La «Ricahembra» i el «Ricomacho»

Qui eren? Ella: Elionor d’Alburquerque, una línia secundària de la casa reial de Castella, els Trastàmara. Ell: Ferran d’Antequera.

Ella, en morir el seu germà, va quedar com a única hereva dels Alburquerque. I tot i ser una filla il·legítima, com que no podia optar a títols i honors, se li va deixar una gran fortuna. Va arribar a ser la dona més rica de la corona castellanolleonesa.

Ferran també era fill il·legítim. Però els seus pares, en veure la complicada situació de Barcelona van fer la pensada de casar-lo, el 1394, amb una dona riquíssima per si podia tenir alguna opció. Ell tenia catorze anys i ella vint.

Com que els castellans sempre s’han casat amb el règim de societat de béns (el que aporten els dos consorts passa a ser de la societat conjugal), si Elionor ja era coneguda com la “Ricahembra”, Ferran es va convertir en el “Ricomacho”.

A Catalunya seguien sense posar-se d’acord amb qui havia de succeir a Martí l’Humà i el 1412, es va convocar una reunió de nou notables (tres representants de cada estat) coneguda com el compromís de Casp.

Aquest nou prohoms van inclinar-se per Ferran d’Antequera perquè va oferir millors ofertes, gràcies a la fortuna de la seva muller que també havia passat a ser seva. El seu rival era Jaume II d’Urgell, també ric; però ell preferia refeudalitzar la societat catalana, recuperar els models de l’any 1000 i adaptar-los a una pretesa modernitat postmedieval. En canvi, Ferran de Trastàmara estava disposat a invertir tota la fortuna dels Alburquerque en la restauració del poder marítim i comercial català a la Mediterrània.

A més a més, com que Jaume II menyspreava profundament «les arts i els oficis», les potents classes mercantils de Barcelona i València varen preferir a Ferran.

Com se sol dir, a Casp, la butxaca d’una bastarda va decidir el futur dels regnes peninsulars.

I Elionor, tot i ser bastarda ―que quan hi ha diners pel mig, ja no té la mateixa importància―, gràcies a la seva fortuna, va esdevenir, entre d’altres títols, reina consort d’Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Còrsega, Sicília i comtessa consort de Barcelona, Rosselló i Cerdanya.

Va ser-ho fins a la mort del seu marit, el 1416. Llavors, es va veure implicada en les lluites per defensar els seus altres fills, mentre el seu primogènit passava a ser Alfons el Magnànim. Però aquest es va desentendre de la mare. I Elionor va ser acusada de sedició i li foren confiscades les seves possessions. A més de ser reclosa en un convent de clarisses en el que acabà professant.

Però, com a senyora de Medina, encara dictà unes ordinacions considerades les primeres de les fires de Medina del Campo. Elionor va morir al convent de Santa María la Real, on fou sepultada. Mai va ser traslladada al monestir de Poblet tot i que li corresponia i ja tenia esculpida la seva figura jacent.

I és que entre pare i fill, van aprofitar-se d’ella sense atorgar-li cap mèrit ni honor. I no van tenir-la en compte ni com a esposa ni mare.

Un provocador cretí i uns bolquers

Hi ha persones que em cauen malament d’entrada. Només amb un cop d’ull, la seva presència ja em resulta un cop a l’ull.

Els provocadors que insulten o diuen bajanades tan idiotes com ells, a canvi que se’n parli i els convidin als programes ―també idiotes―, de més audiència, em treuen de polleguera, els uns i els altres. I més, si perquè no se’ls vegi que al cervell només hi tenen la goma que els aguanta les orelles, es posen unes ulleres fosques. També deu ser perquè ningú no els pugui descobrir l’ànima tèrbola i corcada. Es veu que encara que sigui per ser rucs, els agrada estar instal·lats als canelobres.

Certament, jo també estic caient en el mateix parany. Per això no en dic el nom i, potser m’he extralimitat amb els penjaments. Però des d’un punt de vista feminista, els masclismes, encara que hagin estat proferits per idiotes s’han de reflexionar.

Us sembla que hi pugui haver algú tan curt de gambals ―és a dir: que la comprensió no li arriba ni a un nivell d’indigència―, com per dir que canviar els bolquers a la seva filla no li aporta res?

Buuuuuummmmm! Bomba a l’ull bo i explosió mental!

Em pregunto, quins pares deuria tenir per ser capaç de dir tal perversitat i en públic? I a l’escola, què va fer campana quan es parlava d’allò tan senzill com, ja no la igualtat però potser sí la paritat? O, penso, potser no escoltava perquè ja no li arribava el cervell per entendre segons quins graus bàsics de complexitat.

