La vescomtessa dissortada (32)

Jo m’hi fixava per quan ho hagués de fer sola, però em fallaven els ànims.
   Domna Maria va enviar a buscar a Solsona les robes del seu llit nupcial de Castre. Les volia deixar al rei Alfons d’Aragó i València, comte de Barcelona i d’Urgell i rei de Sardenya per després deixar-les en herència a la que fos mare dels seus hereus. Jo m’ho vaig prendre molt malament i vaig pensar que mai no serien per un fill meu, perquè no arribava. Sempre em venia al cap si la meva futura cunyada seria capaç d’engendrar molt més ràpid del que jo no havia estat capaç.
   Al meu marit, els seus preparatius, no li van resultar tan fàcils. Va haver de reclamar als seus vilatans la suma de molts diners per rebre dignament el seu rei i el de tots. Els cardonins estaven tips de pagar i pagar. Ell els volia obligar a pagar i Domna Maria el va aconsellar que primer els calmés, —no pas que els amenacés—, encoratjant-los a esforçar-se pensant que el seu rei, si quedava content, abans de marxar, segurament, els concediria alguns beneficis. Aplacats els ànims, la vila li va donar dos mil sous de tern barcelonins per ajudar-lo en les despeses de la cavalcada. Molts homes es van aplegar amb ell, a canvi dels possibles favors que el rei els podria atorgar.
   Van armar quasi un petit exèrcit i el van guarnir amb les millors robes i armes que van poder aconseguir. L’efecte va ser prodigiós i el rei Alfons va quedar complagut. El que el nou rei volia saber era, si en cas de necessitat, podria comptar amb el vescomte de Cardona i els seus homes. Entre tots, li van demostrar i el rei en va quedar convençut i complagut.
   Domna Maria, a més, li va oferir dues magnífiques vetllades amb bons músics, trobadors, joglars i ballarines. En memòria de la seva sogra va fer recitar la composició que Cerverí li havia dedicat. El rei, content amb les seves atencions, la va elogiar davant la seva gent per la seva refinada i acurada educació. Amb mi, ni s’hi va fixar. Jo, com que no tenia fills, no comptava per a res.
Tal i com tots havien esperat, el rei Alfons, abans d’enfilar cap a la Seu d’Urgell —com a comte que n’era—, en agraïment, va renovar algunes franqueses i immunitats concedides als cardonins. Es van alegrar especialment d’una súplica que Ramon Folc feia temps que li sol·licitava. Ramon Folc VII no volia deixar entrar vins estrangers a Cardona des del dia de Sant Miquel fins a la Mare de Déu d’agost. I el rei Alfons els ho va concedir, afavorint així, els seus propis vins.
   Domna Maria se’n va tornar, acabades les festes, cap a Solsona. Ella tenia una ambició que volia aconseguir per als seus vilatans. Els solsonins havien reclamat moltes vegades, al vescomte de Cardona, l’obtenció de cònsols, franqueses i llibertats de la mateixa manera que se’ls havia atorgat als cardonins. Mai, el vescomte els havia fet cap cas. Ara, li reclamaven a ella. Domna Maria volia concedir-los les mateixes prerrogatives, però la seva economia era molt precària. El seu fill no havia pogut pagar-li els quinze mil sous de tern barceloní que el seu marit li havia deixat a deure del seu dot. Ella no li volia reclamar per no preocupar-lo amb més problemes. Amb tot, li va explicar al seu fill les peticions dels seus vassalls solsonins.
   L’any, sense que pogués imaginar el terrible que hauria de ser per a mi, va acabar amb el casament del meu cunyat Hug de Cardona amb Beatriu d’Anglesola.
   Beatriu era filla de Guillem d’Anglesola, Senyor de la Baronia de Bellpuig i de Beatriu de Pallars. Aquest fruïa del favor reial i estava en el seu moment de major esplendor ja que tot just feia uns quatre anys que havia comandat l’avantguarda catalana de la tropa de l’Infant Alfons en la conquesta de Sardenya. La seva intervenció havia estat decisiva en la batalla de Lucocisterna, on amb cinc-cents cavallers i dos mil infants havia pogut sotmetre les tropes pisanes que comptaven amb mil dos-cents genets i dos mil ballesters.
   Domna Maria em va explicar que Beatriu era molt diferent a mi, pel que s’havia assabentat, i que havia de fer els possibles per entendre’ns. A mi, aquell consell, no em feia falta perquè jo estava acostumada a fer el que em tocava. Mai em decantava pel que jo volia, sempre anteposava els meus deures.
   Per començar, les seves noces, tot i ser el segon fill, van ser molt més esplendoroses que les meves. No em va importar. Jo, en aquells moments, només desitjava estar embarassada.
Al meu cunyat li agradava lluir la magnificència del seu casal. Però a Domna Maria, que no tenia l’economia que necessitava per a les seves actuacions a Solsona, no li va agradar gens aquell dispendi. Va callar i va aguantar-se perquè era el seu fill i perquè tenia la seva pròpia economia assignada.
   Ella va venir a les noces, amb un abillament molt auster. Si no tenia diners per fer el que els solsonins li demanaven, tampoc en tenia per a luxes. L’únic canvi que va operar en la seva vestimenta, va ser el que li va imposar el canvi de moda: les mànigues ja no es portaven llargues a ran de peus, si no que començaven a ser bollades tocant a les espatlles.
   A la meva cunyada Beatriu, sí que li agradava lluir i gastar. I el seu vestit de núvia no era sinó una demostració de luxe i aparença. Semblava que les joies que no s’havia posat Domna Maria, les portés ella, totes juntes, escampades pel cos. I ja des de les primeres cerimònies, es va veure que era poc devota i fervorosa. Al costat del seu marit, que ho era molt, ella semblava resar per força.
   Encara no feia un any que eren casats, la tardor de 1329, Beatriu ja li va donar un hereu al seu marit i a Domna Maria. A la pila baptismal se li va imposar el mateix nom que el seu pare i el seu oncle avi: Hug. Huguet, amb el naixement del seu plançó, va deixar el diminutiu per al menut.
Jo, de seguida vaig pensar que ni el meu marit ni la meva sogra, no em voldrien veure més. Em volia morir. Estava desesperada. El meu hereu, que era el més necessari, no arribava. Ella en pocs mesos, ja m’havia guanyat. Si no en tenia, jo quedaria arraconada i els hereus serien els seus.
   Quan vaig notar que a Domna Maria, Beatriu no li queia bé, em vaig relaxar una mica. Sense dir-ho, se li notava perquè era molt evident que Beatriu era hipòcrita, recelosa, distant i freda.
   Tan freda que no deixava que Domna Maria pogués gaudir del seu primer nét. Pràcticament ni li deixava veure. I Domna Maria es va haver d’acostumar a prescindir del nen. Com si no hagués tingut cap nét.
   I tant com li hauria deixat jo! I l’hauríem cuidat juntes i me n’hauria ensenyat i els hauria educat. Però Déu no em volia concedir aquella gràcia.
   L’any de sobre, per a més desgràcia meva, Beatriu va tenir una filla. A ella, els nens no li agradaven gens i els deixava a dida. Jo no els hauria deixat ni un moment sols.
Beatriu era realment molt fèrtil. Els seus cinc fills van ser per a mi, una evidència molt més gran de la meva esterilitat.
   El seu últim fill, Guillem, va néixer el 1333, conegut com “lo mal any”, per la gran epidèmia de pesta que va assolar el país. L’epidèmia ve deixar una important petja en la nostra família. El nen va néixer sord i mut. I Beatriu no el va voler. Jo me l’hauria quedat amb moltes ganes. Al menys, hauria tingut una criatura que bressolar i amb la que sentir una mica de tendresa. El meu marit i jo, ja quasi ni ens tractàvem. Ell també havia agafat unes febres molt altes, arran de la pesta.
Emmalaltit i sense descendència, Ramon Folc VII, va voler esmenar la seva conducta, a fi de merèixer el favor celestial; i es va esmerçar encara més en mostrar-se com un home de recta consciència i conducta irreprotxable. Així, aconsellat per fra Arnau Pedriça, va reconèixer que cobrava, per un mal ús exigit pel seu pare, uns impostos, que no li corresponien, a clergues i rectors de les esglésies. Llavors, en va dictar per escrit la seva exempció.
   Veient el meu marit que no millorava, va disposar-se a dictar testament. Jo estava segura, que sense hereus, no em pertocaria res. Perquè no tenia dret a res. Sense fills no era res.
Ramon Folc VII, com el seu pare, va confirmar i ratificar totes les franquícies de la sal de l’Areny de Cardona. A més, com que algunes de les actes de concessió del seu pare, tot i que se sabien, no se’n trobava el document, a fi d’evitar futurs problemes, en va ordenar una nova redacció i va deixar tots els papers en total conformitat.
   Les febres de Ramon Folc van empitjorar. La seva mare va venir cap a Cardona i em va ajudar a cuidar-lo. Ni ella ni jo, no ens vam moure del seu costat. Vam fer-li tot el possible i l’impossible. De res va servir. Tant debilitat com estava, els metges encara li van practicar algunes sagnies. I es va morir.
   Amb la seva mort, també em moria jo. Havia perdut totes les oportunitats. Després de tots els meus esforços —per deixar la meva família i adaptar-me a una altra que no coneixia, per ser una bona muller i una bona nora, per intentar amb tots els meus sentits tenir fills—, res no m’havia servit. Tot havia resultat inútil. Amb la seva mort, la meva vida resultava innecessària.
Domna Maria, tot i la seva penúria econòmica, em va prometre la seva ajuda. Però jo, vaig preferir tornar amb la meva família. Era una dona estèril que no serviria per a res. M’hagués sentit una carga per al meu cunyat que, després dels funerals del meu marit, va celebrar amb tota pompositat, el seu nou títol de vescomte. No em vaig quedar a Cardona ni per aquesta festa. Ja veia un convent de clausura com a únic destí. Només em faltava saber quin m’escolliria el meu pare.

