dissabte, 16 d’octubre de 2021

La mateixa pensió sense fills?


No tenir fills és una opció que no comparteixo però que és respectable com qualsevol altra.

Cada dia hi ha més dones i parelles que decideixen no tenir fills. La maternitat/paternitat ja no és una obligació sinó, afortunadament, una opció lliure.

Segons la psicòloga Elisabeth Badinter, «la noció d’instint maternal és un dels grans enganys de la humanitat»

Les dones tenen el dret de renunciar a la maternitat tant si tenen instint com si no. I sense sentir-se’n acusades.

Les estadístiques indiquen quins son els principals postulats d’homes i dones per no tenir fills: No voler portar criatures a un món complex, dolorós i mesquí. No sentir-se capaç de tenir cura d’algú durant tota una vida. Inseguretat de ser un bon progenitor. No voler arriscar l’equilibri d’una relació que funciona tal com va.

Tots aquests motius són tan respectables com vàlids.

Quant a les parelles sense fills també hi ha uns criteris que les defineixen: Parelles urbanitas. Persones centrades en el disseny, la cultura i la tecnologia. Amb gustos «cool».Persones egocèntriques i individualistes que busquen la satisfacció immediata. Que no tenen recursos per assumir aquesta responsabilitat. Que no desitgen o no poden oferir el temps que requereix un fill/a. Persones conseqüents i valentes (perquè no podran canviar la seva decisió si es penedeixen)

A Chile, m’ha cridat l’atenció un grup anomenat DINK (double income, no kids; doble ingrés sense nens), que planteja obertament l’opció de no ser pares perquè prioritzen viatjar, dedicar-se a les seves professions o projectes personals i gastar els diners que costa un nadó en altres coses. També es fan dir «childfree», lliure de fills i no sense fills perquè el «sense» es relaciona amb la falta d’alguna cosa. I aquestes persones es consideren lliures de perdre els diners, el temps, l’energia i la llibertat que implica tenir fills.

Tothom ha de poder escollir la seva opció vital sense ser mal jutjat. Però si ens fixem en la primera opció, la dels diners, cal tenir en compte què significa respecte a les persones que tenen fills amb els quals han de compartir els diners que guanyen.

Una parella amb dues criatures, a part del temps, l’energia i la llibertat, ha de repartir els seus diners entre quatre, no entre dos. Li’n quedaria una mitat menys.

Hi ha països que han demanat exempcions fiscals per a parelles amb fills. Ho trobo molt bé. Però en lloc s’ha instaurat.

Jo també hi afegiria una important retribució a les pensions.

És just que cobri la mateixa pensió una persona que ha tingut fills, que una persona que no n’ha volgut? Sense posar al mateix sac qui, volent-ne, no ha pogut tenir-los. Que no han de treballar els fills dels altres perquè aquesta pugui tenir una pensió?

I és que seria just recompensar els esforços de les parelles que, hora a hora, tiren endavant l’economia de tots. I posats a demanar, per què no es recompensa les dones que pareixen i alleten? És un gran sacrifici gens valorat.

dilluns, 11 d’octubre de 2021

Violència obstètrica


És aquella violència que consisteix a maltractar, i de maneres molt diverses, una dona embarassada, una dona que va de part o una dona lactant.

L’OMS reconeix molts tipus de maltractaments: el físic i el verbal, la humiliació, procediments coercitius, violacions flagrants de la privacitat, negativa a administrar analgèsics... i més especialment en aquelles dones més vulnerables (que son precisament les que més recolzament necessitarien). Això sense oblidar les adolescents, acusades i estigmatitzades per haver tingut relacions sexuals.

No fa gaires dies vaig llegir la carta d’una mare que havia patit un avortament natural i explicava el dramatisme d’haver-se d’acomiadar de la seva filla tirant la cadena del vàter. I això no havia estat el pitjor.

La sanitat pública l’havia tractada de manera inhumana. Mai podré entendre les dones que no son capaces d’empatitzar amb una dona en situacions tant de plànyer. Les trobo doblement culpables. Potser elles també son de plànyer...

Amb els primers senyals de pèrdua, la futura mare va anar a urgències. Amb el dolor i la por a la pèrdua de la criatura esperada amb tanta il·lusió, la dolenta professional que va atendre-la, mancada de tota empatia i sensibilitat va causar-li un dolor físic terrible. Com mai. Aquí no hi ha res, va dir-li amb tràgica fredor i sense mirar-la als ulls. ―Segueix treballant que va bé pel cap i potser el teu cos ho expulsa tot sol. Serà com una regla.

