dissabte, 27 d’octubre del 2018

Maroto malo



Sabíeu que en portuguès, la paraula «maroto» vol dir dolent. I jo crec que els seus pares van encertar-la. I si no mireu el titular que el Secretari General del PP, Javier Maroto, ens va regalar no fa pas gaires dies arran de l’agressió que va patir una dona per retirar llaços grocs al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
En una entrevista a RNE, es va expressar ens aquests termes: «¿Por qué las asociaciones feministas condenan cualquier tipo de agresión a una mujer excepto si es producida en el entorno del soberanismo catalán?»
I jo em pregunto, com deia el meu tiet: què tindrà a veure el tocino (la família és lleidatana i és nota), amb la velocitat?
Si toca parlar de feminisme, ho fem. I si toca parlar d’agressions, també. Tant a dones agredides com a agressores.
L’agressor va declarar que la dona, abans que ell li plantés plantofada, li havia clavat «una puntada de peu als testicles». I que li havia explicat segons declaracions del marit d’ella, de C’s que els havia advertit que no llancessin els llaços a terra.
Bé, per més que un maroto tingui un càrrec de rellevància, com podria ser un secretariat general, si un no és rellevant, (perquè diu irrellevàncies) el càrrec deixa de ser rellevant.
Com passa també amb alguns dirigents polítics: si abans de saber la veritat, (o ja sabent-la) menteixen com bergants dient que la dona té el nas trencat i que necessita una operació, doncs... és delicte!
Però si a més a més, hi afegim que la dona, segons la informació recopilada per l’organització Endavant, l’endemà, va tornar a l’hospital per reclamar als metges que l’havien atès, que rectifiquessin l’informe mèdic (perquè pogués quadrar millor amb la versió de C’s), doncs jo crec que podríem parlar d’una prevaricació molt més rellevant. I la prevaricació és delicte. I és molt més rellevant si està en boca de dirigents polítics. Siguin masclistes o feministes. Tanmateix, si busqueu per les xarxes, aviat us adonareu que Maroto no destaca pel seu feminisme, sinó tot el contrari. Com quan va defensar a Rafael Hernández, portaveu del PP, per un comentari molt, molt masclista que va fer.
En fi, jo resumiria que tant el PP com Ciudadanos tenen per costum falsejar la realitat per adaptar-la a les seves necessitats. En tenim moltes proves en moltes noticies. Però que, a més a més, vulguin barrejar-hi el feminisme (essent bàsicament masclistes), perquè creuen que en poden treure rèdits polítics, encara els fa més irrellevants.

I és que si la «gimnasia» és «gimnasia» i no magnèsia, cal distingir perfectament entre feminisme i independentisme. Encara que potser caldria fer una estadística per saber quants masclistes poden quedar al PP més C’s i a l’independentisme. Seria interessant, oi?