Lola Herrera i el seu Mario

La gran Lola Herrera ha tornat a Manresa per posar en escena per segona vegada Cinco horas con Mario. Recordo perfectament la seva genial interpretació de fa quasi uns quaranta anys. Era jove i ja molt bona actriu. Sobre l’escenari va aconseguir que, queixant-se ella, la Menchu, empatitzéssim amb ell, el marit difunt.

Però Lola Herrera dona ja estava sola a la vida, llavors. Ja hi entenia molt de la solitud de les dones. S’havia casat amb un home faldiller perquè se n’havia enamorat. Ell també tenia mal caràcter. Era l’actor Daniel Dicenta. Ella marxava molt sovint de gira i, quan tornava, només trobava factures. Quan va néixer la seva filla, va haver d’enviar l’encàrrec de la notícia al Cafè Gijón perquè no el trobaven per enlloc. Mentre ella aconseguia més feina i popularitat, ell va començar a tenir problemes amb l’alcohol. Després de néixer el seu segon fill, quan només tenia onze mesos, va marxar a buscar tabac i ja no va tornar.

Lola tenia feina, però en aquella època de franquisme aterridor ―era el 1967―, no hi havia divorci. I no només això, ni ella ni cap altra dona en les mateixes circumstàncies, no podia llogar sola un habitatge perquè era dona. Ho va passar malament: «Mientras conviví con un hombre, lo soprté todo. Pero hoy no soportaría nada de una pareja. ¡Qué feliz vivo sola!».

Segur que sí. Però ho deuria passar tan malament que no ha volgut arriscar-se mai més. I ara, aconsella a les noies que no es casin, que visquin en parella i, si tot va bé, que un dia facin un dinar per celebrar-ho.

A Cinco horas con Mario, Delibes, Menchu ens explica, mitjançant un monòleg dialogat ―ple de retrets―, amb el cos present del seu marit difunt, la vida d’una dona de dretes de l’època franquista. Menchu desgrana els principals conflictes matrimonials ―aconseguint un magnífic retrat de l’època―, quant a qüestions econòmiques, religioses, polítiques, sexuals i morals. Ella està convençuda que té la raó però així que avança el monòleg, ens adonem que és Mario qui ha intentat empentar la vida amb dignitat.

A ella, li hauria agradat gastar més. Ell no era gaire d’església però complia. Ell era d’esquerres. Ella de dretes sense saber prou bé que ser-ho la perjudicava enormement. Ell era poc apassionat i a ella li hauria agradat poder gaudir més del sexe. I quant a moral, ella no es plantejava cap dubte respecte a la que li havien imposat mentre ell no acceptava les incongruències d’una moral podrida.

Segons el mateix Delibes, la discriminació, la tendència a desterrar la dona a la cuina, i convertir-la en un reliquiari de virtuts domèstiques, va ser una errada que va estilitzar i castrar la iniciativa, la intel·ligència i la imaginació de moltes dones.

I és que si les coses han canviat, no n’hi ha prou. Moltes dones, encara, moren assassinades ―amb freqüència aterridora―, per mascles de moral improcedent.

Grup de Gèneres del Solsonès

Tots coneixem grans feministes que han lluitat per aconseguir millorar la vida de les dones. Per fer-la més digna, més paritària. Perquè no hagin de carretejar amb tots els greuges que des d’Eva i la costella, la culpa i i l’esca del pecat, passant per casar-les amb energúmens i aconseguir més terres, per morir-se de tants parts... a convertir-se en víctimes violades la nit de noces, a perdre el seu cognom, a necessitar pseudònims per ser reconegudes, a no tenir vot com si no fossin essers humans, a ser violades per amos o fills de les cases on servien, a no aconseguir feines sense abusos sexuals, a perdre-les en cas de no accedir-hi, a tenir fills un darrera l’altre... i anar fent llista fins a arribar a les 49 dones que aquest 2019, ja han estat assassinades per homes.

El moviment feminista, fundat el 1848, té com a primera gran dona a Simone de Beauvoir. Però al nostre país també tenim bones feministes. Com Isabel de Villena, que va escriure la primera obra feminista en català. O Frederica Montseny, política anarquista i feminista que fou la primera dona ministra d'Espanya. O Dolors Monserdà, escriptora feminista i primera dona a presidir els Jocs Florals. O Francesca Bonnemaison, promotora de l’educació popular femenina. O Maria Aurèlia Capmany, escriptora que inicià el feminisme antifranquista. O...

A Solsona, la causa feminista també té les seves defensores en el col·lectiu Grup de Gèneres del Solsonès. I cal lloar-les, aquestes dones, perquè mica a mica, van omplint la pica. Tanmateix, el col·lectiu no és exclusivament femení.

Tots plegats, encara que les dones s’hi esgarrinxen més la pell, lluiten per aconseguir un món on les diferències per qüestió de gènere, no suposin discriminació. Elles han decidit unir les seves forces per reflexionar, debatre i mobilitzar-se per defensar i millorar les injustícies que les dones pateixen per l’atzarosa circumstància d’haver nascut dones.

El seu objectiu és combatre l’estructura heteropatriarcal que la societat actual encara arrossega feixugament. I ho fan treballant en dos eixos fonamentals: la cultura i l’educació. A Solsona, tothom coneix el cicle: Cultura amb nom de dona. Quin encert, aquest punt de vista. Fa dos anys que ens proposen activitats i tallers per advertir-nos que la lluita encara és insuficient. Que cal adonar-se que la societat que ens envolta encara és predominantment masclista. Dominada per figures masculines, on hi caben actituds que intenten domesticar dones, fer-les vulnerables, encasellar-les i silenciar-les. I aquestes actituds són les que afavoreixen altres formes de violència masclista.

I és que caldria prendre per model aquest Grup de Gèneres del Solsonès. A tots els ajuntaments! Al menys, fins que la paraula feminisme, perdi la seva virulència.

La vescomtessa dissortada (31)

Mentre esperaven l’arribada del cos de Ramon Folc, ja que el rei l’havia fet portar a Barcelona, Domna Maria i Hug van aprofitar per fer l’obertura i lectura del testament, ja que ningú no sabia on Ramon Folc desitjava ser enterrat. Sorprenentment, havia deixat consignat que se l’enterrés a Poblet. Aquest monestir s’havia posat de moda entre la noblesa des que els reis Alfons el Cast i Jaume I el Conqueridor hi havien estat sebollits.
Jaume II no va atorgar el permís per traslladar-lo a Poblet i família i parents van haver d’emprendre viatge a Barcelona per participar en els funerals encarregats pel propi rei. Domna Maria va vestir-se de negre, de cap a peus, i sense cap joia. Ara ell ja no era viu per fer-les-hi posar!
També es va posar un vel negre, subjectat als cabells i que li arribava fins als peus. Per mi, que no volia que ningú s’adonés que no podia i no volia plorar per aquell marit que li havia tocat i que sempre li havia fet tanta repulsió. Tampoc n’hi havia per tant! Era un home rude, com la majoria dels seus amics i coneguts.
En tornar, es van acabar els preparatius i l’onze de novembre, el seu fill Ramon Folc VII va prendre possessió del vescomtat, agenollat i amb les mans plegades, davant de l’altar de Sant Vicenç del castell de Cardona. L’abat Bernat li va rebre el jurament en presència dels prohoms de Cardona, la seva mare, el seu oncle, el seu germà i demés família. A partir d’aquell moment, el van distingir amb el tractament d’Il·lustríssim.
En acabar la lectura, el seu oncle Hug també va haver de prestar jurament de fer observar la unió dels feus de Cardona com a curador testamentari.
Aviat van començar a córrer rumors. Ramon Folc VII no havia heretat tots els llocs que el seu pare havia vinculat, en règim d’alou. N’hi havia alguns en règim de feu, i tan sols en tenia jurisdicció i potestats.
Per aquest motiu, Ramon Folc VII, ajudat per la seva mare, on el seu pare havia escrit: “i molts i molts d’altres llocs”, ell, els va concretar afegint-hi tots els noms que hi faltaven. Acabava d’heretar un dels vescomtats més importants de Catalunya.
L’últim detall que els faltava esclarir era l’estat dels comptes. Maria s’havia pensat que hi trobaria la deixa per saldar el seu dot, però les arques del vescomte eren pràcticament buides i a ella no li havia deixat res.
Jo ja ho sabia que les seves arques eren buides. Les amants només som segons plats, però sabem els secrets. I com que no tenim les mateixes obligacions, d’haver-hi hagut diners, els hauria manllevat i hauria fugit.
Hug de Cardona, que s’havia de quedar al castell com a tutor del seu nebot per ajudar-lo, li va prometre a Domna Maria que se li tornaria, tan aviat com fos possible, tot el que se li devia.
I Domna Maria, com que deixava el fill en bones mans, i tenia feina que l’esperava a Solsona, se n’hi va tornar amb el fill petit.
Abans però, va decidir, per mi, la meva sort. I, amb una minsa pensió a càrrec del seu fill, em va enviar al mateix convent on hi tenia ja la meva filla gran. No em va deixar temps ni per dir-li benvinguda —que no ho era—, ni de dir-li adéu, ja que no la veuria mai més. Ni tan sols em va mirar als ulls, ni es va girar per parlar-me.

