El PP premia amb putes

Quina misèria moral i quin cinisme! A part d’un obvi masclisme. Doncs resulta que el ple de la Cámara de Madrid ha proclamat, no pas fa gaires dies, secretari general de la institució a un alt càrrec d’Esperanza Aguirre que, en el seu moment, es va fer famós per una frase ―fastigosament masclista―, del «caso espías». Aquest mal famós respon al nom d’Alejandro Halffter.

L’elecció d’aquest impresentable es va fer seguint el típic estil de tripijoc, escàndol i immoralitat del PP. El concurs va començar amb quatre candidats. Només se’ls va deixar una setmana per a la preparació... (sospitoset, si més no). Dos d’ells, en assabentar-se que Halffter seria sí o sí l’elegit, van declinar la seva participació. Només en va quedar un per mantenir, aparentment, les aparences. Perquè en l’època de glòria de les xarxes socials, la informació tendeix a esbombar-se (encara que tardi com les malifetes del Borbó).

El «caso espías» va tenir lloc el 2015 i no serà jutjat fins el febrer de 2019. El que dèiem de l’estil... En unes gravacions que van sortir publicades al diari «El Mundo» (entre ells també es devoren), es podia escoltar una conversa de Halffter ―llavors viceconseller de Presidència i home de confiança de Francisco Granados (un altre que tal!). Parlava amb uns guàrdia civils que estaven imputats en el cas i que acabaven de fer unes declaracions davant del jutge d’instrucció. Halffter els va dir, literalment, el següent: «Habéis declarado muy bien, hay que celebrarlo con un volquete de putas»

Dos barbaritats: el delicte de falsa declaració (perquè si no, no els hauria felicitat) i el doble delicte de premiar un delicte i fer-ho amb una conducta clarament immoral. I totalment masclista.

Un individu que té un alt càrrec en el govern d’un país, es pot permetre aquesta baixesa moral i tornar a ser elegit per a un altre càrrec important? Si ets del PP sí! Potser per això té més votants (encara que ara també sigui dubtós), del compte. Perquè si treballen malament encara els va millor.

I si aquells guàrdia civils estimaven la seva dona? Com és que el tal Halffter va xerrar a raig pressuposant que per a tots, el tal premi, seria com una loteria? No em queda cap altre raonament que pensar que per a ell, un bolquet de putes és el premi màxim. Sento llàstima per la seva esposa.

Segons ell ―ves que havia de dir― aquesta frase no la va pronunciar mai. I més pecatots: la va atribuir a una persona a la que només coneixia de feia un dia. D’ara en endavant, quan m’equivoqui, ja sé què he de fer: traspassar el meu delicte al qui passi per davant meu.

Total, que si ets del PP, masclista i reincident de pecatots pots aconseguir alts càrrecs d’aquells que a fi de mes ragen fort. En aquest cas 130.000€ anuals.

I és que la immoralitat, sigui masclista o no, hauria d’estar severament castigada. Mai premiada.

