Records de mestres

Aquí podreu trobar els programes de ràdio: Records  de mestres
(cliqueu sobre el nom per poder escoltar-lo)

Enriqueta Solé Canes

Maria Àngels Pinyol i Mateu

Pere Jaray i Montsonet

Josep Baiget i Cabestany

Mari Rodríguez Pérez

Araceli Pérez Estavín

Magda Miralles i Bonsfills

Teresa Coromines i Martín

Esclava et dono i no muller

Hola feministes! Això del masclisme ve de molt llarg i va per llarg. Tanmateix, tal i com van les coses, sembla que aquest camí tan llarg, no té fi. Encara queden molt homes masclistes, algunes dones que són poc feministes i algunes feministes que encara no ho som prou.

  No fa pas massa dies, vaig escoltar a les notícies que els adolescents d’ara són més masclistes que els seus pares, quant al control de les seves parelles. En descàrrec d’ells, cal dir que les noves tecnologies els faciliten molt la tasca. Els permeten saber en tot moment, què fan i on són.

  Sense anar gaire més lluny d’aquestes ratlles, també són molt lamentables alguns dels comentaris —especialment els que s’emparen en el més covard anonimat—, que rep la Simoneta. Voldria poder suposar que els més deplorables estan escrits per homes molt masclistes. Amb tot, és impossible: es nota l’estil i la contumàcia rabiosa.

  Anem al tema. Fa uns dies, la revista Cosmopolitan, en la seva versió mexicana, va publicar un article que donava tretze consells a les dones per poder fer, més duradora, la seva relació de parella. Ha estat un article molt criticat i contundentment condemnat per masclista. I això no ho diu la Simoneta, ho diuen molts periodistes i en molts diversos mitjans de comunicació. La majoria ha coincidit a titllar els consells, d’escandalosos.

  Us en faig cinc cèntims. L’autor — que no sé per què també s’empara en l’anonimat...—, comença malament i només atribueix a les dones —fent-les a elles les úniques responsables—, la dificilíssima missió de fer perllongar les relacions de parella.

  En el meu diccionari mental, parella és un conjunt format per un mascle i una femella. El mot femella té una segona accepció: peça amb forat roscat en el que penetra o encaixa un cargol de rosca. No em podeu negar que no té una clara connotació sexista. I qui podria haver assignat a aquesta paraula, a aquesta peça? Deixem-ho!

  L’evident és que el cargol necessita de la femella i aquesta sense el cargol, ja no té vida de parella. Algú li demanaria a una femella que fes la feina del cargol, ella tota sola? Tornem-ho a deixar!

  L’anònim autor de l’article sembla oblidar (perdó, ho oblida del tot), el funcionament de tan senzilles peces de bricolatge. I els seus consells són mesquins i menyspreables. Potser per això no els signa... Veureu:

— deixa que es mengi l’últim mos del plat que hàgiu demanat encara que tinguis molta gana. Esclava et dono i no muller!!!!

— dóna sense esperar res a canvi (al home no li cal fer...). I deixa que ell esculli el programa o film que vulgui. Aquest punt el remata aclarint que la dona, fins i tot pot tenir sort, si ell escull alguna cosa que li agradi. Però si no ho fa així, segur que té lectures endarrerides esperant ser llegides.

— compra la llet i el paper higiènic i no li ho diguis. Es veu que aquestes foteses el poden fer empipar i val més que no alterar-lo (oi, tant!).

— fes-li un cafè al matí, abans no el demani. Però, i si aquell dia no li ve de gust i s’enfada?

— compra-li el medicament que necessita o un paquet de calçotets. I si no se li endevina la textura del cotó, o el color, la talla i li estrenyen... encara s’enfadarà més! Quina por!

—    acotxa’l amb una manteta...

—    fes-li festes... (aquí es pot ampliar el ventall, suposo...)

—    sorprèn-lo amb alguna cosa que no s’esperi...

— sacrificat per ell, desviant-te del teu camí per ajudar-lo a ell i als seus amics. Aquí, tot i que em costa, em quedo muda!!!!

Si us plau, feministes! Si coneixeu alguna dona capaç d’acceptar aquest decàleg, feu-li veure que amb una sola idea, molt més fàcil, en té prou: deixa’l del tot, abans no passin ni cinc minuts.

            Ah! I parelles de dones i homes feministes, no cal que us preocupeu per res perquè el feminisme no està pas renyit amb voler agradar a qui s’estima.