                                     Maria de Canet, la jove de l’hereu

Jo, Maria de Canet, esposa del nou vescomte de Cardona, Ramon Folc VII, vaig entrar a la seva família amb la millor de les intencions. Volia ser una bona vescomtessa, volia donar-li al meu marit els fills que necessitava i seguir els consells de la meva sogra que, deien, havia patit molt amb el seu marit, però sempre s’havia comportat amb una gran dignitat.
Jo era filla de Ramon IV, vescomte de Canet i de Maria de Narbona. El vescomtat de Canet era una jurisdicció feudal concedida per Sanç I de Mallorca, el 1321, al seu conseller Guillem de Guàrdia. Sanç I era cosí de Jaume II d’Aragó i la seva política era més de pactes i aliances que de disputes. Així, en contra de les pretensions de la Casa d’Anjou que l’havia volgut enemistar contra el seu cosí, ell se n’havia fet feudatari i l’havia ajudat en la conquesta de Sardenya, que li havia valgut la llicència de retre-li homenatge. Per segellar l’amistat entre els dos, es va concertar el meu casament, per part de Sanç I, amb Ramon Folc VII de Cardona, per part de Jaume II.
Quan vaig arribar a Cardona em vaig assabentar del que havia passat abans de les nostres noces.
Domna Maria buscava muller per al seu hereu, però ell no tenia ganes de casar-se. En canvi, el seu germà petit, Hug de Cardona, que estava promès des dels deu anys, volia casar-se; però no ho podia fer sense que l’hereu, el seu germà gran, hagués pres muller. Aquest l’empenyia.
El cas va ser que el rei, en adonar-se que Domna Maria no el tenia en compte per seleccionar la candidata, i que ell volia un casament que també li fos beneficiós, per aconseguir-ho, va atorgar-li la llicència necessària per traslladar el cos del difunt vescomte de Cardona fins a Poblet.
Així, a mitjans de l’any 1322, les despulles del difunt vescomte van ser traslladades a l’església de Santa Maria de Poblet i dipositades a la capella de Santa Úrsula.
La meva sogra no va assistir a les cerimònies del traslladat del cadàver. Hi van anar els seus dos fills i l’oncle Hug.
Per aquells dies, a més a més, Domna Maria va rebre la notícia de l’assassinat d’un membre de la seva família d’Haro, a Toro, per mandat del rei Alfons XI besnét del rei Savi. La vescomtessa, per la mala fama que aquest fet li esquitxava, va aturar les negociacions del meu casament durant una temporada.
Llavors, quan el rei, sense saber que la família Haro a ella ja feia molts anys que no li importava, va esperar un temps prudencial de dol i després, li va recordar la seva obligació. Domna Maria, ajudada pel seu cunyat, va fer les peticions pertinents.
El mateix dia que vaig arribar al castell, vaig saber que Ramon Folc no tenia cap interès en casar-se. Que ho feia per acontentar la seva mare i al seu oncle, i com l’obligació que el seu rei li imposava. A mi, m’havia passat el mateix; també m’hi havien obligat, però em vaig guardar molt, de dir a ningú de la meva família que no em volia casar. Sabia que era la meva obligació i que per aquest motiu m’havien educat de manera molt refinada. I els va sortir bé perquè vaig aconseguir casar-me amb un dels vescomtes més importants de Catalunya.
La celebració del casament va ser molt discreta. El que més va cridar l’atenció —a part del meu sumptuós vestit de seda blanca tenyida amb safrà—, va ser la indumentària de Ramon Folc VII. El seu gipó era extremadament curt i, cames i cintura, li quedaven ben ressaltades per unes robes molt arrapades i cenyides. Deien que el fill, havia heretat de la seva mare l’atreviment en la indumentària. A mi, no em va semblar gens atrevit, el meu marit; més aviat molt discret i prudent. Sempre pendent dels desitjos de la seva mare.
En canvi, el que no va agradar gens, ni a la seva mare tampoc, va ser que es posés la capa de cerimònies del seu pare, en record a ell, en aquell dia tan important de la seva vida.
Amb totes les emocions de la festa i veient davant meu una realitat que ja no podia defugir, vaig prendre la decisió d’intentar ser una bona esposa i complir amb totes les meves obligacions. Em va semblar que Domna Maria també m’hi podria ajudar.
Però ella, acabades les celebracions, se’n va tornar cap a Solsona, el seu senyoriu, perquè volia ajudar els seus vilatans. Allí era feliç i procurava pel bé de la seva gent.
El meu marit i jo, vam començar a allitar-nos, sense grans alegries ni dures penes, pel que havia sentit explicar i pel que em deien les meves donzelles. Ramon Folc VII no era un home apassionat i era una mica malaltís. A més, els problemes que se li presentaven, se li feien muntanyes altíssimes. Jo el volia ajudar, però no m’ho va permetre. Ell volia que li donés els hereus i prou!
Se li va presentar un litigi, entre els cònsols i els prohoms de la vila. S’havien de construir unes teulades, fora de la vila, però que eren d’ús comú. I no es posaven d’acord en la qüestió del pagament. El meu marit, va necessitar l’ajuda de la seva mare, per aconseguir avenir-los a tots. Cada una de les parts va haver de pagar la seva meitat.
Amb tot, el meu marit també havia heretat algunes de les rauxes del seu pare i, de tant en tant, tenia algun arravatament. La seva mare el vetllava amb molta cura i, amb bons consells, sempre aconseguia retornar-lo al camí de la prudència i la moderació. I quan ell es va assabentar de la mort d’un seu parent, Guillem de Queralt, a mans del comte Arnau Roger de Pallars, es va enfurismar tantíssim, que va promoure bàndols contra ell.
La seva mare va patir moltíssim perquè el seu fill podia morir per una acusació que no s’havia pogut demostrar. Ni jo, ni ella, ni ningú no vam poder dissuadir-lo. Finalment, el rei i el príncep Alfons, amb el recolzament del senyor de Rocabertí i el de Montcada, van citar els dos enemistats i es van reunir a Aitona. Ja entrada la matinada van arribar a un acord i l’enfrontament ja no es va produir.
El rei Jaume va tardar poc temps en morir-se i vaig haver d’acompanyar el meu marit, de rigorós dol, als funerals. Però quatre anys més tard, el 1328, també vam ser convidats a les festes de la coronació del príncep Alfons. Aquelles festes sí que van ser esplèndides. A més, el nou rei va armar cavallers dotze nobles catalans, entre ells el meu marit Ramon Folc VII. La importància del vescomte de Cardona es va posar clarament de manifest en ésser assenyalat, després del rei, el tercer noble en importància.
Per tant, tal com m’havien dit a casa, jo era l’esposa d’una de les personalitats més importants del moment. Però no hi havia joia que em tranquil·litzés. Els nostres fills no arribaven i jo patia moltíssim.
El meu marit em visitava al llit amb freqüència i ens vam aplicar en fer tot allò que els metges ens van indicar. Veient que no quedava embarassada, sense dir-li res al meu marit, vaig recórrer també a males pràctiques. Em vaig prendre esgarrifosos beuratges de bruixes i endevines, em vaig deixar fer encanteris i vaig donar d’amagat, al meu marit, substàncies que l’havien de fer més vigorós. Res em va servir. I jo plorava d’amagat. També resava, resava molt, demanant a Déu que em concedís l’única cosa per a què m’havien dit que servia: donar fills. Aquesta era la meva única obligació i no podia complir-la. Em desesperava.
El meu marit tenia assumptes per resoldre i es podia distreure. La seva mare li va enviar un document per signar, pel qual atorgava als solsonins un privilegi que tenien en molta estima i que li havien reclamat: que cap causa civil o criminal fos vista o executada fora de Solsona. El meu marit li va signar sense cap problema perquè era una petició de la seva mare.
Domna Maria també confiava en ell per resoldre alguns dels seus assumptes de Solsona. El seu marit, Ramon Folc VI, havia fet derrocar per a l’embelliment de Solsona algunes pedres i taules —que servien per vendre en els mercats—, a la plaça, en alguns carrers i en altres indrets de la vila. L’ordre havia suscitat protestes generals. Els solsonins volien la seva restitució. Domna Maria i el meu marit van decidir que no sols no donarien el permís sinó que farien treure del mig de la plaça, la casa de Besora i la de Bernat del Pla, a més a més, d’unes graus i unes altres taules de la vila que Ramon Folc VI no havia fet enderrocar.
Jo seguia patint. Tothom em donava la culpa a mi, de la falta de fills. Els ho veia als ulls. Domna Maria, tot i ser comprensiva, em mirava amb aflicció perquè l’hereu era necessari. Ella sempre havia tingut predilecció pel seu fill gran. Tot i que ho dissimulava tan bé com podia, a vegades, se li notava. El seu fill gran era més prudent i menys bel·licós que el seu pare. Ella confiava així, tornar a l’antiga grandesa del vescomtat de Cardona.
La visita del rei Alfons va ser un parèntesi de tranquil·litat que va fer oblidar a la gent que jo no quedava embarassada. Tothom va treballar i va fruir de la festa. Jo seguia resant i fent tot el que qualsevol vella o bruixot em venien a explicar. La meva vida no servia de res i no valia res si no tenia un hereu.
El rei Alfons, de tarannà benigne i senzill, recordava perfectament les disputes que, per unes terres urgellenques, havia tingut amb el pare del meu marit. Per solucionar el problema, tot anant de visita a veure el bisbe d’Urgell, va demanar a Ramon Folc VII, amb molt bones paraules, el seu dret d’hostatge al castell de Cardona.
La invitació significava una gran despesa en un moment de forta penúria econòmica. Alhora, significava un importantíssim honor. Tot i l’honor, si el vassall del rei no acceptava rebre’l, significava tornar a perdre les bones relacions que aquest havia volgut demostrar.
Ramon Folc VII, sabia com havia de fer l’host i la cavalcada, però no tenia ni idea de com s’havia de rebre un hoste reial. Jo tampoc tenia massa idea i em feia por equivocar-me. Ambdós vam demanar ajuda a Domna Maria. Immediatament va venir de Solsona i va passar al davant de tots els preparatius. Jo vaig intentar ajudar-la, però el meu cap estava obsessionat en el meu embaràs i no vaig ser bona per a gaire res. Semblava com si estigués malalta.
No va ser una tasca fàcil. S’havia de rebre un rei i el castell estava força descurat. Però, Domna Maria no es va espantar i amb ajuda del majordom major i tot l’estol de servents i treballadors requisats per a l’ocasió, va ordenar reparar parets, teulades, lloses... va fer netejar el castell de dalt a baix i va encarregar, al cunyat Hug, la compra de mobles adequats per a una cambra reial. Després, va parlar amb les cuineres i rebosteres per confeccionar els millors menús i, finalment, es va posar d’acord amb les dones encarregades de la roba blanca. El rei havia de dormir amb el millor fil i els millors brodats.

