Els mals homes

De dones i d’homes bons sempre n’hi ha hagut. De dolentes i dolents també. Però hi ha un perfil masculí, molt malparit, que sol repetir-se amb una freqüència inadequada i perversa.

A uns quants homes de la meva generació ―però això no exculpa els de les altres generacions que també cometen tal traïdoria― en ser diplomats en ineptitud total per saber com es planxa una camisa, com organitzar una nevera, com trobar la roba de la temporada anterior... i algunes menudeses més ―perquè a molts masclistes els sembla que aquestes activitats tan imprescindibles no tenen cap valor― es veuen impel·lits a la busca i captura d’una dona que pugui resoldre’ls-hi tots aquests entrebancs del seu quefer diari.

La majoria d’homes són capaços de capejar-ho amb dignitat i correspondre, afectuosament, a tals intercanvis. Aquesta era la generació de les padrines casades per conveniències de llindes de propietats. Però sense propietats, encara en queden d’aquests. N’hi ha uns quants més ―però que són menys― que fins i tot, saben emprendre l’aventura després d’enamorar-se i estimar per a la resta dels seus dies.

Però en pocs dies, m’han explicat dos casos d’homes malparits. Que estadísticament suposa un grup força nombrós.

Perquè totes les menudeses que fan difícil la vida quotidiana dels malparits, ineptes per als afers casolans, se’ls compliquen enormement si es posen malalts i no tenen una mare viva o una dona sol·lícita, en extrem, al costat.

De tan esporuguits com se senten, són capaços de fer veure a una bona dona ―disposada a la generositat i a l’abnegació quasi matrimonial perquè estimen incondicionalment al impresentable que encara no ho sembla― de permetre’ls creure que són correspostes amorosament. I fins i tot, mentre dura la malaltia, poden fer-los un raconet a casa seva per ensibornar-les conscientment a fi d’aconseguir una millor rendibilitat en atencions.

Alhora que ella planxa, endreça, compra medicines, les dispensa a les hores adequades fins i tot havent de llevar-se en hores inadequades i fa d’infermera a horari complert, ells les enganyen amb perversitat perquè ja saben què faran quan es trobin bé. I elles, creient-se estimades, no escatimen cap esforç.

I quan la malaltia es fa passat, amb la cruesa més dura, són capaços de despatxar-les de les seves vides com qui acomiada una infermera remunerada a preu d’or per prestacions molt menys dorades que les que ha regalat la dona enamorada.

Males ànimes! Ho han fet per diners? Tanmateix, enganyar sempre serà de dolents i estimar sempre serà de persona bona i generosa.

Segur que els homes bondadosos tenen vergonya de compartir el mateix substantiu amb aquests indecents.

I és que si la bondat és tan masculina com femenina, caldria que certa maldat masculina no s’encruelís amb les dones enamorades.

Teresa Rovira i Sanispleda

Teresa Rovira i Sanispleda era filla de Melcior de Rovira i de Reguer i de Maria Rovira de Sanispleda. Els seus avis paterns eren Joan Rovira i Boldo i Paula Rovira i Reguer, Senyors del Castell de Sant Climenç i de Miravé. Domiciliats a Solsona, el 18 d’abril de 1642 (on venen una vinya a la partida de Ribalta).

Balaguer ―lloc de naixement de Francesc de Portolà― i Lleida eren dues ciutats assetjades per les tropes de Felip V. Aquest rei havia delegat tot el seu poder en el famós Duc d’Orleans. L’horror de la guerra i la por a les represàlies personals obligà a la família Portolà a constants desplaçaments en busca de refugi. Així fou com Francesc de Portolà arribà al monestir de Sant Cugat del Vallès, lloc retirat i segur, allunyat de la guerra. Possiblement les mateixes causes portaren allà a Teresa Rovira (ja vídua del seu primer matrimoni a Solsona). Teresa era, a més a més, neboda del prior del monestir i germana del regidor de Barcelona, Domènec de Rovira i Sanispleda.

Teresa es casà —a les dependències del mateix monestir— en segones núpcies i per procura, amb Francesc de Portolà de Balaguer. Tingué vuit fills. El primer fill, Antoni, nasqué encara al monestir. La primera filla, batejada amb el nom de Francesca (després coneguda com a sor Rosa), nasqué a la seva casa de Solsona. El quart fill fou Gaspar de Portolà i de Rovira. Nasqué a Balaguer perquè les campanyes militars estaven totalment acabades, així com les depuracions i càstigs als perdedors de la guerra. La família, poc a poc, pogué anar recuperant el seu prestigi i el seu patrimoni. Que s’havia anat perdent degut a la desfeta material de les hisendes i a les multes que se’ls havien imposat.