També la podeu seguir al Nació Solsona

Feministes, no expliqueu els vostres sentiments als vostres homes! Es veu que no escolten!

 Hola feministes! Acabo de llegir un article sobre els homes i el futbol, que no marxa gens dels estereotips habituals: ells, en sa immensa majoria, adoren el futbol. I tant, que poden veure el mateix gol repetit quinze vegades; i tant, que poden escoltar la seva premsa groga sobre si ha posat el peu així o aixà, que si ha fet això o allò bé o malament... també un munt de vegades! I això o allò, evidentment, només es refereix a un jugador i a una pilota.

  Ara bé, l’article dóna més informació. Es veu que els homes escolten poc les seves dones. Si escoltessin poc els seus amics (o les xafarderies dels partits esmentats), diries: és una tara física! Però no! Es veu que, en un estudi realitzat per Landbroke ( i sent anglès no hi ha cap dubte que ha de ser boníssim), una companyia de joc anglesa, a 2000 homes, (en números perquè faci molt més efecte), aquests, els homes, només escolten les seves dones, com a molt, durant sis minuts! I després desconnecten.

  Però com us dic, no és una malformació genètica, perquè als amics solen escoltar-los una mica més. No cap cosa, no us penseu, però ho solen fer durant quinze minuts! Nou més que a les seves dones!

  Quina injustícia! Si normalment les dones tenim per vici mimar els nostres homes. I ens agrada parlar-hi i que ens contestin i tornar-los a respondre. Però és clar, nosaltres al final, fins i tot ens fem pesades de tant preguntar i respondre. Perquè allarguem molt els temes!

  Continuant amb l’estudi, per no fer com la típica dona, la conclusió és aconsellar les dones — cas que tinguin necessitat d’explicar algun problema personal de més de sis minuts de durada—, que es busquin una altra dona. Els homes, tot i que tenen la capacitat física per fer-ho, (al menys quinze minuts, que sempre dóna més marge), no hi estan avesats i no els agrada fer-ho.

  Suposo que aquesta conclusió és més que obvia perquè, per a una dona, és molt difícil reduir el seu estat sentimental a sis minuts. La dona no frueix fent resums pràctics de les seves emocions. Necessita més estona i, si pot ser, amb moixaines i tendresa.

  Ara bé, si alguna dona té la sort que el seu home estigui disposat algun dia a escoltar-la, els sis minuts que mentalment és capaç de mantenir la concentració vers la seva muller, aquesta ha de ser molt prudent i ensopegar molt bé el tema. Perquè si no, desconnecten abans dels sis minuts.

  No us penseu pas que tot això m’ho invento per criticar els homes. Tot és veritat i ho diu aquest estudi anglès tan bo.

Per si mai veieu que estan a punt de regalar-vos aquests famosos sis minuts, l’estudi aconsella evitar uns següents temes —i amb el següent ordre—, que els fan repulsió:

—    persones que no coneixen (comprensible).

—    companys de feina (raonable).

—    temes que han llegit a Facebook (acceptable).

—    horòscop (lloable).

—    sentiments ( INTOLERABLE).

—    nutrició (prescindible).

Si eliminats aquests temes, us queda alguna altra idea (ara penso en la política, però com que no surt a l’article... i potser com que les coses estan tan malament, tampoc no si volen fatigar...), encara heu de tenir en compte una altra coordenada. Està totalment prohibit ( si no es vol constatar que es viu amb un mut), parlar-los mentre veuen un partit de futbol a la televisió o mentre juguen amb el seu mòbil.

Si us plau, feministes! Si teniu necessitat de parlar dels vostres sentiments durant més de sis minuts, feu cas d’aquest interessant estudi. Tot el demès, poden ser serioses complicacions de convivència. Perdreu el temps i correu el risc d’engrossir els vostres problemes personals.

També la podeu seguir des del Nació Solsona

Ens quedem sense nens!

Hola feministes! Entraré a sac perquè la qüestió és esgarrifosa i posa els pèls de punta des del començament. Al final, es vomita i tot!

Segons la mala presidenta del Cercle d’Empresaris de Madrid, la meva neboda, que ara està embarassada i té més de vint-i-cinc anys, no sé si està en pecat mortal i si serà sancionada per la llei. Si manés aquesta mala pècora, ja l’haurien acomiadat! A la seva parella, li encanten els nens, però no és funcionari i, encara que ho fos —potser la pècora no ho ha pensat això—, tampoc podria deixar la feina per tenir cura del nadó, perquè també ha de treballar per poder pujar el fill comú, perquè no es converteixi en un “paràsit” (paraula que ella utilitza per referir-se a la gent que no troba feina), de la societat, si fos el cas que, tot i estar format, per culpa de la crisi, sense tenir-ne cap culpa, no trobés feina.

