Homes, dones i municipals 2023

Les eleccions del diumenge 28 de maig, a part de la perplexitat en molts sentits, també ens permeten fer una lectura en clau feminista.

Començo per la perplexitat. El meu país, Catalunya, el tinc per instruït a part d’assenyat, com sosté la dita. Però potser la rauxa ens juga males passades. Perquè no som capaços de demostrar aquestes dues qualitats. Per què baixa l’independentisme si és l’única gran il·lusió que podem mantenir com a poble? Si trobes algú a l’escala que et rebenta el replà, marxaràs de l’edifici? O intentaràs parlar-hi i acordar el respecte que et mereixes per poder seguir vivint a casa teva sense que vulneri els teus drets?

Per què l’extrema dreta ha guanyat tants vots? A qui pot interessar-li que als òrgans de govern hi hagi masclisme, xenofòbia... abús de poder? Aquestes barbaritats són de gent poc instruïda i, per això, fàcil de manipular. I poc sensible. No interessa a cap país tenir cap d’aquests dos perfils per prendre decisions.

No hauríem de revisar quina mena de política estem fent i quina hauríem de fer. De petita van obligar-me a estudiar Formación del Espíritu Nacional. El nom ho diu tot. Però ara, no hauríem d’estudiar més filosofia, moral, ètica, civisme...? I abans que d’altres assignatures.

Quant a les llistes cremallera, ha tornat a sorprendre’m, i per això m’ho he mirat amb calma, el que ja sabem: força enganyós tot plegat.

Quant a la quantitat d’homes i dones presentats en total a les quatre capitals de província, veiem (tenint en compte els quatre principals partits polítics de cada ciutat) que a Barcelona hi ha 3 homes i 1 dona; a Girona, 2 homes i 2 dones; a Lleida, 4 homes; i a Tarragona (perquè hi ha empat amb els dos últims), 4 homes i 1 dona. En total: 13 homes i 4 dones.

Si mirem les llistes dels 4 partits (més 1 més de Tarragona) de cada capital de província, ens trobem que a Barcelona hi ha un total de 16 homes i 19 dones. A Girona, hi ha 11 homes i 14 dones. Només a Lleida hi ha empat: 12 homes i 12 dones. I a Tarragona hi ha 12 homes i 13 dones.

Però si anem a les llistes, a l’hora de fer-les (exceptuant Lleida), tres províncies tenen més dones que homes. I si ho sumem tot dona 51 homes i 58 dones. Les dones són acceptades per ser-hi.

Però no són considerades de igual a igual per prendre les decisions importants. Llavors xoquem amb el sostre de vidre. Dels 13 homes i 4 dones dels principals partits polítics, a l’hora de ser caps de llista, que vol dir tenir el poder total és manté la tònica: a les quatre províncies hi ha 13 homes caps de llista per només 4 dones!!!

Imperdonable tenint en compte que volem passar per demòcrates, feministes, progressistes...

Perquè a sobre de no ser-ho ens enganyem i ens enganyen (al menys els homes a les dones), fent veure que som el que no som.

I és que, ni havent aprés de la gestió de la pandèmia (on els països que millor se’n van sortir van ser els dirigits per dones), encara no som capaços de confiar amb les bones qualitats de les dones.

Porteres afusellades pel franquisme

L’ofici de portera, l’any 1939, quan els sublevats comanats per Franco van guanyar i van seguir matant, va suposar un altíssim risc de mort injusta.

Ves quina desgràcia, a més de ser un dictador, essent-ho, dir-se «franco», el significat del qual és, just tot el contrari: s’entén per «franco» persona sincera i lleial de tracte. Potser s’ho creia, per no morir de vergonya i indignitat, que ho era. També li escau molt bé un dels antònims de «franco», fariseu (perquè a sobre fingia pietat i austeritat). Més cinisme, impossible.

De les 3.267 dones que van ser empresonades entre el gener i l’octubre del 39 a la presó de les Corts, per les autoritats franquistes (que és van imposar amb armes i terribles crueltats desplaçant les que havien guanyat democràticament), 108 eren porteres.

Aquestes (des)autoritats franquistes s’entestaven en el seu eslògan de la «redempció femenina». De què havien de redimir-les, ells? Si els que ho tenien impossible per entrar al seu regne del cel, eren ells! I elles, que de dones dolentes com la Pilar Primo de Rivera, també n’hi havia.