dijous, 25 d’octubre del 2018

Pilar Xixons i Ribalta


Nascuda a Su de Riner, al Solsonès, el 1951. El seu pare era
l’hereu d’una família de pagès, de petits propietaris, de
tarannà conservador i força tradicionals. Ella era la gran de sis
germans. El seu pare, com a hereu i pel costum, havia d’acollir
a casa seva, a part de l’àvia, la seva mare, i un germà i una germana
que havien quedat per vestir sants. En total, eren onze
i hi havia molta feina. La Pilar, com a gran que era, i nena
—darrere seu tot eren xicots fins que, al final, va néixer una
altra nena—, havia d’ajudar la seva mare.
A Su, un poble molt petit, no hi havia escola i el rector,
mossèn Genís Pallarès, feia classes per a tota la quitxalla, a la
rectoria. Ho feia desinteressadament, però amb dues condicions.
A ell li agradava moltíssim d’anar a caçar i si la jornada
de caça es presentava en dia laborable, llavors no hi havia classe.
Tampoc n’hi havia quan ell, pel seu magisteri, havia d’acudir
a reunions o actes de caire religiós. Amb tot, els divendres
de mercat a Solsona, també solien ser dies de festa.
Quan la Pilar va començar a anar a classe amb mossèn
Genís, ja sabia llegir. Aquesta condició era imprescindible per
poder accedir a aquestes classes. A la Pilar, li’n va ensenyar
la seva àvia. No en sabia gaire, de llegir, la dona, però s’hi
esforçava molt per poder ajudar la néta i perquè tenia molta
inquietud per aprendre.
L’aprenentatge de la Pilar va ser totalment especial. Únic.
L’àvia, com podia, a la vora del foc, amb els esmolls, li dibuixava
amb cendra cada una de les lletres que ella sabia. I
les hi feia repetir fins que se les sabia de memòria. Després,
amb unes quartilles que es deien Beceroles —nom dels llibres
per aprendre les lletres o els primers rudiments d’algun art o
ciència—, els pares ja la van ajudar a llegir síl·labes i paraules.
Quan va arribar a l’escola, però, encara havia d’aprendre a
escriure.
A casa, la Pilar, per poder practicar la lectura, hi va trobar
alguna enciclopèdia, pocs llibres i alguna revista, com el
fulletó de la parròquia El pan de los pobres o Selecciones del
Reader’s Digest.
Reader’s Digest és una revista mensual dels Estats Units,
fundada el 1922 pel matrimoni Wallace. El marit havia tingut
la idea de reunir en un sol volum una mostra dels seus articles
favorits, escollits de totes les publicacions mensuals que
ell solia llegir. En feia un resum sense alterar-ne el contingut
bàsic. Va proposar el seu projecte a deu grans editors dels Estats
Units i ningú no li va acceptar. Llavors, ell i la seva dona
van enviar 5.000 cartes —entre familiars, amics, coneguts,
veïns…—, sol·licitant tres dòlars per la subscripció anual de
la revista. Dels 5.000, 1.500 van acceptar la proposta i amb
4.500 dòlars van començar la publicació de la revista al soterrani
d’una casa. La revista tenia trenta articles, un per a cada
dia del mes. Amb set anys va aconseguir 290.000 subscriptors.
I es va convertir en un dels fenòmens editorials més importants
a nivell mundial. El 1940 en va sortir la versió castellana. Els
continguts de la revista s’adaptaven a cada país, segons la seva
cultura. Actualment, tot i que ha baixat moltíssim el seu nombre
de lectors, encara té trenta-una versions i es publica en
disset llengües diferents.
Aquesta revista, a Catalunya, es rebia en moltes cases, com
a ca la Pilar.
Mossèn Genís era jove i sempre estava molt disposat a ensenyar
als seus alumnes moltes coses fora de programa. El més
rellevant per a ella va ser l’aprenentatge del català en una èpo-
ca en què estava prohibit a les escoles. Ell els feia estudiar les
taules de multiplicar i el catecisme en català. Els portava la
revista L’Infantil del Bisbat de Solsona i els ensenyava a cantar.
Ella i els seus companys s’ho passaven molt bé a les seves
classes.
L’hora del pati no era mai cap hora concreta ni tampoc no
tenia un final definit. Quan els venia la gana solien marxar a
casa a buscar el pa i xocolata típic de l’època i, algunes vegades
s’endarrerien en tornar. Llavors sí que mossèn Genís els
renyava. Però també ho havien de fer els pares perquè molts
dies, en tornar, es quedaven jugant pels boscos i havien de
sortir a buscar-los.
A la classe, hi havia la típica estufa de llenya. La portaven
els pares a la rectoria i els alumnes, el dia que se’ls acabava,
per pujar-la fins a l’aula, solien fer una cadena i es passaven els
tions de l’un a l’altre. Els més grans feien la feina i alhora s’ho
passaven bé. Les hores de classe no eren massa estrictes.
De càstigs físics no n’hi va haver mai; tan sols alguna estirada
d’orella. La Pilar, com que era molt xerraire, algunes
vegades era expulsada de la classe. Llavors, una amiga seva
també es portava malament i es feia expulsar. Quan les dues
es trobaven a fora, aprofitaven per escapolir-se cap al campanar.
Soles tenien por, però acompanyades s’hi atrevien. Aquell
campanar era força perillós i haurien pogut prendre mal. Però
jovenetes com eren, no veien tant el perill. Els xicots s’arriscaven
més perquè volien tocar la campana i, com que el pes els
vencia, un cop de campana els hauria pogut tirar pel finestral.
Nenes i xicots, tots, quan eren dalt del campanar, cridaven a la
gent que passava i es feien notar. La Pilar i la seva amiga, tot i
ser hora de classe, també es posaven en evidència fent els crits
tan forts com podien.
Si l’amiga no sortia, la Pilar es quedava amb l’orella empegada
a la porta per poder saber què deia mossèn Genís d’ella.
A l’escola, pràcticament, s’hi passava el dia. Els dies que el
mossèn tenia cacera o exercicis espirituals, ella i les seves companyes
anaven igualment a la rectoria i la germana del rector
els ensenyava a cosir.
La Pilar també va enganxar la llet del Pla Marshall. A Su,
com que tothom tenia vaques, no bevien la llet a l’escola. El
mossèn feia portar una bossa de roba a cada alumne i, el dia
que tocava, els la posava a les bosses. N’hi havia per a tot el
poble. Els que no tenien canalla aprenent, també tenien la seva
bossa i el mossèn també els l’emplenava. La canalla l’ajudava en
tot el procés de repartiment. No sols per a la llet en pols sinó
també per a la distribució de pasta de sopa.
Després, la Pilar va passar a anar a classes amb el mestre
Puig. Aquest senyor havia estat contractat particularment
per una família molt benestant, els de la Serra de Su, perquè
tenien molts fills. El tenien a dispesa, però ell els va demanar,
per ajudar-se econòmicament, si en acabar les classes dels
seus fills en podia fer per a altres alumnes que el paguessin.
No sols li ho van permetre sinó que, a més a més, van tenir
molta paciència amb tota aquella canalla. La mestressa va
donar bones mostres de tolerància perquè fins se li amagaven
al rebost o sota els armaris.
Un dia, fins i tot, es van amagar tots a la furgoneta i un fill
de la casa la va engegar. No va passar res perquè estava parada
dins del garatge. Però podia, ben fàcilment, haver estat a fora
i la trapelleria s’hauria pogut complicar força.
D’aquella època, potser el pitjor, per a la Pilar, va ser el
fred. Ella només podia portar mitjons llargs de llana i les cuixes
se li gelaven. A més, en aquells temps no hi havia roba com
la d’ara, que no deixa passar ni el vent ni el fred. Ella tenia
jerseis de llana gruixuda, però el vent s’hi escolava pels forats.
Als onze anys la van enviar a les Monges Carmelites de
Moià. Els de casa seva, especialment la mare, volien que li
ensenyessin bones maneres —«modales», deien—, és a dir, urbanitat,
a cosir i una mica de lletra. Però la lletra quedava en
últim terme, era com una decoració més. El que més els importava
era que se’ls fes una senyoreta amb bones maneres, una
mica més refinada del que la tenien. El mossèn els havia dit
que era molt llesta i que l’havien de fer estudiar. I es van moure
i van trobar aquestes monges que concedien unes beques a les
noies que les podien aprofitar. No ho tenien tot pagat, però cobraven
poc. Els ensenyaven «de lletra», a canvi de petits serveis
com parar taula o bé assecar plats, gots i coberts de les més
grans, que fregaven. A la mare, el que més greu li va saber, va
ser que no l’ensenyessin a cosir.
Com que ja tenia l’edat i els coneixements, sense fer l’ingrés,
l’hi van convalidar.
Aquí només s’hi va estar un any. Després ja la van enviar
a la Residència El Carmel, a la Bonanova de Barcelona, que
també era de Carmelites. En aquells temps, el carrer de la Residència
encara no estava ni asfaltat. Eren poques nenes, unes
quinze, i les monges eren una mica velletes, però estaven com
en família i s’ho va passar molt bé. Fins i tot, hi havia un galliner.
S’hi va estar fins a sisè de batxillerat.
Per fer el PREU, va resultar que una família de Barcelona,
que pujava a estiuejar a Su necessitava una noia per tenir cura
dels seus tres fills a la tarda. Li van oferir la feina a la Pilar, a
canvi d’habitació i menjar i una mica de diners. S’hi va instal·
lar i va combinar els seus estudis preuniversitaris a l’Institut
Verdaguer, a la Ciutadella, amb portar els nens al parc, fer-los
fer els deures i fer-se’n responsable a la tarda. La Pilar era molt
decidida i treballadora i això va propiciar que la relació amb la
senyora de la casa fos molt bona. A ella no li tocava planxar,
però si veia que la roba estava endarrerida, s’hi girava i també
la feia passar. Per aquest motiu, la mare dels nens, si sabia que
ella tenia algun examen, no sortia amb les seves amigues per
la tarda i la deixava estudiar.
Quan tornava a casa per les vacances, la seva àvia seguia
amb aquelles ganes d’aprendre i li va venir la dèria de saber
quatre paraules de francès i li demanava a la néta que li fes
aprendre les més necessàries.
Per al curs següent, la Pilar no va poder anar a fer Magisteri
a la Normal, perquè a la tarda encara tenia cura d’aquells
nens. Per aquest motiu, es va matricular a l’escola Blanquerna
de Barcelona. Perquè podia fer tot l’horari pels matins. Li
resultava més car, però podia treballar i amb la mica d’ajuda
dels pares, se’n sortia bé.
Hi va fer els dos cursos teòrics i després va passar a fer
les pràctiques a les Teresianes del padre Poveda, que estaven
instal·lades a la Meridiana. Les monges eren seglars i a l’escola
només hi havia nenes. Li va tocar una tutora molt rància que
li deixava tota la feina a ella sola.
L’any següent va passar a treballar a l’escola privada Horitzó,
prop de l’Hospitalet. Era una escola de barri que tenia
la particularitat de seguir el mètode de Célestin Freinet, el seu
ideòleg. És una pedagogia renovadora, activa, popular, oberta
i anticapitalista. El que propugna és una escola per al poble,
per a la classe treballadora. Amb uns interessos populars, amb
democràcia interna i una cultura democràtica i participativa.
Sense imposicions externes. Sense la domesticació de l’escola
capitalista i sense notes d’obediència.
En aquell projecte, l’alumne era qui decidia quan feia i com
feia les diferents matèries. Un problema dels mestres, era consensuar
amb els alumnes perquè acceptessin de fer les llengües i
les matemàtiques. Solien escollir primer les matèries de plàstica.
Com que la Pilar era jove, ho va veure com una contribució
a una labor social. Però els pagaven poquíssim dient-los que
havien tingut la sort de ser escollits per aquella missió.
Quan es va adonar que s’aprofitaven d’ella, va plegar. Com
molts d’altres mestres que també van seguir el seu mateix pro-
cés. A Horitzó, la Pilar hi va coincidir amb Àngel Colom que
després seria diputat al Parlament de Catalunya i secretari general
d’ERC. També hi va fer coneixença amb Tessa Calders,
filla de Pere Calders, a qui ella no coneixia per culpa de l’exili.
Era una noia molt senzilla i molt divertida.
Quan va marxar d’Horitzó, va voler tornar cap al Solsonès
i va trobar feina a les Monges Carmelites de Cardona. Per tenir-
ho més fàcil, se’n va anar a viure amb una cosina seva que
era molt jove però que s’havia quedat vídua i amb un nen. Les
dues s’ajudaven i van estar molt bé.
El canvi que va trobar, va ser molt gran. A les Monges només
hi havia nenes i tot era molt més formal i reglat. La disciplina
també era molt més estricta. S’hi va estar dos anys i va
fer primer i segon de primària.
Llavors va decidir de passar-se a l’escola pública i es va
apuntar a les llistes. Li va tocar d’anar d’interina a Súria. Es va
estar dos anys més a l’escola pública de Salipota. Hi va estar
molt bé i va trobar que era un bon barri. Si feia molt fred, hi
havia una bona mare que, a l’hora del pati, li portava un cafè.
Al cap de dos anys més, es va casar amb Felip Vendrell, hereu
de pagès i escriptor reconegut del Solsonès. Se’n va anar a
viure amb el seu marit, a la casa pairal de Sant Ponç.
Llavors, va demanar trasllat a Cardona, es va presentar a
les oposicions, les va treure i va guanyar la plaça de Cardona.
Quan ho va tenir tot organitzat, va començar la seva etapa de
maternitat. I va tenir una filla, la Cèlia, i un fill, l’Alguer.
A Cardona, a l’escola de la Mare de Déu del Patrocini, s’hi
va estar trenta-tres anys. Fins que es va jubilar. Majoritàriament
va fer cicle inicial, que era el que més li agradava, però
també feia els grans si li tocava. Durant aquest període, també
va passar cinc anys dins l’equip directiu i va ser secretària.
L’ambient li agradava molt i s’hi quedava a dinar. També
s’hi emportava els fills. Les famílies també li van resultar molt
agradables. Amb tants d’anys, li va donar temps de tenir els
fills dels primers alumnes. I com que el primer record és el que
queda, solia equivocar-se amb el nom dels fills i els deia el nom
dels seus pares.
A Cardona va participar en moltes activitats extraescolars.
Es va dedicar especialment a la dels Pastorets, que es feia cada
any per Nadal.
Hi havia una mare, la Cristina Morera, que cada any preparava
uns Pastorets diferents adaptats a la canalla de l’escola.
Un any, els àngels podien ser del Barça i els dimonis del
Madrid; un altre any, els àngels volien estar prims i anaven al
gimnàs. Sempre eren molt originals i agradaven molt. Aquesta
mare en sabia molt. Tant, que alguns anys, fins i tot, havia
dirigit l’Innocentada de Manresa.
Dins de l’àrea de música, la Pilar també va prendre part
en el programa pedagògic «Sons i cançons». Un any es van
presentar al Concurs de Cançons a nivell de Catalunya i van
quedar els primers de cicle inicial. Com que li agradava molt la
música sempre ajudava la seva companya de música.
També va col·laborar al Concurs de Sardanes que se celebrava
cada any al Parc de la Ciutadella de Barcelona. El concurs
s’anomenava El país a l’escola. Cada curs, en un nivell o
altre, guanyaven algun premi.
Una altra de les activitats era la preparació del Ball de Bastons
amb els vailets i vailetes de l’escola.
Un any, per Pasqua, li va tocar de substituir una companya;
era el dia de parlar de la Vella Quaresma i de retallar-la.
Aquells nens i nenes no la coneixien. I quan va tornar la seva
mestra i els va preguntar qui els ho havia ensenyat, li van dir
que la mestra era la Vella Quaresma. Deurien ser tan xics que
a ella la van veure gran i no van tardar gens a fer l’assimilació.
Raonaments infantils!
Fent llengua catalana, també li’n van passar algunes de divertides.
Un dia, els feia posar antònims i va començar per
«obert». I el més ràpid no va tardar gens a respondre-li «trebo
», molt convençut que l’encertava. Un altre, a punt de sortir
un dia que feia fred, li va dir: «espera que m’abrotx».
El Carnaval, a Cardona, també se celebrava molt i ella sempre
ajudava a preparar les disfresses. Les primeres monges
potser no li havien ensenyat a cosir, però ella n’havia après.
L’Ajuntament pagava un grup d’animació infantil i els alumnes
feien una cercavila. Quan arribaven a la plaça feien balls i
danses. Tot això ho feien el divendres al matí i tota l’escola hi
col·laborava.
Quan li va tocar de jubilar-se, a la Pilar li van preparar una
festa molt emotiva. Ella ja sospitava que li preparaven alguna
cosa, però no podia imaginar-se tot el que van arribar a
fer-li. Van començar tocant la sirena, com si fos un simulacre
d’emergències. Tothom va sortir de les classes i, llavors, cada
classe li va llegir un text dedicat a ella. Després, el Claustre de
mestres li va cantar unes corrandes, que s’havien inventat, i
que reflectien els seus gustos i costums, la seva manera de ser
i fer.
Tots els mestres que sabien tocar un instrument ho van fer.
I alguns mestres, que mai no cantaven, aquell dia, dedicat a
ella, van cantar. També li van regalar una escola en miniatura,
feta de fusta. Amb les seves taules i cadires, la pissarra i un
munt de ninotets que portaven una foto petita de les cares tant
d’ella, com d’alumnes i de mestres. A més a més, li van fer un
còmic de la Mary Poppins. Van canviar la cara a l’institutriu,
li van posar la seva, i li van adaptar a ella. Tot plegat, molt
emotiu i molt treballat. Els pares tampoc no hi van faltar i li
van regalar diferents rams de flors.
Ara, la Pilar està jubilada i sempre que pot va a fer el cafè
amb els seus companys de professió. Li agrada molt la ceràmica
i, setmanalment, va a classes. També participa de l’Aula
d’Extensió Universitària assistint a conferències i participant
de viatges i excursions. Viatjar, li encanta! A més, col·labora
amb la Junta de l’Associació de Veïns de Freixinet.