Les germanes Brontë

Van néixer a principis del segle XIX, quan encara el romanticisme era ben viu. Charlotte neix el 1816, Emily el 1818 i Anne el 1820, quan encara viuen, per exemple, Byron i Goethe i Mary Shelley acaba de publicar el seu Frankenstein.

Les seves vides va ser molt tràgiques. Se’ls va morir la mare quan eren molt petites. Després dues germanes més i finalment, als 30 anys, ―per culpa de l’alcohol i l’opi―, el germà que havia de ser la salvació de la família.

El seu pare, un pastor anglicà, era un home fred i molt esquerp. Però els va proporcionar una activitat intel·lectual insòlita per a les dones de la seva època. Els va deixar llegir, fins i tot, els diaris de Londres i els clàssics. Així, van forjar la seva cultura i van adquirir opinions pròpies.

A les dones de l’època victoriana només se les preparava per al casament (però elles no tenien dot ni eren boniques) o per a fer d’institutrius. Dues d’elles, que eren una mica més sociables, la Charlotte i l’Anne van intentar fer d’institutrius, però es van sentir molt menyspreades (quan eren molt més cultes que qui les llogava).

Charlotte, desesperada perquè no podia portar a terme el seu somni de ser escriptora, va proposar a les seves germanes de publicar ―evidentment amb pseudònim masculí― un recull de les poesies que havien escrit des de jovenetes. Van rebre bones crítiques però només va vendre tres exemplars.

Llavors, la mateixa Charlotte, els va proposar d’escriure novel·la. Ella va escriure Jane Eyre; Emily, Cims borrascosos i Anne, Agnes Grey. Les tres obres tenen moltes anècdotes personals. I també van ser publicades amb pseudònim. Però van ser molt criticades perquè les dones que hi apareixien no eren passives ni sumisses. Tenien anhels i eren rebels. Anne, encara escriuria La inquilina de Wildfell Hall, sobre el dret d’una dona casada a separar-se del seu marit maltractador. Un tema molt avançat per l’època.

Emily i Anne també van morir molt joves de tuberculosi i, llavors, Charlotte, va decidir revelar els veritables noms de les autores de les novel·les. Tant Emily com Anne van haver d’esperar que passessin els anys perquè les seves obres fossin reconegudes. Charlotte va aconseguir un cert renom en vida i això li va permetre casar-se. Tenia trenta-set anys. Però en pocs mesos va morir per complicacions en l’embaràs.

Unes vides tràgiques tan sols amorosides per l’ànsia i el plaer d’escriure les seves obres. Però que ni tan sols van poder gaudir en vida (per aconseguir els diners que tanta falta els feien), de l’èxit que després varen tenir.

I és que si, encara ara, les dones pateixen molts desavantatges, a principis del XIX, ser dona sense mare, pobra, poc agraciada, malaltissa, instruïda i amb ganes d’escriure era, sens dubte, una desgràcia.

Robar criatures a les mares

Deu ser, imagino, una de les crueltats més terribles que pot suportar un cor de mare.

I, tanmateix, va ser una realitat recurrent durant tot el franquisme i més enllà. Així ens ho explica l’antropòloga i investigadora Neus Roig, al seu llibre, No llores, que vas a ser feliz.

Aquest delictiu procès, permès i consolidat a Espanya, va tenir tres fases. Tot va començar a les presons franquistes, amb els nens de les dones republicanes. Al principi, els mataven. Després, els deixaven morir de gana. Però quan el militar nazi i mal psiquiatre Vallejo-Nàjera (després d’estudiar la relació entre marxisme i deficiència mental, compte! segons ell), va adonar-se que Espanya començava a estar despoblada va escriure que les dones republicanes eren com els nens i els animals. I llavors, van deixar les criatures amb les seves mares fins als 3 anys. Per necessitat, no pas de cor. Després, els hi prenien i els donaven a famílies catòliques. I van fer una llei per poder canviar la identitat de la criatura i esborrar el seu passat.

La segona fase, que va des de 1952 al 1977, va afectar especialment a les mares solteres. La democràcia va mantenir en secret la informació del nens robats i va seguir robant-ne.

A partir del 77, tercera fase, es dediquen a robar els nens de mares desarrelades. Ja no es tracta d’un delicte de repressió sinó d’un negoci vilment fraudulent.

El 1983, en una maternitat que es dedicava a aquests negocis, es va suïcidar una nena de 14 anys, després que li robessin el nen que acabava d’infantar. El fet, però, va aconseguir que l’Estat espanyol tanqués la resta de centres que es dedicaven a aquests delictes.

Lamentablement, com ens explica l’autora, la majoria d’aquests centres, no sols de l’Estat Espanyol, també, per exemple, a Irlanda i la Índia (on sí han jutjat els culpables), estan vinculats a ordes religioses.

Sabem que al 1968 es van arribar a pagar dos milions de pessetes (llavors una fortuna que et permetia comprar una casa al centre de Barcelona), per una nena. Les nenes eren més cares perquè, segons Neus Roig, la majoria de compradors eren majors de cinquanta anys que no havien tingut descendència. I volien assegurar que, en fer-se grans, tindrien una serventa. Les dones, si han aconseguit alguna suposada prioritat, també els ha tocat perdre.

Aquestes mares grans simulaven embarassos. Així, l’autora, mirant estadístiques de naixements, va descobrir que a Catalunya hi va haver una època que tenia, cada any, 14 dones de més de 50 anys que quedaven embarassades per primera vegada.

