Fills, sí o no?

Tenir fills no hauria de ser una decisió lliure i voluntària de les dones? El problema demogràfic mundial impacta directament i malaurada en la presa d’aquesta decisió.

La població mundial està decreixent amb una acceleració més ràpida del que es preveia. La tendència de les dones a tenir menys fills és més dràstica del que s’esperava. I l’empoderament femení, tan lent però indispensable per a les dones, també està tenint conseqüències demogràfiques: neixen menys fills.

Un estudi del 2017 deia que una de les maneres més eficaces de lluitar contra el canvi climàtic era reduir el número del fills. El planeta no podria donar l’abast a tanta població. I moltes parelles ja havien decidit conscientment no tenir fills per ajudar a la causa.

En aquests moments, però, és tan alarmant el declivi poblacional, que els experts ja diuen que no cal fer aquest sacrifici; sinó ajudar per aconseguir el contrari.

El 2020, la Xina, ja havia perdut població. L’Índia va pel camí.

I cada vegada, la població està més envellida. Com assegurar un final digne als vells si no hi ha criatures?

John Wilmorth, director de la Divisió de Població a l’ONU, diu que els països desenvolupats han passat molt ràpid de tenir una mitjana de sis fills, a dos.

Certament: a casa érem set germans i jo he tingut dos fills.

Clara Cortina, sociòloga experta en demografia, explica que el nombre clau és el 2.1, que es considera la taxa de reposició. Per sobre d’aquest nombre, es creix; per sota, es decreix.

I ara, la caiguda sostinguda d’aquesta xifra ja afecta el setanta per cent dels països.

Exceptuant Oceania i Àfrica, arreu, les dones tenen menys fills. A Corea del Sud les dones estan fent la «vaga de naixements».

A Espanya, el vint-i-cinc per cent de les dones nascudes a finals dels anys setanta ja no tindrà cap fill. Algunes per problemes de infertilitat biològica però d’altres per no voler tenir-ne. Les principals causes són: no trobar la parella adequada i no tenir les condicions econòmiques i laborals necessàries.

Per tant, no és un problema femení. Les dones no deixen de tenir fills perquè no els vingui de gust. El problema és la societat que maltracta les dones que en tenen. Perquè no els ofereix allò que és necessari i imprescindible per poder tirar endavant la maternitat. Suècia, a finals dels setanta va aconseguir recuperar la taxa del 2.1 imposant baixes de natalitat remunerades durant nou mesos. I amb tot, ha tornat a decréixer. Hi ha països que han fet lleis per impedir que les dones mares no tinguin penalitzacions laborals.

Amb tot, s’ha evidenciat que un altre problema de fons: la majoria de països no assumeixen encara la càrrega dels fills de manera equitativa. I moltes dones veuen un risc familiar tenir un segon fill.

I és que si volem fills perquè els necessitem, no hem de responsabilitzar les dones de les davallades demogràfiques; elles són les víctimes per la manca d’allò que és tan imprescindible. I els principals culpables són les parelles i la societat.

Enriqueta Gallinat, ni rancúnia ni oblit

L’Enriqueta, per tot el mal que va infligir-li la dictadura del general Franco, hauria tingut dret a sentir molta rancúnia. No va voler viure-la. Però no va voler oblidar: s’ho va exigir.

Nascuda en plena Setmana Tràgica en el si d’una família d’ideologia republicana, de ben petita acompanyava els pares a les reunions polítiques i sindicals que freqüentaven. La mare, tot sovint, se’n lamentava: «a aquesta noieta l’estem criant com a un noi i el resultat serà fatal». S’equivocava d’adjectiu.

Pogué estudiar i obtingué el títol de professora de taquimecanografia. Exercí d’oficinista, secretària i telefonista. Feines només a l’abast d’una dona lliure i avançada a la seva època. Va arribar a ser secretària personal del tinent d’alcalde de Barcelona.

Durant els fets tràgics de l’octubre del 34 esmerçà grans esforços per ajudar els presos. En arribar el nombrós allau de refugiats del front o de les zones ja ocupades pels franquistes, va lluitar infatigablement: a més de fer rutllar l’Ajuntament, va improvisar escoles per als nens, llocs per dormir, cantines i punts d’atenció per als ferits i morts. Viatjà dos cops a París a buscar ajuda en nom de l’alcalde. Només aconseguí roba usada i una mica de menjar. Mai armament. El 1939 es va veure obligada a exiliar-se. Va poder estalviar-se el camp de concentració perquè un germà del seu marit vivia a Perpinyà. Però no tenien res i va treballar en la verema, als mercats... L’ocupació nazi els va fer retrocedir fins a la Cerdanya francesa on col·laborà a facilitar el pas clandestí a aviadors britànics i jueus.

Quan va saber que el seu nom era a la llista de les detencions de la Gestapo, va tornar a Catalunya i va refugiar-se a l’església de Pompeia on els religiosos havien organitzat una estructura d’acolliment. Però el març de 1943 va ser detinguda i acusada d’espionatge i «roja separatista». Va ser empresonada a la sinistra presó de dones del barri de les Corts. Amb les miserables condicions, emmalaltí i les monges no volgueren ajudar-la. Va ser testimoni d’escandaloses conductes per part d’elles: acceptaven suborns i robaven criatures.