Les malalties infantils d’aquells anys, i les grans infeccions endèmiques de les comarques catalanes, com la febre tifoide, la verola i el crup, van acarnissar-se amb la família Portolà que sofrí la pèrdua de tres fills i de la mare. En Gaspar va créixer amb l’ajut de tietes i cunyades. Més un eixam de dides, masoveres i tutors que, amb bona voluntat portaren endavant els fills, la casa i les finques.

Gaspar, com a cabaler, estava destinat a ocupar un segon lloc a la família. Vivint a la casa del pare, del germà o a allunyar-se’n per dedicar-se al servei del rei, al de l’Església o a la Universitat. Prompte va comprendre que el seu futur es lligaria a la milícia. Se sentia esperonat pel seu pare i per les relacions personals que la família mantenia a les tropes aquarterades a la ciutat. Quan l’edat l’hi va permetre, va allistar-se a l’Exèrcit i, en poques hores, formà part d’una unitat de cavalleria amb el nom de Regimiento de Villaviciosa.

Després d’una brillant carrera, Gaspar de Portolà esdevindrà el conqueridor de Califòrnia amb un exèrcit integrat per catalans. Més tard prengué possessió de Monterrey (1770) on governarà en nom del rei d’Espanya Carles III.

El 20 d’agost de 1785 tornà a Catalunya i aconseguí que se’l nomenés tinent de rei de la plaça i castells de Lleida i substitut del governador militar i polític, el mariscal Lluís de Blondel. La proximitat amb Balaguer, li permeté desplaçar-se al seu poble per visitar familiars i amics i ajudar-los econòmicament tot i que les relacions amb els hereus de la Casa Portolà no eren gaire afectuoses.

El dia 10 d’octubre l’Ajuntament comunicà al capità general de Catalunya la mort del tinent de rei, Gaspar de Portolà.

Deixà la seva fortuna per obres pies destinades a l’ajut i protecció del estaments més necessitats.

Com a conseqüència, es començà la construcció de la Casa d’Expòsits i Misericòrdia de Lleida, edifici que, molt modificat, és l’actual Diputació de Lleida.

Informació obtinguda en documents de l’Arxiu Diocesà.

Pares borratxos

Ahir al vespre, tot veient la pel·lícula Bille, de la directora letona Inara Kolmane amb guió del seu marit Arvis Kolmanis, em va venir al cap el patiment de moltes nenes i molts nens pobres amb pares borratxos.

La pel·lícula narra la història d’una nena letona, quasi sempre descalça, que viu totes les vicissituds de la pobresa en la Letonia de finals de la dècada dels anys trenta.

La nena, Bille, té una mare malhumorada perquè mai no els arriben els diners i estan colgats de deutes a la botiga de queviures. Tanmateix, quan no està molt amoïnada, és capaç de parlar-li de somnis i d’il·lusions. Bille s’ajuda amb aquestes fantasies per passar les crueltats de la seva infantesa.

El pare és un home que treballa però que es gasta el poc que té a la taverna. Sol arribar borratxo a casa i crida i trenca coses. Però no les pega, ni a ella ni a la mare. Bille es pot considerar afortunada, amb la seva visió infantil, perquè la seva amiga veïna sí que és maltractada pel mateix prototip de pare que també arriba borratxo però pega mare i filles.

Hi ha escenes molt tristes i dures.

I la idea del pare borratxo en fa pensar en moltes d’altres històries en què la pobresa va acompanyada de pares borratxos. Sense rebuscar gaire, em va venir a la memòria la trista història de Les cendres d’Àngela, de Frank MacCourt. I aquesta és autobiogràfica. No és cap ficció.

MacCourt, tot i l’adversitat, va aconseguir ser professor i escriptor. La història de la seva vida va guanyar el Premi Pilitzer l’any 1997.

Frank també té un pare capaç d’explicar històries infantils i cantar cançons patriòtiques irlandeses, però també és alcohòlic. I rarament, porta diners a casa. Perquè acostuma a gastar-se’ls en beguda. A vegades, Frank, tot i ser tan petit es veu obligat a robar pa per poder sobreviure.