Totes les dones executades al Camp de la Bota, van ser-ho amb judicis falsos i inventats. Pantomimes.

Ara, gràcies a la tesi doctoral de Fernando Hernández Holgado, professor de la Universitat Complutense de Madrid, i a Isabel Pellejero, una actual resident del número 163 del carrer Tamarit, on la Cristina Fernádez Pereira, era portera, podem conèixer el seu cas. Tenia 39 anys quan va ser detinguda el 5 de març del 1939. Tenia dos fills amb Baltasar Paz. La va denunciar l’amo de la finca perquè va passar-li pel cap que, durant la guerra havia informat sobre la seva presència als grups d’esquerres que dominaven els carrers de la ciutat. Impossible: a aquell propietari, a qui van trobar una pistola a casa, no li va passar res. Segons Pellejero, segurament va denunciar-la per acomiadar-la, per una mena de cruent «mobbing» immobiliari. Va morir afusellada o, com es deia llavors en el comunicat mèdic, víctima d’una «hemorràgia interna». Afortunadament, ara, Barcelona li rendirà homenatge dedicant-li un interior d’illa a prop d’on vivia i treballava.

Elionor Malich Salvador va ser una altra portera condemnada per un tribunal militar que va considerar que tenia moral dubtosa i, segons la seva pròpia mare, que havia viscut maritalment amb diversos homes. I sense proves de cap mena, executada.

A la presó de les Corts, s’hi enviaven famílies senceres. Com Ángela Montoliu, també portera, que va acabar entre reixes amb la seva filla que, en començar la guerra només tenia 13 anys. De què podien acusar-la. Quasi segur que de res!

De totes les persones afusellades de manera exemplaritzant, com a càstig i advertència per a la resta, com a mínim, 11 dones. Un petit monument al Camp de la Bota recorda els seus noms i la seva tragèdia.

I és que la venjança imposada pel «franc» Franco va ser especialment miserable i cruel amb les dones tant a Barcelona com a tot Espanya.

Les dones sempre corren perills de...

... de tots tipus: vexacions, humiliacions, degradacions, injustícies, menyspreus... Han hagut de viure amb ells a flor de pell i encara segueixen vivint-hi. I tots aquests perills no han fet altra cosa que fer-la viure amb neguit i por. I tant neguit com por acaben generant uns trets de personalitat inhumans per poder viure amb la dignitat que han merescut i mereixen per ser molt millors que tots els homes que els han obligat a suportar aquests neguits i aquestes pors.

I ara que algunes coses comencen a canviar, hi ha dones valentes, com la conductora del bus nocturn de Barcelona, que s’arrisquen molt perquè ja estan tipes d’aguantar allò que és insofrible.

D’una banda, és una sort que hi hagi dones com ella que defensin els drets de les dones. Però per l’altra és una desgràcia que encara hi hagi homes que les obliguen a suportar actuacions d’assetjament i a enfrontar, mentre treballen, els seus neguits i pors.

Ella estava conduint el seu vehicle i un home borratxo va pujar al bus i va asseure’s just darrere d’ella. I tot seguit, va començar a etzibar-li comentaris sexistes. Com és que les dones no acostumen a protagonitzar escenes de borratxes assetjant homes?

Ella va demanar-li que callés, que se n’anés al fons del bus, que baixés... i res. Més comentaris sexistes.

I va parar el bus tot exigint-li que baixés. I que no avisava la policia perquè, a sobre, tant ella com els passatgers perdrien més de vint minuts.

En aquestes, un xicot jove que hi havia al bus, per por del que pogués passar... perquè no seria el primer cop que, tenint raó la dona, ell encara fes us de la força i la piqués, va començar a gravar l’escena per precaució.

S’hi va posar forta, ella. I assenyalant-li no sabem què, li va dir que «aquesta i aquesta també marxarien cap a fora». Deurien ser uns embalums que ell deuria portar.

Per sort, una passatgera de més endarrere, solidaritzada amb la conductora, va cridar-li a l’home que baixés perquè ja havia tingut la paciència de demanar-li quasi deu cops!