Mei Vila i Riu

Com que el part es presentava complicat, la Mei va néixer a
Barcelona el juliol de 1947, però els pares vivien a Solsona
i ella és solsonina.
El seu pare era enginyer agrònom i, per seguir els millors
estudis, a la seva mare li havien aconsellat que enviés el xicot
a fer la carrera a França. Per a ella, es va convertir en un veritable
sacrifici, ja que el seu marit s’havia mort tot just quan el
fill només tenia set anys. El matrimoni havia tingut un xicot,
que era l’hereu i qui l’ajudava en les tasques de les propietats
que tenien, i tres filles. Per a una dona sense marit, enviar
l’únic hereu a estudiar a l’estranger també va ser un gran esforç
a nivell emocional. Amb tot, la família, encara que sense
pare, es podia permetre aquesta despesa. La qüestió econòmica,
per a ells, no era cap problema. En canvi, hi ha pares que
en morir-se, com diuen, s’emporten la clau del calaix.
Quan el pare de la Mei va tenir les seves filles també va
voler transmetre’ls aquesta fermesa de decisió pels estudis. Els
deia que havien d’estudiar perquè aquesta era una herència
que ningú no els podia prendre. El pare, però, volia que la
Mei, la gran, estudiés Farmàcia. Però a la Mei no li agradava i,
més que res, no es veia estudiant per acabar despatxant en una
botiga. El pare va tenir un fort disgust, però ho va acceptar.
Els estudis de la Mei van començar a les Monges de Solsona,
on es va estar fins als dotze anys. Als tretze, la van enviar
a Barcelona, al col·legi que les mateixes monges tenien a
l’Avinguda Tibidabo, on actualment hi ha la Universitat Oberta
de Catalunya. Van prendre aquesta decisió perquè, des de
les Monges de Solsona, també els calia anar-se a examinar a
Lleida per lliure i, com que també havien d’acabar marxant,
els va semblar que per a la nena seria millor d’aquella manera.
La Mei va quedar interna en aquest col·legi on només hi havia
vint-i-una nenes. Era un règim dur per a una nena de dotze
anys. Només les deixaven sortir del col·legi un cop al mes.
El pare l’anava a buscar amb el cotxe —perquè amb autobús
no hi hauria hagut temps— el dissabte al migdia. No podien
sortir al matí perquè encara tenien classe. Se l’emportava cap
a Solsona i podia passar-hi tot el diumenge. Però el dilluns havien
de sortir de Solsona a les sis del matí per arribar a classe
a les nou en punt.
No podien fer cap més sortida en tot el mes. Per això, si els
pares la volien anar a veure, només podien fer visita, però no
se la podien emportar. Quant als àpats, el primer plat s’havia
de menjar en silenci. Hi havia una nena, normalment, llegint
algun text religiós o edificant, per a la resta, que havia de
menjar escoltant. A la Mei, li va tocar moltes vegades de llegir
perquè solia menjar ràpid. Segurament també era perquè devia
llegir molt bé. A partir del segon plat, ja podien parlar tant
com volguessin.
Les classes acabaven a les cinc i mitja. Llavors tenien una
estona d’esbarjo amb alguna activitat programada —com per
exemple jugar a bàsquet—, però de set a nou havien de tornar
a estudiar i fer els deures. Pràcticament es passaven el dia de
cara als llibres.
A part del bàsquet, fet més com una extraescolar d’ara, també
feien gimnàstica dins del seu horari lectiu. Per fer esport,
portava uns bombatxos sota les faldilles. Fins l’últim curs no
en va poder fer amb pantalons curts.
El col·legi també exigia un uniforme rigorós. Un per als dies
de classe, que era un camiser gris, i un altre per als dies de fes-
ta, que era blau marí amb punys i coll blancs, que no podien
ser de plàstic —dels quals ja n’hi havia—, sinó emmidonats.
Les noies externes, a més a més, quan arribaven havien de
portar els guants blancs i, abans d’entrar a les classes, les feien
posar en fila amb els braços estirats ensenyant les mans per
damunt i per sota, perquè les monges poguessin comprovar
que estaven ben nets.
A sobre l’uniforme, portaven una bata blanca, poc adequada
a la seva edat per la dificultat de mantenir-la neta.
Però les nenes internes tenien un sistema, un pèl complicat,
per a la neteja de la seva roba. La Mei havia de preparar la maleta
cada dimarts perquè un taxista que passava per Solsona,
se li emportava cada setmana la roba bruta i li tornava la maleta,
de la setmana anterior, amb la roba neta. La mare, dins
la maleta, li enviava gormanderies, com pega dolça i caramels.
Però sobretot, el que ella més esperava era l’entrepà sucat amb
tomata que cada setmana li enviava perquè al Col·legi no li’n
donaven. A dins tant li feia el que hi anés, ella el que volia era
pa sucat amb tomata!
Les habitacions eren de dues o d’una sola nena. No tenien
cap problema per tenir els seus secrets, els de les maletes, ben
guardats. I les dutxes eren compartides.
Als setze anys, perquè volien que fes Farmàcia, es va haver
de traslladar a l’edifici que les mateixes monges tenien a Via
Laietana per preparar el PREU. A l’edifici de dalt no el feien.
Quan va acabar el PREU i va venir el disgust de no voler
fer Farmàcia, es va quedar interna a les mateixes Monges per
seguir els estudis de Magisteri —que eren els que li agradaven
de veritat—, a l’Escola Normal de Barcelona. Només s’hi va
estar un curs, interna, després ja la van deixar anar a un pis,
perquè aprengués a espavilar-se tota sola. Però no eren pisos
d’estudiants com ara. Eren senyores que llogaven habitacions
als estudiants i prometien als pares que tindrien cura dels fills.
La que li va tocar a la Mei no s’hi va esmerçar gaire. O molt
menys del que haurien volgut els seus pares. I ella s’havia de
fer el menjar perquè, dins del tracte, hi entrava el dret a la
cuina.
Quan va acabar Magisteri, va tornar cap a Solsona i llavors
els seus pares la van enviar cap a Lleida a estudiar oposicions.
Però li va sortir feina a Solsona, a les escoles nacionals,
a aquell menjador convertit en classe que hi havia a les Cases
Barates. I la Mei va començar a treballar. Li van tocar els nens
petits, a qui havia d’ensenyar a llegir. S’hi va estar un any.
El curs següent li va sortir feina al Col·legi del Sagrat Cor
que hi havia al Seminari de Solsona. Llavors, en aquell col·
legi només hi havia tres mestres: el senyor Padullés, el senyor
Baiget i el senyor Juvells. I ella, per ser dona, va necessitar un
paper signat pel bisbe, llavors Vicent Enrique i Tarancón, per
poder entrar a l’edifici del Seminari, que encara tenia seminaristes
que hi estudiaven. Li van fer sense cap problema i va
començar a treballar. Els seminaristes més petits anaven a les
classes amb els altres nens. El col·legi era només de nens. Les
nenes estudiaven a les Monges.
Aquest col·legi del Sagrat Cor era el que hi havia hagut al
Consell Comarcal, el que en deien els «hermanos», i que el van
traslladar a l’edifici del Seminari. Al Consell Comarcal hi van
deixar el parvulari, Parvum I, i els nens de primer fins a sisè
van pujar al Seminari.
La Mei tenia una particularitat com a mestra: sabia francès.
El seu pare havia estudiat a França i sabia francès i volia
que la filla també en sabés.
Un dia, quan la Mei tenia onze anys, un senyor que anava
de pas per Solsona, es va parar i, a la telefònica, va anar a
preguntar si coneixien un senyor que es deia Vila. Era el pare
de la Mei. El van avisar i s’hi va presentar. Es van saludar
i es van reconèixer immediatament. Havien estat companys
d’estudi a França. Aquest senyor tenia una filla de l’edat de la
Mei i van quedar que, a l’estiu, les nenes farien un intercanvi
per aprendre llengües. Per arrodonir els estudis, els pares de
la Mei, abans d’acabar Magisteri, també l’havien enviada un
estiu a París per poder treure’s el títol de professora de francès.
Al Col·legi del Sagrat Cor, ella va començar fent classes als
petits, als de primer de primària. Els feia totes les assignatures,
però una tarda a la setmana, els hi agafava una altra mestra
perquè la Mei pogués anar a fer francès als xicots de sisè.
Quan van contractar aquesta nova mestra, ella ja no va ser
l’única dona que treballava al Col·legi.
Després va passar a fer setè i vuitè. A la primera classe que
