culpable de cap assetjament. Vostè, Eduard Pujol, sí. I de més d’un!

ERC no ha pogut sancionar Carles Garcias perquè no és militant. I ha exonerat Alfred Bosch per haver-lo cessat abans que l’escàndol es fes públic.

I és que veure la palla en ull d’altri i no veure la biga en el propi, no és decorós. Però si es fa per atacar l’adversari polític, és de miserable.

Solsona, monument d’història

A Solsona, hi podrem descobrir una ciutat, per bé que petita i recollida, imponent pels seus monuments i per la història que aquests ens expliquen. Especialment, d’aquells que, tan endarrerits temps enllà, i pràcticament sense textos escrits, ens donaran fe de la seva preponderància a l’Edat Mitjana. Però també, amb uns altres més propers en el temps i amb testimonis escrits, coneixerem el seu resplendor barroc ―un dels més importants de Catalunya.

Abans d’entrar a la ciutat, però ja dins del Bisbat de Solsona, després d’un camí polsós, hi descobrirem l’església de Sant Esteve d’Olius. Fou consagrada el 1079 pel bisbe de la Seu, Bernat Guillem, a petició del comte Ermengol I d’Urgell i dels seus habitants. És una magnífica mostra del romànic llombard català: una única nau amb coberta de volta de canó i reforçada amb arcs faixons. Amb tot, l’església ha esdevingut famosa per la seva excepcional cripta, enfonsada sota l’altar. És tan bella com senzilla. En baixar-hi, com sis gegants, sis columnes, totes diferents, s’obren en forma de palmera i ens separen la menuda planta en tres naus.

En seguir cap a Solsona, si alcem la mirada, podrem albirar el Castellvell. S’hi alçava, imponent, vigilant la ciutat que vivia al seu redòs, per si calia defensar-la. Encara és una magnifica talaia.

Començà a construir-se l’any 957, per ordres del comte Sunyer d’Urgell. Però no es va acabar fins que Agnès de Torroja, Senyora de Tarroja i de Solsona, va heretar-lo. El castell, totes les altres propietats i dos mil morabatins d'or alfonsins van ser el seu dot, en casar-se amb el vescomte de Cardona, Ramon Folc, el 1241. Llavors, sota l’escut dels Cardona, Solsona va perdre part de la seva magnificència. Amb tot, Agnès i el seu marit van reformar el castell per passar-hi algunes temporades. D’aquesta època en queda un capitell romànic amb els escuts d’armes de les dues famílies: una torre i un card. Ambdós elements, juntament amb un sol, els trobem a l’escut de la ciutat de Solsona.

Desglossat 1 Després d’Agnès de Tarroja, a Castellvell també hi viuria, juntament amb els seus hereus, Domna Maria Álvarez de Haro, esposa en segones núpcies del nét d’Agnès. En primeres núpcies havia estat casada amb el primer fill bord de Jaume I i Blanca d’Antillon, la seva primera amant reconeguda. Maria, no podent suportar més la presència al castell de Cardona, de l’amistançada del seu marit, ( de qui el Dr. Llorens ens explica que el vescomte «tractava a l’amistançada com si fos la seva dona i a la dona com si fos l’amistançada»), es va refugiar a Castellvell ja que li havia pertocat com a dot.

Passat el pont, gran per un riu tan xic com el Negre, arribem al primer portal, el del pont, refet el 1805 i col·locat una mica més avall del medieval. A Solsona, hi havia quatre portals, però només en queden tres: l’esmentat del pont, el del castell (perquè el tenia a tocar), i el de Llobera (obert el segle XVII, quan la pesta, per a ús exclusiu de solsonins).

De les muralles, ens en queden restes escampades i hi perviuen dues torres medievals adossades a les cases.

En entrar al nucli antic de la ciutat pel portal del pont, toparem amb la Catedral. Es començà a construir al segle XII sobre l'antic monestir de Santa Maria. Al cancell, encara s’hi conserva la llosa que cobreix les despulles de Domna Maria Ávarez de Haro.

Desglossat 2 Domna Maria Álvarez no ha rebut la consideració que es mereix ja que tot i ser dona i al segle XIV, va iniciar la municipalització de la ciutat juntament amb el paborde del monestir. Ella va aportar-hi quinze-mil sous del seu dot.