No podem permetre que hi hagi en cap lloc públic, energúmens amb tanta discapacitat per al raonament. I si se’n cola algun, multa i sense programa. Que després, hi ha gent que tampoc allarga massa i li fa gràcia dir-ho com una gràcia per quedar graciós. I, pitjor encara, voler imitar-ho. Perquè a més, i si resulta que també és això tan fantàstic dels filòsofs que es mouen per les xarxes ensenyat influències ―perdó, volia dir filosofia―, a tothom que tingui un mòbil i capcirons dels dits per fer-lo mig bellugar?

Es veu que aquest mal pare, si pot s’escaqueja de canviar els bolquers a la filla. I té raó, perquè si té uns angelets bufadors per casa que quan té les ungles de baixa per sequedat, o els dits fatigats de treballar, o l’espinada no donada a rebrecs... li fan, doncs ell visca la pepa!

Perquè ell té molt clar que la filla se l’estimarà igual si els hi canvia o no. I em pregunto: (si no hi ha la mare o una nourse) pot deixar morir la nena si li agafa infeccions per insalubritat?

I si hi són, la filla no estimarà de manera diferent a qui mai se li cansen les ungles ni les mans ni l’espinada perquè, per amor, sempre està allà quan ho necessita?

Per què té el mal pressentiment que la filla mai no li agrairà, quan sigui gran, que li hagi canviat els bolquers. I què li agrairà: que hagi dit aquesta animalada?

I és que, ni per ser pare, es pot ser tan imbècil. I dir coses tan poc afectuoses; perquè sí que la seva filla, de gran, les hi podria retreure. Els fills no es poden estimar a trossos, talòs.

La corrupció congènita de Joan Carles I

Que no vol dir que quedi exculpat de culpa. El fill d’uns lladregots per herència, pot arribar a esdevenir una persona honesta... Amb tot, no ha estat el cas.

El cas és que l’àvia del seu rebesavi Alfons XII―i vol dir que ve de lluny, quasi llunyíssim―, M. Cristina de Borbón-Dos Sicílias va ser la reina europea més corrupta del moment. Que per a tal títol, havia de fer mèrits, oi? Perquè m’imagino jo que la resta tampoc eren molt honestos...

Com que en morir el seu espòs Ferran VII, la seva xiqueta Isabel encara no tenia la majoria d’edat, ella va haver de fer de regent. Però se li va descobrir el pastís i, abans que la futura reina complís l’edat necessària, van haver d’obligar-la a renunciar a la regència perquè es van adonar que tenia una fortuna amagada que havia anat amassant de forma totalment fraudulenta.

Quines coincidències i com n’és de cíclica la història. I em dol perquè és una dona i n’he de dir mal.

El general Espartero la feia vigilar però, tot i així, ella tenia el seu «bolsillo oculto», com li’n deien a l’època. I quan li mig atrapaven, algun policia donava l’avís a l’entorn de lladregota i ella canviava d’amagatall.

Tan segura deuria estar de la seva inviolabilitat i, creient-se apta per a tot, va arribar a vendre’s la mateixa corona espanyola a Napoleó.

Quan es va quedar vídua, es veu que no hi havia cap negoci, ja fos amb armés, ferrocarrils o mines, en el que ella no hi tingués alguna part. Sembla un clàssic.

Amb tot, la seva avarícia, unida a la seva maldat, sense tenir en compte que potser sabia llegir però no entenia res, li va venir d’una altra activitat molt més horrible i brutal.

Maria Cristina, reina consort i regent d’un país empobrit es feia enormement rica perquè, durant dècades, va ser la propietària de la trama il·legal de tracta d’esclaus més gran del món.

Aquesta trama operava entre les costes de Guinea i els «varadors» clandestins del sud de Cuba quan encara era una colònia espanyola.

Segons ens explica el periodista Marc Pons, en aquesta trama hi participaven alts funcionaris a l’estat espanyol i militars espanyols residents a Cuba. A més d’armadors catalans, bascos i andalusos. Les persones capturades eren deportades en condicions infrahumanes a través de l’Atlàntic. Tots els que s’enriquien amb el negoci, es postulaven com a defensors del règim borbònic i van ser ennoblits tant per Alfons XII com per Alfons XIII, nét i besnét respectivament de la susdita reina Cristina.

Per cert, aquest últim, l’Alfons XIII, potser va inspirar Joan Carles I i ell potser es va inspirar en la seva antecessora. Com deia Ramón María del Valle-Inclán: "els espanyols han fer fora l'últim borbó, Alfons XIII, no per rei, sinó per lladre".

A més, el 1797, el ministre d’Exteriors francès, Talleyrand també va escriure: "és costum reial el robar, però els borbons exageren".

I és que als Borbons, «de casta le viene al galgo». Que vol dir: si els d’abans eren llebrers, els d’ara també.