Després de tretze mesos de captiveri esgarrifós, va ser posada en llibertat. Llavors va arribar un altre càstig terrible: ningú, ni la gent a la que havia ajudat, va fer-li costat. I va haver de treballar de caixera, amb alguna traducció esporàdica, fins que van oferir-li la direcció d’un hotel a Sitges. Això li permeté, més endavant, obrir el seu Hotel Maricel.

Amb tot, mai abandonà l’activitat política: col·laborà amb el que restava del seu partit i, amb antigues companyes, organitzà Unió de Dones, per ajudar els presoners.

Mort el dictador assumí diferents càrrecs polítics i li fou concedida la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona i Creu de Sant Jordi per la defensa constant de la llibertat i dels drets de Catalunya.

I és que l’Enriqueta, d’esquerres, mai va perdonar «als bons» que continuessin matant, acabada ja la guerra.

Les mares mutilen les filles

A vint-i-vuit països, entre l’Àfrica subsahariana, l’Orient Mitjà i Àsia, encara es practica la mutilació genital femenina. Amb greus conseqüències per a les dones. Per als homes, el plaer de la submissió i el sentir-se satisfets amb la dominació. Quins homes més brutals! Ni les bèsties infligeixen atrocitats com aquesta a les seves cries.

A La Xina, fins no fa pas gaires anys, a les nenes, amb cinc o sis anys, se’ls embenaven durament els peus per tenir-los bonics; que volia dir de set centímetres. Els dits es podrien i queien, algunes es morien de la gangrena… Una altra aberració masculina, perpetrada per dones. Havien de morir dones perquè els homes poguessin gaudir de veure uns peus petits? Una altra atrocitat impensable en cap bèstia.

A casa nostra, segons la sociòloga especialitzada en educació i sociologia de les dones, Marina Subirats, la mutilació femenina també existeix però té un vessant més psicològic.

A l’època de les nostres besàvies i àvies, les dones pobres, especialment les rurals, no eren considerades individus; per damunt d’elles, el més important era la casa; mai elles. I havien de tenir-ne cura. A més, ser reproductores; especialment de nens.

Per a Subirats, les mares van mutilar les filles perquè transmetien el que a elles els havien fet abans; destrossaven perquè les havien destrossat a elles. Ara, no es mutila com abans, òbviament. Però el patró segueix existint.

Elles ―a part dels trets personals que podien o poden fer-les més o menys terribles―, tot i estimar les filles, tenen darrere seu tot un mandat patriarcal que abans les ha castrat a elles. Elles no són únicament culpables, també són víctimes. I han estat educades en la mutilació.

I quines eren aquelles mutilacions més habituals? Doncs la falta d’educació i el plantejament del desig sexual. El patriarcat, el masclisme, la religió... a les dones, no els permetia estudiar per tenir-les molt més controlades. I se’ls exigia arribar verges al matrimoni i no expressar els seus desitjos. Ells hi podien arribar com els donava la gana. I fins i tot, fanfarronejar de les seves conquestes o abusos.

Les mares han tingut per objectiu convertir les filles en persones acceptables segons el model de la societat que les constreny. Perquè creuen que si no són acceptades, no es podran col·locar bé. Ja sigui personalment o professional.

Amb tot, ara que poden estudiar i la religió no les castra, el fet de poder-se col·locar bé, amb les xarxes socials pel mig, fa que pateixen una altra mena de castració: ara, les filles existeixen mutilades per una explotació dels aspectes eròtics. Aquests no han estat imbuïts per les mares, però les filles segueixen sent objectes de desig susceptibles de ser comprats. I, en molts casos, ser acceptades o no, dependrà d’haver claudicat davant d’aquesta explotació eròtica.

I és que les dones segueixen vivint mutilades perquè la societat que les envolta, segueix preferint dones mutilades per dominar-les com i quan vulguin.

Feresa de silenci

La nit ha cobert la terra/amb son mantell de foscor,/amb feresa de silenci/ i amb feresa de remors. Aquests versos pertanyen al poema L’estrella de Dolors Monserdà.

I aquesta idea és la que recull Elina Norandi ―historiadora de l’art, crítica d’art i comissària d’exposicions―, per a la seva exposició «Feresa de silenci». Les artistes de la revista Feminal. Perquè aquestes artistes, per ser dones, només van aconseguir això: una certa feresa dins del silenci que les embolcallava.

Elisa Norandi, comissària de l’excel·lent exposició al Museu d’art de Girona, ens ha fet reflexionar sobre les raons que permeten que tota una generació de dones artistes desapareguin de la nostra història de l’art i sobre la necessitat de fer-les presents. Així com un reconeixement a les historiadores i historiadors que ha intentat rescatar-les del silenci en què han caigut.