va tenir hi havia quaranta-set nens. Quan se li van posar drets,
la van espantar una mica perquè alguns eren molt alts. Ella
era especialista en castellà i francès, però també feia la resta
d’assignatures.
Va ser llavors quan el senyor Padullés, el director, va haver
de marxar de Solsona per motius personals. I ella va ser la
nova directora. Li va tocar perquè ella era la que estava més
preparada, ja que havia estat la secretària del senyor Padullés
i sabia com funcionava la paperassa. Totes aquestes hores extres
com a secretària les havia fet sense que li comptessin dins
del seu horari lectiu.
Fent de directora, la Mei s’hi va estar uns quinze anys. Mentrestant
es va casar i va tenir dos fills, però ella no va deixar
d’anar mai a treballar. Podia tenir una persona que l’ajudava
amb la casa i amb els nens i ella es podia permetre fer la seva
feina, que era el que més li agradava.
Quan va venir tot el rebombori de l’ESO, ella i una seva companya,
la Pilar Colilles, van anar a Barcelona a fer els cursets
per saber de què anava tot allò. I va ser tornant d’una d’aquelles
sessions de reforma quan se li va ocórrer la idea d’ajuntar
les tres escoles: Monges, Seminari i Professionals, per poder ser
més competitius. Ella s’adonava que si només eren les poques
mestres que hi havia al Sagrat Cor, no podrien oferir assignatures
optatives als seus alumnes. Llavors va ser ella la que va anar
a trobar mossèn Ferran, el director de les Escoles Professionals,
per plantejar-li la qüestió. Ell se la va mirar molt estranyat i, al
principi, no ho va veure gens clar. Li va dir que s’ho havia de
rumiar. El que li va semblar més difícil a mossèn Ferran va ser
el fet d’ajuntar-se amb les Monges. Ella li va proposar que les
anés a veure i els ho expliqués. I va haver d’anar a veure la germana
provincial, la germana Núria Cases, que era de Solsona, i
aquest fet els va afavorir. La germana provincial s’ho va escoltar
amb més atenció perquè era un col·legi de la seva terra.
Les negociacions van comportar un any de reunions setmanals
entre les tres escoles. Però ho van aconseguir i van muntar
l’Escola Arrels.
Els pares també van fer les seves reunions i, en un principi,
van mantenir una AMPA amb els mateixos representants de
cada escola. Després, perquè era poc àgil, van fer eleccions i
van quedar com una AMPA normal.
Es van redistribuir els cursos i van deixar a les Monges fins
a sisè. Els alumnes de setè i vuitè van quedar al Sagrat Cor, i
l’ESO va passar a l’edifici de l’antiga residència que hi havia a
l’Escola Professional. Allí es van habilitar dues plantes per fer
aules i s’hi van posar els dos primers cursos d’ESO. Ho van fer
així perquè no s’haguessin de barrejar els més petits amb els
alumnes grans de batxillerat i Professionals.
Veient tota aquesta feinada li pregunto per la seva vocació
i, quasi negant-se-li els ulls, em respon que, si tornés a néixer,
tornaria a estudiar i exercir la mateixa professió.
M’explica que la feina al Sagrat Cor era molt agradable i
que treballaven com en família. Coneixien també els nens i les
famílies dels nens. Ella en té un molt bon record i no té present
haver tingut cap problema ni amb companys, ni amb pares, ni
amb alumnes. Hi va treballar molt de gust, al Sagrat Cor.
Amb tot, també recorda que van haver de pintar l’escola
sense cap ajuda de cap pintor. I que els problemes de diners
no eren gaire agradosos. El problema eren les subvencions. Podien
arribar fins a l’últim dia del mes o, fins i tot, l’últim dia
del trimestre. Un any, va passar que ni al setembre, ni a l’octubre,
ni al novembre no van arribar. Llavors eren sis mestres
casades i dos mestres que també eren casats, però el seu sou
era el primer de la família. Les mestres que tenien marit van
renunciar a cobrar fins que no arribessin els diners, en favor
del dos mestres acabats de casar. Això sol ja dóna fe del bon
ambient que hi havia entre companys, que era molt agradable
i la feia sentir bé, ja que es treballava a gust. La Mei, que en té
tan bons records, afegeix que era un ambient «molt especial».
L’any que el mestre Padullés, que era el mestre estatal, va
haver de marxar de Solsona per raons personals, com que no
se sabia quan es cobraria, hi va haver gent que, tenint por
que els cobressin més perquè no estaven segurs que poguessin
rebre la subvenció, no es van matricular al Sagrat Cor sinó a
Setelsis. I aquell any, sí que els va baixar la matrícula.
Al Sagrat Cor, els mestres treballaven una sisena hora; es
cobrava molt poc a les famílies, per aquella hora i els mestres
no cobraven res.
Amb el canvi d’organització, als professors de l’escola professional,
els van avisar que, en aquella escola, els alumnes
tractaven de tu als professors. Els seus alumnes sempre els havien
tractat de vostè, però ho van acceptar tranquil·lament.
Amb tot, passat un any, un dia, a la classe de la Mei, hi va
anar l’inspector i va preguntar a un alumne. Aquest es va adonar
que l’havia de tractar de vostè, però no va saber fer-ho. Va
fer una barreja com mig va poder i no va saber quedar bé. Llavors,
en acabar la classe, la Mei els va dir que, a partir d’aquell
dia, a ella i a la Maria Ramon, que eren les dues mestres grans
de l’Escola, les tractarien de vostè a les classes, per aprendre
a fer-ho. Amb tot, al pati i al carrer podien seguir utilitzant el
«tu».
Com a directora va haver de fer moltes hores extres. I va
ser la primera que va començar a organitzar viatges de final
de curs amb els alumnes de vuitè. Els solien portar a Madrid.
Amb els de sisè, setè i vuitè també anaven a passar dos
dies i una nit a Barcelona, amb un programa d’Aula Oberta
organitzat per l’Ajuntament de Barcelona. S’instal·laven en un
hotel de preu mòdic i cada curs era rebut per un monitor. A
més de les dues mestres, també hi anava un pare i així tenien
un adult per a cada nivell, juntament amb el monitor. Aquesta
activitat agradava a la Mei perquè els pares també s’adonaven
i podien compartir la idea que la feina de mestre no és tan fàcil
com encara hi ha gent que es pensa. Els feien moltes activitats,
als alumnes: els portaven a visitar el Parlament, la Generalitat
i el Síndic de Greuges. Els alumnes eren rebuts per la personalitat
que corresponia i els feien una explicació. També els
ensenyaven els transports públics, com el metro i l’autobús, i
els ensenyaven a utilitzar-lo. Els feien fer un petit viatge sols.
La majoria feien el tram d’universitat. Alguns alumnes, més
grans, quan anaven a Barcelona, els deien que els havia estat
molt pràctic aquell viatge perquè encara se’n recordaven. La
sortida es completava amb una sessió de teatre. Mai no van
deixar cap alumne per falta de recursos. Quan sabien d’algun
cas repartien el preu entre els companys i ningú no sabia qui
era el que no havia pogut pagar.
Per la festa de final de curs, es feia un dinar amb pares i
alumnes —els d’aquell any, i sovint se n’hi afegien d’antics.
L’organitzaven entre els professors i els pares i, entre tots, el
servien. En aquelles situacions, es creava un ambient molt bo.
Quan s’acabava el curs, al juliol, alguns mestres i professors
anaven a Barcelona a fer cursets. S’hi quedaven cinc dies
per poder estar concentrats en la feina i, amb les converses, ja
preparaven el curs següent, perquè era quan més idees noves
tenien.
Als seixanta anys va acollir-se a la reducció de jornada. En
total, quinze hores. Només feia el castellà de segon, però havia
d’anar igualment a les avaluacions. Cal dir que aquesta
nova situació no li va agradar gens perquè, com que anava poc
per l’escola, no s’hi sentia tan vinculada i, algunes vegades,
no s’assabentava d’alguns canvis. A ella li semblava sentir-se
com fora de lloc. Quant a classes, hauria preferit seguir fent
les mateixes, però el que no li agradava de fer era tota aquella
paperassa, que li semblava força innecessària.
Com que ella tenia molts anys de servei, es va poder jubilar
als seixanta-quatre anys. Ja en tenia trenta-quatre de treballats
perquè s’hi havia posat molt jove. Li van fer un dinar de comiat
i li van regalar una Mare de Déu del Claustre.