Aquest imponent monument, amb pedra i vitralls, ens parla de tres estils arquitectònics diferents: el romànic, el gòtic i el barroc. Del primer, encara conservem, entre altres elements, els tres magnífics absis rodons. La catedral gòtica té una nau alta i sense ornament, Els primers capitells són petits i tenen els escuts heràldics dels seus promotors. Els segons són grans i estan decorats amb elements vegetals.

Però de la catedral, ens cal destacar especialment el seu llegat barroc. Aquest estil arquitectònic que proliferà també a Catalunya, encara que sota l’aclaparadora influència de la cort castellana. Un art que volia lluir el mestratge de l’artista.

Segons ens explica Mossèn E. Bartrina (arxiver del Bisbat de Solsona durant trenta anys): «al Solsonès hi ha molt barroc. Cada església volia el seu retaule. I el de la Mercè, a la Catedral de Solsona i el del Santuari del Miracle, a Riner, són dos magnífiques mostres. Els dos van ser salvats quasi miraculosament».

El de la Mercè, obra de l’insigne arquitecte Carles Morató (que residí i morí a Solsona) fou encarregat pel bisbe mercedari Josep Mezquía. Fou policromat pel pintor solsoní A. Bordons que també va col·laborar, colze a colze, amb Morató al del Miracle. Tant la Mare de Déu com el Nen porten dos escapularis: un amb l’escut del mercedaris i l’altre amb la imatge de la Mercè. L’escapulari protegia de no morir en pecat i prometia anar al paradís.

El retaule del Miracle és un dels més importants de Catalunya. Va ser encarregat el 1747 i es va acabar el 1758 pel tricentenari del miracle de l’aparició de la verge als vailets Jaume i Celdoni, demanant-los que li professessin devoció.

Desglossat 3 El retaule del Miracle, obra de Morató i Bordons va ser fet amb fusta d’àlber i de pi. Té una amplada de 23 metres per 12 d’alçada. Segons Bartrina, «cal destacar la grandesa del les seves imatges i la sorpresa que causen en veure-les a tocar, per darrera, en pujar a la seva alçada» Com la imatge de Sant Martí, de tres metres d’alçada flanquejada per dos àngels.

De l’art barroc solsoní també cal destacar-ne el retaule de l’Assumpció, en pedra, a la façana de ponent de la Catedral, a la plaça de Palau.

Desglossat 4 Curiositat: a la façana, sobre la Marededéu, hi ha un rellotge de sol que només marca les hores de la tarda perquè només li toca el sol per la tarda. N’hi molt pocs, d’aquests rellotges.

Adossat a la Catedral, hi ha el Palau episcopal. És un edifici de finals del segle XVIII i, per tant, neoclàssic. El 1593 es constituí ―després de moltes trifulgues―, la diòcesi de Solsona, amb l’arribada del papa Climent VIII i el desig de Felip II d’instaurar unes diòcesis de frontera per frenar els hugonots i els protestants. L’edifici neoclàssic conserva el refectori de finals del segle XII i actualment és la capella dels Sants Màrtirs. El palau és famós pels vint-i-set balcons que té a la façana de migdia.

Montse Creus, presidenta del Centre d’Estudis Lacetans, ens comenta que «A partir de la creació del bisbat, Solsona va experimentar un creixement espectacular. El bisbat i el municipi van finançar el Palau Episcopal, el portal del pont i la capella de la plaça Sant Joan». Però, ja estem parlant d’art neoclàssic.

I d’un Palau a l’altre, el de Llobera. Però no ho era, de Palau, ens explica Montse Creus. Quan el pare de Francesca de Llobera va morir instituint-la hereva, va deixar-li l’obligació de construir-hi un Hospital per als pobres. Era l’any 1411. Es veu que com a negociant, havia fet alguna gestió que no li deixava la consciència gaire tranquil·la i volia expiar la culpa. És un dels millors exemples d’arquitectura hospitalària gòtica catalana del segle XV. A principis del segle XIX, va passar a ser Universitat, encara que sense butlla i sense segells oficials. Per això va ser menys exigent i més econòmica.

Desglossat 5 L’hospital havia tingut dues grans cambres; una per a homes i l’altra per a les dones. A la dels homes, s’hi van trobar eines per treballar l’hort. A la de les dones, cendres per rentar roba.

Abans de deixar Solsona, ens cal també admirar el magnífic Hotel Sant Roc d’estil modernista, inaugurat el 1929, dissenyat per un deixeble de Gaudí, Bernardí Martorell, i pagat pel solsoní Isidre Guitart.