A part d’aquestes dues històries, d’històries amb pares borratxos n’hem llegit i vistes moltes. Pe què? Els homes pobres tenen necessitat de beure per poder oblidar?

Les mares viuen les mateixes desgràcies i no tenen per costum beure. Elles intenten tenir cura de la canalla ―que sol ser abundant com en el cas de Frank― que per falta de recursos solen morir-se aviat. Intenten que puguin anar vestits i més o menys nets, que tinguin calçat... però sense els diners que es fonen amb alcohol, no poden lluitar.

Si quan només anaven els homes a les fàbriques, hi haguessin anat només elles, s’haurien evitat moltes desgràcies. Però, llavors, els homes potser tampoc no haurien tingut cura de la canalla.

De dones borratxes, també n’hi ha hagut i n’hi ha. Però el percentatge de consumir alcohol amb risc és pràcticament el doble en homes que en dones. Ara com ara, va del 6’7% al 3’5%.

I és que, sigui a Letònia, sigui a Irlanda, abans o ara, hauria calgut i cal tenir més programes d’ajuda eficients i reals per a les criatures necessitades.

Ruth Bader Ginsburg, gran icona feminista

Morí el proppassat 18 de setembre a Washington DC. Havia nascut a Brooklyn el març de 1933. Tenia 87 anys i, com a jutgessa del Tribunal Suprem dels Estats Units, va deixar un gran llegat. Als anys setanta es va fer molt famosa per la seva lluita en favor de la Igualtat de Gènere.

Començà a estudiar Dret a Harvard ―on era de les poques dones que hi havia a la seva classe― i posteriorment es transferí a la Universitat de Columbia ―on es graduà empatant pel primer lloc de la seva promoció. A Columbia també hi exercí ―una de les poques dones― com a professora.

Passà una part molt significativa de la seva carrera professional, com a defensora de la Igualtat de Gènere i dels drets de les dones. Alguns dels seus èxits varen ser aconseguir que l’Institut Militar de Virgínia acceptés dones; que es revisessin les desigualtats salarials basades en el gènere; que sobre l’avortament no havia de prendre cap decisió l’Estat sinó les pròpies dones; que els homes ―en el cas de la nena de 13 anys obligada a treure’s el sostenidors i les calces per veure si hi portava droga― no poguessin fer dictàmens tendenciosos sobre dones, sense ser-ho...

Es va fer famosa per guanyar diverses causes al Tribunal Suprem dels EUA. Quan ella va arribar-hi, va ser la primera jutgessa a oficiar un matrimoni homosexual.

Va ser advocada voluntària per la Unió Americana per les Llibertats Civils. El 1980 J. Carter va nomenar-la al Tribunal d’Apel·lacions dels Estats Units ―on va treballar fins que va ser nomenada al Tribunal Suprem.

També va aconseguir molta popularitat pels seus enèrgics dissentiments liberals i per la seva negativa a retirar-se tot i patir el seu tercer càncer. Va dir públicament que treballar l’ajudava a superar la mort del seu marit amb qui havia conviscut cinquanta-sis anys. Els dos havien parlat públicament de ser un matrimoni amb ingressos compartits i criança de fills compartida.

I hi va afegir que volia emular un company seu que no s’havia retirat fins als noranta anys. N’hi van faltar tres.

El 2018 també va expressar el seu suport al moviment MeToo que encoratja les dones a explicar les seves experiències amb l’assetjament sexual.

Va col·laborar-hi explicant una anècdota personal: quan era adolescent, un professor de química havia pretès canviar-li les respostes de l'examen si no tenia relacions sexuals amb ell.

El mateix 2018 s'estrenà una pel·lícula sobre la seva lluita per la igualtat de drets, On the Basis of Sex, interpretada per l’actriu anglesa Felicity Jones.

I és que les dones hem d’estar molt agraïdes a dones com la Ruth Bader Ginsburg. Però ens cal reflexionar que, amb la seva intel·ligència i força treballadora n’hi ha hagut moltes que, justament per ser dones, no han pogut arribar on ella ha estat capaç d’aconseguir, tot i ser dona.

Rosalia Serra i Farré

Era filla d’Anserall, un poblet rural entre La Seu d’Urgell i Andorra. Nascuda el 4 de setembre de 1905 en el si d’una casa de pagès, no en fou pas la pubilla i probablement aquest fet marcà el seu destí. Passà la seva joventut entre Anserall i La Seu d’Urgell. Caldria destacar, per la seva posterior embranzida, que pogué aconseguir-la tot i que possiblement no rebé més que els valors d’una educació correcta i una escassa instrucció. La qual cosa ja ens revela un temperament lluitador, esforçat i valerós.

