Calladeta estàs més maca

Aquest és el títol d’un article de Catorze, cultura viva que ens explica algunes conclusions del llibre d’Iria Marañón, Educar en el feminismo. Són catorze propostes que no m’acaben de fer el pes.

La primera, ja em fastigueja perquè en coixejo. Els pares autoritaris i exigents, com la majoria de la generació del meus, van educar nenes amb baixa autoestima, submises, dependents, amb poca iniciativa, que els costa expressar els seus sentiments i amb tolerància d’agressivitat i violència... Iaaaiiiiii! Per sort, no les acumulo totes! Però malaurada la pobrica que s’hi reconegui!

Més: quan una nena expressa un defecte, li hem de convertir en alguna cosa positiva. La màgia canvia o deforma la realitat? No és millor acceptar-la tal com és?

«Una nena pot aconseguir tot el que es proposi». A mi, m’hauria encantat saber cantar com la Caballé o si més no, a la coral del meu...

«Han de poder dir no a qui vulguin i quan vulguin». No ho especifica però l’expressió mossegar-se la llengua té un sentit i pot ser útil. A la feina, tot i que sovint en voldries dir molts, te’ls has d’empassar gola avall. Tanmateix, suposo que vol referir-se només als homes.

També han d’aprendre a ser assertives. Gran lliçó. Imprescindible. Però no és fàcil i qui vulgui ensenyar-la, n’ha de ser mestre.

«Si el seu interlocutor no l’escolta, que cridi». No és més pràctic no perdre el temps amb qui no té interès en el què

pensem? Però sempre hem de vetllar per la nostra dignitat. Sigui cridant o en veu correcta.

Sí que estic d’acord amb ella quan diu que és molt sospitós que hi hagi més hostesses que pilots d’aviació. Però també posa l’exemple de les infermeres i metges quan, ara, hi tantes metgesses com metges.

Hem d’ensenyar-los a ser autònomes. Només faltaria! Nenes i nens. Com amb tots els valors.

«No dependre de ningú per res». Cal ser tan dràstic? No és bo saber acceptar ajuda quan cal? I treballar en equip, ara per ara, és imprescindible a totes les feines.

També els hem d’ensenyar a prendre decisions cada dia. Però hi falta la segona part: que siguin raonables. Perquè si no pot passar-los com al fill d’uns amics que va voler anar a l’escola, en rigorós hivern, vestit de ple estiu. I clar, després, una setmana a casa amb febre.

I finalment, l’estrella: la maternitat no és un deure, és una opció. Però jo crec que ja hi ha moltes dones que ho tenen clar. Les inseminacions de mares solteres van cada dia en augment.

I és que educar nenes i nens si no és una de les tasques més difícils, poc li falta. I molt sovint, l’amor no és suficient. A cada poblet de Catalunya hi hauria d’haver una escola per a pares, amb especialistes reconeguts, per al menys, poder preguntar dubtes.

.

Constança de Meneses II (3)