Solsona és un magnífic exemple de la història, la cultura, el folklore i l’art català que ens defineixen com a nació.

Desglossat 6 Solsona té unes encantadores places. La de Sant Joan, amb la font principal des d’on s’abastia d’aigua a la ciutat. I l’altar del sant amb el poema de Segarra: «Aquesta plaça és tota recollida. Tan aquietadora i tant suau. Que sembla un replanet d’una altra vida». I la plaça Major, porticada, on, quan els solsonins van barallar-se per qui s’emportava el negoci de la llum: el municipi o el Sr. Reig (guanyant aquest), l’edifici de ca l’Aguilar va passar a anomenar-se «la cova», perquè la visitava «la fera», el Sr. Reig i els seus amics. Per caminar d’una plaça a l’altra, ens mourem per uns carrers de cases de pedra que ens permeten imaginar-nos una vida d’antigor.

Francesca Vidal i Tous

Va néixer a Palma, el 1851, en el si d’una família obrera. De la seva mare, aprengué l’ofici de modista.

Als dinou anys ja va ser vocal de l’Associació d’Obreres Mallorquines, adscrita a l’Associació Internacional del Treballador. El sector de les modistes, al que ella pertanyia, va aconseguir una taula reivindicativa formada exclusivament per dones. Reclamaven el dret al treball i un salari igual que el del seus companys homes.

A Espanya, aquesta reivindicació, fa tot just unes tres setmanes que ha estat aprovada al Congrés. Han hagut de passar cent cinquanta anys perquè els polítics espanyols fossin capaços d’entendre que homes i dones han de tenir els mateixos. Per què els costa tant? No deu ser pas falta d’intel·ligència...

Tanmateix, encara s’han quedat curts. Per la mateixa feina, una dona fa passar els infantaments i els alletaments que tant restringeixen les seves possibilitats professionals. Són molts mesos pendents d’una criatura. I si bé els donen dies de baixa remunerada, on són les nits al pit? Qui les remunera? Que els homes poden donar biberons? Sí, però no ho fan tots els pares ni ells ofereixen els seus mugrons. De quina igualtat parlen?

Les modistes com la Francesca també volien que els seus recursos econòmics fossin suficients com per poder independitzar-se i no haver de viure sempre subjugades als pares o marits.

Què hauria passat si els homes haguessin hagut de viure sota la fèrula de les dones? Ja es van preocupar de que això no passés. Per això van humiliar-les sense reconèixer-los el mateix mèrit per la mateixa feina. Tot i que hi hagut i hi ha homes que també han hagut de viure sota el mandat d’algunes dones. Però els pocs casos, no fan ni estadística.

Francesca va ser una autodidacta i als trenta anys es va dedicar a fer classes a nenes i dones obreres per intentar minvar l’analfabetisme. Juntament amb altres dones obreres havia fundat la Unió Obrera Balear. Totes elles eren molt feministes i reclamaven a l’Estat la creació d’escoles bressol i nocturnes.

El 1878 es casà amb Fèlix Mateu i Domeray, un dirigent Federal, intransigent i feminista. Tingueren dues filles que varen ser mestres i regentaren una escola moderna a Palma. Fins i tot publicaren poesies al periòdic republicà La Voz del Pueblo. El seu pare n’era el director.

El 1883, amb les filles encara petites, Francesca assolí la responsabilitat de la secretaria de l’Organització del Congrés Femení Nacional. S’havia de celebrar a Palma i hi havien de participar altres grups feministes tant espanyols com estrangers. Però les pressions de l’Església i el conservadorisme local aconseguiren suspendre’l.

Morí el 1939 havent passat les penúries de la guerra.

I és que els homes han estat tan injustos amb les dones que ni les lluites de dones com la Francesca van servir per a res. Quines trampes seguirà fent Espanya per pagar menys a les dones?

Joaquima de Vedruna

La famosa germana Santa Joaquima de Vedruna no fou solsonina, però vingué a la nostra ciutat a fundar i mantingué una bona relació epistolar amb dos bisbes de Solsona: Don Manuel Benito i Tabernero i Don Juan José de Tejada.

