Periodistes de l’«antiperiodisme»

Sí que em dol, sí, que el subjecte d’aquest enunciat terrible hagi de ser femení. Però és així i ho lamento. Com també ho lamento quan els protagonistes són masculins. Perquè en realitat, l’antiperiodisme va començar amb un home ben masclista, Jiménez Losantos. Que a dia d’avui, encara defensa l’autoria d’ETA en l'atemptat islamista d'Atocha.

L’«antiperiodisme» ―paraula que el corrector marca falta perquè deu ser més llest que algunes persones―, no hauria d’existir.

L’«antiperiodisme» que no informa correctament, però sí calumnia, menteix, distorsiona i no sé quantes coses més, ja no és periodisme. És res! I per tant, qui el practiqui, hauria de ser sancionat amb multes caríssimes i foragitat del Col·legi de periodistes. Expulsat dels medis.

Hi ha una pàgina a Facebook amb el títol «Hoy dimisión» que, fa pocs dies va fer córrer un text (que potser ja és d’un temps anterior però segueix de màxima vigència), sobre dues dones que, volent passar per periodistes, perquè hi ha canals com Telecinco i Antena 3 que també fan antiperidisme, es permeten rebaixar la professió i deixar-la a l’altura dels insults, calumnies i mentides. Basar el periodisme en aquestes tres regles és degradar-lo. I fan molt mal a les cadenes que dignament fan la seva feina ben feta.

Estic parlant d’Ana Rosa Quintana i Susana Griso, dues dones.

Vegeu el titular que aquesta pàgina els ha posat: «Somos mercenarias al servicio del régimen corrupto (aquí rep tothom que té motius per rebre), sicarias de la mentira y la intoxicación. Nuestro trabajo lo hacemos muy bien porque no tenemos escrúpulos ni tampoco dignidad. Para nosotras sólo cuenta la «pasta» y nos forramos». I hi afegeixen amb lletres vermelles: «Sois carroña».

És molt fàcil, calumniar. Especialment a les xarxes socials i a algunes cadenes televisives que, justament, viuen d’això. Com la de la Quintana i la Griso. O la de qui ha escrit això sobre elles. Propalen acusacions falses i enganyen a moltíssima gent. Es basen en una tècnica que ni és ètica ni legal ni periodística (bé, del mal periodisme de la Quintana i la Griso, sí). I no és altra que: «Calumnia, que alguna cosa queda». Aquesta expressió té el seu origen en un text del filòsof Brancis Bacon que, al seu temps, es va inspirar en una expressió llatina famosa. Posteriorment, tant Beaumarchais com Rossini, van utilitzar-la en una ària del seu «Barber de Sevilla».

Normalment, se sol calumniar amb premeditació i intencionades ganes de perjudicar, tant com es pugui, la imatge d’algú. A més, l’antiperiodisme no sol demanar disculpes ni rectificar. És una mala praxi tant si la perpetren homes com dones.

I és que la dignitat personal hauria d’allargar-se fins a la dignitat professional. Perquè si no, la primera pot quedar en entredit.

Sabeu qui és Helen Keller?

Qui, de la meva generació, no recorda aquella pel·lícula El miracle d'Anna Sullivan en blanc i negre? Amb l’Helen Keller, una nena que marranejava i es tirava per terra, enfadada perquè no hi sentia ni hi veia per culpa d’unes febres.

De petita, jugava amb la filla del cuiner i tenien el seu llenguatge particular. Així, va arribar a tenir més de seixanta signes per comunicar-se amb la seva família.

Un dia, la seva mare, després d’haver llegit un article de Dickens sobre l’educació d’una nena sordcega, es va posar en contacte amb el científic A. Graham Bell. Ell va aconsellar-li que contactés amb l'Institut Perkins per a la Ceguera. El director de l’escola va proposar-li, com a institutriu, a Anne Sullivan, que també era cega.

Ella va ensenyar a la nena a comunicar-se lletrejant paraules a la seva mà. I va començar amb «nina», perquè n’hi havia portat una de regal. No va tardar ni una any a entendre ―amb l’aigua fresca que feien rajar de la font―, que els gestos que li feia la seva professora a la mà, simbolitzaven idees. A partir d’aquell moment, va voler saber el nom de tot el que l’envoltava. Helen posava els seus dits als llavis d’Anne, notava les vibracions quan ella pronunciava les paraules i, poc a poc, va aprendre com fer aquelles paraules. Al cap de poc temps, parlava en veu alta. Va aprendre a llegir en Braille i, fins i tot, va aprendre diferents llengües.

Després de passar per dues escoles per a cecs i una altra per a sords, va aconseguir amb vint anys, ser admesa en una universitat. Va ser la primera persona sordcega ―una dona―, a aconseguir una llicenciatura universitària.

Hellen va viatjar (acompanyada primer per Anne i després per altres infermeres), per tot el món promovent la causa dels cecs i recollint diners per la Fundació Americana per la Ceguesa. Va visitar trenta-nou països.

Va arribar a ser mundialment reconeguda com a escriptora i conferenciant. Se la recorda com a defensora dels discapacitats, però també de moltes altres causes. Era sufragista, pacifista, molt crítica amb el president W. Wilson, socialista radical i partidària del control de la natalitat.