Joan Alfons va arribar a temps de fer-ne una de les seves. Una de les tantes més a les que m’hauria d’acostumar. Amb el bagatge, hi portava una dona jueva amb un farcell a la panxa. La vaig veure entrar amb el servei.
Després de l’àpat de benvinguda, tot i que estava tranquil·la perquè la meva inflada panxa li impediria gaudir del meu cos, també va haver d’amargar-me la vetllada. Una mica begut i força tip, va donar ordre que es presentessin Simó, el capellà i la dona jueva. La seva rialla va buscar la meva aprovació amb els ulls. Aquell dia, vaig aprendre que si no li donava la raó, tot empitjorava i resultava més terrible.
— Teniu algun malestar, senyor? Li passa alguna cosa a aquesta criatura que plora?
La jueva, al farcell, hi portava una criatura que segurament no arribava a l’any de vida. Vaig témer el pitjor i no vaig gosar ni mirar-me-la.
— Simó, et porto bones notícies. Aquesta dona afligida que veus, acaba de quedar-se vídua i amb aquesta criatura. No té família perquè en una ràtzia de cristians li han matat el marit i els pares. De la resta, fugits sense destí, no en sap res.
—Voleu que els faci algun tractament?
— No els hi cal. Ella és llevadora, i em varen dir que bona. A més, com pots veure està alletant. La meva muller necessita una llevadora i una dida. I tu, si et vols quedar sota la meva protecció, ara mateix t’hi casaràs i li faràs de marit a ella i de pare a la criatura.
La dona jueva es va desmaiar i, per sort, Simó i el pare Tarquí, que estaven a la vora, van poder recollir-la a temps. Em vaig adonar que ni tement el pitjor, era incapaç de sentir gels d’aquella dona. La por em feia témer el meu marit, però la indiferència m’evitava mals d’amors.
El pare Tarquí feia cara d’escandalitzat. Simó estava trasbalsat per l’ordre del meu marit i per la bellesa de la dona, en descobrir-la tan a prop. Joan Alfons va allargar la seva copa de vi perquè li’n donessin a la mare. Quan va retornar en si, la criatura encara plorava i, de cop, ella, tapant-se amb el farcell, es va descobrir el pit i va posar la criatura al mugró. Els plors es van acabar i el silenci afilat del temor permetia sentir els xarrups de la llet.
—No us hauríeu de precipitar, senyor, el matrimoni és un sagrament.
— I jo sóc el senyor d’Haro i mano el que vull. Vós, pare, prepareu el que us calgui per a la cerimònia.
— Primer els he de batejar, són jueus!
— Ho feu tot d’un cop! I no se’n parli més!
Simó encara no havia obert la boca. La dona va agafar-li la mà, suplicant-li auxili. Simó no va saber negar-s’hi. Es quedaria sense feina, correria la veu de la seva expulsió i Joan Alfons ja es preocuparia que ningú de les contrades no el contractés. No li donaria ni temps de fugir.
La cerimònia va ser breu i de cares llargues; menys la de Joan Alfons. Jo no vaig gosar retirar-me per consideració a Simó i perquè el meu marit no m’escridassés i em rebaixés davant dels meus servidors. Simó es va quedar amb el seu nom, ella es deia Ruth. Quan la criatura va treure el caparró per espiar més enllà de la roba del farcell, Joan Alfons va espifiar-la.
— La nena es dirà Tròtula.
Ruth va tossir compungida i va explicar-se com si fos una justificació.
— La nena es diu Tròtula en honor a una metgessa de Salern. Era molt famosa i el meu marit l’admirava perquè n’havia pogut aprendre cures importants per a les dones.
Com a nova família jueva conversa i per apaivagar una mica la seva culpabilitat, Joan Alfons els va fer un regal de casament, que no li va costar cap moneda. Els va deslliurar a ambdós de l’obligació que tenien de vestir amb la rodella distintiva dels jueus. I a Simó, a més a més, el va dispensar de portar la típica túnica i les calces característiques dels metges jueus. En principi, era un honor que els havia de ser favorable, però a la llarga els va causar força problemes amb els seus correligionaris que els miraven amb desconfiança.
Després va obligar Simó a retirar de casa seva qualsevol símbol de la seva antiga religió. I ell mateix es va encarregar de fer fondre el canelobre de plata de set braços que utilitzava per als seus resos. Ni la plata, li va tornar!
Ruth i Simó van quedar aïllats tant amb els seus com amb nosaltres. No pertanyien clarament ni als uns ni als altres. Es van bolcar en els estudis i, a poc a poc, van anar aprenent a conviure.
Tròtula, tot i ser tan menuda, va resultar tenir un any ben passat. Les seves faccions eren precioses, més que les de la seva mare. Jo no sabia si el meu marit, per la seva bellesa, no havia sabut mostrar el capteniment imprescindible per a una vídua, l’havia posseïda i no havia volgut renunciar al plaer del seu cos. Joan Alfons podia ser capaç de pensar que, tot i donar-la a Simó, la hi podria manllevar sempre que volgués.
