Woke, la paraula de moda... de qui?

No fa gaires dies, un comentarista no identificat em va titllar de «sexista» i «antiquada» per una Simoneta que, justament reclamava els mateixos drets d’ajuda emocional per als homes. Crec que no va entendre’m... però ho va relacionar amb la ideologia «wok», (sense e), en va dir ell, un home.

Perquè un wok és tipus de paella...

Però «woke» és una paraula de l’argot angloparlant que ve del verb «wake» que vol dir despertar-se. I que té com a sinònim la idea de ser conscient de tots aquells problemes socials o polítics que la convivència entre individus pateix. I dins del marc polític i social, s’hi emmarquen els principals problemes de la humanitat. Incloent-hi totes les desigualtats, maltractaments, menyspreus, vexacions, injustícies... de les dones. També dels homes. A més a més, se li afegeix un altre matís: el de l’empatia vers el pròxim.

Ara bé, segons el Marriam Webster (diccionari de referència estatunidenc), la paraula pot tenir dues accepcions. La segona té una càrrega negativa, és emprada per conservadors i reaccionaris per a insultar i riure’s d’idees pseudo-progressistes, a més de falses, que consideren exagerades. Hi ha qui diu que ho fan servir les dretes per criticar els progres. Tot i que ara, el jovent, als progres els diu «boomers». Quin tip en tinc de paraules angleses per explicar la meva realitat catalana!

«Boomers» són els individus nascuts a finals dels anys quaranta i principis del seixanta i que són els pares dels «millennials!, els fills nascuts del «baby boom» (més paraules angleses que emmandreixen les catalanes!). I que a Catalunya són posteriors als anys setanta.

Al Regne Unit, «woke» sol tenir una connotació negativa. Fins i tot un diari com el The Guardian, considerat esquerranós, també empra l’expressió negativa. Per tant, menysprea moltes causes i moltes polítiques bones.

Però la primera accepció del Marriam Webster és clarament positiva.

Segons Brian Cutts, professor d’anglès a Yorkshire, molta gent d’esquerres o d’idees progressistes reivindiquen la paraula amb el significat de tenir consciència del problemes existents i viure’ls amb empatia.

Estem parlant, doncs, d’una paraula amb molts matisos, de gran complexitat i de posicionament subjectiu vers ella mateixa. Amb tot, ja sabem que el ple significat de qualsevol paraula es construeix també en el seu context, depenent, evidentment, d’aquest. És a dir, el significat total de «woke» dependrà de qui ho diu (orientació política, gènere...), sobre quin tema parla ( raça, gènere...), amb quin interlocutor (esquerres, dretes...) on ho diu...

D’aquí que cantants com Billy Bragg, per intentar salvar la paraula han portat logos com «orgullós de ser woke» per aclarir, sobretot, que no és negatiu estar a favor de la gent.

I és que estar a favor dels nous grups d’ajuda mútua que comencen a funcionar amb molt bons resultats a Catalunya per intentar ajudar els homes, és clarament empàtic i del tot positiu. Feminisme conscient. Sororitat

Verònica Franco, una prostituta molt culta

Pels volts del 1560, quan Verònica tan sols tenia catorze anys, a la seva ciutat natal, Venècia, es calculava que hi havia més de tres mil prostitutes censades; d’aquestes, només unes dos-centes eren considerades «cortigiane oneste». Que eren meretrius reconegudes per la seva bellesa i distinció però també per la seva àmplia cultura; Verònica va ser a més, una reconeguda poetessa del Renaixement i una impulsora de la cultura i dels drets de les dones, al segle XVI!

Verònica, va haver de lluitar per sobreviure degut a les adversitats que, des de petita, li havien tocat de viure. La seva mare també havia estat una important cortesana que, en casar-se havia deixat l’ofici. Però el marit va morir-se-li prematurament i va tornar al seu antic ofici per poder mantenir la família que havien creat.

