Aquí podreu trobar els programes de ràdio: Records de mestres
(cliqueu sobre el nom per poder escoltar-lo)
Enriqueta Solé Canes
Maria Àngels Pinyol i Mateu
Pere Jaray i Montsonet
Josep Baiget i Cabestany
Mari Rodríguez Pérez
Araceli Pérez Estavín
Magda Miralles i Bonsfills
Teresa Coromines i Martín
dissabte, 7 de febrer de 2015
Records de mestres
diumenge, 1 de febrer de 2015
Esclava et dono i no muller
Hola
feministes! Això del masclisme ve de molt llarg i va per llarg. Tanmateix, tal
i com van les coses, sembla que aquest camí tan llarg, no té fi. Encara queden
molt homes masclistes, algunes dones que són poc feministes i algunes
feministes que encara no ho som prou.
No fa pas massa dies, vaig escoltar a les
notícies que els adolescents d’ara són més masclistes que els seus pares, quant
al control de les seves parelles. En descàrrec d’ells, cal dir que les noves
tecnologies els faciliten molt la tasca. Els permeten saber en tot moment, què
fan i on són.
Sense anar gaire més lluny d’aquestes ratlles,
també són molt lamentables alguns dels comentaris —especialment els que s’emparen
en el més covard anonimat—, que rep la Simoneta. Voldria
poder suposar que els més deplorables estan escrits per homes molt masclistes.
Amb tot, és impossible: es nota l’estil i la contumàcia rabiosa.
Anem al tema. Fa uns dies, la revista
Cosmopolitan, en la seva versió mexicana, va publicar un article que donava
tretze consells a les dones per poder fer, més duradora, la seva relació de
parella. Ha estat un article molt criticat i contundentment condemnat per
masclista. I això no ho diu la
Simoneta, ho diuen molts periodistes i en molts diversos mitjans
de comunicació. La majoria ha coincidit a titllar els consells, d’escandalosos.
Us en faig cinc cèntims. L’autor — que no sé
per què també s’empara en l’anonimat...—, comença malament i només atribueix a
les dones —fent-les a elles les úniques responsables—, la dificilíssima missió
de fer perllongar les relacions de parella.
En el meu diccionari mental, parella és un
conjunt format per un mascle i una femella. El mot femella té una segona accepció: peça amb forat roscat en el que
penetra o encaixa un cargol de rosca. No em podeu negar que no té una clara
connotació sexista. I qui podria haver assignat a aquesta paraula, a aquesta
peça? Deixem-ho!
L’evident és que el cargol necessita de la
femella i aquesta sense el cargol, ja no té vida de parella. Algú li demanaria
a una femella que fes la feina del cargol, ella tota sola? Tornem-ho a deixar!
L’anònim autor de l’article sembla oblidar
(perdó, ho oblida del tot), el funcionament de tan senzilles peces de
bricolatge. I els seus consells són mesquins i menyspreables. Potser per això
no els signa... Veureu:
— deixa que
es mengi l’últim mos del plat que hàgiu demanat encara que tinguis molta gana. Esclava
et dono i no muller!!!!
— dóna sense
esperar res a canvi (al home no li cal fer...). I deixa que ell esculli el
programa o film que vulgui. Aquest punt el remata aclarint que la dona, fins i
tot pot tenir sort, si ell escull alguna cosa que li agradi. Però si no ho fa
així, segur que té lectures endarrerides esperant ser llegides.
— compra la
llet i el paper higiènic i no li ho diguis. Es veu que aquestes foteses el
poden fer empipar i val més que no alterar-lo (oi, tant!).
— fes-li un
cafè al matí, abans no el demani. Però, i si aquell dia no li ve de gust i
s’enfada?
— compra-li
el medicament que necessita o un paquet de calçotets. I si no se li endevina la
textura del cotó, o el color, la talla i li estrenyen... encara s’enfadarà més!
Quina por!
—
acotxa’l amb una manteta...
—
fes-li festes... (aquí es pot ampliar el ventall,
suposo...)
—
sorprèn-lo amb alguna cosa que no s’esperi...
— sacrificat
per ell, desviant-te del teu camí per ajudar-lo a ell i als seus amics. Aquí,
tot i que em costa, em quedo muda!!!!
Si us plau, feministes! Si coneixeu alguna dona capaç d’acceptar aquest
decàleg, feu-li veure que amb una sola idea, molt més fàcil, en té prou:
deixa’l del tot, abans no passin ni cinc minuts.
Ah! I parelles de dones i homes
feministes, no cal que us preocupeu per res perquè el feminisme no està pas
renyit amb voler agradar a qui s’estima.