Gent així, fins i tot tenint oposicions, crec que haurien de sortir del sistema. Feines tan sensibles requereixen persones de gran nivell ètic. També cal dir que no està valorada aquesta virtut, però les feines les fem ben fetes per nosaltres mateixos. I seria preferible que el sistema no confies en la bondat sinó en les capacitats comprovades.

I què havia d’expulsar la pobra, si no hi havia res? Van engegar-la cap a casa però, unes hores més tard, el dolor va paralitzar-la. No era com una regla! Tornant a urgències, la sang no parava. Va demanar compreses perquè no l’havien avisada del que podia passar. No van donar-li res. Van humiliar-la encara més amb la sang regalimant cuixes avall. Dolor, tristesa, por i ràbia justificada.

La segona ginecòloga va ser persona i va apaivagar el dolor físic i moral.

Després d’una avortament espontani no hi ha cap baixa tipificada. Les dones ho aguanten tot, oi? L’angoixa del potser no hi haurà més fills, qui la mesura?

I llavors arriben els comentaris dels savis de la vora:«no passa res, en podràs tenir més»; «encara no era una persona, no entenc per què plores»; «ja ets gran, ara us hi poseu massa tard»; «ara no t'adormis, que se't passarà l'arròs...» Quanta impietat!

Però el Colegio Oficial de Médicos de Madrid, ha negat l'existència de la violència obstètrica. Quanta incompetència!

I és que per més que es negui l’existència d’aquest terrible trasbals emocional, això no fa que desaparegui; l’agreuja. I la falta d’humanitat hauria de tenir prohibit accedir al poder.



divendres, 1 d’octubre de 2021

Venjança: matar els fills


La violència vicària un tipus de violència masclista, és aquella en què l’agressor es val dels fills per causar patiment a la dona. Un patiment inhumà.

Es compta des del 2013 quan José Bretón va matar els seus dos fills, i ja s’han registrat 41 assassinats.

«Me voy a cargar lo que más quieres», amenaçava Ricardo Carrascosa a Itziar Prats, la mare de la Nerea i la Martina. Ella havia explicat el cas i havia demanat ajuda. Però al Centre de la dona li havien dit que no tingués en compte l’amenaça perquè els homes «dicen pero no hacen». Que no fan què? Semblen pocs, aquests assassinats?

Amb tot, no voldria per res del món ser l’assistenta social que va respondre-li això a Itziar.

El 27 d’abril d’enguany, a Tenerife, Tomás Gimeno, pare de l'Olivia i l'Anna, va assassinar les germanes a casa seva en un pla premeditat i concebut per causar dolor a la mare i ex-parella d’ell.

Què ha canviat entre un cas i un altre? Pràcticament res. No s’ha avançat prou. Aquesta mena d’homes poden seguir matant criatures sense que puguin aturar-los a temps.

Segons Laura Pinyol, del nació Digital, hi ha dos fenòmens que disculpen la violència masclista. Quan l’agressor és un personatge famós, la pressió es trasllada a la víctima i es busquen causes inductores de la violència o bé es justifica. D’exemples n’hi ha moltíssims.

Només ens cal recordar que, en tornar a l’escena a Madrid, Plácido Domingo va tenir uns aplaudiments com si no hagués estat un abusador sexual. Díaz Ayuso, mentre per part d’Europa i EEUU el tenen vetat, va aplaudir-lo una bona estona. a les madrilenyes les han de representar dones així, més els valdria hivernar.

L’altre fenomen és quan es deshumanitza la víctima. Tomás Gimeno va passar a ser «el monstre de Tenerife». Un psicòpata, boig i cruel.

Llavors són presentats com a casos aïllats i es fa molt més difícil corregir les errades del sistema. Precisament, aquests agressors s’emparen en els mecanismes socials que donen cobertura al masclisme: els homes «dicen pero no hacen».

Segons Júlia Navarro periodista i escriptora―, hi ha homes que odien les seves dones perquè no són capaços d’assumir que elles no els pertanyen. Perquè ara, moltes dones tenen l'última paraula sobre el seu destí i si duen no a una relació tòxica, és no. I alguns necessiten venjança.

Llavors, mig trastocats, la seva impotència els porta a insultar, menysprear i maltractar. Quan aquestes agressions ja els resulten insuficients, comencen a pensar en assassinar els fills. I alguns, acaben fent-ho. Perquè creuen que així també les maten una mica a elles. No hi ha mare capaç de recuperar-se de la mort dels seus fills. Encara que segueixin vives, estan com mortes.

I és que el filicidi per venjança, en mans d’homes, no està prou blindat. La nova llei de protecció a la infància, que el mes passat va entrar en vigor, només permetrà al jutge suspendre el règim de visites als fills quan hi hagi indicis de violència. Tràgicament insuficient.