dijous, 18 d’octubre del 2018

Pere Jaray Montsonet

Va néixer a Albelda, a la comarca de la Llitera, a Osca. Era
el 10 d’agost de 1951. Als sis anys, la família, per raons
de feina del pare, es va traslladar a Almacelles. I aquell curs,
el Pere va entrar a l’Escola Apostòlica dels Pares Paüls, a Bellpuig.
Hi va estudiar intern durant tres cursos, fins als nou
anys. Encara no tenia l’edat per fer l’ingrés però, per la influència
d’uns amics del seu carrer, i amb el sermó del capellà, el va
voler fer i seguir estudiant el batxillerat. A casa no li van posar
cap objecció i van fer tot l’esforç necessari per poder pagarl’hi.
Va estudiar amb els Pares Paüls fins a segon de batxillerat.
En aquell internat estava completament prohibit moure’s
durant la missa. Un dia, durant la celebració, es va sentir un
soroll estrepitós i el Pere, sense ni adonar-se’n, es va girar cap
enrere a veure què passava. L’alumne delegat, encarregat de
vigilar els més petits, en acabar l’ofici, va dir als pares que el
Pere i d’altres s’havien girat. El càstig va ser escombrar i fregar
una escala de caragol que hi havia a l’internat, dos cops per
setmana, durant un mes.
A l’estiu del segon curs, el Pere va estar rumiant si continuava
o no amb els Pares Paüls, sense dir res a casa. Però a l’agost,
quan la mare li va començar a preparar la maleta, li va dir que
no calia que la fes, que ell no volia tornar als Pares Paüls. La
mare va voler esperar el pare per parlar-ne més seriosament
però, al vespre, quan va arribar, van decidir que continuaria
els seus estudis a l’Acadèmia Sant Antoni que hi havia al mateix
carrer on vivia la família, a Almacelles. Era l’única que
feia el batxillerat.
El Pere, amb tan sols dotze anys, va ser capaç d’entendre
que la manera de fer dels Pares Paüls no s’assemblava gens a la
seva. I la visió del món que li oferien, encara menys! Els estudis
a les escoles apostòliques com la dels Pares Paüls no eren reglats;
per aquest motiu, va haver de tornar a fer l’ingrés. Quan
van anar amb el pare a preguntar què havia de fer, li van dir
que no podria examinar-se fins a l’any següent. Però finalment
el van admetre i va poder examinar-se aquell mateix setembre.
Tanmateix ni el primer ni el segon que havia fet amb els
Pares Paüls no li van servir de res i va haver de repetir-los.
Llavors, els exàmens sempre eren lliures a l’Institut Provincial
de Lleida — des de 1978, IES Màrius Torres.
Va acabar sisè i va fer la revàlida. Després, a més de les
dificultats econòmiques, va tenir por de fer el PREU. A ell, li
agradaven moltes sortides professionals: Medicina (que s’havia
d’anar a fer a Saragossa), Enginyeria Agrònoma (que s’havia de
fer a València o a Pamplona) i Educació Física (que exigia una
prova d’accés i estudiar a Madrid). Aquesta última li agradava
especialment, però sabia que no l’admetrien per culpa d’una
prova que no aconseguia superar: s’havien de fer sis metres
d’alçada enfilant-se en una corda. I el Pere, com a molt, arribava
als quatre metres i mig.
A Lleida, podia fer Estudis Mercantils o de Magisteri. I va
escollir la segona opció. Va estudiar tres anys més a l’Escola
Normal de Lleida i va tenir el títol l’any 1972. Però l’expedient
de la promoció no s’aprovava fins al setembre. Immediatament
va demanar per començar a treballar de mestre interí. Li van
dir que s’havia d’esperar perquè hi havia molt poques places.
Llavors, el 24 de setembre, el primer dia de la Festa Major
d’Almacelles, li van telefonar de la Delegació per dir-li que
havia sortit una plaça de mestre de poble a Alfarràs. L’endemà
mateix va presentar papers i va signar el contracte per un curs.
Va ser una veritable experiència. Feia classes en un galliner de
l’alcalde habilitat com a classe. Però tenia molt bones condicions
higièniques i sanitàries; a més a més de calefacció. L’estufa
anava amb pinyola (pinyols d’oliva) i clafolla tot barrejat. El
pati era un terreny que hi havia davant, ple de clots i amb herba
—que en dues setmanes va quedar completament trepitjada.
El riu Noguera Ribagorçana els quedava a cent cinquanta
metres i ell el va utilitzar com a eina didàctica, tant per a les
matemàtiques com per a les ciències socials. Els feia tirar pedres
codines al riu i, segons els rebots que feien, multiplicaven
per tres o per quatre i dividien pels mateixos números. També
els feia mirar les plantes. Algunes vegades agafaven joncs i es
menjaven la part blanca. Tot, dins de la natura, era bo per
aprendre.
Dues setmanes després d’haver començat, va tenir el primer
ensurt seriós. Se li van presentar a la classe el director de l’escola
i l’inspector. Aquest pràcticament ni el va saludar i es va
posar a parlar amb els alumnes. Quan el director li va presentar,
tampoc no li va fer cas. Fins que li va demanar la programació.
El Pere no ho sabia, però havia de ser anual, bimensual,
quinzenal i diària. Ell va explicar que amb prou feines podia
fer la diària perquè tenia trenta-vuit alumnes i encara no se’ls
coneixia tots. Alguns encara no sabien ni llegir. L’inspector
va ser contundent i va dir-li que li deixava quinze dies per
fer-la. El director el va tranquil·litzar, quan l’inspector va ser
fora, dient-li que li deixaria la seva com a model. El Pere va
passar-se tota la setmana pràcticament sense dormir, copiant
i adaptant les programacions. A més, estava molt preocupat
perquè no sabia programar. Però ho va fer. Tot plegat va ser
força decebedor perquè, encara ara, espera que l’inspector li
vagi a buscar la programació.
El febrer de 1973 es va produir el que llavors en van dir el
«primer ‘paro’ tècnic» dels mestres de primària. Molts interins
com ell, els van recolzar. Reclamaven millors condicions,
millors horaris, menys massificació a les aules, millors condicions
higièniques, menjadors escolars, augment del sou… Només
va durar un dia i van aconseguir certes millores. Com a
conseqüència, a la primavera, els mestres interins també van
fer unes reclamacions a la Delegació i van demanar el recolzament
dels mestres amb plaça definitiva. Aquests no els van
voler recolzar perquè ells, en aquells moments, ja estaven més
bé. El Pere es va sentir dolgut i no va poder evitar dir-los que
la seva actuació era com donar-los una puntada al cul.
Al juliol, va haver de marxar cap al servei militar. Allí va
aprofitar per fer classes a alguns brigades i sergents. També al
fill del tinent coronel, que estava repetint quart de batxillerat i
havia d’assegurar-se d’aprovar perquè, si no, havia de passar a
fer l’EGB. El Pere feia treballar el xiquet i se’n sortia. El pare,
com agraïment, li va dir que si necessitava alguna cosa, li ho
digués. I el Pere va aprofitar per demanar-li dos dies de permís
per poder anar a Lleida a demanar plaça de mestre per al curs
següent. El tinent coronel, amb ganes d’ajudar-lo, li va concedir
una llicència des del dijous d’aquella mateixa setmana fins
al dimarts de la següent.
Quan va arribar a Lleida, l’administrativa de la Delegació
li va dir que si no havia treballat de mestre durant l’any, ja es
podia treure del cap aquella feina. Ell li va respondre que havia
estat «sirviendo a la patria», no pas per devoció, sinó per
obligació. El servei obligatori no comptava com a feina.
El Pere se’n va anar cap a casa per explicar-ho i el pare, tot
preocupat, li va dir que buscaria alguna influència per si podien
aconseguir-li una feina. El Pere no volia cap influència perquè
ell ja tenia els mèrits que es necessitaven per poder treballar.
Casualment, quan estava acabant el servei militar, es va posar
malalt un mestre de l’Acadèmia Sant Antoni, on ell havia
estudiat. El pare, en assabentar-se’n, va anar a veure el director
per explicar-li que el seu fill ja es llicenciava i que estava
sense feina. El van agafar de seguida i, als tres dies d’acabar
el servei a la pàtria, va començar a treballar com a mestre i
entrenador de voleibol.
Llavors va tenir al seu càrrec l’equip infantil de voleibol de
l’Acadèmia. Amb ell, el maig de 1975, l’equip va quedar campió
d’Espanya a Granada. Però com que ell no tenia titulació
d’entrenador, no va poder acompanyar els nois.
De resultes d’aquell campionat, es va haver de tallar el bigoti.
Els jugadors portaven les melenes una mica llargues i
ell tenia el bigoti que s’havia deixat durant el servei militar.
Jugadors i entrenador van fer una juguesca: si perdien, ell els
rapava al zero; si quedaven campions, ell s’havia d’afaitar el
bigoti. I va complir i se’l va tallar.
El dia que es va morir Franco es va tornar a deixar el bigoti.
El Pere sempre diu que el seu bigoti té tants anys com fa que
Franco es va morir.
A finals de juny de 1974 es va presentar a oposicions, les va
treure i, al setembre, ja va venir cap a Solsona. Quan el pare va
saber on li havia tocat, va considerar, per la llunyania i males
comunicacions, que era «on Crist havia perdut l’espardenya»!
I sort en va tenir el Pere que li deixés el seu cotxe, perquè la
comunicació era tan dolenta que s’hauria hagut de quedar els
caps de setmana a Solsona.
A l’Escola Nacional de Solsona, hi va trobar dos companys
de curs amb qui havia coincidit a Lleida. I més tard, va arribar
l’Àngel Llosada, que també havia estat company de Magisteri.
D’entrada ho va trobar tot molt diferent de les seves dues primeres
feines. A Solsona, hi havia més massificació, més nivells
diferents agrupats en una sola classe. I per acabar d’adobarho,
es treballava pel sistema de fitxes que, a ell, no li agradava
gaire. El Pere preferia el sistema de «centres d’interès» segons
les necessitats de la canalla. Per adaptar-s’hi, va anar alternant
els dos sistemes. Ell, per explicar matèria, escollia els moments
en què veia els alumnes més receptius, ni que fos l’hora del
pati.
Es va trobar que amb els mestres hi havia més contacte
gràcies a les reunions i, el tracte de tu a tu li va agradar molt
més. Va començar fent un grup de tercer i un de matemàtiques
de vuitè. Les matemàtiques, les ciències naturals i la física i
química eren les seves especialitats.
Es considera un mestre revolucionari en el sentit que intentava
buscar alternatives a les classes rutinàries. Podia agafar
els alumnes i emportar-se’ls a les muntanyes dels voltants per
estudiar l’erosió. Li agradava especialment portar-los a un indret
on es veien uns escorrancs erosionats per les aigües que els
permetien entendre aquest accident geogràfic de manera molt
visual. Ell volia que la canalla gaudís mentre aprenia. Això els
facilitava molt la comprensió i retenció dels coneixements.
També es va preocupar molt per l’esport. Per a ell, l’esport
és una altra forma d’educació. Donar valor a l’esforç i al sentit
de grup, per guanyar millor tots junts, són dos eines bàsiques de
qualsevol formació. Als seus alumnes, els feia córrer fins a la
Guàrdia Civil i després baixar per la carretera de Sant Climent.
Va tenir alumnes que encara ara corren i són esportistes
de primera línia, com Sancho Ayala.
Aquell any també va tenir la pensada de portar els dinou
alumnes de vuitè, com a viatge de final de curs, a Mallorca.
Va anar-hi amb la Maria Corominas (que ja hem vist en
aquest llibre) i amb un altre mestre de fora de Solsona. Les
nenes volien banyar-se a la platja amb el seu biquini i la Maria
no volia sentir a parlar de tal indumentària. El Pere, per
acontentar tothom, els va proposar de posar-se el biquini sota
el banyador i, en arribar a la platja —com que la Maria vigilava
els que estaven a la piscina i no podia patir per no veure-
les—, se’l podien treure i banyar-se amb biquini. I tot va anar
bé per a tots.
Anys més tard, amb la Pilar Bonvehí, van ser els primers de
portar els alumnes de colònies a Can Bajona.
El Carnaval de Solsona, força conegut i força disbauxat,
també li va portar algun problema. Alguns dels mestres
d’aquell curs van tenir com «mals pensaments» d’ell perquè
va voler participar-hi. No es va perdre cap acte i va sortir a la
revista que es publicava a Solsona vestit amb una temptació.
També va portar el Carnestoltes el dia de l’enterrament.
En el terreny personal es va integrar ràpidament a Solsona.
Va saber adaptar-se i es va sentir ben acceptat.
Quant a la seva didàctica, sempre ha distingit molt bé entre
ensenyar i aprendre. Ha valorat molt les actituds dels alumnes
—més que les notes—, i sempre ha tingut en compte les seves
possibles capacitats.
Els primers anys a les «Nacio» —com en deien llavors—,
encara es treballava poc amb mestres paral·lels. Es va començar
a fer en moments puntuals com, per exemple, per a la revisió
dels programes educatius. Quan Inspecció ja enviava programacions
de conceptes.
Un altre dels aspectes de l’ensenyament primari de Solsona
que li va agradar molt va ser el de treballar les tradicions locals:
el ball de bastons, els gegants, la música…
De Solsona, també en destacaria el fet d’haver donat molta
importància a l’associacionisme. Això sempre l’ha animat a
participar en la vida de Solsona i, en definitiva, a integrar-s’hi.
El problema més gran que va trobar a l’escola pública* va
ser la inestabilitat del professorat. Cada curs hi havia canvis
de professors. Quan l’escola pública va aconseguir una certa
estabilitat, a nivell educatiu, va assolir uns estàndards molt
envejats.
Quan ell hi va arribar, en deien encara les «Nacio», amb un
to molt despectiu; però al cap de pocs anys va arribar a ser una
escola molt ben considerada a nivell de Catalunya. Els mestres
que hi arribaven de fora, tot i ser coneixedors de l’alt nivell de
l’escola, es quedaven realment sorpresos per tot aquell munt
d’activitats extraescolars que s’hi feien, i que li permetien gaudir
d’aquella reputació. Feien teatre, música, sortides culturals
de tota mena —viatges, excursions, colònies—, celebraven totes
les festes locals amb activitats adaptades i la cirereta era
el festival de final de curs. Tan emocionant que, fins i tot, en
alguns moments feia posar la pell de gallina.
A Solsona, el Pere va conèixer la Claustre Moncunill, de
Castellar de la Ribera, que estava treballant al parvulari Parvum.
Van començar el seu festeig i quan, l’estiu de 1978, li van
donar plaça definitiva a Solsona, el desembre del mateix any,
es van casar. L’any següent va néixer la seva filla Eva i, sis anys
més tard, el seu fill David.
A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, a Setelsis
ja es feien les sessions d’orientació escolar a vuitè. Els alumnes
visitaven l’Escola Agrària, l’Institut de Solsona i les Escoles
Professionals —on a més, hi havia jornades de col·laboració i
intercanvi de punts de vista i objectius.
De Setelsis —sense menystenir els d’altres escoles—, n’han
sortit alumnes molt brillants.
El gener de 1983, Maria Corominas va ser directora de
l’Escola, per ser la mestra de més edat. Ho va ser durant un
mes. Llavors es va elaborar una terna per votació del Claustre.
Ell va ser un dels mestres escollits i la Delegació va decidir nomenar-
lo director. S’ho va agafar com una obligació i va voler
complir-la de la millor manera possible. La seva tasca potser
no es va entendre del tot i hi devia haver gent que ho hauria fet
diferent, però ell va decidir fer-ho com ell creia que ho havia
de fer. Per sort, li va funcionar prou bé. I ell n’està orgullós
perquè la matrícula, aquell any, va augmentar de 438 alumnes
fins a 578. Una de les decisions que més va costar d’entendre
de la seva actuació va ser la de comprar tot el material per duplicat,
perquè l’Escola tenia dos edificis. I ell, en previsió de si
mai serien dues escoles, sempre ho comprava tot per a les dues.
Quant a les assignatures, sempre va preferir les matemàtiques,
les ciències naturals i la plàstica. També li va agradar
molt fer l’educació física. Tanmateix sempre ha fet el que ha
convingut.
Durant la seva carrera professional, ha vist tres sistemes
educatius diferents: l’EGB amb fitxes, els cicles inicial, mitjà i
superior i l’actual primària fins als dotze anys. Dels tres, ell es
quedaria amb l’EGB —sempre que haguessin dotat millor la
Formació Professional. A més, segueix sent partidari que els
alumnes es quedin a l’escola de primària fins als catorze anys.
Quan hi va haver la possibilitat de fer l’accés a l’ESO, no el
va voler fer. Ell trobava que els programes d’ESO eren per a
alumnes més madurs que la seva canalla de setè i vuitè. Aquell
canvi li va semblar que violentaria les relacions entre alumnes
i mestres per haver d’obligar-los a seguir un sistema pel què
considerava que no estaven preparats. L’ESO no complia amb
les expectatives d’esforç que a ell li semblaven imprescindibles
per a l’educació dels seus alumnes.
Una de les seves dèries va ser intentar que l’esport fos considerat
com una matèria educativa i que pogués tenir una projecció
fora de l’Escola. I ho va intentar tant a nivell individual
com col·lectiu. Durant tretze temporades va aconseguir que
els alumnes de setè poguessin jugar a primera catalana de voleibol.
Per circumstàncies de la vida, el Pere es va haver de jubilar
abans de temps. Li va doldre molt. Li va costar molts llençols,
segons una expressió molt d’ell. Va intentar que li fessin una
adaptació curricular, però el metge es va negar a donar-li l’alta
imprescindible per poder dur-la a terme. Es va resignar però li
va costar molts mesos adaptar-se a la nova situació.
El dia de l’acomiadament estava tan emocionat que no va
poder dir res. Va fer un regal als seus companys amb un escrit.
Tothom serveix per fer alguna cosa. Només cal buscar-la, trobar-
la i gaudir-la.
El Pere es considera un mestre lluitador i molt vocacional.
Quan es va refer una mica de la seva adversitat, va començar
a participar en la vida solsonina. Feia, i encara fa, classes de
català per a immigrants, va participar en la Coral Sant Jordi i
va col·laborar amb el futbol de Solsona ajudant en tasques de
la junta directiva.
Ara forma part del grup del mestres jubilats Som+3. Cada
dilluns comparteix amb ells un cafè i, de tant en tant, dinars
i excursions.