També la podeu seguir al Nació Solsona
També la podeu seguir al Nació Solsona
Feministes, no expliqueu els vostres sentiments als vostres homes! Es veu que no escolten!
Hola
feministes! Acabo de llegir un article sobre els homes i el futbol, que no
marxa gens dels estereotips habituals: ells, en sa immensa majoria, adoren el
futbol. I tant, que poden veure el mateix gol repetit quinze vegades; i tant,
que poden escoltar la seva premsa groga
sobre si ha posat el peu així o aixà, que si ha fet això o allò bé o
malament... també un munt de vegades! I això o allò, evidentment, només es refereix
a un jugador i a una pilota.
Ara bé, l’article dóna més informació. Es veu
que els homes escolten poc les seves dones. Si escoltessin poc els seus amics
(o les xafarderies dels partits esmentats), diries: és una tara física! Però
no! Es veu que, en un estudi realitzat per Landbroke ( i sent anglès no hi ha
cap dubte que ha de ser boníssim), una companyia de joc anglesa, a 2000 homes,
(en números perquè faci molt més efecte), aquests, els homes, només escolten
les seves dones, com a molt, durant sis minuts! I després desconnecten.
Però com us dic, no és una malformació
genètica, perquè als amics solen escoltar-los una mica més. No cap cosa, no us
penseu, però ho solen fer durant quinze minuts! Nou més que a les seves dones!
Quina injustícia! Si normalment les dones
tenim per vici mimar els nostres homes. I ens agrada parlar-hi i que ens
contestin i tornar-los a respondre. Però és clar, nosaltres al final, fins i
tot ens fem pesades de tant preguntar i respondre. Perquè allarguem molt els
temes!
Continuant amb l’estudi, per no fer com la
típica dona, la conclusió és aconsellar les dones — cas que tinguin necessitat
d’explicar algun problema personal de més de sis minuts de durada—, que es
busquin una altra dona. Els homes, tot i que tenen la capacitat física per
fer-ho, (al menys quinze minuts, que sempre dóna més marge), no hi estan
avesats i no els agrada fer-ho.
Suposo que aquesta conclusió és més que obvia
perquè, per a una dona, és molt difícil reduir el seu estat sentimental a sis
minuts. La dona no frueix fent resums pràctics de les seves emocions. Necessita
més estona i, si pot ser, amb moixaines i tendresa.
Ara bé, si alguna dona té la sort que el seu
home estigui disposat algun dia a escoltar-la, els sis minuts que mentalment és
capaç de mantenir la concentració vers la seva muller, aquesta ha de ser molt
prudent i ensopegar molt bé el tema. Perquè si no, desconnecten abans dels sis
minuts.
No us penseu pas que tot això m’ho invento per
criticar els homes. Tot és veritat i ho diu aquest estudi anglès tan bo.
Per si mai veieu que estan a punt de regalar-vos aquests famosos sis
minuts, l’estudi aconsella evitar uns següents temes —i amb el següent ordre—,
que els fan repulsió:
—
persones que no coneixen (comprensible).
—
companys de feina (raonable).
—
temes que han llegit a Facebook (acceptable).
—
horòscop (lloable).
—
sentiments ( INTOLERABLE).
—
nutrició (prescindible).
Si eliminats aquests temes, us queda alguna altra idea (ara penso en la
política, però com que no surt a l’article... i potser com que les coses estan
tan malament, tampoc no si volen fatigar...), encara heu de tenir en compte una
altra coordenada. Està totalment prohibit ( si no es vol constatar que es viu
amb un mut), parlar-los mentre veuen un partit de futbol a la televisió o
mentre juguen amb el seu mòbil.
Si us plau, feministes! Si teniu necessitat de parlar dels vostres
sentiments durant més de sis minuts, feu cas d’aquest interessant estudi. Tot
el demès, poden ser serioses complicacions de convivència. Perdreu el temps i
correu el risc d’engrossir els vostres problemes personals.
També la podeu seguir des del Nació Solsona
També la podeu seguir des del Nació Solsona
Ens quedem sense nens!
Hola
feministes! Entraré a sac perquè la qüestió és esgarrifosa i posa els pèls de
punta des del començament. Al final, es vomita i tot!
Segons la mala presidenta del Cercle d’Empresaris de Madrid, la meva
neboda, que ara està embarassada i té més de vint-i-cinc anys, no sé si està en
pecat mortal i si serà sancionada per la llei. Si manés aquesta mala pècora, ja
l’haurien acomiadat! A la seva parella, li encanten els nens, però no és funcionari
i, encara que ho fos —potser la pècora no ho ha pensat això—, tampoc podria
deixar la feina per tenir cura del nadó, perquè també ha de treballar per poder
pujar el fill comú, perquè no es converteixi en un “paràsit” (paraula que ella
utilitza per referir-se a la gent que no troba feina), de la societat, si fos
el cas que, tot i estar format, per culpa de la crisi, sense tenir-ne cap
culpa, no trobés feina.
