La princesa d’Espanya i l’escola pública

Amb qüestions d’ensenyament em postularia com a comunista-marxista-leninsta-lerrouxista-igualitària-paritària-competitiva... L’ensenyament ha de ser de la millor qualitat possible i per a tothom igual.

No la conec pas, la princesa del país veí. Que per mala sort també ostenta títols de terres catalanes. Amb l’amoral i estafador avi que té i l’odi que sent son pare per Catalunya, no sé per què encara no l’han desposseïda de tan immerescudes atribucions.

La xiqueta, de petita, va ser matriculada al Colegio Santa María de los Rosales. Que pel nom, ja es veu que molt laic no pot ser. L’educació religiosa ha de fer-se en família i als centres específics de cada religió.

Evidentment, el Colegio no és barat. Com que tenen dues filles, els reis paguen al voltant de catorze mil euros per curs. Que vol dir uns set-cents euros per mes per cada una.

Aquest elitista centre va ser escollit entre altres coses perquè ensenya protocol al seu alumnat. Necessari per a una princesa, potser sí... però esperem que no li hagi arrabassat hores d’aprendre a pensar amb comprensió, sense ràbia, amb un mínim de moral (si més no, més alta que avi i padrí), amb modernitat...

També els ensenyen a menjar amb una educació extrema. A casa, van ensenyar-me’n la mare i el pare... i si es tracta de pelar el raïm amb ganivet, tampoc els fa falta perquè mai no els en donen a les seves taules de compromís. I una altra exigència: baixar les escales sense fer cops amb les sabates ni soroll. Impensable en un centre públic. Però si fos necessari per aprendre a raonar correctament, se’n sortirien.

Als reis també els va encapritxar un altre detallet: unes instal·lacions esportives de luxe. Com a país, no seria millor que cap criatura tingués unes instal·lacions de luxe mentre d’altres no en tenen? No seria millor fer-ne per tothom i sense luxes?

Però tot i els diners, el Colegio no excel·leix per la seva qualitat acadèmica. A les proves de selectivitat, no destaquen en res. I una ex-alumna va explicar que el nivell de batxillerat era força baix i que els alumnes es relaxaven perquè si treien un quatre, els regalaven el cinc. Quants cincs no li hauran regalat?!

De la princesa, mai no he sentit dir que tingués notes brillants. Si fos així, ho sabríem i la premsa del cor n’aniria plena.

Bé que es pot llegir a la perruqueria que la filla de l’altra princesa, la del «pueblo», sí que ha acabat la seva carrera en un exclusiu centre anglès amb matrícules.

I ara, als seus quinze abrils, els reis no li han trobat escola prou bona, allà als voltants del seu palau. No haurien els reis d’un país donar exemple de confiança en la seva docència? Si no els convenç, que la facin millorar. Per a tots.

Es veu que hi ha molta reialesa per terres angleses, però haurien de ser més conscients del mal exemple que donen.

I és que si el socialisme espanyol és feliç mantenint una futura reina a l’estranger, no podrien, al menys, demanar-li un comportament més exemplar.

Dolors Aleu, a classe amb escortes

A les dones se’ns ha exigit més del doble i se’ns ha retribuït molt menys de la meitat. Per tant, la diferència, a més d’abismal, és numèricament desorbitada.

La Dolors Alleu i Riera va néixer l’abril de 1857 a Barcelona. El seu pare era un polític influent i va poder i voler pagar-li els estudis tot i ser dona.

Amb disset anys acabà el batxillerat i ingressà a la Facultat de Medicina. Son pare, per evitar problemes, li pagava dos escortes per anar i tornar de les classes. Amb vint-i-un anys acabà la carrera però no tingué permís per fer l’examen de llicenciatura, fins tres anys més tard. Perquè era dona.

El dinou de juny de 1882 passà l’examen, a Madrid, amb excel·lent. Es convertí en la primera dona llicenciada de l'Estat espanyol. L’octubre del mateix any es doctorà també a Madrid. Quatre dies després de Martina Castells i Ballespí. Va ser així la segona dona doctora de l’estat espanyol.

De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer va ser el títol de la seva tesi.

Després s'especialitzà en ginecologia i medicina infantil.

De les tres primeres dones que estudiaren medicina a l’estat espanyol (amb Maria Elena Maseras), totes tres catalanes, únicament la Dolors va exercir la professió amb dues consultes pròpies a Barcelona, durant vint-i-cinc anys: una de pediatria i l’altra de ginecologia.

Es va casar el 1883 i després vingueren dos fills.

També va ser professora d'higiene domèstica a l'Academia de Ciencias, Artes y Oficios para la Mujer fundada el 1885 per la concertista d'ideologia lliberal coneguda artísticament com a Esmeralda Cervantes; una nena prodigi de l’arpa que de gran va ser una activista per l'educació femenina i la millora de les condicions de les dones.

També va ser autora de textos de caràcter divulgatiu orientats a millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l'àmbit de la maternitat. Amb títols com Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños.

