Era filla
d’Anserall, un poblet rural entre La Seu d’Urgell i Andorra.
Nascuda el 4 de setembre de 1905 en el si d’una casa de pagès, no
en fou pas la pubilla i probablement aquest fet marcà el seu destí.
Passà la seva joventut entre Anserall i La Seu d’Urgell. Caldria
destacar, per la seva posterior embranzida, que pogué aconseguir-la
tot i que possiblement no rebé més que els valors d’una educació
correcta i una escassa instrucció. La qual cosa ja ens revela un
temperament lluitador, esforçat i valerós.
Es casà amb
Domingo Boix i Ramonet ―nascut
l’1
de gener de 1893 i mort el 6 d’abril de 1939―
l’any 1927 a Sant Serni de Tavèrnoles, després de tot just, tres
mesos de nuviatge. Ell era un aventurer i un excel·lent cuiner.
Havia viatjat a Paris, on hi restà durant set anys i, després,
passà set anys més a Nova York per aprendre l’ofici treballant en
hotels i restaurants molt importants. Quan li va semblar que ja en
sabia prou, l’any 1924, tornà a Solsona i s’instal·là a la
Fonda Boix ―que
ja tenia oberta a la casa contigua al portal del Pont. Tres anys més
tard conegué la Rosalia i es casaren. Ella començà al costat del
seu marit l’aprenentatge del que després serien les bases
fonamentals per dirigir, ella sola, el seu negoci: l’Hotel Sant
Roc.
L’any 1929
s’inaugurà l’Hotel Sant Roc de Solsona. Isidre Guitart i Sort,
el seu fundador, mentre el construïa ja pensava que Domingo Boix
seria el seu cuiner. A més, eren de família perquè la seva tieta
estava casada amb el Joan Guitart, fill de l’Isidre.
La senyora Rosalia s’instal·là
amb el seu marit a l’Hotel i s’endinsà en un aprenentatge molt
més complex degut a la magnitud del nou establiment: un dels
millors, sinó el millor, hotel de la comarca.
Ella s’encarregava
del parament de la llar: roba ―llençols,
tovalloles, estovalles...―
vaixelles, cristalleria... I tant li era rentar, com endreçar, com
manar a les dues o tres noies que tenia al seu servei. Era
treballadora i servia per a tot. Es llevava molt d’hora al matí i,
es pot dir, que no parava fins ben tard quan ja es retirava per anar
a dormir.
En aquell hotel
s’hostatjaven les persones més influents que arribaven a Solsona
des de qualsevulla contrada. Alguns governadors, jutges,
registradors, notaris, caps de correus ―que
llavors
eren homes importants―...
Entre les personalitats més importants que reberen en l’època en
que ella i el seu marit hi treballaren plegats caldria destacar-ne
especialment, l’any 1931, la d’en Francesc Macià, president de
la Generalitat de Catalunya durant la República. De ben segur que la
Rosalia va preparar una de les millors taules de la seva vida
professional.
Alguna foto
d’arxiu també recull els pas per l’hotel de personatges com el
bisbe de Solsona, Valentí Comellas, el Governador Civil de Lleida,
Josep Puig (l’any 1931). El Fiscal substitut del Jutjat de Primera
Instància, Josep M. Vicens i el Jutge, Sr. Moreu, entre d’altres.
Però la guerra
canvià completament el rumb de la seva vida. L’Hotel va ser
confiscat i se’n tornaren cap a la Fonda Boix. Ella va poder amagar
de manera segura un coberteria de plata, uns canelobres de plata, una
vaixella alemanya i poca cosa més. Pràcticament li van prendre tot
i van malmetre la resta. Després, el marit, el Domingo, li marxà.
L’Hotel es
convertí en refugi. Primer s’hi instal·laren els rojos i, després
els nacionals. Per un cas d’urgència i per poder escapar.se,
havien obert un passadís que arribava fins a la ribera.
L’any 1939 morí el seu home. Pocs
temps deuria haver passat fora de casa perquè al cap de tres mesos
ella, ja sola, donà a llum el seu únic fill; era un fill pòstum:
l’Antoni.
