diumenge, 28 de febrer de 2021

Cristina Seguí, dona cruel i impiadosa


En llevar-me aquest matí, i obrir el twitter per veure com bullia, se m’ha encès sense cap mena de combustible, una malícia esgarrifosa.

No segueixo, ni de bon tros devotament, Pilar Rahola. Amb tot, s’ha de reconèixer que sovint fa diana i se ni escapen pocs, de dards.

Aquest matí ha tornat a encertar-lo: «Aquest és un dels tuits més fastigosos, malvats i rastrers que he vist, i mira que n’he vist. No és pot ser més mala `persona» Així responia ella a un tuit de Cristina Seguí, referint-se a Roger Espanyol el xicot que va perdre un ull per bala de goma l’1O, i vomitava així: «Por cierto, cómo està «ojitos de Alf»? No podéis poner de portavoces a tíos tan feos»

El que més m’agrada d’escriure els meus articles és poder defensar dones i ajudar en causes feministes. Poder elogiar-ne i poder destacar-ne tot allò que sovint queda silenciat. Però davant de tanta perversitat pitjor que la de les aus que mengen carronya perquè aquesta és morta, he sentit la necessitat d’explicar quina mena de mala persona és.

Encara no m’havia acabat la torrada que ja havia obert l’ordinador. He escrit el seu nom i, oh casualitat, té Viquipèdia només en castellà. I oh casualitat és de Vox. Mai entendré què hi fa una dona a Vox. Poc senderi han de tenir totes aquelles que si apleguen per no adonar-se que es disparen, no al peu sinó directament a l’enteniment (deixant-lo en mans de qui els manipula).

El seu article comença a l’estil «castellano viejo» : Nacida el 24 de marzo de 1978, está divorciada y tiene un hijo. Això és el que en destaquen com a més important. És clar que, en seguir llegint, veig que no ha acabat cap carrera per això no poden destacar-li, i que va arribar a ser líder de Vox a València durant un temps breu. Tanmateix, després va desvincular-se’n encara va seguir defensant postulats d’aquest partit.

El que sí que hi consta és que Risto Mejide (que np està pas al meu santoral), va expulsar-la del seu programa perquè no va voler retractar-se d’haver-li dit a Bea Talegón «la Monica Lwewinsky de Puigdemont» i «gentuza"». Es pot ser més carronya que això? I a sobre persistir-hi.

A mi, em fa vergonya que hi hagi dones així! On ha pogut congriar tanta mala bava, tanta dolenteria? Ho ha fet soleta? O la vida l’ha maltractada per arribar a ser així? La personalitat també s’encarrega d’un tant per cert molt important. La Cristina Seguí és dolenta, dolentíssima.

I més, oh casualitat! Ha escrit un llibre que només amb el títol si treballés en una llibreria, l’amagaria al darrera de la lleixa: «Manual para defenderte de una feminaz, ja sé que moltes dones ( per sort), ni l’obriran.

Google també em regala una altra entrada: «El recopilatorio de bulos que retrata a Cristina Seguí». Ni ganes de llegir-los.

I és que, tot i sentir-me culpable per haver-li fet publicitat, també crec que hem de fer esforços per desemmascarar-la a ella i a totes les persones capaces de tanta maldat.



diumenge, 21 de febrer de 2021

Emmeline Punkhurst


Nascuda a Manchester el 1858, va ser una de les fundadores del moviment sufragista britànic que lluitava pel dret de les dones a votar.

Per què s’havia prohibit aquest dret a les dones? Estaven totes esguerrades de la mà dreta i no podien posar la papereta a l’urna? O els homes que els hi denegaren havien tingut por posem com la d’un porc fer quan se sent acorralat, de la vàlua femenina? Pot ser, oi?

La lluita l’havien començada les esposes dels líders abolicionistes americans. Elles van voler exigir que, a més a més de la igualtat de races, també s’havia de reconèixer la igualtat de gèneres. I la Convenció de Seneca Falls, a Nova York, el 1848, es va acabar amb una declaració a favor dels drets de les dones.