Es casà amb Domingo Boix i Ramonet ―nascut l’1 de gener de 1893 i mort el 6 d’abril de 1939― l’any 1927 a Sant Serni de Tavèrnoles, després de tot just, tres mesos de nuviatge. Ell era un aventurer i un excel·lent cuiner. Havia viatjat a Paris, on hi restà durant set anys i, després, passà set anys més a Nova York per aprendre l’ofici treballant en hotels i restaurants molt importants. Quan li va semblar que ja en sabia prou, l’any 1924, tornà a Solsona i s’instal·là a la Fonda Boix ―que ja tenia oberta a la casa contigua al portal del Pont. Tres anys més tard conegué la Rosalia i es casaren. Ella començà al costat del seu marit l’aprenentatge del que després serien les bases fonamentals per dirigir, ella sola, el seu negoci: l’Hotel Sant Roc.

L’any 1929 s’inaugurà l’Hotel Sant Roc de Solsona. Isidre Guitart i Sort, el seu fundador, mentre el construïa ja pensava que Domingo Boix seria el seu cuiner. A més, eren de família perquè la seva tieta estava casada amb el Joan Guitart, fill de l’Isidre.

La senyora Rosalia s’instal·là amb el seu marit a l’Hotel i s’endinsà en un aprenentatge molt més complex degut a la magnitud del nou establiment: un dels millors, sinó el millor, hotel de la comarca.

Ella s’encarregava del parament de la llar: roba ―llençols, tovalloles, estovalles...― vaixelles, cristalleria... I tant li era rentar, com endreçar, com manar a les dues o tres noies que tenia al seu servei. Era treballadora i servia per a tot. Es llevava molt d’hora al matí i, es pot dir, que no parava fins ben tard quan ja es retirava per anar a dormir.

En aquell hotel s’hostatjaven les persones més influents que arribaven a Solsona des de qualsevulla contrada. Alguns governadors, jutges, registradors, notaris, caps de correus ―que llavors eren homes importants―... Entre les personalitats més importants que reberen en l’època en que ella i el seu marit hi treballaren plegats caldria destacar-ne especialment, l’any 1931, la d’en Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya durant la República. De ben segur que la Rosalia va preparar una de les millors taules de la seva vida professional.

Alguna foto d’arxiu també recull els pas per l’hotel de personatges com el bisbe de Solsona, Valentí Comellas, el Governador Civil de Lleida, Josep Puig (l’any 1931). El Fiscal substitut del Jutjat de Primera Instància, Josep M. Vicens i el Jutge, Sr. Moreu, entre d’altres.

Però la guerra canvià completament el rumb de la seva vida. L’Hotel va ser confiscat i se’n tornaren cap a la Fonda Boix. Ella va poder amagar de manera segura un coberteria de plata, uns canelobres de plata, una vaixella alemanya i poca cosa més. Pràcticament li van prendre tot i van malmetre la resta. Després, el marit, el Domingo, li marxà.

L’Hotel es convertí en refugi. Primer s’hi instal·laren els rojos i, després els nacionals. Per un cas d’urgència i per poder escapar.se, havien obert un passadís que arribava fins a la ribera.

L’any 1939 morí el seu home. Pocs temps deuria haver passat fora de casa perquè al cap de tres mesos ella, ja sola, donà a llum el seu únic fill; era un fill pòstum: l’Antoni.

La Rosalia, forta i valenta, diuen que es creixia amb les dificultats. Va posar-se al capdavant del negoci (encara era a la fonda Boix) i res la va espantar. Una única obsessió l’empenyia: donar al seu fill la millor formació i educació possible. La que ella no havia pogut tenir mai.

L’any 1941, Rosalia Serra recuperà l’Hotel Sant Roc i, tot i les dificultats pròpies de la postguerra tornà a obrir-ne les portes. L’edifici havia quedat força malmès: bona part del mobiliari —tot de caoba—, havia estat destruït. Amb el que pogué recuperar i aprofitar tant sols va equipar la primera planta de l’Hotel. Treballà molt i molt. Tenia normalment dues o tres noies al seu servei i en tenia cura com si fos la seva mare. Aquelles noies —li semblava— corrien més perill que en altres feines perquè el seu hotel era ple de forasters i d’habitacions.