Teresa Corominas i Martín

La Teresa va néixer a Solsona el 28 de juny de 1946 en el si
d’una família de menestrals. La seva mare era modista i,
juntament amb l’àvia, van confeccionar els vestits dels gegants
de Solsona. El seu pare era pintor i decorador i va guanyar-se,
pels seus mèrits, l’encàrrec de decorar la capella del Claustre.
I la va embellir a consciència, fins i tot les portes. Però no va
fer els frescos, perquè no eren la seva especialitat. Aquest encàrrec
li va tocar al senyor Farré, que va utilitzar molts models
solsonins per a les pintures amb rostre. Hi ha, per exemple,
unes «Madones», que eren les noies de Cal Tomàs Mosset. Ell
els ho demanava seleccionant els perfils que més s’esqueien al
que feia. I a la Teresa també li va tocar fer de model. Amb tres
anys, va haver de passar llargues estones asseguda en un caixó
i ben quieta. S’hi va estar perquè li demanava el pare, però no
li agradava. Ella es pot veure al capdamunt, a la dreta; és una
nena asseguda que porta una túnica rosa.
A la Teresa, li va agradar fer de mestra des de molt petita.
Agafava totes les nines que tenia, les asseia rigorosament ordenades
i els ensenyava a fer sumes, els explicava geografia…,
però les nines no parlaven i no li podien respondre. La família,
veient la seva afició, un any per Reis, li van passar una gran
capsa de cartró que s’obria en tres parts i en sortia una classe
de col·legi. Hi havia tots els detalls: a part de les taules i cadi-
res, incloses les de la monja que feia de mestra —amb el seu
hàbit—, els mapes, el globus terraqüi i el Sant Crist; hi havia
també unes nines petites que feien d’alumnes. I ella es va dedicar
a fer classes fent totes les veus necessàries. Però normalment
feia de monja senyoreta!
Aquesta habilitat per a fer diferents veus, la Teresa la té
des de petita. I de gran, li ha permès fer magníficament bé un
programa de ràdio, «Paraules perdudes», amb la família de
Ca l’Antic com a protagonista. Hi recuperava paraules mig en
desús i algunes de poc emprades, mitjançant tres generacions
d’aquesta família. Ella feia totes les veus: d’avis, de pares i de
néts, amb tonalitats diferents per a cadascun. Les paraules
s’estructuraven en una historieta que ella mateixa confegia,
relacionant-la amb les diferents festes o èpoques de l’any. S’incloïa
dins del programa «Camins», dedicat a la gent gran.
Aviat, la Teresa, no va necessitar la capsa de cartró per fer
de senyoreta. Amb set anys, quan tornava de l’escola, va començar
a fer classes als seus veïnets més petits: un nen i una
nena que vivien una al pis de sota i l’altre al de més ensota.
Aquests sí que li parlaven! Nen i nena tenien la seva pròpia
llibreta i ella ensenyava a escriure a la nena perquè era més
grandeta; i al nen li feia fer pals i ganxos, ja que era més petit.
Aquests nens se l’escoltaven molt i ella els feia molts sermons
sobre el primer que li venia al cap o bé del que li havien explicat
a ella mateixa, aquell matí a classe. També els explicava
moltes històries i contes.
Aquestes lliçons les feia a casa seva. Tenia dues cadires petites,
una per a cada nen i, quan ella arribava, ja l’estaven esperant.
L’àvia s’asseia en un racó a cosir per poder veure com
ho feia. Ella li deia que els nens se l’escoltaven molt. L’àvia
també, perquè li feia molta il·lusió que la seva néta tingués
aquella habilitat essent encara tan petita. Des que la néta havia
iniciay aquestes classes, la seva àvia sempre havia dit que, de
gran, seria mestra. La Teresa, veritablement, ho feia perquè li
agradava. Tot i que hauria estat molt petita per fer-ho, mai no
els va cobrar res.
Ella estudiava a les Monges de la Companyia de Maria de
Solsona. Totes les nenes hi anaven, però hi havia dues portes:
la de les nenes que podien pagar i la de les que no tenien diners
per fer-ho. Tampoc no estudiaven a la mateixa classe. La mare
Narcisa s’ocupava de les nenes que no tenien recursos, a qui
anomenaven «les gratuïtes».
Va fer l’ingrés a les Monges i l’examen a Lleida. Per fer el
batxillerat va tenir la madre Palmira, que estava molt preparada.
També hi van col·laborar d’altres monges que van
arribar de Barcelona perquè les nenes de Solsona poguessin
fer, amb competència, el batxillerat. Les monges tenien molta
cura de les nenes que feien el batxillerat i les ajudaven tant
com podien.
A la Teresa li feia molta gràcia que, als últims cursos, quan
havien d’estudiar molt, a l’hora del pati, fins i tot els donaven
un entrepà de tonyina perquè sabien que es cansaven molt i
necessitaven energies. Ella devia tenir molta gana i devia posar-
se-li molt bé perquè se’n recorda amb gratitud. Amb tot,
aquell entrepà l’havien de pagar els de casa.
Algunes vegades, les monges, a les més grans, també els
feien fer teatre i era una activitat que li agradava molt. Si més
no, disfressar-se.
El dia de la processó de la Verge Nena, que celebraven el
vint-i-dos de novembre, les nenes, a part de l’uniforme, havien
de portar un vel blanc llarg. L’uniforme era de color blau marí
amb faldilla prisada i cosset. Tenia, a més, un coll test de color
blanc, amb botó. Les sabates i els mitjons eren de color marró.
Les que volien també podien portar barret, però no era obligatori.
A la Teresa, l’uniforme sempre li van confeccionar a casa,
entre la mare i l’àvia.
Per aquesta festa, les nenes, uniformades, sortien des de la
plaça de les Monges i anaven fins a la plaça Major. Feien tant
de goig, tan ben vestides i disciplinades, que la gent sortia al
carrer a veure-les passar. Era com un esdeveniment, en la rutina