La Rosalia, forta i valenta, diuen que
es creixia amb les dificultats. Va posar-se al capdavant del negoci
(encara era a la fonda Boix) i res la va espantar. Una única
obsessió l’empenyia: donar al seu fill la millor formació i
educació possible. La que ella no havia pogut tenir mai.
L’any 1941, Rosalia Serra recuperà
l’Hotel Sant Roc i, tot i les dificultats pròpies de la postguerra
tornà a obrir-ne les portes. L’edifici havia quedat força malmès:
bona part del mobiliari —tot de caoba—, havia estat destruït.
Amb el que pogué recuperar i aprofitar tant sols va equipar la
primera planta de l’Hotel. Treballà molt i molt. Tenia normalment
dues o tres noies al seu servei i en tenia cura com si fos la seva
mare. Aquelles noies —li semblava— corrien més perill que en
altres feines perquè el seu hotel era ple de forasters i
d’habitacions.
En aquella època
el masclisme era l’habitual i la capçalera del paper de la carta
del menú del restaurant deia així: Hotel
San Roque
―en
castellà, per descomptat―
a
cargo de Vda. de Domingo Boix
―on
no hi constava ni
el nom.
El Sr. Màrius Coromines i Reig
l’ajudava a portar la comptabilitat. Ella li demanava consell però,
la seva intuïció era el que comptava. Tenia bona mà per als
negocis.
Una idea cabdal del seu èxit va ser
la de llogar sempre cuiners professionals. Ella volia regentar un bon
hotel i volia oferir qualitat. Possiblement l’empenyia una força
que li resultà molt pràctica: en el seu ofici volia ser la millor.
I per aconseguir-ho no es podia escatimar cap esforç. L’Hotel
sempre lluïa impecable. La seva pulcritud era immillorable.
Tenia també una
obsessió molt clara: fer els diners suficients com per enviar el seu
únic fill a estudiar a Barcelona. En aquells moments això suposava
una despesa molt important i pocs nois de Solsona ho aconseguiren.
Tres comptant-lo a ell: el seu amic Marcel Coromines i en Francesc
Rovira. Cal valorar que com a mare i sense marit, enviar el seu fill
únic a estudiar a Barcelona li havia de suposar un gran esforç.
Però el va fer. L’Antoni marxà cap a La Salle Bonanova, tot sol
quan només tenia set anys. Era el 1946. No va pensar tant en ella
com en el seu fill perquè, a Solsona, li hagués estat un bon ajut i
consol.
L’Antoni recorda alguna anècdota.
En aquelles èpoques la seva mare ja tenia al seu Hotel, com a
estiuejants, algunes de les famílies més ben estants de Barcelona:
els Vila Moreno-Barraquer (oftalmòlegs), Riera Soler (advocat de
prestigi), Ferrer de Nava (president de l’Audiència de Barcelona),
el Sr. Pagès (Governador Civil de Lleida)...
En aquells anys la
ciutat, Barcelona, tot i ser la capital, escassejava en productes
bàsics per a una bona alimentació. Llavors, la Rosalia, llesta i
negociant, aprofitava el transportista de Barcelona, el Ramon Boix
―germà
del pintor Tomàs Boix―
que hi baixava cada divendres, per fer arribar a aquestes famílies
tots els productes que ella els aconseguia. Ells compraven, pagaven i
li estaven molt agraïts. Tant es així que, alguns diumenges, com a
prova d’afecte anaven a buscar el seu fill a La Salle i se
l’emportaven a les seves cases a dinar. Per a l’Antoni, a aquella
edat, dinar amb tanta etiqueta i rodejat de minyones amb còfies i
davantals, li suposava més esforç que quedar-se al menjador del
col·legi. Però ell també havia de fer contenta la seva mare.
La Rosalia començà
a fer negocis. Sabia especular i sabia tancar tractes. Era
considerada una dona difícil ―en
argot masculí. Era exigent i sabia sortir-se amb la seva: és a dir,
aconseguir el que ella volia. Ama les seves habilitats va comprar
algunes finques.
El 1945 s’instal·là
a l’Hotel un comandament de l’exercit que durant uns tres, quasi
quatre anys, empaitaren els guerrillers antifranquistes, els maquis.