Ressenya biogràfica:

Nasqué el 16 d’abril de 1783 a Barcelona. Tant el seu pare (notari públic i real), com el seu germà gran (regidor perpetu) formaven part d’elit intel·lectual de la ciutat. Va ser educada a casa seva, juntament amb les seves germanes, per professores particulars. Però sota la direcció de la seva mare que posà especial èmfasi en la formació religiosa i moral. Va adquirir una cultura superior al nivell mitjà de la majoria de les dones de la seva època. De gran maduresa espiritual, als dotze anys va prendre la decisió d’ingressar al convent de les carmelites descalçades que hi havia a la cantonada del carrer de casa seva. Tot i la seva fermesa, abans de fer els vots, va ser demanada en matrimoni. I convençuda que Déu així ho volia per a ella, després de consultar el seu director espiritual, acceptà resignadament la decisió del seu pare.

El 24 de març de 1799, amb quinze anys, es casà amb Teodoro de Mas, de vint-i-quatre anys i col·laborador amb el seu pare en molts assumptes de caire jurídic. Teodoro, era el més gran d’una família de rics propietaris agrícoles de Vic amb el prestigi d’antics títols de cavallers. La seva vida matrimonial durà disset anys i nasqueren nou fills. Als 33 anys quedà vídua. Aquests anys no foren gens fàcils per a ella: el seu sogre mai l’acceptà i, a la mort del marit, les germanes lluitaren enèrgicament contra ella per arrabassar-li les herències que el seu marit deixava per als seus fills.

Uns anys més tard conegué el pare caputxí Esteban d’Olot, que li feu adonar-se de la seva vocació de fundadora. Així emprengué aquesta nova vocació fundant un institut religiós dedicat a l’ensenyança i beneficència. La revolució lliberal de 1820 posà fre durant tres anys a la seva tasca fundadora. Hagué d’emigrar a Prades amb els seus fills i tot el seu patrimoni li va ser embargat. A partir de llavors, els plets i les persecucions formaren part de la seva vida. Però els seus fills grans anaren independitzant-se i els petits quedaren a l’empara dels grans. La situació política es tranquil·litzà i Vic torna a tenir bisbe.

El 6 de febrer de 1826 el franciscà Don Pablo de Jesús Corcuera li prengué els vots i el 26 de febrer del mateix any, amb nou joves més fundà la primera comunitat al mas de l’Escorial (propietat de la família). El seu doble objectiu fou el de l’atenció a les malaltes i l’ensenyança de les nenes. Llavors, després d’haver escrit les regles de la seva comunitat, va ser sol·licitada en varies localitats catalanes: Tàrrega, Manresa, Barcelona, Solsona... Així començà la seva nova vida. Però el seu fill José Joaquín era carlista i la seva mare fou perseguida i empresonada l’any 1837. Hagué de fugir a França i no en tornà fins el 1843, quan de nou emprengué la seva tasca fundadora i treballà intensament en la que seria l’etapa més fructífera de la seva vocació. Sant Antoni M. Claret fou per a ella un guia i un col·laborador excepcional.

El 1848 tingué un atac d’apoplexia i el 1851 el seu estat físic es deteriorà notablement. Es retirà a Barcelona, malalta i impossibilitada. Quan el 1854 l’epidèmia colèrica es propagà per Barcelona, ella morí a les poques hores del contagi. Era el 28 d’agost de 1855. Tenia 72 anys. Deixava al seu darrera la fundació de 27 convents i ja eren més de 150 germanes. El 1909 s’inicià el seu procés de beatificació i el 12 d’abril de 1959, Joan XXIII la canonitzà.

Epistolari.-

Don Manuel Benito i Tabernero volgué renunciar al bisbat de Solsona però, el rei Ferran VII no li ho va admetre i prengué possessió de la mitra als 74 anys. Va ser l’introductor de les germanes carmelites a l’hospital de Solsona i amb els seus propis diners ajudà a pagar les obres. Fou un eficaç col·laborador i d’ell se’n conserven algunes cartes dirigides a la fundadora. Aquestes no sols parlen de qüestions relacionades amb l’administració i assumptes de la Companyia sinó també de la relació personal que ambdós mantingueren. Compartien un punt de contacte: tant el bisbe com la fundadora havien estat perseguits i emigrants durant el trienni constitucional.

El juny de 1828, Joaquima de Vedruna vingué a Solsona reclamada pels administradors de l’Hospital. Visità l’edifici, parlà amb el bisbe i projectà les obres que semblaven necessàries perquè la petita comunitat de tres germanes poguessin establir-se amb independència. El 1929 tornà a escriure al bisbe per manifestar-li el seu desig d’acabar el més promptament possible les obres de l’Hospital per poder anar-hi amb les seves germanes com més aviat, millor.