En aquest país ningú no ha tingut interès en destapar res. Ni en reparar els horribles perjudicis.

I és que els governs que han permès aquests greus delictes haurien de ser durament condemnats. I als que ja són morts, esgarrapar-los tots els honors.

La vescomtessa dissortada (30)

Maria va fer tots els possibles per foragitar-los del Monestir. Fins i tot va escriure una carta al Sant Pare. Però, afortunadament, les gestions eren lentes i les cartes tardaven molt en anar i tornar. Durant tres anys, els tres germans, Pere, Guillem i Berenguer –sense cap sanció per part del seu pare, el vescomte—, es van fer els amos del Monestir i en van dilapidar totes les rendes.
   I jo me n’alegrava perquè ell no els havia volgut donar res. A més, ho vaig aprofitar per pressionar-los i exigir-los-en una part, amenaçant-los de fer signar un document al seu pare en contra d’ells. Mai no em van fer arribar cap present.
   El plet va acabar a la cort d’Avinyó que va decretar sentència a favor de Bernat de Riart, ja que el meu fill Berenguer era il·legítim.
   Tot i la resolució del conflicte, Domna Maria estava molt furiosa i no parava d’enviar cartes al seu marit —al que feia responsable de les malifetes dels seus bastards—, perquè rescabalés els canonges de tot el que havien perdut per culpa d’ells.
   Tanmateix, els canonges van quedar força alliberats en poder expulsar dels seus dominis els meus fills, als quals consideraven uns maleïts bastards. Amb tot, Berenguer, es va presentar al castell i va amenaçar el seu propi pare, amb un punyal petit, perquè dictés immediatament, una ordre al seu favor per quedar-se com a canonge a Solsona.
   Ramon Folc el va fer empresonar immediatament i va donar ordre d’expulsió de les seves terres a tots els meus fills. Només va sentenciar a favor de les meves filles, que les va allunyar de mi, però les va ingressar en diferents convents de poca categoria. També eren bastardes!
   Jo vaig esperar pacientment que tornés a la meva cambra i, en entrar-hi, en un cossi ple d’aigua que ja tenia a punt, davant dels seus ulls, hi vaig submergir totes les plomes traient tota la meva ràbia pels ulls. Ell va agafar el cossi i em va tirar l’aigua i les plomes per damunt del meu vestit. Com que vaig entendre aquell gest com el final de la nostra relació, el vaig escopir a la cara per tot el que li havia aguantat.
   A Berenguer, potser una mica per culpa meva, el va deixar a pa i aigua. Jo, li feia portar algunes viandes. El seu pare m’ho consentia perquè sabia de les seves capacitats bèl·liques i el preferia viu que mort.
   Ramon Folc no podia sofrir no saber què feia la seva dona a Solsona. Sempre que tenia alguna excusa s’hi presentava sense avisar. I així va ser el dia que li fa fer signar el document de casament del seu fill Hug. A Ramon Folc, per evitar unes trifulgues que podien acabar malament amb el Senyor d’Anglesola, li havia convingut pactar el casament del seu fill Hug amb la filla d’aquest, Beatriu. Tant l’un com l’altre no passaven dels deu anys. Però, a ell, això tant li feia. Exigia el que volia, sense miraments.
   Domna Maria no volia avenir-s’hi. Era tan babau que no volia imposar cap casament als seus fills. Volia que poguessin casar-se sentint un cert encís per la persona amb la que haurien de conviure part de la seva vida Però Ramon Folc no va estar per orgues i li va respondre que si a ells els havia tocat casar-se, hi ho havien resistit, també ho podrien resistir els seus fills. Com a futurs vescomtes, hi    estaven obligats.
   Els esdeveniments no s’aturaven. A finals de l’any 1319, la germana del meu amant, Brunissenda de Cardona va morir. Domna Maria va fer preparar els seus fills per dirigir-se cap a terres de Cervelló amb la intenció d’assistir als funerals. No hi havien estat pas cridats, però Maria sempre volia semblar bona.
   Ramon Folc, en assabentar-se que la seva esposa i fills havien sortit en direcció a Cervelló, va donar ordres que li preparessin el bagatge. I amb un parell de soldats, van sortir a cavall, a tota velocitat, a encalçar-los. No hauria pogut sofrir que ella hi hagués arribat abans i el fes quedar malament. El meu amant, a aquestes alçades, ja era prou conscient que la virtut de la seva esposa, posava més en evidència, les seves mancances humanes. Per descomptat que no hi hauria pas anat ell sol! Però aquella dona l’obligava a fer coses que no li venien de gust!
   En atrapar-los, Ramon Folc va fer deturar el carruatge i els va imposar la seva presència en els bancs folrats de pells —per evitar el fred de l’hivern—, i plens de coixins per a la seva comoditat. Així, tota la noblesa congregada, els veuria arribar junts com si fossin una família unida. Ella no va aconseguir posar-lo en evidència!
   Tant en Ramonet com Huguet es van alegrar de veure el seu pare. Ells, el tenien considerat com un magnífic guerrer i heroi; per tal com ell els hi havia explicat les seves proeses. Domna Maria no el desmentia mai perquè poguessin creure una mica en el seu pare. Ells encara no sabien de l’existència dels meus fills, però suposo que la meva se la imaginaven. A mi, ja m’estava bé perquè com més tardessin a ser conscients dels rivals que tenien, més tard farien per barallar-s’hi.
   Després de l’enterrament i tots els resos pertinents, Ramon Folc es va emportar els seus fills de caça, Domna Maria es va preocupar dels nens i nenes orfes que havien quedat i fins i tot, per semblar una santa, va proposar al seu cunyat Gerard d’emportar-se aquells fills a Solsona, durant una temporada, perquè poguessin oblidar més fàcilment l’absència de la seva mare. Domna Maria tenia uns sentiments molt estranys! El pare va agrair la proposta, però la va rebutjar perquè aquells vailets havien d’enfrontar la seva mala sort i enfortir-se per a la vida que els tocaria suportar.
   Quan encara no havien iniciat la tornada, els va arribar a corre-cuita un missatger de Jaume II amb una missiva per a Ramon Folc. Li reclamava el servei d’host per a una acció bèl·lica a la frontera de Girona. Havia d’acudir-hi immediatament. Ramon Folc, sempre imprevisible, va dir que volia emportar-se el seu fill gran. Ramonet estava a punt de complir els quinze anys i el seu pare, al·legant que era una acció bèl·lica de poca importància, va dir a Domna Maria que havia de començar a participar en fets que li poguessin reportar bons beneficis al costat del seu rei. Que havia d’aprendre què era la guerra real i s’hi havia de fer veure i fer valdre.
   Domna Maria no li va consentir. Jo no podia entendre com pensava aquella dona! Com que ella era la tutora legal, li va dir que no deixaria marxar Ramonet del seu costat fins a la data exacta, ni un dia menys, ni una estona menys. Que si el rei li volia el fill i el necessitava que li reclamés a ella per escrit. Llavors, amb tota la pena del món, li lliuraria.
   A més, el va amenaçar que, si abans de l’edat establerta, algun mal li pervenia per culpa seva, ell seria l’únic culpable d’haver precipitat el seu hereu a una mort prematura i innecessària. I que el final dels seus dies seria terriblement tràgic i dur perquè tothom l’acusaria, encara que sense mots, amb els ulls.
Ramon Folc estava fart que la seva muller el deixés planxat amb les paraules i es va tornar a enrabiar molt. I com que ell sempre havia de dir l’última paraula, la va amenaçar recordant-li que, en pic el noi fes els quinze anys, se l’emportaria amb ell i ja no el veuria més.
   La resposta de Domna Maria em va sorprendre molt. Jo ja sabia que era molt devota i practicant; fins i tot, m’havien arribat veus que tenia una grandíssima por a condemnar-se. Però li va respondre a tot un vescomte, que si li prenia el fill, només per venjança, la seva ànima no valdria per a ella, ni un parenostre.
   Després de la marxa de Ramon Folc, jo em vaig sentir com si fos la vescomtessa del castell i, les dames que no volien perdre el favor del vescomte, voltaven una mica al meu so. I jo ho aprofitava tant com podia. Exigia favors, reclamava regals a canvi de petites consideracions i, evidentment, sempre caminava davant de totes elles i, pobra de la que per descuit, s’atrevia a avançar-me.
A vegades, fins i tot, estava contenta de la meva dissort, perquè la de Domna Maria, tampoc era sort i ella havia d’acatar moltes més exigències per raó de naixement i per la seva condició de vescomtessa.
   A més, Domna Maria només tenia dos fills i, si se li morien, tota la seva feina —per més digna que hagués estat, i per més lliçons de modes m’hagués donat—, no li hauria servit de res.
Malauradament, les notícies que arribaven de la campanya de Girona no eren bones. Faltaven soldats per defensar les fronteres i em vaig animar pensant que potser el rei li reclamaria el fill hereu a Domna Maria.
   No va ser així. Qui més hi va perdre vaig ser jo. Les amants, sense amant no són res.
A Solsona va arribar un missatger reial que portava la notícia de la mort de Ramon Folc VI vescomte de Cardona. Ramon Folc havia lluitat heroicament en la defensa de Girona, contra la invasió de Felip V de França i el rei enviava el seu condol i garantia el recolzament econòmic a la família pels serveis prestats. Els dos fills orfes que deixava el seu servidor restarien sota la seva protecció, arribat el moment.
   Quan em vaig assabentar de la desgràcia, vaig estar a punt d’agafar les meves pertinences i fugir, però em va faltar el coratge. Ni tan sols sabia on anar ni si ningú m’acolliria.
   Quan em vaig despertar, Domna Maria, ja estava asseguda al setial del seu marit. No em vaig atrevir a baixar i vaig esperar les seves ordres. Domna Maria no era una mala persona i potser em tindria compassió. Normalment, havia estat força benèvola amb mi.
Ramonet era l’hereu però li faltaven onze dies per a la seva majoria d’edat. Amb onze dies, Domna Maria tenia molt de temps per donar moltes ordres. Seguia sent tan activa com sempre.
Com que passaven les hores i no em deia res, pels meus nervis i impaciència, vaig anar a prostrar-me als seus peus i suplicar-li clemència.
   Domna Maria em va fer retirar perquè no tenia temps per atendre’m.
  Al migdia, custodiats i protegits de manera que ningú no s’hi podia atansar, van arribar Ramonet i Hug.