El 1915, Helen i George Kessler van fundar l'organització Helen Keller International que es dedica a la recerca de la visió, la salut i la nutrició. I el 1920, va participar en la fundació de la Unió Americana per les Llibertats Civils.

Helen va ser amiga, entre d’altres, de Bell, Chaplin i Mark Twain. Helen i Mark eren considerats molt radicals en el context polític de l'època i, tot i que ara se'ls recorda per altres motius, les seves idees van aixecar moltes polèmiques. Llavors, alguns columnistes que l'havien elogiada per la seva valentia i intel·ligència van passar a fixar-se en la seva discapacitat.

La lluita i l’esforç de l’Helen han estat exemples per a moltes persones; no sols sordes i cegues.

La vescomtessa dissortada (29)

La mort de la vescomtessa retirada, va donar una mica d’ales a Maria. Mai no havia volgut utilitzar el títol, que per raó de casament li pertocava, per deferència a la seva sogra quan encara era viva. Ara, l’única vescomtessa viva era ella.
Sense cap mena d’avís, es va presentar davant del seu espòs i li va exigir, amb contundència, el trasllat immediat de la seva persona i les dels seus fills a Solsona. Ramon Folc no ho volia de cap de les maneres. I per tancar l’assumpte de manera ben dràstica, i d’una vegada per totes, es va atrevir per supervivència, a espantar el seu marit. Li va mentir dient que havia sentit veus que el volien denunciar a la Santa Seu. Si ella marxava, com que ja no era tan explícita la cohabitació, ell corria menys risc. Ramon Folc es va adonar immediatament de la pressió —tot i que no la considerava capaç de cap mala acció—, perquè ella mateixa podia fer la denúncia. Ramon Folc no va voler arriscar-se. Força vegades Maria l’havia sorprès pel seu atreviment i valentia.
Finalment, es va veure obligat a signar el permís i donar les ordre pertinents.
Maria, per evitar més enraonies, va plantejar la seva marxa, a criats, donzelles i estadants del castell, com una estada esporàdica, una mena d’estiueig. Després, li va fer un encàrrec a l’abat Bernat Guinard. Amb els diners que ella li aniria enviant regularment, de les rendes que li pertocaven del seu dot, li va encomanar el manteniment del seu petit hospital. A més, de misses per la salvació de la seva ànima, la dels seus fills i la meva.
La idea d’un nou començament on ella i jo poguéssim viure juntes com a senyores absolutes, em feia molta il·lusió. Potser, ara, a Maria se li esvairien definitivament les pors a la condemnació eterna i als càstigs del cel. Potser, ara, nosaltres dues, soles, sense cap molesta amant, ni marit bregós, ni cunyades malicioses, podríem retornar a la felicitat de la nostra infantesa.
La marxa cap a Solsona va ser més satisfactòria del que hauríem pogut imaginar.
El carruatge avançava camí enllà. Prest, Maria va adonar-se que la gent es deturava al seu pas i saludava la comitiva. Llavors, va enretirar les cortinetes de la petita finestra per deixar-se veure i poder gratificar la bona voluntat d’aquella gent amb salutacions i somriures. Més enllà, com que aquella gernació li donava mostres de la seva satisfacció, va fer aturar el carruatge i, ella i els seus fills, van baixar per prosseguir el viatge fins a Solsona a cavall. En mig de la gent que s’anava atansant, la marxa s’alentia, però valia la pena perquè aquells vilatans que, quasi ni la coneixien, li mostraven afecte. Els seus fills l’imitaven: amb una mà enguantada, aguantaven les regnes del cavall i, amb l’altra, saludaven constantment. La rialla d’amabilitat no la van desdibuixar en tot el camí. Maria els havia ensenyat bons modals. Ella sí que protegia els seus fills! Els protegia de la mala influència del seu pare i els instruïa personalment, amb l’exemple.
En arribar a les muralles de la ciutat de Solsona, el paborde, a petició de Maria, l’estava esperant. No li va donar temps a reaccionar que ella ja havia baixat del cavall i, reverentment, es prostrava als seus peus besant-li l’anell. Aquest gest va ser molt ben interpretat: Maria, com a Senyora de Solsona, no volia cap conflicte. Ella volia pau i tranquil·litat per als seus homes i els del Monestir. Ella volia que el paborde tingués molt clara aquesta idea i, per acabar-ho de demostrar, va fer que els seus fills, futurs vescomtes de Cardona, també s’agenollessin davant seu. A ells, els volia fer entendre que la bona harmonia sempre era millor que les baralles.
Acabats els besamans, va avisar un dels criats del seguici que portava un cofre de fusta i, amb un gest, li va fer obrir. Maria en va treure dues escarselles petites i una de gran. Les dues petites eren per als seus fills, que es van anar apropant als nens més pobres que s’havien congregat i, tal com els ho havia explicat la seva mare, van anar repartint totes les monedes que hi tenien. La tercera, la més gran, la va lliurar ella mateixa al paborde. Maria volia col·laborar, amb el seu patrimoni personal en la resolució del conflicte de les muralles. El paborde va quedar encantat amb el gest de la vescomtessa cardonina que arribava a Solsona com a Senyora. Aquell home que tenia tantes necessitats per als seus feligresos va preveure bons auguris per a la seva comunitat.
Després de guardar les bosses buides, es va congregar una processó fins a l’església de Santa Maria. La vescomtessa volia començar la seva estada resant a la Mare de Déu del Claustre de Solsona, amb tots els seus feligresos i súbdits, per demanar prosperitat i pau durant el seu mandat. S’hi va anar afegint tanta gent que l’església va quedar a vessar.