I és que com que la meva neboda no té una família amb títols nobiliaris, no
pot demanar diners a la seva família per muntar una empresa com va fer aquesta
impresentable del món financer. Un petit detall que m’ha estranyat, i digueu-me
inculta numèrica, és que per les dates que trobo per internet, la tal Mónica va
acabar la carrera als vint-i-vuit anys. És tres anys més jove que jo, encara no
fèiem màsters (ni consta que n’hagués fet cap), i en va tardar sin més que jo!
Jo ja treballava als vint-i-dos...
El que no sé és, si mentre acabava la carrera ja conciliava els estudis amb
la maternitat perquè mentre ella ha tingut dos marits i sis fills, jo només
n’he pogut tenir dos i un sol marit. Llavors, segons les seves horripilants
idees, l’haurien hagut de fer examinar al setembre! I potser per això va tardar
tant. Aquest detall no l’expliquen al seu currículum! Cas que tingués els fills
tot treballant —com diu ella, no l’hauria hagut de contractar ningú—, (i és el
més probable), l’altra probabilitat és que ella no necessités contractes perquè
les empreses ja eren seves, de la seva família, dels seus amics... Dins
d’aquesta probabilitat, una altra variant seria la possibilitat de tenir un
eixam de donzelles i serventes per tenir cura
de les criaturetes. I cap d’aquestes possibilitats és comú o freqüent
per a la resta dels mortals que, ja ens resulta molt difícil tenir-ne dos i
capejar amb dignitat la carrera professional. Però aquesta possibilitat, la de
la dignitat professional, no és una variable del seu currículum perquè, ha dit
un munt de barbaritats!
Ella era la presidenta de Seguriber quan el 2012 van morir cinc noies en la
desgràcia del Madrid Arena per mala seguretat.
Ella també ha dit que els miners, quan acabin a la mina, res de quedar-se a
casa a tossir (lo del tossir ho dic jo), si no que han de seguir treballant
perquè si no resulten molt cars a l’estat.
També vol baixar el salari mínim (que no sé pas en què quedaria, potser en
insignificant), als “ninis” que no tinguin cap formació perquè diu que són uns
“paràsits”.
I ja la perla: que els empresaris no contractin dones fèrtils!
Doncs anem a emprendre una nova economia: si totes les dones fèrtils en
aquests moments decidissin no tenir fills, per exemple durant tres generacions,
per poder tenir bons llocs de treball, s’ensorraria la industria dels biberons,
dels cotxets, dels bolquers, dels potets de menjar preparat,... I aquestes
dones podrien tenir un nivell de confort vital molt superior al que tenen ara,
intentant tenir els seus fills i complir amb la seva feina.
Potser no ha sabut ni rumiar que si no hi ha nens, no hi ha gent que
treballi per als jubilats? Desapareixerien fins i tot, els comtes i marquesos!
També podrien fer com ella i buscar uns marits com el seu primer, III
Marquès de Perinat i comte de Casal; o com el seu segon, president de les
Bodegues Marquès de Riscal.
No sé si no li agradava el títol de marquesa —potser l’enfarfegava i no la
deixava treballar prou al límit—, el cas és que el va deixar o la va deixar o
es van deixar. I després va passar de títols nobiliaris, no de presidents
d’empresa! Però sense equivocar-se: els dos forradíssims, perquè si no, com
hagués pogut tenir diners per crear empreses i manar com li agrada a ella que
diu que s’ha de tractar igual a un enginyer que a una dona de fer feines! Que
si es referia a la dignitat personal, té tota la raó; però ella, molt em temo,
anava per un altra garrotxa!
Amb tot, estic segura que als seus marits ( o potser fins i tot a ella) no
li ha calgut ser un enamorat dels nens, ni funcionari. De lluny i sense
perspectiva, sembla que els hagi escollit per talonari bancari.
Si us plau feministes, si us enamoreu d’un home que no sigui funcionari, no
cal que el deixeu. Si voleu tenir fills i li agraden molt els nens, millor; si
no li agraden tant, ja trobareu una solució amorosa. I si voleu criar a partir
dels vint-i-cinc, endavant! Per sort, la nostra societat tira endavant amb gent
molt més qualificada que aquesta impresentable i cada dia —encara que fan falta
molts més progressos—, hi ha més ajudes per poder tenir fills.
També la podeu seguir al Nació Solsona
També la podeu seguir al Nació Solsona
Subscriure's a:
Missatges (Atom)