La proposta d’aquest incipient feminisme va posar en evidència certes qualitats femenines reconegudes com la temperança, la vida pietosa o l’abstenció de beure alcohol, que les feien tant o més qualificades que els homes per poder participar de la vida pública.

Elles també volien votar, tenir béns propis, accedir a estudis superiors i aconseguir la custòdia dels fills en cas de divorci (ja que només la tenien, i automàticament, els homes).

A Anglaterra, la líder fou Emmeline Punkhurst. El 1892 va fundar la Lliga en Favor dels Drets de la Dona. Ella i les seves seguidores entre les que hi havia la seva germana i les seves tres filles, protestaren enèrgicament: trencaren vidres d’aparadors i agrediren policies. Això va costar-li a l’Emmeline, força estades a la presó. També feren vagues de fam. Algunes hi moriren. L’Emmeline no perquè era de bona família i l’assistiren per salvar-la.

Ella va estar recolzada pel seu marit, l’advocat Richard Marsden Pankhurst. Ell recolzava el moviment sufragista i havia fet aprovar diverses lleis (entre 1870 i 1882) que regulaven el dret a la propietat de la dona casada. En morir-se ell, l’Emmeline no sols no va aturar la seva activitat feminista sinó que encara va endurir més el seu missatge.

Amb, tot, en començar la I Guerra Mundial,el moviment va aturar-se i varen demanar a totes les dones angleses que ajudessin en la producció industrial i fessin costat al govern contra el «perill germànic».

En acabar-se, el Parlament britànic va permetre que les dones majors de trenta anys poguessin votar.

Als Estat Units la 19a esmena de la Constitució de 1920 va estipular que no es podia denegar el vot a cap ciutadà per raó de sexe.

Espanya va ser dels primers estats a apuntar-se al sufragi femení. L’advocada Clara Campoamor que havia estat escollida diputada el 1931 en unes eleccions que permetien la presència femenina a les llistes, va aconseguir que s’aprovés el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra.

I és que totes les lluites especialment aquelles que s’esforcen per aconseguir drets inalienables, malauradament, exigeixen molts sacrificis renuncies i patiments: Emily Davison (seguidora d’Emmeline) va morir sota les potes del cavall del rei Jordi V.

divendres, 12 de febrer de 2021

La vida en parella llasta les dones



Aquest titular no pertany a cap publicació feminista. El que m’ha cridant l’atenció és que sigui de l’ABC, gens sospitós en aquest sentit. El contingut, terriblement trist.

L’Institut Canari per la Igualtat va elaborar una enquesta dirigida a la població femenina després de publicar la Guía de los autocuidados: «Mala de acostarse». L’autora és María Martín Barranco, llicenciada en Dret i consultora especialista amb enfocament de gènere. El resultat: la vida en parella repercuteix negativament en les dones. Una altra fatalitat!

Es van analitzar 1.245 respostes de dones rebudes entre el 13 d’octubre i el 15 de novembre de 2020, de deu països diferents. Del total, 1164 van respondre a totes les preguntes. I un 26% varen ser dones residents a Canàries. És a dir: un 6’5% o no sap respondre-ho tot o no vol i una quarta part és de Canàries on la situació de les dones, potser, no és la mateixa que als països nòrdics. Oi?

El percentatge més escandalós és el 92% de dones que expressa sentir-se culpable per dir que NO faran alguna cosa que, potencialment, poden fer. I més de la meitat reconeixen que quasi mai són capaces de dir aquest NO.

Algú pot explicar per què s’ha educat les dones de manera que no sàpiguen dir no a les necessitats dels altres i si sàpiguen dir-se no a elles mateixes gairebé sempre?

Segons l’estudi, que les dones no prioritzin tenir cura d’elles mateixes és el resultat d’una educació patriarcal. I trencar amb aquesta educació els genera molta culpa, molts remordiments i molt estrès. I tot plegat reforça els patrons d’una autoviolència poc identificada.

Moltes dones suporten una sobrecàrrega de dobles i triples jornades que les deixen sense temps personal per a l’oci o per al descans. Aquestes mancances no els permeten assolir els nivells de plenitud vital en les mateixes condicions i terminis, que els homes en similars circumstàncies personals, econòmiques i vitals.