El paborde, volent fer gala de la seva informació i coneixements, va concloure els resos dedicant una oració a la mare de la novella Senyora de Solsona que acudia a ells per ajudar-los. Maria es va agenollar novament, en senyal d’agraïment, i molta gent va imitar el seu gest.
La comitiva va tornar cap al portal del pont i va seguir camí cap al castell. La pujada va ser molt més fàcil que l’última vegada que hi havíem anat. Ramon Folc l’havia fet arranjar degudament i ja estava enllosat.
L’endemà al matí, només de veure-li la cara a Maria, em vaig adonar que tornava a ser aquella dona de tanta empenta, com quan el seu marit l’havia deixada al càrrec del vescomtat de Cardona. I vaig témer el pitjor. Em tornaria a sentir molt sola, desemparada, poc estimada. I a Solsona no tenia ni el petit hospital!
Maria, com que el vescomte no li acabava de pagar el deute del seu dot, tenia una economia precària i semblava més interessada per la ciutat que per les pobres dones. A les que venien demanant ajuda, amb els quatre estris que jo tenia, els feia el que podia. A d’altres, Maria els deixava un carro i les enviava als monjos de Cardona.
Les hores es van començar a fer molt llargues; ja no tenia ganes ni d’estudiar ni d’aprendre. Em passava el dia esperant-la i, al capvespre, ella estava rendida. No estava per a mi. Les nostres trobades em sabien a no res, pensant que, tot just arribar, hauria de tornar a marxar.
Passaven els dies i ella seguia pendent de les obres, del seu nou càrrec i dels seus fills. Quasi ni temps teníem per compartir. I jo em desesperava. La volia acompanyar allà on anés i aprendre el que fos de lleis, ordinacions, plets... però tampoc no m’ho va demanar. I tant desesperada estava, que el meu cos va començar a ressentir-se’n. Jo ja sabia l’origen dels meus mals. Era el secret que tants d’anys portava amagant, dissimulant i suportant. I moltes vegades, m’havia estranyat que Maria no ho hagués intuït. Tanta era la seva absoluta confiança en mi? Quasi se’m feia difícil de creure.
Mai no m’havia passat pel cap de revelar-li. Però, en aquella nova situació, confessar el meu secret, allò que em feia sentir culpable, potser podria ser una solució. I no en tenia altra perquè estava emmalaltint. Abans de prendre cap decisió, ho vaig intentar tot: seguir-la sense compartir amb ella el seu quefer, allunyar-me’n per veure si millorava... Ella no reaccionava i no s’adonava de la meva desesperació. No notava la meva presència ni li dolia la meva absència. Vaig prendre tots els remeis que sabia per apaivagar el meu neguit. I res em va servir. Cada dia estava més afeblida físicament i els ànims em traïen fàcilment. Finalment, tal era el meu estat, que Maria se’n va adonar i es va espantar. Volia saber què em passava però jo no li podia dir. Les malalties de l’esperit eren considerades càstigs de pecats comesos. I el pitjor dels pecats era el del sexe.
Veient que la vida em fugia, dia a dia, Maria em va pressionar per aconseguir saber quina era la meva aflicció.
Jo no li podia confessar les meves penes perquè llavors, n’estava segura, m’odiaria. Es penediria de ser la meva amiga. La meva veritat podia arribar a ser meravellosa, però segur que era molt perillosa.
Ella no m’entenia ni amb les insinuacions més arriscades. La seva mirada només reflectia amistat. La millor de les amistats, però li faltava aquell desig físic que a mi m’havia corsecat des que me l’havia robat el seu marit Felip. A ell, l’estimava més. L’estimava com a mi em semblava que jo l’estimava.
Tant espantada estava, que va fer avisar el metge.
I llavors em vaig decidir. Cap metge em podria curar. El millor per a mi, era morir. I si havia de morir, al menys, em procuraria una mort que em complagués per tot l’amor sofert en silenci. Per totes les besades tan sols somiades. Per la intimitat amorosa arravassada per dos marits.
Li faria mal a ella i no ho volia, però jo, tot i les carícies dissimulades i robades també havia sofert dolorosament.
Quan la febre va començar el meu comte enrere, quan el metge ja no podia fer res per mi que jo no sabés, vaig preparar el meu traspàs.
Maria no es movia del meu costat. Em donava la mà, m’acaronava, em besava el front... Vaig fruir de totes les seves tendreses amb gran torbament, fins al punt de penedir-me de la meva decisió. Però ja no em podia fer enrere. El meu estat era terriblement crític.
El metge àrab, Said ibn Yhaya provinent de Lleida i especialista en malalties de l’ànima em va diagnosticar una alteració profunda de les emocions que no tenia cura si jo no hi posava la meva voluntat.
Maria es va desesperar. Ella no podia entendre que ningú es pogués morir de sentiment. Ella pensava que havia sofert moltíssim i no s’estava morint. Llavors va comprendre que la meva aflicció havia de ser molt més gran que totes les seves penalitats, tant gran com per robar-me la vida.
Li vaig demanar que em portés una infusió de til·la, taronger i camamilla per relaxar-me. Llavors vaig treure de sota el coixí una ampolleta que contenia un preparat que feia desmaiar. El vaig vessar sobre el mocador que tenia a la mà i, quan Maria va tornar, li vaig demanar que s’estirés al llit, al meu costat per acompanyar-me en els últims moments. Quan la vaig tenir ben a prop, li vaig posar el mocador sota el nas i va quedar com adormida.
Abans de morir, volia tenir el seu cos, encara que fos manllevat, i per poca estona, per al gaudi dels meus sentits.
Però, com reaccionaria ella?