dissabte, 13 d’octubre del 2018

Aixelles peludes



Una solemne niciesa comparada amb els greus problemes que té el masclisme en ple segle XXI. Però un pessiguet més dins les nafres.
El masclisme aquell que sembla que no hi sigui però hi és, també ens ha fet anar, a les dones, pel pedregar. La majoria de dones se senten impel·lides a depilar-se i la majoria d’homes reculen davant de la cera bullent. Tanmateix, cal ser justos i comentar que no fa gaires dies, la meva filla em va passar un vídeo, Project Body Hair by Billie, on per primera vegada, una marca de maquinetes depiladores, presentava un anunci amb dues noies deixant en evidència que depilar-se és una opció. No pas una obligació. I és molt d’agrair. Però jo hi veig una trampeta: les dues noies són molt maques i llueixen molt bé; la gespa de les seves cames és d’un ros tirant a invisible i, sota l’aixella no hi tenen cap plat de fideus sinó més aviat una tapeta de rovell d’ou ratllat.
I les dones que som d’una generació, majoritàriament, vàrem créixer tenint la depilació com un ingredient bàsic de la nostra imprescindible higiene. És més, en el meu cas, inútil per a les qüestions de decoració femenina, amb el primer sou oficial a la butxaca, vaig anar a espetegar a l’estètica menys indolora del barri per necessitat. Penseu-hi i m’entendreu: tots el veïns descobrint-me per l’olor, necessitat d’uns contorsionismes que el meu cos es negava a materialitzar, cinquanta mil pessics auto infligits per cama i deu mil per aixella, brutícia arreu pel lavabo, estris per netejar...
Hi ha homes que pugen al bus, sense mànigues i amb un plat d’espaguetis regalimant suor, prop dels narius. Llavors, a mi, se m’arremolinen, involuntàriament, unes ganes terribles de perbocar i no em queda cap més remei que perdre el viatge. I si els espaguetis són de color rosa o de rovell d’ou, tinc el mateix problema. Tanmateix, potser amb la nova proposta, hauré d’acostumar l’estómac a molts tipus d’ingestes indigestes.
Crec, però, que caldria tenir en compte que una decisió individual, lluïda fora de l’àmbit personal, pot resultar incòmoda o molesta. I cal tenir present el pròxim. Perquè tothom té dret a poder acabar el seu trajecte de bus.
I a la feina, els espaguetis fora del tàper, també poden causar faltar de concentració.
Les aixelles peludes, siguin masculines o femenines, són de mal veure i pitjor olorar. El masclisme ha estat poc exigent amb els homes i els espaguetis ens han fet passar molt males estones. Per que afegir-ne més? Si amb una hora al mes n’hi ha prou! Ara que anàvem tant bé! Molts homes, fins i tot, es depilen les cames ni que sigui per córrer millor.
I és que si la depilació masculina o femenina pot ser una opció, l’educació de tenir en compte el proïsme hauria de ser un valor universal. Però, com lligar-ho tot? El meu nas no és ningú per exigir aixelles depilades!



