«Sola y borracha»

El passat diumenge va ser el Dia Internacional de la Dona (que abans afegia l’adjectiu treballadora i mai he sabut ben bé per què, perquè dona i treballadora quasi són un sol mot).

Enguany, per no variar, també ha aixecat polseguera, però tirant a tramuntana huracanada. Perquè Irene Montero ja és tota ella un cicló.

La recent ministra ha volgut tenir una nova Llei de la Llibertat Sexual per al Dia de la Dona. Però amb les presses, no ha tingut temps de corregir l’esborrany i les crítiques li han caigut a sobre com pluja de temporal.

Un dels lemes que més ha corregut per les xarxes és el de «sola y borracha quiero llegar a casa». Qui ha volgut ―dels partits amb solvència contrastada quant a masclisme― l’ha interpretat malament. Per què buscar-li tres peus al gat, si no va coix?

La ministra vol una llei que lluiti per la seguretat i la protecció de la dona. Tan desprotegida per les lleis i tan insegura per culpa d’algunes manades o bestiar individual.

Montero, i totes les feministes, volem que les dones puguin sentir-se lliures al carrer, a la feina i on sigui. I que si algun dia han begut més del compte, i una manada les viola, la culpa no sigui de la seva borratxera sinó dels bèsties que perpetren el delicte.

La pujada de Vox ―que ens dona a entendre que al Congreso de los Diputados cada vegada hi ha més bèsties― fa que el masclisme tingui molts vots.

I què dir de la Cayetana, la feminista amazònica en terres espanyoles? Es veu que vol semblar una seguidora de Camille Paglia, una feminista que va publicar un assaig, Sexual Personae, on va arribar a afirmar que si la civilització hagués quedat en mans de les dones, encara seguiríem vivint en coves.

Total, que els dos partits més masclistes s’han posat en evidència dient que aquest lema de «solayborracha» és una incitació a l’alcoholisme. De veritat, no hi ha pitjor lector que el que no vol entendre res. I no sols no hi posa voluntat per fer-ho bé sinó que, a més a més, per ignorància, es vanta de fer-ho malament.

Voleu dir que tant l’un com l’altre no tenen por de les noves penes? Perquè a partir d’ara «només sí és sí». Quina por em faria a mi que, a partir de demà posessin multes a tots els cotxes que passen de 120km/h? Cap. Respecto la meva vida i la dels altres.

Cal saber que el 2019, a Catalunya (tot i que PP i Vox són residuals), hi van haver 2 500 denúncies per abús sexual. La xifra més alta en els últims 5 anys. Que vol dir un creixement del 50% respecte el 2015. Però el que és més esgarrifós: són 4 denúncies diàries i quasi 3 violacions per dia.

I és que el poder judicial és absolutament masclista, totalment arbitrari i escandalosament descontrolat. Per això, urgeixen noves lleis que acabin amb els vells mals usos contra les dones.

1934, la primera alcaldessa de Catalunya...

... Va ser Natividad Yarza Planas. Nascuda a Valladolid el 1872, era filla d’un sabater que treballava per a l’exèrcit. La mare ―que va tenir tres fills― es va dedicar a la família i a la casa. Amb quatre anys, es van traslladar a Barcelona. I als trenta-dos es va traslladar a Osca per cursar estudis de mestra. El 1906 començà a exercir a Santa Margarida de Montbui. Passà per diferents escoles fins que el 1930 obtingué la seva plaça definitiva a Bellprat, a l’Anoia.

A partir d’aquí va començar la seva activitat política. Nativitat va militar com a republicana i va ser miliciana i feminista.

Mai podré deixar d’indignar-me i sempre em rebel·laré contra aquesta maldat masculina ―i fins i tot, també, malauradament femenina― que ha tingut i segueix tenint les dones per poc més que res. Ah, si la Nativitat hagués estat un home! Sortiria a tots els llibres d’història!