I és que com que la meva neboda no té una família amb títols nobiliaris, no pot demanar diners a la seva família per muntar una empresa com va fer aquesta impresentable del món financer. Un petit detall que m’ha estranyat, i digueu-me inculta numèrica, és que per les dates que trobo per internet, la tal Mónica va acabar la carrera als vint-i-vuit anys. És tres anys més jove que jo, encara no fèiem màsters (ni consta que n’hagués fet cap), i en va tardar sin més que jo! Jo ja treballava als vint-i-dos...

El que no sé és, si mentre acabava la carrera ja conciliava els estudis amb la maternitat perquè mentre ella ha tingut dos marits i sis fills, jo només n’he pogut tenir dos i un sol marit. Llavors, segons les seves horripilants idees, l’haurien hagut de fer examinar al setembre! I potser per això va tardar tant. Aquest detall no l’expliquen al seu currículum! Cas que tingués els fills tot treballant —com diu ella, no l’hauria hagut de contractar ningú—, (i és el més probable), l’altra probabilitat és que ella no necessités contractes perquè les empreses ja eren seves, de la seva família, dels seus amics... Dins d’aquesta probabilitat, una altra variant seria la possibilitat de tenir un eixam de donzelles i serventes per tenir cura  de les criaturetes. I cap d’aquestes possibilitats és comú o freqüent per a la resta dels mortals que, ja ens resulta molt difícil tenir-ne dos i capejar amb dignitat la carrera professional. Però aquesta possibilitat, la de la dignitat professional, no és una variable del seu currículum perquè, ha dit un munt de barbaritats!

Ella era la presidenta de Seguriber quan el 2012 van morir cinc noies en la desgràcia del Madrid Arena per mala seguretat.

Ella també ha dit que els miners, quan acabin a la mina, res de quedar-se a casa a tossir (lo del tossir ho dic jo), si no que han de seguir treballant perquè si no resulten molt cars a l’estat.

També vol baixar el salari mínim (que no sé pas en què quedaria, potser en insignificant), als “ninis” que no tinguin cap formació perquè diu que són uns “paràsits”.

I ja la perla: que els empresaris no contractin dones fèrtils!

Doncs anem a emprendre una nova economia: si totes les dones fèrtils en aquests moments decidissin no tenir fills, per exemple durant tres generacions, per poder tenir bons llocs de treball, s’ensorraria la industria dels biberons, dels cotxets, dels bolquers, dels potets de menjar preparat,... I aquestes dones podrien tenir un nivell de confort vital molt superior al que tenen ara, intentant tenir els seus fills i complir amb la seva feina.  

Potser no ha sabut ni rumiar que si no hi ha nens, no hi ha gent que treballi per als jubilats? Desapareixerien fins i tot, els comtes i marquesos!

També podrien fer com ella i buscar uns marits com el seu primer, III Marquès de Perinat i comte de Casal; o com el seu segon, president de les Bodegues Marquès de Riscal.

No sé si no li agradava el títol de marquesa —potser l’enfarfegava i no la deixava treballar prou al límit—, el cas és que el va deixar o la va deixar o es van deixar. I després va passar de títols nobiliaris, no de presidents d’empresa! Però sense equivocar-se: els dos forradíssims, perquè si no, com hagués pogut tenir diners per crear empreses i manar com li agrada a ella que diu que s’ha de tractar igual a un enginyer que a una dona de fer feines! Que si es referia a la dignitat personal, té tota la raó; però ella, molt em temo, anava per un altra garrotxa!

Amb tot, estic segura que als seus marits ( o potser fins i tot a ella) no li ha calgut ser un enamorat dels nens, ni funcionari. De lluny i sense perspectiva, sembla que els hagi escollit per talonari bancari.

Si us plau feministes, si us enamoreu d’un home que no sigui funcionari, no cal que el deixeu. Si voleu tenir fills i li agraden molt els nens, millor; si no li agraden tant, ja trobareu una solució amorosa. I si voleu criar a partir dels vint-i-cinc, endavant! Per sort, la nostra societat tira endavant amb gent molt més qualificada que aquesta impresentable i cada dia —encara que fan falta molts més progressos—, hi ha més ajudes per poder tenir fills.

També la podeu seguir al Nació Solsona