divendres, 12 d’octubre del 2018

M. Antònia Viladrich i Mujal


La M. Antònia va néixer a Solsona, l’agost de 1949, en el si
d’una família benestant. El pare havia fet el batxillerat a Tarragona
i havia estudiat Dret, un parell de cursos, a la universitat.
Tenia una gestoria i la seva esposa també treballava en
l’empresa familiar. Per aquest motiu, la M. Antònia, la petita
de tres germans, va anar ben aviat a les Monges de Solsona i
s’hi va haver de quedar a dinar.
Ambdós, tant el pare com la mare, tenien molt clar —i ho
solien explicar als seus tres fills— que el millor que els podien
deixar en herència eren uns estudis per poder guanyar-se la
vida.
A les Monges, s’havia de portar un uniforme de color blaumarí
fosc. Els dies de festa i per a les processons, havien de
portar el coll, els punys i el vel de color blanc i molt nets.
A part, hi havia la qüestió de les bandes. N’hi havia dues:
la blava, la de les bones notes, i la blanca, que era la del bon
comportament. La M. Antònia sempre tenia banda blava perquè
treia molt bones notes; en canvi, la del comportament se
li resistia perquè era força xerraire. A la seva escola també
funcionava el sistema dels cartrons encunyats; aquells que les
monges anaven foradant només que oloressin ganes de portarse
malament. Elles, les nenes, en lloc de foradets, en aquells
temps, en deien «pinxassos».
De petita, la M. Antònia, sempre molt creient, es quedava
de gust a l’escola a dinar; fins i tot tenia les amigues de l’hora
d’esbarjo i, durant aquella estona, el que solien fer era patinar
pel pati.
Però hi havia una situació, a la seva escola, que la preocupava
força i era incapaç d’entendre en tota la seva complexitat:
ella veia que hi havia unes altres nenes a l’escola, les que en
deien «gratuïtes», que no podien entrar per la mateixa porta
que ella i les seves amigues; que no podien jugar al mateix
pati; que havien de portar una bata diferent, sense uniforme;
i que no participaven de les mateixes activitats que les que no
eren gratuïtes. Aquestes nenes, des de les petites fins a les més
grans, anaven totes amb una mateixa monja que en tenia cura
i els feia aprendre el que podia. A la M. Antònia, li preocupava
especialment aquella monja que tenia aquell munt de feina per
a ella sola.
Amb aquestes nenes, la majoria filles de la immigració que va
arribar del sud de la Península, pràcticament ni es veien. Només
coincidien per la Festa de la «Clavellineta», el dia de la Presentació
de la Mare de Déu. Cada una de les nenes que no era gratuïta,
aquell dia, havia de portar dos berenars. L’un se’l guardaven
per a elles i l’altre el posaven en un cove gran. Després, les «gratuïtes
» n’agafaven un cada una, de dins d’aquell cove.
Era una pràctica molt comuna en aquella època i quasi tothom
ho tenia per una bona obra; però la M. Antònia, tot i ser
petita, ja ho trobava injust i pensava que, si li haguessin fet a
ella, no li hauria agradat gens. A ella, ara, li es fàcil suposar i
entendre que aquelles noies poguessin congriar un cert ressentiment.
A l’escola també tenien una botigueta —que regentava la
mare Roser—, on podien comprar material d’escola: una maquineta,
una goma, un Puntax per afilar els colors… Material
menut però que les nenes anaven comprant amb freqüència i
les monges apuntaven al compte dels pares.
Al taulell de la botigueta hi havia un negret, d’aquells que
en deien de les missions, que si li posaven una moneda a la
mà, estesa com demanant caritat, amb el pes del metall, ac-
cionava el braç i es posava la moneda a la boca, que també
feia d’entrada a la guardiola que era el seu cos. Aquells diners,
efectivament, eren per a les missions, aquelles de les quals les
monges els en parlaven molt sovint.
La M. Antònia es va quedar al menjador escolar fins a tercer
de batxillerat. En fer quart, va dir als de casa que preferia
tornar per dinar amb ells. Li ho van respectar. En acabar
aquell curs, va fer la revàlida i l’examen d’ingrés a l’Escola
Normal de Lleida, per estudiar Magisteri. Una carrera que, el
seu pare, des de petita, ja li havia dit que faria.
Però aquell canvi, per a una noia de quinze anys, va ser
molt i molt gran. Va haver de fer un gran esforç per adaptar-se
a una classe de cent vint alumnes, repartides en dos grups de
seixanta. Ella venia d’una colla de poques companyes, conegudes
totes des de petites.
També li va costar una mica adaptar-se a l’ús del castellà
a totes les classes. A Solsona, moltes explicacions eren en ca-
talà i les companyes, entre elles, parlaven sempre català. A la
Normal, totes les classes eren en castellà i moltes companyes
només parlaven castellà.
A Lleida, la M. Antònia no va haver de fer l’esforç d’adaptar-
se a una residència. La família va llogar un pis, ja que el
pare havia d’anar-hi molt sovint per feina i un germà gran ja hi
estava estudiant Peritatge Mercantil. En total, ja eren tres. La
mare pujava entre setmana, perquè conduïa, i els emplenava la
nevera. El cap de setmana hi pujaven tots dos —pare i mare—,
i passaven el diumenge amb els fills. Perquè tant la filla com
el fill poguessin dedicar tot el seu temps a l’estudi, de tant en
tant, una senyora passava pel pis a fer-los la neteja.
Quan els pares li preguntaven com anaven les classes a Magisteri,
es va adonar que la idea que més li venia a la ment
era que allí li explicaven les lliçons. I és que ella, producte de
l’època, no havia fet sinó estudiar de memòria. Fins i tot, alguna
equació!
A la Normal, va tenir professors molt bons. N’hi havia un
que els feia llegir molt sovint obres de teatre. I des de llavors
que sempre més li ha agradat molt el teatre i hi va sempre que
pot.
La M. Antònia va fer els tres cursos de Magisteri i als disset
anys ja era mestra. A la mateixa Escola Normal, qui volia,
pagant un any més, el preparaven per fer oposicions. Als
divuit anys, les va treure amb bona nota i li van donar plaça
definitiva. Amb tot, no era cap avantatge perquè les que havien
tret menys nota, tenien places, no segures, però més a prop de
casa. I a ella, per tenir-la segura, la van enviar a Josa del Cadí.
Per començar, va haver de mirar al mapa on queia aquell
petit poblet entre muntanyes. No hi havia carretera asfaltada,
només camí ple de rocs i forats. A l’hivern, amb la neu, havien
de tancar el Coll de Port i no s’hi podia arribar. Al poble, només
hi quedaven tres cases. Una estava sense canalla, a l’altra
hi havia dues germanes i a la tercera, una altra nena. Total,
que només va tenir tres alumnes.
La M. Antònia deia que feia l’horari escolar de les vaques;
perquè aquelles nenes, en llevar-se, el primer que havien de
fer era treure les vaques a pasturar. A les deu, quan les vaques
ja eren a lloc, començaven les classes fins a la una. Anaven a
dinar, i només podien fer classe de dues a quatre perquè, després,
havien d’anar a recollir les vaques.
Aquell poble no tenia aigua corrent, ni televisor, ni cotxe de
línia. Només hi havia llum. Ella s’estava a dispesa en una casa
en què hi havia carro. La mare, que era vídua, el necessitava
per portar la llet a vendre a Tuixén.
En aquestes condicions, la M. Antònia ni tan sols es podia
dutxar. Per aconseguir netejar-se més o menys, agafava una
olla gran i hi posava neu i la deixava damunt de l’estufa de
llenya que tenien. Al migdia ja s’havia fos i, mig tebiona, li
servia per rentar-se. A la casa, li havien posat una palangana
amb gerra. Però al matí, quan es llevava, l’aigua de la gerra
era glaçada. La M. Antònia ho aguantava tot, però no es volia
quedar durant els tres mesos habituals a Josa. El seu pare,
cada quinze dies, l’anava a buscar i portar. Fins que es va atipar
d’haver de canviar les rodes del cotxe a causa de les males
condicions del camí. Llavors va haver d’espavilar-se per agafar
diversos cotxes de línia combinats. Sortia amb el de Solsona,
cap a Berga; allí n’havia d’agafar un altre fins a Guardiola. I
allí, agafava un taxi de Gósol que la portava fins a Josa.
Un dia que hi havia molta neu i no es podia passar, el taxista
no va poder acompanyar-la i la va deixar a dormir a ca la
mestra de Gósol. Fins l’endemà, al matí, no va poder arribar
per fer les classes.
Els pares, amb tants d’inconvenients, no van voler que es
comprés cap cotxe perquè els feia por.
La M. Antònia, tot i la feina, i que s’hi dedicava de ple,
també s’avorria una mica, a Josa. A les quatre, ja no hi havia
què fer. Sovint es quedava a l’escola a fer labors o a llegir, però
alguns dies també jugava al truc amb l’alcalde i el jutge de pau.
Amb els primers estalvis, es va comprar a Andorra —com
es feia llavors— un transistor —com s’anomenava aleshores. I
ja va tenir una mica més de companyia.
En aquestes condicions, només s’hi va estar un any. Perquè
aquell mateix curs, van tancar seixanta escoles rurals unitàries
i van crear les Escoles Llar. Les tres nenes que tenia ella, les
van portar cap a la Seu d’Urgell.
Com a conseqüència d’aquests canvis, li van donar una plaça
provisional al parvulari de les Cases Barates de Solsona. I
va passar de tenir tres nenes, a cinquanta-sis, d’entre quatre i
cinc anys. Les condicions eren horribles. La canalleta no tenia
pati per poder sortir a jugar. Els bancs per seure eren llargs i
estrets. Si una nena d’una punta necessitava anar al lavabo,
s’havia d’alçar tota la fila per deixar-la passar. Tot era molt
precari i no hi havia ni material. Ella, entristida de veure aquella
situació, per Nadal els va fer passar els Reis i va comprar
a cada nen una capsa petita de colors Alpino i un quadern de
pintar. Els ho va embolicar i hi va posar el nom de cada nen.
Hi va posar tota la il·lusió i totes les ganes, però la tristor
d’aquell panorama li feia venir terribles mals de panxa i no ho
va passar gens bé.
Va tenir sort i va sortir el concurs de trasllats. Per demanar
una rural, s’havia de signar que, com a mínim, s’hi quedarien
durant sis anys. Ho va signar amb moltes ganes perquè preferia
una rural a la manca de condicions d’aquell parvulari de
Solsona.
Li van donar la plaça del pantà de Sant Ponç. I s’hi va quedar
encara més: en total, set anys. Llavors ja es va poder comprar
el seu Seat 850 per arribar-hi còmodament i per aprofitar
per anar recollint la canalla que ho necessitava.
Però l’estufa d’aquella escola li feia regalims d’aigua a la pissarra
i li quedava inservible. Al final, ella va acabar comprant
una estufa de llenya —la que el secretari de Clariana no li va
voler pagar.
En aquesta escola estava molt tranquil·la, però molt sola i
s’ho havia de fer tot ella. Hi havia una família que tenien vuit
fills i n’hi havia cinc que anaven a l’escola. Perquè no portessin
tots les mateixes manualitats a casa, s’empescava una cosa diferent
per a cada un d’ells.
Els dissabtes no es podia fer classe, però s’havien de fer
activitats. Alguna vegada, els havia agafat —tots els que l’hi
cabien i més— amb el Seat 850 i se’ls havia emportat d’excursió
a la Mare de la Font de Solsona. També els solia portar
a caminar pels voltants de l’escola. A algun de més petit, se’l
carregava a coll.
Allà, realment, hi estava molt bé, i es va adonar de la
tranquil·litat d’aquella escola quan va pujar a Solsona i va fer
el primer crit per demanar a la canalla que callessin. A Sant
Ponç no n’havia fet cap.
Durant aquells anys, va començar a festejar amb l’Ignasi
Farràs i Moreno i es van casar a la capella de Sant Ponç. Dos
nens de la classe li van fer d’escolans. Després van venir els
fills: primer la Montse. Llavors, les baixes de maternitat eren
d’un mes abans del part i quaranta dies més, després del part.
Per la Montse, no va voler deixar els nens sense exàmens finals
i no va fer el mes de baixa anterior al part. Amb l’estiu pel mig,
va perdre els quaranta dies de baixa. Per la segona, l’Anna,
que li va néixer al setembre, va perdre el mes abans, però va
poder tenir els quaranta dies de després. I pel tercer, l’Ignasi,
ni el mes d’abans, ni els quaranta dies, perquè li va néixer a
l’agost. I quan feia trenta-nou dies del part, va començar a
l’Escola Nacional de Solsona.
S’hi va estar fins a l’any 2009, quan es va jubilar. En total,
hi va treballar trenta-tres anys. Més els set de Sant Ponç i un
de Josa, va tenir una vida laboral de quaranta-un anys.
Ella havia fet un Magisteri sense especialització, però es va
voler reciclar i va anar molts dissabtes a Lleida i es va treure
l’especialització de francès i castellà.
Sempre va fer de tutora, menys els dos últims anys, que va
fer reforç i informàtica, una de les seves passions.
Quant a càrrecs, va ser secretària de dues directives: la de la
Magda Miralles i la de la Trini Estany.
Durant aquesta segona etapa, es va estrenar l’ampliació de
l’escola. L’arquitecte, la senyora Teresa de Pablo, ho va fer
molt bé perquè hauria pogut sortir un nyap —era força complicat
treure rendiment pràctic a aquella ampliació—, i tot va
quedar molt ben integrat. Ara és una escola amb molt bons
equipaments, molt moderna i molt bonica.
Quan encara no es podien fer les classes en català, a l’Escola
Setelsis ja van rumiar la manera de poder-les començar.
I com que cada curs tenia dues classes, van decidir de fer-ne
una en català i l’altra en castellà. La M. Antònia va fer el reciclatge
pertinent i va ser de les primeres, de les mestres grans,
que va començar a fer classes en català.
Més endavant, quan encara a l’Escola Setelsis no hi havia
pràcticament material informàtic, ella, que hi estava molt posada,
es va esforçar molt per poder anar introduint-ne a l’escola.
Havia fet, i encara en va fer més, molts tipus de cursets.
Presencials, on line… però bàsicament va ser autodidacta. A
secretaria, no hi havia cap ordinador i se’ls va ocórrer presentar
els alumnes de cicle superior al programa concurs Filiprim.
El premi era un ordinador i el van guanyar. Llavors no tenia ni
disc dur, però l’hi van fer posar (i els va costar vint-i-cinc mil
pessetes de les d’abans).
Amb totes aquestes millores, l’escola va anar agafant molt
bona fama i va se molt ben acceptada. La M. Antònia ja hi
havia portat els seus tres fills a estudiar i tant ella, com el seu
marit, com els propis fills, n’estaven molt contents.
Cert era que els mestres treballaven molt coordinats, amb
moltes ganes de tirar endavant un projecte educatiu de gran
vàlua i amb la millor de les disposicions, tant en hores com
en il·lusió. La matrícula va pujar molt i l’escola està molt ben
considerada a nivell de Catalunya.
Quan a la M. Antònia li va arribar la jubilació, s’hi va agafar
perquè tenia ganes de fer moltes coses que, fins llavors, no
havia pogut fer. També la temptava el fet de no haver d’anar a
toc de rellotge o de timbre escolar.
Ara torna a estudiar piano. Ja en feia mentre treballava,
però en arribar la informàtica, com que podia ser més útil per
a la seva escola, el va deixar en favor dels ordinadors. També
fa ceràmica i pilates. A més a més, té cura dels néts sempre
que les seves filles ho necessiten. I ha estat sòcia de l’Aula
d’Extensió Universitària de la qual, durant tres anys, ha fet de
presidenta.