Don Juan José de Tejada va ser anomenat bisbe de Solsona el 10 de novembre de 1832. Antic general de mercedaris era home de gran experiència en la vida religiosa. Joaquima s’adreçà a ell per demanar-li consell i confessió. Ell acceptà.

Les tres germanes que llavors vivien a l’Hospital eren la Mare Maria Casanoves de San Miquel, la germana Rosa Huter de Sant Cayetano i la germana Teresa de Sant Lluís.

La Fundadora volia augmentar el nombre de germanes a Solsona i escrigué al bisbe demanant-li ajuda. Aquest li respongué que ho faria amb tot l’interès possible però, després de parlar amb l’administrador de la Catedral, Don Francisco Macià, no ho considerà ni just ni prudent.

El 12 de juliol de 1837 el bisbe respongué a una carta de la Fundadora, en la que sol·licitava dues germanes de Solsona per a l’hospital de Berga. El bisbe acceptà la seva disposició i, al mateix temps l’invità a Solsona (pagant ell les despeses) per entrevistar-se amb ella i per donar consol a les germanes. En aquells moments l’hospital era atès per cinc germanes. Dos passaren cap a Berga i després a Perpinyà. Quan tornaren de l’emigració tan sols restaven dues germanes.

Fins el 1835, Solsona havia viscut una aparent tranquil·litat. Però, al manifestar la seva adhesió activa al carlisme, començà el setge dels carlistes. La nit del 20 al 21 d’abril d’aquell any entraren clandestinament al Palau del bisbe i emprengueren la lluita contra els lliberals refugiats al Convent de l’Ensenyança. El 8 de maig de 1835, Solsona quedà convertida en capital del carlisme català (que després passà a Berga). Berga i Solsona foren els últims baluards del carlisme nacional.

Tot i no ser solsonina, Joaquima de Vedruna es mereix el reconeixement de l’esforç i tenacitat en la seva lluità per instaurar a Solsona una congregació de monges destinades a tenir cura dels malalts i més tard a l’ensenyament.

Informació extreta de documents de l’Arxiu Diocesà

Masclisme infantil permès per adults

Jo sóc el masclisme ordinari és el títol d’un curt de Fabrice Roulliat que va guanyar el premi Dret de la Dona al Festival Internacional de Très Court el 2016.

La directora francesa interpel·la l’espectador perquè reflexioni sobre una evidència que poc o gens se sol posar de manifest: les agressions sexistes comencen molt més d’hora del que ens pensem.

Què passa a escena? Despatx de direcció d’una escola. Directora i tutor darrera una taula. Davant, una xiqueta ―posem uns tretze anys― amb cara trista i mirada baixa. Al seu costat, un xiquet acompanyat pels pares. Arriba l’altra mare i pregunta ―preocupada― a la filla què ha passat. S’aixeca l’altra mare ―molt enrabiada i cridant― i li ensenya l’ull morat del seu fill. La directora sentencia que a la seva escola no permetran violències d’aquella mena. Els pares amenacen de denunciar la nena.

Llavors la nena s’explica: el company no parava de tocar-li el genoll i cap amunt cap a la cuixa. Ella intentava apartar-se’n però quan va adonar-se que no havia de tolerar-ho, va demanar ajudar al tutor. Com que no va fer-li cap cas, en sentir-se desemparada, va saber que havia de defensar-se ella sola i va etzibar-li el cop que va deixar-li l’ull morat.

Després de l’explicació és la mare de la nena la que pregunta ―ben enfadada― per què l’escola ha permès que el xiquet la toqués?

Llavors salta el tutor i li ordena que no inverteixi els rols. Que la seva filla ha estat l’agressora.

La mare és contundent: No! Ella s’ha defensat de l’agressió del xiquet. I el tutor li respon: a aquesta edat tots els xiquets tenen la mà llarga i només és un joc més. La mare ―ja indignada― pregunta si és normal que en aquell centre els xiquets es magregin tot el dia i si la directiva té per costum, permetre-ho.

A la directora, la pregunta, li sembla una exageració. Però la mare torna a ser ràpida i contundent: Què faria vostè si el tutor comencés a tocar-li els pits cada dia mentre treballa?

La mare continua ja molt enrabiada: Per què encara no són adults, no ens ho hem de prendre seriosament? La meva filla ha estat l’agredida i vostè ―i ho remarco perquè és una dona― no l’ha pas defensada.