Sota la influència del sufragisme (arrencat a Estats Units al final de la dècada de 1840), a les grans ciutats europees es van editar revistes femenines per reivindicar l’obra de dones artistes. Catalunya, també. I el 1907 es va editar a Barcelona el primer número de la revista Feminal. Durant deu anys es van editar 128 números i es van mencionar 74 artistes. D’aquestes, 50 eren catalanes. A tan sols 13 d’elles se’ls ha dedicat algun estudi o exposició. I d’una quinzena se’n desconeixen vida i obra.

La revista, de periodicitat mensual, va ser impulsada per dones procedents de l’àmbit burgés i catòlic. La majoria eren pintores, però també hi havia escultores, cartellistes, il·lustradores i, en menor nombre, exlibristes i esmaltadores o fotògrafes.

Els seus noms són poc coneguts: Lluïsa Vidal, Lola Anglada, Pepita Teixidor, Laura Albéniz, Aurora Gutiérrez Larraya, Adelaida Ferré, Mela Muter, Maria Rusiñol, Emília Loranty... tot i ser les més estudiades.

Totes elles van poder esdevenir artistes perquè les seves famílies no sols no els van posar obstacles sinó que els van permetre fer el que haurien permès als seus fills. O bé van gaudir del suport familiar o bé, per dedicar-se a allò que tant estimaven, van renunciar a casar-se i tenir fills. Algunes d’aquestes artistes catalanes, fins i tot, van poder traslladar-se a París ―lloc imprescindibles de l’art en aquells moments―, i van poder continuar formant-se. Eren unes pioneres. Pràcticament no tenien referents. Elles van poder experimentar l’aventura de viure soles tot guanyant seguretat personal i es van introduir en els ambients més nous de l’art.

Cap d’elles no va tenir les mateixes condicions que els seus col·legues masculins. Elles no van tenir els mateixos espais de formació, d’exposició o de recepció del públic. Per això, la majoria van acabar abandonant.

Amb tot, Feminal i aquesta exposició els va oferir i els ha ofert el suport que la societat els nega.

I és que 125 anys després del darrer número de la revista, els silencis sobre aquestes artistes i la seva obra continuen fent feresa. Perquè potser mai més en sabrem res més.

La placidesa de no ser mare

Si bé la maternitat pot ser un dels millors dolços d’una vida gormanda, engolir-lo també té el seus regusts amargs: els ingredients de les desventures de mares i filles que minven la felicitat maternal. D’això, ja en parlàvem en l’anterior article.

La no maternitat d’ara, quan les dones ja no han d’arrossegar el llast del patriarcat imbuint-los la idea que una dona, si no és mare, no val res, pot ser el dolç més llaminer i saborós. I desventura, la justa: cada vida la seva.

Com que la no maternitat estalvia les tristeses de les criatures que no s’han tingut, el fluir vital ―tot i no accedir a les alegries dels seus somriures i èxits―, és fa més lleuger. I com que del que no s’ha tastat no se’n sap el gust, no s’estranya.

Trist, molt trist era quan les dones, si no tenien marit i fills, a sobre, havien de sentir-se menystingudes. Sobretot quan, per a moltes, era l’única manera de poder sobreviure.

Ara, les dones tenen moltes més possibilitats d’elegir els seus destins sense dependre de la maternitat. I cada destí escollit, se sigui mare o no, val per sí mateix. Perquè les dones valen per si mateixes. Ara ja no els cal regalar la seva vida a fills i marits per sentir-se realitzades, en deien.

Amb tot, el llast del patriarcat ―capitanejat pels homes i la religió―, encara fueteja amb força. I uns i l’altra encara van a fer mal.

La maternitat ja no és aquell regal celestial, màgic, prodigiós, extraordinari... sense el que la vida de les dones quedava incompleta.

Perquè ser mare, en qualsevol cursa per un destí mig igualitari amb els pares, fa tornar moltes caselles enrere i obliga a reprendre el camí de la pròpia vida des de molt més enrere que ells. Tanmateix, tot i corrent amb cames lligades, ulls embenats, rocs a les butxaques... les dones n’han guanyat moltes, de curses. Elles tenen les mateixes qualitats que ells i millors: elles poden ser mares.

Ara, el tant per cent de dones que no volen ser mares és, afortunadament per a elles, cada vegada més elevat. Perquè, malauradament, els sostres de vidre segueixen impedint molts vols a les dones. Sense maternitat poden gaudir d’una llibertat que mai s’havia pogut assaborir sense culpabilitats. Poden pensar en fer allò que els ve de gust, ser l’objectiu de la seva vida. No han de regalar-la, injustament, a criatures i marits o parelles.

Per això, una vida sense criatures resulta molt més plàcida: menys dolors, menys patiments, menys nits dolentes, menys angoixes, menys disgusts... més diners, més viatges, més diversions...

A Corea del sud, milions de dones joves han renunciat col·lectivament a la maternitat en el que es coneix com a vaga de naixements. Perquè sense les ajudes imprescindibles ni la dignificació merescuda, elles també tenen tot el dret a pensar en elles. Com sempre han fet els homes. Que no hi hagi prou criatures no és responsabilitat d’elles. Sinó de tots aquells que no són elles.

I és que ara per ara, la placidesa de la no maternitat regala més premis que les desventures de la maternitat.