Les rapades del franquisme

Hem llegit, he vist mi hem escoltat, sovint, moltes notícies i articles sobre la dura repressió que varen patir els homes durant i després de la Guerra Civil Espanyola. Però, per què no hem quasi escoltat ni vist ni llegit sobre la repressió de les dones? Doncs això, perquè son dones! Que potser no varen patir, col·laborar i, fins i tot lluitar? I tant que sí!

El silenci sobre la repressió femenina ha durat dècades. Fins fa ben poc, de fet. I encara ara, no és gens fàcil investigar sobre el tema. Perquè ni els quaranta anys de dictadura ni la llarga normalització del patriarcat han permès esbrinar, amb claredat, aquelles atrocitats de les que varen ser víctimes.

Una de les tècniques repressives més humiliants per a les dones era rapar-les al zero públicament. Quedant així marcades per molt temps. El cabell creix poc a poc.

Però rapar-les, als torturadors, encara els sabia a poc. Vaja, que no en tenien prou. I llavors, sovint, aquelles humiliacions anaven acompanyades d’abusos sexuals o d’altres tortures. Com la d’obligar-les a ingerir líquids laxants i mostra-les en públic mentre en sofrien les conseqüències.

A mesura que els franquistes avançaven i anaven prenent pobles i ciutats de tota la geografia peninsular, envalentits, abusaven cada vegada més i més de les seves males praxis. I les dones, eren sotmeses a més vexacions i amb més freqüència.

Se les acusava de militar en organitzacions contràries al franquisme. D’anar en contra de la moral pública ―que només volia dir una de diferent a la seva. O bé de ser muller del que ells anomenaven un «rojo». O, si no es podien falsificar cap d’aquelles acusacions, quan els semblava, ―potser només per no accedir als seus desitjos sexuals―, s’inventaven per a elles denúncies falses. La qüestió era arrasar amb tot el que els donava la gana. Emportant-se també per davant, la dignitat dels individus que ho perpetraven i la del partit franquista al que estaven adherits.

Des de l’any trenta-nou n’han passat vuitanta i encara hem de veure com en un debat televisiu, per a unes eleccions del tot irresponsables, un dels components és d’un partit clarament feixista. Quan, a Europa, el feixisme està quasi totalment prohibit. Encara que, a Espanya, sembla que no li ha acabat d’arribar la notícia. I mira que l’han avisat un munt de vegades!

Si en aquells moments el feixisme va acabar amb totes les llibertats i els avenços que s’havien forjat durant la Segona República ―com el vot femení que Clara Campoamor va aconseguir i que després quedaria anul·lat fins i tot per als homes―, el feixisme actual segueix entossudint-se a restringir també llibertats femenines. Com per exemple, quan Vox planteja suprimir les polítiques de gènere.

I és que cal fer justícia a totes les dones demòcrates ―incloent-hi les desventurades rapades―, que van lluitar i segueixen lluitant pels seus drets, per la igualtat i per un futur millor.

Periodistes de l’«antiperiodisme»

Sí que em dol, sí, que el subjecte d’aquest enunciat terrible hagi de ser femení. Però és així i ho lamento. Com també ho lamento quan els protagonistes són masculins. Perquè en realitat, l’antiperiodisme va començar amb un home ben masclista, Jiménez Losantos. Que a dia d’avui, encara defensa l’autoria d’ETA en l'atemptat islamista d'Atocha.

L’«antiperiodisme» ―paraula que el corrector marca falta perquè deu ser més llest que algunes persones―, no hauria d’existir.

L’«antiperiodisme» que no informa correctament, però sí calumnia, menteix, distorsiona i no sé quantes coses més, ja no és periodisme. És res! I per tant, qui el practiqui, hauria de ser sancionat amb multes caríssimes i foragitat del Col·legi de periodistes. Expulsat dels medis.

Hi ha una pàgina a Facebook amb el títol «Hoy dimisión» que, fa pocs dies va fer córrer un text (que potser ja és d’un temps anterior però segueix de màxima vigència), sobre dues dones que, volent passar per periodistes, perquè hi ha canals com Telecinco i Antena 3 que també fan antiperidisme, es permeten rebaixar la professió i deixar-la a l’altura dels insults, calumnies i mentides. Basar el periodisme en aquestes tres regles és degradar-lo. I fan molt mal a les cadenes que dignament fan la seva feina ben feta.

Estic parlant d’Ana Rosa Quintana i Susana Griso, dues dones.

Vegeu el titular que aquesta pàgina els ha posat: «Somos mercenarias al servicio del régimen corrupto (aquí rep tothom que té motius per rebre), sicarias de la mentira y la intoxicación. Nuestro trabajo lo hacemos muy bien porque no tenemos escrúpulos ni tampoco dignidad. Para nosotras sólo cuenta la «pasta» y nos forramos». I hi afegeixen amb lletres vermelles: «Sois carroña».

És molt fàcil, calumniar. Especialment a les xarxes socials i a algunes cadenes televisives que, justament, viuen d’això. Com la de la Quintana i la Griso. O la de qui ha escrit això sobre elles. Propalen acusacions falses i enganyen a moltíssima gent. Es basen en una tècnica que ni és ètica ni legal ni periodística (bé, del mal periodisme de la Quintana i la Griso, sí). I no és altra que: «Calumnia, que alguna cosa queda». Aquesta expressió té el seu origen en un text del filòsof Brancis Bacon que, al seu temps, es va inspirar en una expressió llatina famosa. Posteriorment, tant Beaumarchais com Rossini, van utilitzar-la en una ària del seu «Barber de Sevilla».

Normalment, se sol calumniar amb premeditació i intencionades ganes de perjudicar, tant com es pugui, la imatge d’algú. A més, l’antiperiodisme no sol demanar disculpes ni rectificar. És una mala praxi tant si la perpetren homes com dones.

I és que la dignitat personal hauria d’allargar-se fins a la dignitat professional. Perquè si no, la primera pot quedar en entredit.

Sabeu qui és Helen Keller?

Qui, de la meva generació, no recorda aquella pel·lícula El miracle d'Anna Sullivan en blanc i negre? Amb l’Helen Keller, una nena que marranejava i es tirava per terra, enfadada perquè no hi sentia ni hi veia per culpa d’unes febres.

De petita, jugava amb la filla del cuiner i tenien el seu llenguatge particular. Així, va arribar a tenir més de seixanta signes per comunicar-se amb la seva família.

Un dia, la seva mare, després d’haver llegit un article de Dickens sobre l’educació d’una nena sordcega, es va posar en contacte amb el científic A. Graham Bell. Ell va aconsellar-li que contactés amb l'Institut Perkins per a la Ceguera. El director de l’escola va proposar-li, com a institutriu, a Anne Sullivan, que també era cega.

Ella va ensenyar a la nena a comunicar-se lletrejant paraules a la seva mà. I va començar amb «nina», perquè n’hi havia portat una de regal. No va tardar ni una any a entendre ―amb l’aigua fresca que feien rajar de la font―, que els gestos que li feia la seva professora a la mà, simbolitzaven idees. A partir d’aquell moment, va voler saber el nom de tot el que l’envoltava. Helen posava els seus dits als llavis d’Anne, notava les vibracions quan ella pronunciava les paraules i, poc a poc, va aprendre com fer aquelles paraules. Al cap de poc temps, parlava en veu alta. Va aprendre a llegir en Braille i, fins i tot, va aprendre diferents llengües.