Tot i ser d’una gran bellesa, la mare de Verònica ―retratada per reconeguts pintors de l’època―, va adonar-se que no podria casar-la bé perquè eren de classe mitjana anada a menys. Llavors va iniciar-la en el seu mateix ofici. Abans, però, havia intentat donar-li una vida honorable casant-la amb un metge aficionat al joc i a la beguda quan, tan sols tenia setze anys. Dos anys més tard, cansada dels seus maltractaments, ja embarassada del seu primer fill, va deixar-lo i va reclamar-li la seva dot. Va ser un fet totalment inusual a la seva època. Lliure, va estudiar molt i va aprendre les formes i els usos socials de la cort veneciana. Era tan extraordinària que va tenir el privilegi de poder escollir els seus amants. Fins i tot, el 1574, Enric de Valois, en una visita a Venècia, va rebre com a regal, passar una nit amb ella. Venècia necessitava el recolzament francès i va aconseguir-lo. Però la relació de la parella fou dubtosa perquè les inclinacions sexuals d’Enric no eren gaire clares: ell solia passejar-se per París acompanyat d’efebs vestits de dona.

El mateix any va publicar la seva primera obra, Terze Rime, gràcies a l’ajuda del reconegut poeta Domenico Venieri. Aquest tenia dos nebots: Marco, que va ser l’amor de la seva vida i Maffeo que, en veure’s rebutjat, va dedicar-li uns ofensius versos: "Veronica, ver unica puttana", que van circular per tota Venècia. Però ella, el va reptar a un duel poètic, el va guanyar i es va consagrar com a poetessa.

El seu castell es va convertir en una mena d’ateneu on es reunien els artistes de l’època. On, a més dels plaers terrenals, es podia gaudir d’un elevat ambient cultural. Un d’ells va ser Michel de Montaigne a qui va regalar una obra seva: Cartes íntimes i variades, on recollia la correspondència que havia mantingut amb diferents personatges de l’època.

Poc després, un amant ressentit va denunciar-la a la Inquisició i va ser acusada de bruixa. Va salvar la vida però ho va perdre tot.

I és que les cortesanes, com escriuria ella, estaven: «condemnades a menjar en boca aliena, a dormir amb ulls aliens, a moure’s segons desitjos aliens, errant sempre en manifestos naufragis...»

Treballar com esclaves

Qui no ha vist pel·lícules de romans maltractant esclaus tot experimentant ràbia i rebuig? «Un maltractament és un comportament violent que causa un mal físic o moral». La definició del diccionari, amb la disjuntiva, no és prou acurada: qualsevol maltractament físic també té, irreparablement, un desorbitat dany moral.

«La dignitat humana és inviolable. Serà respectada i protegida. Ningú no podrà ser sotmès a tracte degradant. Tota persona té dret a la seva integritat física i psíquica» Aquest text forma part dels articles 1, 3 i 4 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Vivim en un món on els drets fonamentals, tot i estar estipulats i tipificats, són menystinguts a tort i a dret i constantment. En ple segle XXI, o no som capaços de llegir i entendre correctament allò que marca la llei ―tot i que respectar el proïsme hauria de ser un tret inherent a l’individu sense necessitar lleis―, o és que de la nostra moral ―que en principi hauria de ser superior a la de les bèsties―, no en queda sinó fang repugnant en un bassal.

No fa gaires dies, va sortir per les xarxes ―que si bé tenen molts defectes, també són susceptibles d’ajudar a corregir injustícies―, una notícia esgarrifosa: un centre de trucades de la ciutat mexicana de Naucalpan a Juárez, coneguda com NEXO IT, té la immoral amoralitat i la obscena impudícia de treure la cadira reglamentària de treballar assegut ―per poder manipular el ratolí i veure la pantalla―, als seus treballadors com a càstig per no arribar als objectius fixats.

Ja només podrien fer-ho més esgarrifós amb personal darrere, fuetejant les seves treballadores. Suposo que també hi ha treballadors, però a la foto que s’ha fet viral només s’hi veuen quatre dones, una mig asseguda a terra i amb el braç dret més estirat que si l’hi haguessin dislocat, per arribar al ratolí. I amb el cos tan incorporat com li és possible per poder veure una mica la pantalla de l’ordinador. Això o treballar dreta moltes hores.