Quan vaig anar de part, vaig entendre una mica més per què el meu marit havia portat Ruth. No volia que Simó m’assistís en el part. Era jueu i era home. I jo vaig quedar ben instruïda: així que em semblés l’hora arribada —no abans, ja que no podia mostrar-me dèbil—, havia d’avisar Ruth.
Vaig aguantar tant de dolor, que vaig pensar que em moria. Una de les donzelles m’eixugava la suor que em regalimava pel cos. L’altra preparava la roba blanca i l’aigua. Jo seguia aguantant, volia ser valenta o, al menys semblar-ho. Abans que jo ho sol·licités i por que la criatura els sortís sense saber què fer, van enviar a buscar Ruth. Quan va obrir la porta, el cap de la criatura ja començava a sortir d’entre les meves cames.
Algú va avisar Joan Alfons i, mentre la criatura naixia, només feia que cridar preguntant si era un nen. Com que ningú no el responia, ell cridava cada vegada més fort.
Finalment, va sentir els plors de la recent nascuda i, sense esperar cap permís, amb un cop de porta va entrar. Les donzelles atemorides, perquè ell només volia un nen, es van apartar. Ruth va agafar la criatura i me la va posar al braç girada pel costat dret. A mi, se’m van escapar unes immenses llàgrimes que, a poc a poc, m’anava empassant. El meu marit em va prendre la nena, la va destapar i, en veure el seu sexe, em va mirar amb cara de venjança. Quan me la tornava, com llençant-la, la nena es va tombar i Joan Alfons va descobrir el secret que Ruth havia volgut amagar. A mi, m’havia fet plorar per la compassió que m’havia mostrat. La nena, que no era gens agraciada de carona a sobre, tenia una lletja taca a la galta esquerra.
— És culpa vostra, a la meva família no hi ha cap dona amb aquesta taca. Heu vist com és de maca Tròtula i jo...
Ruth no li va permetre acabar la frase; però jo, si hagués estat valenta, després de tots els dolors que acabava de passar, malament com em trobava i amb l’arraconament en què em deixaria el fet que no hagués infantat un hereu, m’hauria incorporat amb les poques forces que em quedaven i, amb tota la força de la meva ràbia i menyspreu, li hauria clavat el punyal que ell sempre portava al cinyell.
Però viure el que havia de ser un dels moments més feliços de la meva vida, el primer infantament, com una acusació i una humiliació, va aconseguir empetitir, encara més, la meva escassa confiança. No vaig dir ni un mot. Ni me’l vaig mirar. Em vaig abraçar a la meva filleta i vaig començar a plorar, silenciosament, amb la cara colgada al coixí.
Joan Alfons va parlar en veu baixa amb Ruth. Ella no el va respondre. I com que ell es deuria enfadar, abans de marxar encara em va tornar a fustigar.
— Ja li podeu treure aquesta taca tan aviat com pugueu... A veure si encara no la podré aprofitar ni per casar-la!
Va fer uns passos més en direcció cap a la porta i es va tornar a aturar.
— Es dirà Maria, com la meva mare!
A mi, m’hauria agradat posar-li el meu nom, però ni tan sols vaig poder expressar el meu desig.
Quan va tornar Ruth per ajudar-me amb la criatura, portava a coll la seva Tròtula i una invisible però enverinada teranyina al pensament. Potser, Ruth ja l’havia començada a tenyir abans d’arribar a les meves cambres.
Ruth l’alletava per mi perquè estava molt mal vist que les dones del meu rang es rebaixessin a donar el pit a unes personetes que tan poc importaven fins que no eren objecte de matrimoni o es guanyaven el seu prestigi o bé amb la seva bellesa i discreció o bé amb les armes.
Ruth estava molt contenta perquè com a dida guanyava set vegades més que com a llevadora. Les dides eren molt valorades perquè podien significar la salut o la malaltia. Amb tot, ningú no tenia una dida jueva i a mi m’estranyava que el meu marit ho hagués acceptat. Algun embolic que jo desconeixia ho havia fet possible. I jo em vaig sentir bé amb Ruth des que ella es va posicionar del meu bàndol, intentant amagar la taca de la nena al meu marit.
El primer que feia Ruth en arribar, era deslligar-se el cordons en forma creuada que portaven totes les llevadores jueves al seu cosset. Agafava Maria, se la posava al mugró i així que la nena començava a xuclar, amb l’altra mà, es posava Tròtula al genoll que li quedava lliure.
Tròtula era una nena preciosa, encisadora. Atreia tothom que la mirava. De pell fina i molt blanca, amb uns cabells vermells rinxolats, els ulls blaus i una aire tranquil i pacífic. La seva beutat, al costat de la meva filla, encara ressaltava més la seva lletjor.
Les meves donzelles li van agafar aversió a Ruth...