Després de passar per dues escoles per a cecs i una altra per a sords, va aconseguir amb vint anys, ser admesa en una universitat. Va ser la primera persona sordcega ―una dona―, a aconseguir una llicenciatura universitària.

Hellen va viatjar (acompanyada primer per Anne i després per altres infermeres), per tot el món promovent la causa dels cecs i recollint diners per la Fundació Americana per la Ceguesa. Va visitar trenta-nou països.

Va arribar a ser mundialment reconeguda com a escriptora i conferenciant. Se la recorda com a defensora dels discapacitats, però també de moltes altres causes. Era sufragista, pacifista, molt crítica amb el president W. Wilson, socialista radical i partidària del control de la natalitat.

El 1915, Helen i George Kessler van fundar l'organització Helen Keller International que es dedica a la recerca de la visió, la salut i la nutrició. I el 1920, va participar en la fundació de la Unió Americana per les Llibertats Civils.

Helen va ser amiga, entre d’altres, de Bell, Chaplin i Mark Twain. Helen i Mark eren considerats molt radicals en el context polític de l'època i, tot i que ara se'ls recorda per altres motius, les seves idees van aixecar moltes polèmiques. Llavors, alguns columnistes que l'havien elogiada per la seva valentia i intel·ligència van passar a fixar-se en la seva discapacitat.

La lluita i l’esforç de l’Helen han estat exemples per a moltes persones; no sols sordes i cegues.

La vescomtessa dissortada (29)

La mort de la vescomtessa retirada, va donar una mica d’ales a Maria. Mai no havia volgut utilitzar el títol, que per raó de casament li pertocava, per deferència a la seva sogra quan encara era viva. Ara, l’única vescomtessa viva era ella.
Sense cap mena d’avís, es va presentar davant del seu espòs i li va exigir, amb contundència, el trasllat immediat de la seva persona i les dels seus fills a Solsona. Ramon Folc no ho volia de cap de les maneres. I per tancar l’assumpte de manera ben dràstica, i d’una vegada per totes, es va atrevir per supervivència, a espantar el seu marit. Li va mentir dient que havia sentit veus que el volien denunciar a la Santa Seu. Si ella marxava, com que ja no era tan explícita la cohabitació, ell corria menys risc. Ramon Folc es va adonar immediatament de la pressió —tot i que no la considerava capaç de cap mala acció—, perquè ella mateixa podia fer la denúncia. Ramon Folc no va voler arriscar-se. Força vegades Maria l’havia sorprès pel seu atreviment i valentia.
Finalment, es va veure obligat a signar el permís i donar les ordre pertinents.
Maria, per evitar més enraonies, va plantejar la seva marxa, a criats, donzelles i estadants del castell, com una estada esporàdica, una mena d’estiueig. Després, li va fer un encàrrec a l’abat Bernat Guinard. Amb els diners que ella li aniria enviant regularment, de les rendes que li pertocaven del seu dot, li va encomanar el manteniment del seu petit hospital. A més, de misses per la salvació de la seva ànima, la dels seus fills i la meva.
La idea d’un nou començament on ella i jo poguéssim viure juntes com a senyores absolutes, em feia molta il·lusió. Potser, ara, a Maria se li esvairien definitivament les pors a la condemnació eterna i als càstigs del cel. Potser, ara, nosaltres dues, soles, sense cap molesta amant, ni marit bregós, ni cunyades malicioses, podríem retornar a la felicitat de la nostra infantesa.
La marxa cap a Solsona va ser més satisfactòria del que hauríem pogut imaginar.
El carruatge avançava camí enllà. Prest, Maria va adonar-se que la gent es deturava al seu pas i saludava la comitiva. Llavors, va enretirar les cortinetes de la petita finestra per deixar-se veure i poder gratificar la bona voluntat d’aquella gent amb salutacions i somriures. Més enllà, com que aquella gernació li donava mostres de la seva satisfacció, va fer aturar el carruatge i, ella i els seus fills, van baixar per prosseguir el viatge fins a Solsona a cavall. En mig de la gent que s’anava atansant, la marxa s’alentia, però valia la pena perquè aquells vilatans que, quasi ni la coneixien, li mostraven afecte. Els seus fills l’imitaven: amb una mà enguantada, aguantaven les regnes del cavall i, amb l’altra, saludaven constantment. La rialla d’amabilitat no la van desdibuixar en tot el camí. Maria els havia ensenyat bons modals. Ella sí que protegia els seus fills! Els protegia de la mala influència del seu pare i els instruïa personalment, amb l’exemple.
En arribar a les muralles de la ciutat de Solsona, el paborde, a petició de Maria, l’estava esperant. No li va donar temps a reaccionar que ella ja havia baixat del cavall i, reverentment, es prostrava als seus peus besant-li l’anell. Aquest gest va ser molt ben interpretat: Maria, com a Senyora de Solsona, no volia cap conflicte. Ella volia pau i tranquil·litat per als seus homes i els del Monestir. Ella volia que el paborde tingués molt clara aquesta idea i, per acabar-ho de demostrar, va fer que els seus fills, futurs vescomtes de Cardona, també s’agenollessin davant seu. A ells, els volia fer entendre que la bona harmonia sempre era millor que les baralles.
Acabats els besamans, va avisar un dels criats del seguici que portava un cofre de fusta i, amb un gest, li va fer obrir. Maria en va treure dues escarselles petites i una de gran. Les dues petites eren per als seus fills, que es van anar apropant als nens més pobres que s’havien congregat i, tal com els ho havia explicat la seva mare, van anar repartint totes les monedes que hi tenien. La tercera, la més gran, la va lliurar ella mateixa al paborde. Maria volia col·laborar, amb el seu patrimoni personal en la resolució del conflicte de les muralles. El paborde va quedar encantat amb el gest de la vescomtessa cardonina que arribava a Solsona com a Senyora. Aquell home que tenia tantes necessitats per als seus feligresos va preveure bons auguris per a la seva comunitat.
Després de guardar les bosses buides, es va congregar una processó fins a l’església de Santa Maria. La vescomtessa volia començar la seva estada resant a la Mare de Déu del Claustre de Solsona, amb tots els seus feligresos i súbdits, per demanar prosperitat i pau durant el seu mandat. S’hi va anar afegint tanta gent que l’església va quedar a vessar.
El paborde, volent fer gala de la seva informació i coneixements, va concloure els resos dedicant una oració a la mare de la novella Senyora de Solsona que acudia a ells per ajudar-los. Maria es va agenollar novament, en senyal d’agraïment, i molta gent va imitar el seu gest.
La comitiva va tornar cap al portal del pont i va seguir camí cap al castell. La pujada va ser molt més fàcil que l’última vegada que hi havíem anat. Ramon Folc l’havia fet arranjar degudament i ja estava enllosat.
L’endemà al matí, només de veure-li la cara a Maria, em vaig adonar que tornava a ser aquella dona de tanta empenta, com quan el seu marit l’havia deixada al càrrec del vescomtat de Cardona. I vaig témer el pitjor. Em tornaria a sentir molt sola, desemparada, poc estimada. I a Solsona no tenia ni el petit hospital!
Maria, com que el vescomte no li acabava de pagar el deute del seu dot, tenia una economia precària i semblava més interessada per la ciutat que per les pobres dones. A les que venien demanant ajuda, amb els quatre estris que jo tenia, els feia el que podia. A d’altres, Maria els deixava un carro i les enviava als monjos de Cardona.
Les hores es van començar a fer molt llargues; ja no tenia ganes ni d’estudiar ni d’aprendre. Em passava el dia esperant-la i, al capvespre, ella estava rendida. No estava per a mi. Les nostres trobades em sabien a no res, pensant que, tot just arribar, hauria de tornar a marxar.
Passaven els dies i ella seguia pendent de les obres, del seu nou càrrec i dels seus fills. Quasi ni temps teníem per compartir. I jo em desesperava. La volia acompanyar allà on anés i aprendre el que fos de lleis, ordinacions, plets... però tampoc no m’ho va demanar. I tant desesperada estava, que el meu cos va començar a ressentir-se’n. Jo ja sabia l’origen dels meus mals. Era el secret que tants d’anys portava amagant, dissimulant i suportant. I moltes vegades, m’havia estranyat que Maria no ho hagués intuït. Tanta era la seva absoluta confiança en mi? Quasi se’m feia difícil de creure.
Mai no m’havia passat pel cap de revelar-li. Però, en aquella nova situació, confessar el meu secret, allò que em feia sentir culpable, potser podria ser una solució. I no en tenia altra perquè estava emmalaltint. Abans de prendre cap decisió, ho vaig intentar tot: seguir-la sense compartir amb ella el seu quefer, allunyar-me’n per veure si millorava... Ella no reaccionava i no s’adonava de la meva desesperació. No notava la meva presència ni li dolia la meva absència. Vaig prendre tots els remeis que sabia per apaivagar el meu neguit. I res em va servir. Cada dia estava més afeblida físicament i els ànims em traïen fàcilment. Finalment, tal era el meu estat, que Maria se’n va adonar i es va espantar. Volia saber què em passava però jo no li podia dir. Les malalties de l’esperit eren considerades càstigs de pecats comesos. I el pitjor dels pecats era el del sexe.
Veient que la vida em fugia, dia a dia, Maria em va pressionar per aconseguir saber quina era la meva aflicció.
Jo no li podia confessar les meves penes perquè llavors, n’estava segura, m’odiaria. Es penediria de ser la meva amiga. La meva veritat podia arribar a ser meravellosa, però segur que era molt perillosa.
Ella no m’entenia ni amb les insinuacions més arriscades. La seva mirada només reflectia amistat. La millor de les amistats, però li faltava aquell desig físic que a mi m’havia corsecat des que me l’havia robat el seu marit Felip. A ell, l’estimava més. L’estimava com a mi em semblava que jo l’estimava.
Tant espantada estava, que va fer avisar el metge.
I llavors em vaig decidir. Cap metge em podria curar. El millor per a mi, era morir. I si havia de morir, al menys, em procuraria una mort que em complagués per tot l’amor sofert en silenci. Per totes les besades tan sols somiades. Per la intimitat amorosa arravassada per dos marits.
Li faria mal a ella i no ho volia, però jo, tot i les carícies dissimulades i robades també havia sofert dolorosament.
Quan la febre va començar el meu comte enrere, quan el metge ja no podia fer res per mi que jo no sabés, vaig preparar el meu traspàs.
Maria no es movia del meu costat. Em donava la mà, m’acaronava, em besava el front... Vaig fruir de totes les seves tendreses amb gran torbament, fins al punt de penedir-me de la meva decisió. Però ja no em podia fer enrere. El meu estat era terriblement crític.
El metge àrab, Said ibn Yhaya provinent de Lleida i especialista en malalties de l’ànima em va diagnosticar una alteració profunda de les emocions que no tenia cura si jo no hi posava la meva voluntat.
Maria es va desesperar. Ella no podia entendre que ningú es pogués morir de sentiment. Ella pensava que havia sofert moltíssim i no s’estava morint. Llavors va comprendre que la meva aflicció havia de ser molt més gran que totes les seves penalitats, tant gran com per robar-me la vida.
Li vaig demanar que em portés una infusió de til·la, taronger i camamilla per relaxar-me. Llavors vaig treure de sota el coixí una ampolleta que contenia un preparat que feia desmaiar. El vaig vessar sobre el mocador que tenia a la mà i, quan Maria va tornar, li vaig demanar que s’estirés al llit, al meu costat per acompanyar-me en els últims moments. Quan la vaig tenir ben a prop, li vaig posar el mocador sota el nas i va quedar com adormida.
Abans de morir, volia tenir el seu cos, encara que fos manllevat, i per poca estona, per al gaudi dels meus sentits.
Però, com reaccionaria ella?