I la conductora va afegir-hi: «i després, si vols, a plorar i a dir-li guapa al de darrere, que et vindrà un home de cinquanta anys, i li dius guapa a ell». Amb aquesta frase, finalment va decidir-se a baixar.

L’endemà a la tarda, el xicot jove va penjar el vídeo sense pensar que podria tenir tanta repercussió. Quan se’n va adonar tenia unes trenta trucades a Ínstagram. I com que no les va respondre, va rebre un missatge: «Soc jo, anava molt passat, la meva dona s’enfadarà quan vegi això. Si us plau, esborra-ho» Com que no va esborrar-ho, va rebre un altre missatge amenaçant-lo de denunciar-lo. I ara, el xicot va amb por de trobar-se’l pel carrer.

I és que qui anava borratxo era ell; qui insultava era ell; però qui va haver de passar por i neguit en enfrontant-s’hi va ser ella. Ell actua malament; ella es defensa d’un fet que no hauria de viure per res del mon. I, algú ha llegit en algun mitjà que s’hagi buscat l’individu, si més no, per multar-lo?

La maternitat subrogada i el bisbe de la Seu

Tinc uns amics, ara molt feliços, que amb un ventre de lloguer han aconseguit el seu somni: ser pares. Els ha costat tants sacrificis que la sensació d’èxit s’afegeix a la felicitat de veure créixer el seu xiquet.

La maternitat subrogada ho té això de fer feliç a la majoria dels que s’hi embarquen. Però no podem oblidar que no deixa de ser una compra de nadons. Les adopcions també són prou cares però són nenes i nens que necessiten progenitors perquè, per diferents circumstàncies, els biològics no els poden criar. Però amb la subrogació és diferent: són les mares i pares els que necessiten els nadons. Just el contrari. La vida no és pot comprar ni vendre.

En aquest sentit, Joan Enric Vives, bisbe de la Seu d’Urgell i co-príncep d’Andorra, ja fa uns quants dies, va publicar un missatge, a Twitter i a Facebook, que va ser ben rebut pel seu encertat sentit moral i ètic: «La maternitat subrogada, altruista o pagada, transgredeix nombroses consideracions ètiques i jurídiques»#Noesclavatge»

Aquest missatge va agradar, fins i tot, a l’Associació feminista andorrana Stop Violències.

Però va ser retirat de les xarxes ràpidament. El fet em porta a pensar que el bisbe potser va escriure el que pensava ... Però l’Associació creu que Vives s’ha vist obligat a retirar-lo perquè ha rebut pressions del Cap del Govern, Xavier Espot (net de la senyora Júlia de les perfumeries). Molts andorrans es queixen a les xarxes perquè el seu país permet inscriure com a fills, nadons de gestació subrogada. I creuen que Andorra s’ha convertit ―amb la paraula que aquests utilitzen―, en un «paradís» per a homosexuals que compren nadons amb ventres de lloguer a l’estranger.

Tanmateix, pocs dies després, Vives va tornar al masclisme més ferotge i va tornar a manifestar-se defensant: «la vida en totes les seves fases». I per tant, mostrant-se del tot contrari a l’avortament.

Fins i tot, va dir, en possibles casos que puguin suposar risc per a la mare.

Mal pastor d’església perquè no vetlla per igual per totes les ànimes. Té preferències obsessives que van, clarament contra les dones, les úniques que poden, gràcies al seu amor, gran esforç i voluntat, fer créixer el ramat.

En el mateix missatge, Vives va parlar també de «no vendre’s als diners, al poder o la corrupció». Potser li ha fallat la memòria?

Perquè Vives té força acusacions quant a l’ús que ha fet sobre els diners que va deixar-li la rica hereva andorrana Maria Maestre. Jo mateixa, llegides les acusacions a la premsa local, ho denuncio a la meva novel·la Una assassina massa jove. Que per cert, cap ens públic no m’ha permès presentar-la a Andorra. No fos cas que església i govern...

A més, també té pendent de judici una acusació sobre encobriment d’un cas de pederàstia que es va produir a la diòcesi de Barcelona quan ell era bisbe auxiliar.

I és que ser hipòcrita és del tot menyspreable en individus que ostenten càrrecs d’alta volada. I especialment, amb els eclesiàstics.