Vistes les fotos i la denúncia que n’ha fet una extreballadora de l’empresa, seria lògic i raonable que les mateixes lleis que han de protegir els explotats, fossin capaces de fer-se complir.

El maltracte de persones com esclaus, una vegada descobert, hauria d’obligar per llei, als responsables del delicte, a fer-se conscients dels càstigs que han infligit als seus subordinats, tot fent-los-hi suportar, com a prova, la duresa d’allò que els han obligat a sofrir.

A més d’aquest greuge, les valoracions dels treballadors d’aquesta empresa són terribles: mal pagats, sense higiene, penalitzacions per tot, sense estabilitat, mal ambient laboral...

I és que qualsevol empresa té el deure de tractar els seus individus assalariats, com a persones que són, amb tota la dignitat i el respecte que es mereixen. Si no, ha de ser immediatament clausurada, multada i obligada a indemnitzar el dany irreparable que han causat. I servir d’escarment per a les que només saben corregir-se amb importants multes.

Homes que volen comprar dones

Homes que han comprat dones n’hi ha hagut sempre, n’hi ha i seguirà havent-ni mentre la situació de les dones no canvii.

Els locals d’oci nocturn són llocs ideals per a aquestes transaccions on, explica una noia, només són valorades «com un tros de carn»

A partir del cas del futbolista Dani Alves ―presumpte violador al que segurament acabarem traient-li la presumpció― , ha quedat molt més destapada tota una xarxa d’homes que comercien amb dones. I en fan col·lecció per poder guanyar molts més diners, quasi, a canvi de res. Aquestes dones corren molts riscos d’assetjaments sexuals que, en realitat, a ells, els importen ben poc.

I són molt astuts perquè ho tenen organitzat de manera que, amb prou feines deixen rastre. Si el que fan fos legal i ètic, haurien de preocupar-se per no deixar rastre?

En un article publicat al Nació Digital, quatre noies expliquen les seves experiències.

D’aquest tipus de noies, ara, se’n diu noies d’imatge. Normalment, el seu perfil ha de ser: jove, guapa, prima i alta. I són contractades per les discoteques per estar amb els clients de les sales VIP que majoritàriament són freqüentades per homes. De seleccionar-les com si fossin bestiar, se n’encarrega l’anomenat promotor: la persona que fa d'intermediari entre els locals d'oci nocturn i les noies d'imatge.

A les noies, per fer aquesta companyia i exhibir-se no se’ls paga res; només cobren en espècies: mengen i beuen gratis i poden ballar en una sala VIP. Algunes també poden portar-hi les amigues si no surten dels protocols de la imatge exigida.

Una de les noies explica que primer es va pensar que era ella la que guanyava al sistema perquè ella també hi guanyava; després va adonar-se que no.

Perquè quan hi havia festes d’esportistes d'elit, sense avisar-les prèviament, el risc d’assetjament augmentava moltíssim. Aquests individus, o no, per ser rics i famosos, tenen una clara tendència a l’abús indiscriminat. Com en el cas d’Alves. Amb tot hi ha noies que expliquen que hi ha esportistes que estan incòmodes però que accepten d’anar-hi per no perdre el contacte amb l’equip,

Un altre testimoni explica que, un dia, en arribar amb texans ella i les seves amigues, el promotor els va dir: «No sé si enteneu què vol dir ser noies d'imatge: no és anar amb texans, és anar amb un vestit que se't vegi l'ànima».

La patronal d’oci nocturn diu que no té cap constància que les discoteques catalanes contractin noies d’imatge. I treu pit de la protecció que ofereixen a les dones víctimes de violència de gènere en aquests espais.

Però les dades de l’Hospital Clínic de Barcelona desmenteixen la patronal: un 17% de les agressions sexuals es produeixen precisament, en l’oci nocturn.

I és que només l’existència d’aquesta figura: noia d’imatge, ja representa una greu vulneració dels drets de les dones. Cert que no hi estan obligades però sembla que la temptació és immensa i s’hi s’arrisquen buscant diversió. Perquè, en principi, no hauria de passar-los res.