 
        Donya Flor de Pontiac l’amistançada del vescomte de Cardona

Sí, al final vaig guanyar jo, l’amistançada, l’amant, o “la donya”, com em deien per burlar-se de mi. Vaig pressionar tant el meu amant, que finalment, li va haver de donar permís i deixar-la marxar.
Li tenia molta enveja jo, a Domna Maria! Ella sabia comportar-se i tenia la seva dignitat, la seva cultura, i sobretot, no bevia. Jo, per culpa d’haver begut més del compte, una mala nit que el desig em va trair, vaig lliurar-me als braços del vescomte de Cardona i, encantat amb la meva experiència de les arts amatòries, no va tenir altra pensada sinó a raptar-me.
Va ser una ofensa tan gran per al meu pare — ja que no em podia tornar a casar amb ningú—, que em va donar per perduda i no va voler saber mai més res de mi.
I no vaig ser mai, res més que una amistançada que no parava d’engendrar fills i sempre tenia una panxa esgarrifosa.
Però el dia que va marxar Domna Maria, va ser per a mi, un dels millors de la meva desastrada vida. Semblava que jo tenia més drets de vescomtessa que ella. Perquè ella els defugia. No els volia. I com els hauria aprofitat jo, ni que hagués estat de males maneres, per col·locar tots els meus fills!
Jo no podia entendre perquè aquella dona marxava cap a l’inhòspit castell de Solsona. Allà sí que no hi haurien balls, ni festes. Què hi volia anar a fer? No em cabia al cap!
Ella no el volia, el vescomte. Ell tampoc la volia. Però jo el necessitava i estic segura que vaig guanyar jo perquè em vaig afanyar en perfeccionar aquelles habilitats amatòries que el meu marit mort m’havia ensenyat.
Jo no em podia arriscar a perdre-ho tot. No tenia cap dot i si no aconseguia beneficis per als meus fills, la meva vellesa podria arribar a ser terrible.
Quan Maria li va donar l’hereu a Ramon Folc, jo em vaig convertir en col·leccionista de plomes. Havia d’aconseguir com fos, que ell no em deixés. Plomes de totes mides, colors i tactes. Ell també me’n regalava. Li agradava molt tot el que li feia amb cada una d’elles. Les perfumava i, molt suaument, per les puntes més fines, les passejava per la pell del seu cos. No parava mai d’estremir-se. Sabia bellugar-les i ho aprofitava. D’una en una, de dues en dues. Fins i tot, tres alhora! I després fèiem l’amor; tantes vegades com ell podia o volia.
Tot i els esforços, la meva situació no millorava. Ramon Folc deixava molta llibertat als meus fills, no els imposava mai cap càstig, però tampoc els donava res.
Ella va tenir una triomfal arribada a Solsona i va fer avançar molt les obres del castell. Però tampoc va tenir sort. Al cap de pocs mesos se li va morir la seva amiga estimada; aquella que mai ningú no havia entès si era una amiga o una amant dissimulada. I va mig perdre la raó. Ni els seus fills aconseguien consolar-la.
Els rumors que van córrer no podien ser veritat. A ella, ningú no li volia mal i la donzella que els va explicar, espantada, es va fer enrere i, ni interrogada amb certa violència pel vescomte, ho va repetir.
Havia dit que, en entrar a l’habitació de Tròtula, les havia despullades i abraçades. Però que Tròtula era morta i tenia a la mà una ampolleta. El metge que va dictaminar la seva mort va assegurar que s’havia enverinat. No es podia acusar Maria, que estava força trastocada per la desgràcia, perquè no coneixia ni els productes de la recepta que Tròtula s’havia administrat.
Tan trastocada va quedar Maria que ni va fer enterrar la seva amiga dins del castell i la va fer portar a una jueria. No li va encomanar cap missa ni se la va veure resar per ella.
Maria es va tancar a les seves cambres; pràcticament ni menjava ni dormia i només deixava entrar els seus fills. Va passar així alguns mesos.
Els esdeveniments la van fer reaccionar a la força. Ramon Folc va fer cridar el notari de Castellfolit, Guillem Ferran, i va dictar testament. Va llegar a l’església de Sant Vicenç de Cardona, dos mil sous per a obres i ornaments; també es va recordar de l’altar de Santa Maria de Montserrat en favor de la seva ànima i la dels seus pares. I va instituir una deixa per a Sant Pere de Casserres. El seu hereu universal va ser, sens dubte, Ramon fill de Maria que, si moria sense successió havia de traspassar-ho tot al seu germà Hug de Cardona, també fill de Maria.
Però a mi, ni un sou! Una amant, no deixa mai de ser amant. I uns fills bastards, sempre són il·legítims. Ni ens va mencionar, com si no existíssim.
Amb tot, la importantíssima, digníssima i cultíssima vescomtessa Domna Maria tampoc hi va ser anomenada i tampoc va rebre res, tot i ser la mare dels hereus legítims. I no sols no li va deixar res, sinó que ni tan sols va deixar escrites les disposicions necessàries perquè se li pagués el deute del dot.
Domna Maria va enviar, immediatament, un missatger exigint el pagament de tot allò que se li devia. Va ser inútil perquè Ramon Folc no li va donar res.
Aquest testament va tenir conseqüències molt funestes perquè els meus fills, cansats de tants d’anys d’esperar alguna recompensa, en sentir-se tan menyspreats van començar a enfilar tal munt de barbaritats que encara es van crear més mala fama. Com que a mi no em tenien per res —més aviat em detestaven per haver-los engendrat bastards—, no vaig poder fer res per deturar-los. I el que el seu pare els havia negat, s’ho van voler prendre per la força i de males maneres.
Al Monestir de Solsona s’acabava de desencadenar un plet per substituir el paborde, Berenguer de Vilabernat i Solà. Dos dels meus fills, Pere i Guillem, que tenien molta ràbia a Domna Maria, van envair el Monestir amb gent armada. Domna Maria havia volgut iniciar una època de pau i els meus fills van intentar impedir-ho per desacreditar-la...