En aquella època el masclisme era l’habitual i la capçalera del paper de la carta del menú del restaurant deia així: Hotel San Roque ―en castellà, per descomptat― a cargo de Vda. de Domingo Boix ―on no hi constava ni el nom.

El Sr. Màrius Coromines i Reig l’ajudava a portar la comptabilitat. Ella li demanava consell però, la seva intuïció era el que comptava. Tenia bona mà per als negocis.

Una idea cabdal del seu èxit va ser la de llogar sempre cuiners professionals. Ella volia regentar un bon hotel i volia oferir qualitat. Possiblement l’empenyia una força que li resultà molt pràctica: en el seu ofici volia ser la millor. I per aconseguir-ho no es podia escatimar cap esforç. L’Hotel sempre lluïa impecable. La seva pulcritud era immillorable.

Tenia també una obsessió molt clara: fer els diners suficients com per enviar el seu únic fill a estudiar a Barcelona. En aquells moments això suposava una despesa molt important i pocs nois de Solsona ho aconseguiren. Tres comptant-lo a ell: el seu amic Marcel Coromines i en Francesc Rovira. Cal valorar que com a mare i sense marit, enviar el seu fill únic a estudiar a Barcelona li havia de suposar un gran esforç. Però el va fer. L’Antoni marxà cap a La Salle Bonanova, tot sol quan només tenia set anys. Era el 1946. No va pensar tant en ella com en el seu fill perquè, a Solsona, li hagués estat un bon ajut i consol.

L’Antoni recorda alguna anècdota. En aquelles èpoques la seva mare ja tenia al seu Hotel, com a estiuejants, algunes de les famílies més ben estants de Barcelona: els Vila Moreno-Barraquer (oftalmòlegs), Riera Soler (advocat de prestigi), Ferrer de Nava (president de l’Audiència de Barcelona), el Sr. Pagès (Governador Civil de Lleida)...

En aquells anys la ciutat, Barcelona, tot i ser la capital, escassejava en productes bàsics per a una bona alimentació. Llavors, la Rosalia, llesta i negociant, aprofitava el transportista de Barcelona, el Ramon Boix ―germà del pintor Tomàs Boix― que hi baixava cada divendres, per fer arribar a aquestes famílies tots els productes que ella els aconseguia. Ells compraven, pagaven i li estaven molt agraïts. Tant es així que, alguns diumenges, com a prova d’afecte anaven a buscar el seu fill a La Salle i se l’emportaven a les seves cases a dinar. Per a l’Antoni, a aquella edat, dinar amb tanta etiqueta i rodejat de minyones amb còfies i davantals, li suposava més esforç que quedar-se al menjador del col·legi. Però ell també havia de fer contenta la seva mare.

La Rosalia començà a fer negocis. Sabia especular i sabia tancar tractes. Era considerada una dona difícil ―en argot masculí. Era exigent i sabia sortir-se amb la seva: és a dir, aconseguir el que ella volia. Ama les seves habilitats va comprar algunes finques.

El 1945 s’instal·là a l’Hotel un comandament de l’exercit que durant uns tres, quasi quatre anys, empaitaren els guerrillers antifranquistes, els maquis. El seu fill, l’Antoni, conta una anècdota molt esclaridora —i quasi definitiva—, per entendre el caràcter d’aquesta senyora amb uns valors claríssims. Un dia, un capità, que era fill d’un dels generals que havia fet la guerra amb en Franco, li va arribar begut a l’Hotel. La senyora Rosalia li negà el pas i l’acomiadà. L’endemà al matí es presentà a l’Hotel el Comandant Cap de la Guarnició de Solsona explicant-li que no podia desallotjar el seu capità. La senyora Rosalia li deixà molt clar que, ella, al seu Hotel, no hi volia borratxos. Tanta va ser la seva insistència que el Comandant li va demanar l’ordre per escrit. Immediatament, ella se’n va anar a veure al Sr. Màrius Coromines perquè li redactés el document. El Sr. Màrius es va esgarrifar: en aquella època els militars no estaven per a bromes i qualsevulla petita contradicció els era més que suficient per prendre represàlies. Tot i això la Sra. Rosalia va marxar amb el seu paper i aquell capità no va tornar més a l’Hotel.