 
        Donya Flor de Pontiac l’amistançada del vescomte de Cardona

Sí, al final vaig guanyar jo, l’amistançada, l’amant, o “la donya”, com em deien per burlar-se de mi. Vaig pressionar tant el meu amant, que finalment, li va haver de donar permís i deixar-la marxar.
Li tenia molta enveja jo, a Domna Maria! Ella sabia comportar-se i tenia la seva dignitat, la seva cultura, i sobretot, no bevia. Jo, per culpa d’haver begut més del compte, una mala nit que el desig em va trair, vaig lliurar-me als braços del vescomte de Cardona i, encantat amb la meva experiència de les arts amatòries, no va tenir altra pensada sinó a raptar-me.
Va ser una ofensa tan gran per al meu pare — ja que no em podia tornar a casar amb ningú—, que em va donar per perduda i no va voler saber mai més res de mi.
I no vaig ser mai, res més que una amistançada que no parava d’engendrar fills i sempre tenia una panxa esgarrifosa.
Però el dia que va marxar Domna Maria, va ser per a mi, un dels millors de la meva desastrada vida. Semblava que jo tenia més drets de vescomtessa que ella. Perquè ella els defugia. No els volia. I com els hauria aprofitat jo, ni que hagués estat de males maneres, per col·locar tots els meus fills!
Jo no podia entendre perquè aquella dona marxava cap a l’inhòspit castell de Solsona. Allà sí que no hi haurien balls, ni festes. Què hi volia anar a fer? No em cabia al cap!
Ella no el volia, el vescomte. Ell tampoc la volia. Però jo el necessitava i estic segura que vaig guanyar jo perquè em vaig afanyar en perfeccionar aquelles habilitats amatòries que el meu marit mort m’havia ensenyat.
Jo no em podia arriscar a perdre-ho tot. No tenia cap dot i si no aconseguia beneficis per als meus fills, la meva vellesa podria arribar a ser terrible.
Quan Maria li va donar l’hereu a Ramon Folc, jo em vaig convertir en col·leccionista de plomes. Havia d’aconseguir com fos, que ell no em deixés. Plomes de totes mides, colors i tactes. Ell també me’n regalava. Li agradava molt tot el que li feia amb cada una d’elles. Les perfumava i, molt suaument, per les puntes més fines, les passejava per la pell del seu cos. No parava mai d’estremir-se. Sabia bellugar-les i ho aprofitava. D’una en una, de dues en dues. Fins i tot, tres alhora! I després fèiem l’amor; tantes vegades com ell podia o volia.
Tot i els esforços, la meva situació no millorava. Ramon Folc deixava molta llibertat als meus fills, no els imposava mai cap càstig, però tampoc els donava res.
Ella va tenir una triomfal arribada a Solsona i va fer avançar molt les obres del castell. Però tampoc va tenir sort. Al cap de pocs mesos se li va morir la seva amiga estimada; aquella que mai ningú no havia entès si era una amiga o una amant dissimulada. I va mig perdre la raó. Ni els seus fills aconseguien consolar-la.
Els rumors que van córrer no podien ser veritat. A ella, ningú no li volia mal i la donzella que els va explicar, espantada, es va fer enrere i, ni interrogada amb certa violència pel vescomte, ho va repetir.
Havia dit que, en entrar a l’habitació de Tròtula, les havia despullades i abraçades. Però que Tròtula era morta i tenia a la mà una ampolleta. El metge que va dictaminar la seva mort va assegurar que s’havia enverinat. No es podia acusar Maria, que estava força trastocada per la desgràcia, perquè no coneixia ni els productes de la recepta que Tròtula s’havia administrat.
Tan trastocada va quedar Maria que ni va fer enterrar la seva amiga dins del castell i la va fer portar a una jueria. No li va encomanar cap missa ni se la va veure resar per ella.
Maria es va tancar a les seves cambres; pràcticament ni menjava ni dormia i només deixava entrar els seus fills. Va passar així alguns mesos.
Els esdeveniments la van fer reaccionar a la força. Ramon Folc va fer cridar el notari de Castellfolit, Guillem Ferran, i va dictar testament. Va llegar a l’església de Sant Vicenç de Cardona, dos mil sous per a obres i ornaments; també es va recordar de l’altar de Santa Maria de Montserrat en favor de la seva ànima i la dels seus pares. I va instituir una deixa per a Sant Pere de Casserres. El seu hereu universal va ser, sens dubte, Ramon fill de Maria que, si moria sense successió havia de traspassar-ho tot al seu germà Hug de Cardona, també fill de Maria.
Però a mi, ni un sou! Una amant, no deixa mai de ser amant. I uns fills bastards, sempre són il·legítims. Ni ens va mencionar, com si no existíssim.
Amb tot, la importantíssima, digníssima i cultíssima vescomtessa Domna Maria tampoc hi va ser anomenada i tampoc va rebre res, tot i ser la mare dels hereus legítims. I no sols no li va deixar res, sinó que ni tan sols va deixar escrites les disposicions necessàries perquè se li pagués el deute del dot.
Domna Maria va enviar, immediatament, un missatger exigint el pagament de tot allò que se li devia. Va ser inútil perquè Ramon Folc no li va donar res.
Aquest testament va tenir conseqüències molt funestes perquè els meus fills, cansats de tants d’anys d’esperar alguna recompensa, en sentir-se tan menyspreats van començar a enfilar tal munt de barbaritats que encara es van crear més mala fama. Com que a mi no em tenien per res —més aviat em detestaven per haver-los engendrat bastards—, no vaig poder fer res per deturar-los. I el que el seu pare els havia negat, s’ho van voler prendre per la força i de males maneres.
Al Monestir de Solsona s’acabava de desencadenar un plet per substituir el paborde, Berenguer de Vilabernat i Solà. Dos dels meus fills, Pere i Guillem, que tenien molta ràbia a Domna Maria, van envair el Monestir amb gent armada. Domna Maria havia volgut iniciar una època de pau i els meus fills van intentar impedir-ho per desacreditar-la...