Homes que haurien de ser muts

No els hi vull cap mal, als homes en general. N’hi ha d’encantadors, treballadors, bons pares, resolutius... Però n’hi ha, com de dones, que són totalment tòxics. Posem per cas unes ciutadanes, el nom de les quals no vull ni recordar, que són molt verinoses i vomiten indignitat, vergonya...

Però el «senyor?» Ortega Smith, tot i els qualificatius que acabo d’emprar, augmentats amb ignomínia, infàmia... al quadrat, encara les supera.

Aquest personatge sí que hauria de ser mut. No en un sentit físic. Que si els que té a la vora, l’aguanten, doncs ja s’ho faran. Vull dir que hauria de ser mut als mitjans de comunicació. Qui té el valor de donar-li veu? Algú tan menyspreable com ell. O un senat que també és digne de menyspreu si no l’expulsa per dir les barbaritats que és capaç d’expressar sense que se li gangreni la pell o li caigui el cabell a flocs. Encara que potser, i vull concedir-li el benefici del dubte, el que diu, no ho sent... però vés a saber!

Sabeu qui eren Les tretze Roses? Aquest nom col·lectiu es va donar a un grups de tretze noies (de les Joventuts Socialistes Unificades), afusellades pel règim franquista, l’agost de 1939, poc després d’haver-se acabat la Guerra Civil espanyola. Tenien entre divuit i vint-i-nou anys! Nou d’elles eren menors d’edat perquè llavors, la majoria, era als vint-i-tres.

Qui va fer-les matar espero que dormís malament la resta de la seva vida. No havien comés cap delicte. Només pertanyien a les llistes que infiltrats van robar a les Joventuts Socialistes.

Ara, el factòtum del règim que els ho va permetre, encara té el seu enterrament faraònic intacte i amb pelegrins. Quin país més podrit!

I aquest país o govern que permet enterrament faraònics a dictadors amb moltes morts a les espatlles, és el que ara mateix està permetent al ignominiós Ortega Smith dir les barbaritats que el retraten així: un bàrbar.

Vol provocar i té un públic tan menut intel·lectualment que li permet dir que Les Tretze Roses: "eran mujeres que torturaban, mataban y violaban vilmente".

Potser és que no té les competències bàsiques en matèria de comprensió o es val saltar les classes d’història...

Amb tot, a TVE se li permet expressar-se tant com vol i dient les bestieses que li venen de gust, siguin mentides o falsedats. Com que TVE ho admet, ell escup.

A aquest individuo no sols se li va permetre personar-se (a canvi de vés a saber què, però tot se sabrà...) contra els presoners polítics del Procès Català, sinó que campa lliurement pel senat i és una vergonya col·lectiva.

I és que, individus així, siguin homes o dones, no haurien de tenir cap projecció pública. Haurien de ser com muts.

Per què no s’ha fet cas de les dones?

Ens agrada el món que tenim? Segurament, ben poc. Com hauria pogut ser si no s’hagués privat a les dones dels seus mèrits?

Qui va voler arraconar-les, per exemple, des de la matemàtica i astrònoma Hipàtia d’Alexandria? El qui, el sabem: els homes. Però i el per què? Qualsevol resposta serà horrible. Els feien ombra? Els tenien enveja? No volien que els passessin la mà per la cara? No volien que els prenguessin els seus protagonismes? Se sentien inferiors? Potser una mica de tot.

Qui pot, ara per ara, intentar fer una mica de justícia a tants segles d’injustícia? Les dones, encara que poc i de manera insuficient, ho hem anat intentant. No ho aconseguim del tot, tot i els esforços.