Ella, una dona sense marit, es feia respectar. No per la força sinó per l’efecte quela seva personalitat imposava.

Cap a l’any 1956, els militars tornaren a l’Hotel amb motiu d’unes maniobres militars de l’Estat Major de la Nato, presidides pel general Dehelan. La NATO havia cedit a Espanya uns tancs M-46 i s’havien de provar.

L’any 1959 arribaren uns nous estadants: els petroliers. La Companyia Ciepsa, amb d’altres empreses sueques, americanes i alemanyes s’instal·laren a l’Hotel de Solsona per fer prospeccions petrolíferes. En cinc anys que s’hi van estar ―un munt de feina per a la Sra. Rosalia― van fer dos pous de 5000m. de fondària. El seu centre neuràlgic era l’Hotel. I això va suposar un gran canvi.

L’arribada d’estrangers a Solsona, va obrir la ciutat cap a la modernització i el progrés. L’Hotel era ple d’enginyers, catedràtics de Berlín, com a geòleg arribà el fill del poeta Carles Riba, en Gabriel Riba. Era un gran tràfec i la Sra. Rosalia, hi havia dies que havia de fer dos torns de dinar.

En una ocasió van dir-li que l’endemà arribaven uns sismògrafs molt delicats i que necessitaven un local per instal·lar-los. Ella que no volia que li marxés el negoci de l’Hotel, va travessar el pati i va anar a veure els pisos que el Sr. Toni Guitart tenia al costat de l’Hotel. A sota d’aquells pisos hi havia una mena de galliner. Al cap d’un estona ella ja estava dirigint un eixam de paletes, fusters, pintors... La feina va durar tota la nit, matinada i fins a les cinc de la tarda del dia següent. Quan arribaren els sismògrafs, pogueren instal·lar-los en aquell espai tan proper a l’Hotel. En vint-i-quatre hores havia aconseguit transformar un galliner en quasi un laboratori. Tenia molta empenta. Però, per poder aconseguir-ho, ella va haver d’estar-se tot aquell munt d’hores, dreta al peu del canó, donant ordres i col·laborant.

Cap als anys seixanta va començar a arribar el turisme. I ella ja tenia l’Hotel preparat per a rebre’l. Ja havia instaurat el que després seria el tan famós menú turístic. Com a acudit solia dir que ella sí que havia trobat petroli.

També va saber captar l’atenció de la gent que, per millorar la salut, buscava un canvi d’aires.

Amb les autoritats solsonines hi mantingué sempre unes excel·lents relacions i una considerable paciència. Sempre que arribava algun personatge important a la ciutat, era ella qui els acollia al seu Hotel mitjançant el pagament estipulat. Així hi tingueren estada el jutges Membrilera, Gual, Jerónimo Arozamena.... Notaris com el Sr. Geli, el Sr. Daví... I el destacat registrador de la propietat Joaquim Viola i Sauret. Alguns d’ells feren de l’hotel el seu habitatge i arribaren, fins i tot, a instal·lar-s’hi un petit despatx.

Però la paciència de la Sra. Rosalia tenia un límit. I un dia que tots els alcaldes de la contrada feien un dinar al seu Hotel, quan tots estaven a punt d’asseure’s i esperant el moment adequat perquè tots la sentissin, es dirigí a l’alcalde de Solsona, el Sr. Josep Serra Forn, i en veu alta i sonora, li reclamà el pagament endarrerit de tots els dinars que l’Ajuntament encara no li havia pagat. El moment va ser molt tens. Però l’endemà al matí, ella cobrava.

A més a més de tota aquesta feina, ella havia de comptar amb l’enrenou que li suposaven totes les fires que es feien a Solsona. Especialment la de Sant Isidre i la de Sant Josep.

L’any 1953 va sofrir el seu primer atac de cor. Conscient del perill va avisar el seu nebot, l’Enric Serra ―que més tard es faria càrrec de l’Hotel― perquè anés a ajudar-la.

Durant tots aquells anys, fins més o menys a mitjans dels seixanta, la Sra. Rosalia va exigí rigorosa etiqueta al seu menjador gran ―que rebia el nom de menjador de primera. Allí eren imprescindibles l’ús de la corbata i l’americana. Al menjador de segona, més petit, servia els dinars per a la gent que no anava o no volia anar amb americana.

També aconseguí posar de moda fer les celebracions dels bateigs, comunions i casaments al seu hotel.