d’una ciutat de poques distraccions.
L’altra festa gran que celebraven era per la patrona, santa
Joana de Lestonnac.
La seva classe va ser la primera que va poder fer el PREU (el
curs preuniversitari) per lliure a Solsona.
Malauradament, aquell any, el pare de la Teresa va emmalaltir
greument. Ella hi estava molt unida i va quedar tan abatuda
que va deixar d’estudiar. Quan el pare se li va morir,
tampoc no va tornar a les classes. Però al setembre, com que
ella tenia molt clar que volia fer de mestra i el PREU no era
obligatori, amb poques ganes o sense, però amb voluntat de
tirar endavant, va marxar cap a Lleida a estudiar Magisteri a
l’Escola Normal.
Es va instal·lar a la residència de la Mare Güell —que aplegava
noies de tota la província de Lleida—, on va tenir de
companya Maria Mercè Marçal, nascuda a Ivars d’Urgell, que
era més joveneta i encara estudiava el batxillerat. Llavors, ja
feia poemes, i amb els anys, a més de poeta, narradora, traductora
i editora reconeguda, va ser també catedràtica de català
en diversos instituts… Com a escriptora, guanyà diversos
premis, entre d’altres el Carlemany de novel·la, el 1994, amb
La passió segons Renée Vivien.
A la residència també va conèixer M. Àngels Pinyol i Mateu
(que apareix en aquest llibre) i de qui seria una gran amiga.
La residència tenia una disciplina molt estricta però, com
que ella era de les grans, ja tenia permís per sortir a fer algun
passeig i, algun dia, anar al cinema —sempre que tornés per
l’hora de sopar. Però l’horari del cinema i del sopar de la residència
coincidia, i veure la pel·lícula significava quedar-se sense
sopar. Afortunadament, sor Carme, una monja bondadosa,
els guardava d’amagatotis una mica de sopar.
A la residència, hi havia diferents tipus d’habitacions segons
si es volia compartir i pel preu que se’n pagava. Algunes, com
Maria Mercè Marçal, compartien habitació amb la seva germana.
D’altres, volien ser més colleta. Però la Teresa sempre va
preferir una habitació individual, perquè a ella li condia molt
més estudiar sola i concentrada a la seva habitació. Una bona
habitació també es podia aconseguir per bona conducta. Si es
portaven bé, podien demanar, de més grans, una habitació més
bona, que volia dir més espaiosa i més assolellada. Les noies
que compartien habitació solien estudiar a la sala d’estudis de
la residència.
El pla d’estudis que ella va seguir consistia en dos anys acadèmics
i un tercer de pràctiques. Aquest últim curs era una
mica —encara que poc— remunerat. Li van assignar un centre,
l’escola pública de Pardinyes, que llavors encara no estava
integrada a la capital sinó que era una barriada allunyada del
centre. Havia d’agafar un bus molt d’hora per arribar-hi. Li
va tocar fer pàrvuls i primer, cinquè i vuitè de primària. Va
conèixer diferents mestres i va aprendre diferents maneres de
treballar. A parvulari, només li van deixar estar d’oient. A
cinquè ja li van deixar fer alguna classe i li van encarregar que
preparés una obra de teatre i una coral per la festa de final de
curs. A vuitè, pràcticament no li van deixar fer res.
Es va esforçar en tot allò que li van dir que fes perquè s’havia
d’aconseguir un bon informe per poder tenir una bona
nota. I aquells mestres puntuaven.
Tanmateix, no en té cap bon record i cap mestre la va seduir
prou com per seguir-ne el mètode.
Havent acabat el curs, va haver de presentar la memòria de
tot el treball que havia fet durant l’any de pràctiques.
Acabats els estudis, la Teresa no va tenir cap problema per
trobar feina perquè a les Monges de Solsona, on ella havia estudiat,
com que els faltaven mestres, ja l’estaven esperant. Ni tan
sols va haver de demanar res, només els va dir que ja havia acabat
i, al setembre, ja va començar a fer classes a la Companyia
de Maria. Li va tocar cinquè de primària conjuntament amb
una monja que li feia de paral·lela, i que era l’altra mestra amb
qui es compartia el curs, però no la classe. Ella tenia una bona
relació amb les monges i no va tenir mai cap problema. El curs
de cinquè li va quedar com adjudicat i el va fer durant molts
anys. El primer curs va tenir pocs nens i no va tenir cap problema
però, al cap de dos anys, en va tenir quasi uns cinquanta! I
tenir tants alumnes complicava molt la feina.
Llavors va començar el sistema de les fitxes i, en acabar el
curs, va haver d’anar un mes a Barcelona, al col·legi que les
germanes vedrunes tenien a la Via Laietana, per preparar-se
per aquest nou sistema. Pràcticament s’hi va passar tot el mes
de juliol. Li va agradar molt l’experiència i, els anys posteriors,
va seguir fent cursos de formació al juliol. Eren força intensius
i pràcticament no tenia estona de lleure per sortir a voltar.
Als cursets va aprendre molt, especialment de ciències naturals.
I aquests coneixements li van permetre poder fer pràctiques
amb els seus alumnes. Fins i tot, va muntar un petit laboratori
i hi feia les seves pràctiques i les de la seva paral·lela. Els
feia fer disseccions d’animals per poder observar-los amb més
exactitud. També els va ensenyar a plantar una mica d’hort.
A les Monges, s’hi va estar dotze anys. Quan ja n’hi portava
cinc, es van convocar oposicions i s’hi va presentar. Ella era
una mestra en un col·legi privat i treure les oposicions li havia
de significar passar a ser de l’Estat. Per a ella, aquell col·legi
on també havia estudiat era com casa seva i s’hi sentia molt
bé. No li feia gaire gràcia haver de marxar del que considerava
com el seu col·legi. Amb tot, va tenir sort perquè, aprovades les