Cal que els successors dels homes que van executar tanta injustícia, s’esforcin per fer justícia.

Així que, ja s’hi poden anar posant de manera enèrgica, decidida i valenta. Ens ho mereixem. I ells, per sentir-se correctes, s’ho deuen.

Resulta que a hores d’ara, els llibres de l’ESO, encara tenen moltes mancances quant a feminisme. I no és en els llibres on els nostres estudiants es formen i aprenen? Per què els hem de donar una instrucció esbiaixada i masclista?

Resulta que només un 7% dels referents científics, polítics o culturals que surten en els llibres de text de Ciències Socials d'ESO són dones. A més, algunes de les que surten no ho fan per mèrits propis, sinó per la seva relació familiar o sentimental amb un home: com a dones, posem per cas Violant d’Hongria o Clementina Arderiu; com a mares, posem el cas de Maria de Montpeller o Elionor d’Aquitània; com a amants, posem a Aurembiaix d’Urgell... i així una llarga llista.

En canvi, el 93% dels referents són homes. Aquestes dades han sorgit de dos estudis de la Universitat de València (Anàlisi de l’absència de dones als manuals de la ESO: una genealogia del coneixement ocultada) i de l'Institut Català Internacional per la Pau.

En un llibre d’Història de 3^r hi surten 232 homes i 16 dones. Quin menyspreu! Delictiu.

Si tenim en compte les matèries, com ciències i tecnologies, aquest 7% baixa a un 5%.

Per acabar d’agreujar-ho, cal posar en evidència que hi falten veus contemporànies d'economia amb visió de gènere, com l'economista neozelandesa Marilyn Joy Waring, o veus crítiques com la física índia Vandana Shiva, o veus alternatives a la globalització com Susan George, Naomi Klein o Saskia Sassen.

Segons Ana López-Navajas, investigadora de la Universitat de València, hem de recuperar les dones expressament oblidades, «perquè sinó tenim sempre una història i una cultura amputada». I els alumnes assimilen que «els homes són els que ho han fet tot. I elles no han fet gairebé res».

I és que si el mal fer dels homes, ha deixat les dones sense els mèrits aconseguits i els ha impedit que n’aconseguissin més, ara cal que s’esforcin per restituir tot el mal que han fet.

La vescomtessa dissortada (28)