Una de les seves més pràctiques aportacions va ser el fet d’advocar perquè la dona pogués abandonar la cotilla. Aquesta oprimia fortament el tòrax i afinava la cintura de les dones. Però en dificultava la circulació sanguínia i provocava desmais.

Quan el seu fill es va morir, amb vint-i-tres anys, no va poder superar la seva mort i abandonà les seves consultes. No tornà mai més a treballar.

A Barcelona és recordada al Centre Sociosanitari Putget Dolors Aleu. A més, el 2017, el Dia de la Dona Treballadora, s'estrenà a la Sala Maldà, Barbes de balena. O de què estan fetes les cotilles, basada en la seva biografia. La protagonista va ser una rebesnéta seva. Dues aules universitàries i una residència de Barcelona, porten també el seu nom.

I és que tot i necessitar escortes i fer l’examen més tard del que tocava, la Dolors va contribuir a ajudar les dones en uns temps molt difícils per a elles. Abans del 1913, l’any que morí.

La mateixa pensió sense fills?

No tenir fills és una opció que no comparteixo però que és respectable com qualsevol altra.

Cada dia hi ha més dones i parelles que decideixen no tenir fills. La maternitat/paternitat ja no és una obligació sinó, afortunadament, una opció lliure.

Segons la psicòloga Elisabeth Badinter, «la noció d’instint maternal és un dels grans enganys de la humanitat»

Les dones tenen el dret de renunciar a la maternitat tant si tenen instint com si no. I sense sentir-se’n acusades.

Les estadístiques indiquen quins son els principals postulats d’homes i dones per no tenir fills: No voler portar criatures a un món complex, dolorós i mesquí. No sentir-se capaç de tenir cura d’algú durant tota una vida. Inseguretat de ser un bon progenitor. No voler arriscar l’equilibri d’una relació que funciona tal com va.

Tots aquests motius són tan respectables com vàlids.

Quant a les parelles sense fills també hi ha uns criteris que les defineixen: Parelles urbanitas. Persones centrades en el disseny, la cultura i la tecnologia. Amb gustos «cool».Persones egocèntriques i individualistes que busquen la satisfacció immediata. Que no tenen recursos per assumir aquesta responsabilitat. Que no desitgen o no poden oferir el temps que requereix un fill/a. Persones conseqüents i valentes (perquè no podran canviar la seva decisió si es penedeixen)

A Chile, m’ha cridat l’atenció un grup anomenat DINK (double income, no kids; doble ingrés sense nens), que planteja obertament l’opció de no ser pares perquè prioritzen viatjar, dedicar-se a les seves professions o projectes personals i gastar els diners que costa un nadó en altres coses. També es fan dir «childfree», lliure de fills i no sense fills perquè el «sense» es relaciona amb la falta d’alguna cosa. I aquestes persones es consideren lliures de perdre els diners, el temps, l’energia i la llibertat que implica tenir fills.

Tothom ha de poder escollir la seva opció vital sense ser mal jutjat. Però si ens fixem en la primera opció, la dels diners, cal tenir en compte què significa respecte a les persones que tenen fills amb els quals han de compartir els diners que guanyen.

Una parella amb dues criatures, a part del temps, l’energia i la llibertat, ha de repartir els seus diners entre quatre, no entre dos. Li’n quedaria una mitat menys.

Hi ha països que han demanat exempcions fiscals per a parelles amb fills. Ho trobo molt bé. Però en lloc s’ha instaurat.

Jo també hi afegiria una important retribució a les pensions.

És just que cobri la mateixa pensió una persona que ha tingut fills, que una persona que no n’ha volgut? Sense posar al mateix sac qui, volent-ne, no ha pogut tenir-los. Que no han de treballar els fills dels altres perquè aquesta pugui tenir una pensió?

I és que seria just recompensar els esforços de les parelles que, hora a hora, tiren endavant l’economia de tots. I posats a demanar, per què no es recompensa les dones que pareixen i alleten? És un gran sacrifici gens valorat.

Violència obstètrica

És aquella violència que consisteix a maltractar, i de maneres molt diverses, una dona embarassada, una dona que va de part o una dona lactant.

L’OMS reconeix molts tipus de maltractaments: el físic i el verbal, la humiliació, procediments coercitius, violacions flagrants de la privacitat, negativa a administrar analgèsics... i més especialment en aquelles dones més vulnerables (que son precisament les que més recolzament necessitarien). Això sense oblidar les adolescents, acusades i estigmatitzades per haver tingut relacions sexuals.

No fa gaires dies vaig llegir la carta d’una mare que havia patit un avortament natural i explicava el dramatisme d’haver-se d’acomiadar de la seva filla tirant la cadena del vàter. I això no havia estat el pitjor.

La sanitat pública l’havia tractada de manera inhumana. Mai podré entendre les dones que no son capaces d’empatitzar amb una dona en situacions tant de plànyer. Les trobo doblement culpables. Potser elles també son de plànyer...