oposicions, es va crear l’Escola Llar i es va poder quedar com
a mestra estatal dins del col·legi privat.
Però un any, no va poder fer classes i va haver de tenir cura
de les nenes que es quedaven a dormir. L’experiència no li va
agradar gens. No podia anar a casa seva a dormir i ella preferia
fer classes.
Al cap de poc, per sort, ja van sortir les places de l’Escola
Setelsis. Ella va demanar plaça i la hi van donar.
Va notar un gran canvi. En principi, a Setelsis, es va sentir
com una mica forastera. A més, li va tocar d’anar a parvulari
perquè allí s’escollia per ordre d’arribada. La classe que havia
quedat sense mestre o mestra era la que tocava. Ella no era
especialista de pàrvuls i no se’n sentia. Ho va comentar, però
als nous els tocava el que la resta del claustre no volia.
En aquesta tasca al parvulari es va refiar de la mestra, Manola,
que sí que n’era especialista i que la va ajudar molt. S’ho
va emprendre com una nova experiència professional, però sabent
que el parvulari no era la seva vocació.
A Setelsis, també va haver de fer una altra feina: li va tocar
ser secretària de direcció. Tampoc no ho volia ser i tampoc
no va poder dir que no. El director, el mestre Pere Jaray (que
també sortirà en aquest llibre), la va tranquil·litzar i animar.
A ella, només li calia fer les actes de les reunions i sempre la
va ajudar a fer-les. No li va suposar massa feina, ni gaire complicada.
De l’Escola Setelsis, la Teresa en té molts records. El primer
nen àrab que va tenir la va fer patir molt perquè li va
plorar una setmana seguida. No s’entenien gens, només sabia
dir: «Antoñita búscame», i ella se’l posava a la falda perquè
es tranquil·litzés. Però li partia el cor i no hi podia fer res. Va
suposar que la tal «Antoñita» devia ser la noia que l’anava a
buscar per marxar, mentre la mare treballava.
Després del parvulari, durant força anys va anar fent cinquè
i sisè perquè treballaven per cicles i tenien els alumnes durant
dos cursos. Però un any va voler provar, per aprendre, què era
la classe d’Educació Especial. Li van tocar dos nens: un amb
síndrome de Down i un altre de disminuït que no podia seguir
un aprenentatge normalitzat. Amb aquells nens no podia fer de
mestra, més aviat feia com les vetlladores actuals. Es va plantejar
aconseguir alguns objectius d’aprenentatge, però bàsicament
hi va treballar els hàbits: seure correctament, saber escoltar
una estona, relacionar-se amb una certa normalitat amb els
companys, i treure’s i posar-se amb correcció peces de roba.
Els dos nens eren molt diferents i això encara va complicar
més la seva tasca. Els nens tenien famílies molt diferents i això
els marcava irremeiablement. L’un tenia una família que l’havia
acceptat, havia assumit la situació i feien el que podien per
ajudar-lo. L’altra família no havia sabut fer-se càrrec de la deficiència
del fill i, tot i no estar tan malament, no havia assolit
gaires capacitats per poder integrar-se.
Solia explicar-los molts contes. La majoria dels dies l’escoltaven
i fins i tot alguns, poquets, li feien preguntes. La Teresa
hauria preferit tenir-los per separat perquè n’hauria pogut
treure molt més partit. Eren dos temperaments molt diferents
perquè l’un era molt tranquil i l’altre era com un volcà. Aquest,
un dia que no estava gaire bé, va començar a tirar les cadires
per l’aire i ella es va emportar l’altre xiquet fora de la classe,
per no prendre mal.
Tot i les dificultats, va estar molt contenta d’aquella experiència
perquè la va trobar molt enriquidora i va poder aprendre
molt de la seva professió. S’hi va dedicar amb afecte i va
poder comprovar com aquesta mena de vailets generen una
forta dependència emocional.
La Teresa va ser una mestra exigent, seriosa, que feia treballar
fort i renyava quan calia. Això feia que cada curs que
havia de canviar d’alumnes, aquests estiguessin a l’expectativa.
No els solia agradar fins que no la coneixien més bé. Solien
refiar-se del que deien alguns alumnes d’anys anteriors i no
canviaven l’actitud fins que no podien valorar, ells mateixos,
com era veritablement.
Alguns pares, abans de conèixer-la, també estaven una
mica preocupats. Però així que passava el curs, quan lliurava
les notes, solien dir-li que s’havien pensat que seria una altra
cosa. I li agraïen de veritat la seva tasca, tot reconeixent-li que
estaven molt contents.
Quan ja portava trenta-cinc anys treballats, quan en va fer
seixanta, es va jubilar. Li van donar una compensació econòmica
—que se’n deia «bufanda»—, per fer-ho cinc anys abans
de l’edat de jubilació.
Ella hauria continuat treballant si li haguessin permès fer
una reducció horària. Per a ella, l’escola era molt prioritària a
la seva vida. Però també es trobava molt cansada perquè s’hi
lliurava en cos i ànima. Al principi, la va trobar molt a faltar;
tant que no es podia permetre d’anar-hi a col·laborar perquè,
quan en marxava, se sentia molt enyorada. I la millor manera
que va trobar per oblidar va ser no apropar-s’hi massa.
A la Teresa, a part de l’escola, sempre li ha agradat escriure
poesies. I quan es va jubilar, va regalar als seus companys «Un
escampall de paraules». No és exactament un poema, però són
les paraules que li van sortir del cor quan es va voler acomiadar
de la seva feina i dels seus companys.
Un cop retirada, la Teresa també va col·laborar a Solsonafm,
la ràdio municipal de Solsona, amb la secció «Paraules
perdudes». El programa va agradar molt i va durar força temporades.
Ara, la Teresa ja pot anar sovint a la seva escola a col·
laborar. Sap del cert que els seus alumnes l’aprecien de debò.