dijous, 4 d’octubre del 2018

M. Àngels Pinyol i Mateu


La M. Àngels va néixer el 24 de novembre de 1948 al poble
de Llardecans, a la província de Lleida, a tocar de la capital.
La seva germana gran tenia ja set anys i la vigília del naixement,
tot i que no sabia que la mama estava embarassada, va
notar que a la casa hi havia un renou diferent dels altres dies.
Quan al vespre la padrina, l’àvia materna, va anar a buscar-la
per emportar-se-la a dormir a casa seva, la nena no volia
marxar perquè creia que en passaria alguna. Finalment, entre
tots van aconseguir que, de bones maneres, se n’anés amb la
padrina. L’endemà al matí, son pare va anar a buscar-la i va
dir-li: «vine, que la mama té una cosa molt bonica».
Quan va veure la xiqueta, aquella nena menuda que no sabia
d’on havia arribat, la seva reacció va ser a la defensiva: «no
me l’estimaré gens!»
Però aquell dia la Carme, la germana gran de la M. Àngels,
va començar a fer-se gran i, a poc a poc, va anar entenent els
misteris de la vida. I a la seva germana petita, la va estimar
molt i molt. Jugava amb ella com si fos la seva nina i, quan no
volia que li destorbés la parada de les seves joguines, l’agafava,
la posava al seu cotxet de fusta —el de jugar amb les seves nines—,
i l’entaforava allà de manera que quedava atrapada per
aquelles mides de joguina i no es podia moure. No es movia,
però li servia per jugar perquè l’havia d’escoltar.
La M. Àngels va néixer en el si d’una família pagesa per
part de pare, que era fill únic i havia de menar totes les terres
i treballar moltíssim. La mama venia d’una família que tenia
una botiga de comestibles d’aquelles d’abans on es venia
de tot: arròs, fils, espardenyes, patates, xocolata, lleixiu, torrons...
I tot estava molt ben posat, mil·limetrat, en uns cinc
metres quadrats! Hi va treballar fins que es va casar.
La mama estava acostumada a anar molt ben arreglada per
atendre a la botiga. Anava a Lleida amb les seves germanes
per comprar tot allò que necessitaven per vendre. De passada,
si veien alguna peça de roba que s’hagués posat de moda, i els
agradava, se la podien comprar. Si era molt cara, es compraven
la roba i la modista els ho cosia. I les germanes sempre
anaven molt modernes.
Quan la mama es va casar, la cosa va ser molt diferent.
Ella estava acostumada a tenir els diners cada mes i, de tant
en tant, algun caprici. Però després, es va haver d’acostumar
a esperar els cèntims de la collita per fer despeses més grans.
Quan la M. Àngels era encara força petita, es veu que sabia
dir paraules difícils molt ben pronunciades i les hi feien dir per
fer gràcia. Un dels seus èxits principals era la paraula «peix».
Ja de més grandeta, la M. Àngels s’ho passava d’allò més bé
el dia de la verema. L’encantava que el papa i l’avi la volguessin
amb ells per aixafar el raïm amb els peus. Encara no era
prou gran com per netejar-se els peus tota sola. A més, havien
d’agafar-la a pes per pujar-la fins al trull. Ella era una nena
inquieta que tot ho volia fer i saber.
Als quatre anys, la van portar al Col·legi de les Monges —hi
havia una escola pública, però hi anaven poques nenes—, per
aprendre a llegir. El primer dia li van donar un llibre amb les
tapes de color, amb dibuixos i lletres per síl·labes. Li va agradar
tant que la va motivar molt a aprendre i, quan va arribar a
casa i li va ensenyar a la mama, ja va començar a llegir síl·labes
ajudada per ella.
Però aquella il·lusió no va durar gaire. L’escola era monòtona,
rutinària i poc engrescadora. De gran, la M. Àngels mai no va
entendre com havia estat que els pares, i els pares de les altres
nenes, la portessin, i les portessin, a una escola on les monges
estaven poc preparades. Perquè la mestra de l’escola pública sí
que n’estava, de preparada.
Quan havia de copiar aquells càstigs tan típics de l’època,
com «No hablaré en clase», ella feia com totes les nenes de tots
els col·legis d’aquells temps: copiaven per files. Començaven
pel «no», i els escrivien tots; seguien amb l’«hablaré», i així
fins que la monja les atrapava i els feia tornar a començar la
còpia de ratlla en ratlla i no per columnes.
Va quedar-se a les Monges fins als nou anys. L’ingrés ja no
es podia fer a Llardecans. Però al poble van tenir la sort que el
nou rector, un xicot jove, es va adonar que li quedarien moltes
hores lliures i va proposar als pares —per fer un bé al jovent
del seu poble—, d’ensenyar i preparar, de manera gratuïta, el
batxillerat a tots els que hi volguessin anar.
A la mama de la M. Àngels, aquell mossèn li va fer pensar
en el futur de les seves filles. La gran havia de ser la pubilla i
quedar-se amb el patrimoni familiar. Però a la xica, se li havia
d’ensenyar algun ofici. Llavors va parlar amb la sogra per veure
si li semblaria bé que la nena anés amb el mossèn a estudiar.
La sogra la va felicitar per tan bona pensada i, entre les dues,
van convèncer fàcilment el papa.
Llavors la M. Àngels va haver de marxar de les Monges i
deixar-hi les amigues. Li va costar una mica, però aviat es va
fer amb els vailets i vailetes que va arreplegar el mossèn. Van
ser uns vint, entre tots.
El mossèn va muntar una aula a la rectoria i va començar
la seva tasca amb tota la il·lusió del món i ben convençut que
ajudava el seu poble. Però a algunes persones, no els va agradar
que la gent senzilla, amb pocs recursos, tingués accés a
la cultura. I les monges, que perdien clientela, tampoc hi van
estar conformes. Entre els uns i les altres van aconseguir fer
marxar del poble aquell mossèn de tan bones intencions. No
li van deixar ni acabar el curs. Llavors, el mestre dels nens va
haver d’agafar els nens i les nenes del mossèn i preparar-los a
tots fins a final de curs. Les nenes del mossèn van haver d’anar
a la classe dels nens i no els va resultar fàcil. A les tardes, la
mestra de labors hi anava de tant en tant per ensenyar-les a
cosir una mica.
Aquest sistema va durar quasi tres anys: acabar l’ingrés,
primer i segon de batxillerat. El mestre els tenia tots barrejats
des dels sis anys fins als deu. Al matí, els posava feina i quan
havia acabat amb els seus alumnes —mentre ells feien els seus
deures—, els explicava les seves lliçons. Llavors, a la mama li
va semblar que aquella manera de fer no resultava convenient
per a la seva nena. I com que el mestre li havia dit que valia per
als estudis, li va buscar un internat a Lleida, el Col·legi de les
Dominiques, molt nou, modern i bonic. La M. Àngels només
tenia dotze anys.
La hi van portar. Abans d’acomiadar-se de la seva xiqueta,
la mama se la va emportar cap a l’habitació i allí li va donar
els últims consells. A part d’ensenyar-li a deixar el llit ben fet
i sense cap arruga. En aquells temps —de matalassos de llana
una mica bonyeguts—, aconseguir aquesta fita no era tan fàcil.
En acabar les recomanacions, els papes van deixar la filla,
tota sola, al col·legi. I la M. Àngels va quedar-se molt trista.
Ella havia estat una nena força rebel i alguna vegada havia
rebut algun cop d’espardenya de la mamà. Però en haver de
separar-se, la va trobar a faltar i la seva relació va canviar
per sempre. Al col·legi, els primers mesos, ho va passar força
malament.
A part dels papes, també va enyorar terriblement la seva
germana gran perquè se l’estimava moltíssim i l’admirava molt.
I com que no va veure cap altra opció, es va posar a estudiar
de valent, per distreure’s. Així va ser com va aconseguir molt
bones notes. Tant que al tercer mes ja li van donar la medalla
d’honor i l’havia de portar penjada al coll cada dia.
La disciplina del col·legi era molt estricta i ella no hi estava
acostumada. S’havia de llevar a un quart de vuit del matí per
poder anar a missa abans de començar les classes. La missa
era obligatòria abans de poder esmorzar.
Quan les nenes es quedaven soles al col·legi, a mig setembre,
no tenien permís per tornar a casa fins per Tots Sants. I
només aconseguien el permís si no tenien faltes de disciplina.
En començar el trimestre, els donaven un carnet amb trenta
punts i, si les enxampaven en alguna petita falta, per petita
que fos —com xerrar a la fila per pujar a les classes—, ja els
prenien punts. Si la falta era més grossa, els en prenien més. I
si en arribar Tots Sants o la festa que fos tenien pocs punts, no
podien anar cap a casa.
A part dels punts individuals, també els solien prendre
punts col·lectius si feien soroll baixant l’escala o si arribaven
en colla tard al menjador. Aquelles monges treien punts per
tot. Aquests punts eren uns cartronets encunyats que s’estripaven
fàcilment. Amb tot, si es portaven bé, entre Nadal i
Pasqua, per Sant Josep, també les deixaven anar a visitar la
família.
A la M. Àngels li’n van treure, com a totes les nenes; però
mai tants com per haver de quedar-se sense dies de vacances.
Al col·legi, hi va trobar molts canvis en l’àmbit acadèmic.
Per a cada assignatura tenien un professor o professora especialitzats
i molt ben preparats. A ella, li van agradar molt les
ciències naturals i la geografia, però la història, que li feien
aprendre de memòria, li resultava molt més pesada.
L’únic extra que els permetien les monges era la passejada
dels diumenges. Totes les nenes, des de les més petites fins a
les més grans — i al col·legi hi havia cent vint internes d’arreu
de la província— sortien en fila a passejar pels Camps Elisis.
Portaven una monja al davant que vigilava i una altra al darrere
amb la mateixa finalitat. Només trobaven files d’estudiants
que feien el mateix. Els diumenges, a Lleida, eren plens d’estudiants
passejant amb els seus vigilants.
Fins a quart de batxillerat i revàlida, la M. Àngels va treure
molt bones notes, però a partir dels catorze anys, se li van
passar les ganes d’estudiar tant de valent com ho havia fet fins
aleshores. A aquelles alçades ja no sols no s’enyorava sinó que
s’ho passava molt bé amb les amigues que havia fet.
I va preferir ajuntar-se amb les nenes que eren menys disciplinades
i estudioses. Llavors, alguns dies, per no anar a missa,
s’amagaven unes quantes nenes, ben embotides, dins d’una
dutxa i s’hi estaven tota l’hora de la funció religiosa. Quan les
atrapaven, els treien molts punts.
Quan les alumnes feien el batxillerat superior, si no volien
sortir a passejar amb les nenes petites perquè els feia vergonya
—especialment que les veiessin els xicots dels Maristes que
sempre es trobaven—, es podien quedar al Col·legi. Però si pel
que fos, com a extra molt especial, les portaven als Maristes a
veure alguna pel·lícula, llavors ningú no s’ho perdia.
Abans d’acabar el curs, es va morir el pare de la M. Àngels.
Feia temps que estava força malalt i això a ella també l’entristia
molt.
Quan va acabar sisè de batxillerat —tot i que s’havia plantejat
de fer Biologia perquè li havia agradat molt—, no tenia
més ganes d’estudiar i va demanar als de casa per anar a l’estranger
a fer idiomes. Els papes li haurien pagat la carrera que
hagués volgut, però ella havia perdut els ànims i veia que fer
Biologia li costaria un esforç de voluntat que en aquells moments
no estava disposada a esmerçar.
Durant l’estiu, ella i la mama es van discutir moltes vegades.
Ella insistia en anar a l’estranger i la mama volia que concretés
més els seus estudis. Fins que un dia, la mama es va cansar de
discutir i li va dir que faria Magisteri. Amb tot, no li va posar
cap obstacle per anar a l’estranger a estudiar idiomes, una
vegada tingués acabat el Magisteri i tingués una feina segura.
I com que no es fiava del tot de la seva filla, que estava una
mica rebel, van anar plegades cap a Lleida a fer la matrícula.
Més que acompanyar-la, el que va fer la mama va ser portarla-
hi. Les dues estaven enfadades i es mostraven tossudes amb
la seva determinació.
La M. Àngels estava molt preocupada pel papa, que cada
vegada estava més greu de la seva malaltia de Parkinson. Li
feia molta llàstima veure’l tan envellit i arrossegant els peus
per poder caminar.