L’estudi va centrar-se en alguns aspectes concrets: la falta d’atenció al propi cos i al benestar físic, l’oci, el descans, el benestar emocional i l’alimentació. Quantes dones es permeten menjar sense aixecar-se a servir els altres sense sentir-se malament? De la meva generació, ben poques.

Molts dones reconeixen que saben la teoria però els costa deixar de percebre la seva cura com una sensació d'egoisme. Sí que llasta, sí!

Una curiositat de l’estudi conclou que les dones que tenen la sensació de descuidar-se, es descuiden més del que pensaven i les que consideraven cuidar-se, es descuidaven més del que creien.

Per això, la proposta de la Guía és que prenguin consciència del seu descuit i, alhora, facilitar-los estratègies per millorar la seva cura.

I és que les dones necessiten polítiques socials, laborals, econòmiques... que les reconeguin i ajudin. En aquest sentit, ERC és l'únic partit que, si guanya, crearà una Conselleria d’Igualtat i Feminisme.



dissabte, 6 de febrer de 2021

Mrs. Amèrica


No us penseu pas que ara vagi a parlar d’un concurs de bellesa. Que va! Mrs Amèrica és el títol d’una sèrie d’HBO que posa en evidència un fals feminisme dels anys 70.

La canadenca Dahvi Waller escriptora, productora i directora de televisió n’és la seva creadora. I la sèrie ha estat un dels èxits de la temporada.

La protagonista basada en un personatge real, és una antiheroïna que, en lloc de lluitar pels drets de les dones, per aconseguir el seu èxit personal lluita amb molta mesquinesa, en contra. El seu nom és Phyllis Schlafly i va ser una política conservadora que va oposar-se radicalment a l’Equal Rights Amendment (coneguda com ERA), l’Esmena d’Igualtat de Drets, als EEUU. Va ser una proposta d’addicció a la Constitució que es va aprovar a la Cambra de Representants l’any 1971. Però es va fixar un termini de vuit anys perquè la ratifiquessin, al menys trenta-vuit estats. En principi, semblava fàcil d’aconseguir però va aparèixer la iniciativa Stop Era liderada per Phyllis Schlafly, i només varen aconseguir-se trenta-cinc estats. Encara ara, està per ratificar.

Phyllis Schlafly especialista en seguretat nacional, havia intentat triomfar en política als anys seixanta. Com que no ho havia aconseguit, tot i que no li interessava lluitar contra el feminisme ni contra l’ERA, va adonar-se que al capdavant d’aquesta iniciativa, l’Stop Era, podria reactivar la seva carrera i, sobretot, aconseguir nous contactes. Volia poder.

L’ERA volia promoure la igualtat de drets entre homes i dones, especialment, a la feina, amb qüestions relacionades amb els divorcis i amb les propietats.

Schlafly meravellosament interpretada per Cate Blanchett, encara que amb un físic massa jovencell tot i passar-li els anys i haver tingut sis fills, tergiversava els arguments de l’ERA i atacava amb contundència aferrant-se a la idea que amb l’ERA les dones haurien d’anar a la guerra i perdrien els seus privilegis com a mestresses de casa. Aquesta sola idea, amb les dones conservadores com ella, li donava molts vots. Però hi afegia que les dones que treballaven amenaçaven la família tradicional. Aquesta idea li ocasionava moltes crítiques perquè ella treballava i havia de delegar les seves responsabilitats familiars.

La seva antagonista a la sèrie és Glòria Steinem, periodista i escriptora estatunidenca, considerada una icona del feminisme i una activista pels drets de les dones, especialment durant els anys 60 i 70. Va exercir el seu dret a avortar quan encara era il·legal.

Un dels millors capítols de la sèrie és el vuitè: la celebració de la Conferència Nacional de Dones de 1977 a Houston, Texas. Va ser una mostra del poder polític i social que va tenir llavors el moviment feminista. Les defensores de l’ERA varen ser unes vint mil persones; les de la Schlafly, unes quinze mil.

I és que ni l’Schlafly ni l’Stop ERA, no varen ajudar gens a la causa feminista. Tot el contrari.