Maria va fer veure que hi accedia, gustosament, tot intentant negociar que li deixés prendre part de les restauracions que tenia previstes. Així potser, una petita nota, encara que molt breu, constaria en algun document, explicant que ells havien fet com la besàvia Agnès i el seu marit, arranjant el castell.
Aquestes paraules van esperonar, com Maria havia suposat, el vescomte. Va buscar ràpidament l’ajuda de mestres d’obres i artesans de la pedra per poder millorar les actuacions dels seus avantpassats. Però, el mèrit només el volia per a ell sol. Les indicacions de Maria no les volia deixar constar enlloc!
Arribada la primavera de 1309, el vescomte va establir unes noves ordinacions pel que feia a l’ús del vi i la verema. Ningú no podia entrar vi a la vila de Cardona i el seu termenat, des del dia de Sant Miquel, al setembre, fins a la Mare de Déu d’agost. Ni per vendre ni per comprar. Lògicament, quedava exempt d’aquesta prohibició el vi de la collita de les terres de Cardona i terme, amb el fi de protegir-les. Passada la festa del quinze d’agost, es permetria l’entrada de vi vell a tothom que ho volgués, però amb l’obligació de vendre’l dos diners més barat, per quartà, del preu superior que durant aquell any s’hagués venut a la vila.
A Maria li va agradar aquesta nova disposició i se’n va alegrar pels seus vilatans. Ella, mentre esperava, tenia cura dels seus fills i no volia que, com altres nobles, haguessin de marxar a fer la instrucció militar amb un altre noble senyor. També va haver de sol·licitar el permís del seu marit per contractar bons instructors. El vescomte l’hi va atorgar. Els seus fills havien de ser els seus successors i amb Maria s’havia adonat de com n’era d’important la instrucció.
Ella va voler ensenyar-los personalment a llegir i escriure, i a resar. Però necessitava ajuda per altres rames del saber. Ramonet ja sabia les oracions més bàsiques i Hug, tot just començava a parlar. Ella, tant els llegia poemes com oracions.
Quan li sobrava temps, Maria, sempre l’aprofitava per estudiar l’organització i lleis que regien a la ciutat de Solsona.
El Senyoriu de Solsona era força més complicat perquè estava compartit: d’una banda hi havia la família establerta al castell i de l’altra, hi havia el paborde del monestir de Santa Maria. Cada senyor era propietari en règim alodial de terres i cases, tant dels voltants de la vila com del nucli urbà. I exercien la seva jurisdicció d’acord amb contractes establerts sobre els seus vassalls. Cap dels dos, exclusivament, es podia anomenar Senyor de Solsona.
A partir de la conquesta de Lleida i Tortosa als sarraïns, l’any 1149, les relacions de dependència interpersonal del sistema feudal havien començat a canviar. Els senyors feudals es van veure obligats a dialogar amb els prohoms de les ciutats i les viles; per tant, encara que incipient, els vassalls i el poble ja podien tenir una rudimentària intervenció en els assumptes de la comunitat. A Solsona, cada jurisdicció tenia els seus propis batlles, cònsols, consellers, agutzils i presons.
Aquesta estructura política i social hagués pogut ser la causa de molts conflictes. Però mentre van ser senyors del castell els Miró, els Ecard i els Torroja no hi va haver mai cap problema. El domini que sobre Solsona havien exercit els comtes d’Urgell havia estat sempre molt beneficiós. Quan els daus de l’escut del comte d’Urgell van ser substituïts pels cards dels Cardona, pel casament d’Agnès de Torroja amb Ramon Folc IV, el 1217, Solsona va perdre la projecció que tenia arreu de Catalunya, en imposar-se l’hegemonia del casal de Cardona. Amb tot, durant els vint-i-sis anys que Ramon Folc IV va tenir el Senyoriu de Solsona no es va produir cap situació conflictiva. Agnès havia heretat dels seus avantpassats la profunda devoció que aquests sentien per Santa Maria de Solsona.
El primer en pertorbar la pau havia estat Ramon Folc V, fill d’Agnès, que va topar amb l’aferrissada oposició del poble i va obligar els seus vassalls a discutir les seves pretensions davant d’uns jutges arbitrals.
Mentre va ser paborde del Monestir, Ponç de Vilaró, el prestigi de la seva personalitat i la seva hàbil i eficaç diplomàcia va imposar-se sobre el vescomte. Però en ser substituït per Berenguer de Vilaró, van començar els conflictes.
Berenguer de Vilaró i Ramon Folc VI havien acordat la construcció d’unes noves muralles que havien de circuir tota la vila.
En començar l’obra, el vescomte va fer girar la muralla de dret cap al portal de la plaça de l’església, sense seguir la trajectòria de les primeres muralles, deixant un munt de cases fora de la defensa que aquestes suposaven. Monestir i habitants de les cases desprotegides van protestar enèrgicament. El vescomte va fer callar uns i altres valent-se de la força armada i amb terrible violència. Els canonges del Monestir es van veure obligats a escapar-se i a refugiar-se al castell de Gerb i al d’Olius. El vescomte es va mantenir ferm en la seva arbitrària decisió, tan perjudicial per al Monestir. Va fer derrocar la muralla antiga de la zona abandonada i algunes de les seves cases per aprofitar-ne la pedra per a la nova obra.
El paborde va demanar ajuda al bisbe d’Urgell que va intentar solucionar el conflicte. Però el vescomte no va voler ni escoltar-lo. L’assumpte va passar a mans del rei Jaume II que va obligar tant al vescomte com al paborde a acceptar, a l’avançada, la seva sentència. Aquesta no va arribar fins el desembre de 1310. El vescomte havia d’absoldre de l’homenatge que havia obligat a prestar als homes del Monestir; i el paborde havia de vendre al vescomte, pel preu de trenta mil sous barcelonesos de tern, tot el que el Monestir tenia als termes del castell de Lladurs i de Llobera, als masos de Viladot, Colomers i Torredeflot. Amb tot, el delme el seguiria cobrant el Monestir. El vescomte també va quedar obligat a reparar els danys que havia ocasionat en la notaria i el forn de l’església amb la seva violència. Tot havia de quedar igual com estava abans de la baralla.
Vescomte i paborde van jurar observar la sentència i la van signar davant dels jutges compromissaris. El Monestir va guanyar la causa i va rebre la raó; però el vescomte, terriblement enfurismat, no va fer cap reparació. Aleshores, el paborde i els canonges, desenganyats, van desistir de continuar barallant-s’hi, perquè ja tenien per evident que no admetria cap altra raó que la de les armes.