Matriculada a l’Escola Normal de Lleida, mama i filla es
van tornar a discutir per la residència. La M. Àngels estava
tipa de les monges i no volia tornar a instal·lar-se sota la vigilància
mongívola. Ella volia anar a un pis amb amigues. La
mama no la va deixar anar a cap pis, ni tan sols va acceptar
que anés a la residència Vimor, l’única laica que hi havia a
Lleida. I es va haver d’acontentar amb una residència de monges.
Però la va deixar canviar de congregació i se’n va anar
amb les Cordimarianes.
Llavors, a contracor, va agafar unes amigues per passar-ho
bé i per no pensar en el papa. I com que ja tenia disset anys
i podia entrar i sortir quan volia, amb aquelles amigues que
eren poc estudioses, es va acostumar a anar a la discoteca,
fins i tot entre setmana. A Lleida, hi havia la discoteca Scarlett,
que obria a la tarda. Probablement per als estudiants de
batxillerat superior.
Tot i la tristesa per la mort del pare, la M. Àngels no va
deixar d’estudiar i va aprovar. Ella pertanyia al Pla de l’any
1967 que exigia, per primera vegada, el batxillerat superior
per fer Magisteri. Després dels dos cursos teòrics de Magisteri,
també per primera vegada, en feien un de pràctiques. A ella, li
va tocar anar a fer-les a una escola de Pardinyes, als afores de
Lleida. I totes les alumnes que feien les pràctiques en aquella
escola van fer un grupet i anaven i tornaven juntes. Fins que a
una de les noies, els pares li van comprar un cotxe perquè no
s’hagués de quedar a la residència. Llavors, les passava a buscar
per portar-les amb el seu cotxe. Aquell any, la M. Àngels
va conèixer la Teresa Corominas (que ja hem vist en aquest
llibre) i es van fer molt amigues.
Però aquelles pràctiques no li van agradar perquè no les va
trobar gens interessants. Aquella escola era molt monòtona i
poc atractiva. Els mestres que va tenir a les classes no li van
ensenyar gaire res. Li va tocar d’anar a classes de segon i de
quart de primària. I si faltava alguna mestra o mestre, havia
d’anar a substituir qui fos. Així va ser com va començar a fer
parvulets, que li van agradar molt, però es va adonar que no
tenia recursos i no sabia com portar una classe de pàrvuls. Els
seus estudis, tot i que havien estat bé, li estaven resultant poc
eficaços.
I com que aquelles pràctiques no li agradaven, es va apuntar,
en acabar el curs, a l’Escola d’Estiu Jaume Miret de Lleida,
que pretenia fer el mateix que l’Escola Rosa Sensat de Barcelona.
Les seves inquietuds la van portar a trobar-se amb una escola
més activa i innovadora que li va agradar molt més. Li
van ensenyar a cantar cançons, a fer manualitats i a utilitzar
recursos més pràctics per poder captivar la canalla. Llavors,
va veure la necessitat de fer més cursets per poder tenir més
eines i per fer millor les classes.
Arribat el moment de demanar plaça, ella no volia marxar
de Lleida perquè hi tenia les amigues. I li feia por anar a espetegar
a un poble petit. Per aquest motiu no va presentar els
papers per ser interina. Però les amigues li van marxar igualment
i es va trobar, sola a Lleida, començant a treballar en
una acadèmia privada. Li va tocar una classe de primer amb
trenta-vuit nens i nenes de sis anys. Ella ja tenia els seus propis
criteris pedagògics i la línia de treball d’aquella escola no li va
agradar gens. Als nens que eren esquerrans no els permetien
escriure amb la mà esquerra i ella ja havia estudiat que no era
gens bo fer-los treballar amb la mà que més els costava.
Aquelles classes, que s’havia de preparar molt bé perquè ho
volia fer de la millor manera possible, li resultaven força difícils.
Ningú no l’ajudava i cada dia havia de fer llegir tots els
nens. A l’acadèmia, ningú no li va valorar, ni poc ni molt, tot el
seu esforç. Llavors, va parlar amb les amigues que havien marxat
de Lleida, per si sabien d’alguna plaça on pogués treballar
més d’acord amb les seves idees.
A més, en aquella acadèmia li pagaven tan poc, tot i l’esforç,
que la seva mare l’havia d’ajudar econòmicament. No la van
assegurar mai i, perquè no semblés que cobrava tan poc, li
repartien les dobles pagues en una mica més de sou cada mes.
L’any de pràctiques havia cobrat quatre mil cinc-centes pessetes
i en tenir tota la responsabilitat i tota la feina per ella, en
aquella acadèmia, li havien pagat molt poc més.
Quan la Teresa Corominas li va dir que a Solsona podia
tenir feina, va deixar l’acadèmia. Es va presentar a Solsona
i la mare Jordana, la directora, li va fer l’entrevista. Aquella
monja era una bona dona que sempre la va ajudar molt i ella
li va estar molt agraïda. Les monges se li van portar molt bé i
la tenien a dinar i sopar; fins i tot els dissabtes, quan li havien
de fer el menjar expressament per a ella. Amb tot, a dormir
no s’hi podia quedar. I va buscar una casa per estar a dispesa.
Llavors, la mare de la Teresa, que ja era gran, veient que no li
donaria gaire feina, es va veure amb cor d’acollir l’amiga de la
seva filla.
De l’escola de Solsona, a la M. Àngels li va agradar molt el
sistema de fitxes que ja havien implantat per fer treballar els
seus alumnes. També tenien unes programacions fetes per experts,
en les diferents matèries, que podia consultar per adaptar-
les a les seves classes.
A l’estiu, va començar a anar als cursets que les monges de
Lestonnac feien al seu Col·legi de Barcelona. Allí li ensenyaven
les novetats pedagògiques que ja s’anaven introduint i li
donaven recursos més pràctics i engrescadors per poder fer les
seves classes. I va ser en aquell moment de la seva vida quan
es va adonar del gran favor que li havia fet la mama obligantla
a estudiar Magisteri. Aquella feina, feta com ella creia que
s’havia de fer, l’entusiasmava moltíssim.
Un dia, la seva mare es va presentar a Solsona per visitar
la seva filla i veure com vivia. Li va presentar la mare Jordana
i es va morir de la vergonya quan va sentir que la mama li
preguntava a la seva directora, com si fos una nena, si ja es
portava bé. Si era ella la que havia d’ensenyar disciplina als
seus xiquets! Tanmateix, la mama va quedar molt contenta de
veure la seva filla treballant amb aquella il·lusió.
Un detall que li va agradar molt a la M. Àngels va ser que
la canalleta, en arribar, xocaven la mà a les seves mestres i els
desitjaven bon dia.
A les Monges, s’hi va estar dotze anys i hi va ser molt feliç.
La seva feina la compensava en escreix i se sentia molt realitzada
professionalment. La major part dels cursos acadèmics,
va fer segon curs de Primària. S’estava en una aula molt bonica
que sempre tenia sol perquè donava a la Plaça del Camp i al
pati. Ella, per acabar de fer-la agradosa, va posar unes flors
a l’ampit de la finestra. En tenia tanta cura que, ben aviat, en
van dir l’aula de la M. Àngels.
A les Monges, va descobrir també els nens de l’Escola Llar.
Només tenien set anys, venien de pagès i per primera vegada
sortien de casa seva. La majoria s’enyoraven, però poc a poc
ho anaven superant. Alguns fins i tot ploraven.
La va impressionar molt una nena que va arribar a l’escola
sense saber què era ni un vàter ni una pissarra. Ella estava
acostumada a fer les seves necessitats a fora, a l’aire lliure. No
sabia estar ni quieta ni asseguda i, quan tenia alguna necessitat,
volia marxar de classe. Llavors, la M. Àngels havia de
parar les explicacions i fer-li entendre que els costums, allí,
eren diferents. Aquella nena, si veia per la finestra com els nens
d’una altra classe jugaven al pati, també hi volia anar. No sabia
pensar en silenci les seves sorpreses diàries. Quan va veure
que la seva senyoreta escrivia a la pissarra, va cridar davant de
tots els seus companys: «què fots escrivint a la paret!»
El que més va sorprendre la M. Àngels va ser adonar-se,
amb aquella nena, que així que s’anava socialitzant i adquirint
els hàbits que li feien tanta falta, s’anava tornant tímida
i perdia aquella espontaneïtat tan graciosa que havia mostrat
en arribar.
Aquells nens i nenes de l’Escola Llar, uns cent en total, se’ls
sentia una mica seus perquè s’hi passava el dia. I li encantaven.
Els ajudava tant com podia en tot.
A les Monges, a partir del segon any, li van proposar de
passar a ser interina perquè per acollir l’Escola Llar tenien
dret a unes quantes places d’interinatge. Ho va acceptar i a
partir d’aquell moment ja va cobrar de manera que no va necessitar
més l’ajuda econòmica de casa.
Quan es van convocar oposicions, s’hi va presentar i les va
aprovar. Va fer l’especialització de Matemàtiques i Ciències.
Llavors, va haver de demanar plaça i va buscar una localitat
gran perquè tenia por d’haver d’anar-se’n a un poble petit,
incomunicat i sense condicions. Aquestes eren les històries
que havia sentit contar a les seves companyes. Va sol·licitar
la plaça de Vilanova i la Geltrú i la hi van donar. Després
va aconseguir una comissió de servei i es va poder quedar a
Solsona.
Va passar cap a l’Escola Setelsis i també hi va estar molt bé.
Ja coneixia molts dels companys que hi va trobar i li va resultar
fàcil d’adaptar-s’hi. Li va tocar de fer cicle inicial perquè
ningú no el volia i encara no tenia mestra assignada. Com que
els nens petits li agradaven molt, també s’hi va sentir molt a
gust i molt ben acollida.
El primer any hi va coincidir amb una mestra jove de gimnàstica,
Cecília Cerón, a qui també agradava molt la canalleta.
Van fer un bon tàndem i es van dedicar a preparar molt material
didàctic. Aquella experiència també li va resultar molt
gratificant.
Després li va tocar de formar part de l’equip directiu de
l’Araceli Pérez (la biografia de la qual també és inclosa en
aquest llibre). Va fer de secretària en una època en què no tenien
personal administratiu i va haver de portar tota la comptabilitat
del menjador escolar i de l’escola. Amb aquest càrrec
va aprendre a utilitzar l’ordinador i li va ser molt profitós. El
primer curs va impartir algunes hores de classe, però havia de
fer la seva tutoria igualment. I una tutoria suposava moltíssima
feina: s’havien de fer els informes de tots els alumnes, rebre
els pares per lliurar-los les notes, parlar amb els que convingués…
Afortunadament, el segon curs ja li van treure la tutoria i
li van posar unes hores de reforç.
Quan va deixar el càrrec, no va poder fer cicle inicial —per
conveniències de l’escola—, i va passar a parvulari. No era
la seva especialitat però, com que els nens petits li agradaven
molt, ho va voler provar. S’hi va quedar sis cursos i s’ho va
passar molt bé.
Acabats aquests cursos, va tornar a cicle inicial i s’hi va
quedar fins que es va jubilar. Va fer una prejubilació als seixanta
anys perquè notava que es cansava i que ja no tenia les
mateixes energies.
Quan parla de l’Escola Setelsis, mai no l’anomena pel seu
nom, sinó que sempre parla de la seva escola, perquè se la sent
molt seva. Tot i que ja porta uns anys sense anar a la seva escola,
quan es troba amb algun company o companya, encara
nota un afecte especial quan es paren a xerrar una estona i
s’expliquen trossets de les seves vides. Tot i no ser de Solsona,
hi segueix vivint.
La M. Àngels, a més a més de la docència, també s’ha implicat
molt amb la seva ciutat adoptiva. Durant deu anys va
treballar per la parròquia fent catequesi per a nens i nenes
de Primera Comunió. També va formar part del Consell de
Pastoral Parroquial, on representava la parròquia en temes
de catequesi. A les reunions d’aquest consell va coincidir amb
Xavier Jounou, d’Esquerra Republicana, que li va proposar
d’anar a la seva llista per a les eleccions municipals. Com que
sempre havia estat independentista, li va agradar molt la seva
oferta i la va acceptar.
Des que està jubilada, treballa també per Càritas, tant a la
botiga de roba com al rebost solidari.
Cada setmana acudeix al cafè que fan els seus companys
mestres i, cada quinze dies, a les conferències de l’Aula d’Extensió
Universitària. Li encanta viatjar i s’hi apunta tant com
pot.