I el que em fa més ràbia és pensar què hi pot haver darrere d’aquesta segregació. Perquè totes les respostes que em puc donar encara em subleven més i em fan tenir a molts homes per menys que res. D’aquests, en coneixem tots.

Vegeu si no tenen mèrit els seus mèrits. El 1931 va participar en la constitució de l’Associació Femenina Republicana de Victòria Kent. L'objectiu era animar les dones a col·laborar amb la república i a implicar-se en política. Es va afiliar al Partit Republicà Radical Socialista i va ser una destacada propagandista i oradora. El 1933, el govern espanyol i la Generalitat van substituir alguns alcaldes dictatorials per comissions gestores. Nativitat va presidir la de Bellprat. El mateix any, va ser elegida vicesecretària de la Junta General Constituent de l'Institut Laic Benèfic de Catalunya. El 1934 va ser democràticament elegida alcaldessa ―la primera a Espanya― com a militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Això li va permetre participar en els esdeveniments polítics més importants del seu temps. I va conèixer els presidents Companys i Macià.

Quan va començar la tràgica guerra, tot i tenir seixanta-tres anys, va allistar-se a l’exèrcit i marxà cap al front d’Aragó. Allí es va dedicar a fer tasques de proveïments per a les trinxeres. Quan les columnes de milicians es van militaritzar va tornar cap a Barcelona on va integrar-se com a mestra al Consell de l’Escola Nova Unificada.

Acabada l’ocupació franquista, Nativitat va exiliar-se a França on va sobreviure com a planxadora i gràcies a un ajut de l’Spanish Refugee Aid. Morí a Tolosa als 87 anys.

L’octubre de 1940, la Comisión depuradora de Magisterio la va donar de baixa com a mestra. Mala sang dels mal vençuts.

No va ser fins el 2009 que Bellprat li va retre un homenatge. I el 2010 van instaurar la Diada de Castelleres Memorial Nativitat Yarza.

I és que ser alcaldessa, elegida democràticament el 1934, hauria de ser un mèrit abastament reconegut i no oblidat com fins fa tan poc.

Ablació versus castració

Dues paraules, dues cultures. Es poden trobar confrontades en algun punt del seu recorregut? No per ser contràries, sinó com a enfrontades l’una amb l’altra. Dos tractaments diferents de la feminitat i la masculinitat.

El passat 6 de febrer va ser el Dia Internacional de la Tolerància Zero amb la mutilació genital femenina.

L’hospital Clínic de Barcelona s’ha convertit en un referent. En els darrers quatre anys ha realitzat trenta operacions per reconstruir el clítoris de dones que havien patit una ablació, una mutilació genital femenina. És una operació relativament senzilla, de menys d’una hora i no més de vint-i quatre hores d’hospitalització.

Segons la Conselleria de Sanitat, cal treballar amb les comunitats, al territori. És una feina de fons per poder arribar a mares i pares i fer-los conscients de tot allò que comporta una mutilació femenina.

Hi ha més de 20 països a l’Àfrica que la practiquen i on pot arribar a ser un requisit indispensable per poder casar-se o, simplement, per ser acceptada dins de la comunitat.

El 2018, els Mossos van detectar i actuar en 15 casos. El 2019 van intervenir, davant la sospita, amb 11 nenes d’entre 3 i 10 anys. Salta l’alarma quan es programen viatges als països d’origen amb les nenes. A vegades, es detecten massa tard, quan les nenes passen alguna revisió mèdica. Als pares i mares que tenen previst fer un viatge, se’ls ofereix signar un document amb el que es comprometen a evitar la mutilació genital femenina.

Si l’ablació ―amb 3 000 000 milions de víctimes entre nenes i adolescents per any al món― és la mutilació genital femenina, la castració és la mutilació genital masculina ( si s’extirpen els testicles) o la femenina (si s’extirpen els ovaris).

Però quan parlem de castració química ens referim als medicaments que s’utilitzen per reduir la libido i l’activitat sexual en delinqüents sexuals, ja siguin violadors o pederastes.