Caldria destacar-ne, en especial, el banquet de celebració de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre de l’any 1956. Li havien demanat que servís el dinar al Palau Episcopal però ella s’hi va negar. Va llogar cambrers especialitzats a l’Avenida Palace i els va fer servir vestits amb frac rigorós. I va posar un cambrer per cada taula de vuit persones. El menú va ser: Fiambres imperials, Llagosta, Filet de vedella de França i Biscuit glacé. Extríssim Bach i Non Plus Ultra. Puros Romeo i Julieta. El preu tenia l’esgarrifosa xifra de 500 pessetes.

El seu fill havia d’ajudar-la en tot el que ella disposava. I quan els caps de setmana pujava a Solsona tant podia tocar-li servir taules com a repassar comptes. No va poder acabar la carrera fins l’any 1956, quan tot just tenia vint-i-sis anys. Llavors, el va enviar de viatge al que deuria ser el somni de la seva vida: Egipte. Allí conegué la seva futura esposa, Pilar Martínez. Temps més tard es casaren. La Sra. Rosalia pogué conèixer tres del cinc néts que li donà el seu fill: l’Antoni (1966), el Domènec (1967) i l’Anna (1969).

Una nit, quan el seu fill treballava ja de farmacèutic i tenia els seus tres fills, abans de tornar a casa, passà a dir-li bona nit. Ella, enfeinada com sempre i encara activa i treballadora, abans de respondre-li, li va ordenar que li pugés les maletes d’un client a la seva habitació. A aquelles alçades el seu fill més aviat es va fer un tip de riure i, com no, va pujar les maletes.

En aquells temps no hi havia Seguretat Social i quan els seus empleats tenien necessitat d’alguna operació o tractament, ella els ho pagava de la seva butxaca a l’Hospital del Sagrat Cor. Deia sovint que no havia vist mai ningú que s’hagués arruïnat fent caritat. També es diu que en assabentar-se que un capellà no tenia qui li pagués la festa de la seva celebració ella va donar tots els diners necessaris.

Era una senyora austera. Sabia vestir-se segons requeria l’ocasió però no era gens vanitosa. No li queia cap anell per treballar ni per vestir-se per treballar. Amb la quantitat de gent important que van arribar a passar pel seu Hotel ella va saber estar-ne a l’alçada per a conversar-hi i per aprendre molt. Durant les festes i celebracions sabia restar en un discret segon pla.

L’any 1969 decidí, juntament amb el seu fill i la seva jove Pilar, retirar-se i deixar l’hotel al seu nebot, Enric Serra i Mayà. Però, dos dies abans de signar la cessió, el 21 de novembre, morí d’un vessament cerebral. Tenia seixanta-quatre anys.

Informació cedida pels Srs. Antoni Boix, Joan Coromines i del llibre d’en Jordi Tàsies sobre l’Hotel.

Jutge acusat de violència masclista

Si la violència masclista és un delicte aterridor ―sigui perpetrat per un individu sense formació o per un home culte― en punys o en innsults d’un jutge, fa trontollar tot el sistema judicial d’un país i, en definitiva, el país sencer.

Si qui ha d’impartir justícia és culpable amb lletres majúscules i no té per bé donar exemple, de qui ens podrem fiar? I sense confiança, en què pot sustentar-se la justícia indispensable per viure confiat?

Tanmateix, vivim en un país on els polítics ―que també han d’inspirar confiança i ser rectes d’actitud― també ens tenen acostumats als delictes.

Però hi ha fets que ensorren reputacions. Fa unes quantes setmanes, sortia a la llum pública la detenció d’un jutge de Mahadahonda ―municipi d’alt nivell adquisitiu de Madrid― acusat de violència masclista.

Si aquest delicte hagués estat perpetrat per un individu de baixa estofa, al cap de poques hores n’hauríem sabut tots els detalls. Però la justícia i la gent de diners són sagrats. Els seus col·legues, suposo que per protegir-se, han tapat ―i amagat tant com han pogut― l’escàndol.

D’aquest jutge, Fernando Valdés Dal-Ré, a part del currículum ―que mai, com es pot veure, és garantia de res― se n’ha dit molt poca cosa.

Si que em va estranyar que un mitjà de comunicació apuntés que havia treballat en universitats d’arreu, deixant entreveure que podia ser un arreu del món. Poc me’n vaig fiar i vaig comprovar que aquest arreu només es referia a Espanya, el seu àmbit.