Després li dóna la mà a la seva filla com per anar a marxar però, abans de fer-ho, s’acota a l’alçada del xiquet assegut i li rebla que si torna a tocar-la, el denunciarà per assetjament sexual.

Tothom calla. Ningú no els dóna la raó. Ningú obliga el xiquet a demanar disculpes.

Elles surten del despatx i s’abracen.

¿De què serveixen les escoles que fan aprendre números i lletres per fer exàmens molt difícils, si no sabem ensenyar-los a ser persones, quan no hi arriben des de casa?

I és que tenir uns bons valors inculcats des de la infantesa i a casa és crucial. I els docents necessiten eines per ajudar-los quan les famílies no n’han sabut prou.

Advocats de Crist o de l’infern?

Resulta que el bisbe d’Alcalà ―famós per les seves poc cristianes homilies i actuacions― va organitzar uns cursos terapèutics per curar l’homosexualitat. Sí, sí, ho heu llegit correctament.

¿Com no va haver-hi cap metge ni cap autoritat que intentés fer-li entendre que estava atemptant contra la llibertat humana? Ja no per ell, perquè ja no val la pena, sinó per tots els seus coreligionaris que són veritables homes de vàlua.

Si enlloc d’anar a netejar la casa del veí, s’hagués preocupat de la seva comunitat, potser li hauria sortit més a compte ―a ell i a la seva societat― organitzar cursets per erradicar la pederàstia endèmica d’alguns dels seus companys de professió. Que no, companys de caritat cristiana.

Llavors, potser, en lloc de tenir tants manifestants a la porta de la seva diòcesi, hi hauria tingut aplaudiments. L’homosexualitat és un dret; la pederàstia una mala malaltia. O potser vici o pecat mortal segons els seus propis paràmetres.

Els indignats manifestants varen entrar al temple on ell oficiava cridant: «Fuera de Alcalá», «es pal obispo pa que te viole» (que molt nivell cognitiu tampoc demostren), «Y vosotros fascistas sois los terroristas».

Tanmateix, la dolenteria dels mal anomenats Abogados Cristianos ―que no tenen res de cristians perquè jo associo aquest adjectiu amb substantius com caritat, benvolença, pietat... ― han denunciat aquests manifestants per un delicte contra la llibertat de consciència i contra els sentiments religiosos; a més, d’un delicte d’incitació a l’odi. Vinga! Som-hi! No ve d’un pam! Però voleu dir que poden ser homes de lleis? O han estudiat on el Casado? Perquè homes de religió, tot i l’adjectiu, queda ben palès que no ho són.

Fernando de la Fuente, portaveu de Jueces para la democracia, ha intentat explicar-los la diferència entre expressions ofensives i incitació a l’odi.

Però no va servir de res. Pocs dies després, la Conferència Episcopal no sols no va retirar del càrrec el bisbe sense qualitats cristianes sinó que va recolzar aquests cursos per revertir l’homosexualitat. I va mostrar el seu «afecte» pel bisbe que els ha donat més maldecaps que els manifestants indignats.

La Conferència Episcopal no hauria de ser irreprotxable? No hauria d’entendre a tothom per igual? No hauria de mostrar més nivell intel·lectual? Perquè de tenir-lo, el tenen. Però els falla la bona voluntat. Per sort, no pas a tots.

Resultat: set dels manifestants s’enfronten a quatre anys de presó i a multes de bastants milers d’euros. Com la caritat cristiana pot permetre tals barbaritats? És indigne de la seva condició religiosa.

Suposo que al bisbe d’Alcalà, com a penitència, ningú no li ha manat ni un dia de dejuni ni cap parenostre.

I és que si l’Església ―terriblement culpable de molta pederàstia― no s’avé a comprendre ni raons objectives sobre l’homosexualitat, en lloc d’avançar, se’n baixa cap als inferns.

Pepeta Serra i Sambola

Josepa Serra i Sambola nasqué el dotze de juliol de 1.911 al carrer Castell de Solsona. Filla d’una família benestant, tant per part de pare (conegut comerciant de Solsona), com per part de mare (procedent de Verdú, on encara resta alçada la casa, tot i que, convertida en el Museu de Joguets i Autòmats).