Magda Miralles i Bonsfills

Va néixer a Solsona el 1946. Venia d’una família de pagesos
des de moltes generacions enrere. La casa pairal —que
llavors era als afores de Solsona—, ara ja estaria integrada al
nucli urbà. Estava situada prop d’on ara hi ha Tradema —l’empresa
més important de la comarca—, dedicada a la fabricació
de taulers aglomerats.
Va començar estudiant al Col·legi de les Monges Carmelites
de l’Hospital Peremàrtir Colomés de Solsona.
Peremàrtir Colomés era un mercader, fill de Solsona, que el
1588, en morir sense fills, va deixar encarregada en el seu testament
la fundació d’un hospital que havia de portar el seu nom.
Però la voluntat del fundador no es va acomplir fins cinquanta
anys més tard. I cal esperar fins al 1907 per a la construcció
de l’edifici adossat a la cara de migdia de l’Hospital, que havia
de ser el Col·legi de les Germanes Carmelites. Tres germanes
començaren a impartir l’ensenyament a les noies de la comarca,
repartides en dos graus: les petites i les grans. Aquest col·
legi s’adaptà als programes d’estudi de l’època i aconseguí un
nombre important d’alumnes. Però durant la postguerra, el
Col·legi tancà les seves portes.
La Magda hi va estudiar fins als dotze anys, però mai no
la van portar a examinar-se per lliure ni a Lleida ni a Tarragona.
De molt petita —devia tenir uns tres anys— la seva àvia va
tenir la dèria que la nena estudiés música. I cada dia, l’àvia
l’acompanyava des dels afores fins a Solsona per fer les classes
de piano. Mentre la Magda aprenia les lliçons, l’àvia s’esperava
i, quan acabava, les dues pujaven cap a casa.
Com tota la quitxalla de Solsona que en aquelles èpoques
estudiava música, va començar els seus aprenentatges amb la
professora Montserrat Moncunill. Quan ella va marxar —
cap a Barcelona, on acabaria de professora titular del Liceu
de Barcelona i on la Magda la retrobaria—, va continuar els
seus estudis amb els capellans que n’ensenyaven. L’últim que
va tenir va ser mossèn Calaf. Aquest mossèn, quan va dir a la
família que ja no podia ensenyar-li’n més, va canviar el rumb
dels estudis de la Magda. Perquè pogués seguir ampliant els
seus coneixements musicals, van decidir enviar-la a Barcelona.
Així, amb dotze anys, va entrar d’interna a les Carmelites Vedrunes
de Barcelona, a Major de Gràcia. Per aquelles èpoques
ja va ser una fita important que li donessin permís per agafar
el metro a Lesseps i baixar fins al Liceu a fer classes —altra
vegada, amb la professora Moncunill.
Interna a les Monges, als catorze anys va acabar la carrera
de piano i de solfeig, i va fer des de tercer fins a sisè de batxillerat.
Tot i que la música no li agradava especialment, la Magda
va fer estudis musicals perquè en aquella època es feia el que
deien a casa i ningú no es plantejava si allò que li manaven li
venia de gust o no.
Estudiar batxillerat li va agradar força més. El que ella no
podia suportar era avorrir-se i, com que a les Monges tenia
molt poques possibilitats de fer altres activitats més divertides,
per no estar-se a mirar mosques, ella estudiava i estudiava.
Les internes no tenien gaires opcions. Arribaven el dia u
d’octubre i s’hi havien de quedar fins per Nadal. Tornaven l’endemà
dels Reis i fins a Pasqua; acabada la Pasqua, fins a l’estiu.
Els pares no les podien anar a veure gaire sovint; com a molt
un parell de cops per trimestre.
Llavors, les classes de la tarda no s’acabaven fins a les set. A
més, l’horari setmanal de classes incloïa els dissabtes al matí.
Records_mestres.indd 162 18/11/16 14:26
163
I tot era estudiar perquè, si no, s’avorria. Només tenien
permís per sortir a passejar una estona els diumenges, amb
dues condicions: que s’haguessin portat bé i que haguessin fet
tots els deures. Amb tot, les monges sempre s’empescaven més
condicions i les sortides eren escadusseres. Però la Magda,
tot i els requisits imprescindibles, sempre podia sortir perquè
sempre els complia tots. Era una bona estudiant i treia molt
bones notes. També era una noia molt disciplinada. Ella era
conscient que s’atenia a totes les normes perquè no li agradava,
com feien altres nenes, anar de càstig en càstig, i passar-ho
pitjor.
Solien anar a passejar al Parc Güell o al Turó Parc. I un
cop per trimestre, normalment, les monges les portaven fins
al Tibidabo.
El que li resultava més dur de l’estada a les Monges era si es
posava malalta i s’havia de passar tot el dia al llit pràcticament
sola. Només una monja passava a veure com estava tres cops
al dia. La resta d’hores, s’havia d’estar tota sola sense cap distracció.
Si baixava la febre i començava la convalescència, els
deixaven tenir algun llibre. Res més. Amb tot, mai no li van
infligir cap càstig físic.
Els oficis religiosos també ocupaven una bona part de la
jornada laboral. A les vuit del matí, començaven amb la missa;
a la tarda, rosari i Mes de Maig o novena de Santa Joaquima
o el que tocava. Sempre n’hi havia alguna d’extra.
Els dormitoris comunitaris estaven organitzats per cursos
i si, com ella, alguna es volia aixecar abans per estudiar, les
monges s’encarregaven de despertar-les.
A ella, li agradaven les assignatures de ciències, especialment
l’àlgebra i la química. Va fer el batxillerat de ciències.
Aquella situació, tot i no ser l’òptima, li va facilitar molt els
estudis perquè allà no tenia res més a fer. En canvi, potser a
Solsona no hauria estudiat tant perquè tenia moltes més possibilitats.
Acabat el batxillerat superior, va tornar el dilema a la família.
Els pares estaven convençuts que voldria fer de professora
de música. Però en el moment que ella s’ho va plantejar va
veure que, tot i que fruïa molt dels concerts de música clàssica
o d’anar a l’òpera, no es veia fent tota la vida de professora de
música. Per acabar de complicar-ho, el seu pare volia que estudiés
Farmàcia. Llavors era una carrera molt ben considerada;
els farmacèutics eren persones molt reconegudes i es guanyaven
molt bé la vida. A més, era considerada una feina «molt
polida» per a una noia.
Arribada en aquest punt —després d’haver fet sempre tot el
que li havien manat des de petita—, es va rebel·lar i va dir que
no volia fer Farmàcia. El pare va tenir un disgust molt gran,
però al final li va deixar fer el que ella volia: Magisteri.
Es va matricular a l’Escola Normal de Barcelona i no va
tenir cap dificultat perquè ella ja havia fet dos cursos de més.
Normalment, els alumnes entraven als catorze anys, havent
acabat quart de batxillerat. I ella havia estudiat fins a sisè.
Com que li sobrava temps, es va dedicar a fer activitats
culturals i anar més al cinema. Llavors ja no s’estava amb les
monges, sinó en una residència de noies.
Quan va tenir el títol va tornar a Solsona i va treballar un
any en una acadèmia que hi havia a la plaça del Camp, a ca
l’Augé, que es deia Menéndez-Arango. Era d’uns germans de
Manresa que estaven llicenciats, un en Ciències i l’altre en Filologia
Castellana.
Després, va treballar tres anys a les Monges de la Companyia
de Maria. Li van tocar les nenes de tercer de primària.
Les recorda, encara ara, perfectament. Amb les monges hi va
estar molt bé.
Al final del tercer curs, es va casar amb Miquel Jounou i
l’any 1970 li va néixer el primer fill. El nen va tenir problemes
de salut i van haver d’operar-lo. Ella necessitava temps per poder
tenir cura del seu fill, però no va deixar de treballar. Li van
oferir d’anar a fer unes quantes hores a l’Escola Professional i
va fer assignatures de ciències tant a batxillerat com a professional.
Li va anar molt millor perquè s’ho podia combinar més
bé que amb un curs sencer.
S’hi va estar dos cursos i després va passar a l’Escola del
Sagrat Cor, a l’edifici del Seminari de Solsona, que ja tenia
l’Escola Llar. Aquí només hi havia nens. Va anar fent, segons
convenia, diferents cursos. Llavors va néixer la seva filla Míriam
i va decidir fer oposicions. Les va aprovar i va quedar-se
un any més al Seminari amb plaça provisional.
L’any a sobre li van donar la plaça de l’escola rural de Freixenet.
Hi va trobar algunes avantatges. La canalla es portaven