Amb els primers senyals de pèrdua, la futura mare va anar a urgències. Amb el dolor i la por a la pèrdua de la criatura esperada amb tanta il·lusió, la dolenta professional que va atendre-la, mancada de tota empatia i sensibilitat va causar-li un dolor físic terrible. Com mai. ―Aquí no hi ha res, ―va dir-li amb tràgica fredor i sense mirar-la als ulls. ―Segueix treballant que va bé pel cap i potser el teu cos ho expulsa tot sol. Serà com una regla.

Gent així, fins i tot tenint oposicions, crec que haurien de sortir del sistema. Feines tan sensibles requereixen persones de gran nivell ètic. També cal dir que no està valorada aquesta virtut, però les feines les fem ben fetes per nosaltres mateixos. I seria preferible que el sistema no confies en la bondat sinó en les capacitats comprovades.

I què havia d’expulsar la pobra, si no hi havia res? Van engegar-la cap a casa però, unes hores més tard, el dolor va paralitzar-la. No era com una regla! Tornant a urgències, la sang no parava. Va demanar compreses perquè no l’havien avisada del que podia passar. No van donar-li res. Van humiliar-la encara més amb la sang regalimant cuixes avall. Dolor, tristesa, por i ràbia justificada.

La segona ginecòloga va ser persona i va apaivagar el dolor físic i moral.

Després d’una avortament espontani no hi ha cap baixa tipificada. Les dones ho aguanten tot, oi? L’angoixa del potser no hi haurà més fills, qui la mesura?

I llavors arriben els comentaris dels savis de la vora:«no passa res, en podràs tenir més»; «encara no era una persona, no entenc per què plores»; «ja ets gran, ara us hi poseu massa tard»; «ara no t'adormis, que se't passarà l'arròs...» Quanta impietat!

Però el Colegio Oficial de Médicos de Madrid, ha negat l'existència de la violència obstètrica. Quanta incompetència!

I és que per més que es negui l’existència d’aquest terrible trasbals emocional, això no fa que desaparegui; l’agreuja. I la falta d’humanitat hauria de tenir prohibit accedir al poder.

Venjança: matar els fills

La violència vicària ―un tipus de violència masclista―, és aquella en què l’agressor es val dels fills per causar patiment a la dona. Un patiment inhumà.

Es compta des del 2013 ―quan José Bretón va matar els seus dos fills―, i ja s’han registrat 41 assassinats.

«Me voy a cargar lo que más quieres», amenaçava Ricardo Carrascosa a Itziar Prats, la mare de la Nerea i la Martina. Ella havia explicat el cas i havia demanat ajuda. Però al Centre de la dona li havien dit que no tingués en compte l’amenaça perquè els homes «dicen pero no hacen». Que no fan què? Semblen pocs, aquests assassinats?

Amb tot, no voldria per res del món ser l’assistenta social que va respondre-li això a Itziar.

El 27 d’abril d’enguany, a Tenerife, Tomás Gimeno, pare de l'Olivia i l'Anna, va assassinar les germanes a casa seva en un pla premeditat i concebut per causar dolor a la mare i ex-parella d’ell.

Què ha canviat entre un cas i un altre? Pràcticament res. No s’ha avançat prou. Aquesta mena d’homes poden seguir matant criatures sense que puguin aturar-los a temps.

Segons Laura Pinyol, del nació Digital, hi ha dos fenòmens que disculpen la violència masclista. Quan l’agressor és un personatge famós, la pressió es trasllada a la víctima i es busquen causes inductores de la violència o bé es justifica. D’exemples n’hi ha moltíssims.

Només ens cal recordar que, en tornar a l’escena a Madrid, Plácido Domingo va tenir uns aplaudiments com si no hagués estat un abusador sexual. Díaz Ayuso, mentre per part d’Europa i EEUU el tenen vetat, va aplaudir-lo una bona estona. Sí a les madrilenyes les han de representar dones així, més els valdria hivernar.

L’altre fenomen és quan es deshumanitza la víctima. Tomás Gimeno va passar a ser «el monstre de Tenerife». Un psicòpata, boig i cruel.

Llavors són presentats com a casos aïllats i es fa molt més difícil corregir les errades del sistema. Precisament, aquests agressors s’emparen en els mecanismes socials que donen cobertura al masclisme: els homes «dicen pero no hacen».

Segons Júlia Navarro ―periodista i escriptora―, hi ha homes que odien les seves dones perquè no són capaços d’assumir que elles no els pertanyen. Perquè ara, moltes dones tenen l'última paraula sobre el seu destí i si duen no a una relació tòxica, és no. I alguns necessiten venjança.

Llavors, mig trastocats, la seva impotència els porta a insultar, menysprear i maltractar. Quan aquestes agressions ja els resulten insuficients, comencen a pensar en assassinar els fills. I alguns, acaben fent-ho. Perquè creuen que així també les maten una mica a elles. No hi ha mare capaç de recuperar-se de la mort dels seus fills. Encara que segueixin vives, estan com mortes.

I és que el filicidi per venjança, en mans d’homes, no està prou blindat. La nova llei de protecció a la infància, que el mes passat va entrar en vigor, només permetrà al jutge suspendre el règim de visites als fills quan hi hagi indicis de violència. Tràgicament insuficient.