El seu pare era el pubill de la família però decidí fer donació de la casa del carrer Castell al seu germà petit i ell es feu construir una magnífica residència d’estil modernista al carrer de Santa Llúcia, on el sol i la claror hi entraven pels quatre costats. Era l’any 1915. L’arquitecte fou Josep Puig Boada. La impressionant casa, tota de pedra —i amb una tribuna rodona, espectacular per l’època—, està envoltada de balcons amb baranes —també d’estil modernista—, de ferro forjat. També se’n pot destacar la fusteria: amb unes enormes portes molt treballades. Tot i que el pare fou l’encarregat de la construcció no fou fins anys més tard que la Josepa s’encarregà de decorar-la. I tingué l’encert de posar pedra a les tribunes que, en un principi foren de ciment.

La Josepa va ser la pubilla, la gran de tres germanes que s’anaren morint ja de ben petites.

A la Josepa ―que va costar-li una mica més del compte començar a caminar, quan era petita― el que li encantava ―ja de petita i sempre― era enraonar. Sempre tenia ganes de fer petar la xerrada!

De petita, també va tenir dificultats a la vista i a casa seva van portar-la, immediatament, quan se n’adonaren, al Dr. Barraquer de Barcelona. La seva mare —una senyora molt creient—, explicava una extraordinària anècdota que els succeí en sortir de la visita, força decebuts. El millor dels oculistes per l’època els havia donat poques esperances. En pujar al tramvia per tornar-se’n, un home vestit tot de blanc i amb una perilla blanca i bastó, se’ls apropà i els digué que ell els acompanyaria a un altre metge que de ben segur els podria curar la filla. Els pares, esperançats, van anar a la direcció que l’home els havia indicat i allí els atengué un metge que, en aquelles èpoques, ja deuria practicar la medicina homeopàtica. Els donà uns anissos i els indicà com havia de prendre-se’ls . En sortir, ja no veieren més l’home de blanc. I la seva mare explicava que per a ella havia estat com un àngel que li havia guarit la filla. Perquè la Josepa es curà.

Els seus pares es preocuparen de donar-li un bona formació. Estudià primer a les monges Carmelites (les de l’Hospital) i després, petita com era, l’enviaren al Col·legi Escorial de Vic. Quan marxava, s’hi havia de quedar els tres mesos que durava cada trimestre. El seu pare la baixava en cotxe fins a Manresa i allí havia d’agafar un autobús, tota sola, fins a Vic. A la tornada feien la mateixa combinació però, amb una excepció. Com que el seu pare era amic de l’amo dels Magatzems Jorba de Manresa la hi acompanyava perquè es comprés tot allò que li fes falta. Era una petita compensació per a un gran esforç!

Però la riquesa no ha estat mai sinònim de felicitat: als setze anys la Josepa —que ja havia enterrat les dues germanes més petites—, quedà òrfena de pare i mare.

Durant cinc anys seguits va portar dol.

I tot el patrimoni de la família, amb la seva corresponent responsabilitat, recaigué a les seves espatlles.

Llavors, per acabar de complicar-ho, alguns vilatans —sabent de la seva joventut i de la seva fortuna—, decidiren provar sort i anar a veure-la pretextant deures endarrerits dels seus pares. Va fer front a l’adversitat pagant a qui estava segura que se’ls devia però, sense deixar-se enganyar pels oportunistes.

Donades les circumstàncies es forjà en ella un caràcter decidit i enèrgic.

Als 21 anys, el 1932, es casà amb Aleix Vilalta, un xicot molt simpàtic que un dia li havia demanat per ballar sardanes.

Van tenir tres fills: El Josep Maria, la Immaculada i la Maria Claustre.

Tot i l’ajuda de minyones ella va saber estar al davant de tots, pujar la família i vetllar el patrimoni.

Quan l’any 1936 esclatà la guerra, els rojos els requisaren la casa, els prengueren el cotxe, la ràdio i tot el que havien de menester. Després, instal·laren el quarter a casa seva. A ella l’empresonaren a l’Ajuntament de Solsona (amb la Joaquima Jaumà, la iaia de cal Jaumet del Forn, i la Ramona de cal Manyà). Aquestes amigues es recorden que, tot i les preocupacions, era capaç de fer acudits. I com que era molt llaminera els deia que s’imaginava els barrots de la cel·la com si fossin braços de gitano. Però també era llesta! Un dia, poc després de ser empresonada, li van portar la nena perquè pogués veure-la i ella, que ja s’havia amagat les joies que portava quan l’havien detingut, les hi va posar a les calcetes perquè poguessin tornar cap a casa.