Molts països l’apliquen per imperatiu legal, especialment quan el delinqüent ha reincidit.

A Espanya, la castració química està prohibida. Em pregunto, quins partits hauran votat en contra d’aplicar-la en delinqüents sexuals reincidents, preferint protegir més als delinqüents que a les pobres víctimes? Em costaria ben poc endevinar-ho!

A Catalunya, el 2009 es va intentar promoure la castració química entre els reclusos condemnats per violació. Ningú no es va oferir voluntari! No seria una manera de rebaixar les violacions? Qui no vol rebaixar-les?

Amb tot, vaig llegir el testimoni d’un home que, amb un desig sexual descontrolat, per salvar el seu matrimoni i la seva família, havia anat al metge a demanar-la.

I és que cal preguntar-se per què al món hi ha tants casos d’ablacions (en nenes que ni temps han tingut de fer res mal fet) i, en alguns països, no es pot castrar químicament ni a delinqüents sexuals reincidents.

Una agència de viatges per a dones

Carina Tur Doherty treballava, tranquil·lament, de comptable en una empresa. Però en assabentar-se que tancaria per jubilació, se li va plantejar un dilema: si seguir treballant tranquil·lament o arriscar-se, tot i perdre la tranquil·litat, a buscar una nova feina que li agradés més. I com que no era tranquil·la sinó molt emprenedora, va decidir fer de la seva afició, l’art de viatjar, la seva nova feina.

Com que tenia un sou fix, no s’havia dedicat mai a estalviar sinó a viatjar. Per això, no tenia diners per invertir i va començar ―com diu ella― la casa per la teulada. Per veure què passava. I com que tenia una pàgina de facebook ―no la personal― on penjava fotos dels seus viatges i hi tenia uns 2000 contactes, va començar a publicitar viatges per a dones i en grups reduïts de màxim, vuit persones.

Li va sortir bé. Però jo crec que també va saber fer-ho i deuria notar-se-li l’entusiasme. I les dones van respondre ―com no? sempre estem a punt― i van començar a fer reserves. Llavors, va anar per construir els fonaments i requerir el serveis d’un gestor i advocat que li van fer la paperassa i va crear l’agència Concédete Deseos.

El dia 8 de juny de 2018 va rebre la documentació i l’endemà, a les vuit del matí, ja marxava amb el primer grup cap a Nàpols.

La seva agència té aquest nom perquè vol que les dones puguin concedir-se aquells desitjos que la seva iaia Cari no va poder permetre’s. La seva iaia sempre deia que era viatgera però mai havia pogut viatjar. Va tocar-li la guerra, la família, la casa, els fills, pocs recursos... I li deia a la seva neta: «em moriré sense haver pogut veure el món per un forat». La jove Cari, plorava quan li sentia dir això. Llavors, ella, com a homenatge, va voler fer realitat el que l’àvia no havia pogut. I va voler brindar el seu esforç a altres dones que hi poguessin estar interessades.

Ara, fins i tot té dones veteranes. Que són com fixes ―depenent dels seus recursos― als seus viatges.

I a ella, el que més li agrada és que la seva agència s’ha convertit en una mena de plataforma per a que les dones que s’hi apuntin, puguin crear vincles i establir relacions socials.

Hi ha dones que s’han fet amigues a la seva agència, compartint quilòmetres i fotos, xerrant. N’hi ha que fins i tot, després, han marxat soles. Per a aquestes utilitza el sistema d’assistent on-line i està pendent d’elles les vint-i-quatre hores.

El seu viatge estrella ―després de l’avió― és el de la mini van de nou places i quilòmetres enllà.

No acabo d’estar completament d’acord amb la idea d’agència només per a dones, però si té requesta és que hi ha dones que en gaudeixen concedint-se aquests desitjos.

I és que l’empoderament femení ja ha fet molts quilòmetres i ja ha arribat ―tot i que n’hi falten― a moltes destinacions.