Sembla que a part del currículum, el jutge té un tarannà més progressista comparat amb els seus companys del Tribunal Constitucional. Però aquest fet, no l’eximeix de cap responsabilitat ni culpa.

L’edat ―té setanta-cinc anys― tampoc el situa en un perfil habitual.

Era de nit, la seva muller ―que no la imagino més jove que ell perquè si no ella no s’hauria deixat... estomacar?― havia sortit al balcó. Els veïns van sentir una discussió molt acalorada i com ell li deia que entrés. Quan ella li va concedir la gràcia, els veïns van testificar que varen sentir un «forcejeo». En català, no solem utilitzar la paraula «forcejament» però el que sí que deuria passar, deuria ser quelcom relacionat amb l’abús de força. I ella deuria intentar escapolir-se’n.

Llavors va ser quan els veïns varen telefonar a la Guàrdia Civil. I els seus agents varen detenir-lo.

Com que el tipus és aforat ―on es compren aquestes butlles que et fan impune?―, només varen prendre-li declaració i, sense fiança, va quedar en llibertat a les poques hores.

Encara ara, no ha dimitit. En quin país podria passar una cosa semblant? A més, a tan provecta edat encara fa el pecat més ignominiós.

I és que cometre delictes és penat per la justícia; però si el delinqüent és jutge i els companys l’encobreixen, se’n va en orris la dignitat de la «suposada» justícia. I sense justícia, on és la dignitat del país que no l’empara?

Un morro d’Audi i una nena

Heu vist la polèmica imatge de la campanya d’Audi? Aquella marca de cotxes que no es pot dir d’utilitaris perquè els propietaris no els utilitzen; en fa ús, sí, però el volen per lluir-lo. Perquè val una morterada i dona fe del zeros que tenen, davant dels uns, als seus comptes corrents. En fan ús ―si no estan cansats i agafen un taxi― per anar per feina i perquè, abans de baixar del cotxe, qualsevol client reconegui la puixança de la seva empresa i s’adoni que no estan en bancarrota. Que poden confiar-hi.

La imatge de la polèmica ens presenta un morro vermell d’un Audi que, per les mesures i acabats que té, tot ell ja és una temptació per sentir-se poderós darrere un fantàstic volant i a sobre d’unes rodes potents. Res que tingui a veure amb la bondat de l’ànima, que això sí que seria per lluir...

Davant del morro, una nena petita ―petita de veritat pel posat que està obligada a fer. Aquesta criatura té un plàtan pelat i dret dins de la mà i ja se n’ha engolit un capciró. Que no vull ser malpensada però no és ni la poma de la temptació d’Eva ni un grill de taronja.

La nena va vestida casual, però com podria anar una joveneta que sí podria sortir a l’anunci: esportives, vestidet floral, jaqueta texana amb un parell de pins i ulleres de sol. Les cametes, com si fos model: una de recta i l’altra mig flexionada.

És clar que hem millorat. Quan jo era joveneta, aquest anunci hauria tingut una noieta de vint anys amb un mini biquini, amb uns pits a punt d’explotar de tant inflats i tombada, en postura romana, sobre el capó. A vegades, fins i tot amb una copa d’una beguda forta als dits. Per incitar a tots els vicis que, llavors, es consideraven models de masculinitat.

Però ara, encara que a vegades sembla que les coses hagin canviat, la gent que porta cotxes Audi o marques semblants, encara són capaços de derrapar amb el cervell i cometre infraccions clarament masclistes.

La imatge i l’eslògan publicitari: "Fes que el teu cor bategui més ràpid, en tots els aspectes", han estat mal rebuts. Molt públic l’ha considerat un contingut sexual i de mal gust.

Audi ha demanat disculpes i ha dit que volia transmetre un altre missatge: que, fins i tot per als usuaris més febles de les carreteres ―les criatures― és possible recolzar-se relaxadament en la seva tecnologia.

Però llavors, per què no varen posar-hi un nadó a qui no se li pogués veure el sexe? Per què no un nen? Calia un plàtan?

Hi ha qui també ha imaginat un possible problema de seguretat perquè la nena és tan xica que, en arrencar el conductor, ni la veuria i podria esclafir-la.

I és que calen més lleis perquè ni les cases més potents, amb publicistes molt cars, puguin patinar i presentar imatges controvertides, justament per masclistes, com aquesta. Tanmateix, és més urgent portar alguns cervells al taller per canviar-los algunes peces.