El seu fill, l’Antoni, conta una anècdota molt esclaridora —i
quasi definitiva—, per entendre el caràcter d’aquesta senyora
amb uns valors claríssims. Un dia, un capità, que era fill d’un
dels generals que havia fet la guerra amb en Franco, li va arribar
begut a l’Hotel. La senyora Rosalia li negà el pas i l’acomiadà.
L’endemà al matí es presentà a l’Hotel el Comandant Cap de la
Guarnició de Solsona explicant-li que no podia desallotjar el seu
capità. La senyora Rosalia li deixà molt clar que, ella, al seu
Hotel, no hi volia borratxos. Tanta va ser la seva insistència que
el Comandant li va demanar l’ordre per escrit. Immediatament, ella
se’n va anar a veure al Sr. Màrius Coromines perquè li redactés
el document. El Sr. Màrius es va esgarrifar: en aquella època els
militars no estaven per a bromes i qualsevulla petita contradicció
els era més que suficient per prendre represàlies. Tot i això la
Sra. Rosalia va marxar amb el seu paper i aquell capità no va tornar
més a l’Hotel.
Ella, una dona
sense marit, es feia respectar. No per la força sinó per l’efecte
quela seva personalitat imposava.
Cap a l’any 1956,
els militars tornaren a l’Hotel amb motiu d’unes maniobres
militars de l’Estat Major de la Nato, presidides pel general
Dehelan. La NATO havia cedit a Espanya uns tancs M-46 i s’havien de
provar.
L’any 1959
arribaren uns nous estadants: els petroliers. La Companyia Ciepsa,
amb d’altres empreses sueques, americanes i alemanyes
s’instal·laren a l’Hotel de Solsona per fer prospeccions
petrolíferes. En cinc anys que s’hi van estar ―un
munt de feina per a la Sra. Rosalia―
van fer dos pous de 5000m. de fondària. El seu centre neuràlgic era
l’Hotel. I això va suposar un gran canvi.
L’arribada d’estrangers a Solsona,
va obrir la ciutat cap a la modernització i el progrés. L’Hotel
era ple d’enginyers, catedràtics de Berlín, com a geòleg arribà
el fill del poeta Carles Riba, en Gabriel Riba. Era un gran tràfec i
la Sra. Rosalia, hi havia dies que havia de fer dos torns de dinar.
En una ocasió van
dir-li que l’endemà arribaven uns sismògrafs molt delicats i que
necessitaven un local per instal·lar-los. Ella que no volia que li
marxés el negoci de l’Hotel, va travessar el pati i va anar a
veure els pisos que el Sr. Toni Guitart tenia al costat de l’Hotel.
A sota d’aquells pisos hi havia una mena de galliner. Al cap d’un
estona ella ja estava dirigint un eixam de paletes, fusters,
pintors... La feina va durar tota la nit, matinada i fins a les cinc
de la tarda del dia següent. Quan arribaren els sismògrafs,
pogueren instal·lar-los en aquell espai tan proper a l’Hotel. En
vint-i-quatre hores havia aconseguit transformar un galliner en quasi
un laboratori. Tenia molta empenta. Però, per poder aconseguir-ho,
ella va haver d’estar-se tot aquell munt d’hores, dreta al peu
del canó, donant ordres i col·laborant.
Cap als anys
seixanta va començar a arribar el turisme. I ella ja tenia l’Hotel
preparat per a rebre’l. Ja havia instaurat el que després seria el
tan famós menú turístic. Com a acudit solia dir que ella
sí que havia trobat petroli.
També va saber
captar l’atenció de la gent que, per millorar la salut, buscava un
canvi d’aires.
Amb les autoritats
solsonines hi mantingué sempre unes excel·lents relacions i una
considerable paciència. Sempre que arribava algun personatge
important a la ciutat, era ella qui els acollia al seu Hotel
mitjançant el pagament estipulat. Així hi tingueren estada el
jutges Membrilera, Gual, Jerónimo Arozamena.... Notaris com el Sr.
Geli, el Sr. Daví... I el destacat registrador de la propietat
Joaquim Viola i Sauret. Alguns d’ells feren de l’hotel el seu
habitatge i arribaren, fins i tot, a instal·lar-s’hi un petit
despatx.