Maria va sentir molta vergonya per aquesta actitud del seu marit. Decebuda, va decidir no ajudar-lo en cap més dels assumptes que li sorgien a Cardona. I alhora, va apressar-se per separar-se’n i anar-se’n cap a Solsona. Però el vescomte encara no estava disposat a deixar-la marxar. I menys, després de l’enrenou! En aquesta situació tothom pensaria que ella l’abandonava, i ell volia que semblés que la deixava marxar perquè no el sabia aguantar.
En aquestes circumstàncies, la família va rebre una invitació reial per assistir al casament d’Isabel, filla de Jaume II d’Aragó, amb Frederic, duc d’Àustria.
A Maria, els casaments reials no li importaven el més mínim. I va fer un tracte amb el seu marit. Es va comprometre a fer de bona esposa, si a la tornada, podia marxar amb els seus fills cap a Solsona.
Sense que ningú no tingués massa fe en les paraules de Ramon Folc, van emprendre la marxa. Maria volia esperar la seva sort i ja no li venia d’una prova més a superar.
Les festes van ser fastuoses i van durar més d’una setmana. Ella va assistir a tots els actes que el protocol li exigia, —cosa que el seu marit no va fer—, i en cap moment va voler semblar una vescomtessa ostentosa. No es va fer confeccionar cap vestit nou, es va emportar els millors que tenia i les joies que el seu marit li havia regalat per por que, si no les lluïa, se li empipés de valent. El que més li va agradar de la celebració va ser conèixer les germanes del seu marit: Brunissenda de Cervelló i Sibil·la, vescomtessa d’Àger i de Castellbó. Els volia demostrar, ja que no havien volgut conèixer-la, que ella era una dama culta i refinada. I s’hi va esmerçar, no pas per venjança, sinó per dignitat. No li agradava gens que no la tinguessin en compte per a res. Mai no havien acceptat cap de les seves invitacions per passar alguns dies al castell de Cardona. Sempre li havia sabut greu.
En tornar de les celebracions, Maria va trobar al seu escriptori, les còpies de les composicions que Cerverí de Girona havia dedicat a Sibil·la, la seva sogra, mentre estava al seu servei. Feia anys que les hi havia promès i, finalment les hi havia enviat.
Va llegir les poesies amb interès i no va trobar, fins al final, la dedicatòria a la vescomtessa Sibil·la:
Sobrepretz serveixo, i per aquella dels cards voldria
Tant d’honor com jo desitjaria.
Si enllaçant mots trobar és joglaria
Jo i el rei: som joglars del mateix tipus.
Ramon Folc, que feia temps també tenia la seva dèria, amb ànims de retenir la seva muller a Cardona va posar en marxa el millor projecte del seu vescomtat. Maria, que no estava acostumada a veure’l capaç de fets raonables, primer, va preguntar amb discreció, per si no eren veritat els rumors que corrien. I sí, Ramon Folc estava intentant ajuntar tot el Senyoriu i la gent ja començava a referir-se a ell com al Prohom Vinculador. Algú l’havia aconsellat favorablement! I ell ho havia entès i ho havia sabut aprofitar. La seva determinació va ser brillant.
El dia quatre de desembre de 1314, Ramon Folc, amb la presència del seu notari Guillem Ferrer, va signar un document pel que incorporava a Cardona tots els castells, feus i drets, instituint que, en l’esdevenidor, no es pogués vendre, donar ni permutar cap cosa. I va disposar que ningú no pogués prendre possessió dels seus dominis sense haver jurat —davant l’altar de Sant Vicenç—, conservar inviolable aquesta ordre. De no fer-ho, quedaria ipso facto privat de la seva herència.
Maria va quedar gratament satisfeta i va lloar Ramon Folc per deixar vinculats tots els seus territoris. Per aquest motiu, molts dels nobles catalans del moment, el van començar a considerar el fundador del vescomtat de Cardona.
Amb el prestigi de l’actuació que el dignificava, Ramon Folc va intentar esmunyir-se altra volta a la cambra de Maria.
Em vaig espantar, però ella li va dir que se’n tornès a jugar amb Donya Flor, que tot el castell n’anava ple d’alguna que n’hi feia. I tot eren burles!
Ramon Folc va tornar a enrabiar-se i li va prohibir terminantment tornar a parlar de marxar cap a Solsona. I encara es va haver d’esperar uns quants anys més. Mentre ens passava aquest temps, a part de totes les activitats que tenia endegades, Maria va encarregar una còpia de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, de l’escultor Gilabert i la va instal·lar a la seva cambra. La majoria de les nits, els nens, ella i jo —perquè estigués contenta—, resàvem junts una estona abans d’anar-nos-en a dormir.
També seguia mantenint i recolzant el meu petit hospital, perquè ella, em deia sempre que era meu. Amb els diners del seu dot, s’anaven socorrent totes les dones necessitades que hi acudien. Les tristes històries que allí ens arribaven, a ella, l’afligien molt.
Un dia va quedar molt trasbalsada per l’arribada d’una pobra que portava un nen mort dins del ventre. Jo li vaig fer expulsar donant-li un beuratge blau, fet de flors d’hisop, per les seves virtuts expectorants. La dona va marxar tota condolida, però tranquil·la per haver salvat la seva vida. Així, podria tenir cura dels seus altres fills sense haver de mantenir una boca més.
Aquestes històries, ella també les aprofitava per instruir els seus fills, per fer-los entendre el valor de la comprensió i generositat.
La dona no va haver de pagar res. Maria sufragava les despeses de totes les pobres de solemnitat. Però les riques, les que venien per algun mal pas, o per alguna malaltia, sí que pagaven.
La dona pobra, la de la criatura morta, en agraïment, va tornar al cap de pocs dies i em va regalar un preciós ram de flors silvestres que ella mateixa i la seva canalla, havien recollit per a mi.
Jo les vaig regalar a Maria i vaig passar una deliciosa estona escampant-les pels seus cabells que van quedar ben perfumats.
En arribar el juliol de 1319, un missatger ens va portar la notícia de la mort de Sibil·la d’Empúries, mare del seu espòs.
L’antiga vescomtessa havia ordenat que se la sebollís al cementiri de Sant Vicenç. Però, els seus fills van desacatar l’ordre pensant que li farien millors honors enterrant-la dins de l’església, davant de l’altar de Santa Caterina, ja que ella n’havia fet pintar la seva capella.
La mort de la vescomtessa retirada, va donar una mica d’ales a Maria. Mai no havia volgut utilitzar el títol, que per raó de casament li pertocava, per deferència a la seva sogra quan encara era viva. Ara, l’única vescomtessa viva era ella.