Després van traslladar-la a Barcelona (a una txeca del carrer Anglí), on també hagué de romandre un temps empresonada. Quan finalment van deixar-la sortir encara va ser valenta per anar-se’n cap a la Seu d’Urgell, on el seu home feia més temps que estava empresonat. I ho va aprofitar per portar-li menjar.

Acabada la guerra, i com agraïment, va pagar un Sagrat Cor per a la capella de la parròquia.

Ella era molt negociant: va mantenir l’herència, la va defensar i amb l’ajuda del seu marit va engrandir-la.

Era una senyora alegre i li agradava distreure’s. Va ser de les primeres dones de Solsona a anar al bar Pau, sola, a fer un cafè. Perquè abans, quan el seu marit encara era viu, havien començat a anar-hi tota una colla de matrimonis amics.

També era molt aficionada a fer col·leccions: estampes, monedes, rosaris, segells, programes de cinema i teatre... I tot ho tenia rigorosament classificat i organitzat. Era extremadament ordenada!

A la seva biblioteca personal mai hi havia un llibre fora de lloc. Li agradava molt de llegir i, poc a poc, va anar reunint una quantitat força important de llibres.

Com que era molt aficionada al teatre i al cinema, solia baixar un cop al mes a Barcelona a veure els espectacles de més èxit. Havia vist treballar els artistes més famosos de l’època.

Anys més tard, amb l’arribada del televisor, també s’hi afeccionà. I se’l comprà per poder veure amb tot detall (encara que l’any 1960 les imatges televisives no eren precisament de impecable qualitat) el casament de Fabiola Mora i d’Aragó (filla del quart marquès de la Casa Riera) amb el rei Balduí I de Bèlgica que la convertí en reina.

Com a ciutadana de Solsona cal remarcar el seu tarannà generós en cedir, juntament amb el seu marit, uns terrenys de la seva propietat per a la construcció d’un taller més gran per AMISOL.

A la Josepa també li agradava molt fer ganxet. Molta gent encara la recorda, a l’estiu, fent ganxet asseguda a la tribuna de casa seva. En sabia moltíssim i va ser pel ganxet que la filla va adonar-se que la seva mare es trobava malament. Quan va comptar que ja era el segon dia que no feia ganxet va pensar que havia de portar.la al metge corrent.

La Josepa, fins i tot en la manera d’enfrontar la mort, va posar de manifest, altra vegada, el seu caràcter fort i decidit. En baixar cap a Barcelona ja li va dir a la seva filla que, segons el que li volguessin fer que no la deixés allà. Deuria ser prou conscient del que li estava passant! El diagnòstic va ser càncer i com que el metge ja va veure que a aquella senyora no podria enganyar-la, va dir-li el diagnòstic a ella, abans que a cap familiar. La van operar d’urgències i en veure que el mal estava molt escampat, van tornar a cosir-la sense fer-li res. A ella, per no inquietar-la van dir-li que li havien tret unes pedres. Però, quan va arribar la seva filla li va dir clarament que l’havien enganyada perquè d’estar operada portaria el sèrum i la sonda. Va tardar molt poc a veure’s a les portes de la mort. Llavors, va dir-li a la filla que la portés cap a casa, perquè ella volia morir-se al seu llit. L’havien operat el divendres i el dilluns ja tornava cap a Solsona. També va saber interpretar el que aquell permís significava realment: li quedaven poques hores. I encara va voler aprofitar-les per fer quatre coses que li havien quedat pendents en marxar de casa.

Quan va arribar-hi, va fer cridar els muntadors perquè li arreglessin el cable del televisor; ella el volia amagat i el tenia a la vista. Com no haurien de molestar-li aquells sorolls de trepant i aquella gent feinejant amunt i avall?

Tampoc s’oblidà de la part espiritual: va dir-li a la filla que quan morís, per ser enterrada, volia portar uns escapularis ―als que tenia molta devoció― i uns rosaris de la Mare de Déu del Claustre. I va tenir el coratge de dir-li a la seva filla que s’ho deixés tot a punt perquè quan s’hagués d’encarregar del funeral i enterrament estaria molt atabalada i potser es descuidaria d’alguna cosa.

L’endemà, el vint-i-cinc de febrer ―el mateix dia en què havia nascut el seu marit― però de 1989 va morir. Ella era molt devota de la Mare de Déu del Claustre i la seva filla es recorda que va entrar en agonia a l’hora de la sabatina.

Informació cedida per M. Claustre Vilalta