bé i pràcticament mai no va renyar cap alumne. Mai, tampoc,
no es va haver de preocupar d’encendre l’estufa. Els pares li
van dir que, en acabar les classes, deixés la clau de l’aula posada
i, quan ella arribava al matí, ja se la trobava encesa. Ho
feien els alumnes més grans; ja ho tenien assumit i era com una
obligació més de l’escola. Quan veien que s’acabava la llenya
del traster o recambró que tenien per guardar-la, avisaven i,
l’endemà, ja tornava a ser ple.
Hi tenia nens de quatre fins a catorze anys, però com a molt
n’havia tingut uns dotze. Ella es va adonar que fins a cinquè
els nens en tenien més que suficient amb aquella escola, però
que per fer sisè, setè i vuitè els era molt millor pujar a Solsona,
perquè tenien possibilitats de fer més activitats. I va aconsellar
a molts pares que els passessin a l’Escola Llar. Alguns li van
fer cas i d’altres no.
A Solsona hi havia més recursos que a Freixenet. Allí, a
part de l’estufa, només tenien pupitres arrossinats, de tapa,
que anaven de dos en dos; la taula de la mestra tenia una pota
més curta i només s’aguantava si la recolzava a la paret; la
pissarra era de banda a banda de la paret; no hi podien faltar
els retrats típics de l’època: Franco i José Antonio amb el Sant
Crist al mig; i un mapa trencat. Però tenien un lavabo amb
vàter i el recambró de la llenya.
Ella anava fins a Freixenet amb el seu cotxe, un Seat 133,
perquè així podia pujar a casa a dinar i podia veure els seus
fills. Havia tingut un altre xicot i li agradava saber com els havia
anat al matí i estar al cas de l’organització del que havien
de fer a la tarda.
A Freixenet no feien jornada contínua perquè els nens vivien
a prop de l’escola. Tanmateix, algú li va demanar de portar
algun xiquet amb el seu cotxe, però ella mai no ho va voler fer
per la gran responsabilitat que significava. Quan plovia, la pujada
que s’havia de fer per arribar a l’escola era força perillosa.
Quan ja va poder demanar trasllat, va estar al cas que hi
hagués una plaça a Solsona. Ella estava molt bé a Freixenet,
però li convenia pujar per la família.
El curs 1979-1980 va arribar a Setelsis i va començar fent
el que s’esqueia, és a dir, tots els cursos. Fins tot, assignatures
que no eren de la seva especialitat, com el francès, perquè
també en sabia.
A Setelsis, pràcticament no hi havia material i la manera
de treballar resultava encara força rígida i encarcarada. L’escola
estava força descuidada. El dia que ella va arribar, li van
assignar una aula que tenia més alumnes que taules. I per començar,
va haver d’anar a buscar taules per poder posar-los
tots a treballar.
En aquells moments, el Claustre estava dividit en tres sectors:
el senyor Sangrà i els seus col·laboradors, que representava
la línia conservadora; el senyor Mellado, que representava
una línia molt progressista; i els que no estaven clarament
definits ni en un costat ni en l’altre. Es podia dir que els dos
costats tenien idees pràcticament oposades. Això ocasionava
força friccions.
En aquesta situació, la Magda va assabentar-se que havia
d’operar el seu fill. Fins llavors, els mestres solien fer les substitucions
dels seus companys —quan havien de faltar—, i no hi
havia hagut cap problema. Però el director, el senyor Sangrà, li
va dir que ella havia de buscar-se una substituta i pagar-la de
la seva butxaca. Aquest costum també era habitual a l’època,
però a ella no li va agradar gens que li fessin fer.
Passats dos anys, el Claustre la va votar per fer de directora
i no va poder dir que no. Aquella era una època molt dolenta.
Per a ella, el més dur va ser la relació amb l’Ajuntament. El
consistori encara no s’havia assabentat que el manteniment de
l’escola estava al seu càrrec. Ella volia que li arreglessin el pati,
que estava en molt males condicions: hi van tenir més d’un
any una formigonera com abandonada i, a més a més, estava
ple de rocs. L’escola també necessitava pintar algunes classes.
Les finestres de les classes dels petits eren baixes i no estaven
protegides. Això ho trobava fins i tot perillós.
Mai no parava de queixar-se i queixar-se a l’Ajuntament
per aconseguir millorar l’escola; però si li concedien alguna
de les seves reclamacions, tenia la sensació que ho feien com
un favor personal. D’aquesta manera tampoc no li va agradar.
La lluita constant la va desgastar molt, però ella tenia el
temperament adequat per dur a terme aquesta tasca.
La seva actuació també va suposar un canvi a l’escola. El
professorat no estava acostumat a poder prendre iniciatives i,
quan ella va ser directora, sempre que alguna mestra o mestre hi
anava amb alguna proposta, els donava permís per tirar-ho tot
endavant. L’escola en va sortir molt beneficiada, però tot significava
molt d’esforç i, en tres anys, va quedar esgotada.
Acabada aquesta etapa, per reposar una mica, va decidir
agafar la plaça de mestra de suport de pàrvuls. I com que els
petits també li agradaven molt, van resultar tres cursos molt
agradosos. Ella només havia de fer el que li deia el mestre que
portava el curs i no tenia el pes de la responsabilitat. Tot i que
era més cansat físicament, s’ho va passar molt bé.
Acabada aquesta etapa, va decidir quedar-se a pàrvuls perquè
els nens petits resultaven molt agraïts.
Amb tot, els últims sis anys els va passar a cicle inicial. I durant
l’últim curs va haver de sotmetre’s a un transplantament
de còrnia i va estar de baixa. Se li va allargar la recuperació i
ja no va ser a temps de reincorporar-se.
De la seva tasca com a docent, a la Magda no li va agradar
gaire el sistema de fitxes de l’EGB. Els alumnes escrivien molt,
però a vegades, sense llegir gaire profundament, eren capaços
de respondre les preguntes. No se’ls exigia una comprensió
total del text per poder respondre i això no els era profitós.
Evidentment, pel mestre o mestra, era molt més còmode: només
els havien de dir quantes fitxes havien de fer. Però al seu
entendre, els alumnes no assolien tan bé els coneixements i no
aprofundien tant en la comprensió. Era una feina més rutinària
i mecanitzada.
A ella, li va agradar més el sistema dels cicles inicial, mitjà
i superior. A més, els últims anys, quan ja eliminaven alguns
llibres —tot i que això significava molta més feina—, li agradava
molt més, perquè podia treure molt més rendiment als
seus alumnes.
Una de les anècdotes més divertides que li van passar va ser
a l’escola rural de Freixenet, aquella que tenia un traster per a la
llenya. En tornar de les vacances de Pasqua, un nen li va dir que
havia portat la mona i ella es va pensar que es referia a la de
Pasqua. Però quan va obrir la porta del recambró de la llenya,
una mona de veritat li va saltar al coll. El crit que va fer va ser
tan gran que va dir als xiquets que segurament s’havia sentit
des de la selva d’on havien tret la mona.
Al llarg de la seva dilatada carrera professional, la Magda
ha tingut molts alumnes brillants i sempre ha estat molt contenta
quan s’ha assabentat que el seu futur professional ha estat
bo. Però encara s’ha alegrat més per aquells alumnes a qui
els costava i que, al final, també s’han espavilat.
Finalment, la Magda va jubilar-se l’any 2006, el dia de la
festa de fi de curs que l’Escola Setelsis organitzava al Pavelló
d’Esports de Solsona.
Eren unes festes molt lluïdes en què tota l’escola s’implicava
moltíssim i tots els cursos feien alguna cançó amb representacions
adequades a la seva edat. Exigien molta feina de preparació,
especialment pels decorats i el vestuari. Al final de l’acte,
tota l’escola, amb els pares i familiars, cantaven una cançó.
Després venien els reconeixements als que es jubilaven. A ella,
un alumne de la seva classe li va lliurar un ram de flors. I els
companys li van regalar cinc nits en un Parador. Ella i el seu
marit ho van aprofitar per anar cap a Extremadura, que era
una zona de la Península que encara no havien visitat gaire.
El reconeixement oficial va ser per la Festa del Mestre, amb
una placa lliurada per l’inspector i un pergamí de part de
l’Ajuntament, agraint els serveis prestats.