dimecres, 3 d’octubre del 2018

Sexe a diari per un preu...


Encara que pugui semblar inversemblant, molt masclista, il·legal, amoral, ofensiu, humiliant, ... la notícia d’aquesta oferta laboral, publicada per la plataforma Job Today, és la següent: "Se busca mujer para realizar tareas domésticas. Incluye sexo. 40.000 euros brutos anuales". La publicació, a més a més, hi afegeix al titular que és per a per a sexe a diari.
Em pregunto: quina mena de ment pot intentar publicar un anunci així? Doncs com a mínim i crec que no m’equivoco un home molt i molt masclista, amoral i amb una indecència incalculable. Vantar-se de qualitats ja no està bé, però vantar-se sense que t’importi un rave el que puguin pensar els altres i com et puguin considerar per malànima és terriblement deplorable. Una mena d’home amb qui no cal altra cosa que la compassi a qui caldria acompanyar al metge. No se m’acut altre tractament, a no sé que a les seves Espanyes, encara els faci gràcia i els permeti riure-se’n per «macho». Que tampoc m’estranyaria, acostumats com estem a sentir-los i veure’ls amb paraules i fets, també, terriblement deplorables. I no em cal posar exemples perquè tenen una llista molt llarga i de fama internacional.
Però també em pregunto: quina mena de publicació pot ser tan masclista, amoral i d’una indecència tan incalculable que, per quatre rals, accepti la publicació de menyspreus i humiliacions cap a les dones? I el que és encara pitjor: un home sol pot estar bé ( i fer l’anunci amb tota la mala sang imaginable) o malament (que podria ser el cas); però en un equip professional que vol mantenir una plataforma d’ofertes laborals pot, per casualitat, treballar tot alhora i en pes, en estat depressiu o alienat? Si treballen realment en equip, no tenen perdó de cap déu, d’humà o de dona.
La plataforma Patrulla feminista ha denunciat immediatament l’empresa i els recorda que aquests tipus d’anuncis (que ja s’han donat en altres ocasions), tenen un component clarament delictiu per induir una persona a exercir la prostitució. I que si el responsable abusa de la seva condició d’autoritat, de funcionari públic, pot ser sancionat amb multes i penes de presó d’entre dos i quatre anys. Si és funcionari públic, a més, se l’inhabilitarà per exercir el seu càrrec per un temps d’entre sis a dotze anys.
L’empresa també va córrer a respondre: "Job Today no asume ninguna responsabilidad u obligación por el contenido, la exactitud, integridad, legalidad, fiabilidad o disponibilidad de todas las ofertas de empleo u otros datos o informaciones disponibles en la Plataforma". I jo penso que, donat el cas, millor que tanquin l’empresa!
Després va agrair a les feministes la seva implicació en el succés i va rectificar la seva actitud bloquejant l’usuari delictiu. Elles també van respondre-li: "La próxima vez además de bloquear a la persona, le podéis denunciar por cometer un delito".
I és que una societat que permet comportaments delictius, és delictiva.