Però la paciència
de la Sra. Rosalia tenia un límit. I un dia que tots els alcaldes de
la contrada feien un dinar al seu Hotel, quan tots estaven a punt
d’asseure’s i esperant el moment adequat perquè tots la
sentissin, es dirigí a l’alcalde de Solsona, el Sr. Josep Serra
Forn, i en veu alta i sonora, li reclamà el pagament endarrerit de
tots els dinars que l’Ajuntament encara no li havia pagat. El
moment va ser molt tens. Però l’endemà al matí, ella cobrava.
A més a més de tota aquesta feina,
ella havia de comptar amb l’enrenou que li suposaven totes les
fires que es feien a Solsona. Especialment la de Sant Isidre i la de
Sant Josep.
L’any 1953 va
sofrir el seu primer atac de cor. Conscient del perill va avisar el
seu nebot, l’Enric Serra ―que
més tard es faria càrrec de l’Hotel―
perquè anés a ajudar-la.
Durant tots aquells
anys, fins més o menys a mitjans dels seixanta, la Sra. Rosalia va
exigí rigorosa etiqueta al seu menjador gran ―que
rebia el nom de menjador de primera. Allí eren imprescindibles l’ús
de la corbata i l’americana. Al menjador de segona, més petit,
servia els dinars per a la gent que no anava o no volia anar amb
americana.
També aconseguí posar de moda fer
les celebracions dels bateigs, comunions i casaments al seu hotel.
Caldria
destacar-ne, en especial, el banquet de celebració de la Coronació
de la Mare de Déu del Claustre de l’any 1956. Li havien demanat
que servís el dinar al Palau Episcopal però ella s’hi va negar.
Va llogar cambrers especialitzats a l’Avenida Palace i els va fer
servir vestits amb frac rigorós. I va posar un cambrer per cada
taula de vuit persones. El menú va ser: Fiambres imperials,
Llagosta, Filet de vedella de França i Biscuit glacé. Extríssim
Bach i Non Plus Ultra. Puros Romeo i Julieta. El preu tenia
l’esgarrifosa xifra de 500 pessetes.
El seu fill havia
d’ajudar-la en tot el que ella disposava. I quan els caps de
setmana pujava a Solsona tant podia tocar-li servir taules com a
repassar comptes. No va poder acabar la carrera fins l’any 1956,
quan tot just tenia vint-i-sis anys. Llavors, el va enviar de viatge
al que deuria ser el somni de la seva vida: Egipte. Allí conegué la
seva futura esposa, Pilar Martínez. Temps més tard es casaren. La
Sra. Rosalia pogué conèixer tres del cinc néts que li donà el seu
fill: l’Antoni (1966), el Domènec (1967) i l’Anna (1969).
Una nit, quan el seu fill treballava
ja de farmacèutic i tenia els seus tres fills, abans de tornar a
casa, passà a dir-li bona nit. Ella, enfeinada com sempre i encara
activa i treballadora, abans de respondre-li, li va ordenar que li
pugés les maletes d’un client a la seva habitació. A aquelles
alçades el seu fill més aviat es va fer un tip de riure i, com no,
va pujar les maletes.
En aquells temps
no hi havia Seguretat Social i quan els seus empleats tenien
necessitat d’alguna operació o tractament, ella els ho pagava de
la seva butxaca a l’Hospital del Sagrat Cor. Deia sovint que no
havia vist mai ningú que s’hagués arruïnat fent caritat.
També es diu que en assabentar-se que un capellà no tenia qui li
pagués la festa de la seva celebració ella va donar tots els diners
necessaris.
Era una senyora austera. Sabia
vestir-se segons requeria l’ocasió però no era gens vanitosa. No
li queia cap anell per treballar ni per vestir-se per treballar. Amb
la quantitat de gent important que van arribar a passar pel seu Hotel
ella va saber estar-ne a l’alçada per a conversar-hi i per
aprendre molt. Durant les festes i celebracions sabia restar en un
discret segon pla.
L’any 1969 decidí, juntament amb el
seu fill i la seva jove Pilar, retirar-se i deixar l’hotel al seu
nebot, Enric Serra i Mayà. Però, dos dies abans de signar la
cessió, el 21 de novembre, morí d’un vessament cerebral. Tenia
seixanta-quatre anys.
Informació cedida pels Srs. Antoni
Boix, Joan Coromines i del llibre d’en Jordi Tàsies sobre l’Hotel.