Constança de Menenses, la mare (2)

El castell de Clavijo, a pocs quilòmetres de Logronyo, amb una llarga muralla, quatre torrasses i assentat sobre la roca, és una inexpugnable fortalesa amb un sol accés, pel costat que mira al poble. El dia que hi vaig arribar per al meu casori, em va fer una por terrible. Una mala astrugància.
A les dependències senyorials, a cura d’un bon eixam de servents, aparentment, tot era pulcre i lluent. Semblava que la seva dignitat resplendia. En pocs dies, vaig adonar-me que les teranyines no sols vivien amagades a la foscor de les cavallerisses.
Tot i la meva noble nissaga, tot i haver-me convertit, per matrimoni, en la senyora de la fortalesa, en pocs dies —els justos perquè el meu marit entrés borratxo a la meva cambra, m’arranqués les meves delicades vestidures esquinçant-les i, m’esquincés també a mi—, vaig quedar atrapada en una d’aquelles teranyines que, a la meva cambra no s’hi veien, però hi viurien sempre que ell i Ruth hi fessin estada. La nit primera, mentre ell m’imposava, el seu cos a la força; jo, sense força, intentava deslliurar-me’n. I ell va guanyar i jo vaig quedar totalment derrotada. Amb les taques de sang vermella sobre la roba. Proves evidents del seu èxit i de la meva subjugació. I la
5
mica de confiança que em quedava com a persona dominada pel meu pare, se’m va perdre del tot, dominada pel meu marit.
El meu marit no en va tenir prou de fer-me mal la primera nit, desflorant-me brutalment. Es va passar uns quants dies empaitant-me a totes hores i obligant-me a complir amb el meu deure conjugal. Ni les súpliques, ni les paraules amables van servir de res. Ni un bri de pietat em va concedir, emparant-se en la meva obligació de donar-li els hereus que necessitava. Em rendia inerta, com morta i plena de fàstic. Aviat es va cansar d’endevinar un mal dissimulat odi als meus ulls i va marxar cap a terres de Múrcia a servir el seu rei.
Jo, Constança de Meneses, vaig començar a viure resignada la meva dissort. Ben aviat, però, em vaig adonar que també viuria aïllada. El meu marit havia donat ordre, tement una confabulació contra ell, que cap de les meves dames em fes costat. A la tornada, si algú no havia acomplert les seves ordres, seria acomiadat.
Jo pertanyia a una família de noble llinatge, i lleial, emparentada de temps enrere amb la família reial de Castella. I amb una avantpassada, filla del rei de Lleó que va fugir de palau, abans que el seu pare la lliurés, donzella, a l’emir de Còrdova.
I vaig saber adaptar-me a aquella resignació perquè m’havien educat amb aquella paraula clau que definia a tota noia casadora de la meva època: la submissió. Aquesta qualitat i la capacitat per engendrar fills, entortolligaven el camí cap al matrimoni que la família, sense consultar imposava. Qualsevol noia s’hi podia negar, però llavors, sense vocació, l’enterraven en un convent de clausura on poques vegades a la vida podria gaudir de l’escalfor del sol acaronant-li la pell.
De nena, ja van ensinistrar-me per acatar indiscriminadament, qualsevol ordre, arbitrària o no, primer del meu pare i, després, del meu marit.
Amb catorze anys acabats d’estrenar, vaig ser informada de l’acompliment del contracte matrimonial —per treure’n profit ambdues famílies—, que feia uns anys ja, em lligava, per raons de prestigi, amb el senyor Joan Alfons I d’Haro.
Els Haro pertanyien a una de les cinc famílies més importants de la noblesa castellana. Però a diferència de la nostra família, ells eren dels més ambiciosos i bel·licosos de la nostra revoltada època. Joan Alfons era un cavaller perillós que lluitava, com part de la noblesa, per arrabassar-li, tant com podien, poder al seu rei. Ell, però, es defensava aferrissadament. Era una època de bandositats i traïcions.
L’avantpassat més famós de Joan Alfons era el seu avi, conegut com el Cap Brau per la seva decisiva i valenta intervenció a la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212. Aquest èxit li va permetre emparentar-se amb la família reial en aconseguir maridar-se amb una filla il·legítima d’Alfons IX de Lleó. I com que al segle XIII, es podia escollir el cognom familiar de més prestigi per anomenar els descendents, la família de Cap Brau va incorporar, abans del lloc de procedència, de Haro, el d’Alfons. Perquè tothom sabés del seu lligam reial.
Així, tant Joan Alfons com jo, teníem sang reial a les nostres venes. Però eren sangs molt distintes. Des del meu casament, vivia amb molta pena i poc goig. Joan Alfons, aparentava molta glòria i dissimulava molta pena. Érem rics i nobles, però cap dels dos, primogènits. Jo era la segona filla i, com a dot, només havia tingut dret a la cinquena part de totes les possessions dels Meneses. Joan Alfons era l’hereu, però no del primogènit, sinó del quart fill de Cap Brau.
Passats cinc mesos, el meu embaràs ja estava ben aposentat. Tots confiaven en l’arribada de l’hereu. I jo sabia que la meva vida depenia d’aquell fet que no podia controlar. Si era un mascle, seria respectada i ben tractada, Si era una filla, demostraria a tothom que no servia ni per guanyar-me els drets que havia adquirit amb el casament.
El meu marit havia estat puntualment informat del meu embaràs, però ningú no sabia si arribaria a temps d’agafar el nadó en braços i ensenyar-lo orgullós als seus familiars més propers.
Simó Abernardut era el metge jueu que havia entrat al servei de Joan Alfons pel bon prestigi que tenia. Ell, com tants d’altres jueus,
7
fugia dels maltractaments que els infligien els musulmans del sud, i pujaven península amunt, on els oferien millors condicions a canvi d’anar repoblant els territoris conquerits. Al segle XIII, amb l’expulsió dels àrabs, els metges jueus —que sabien àrab—, havien anat adquirint una creixent respectabilitat i els anaven suplantant. Però els jueus depenien dels antulls dels reis i senyors als que pertanyien. Tan aviat podien aconseguir un favor gratuïtament, com podien perdre-ho tot per la força de les armes.
Sanç IV de Castella, enfadant amb la família del meu marit per les seves berganteries, anys enrere, els havia pres el castell i l’havia donat a la jueria d’Haro. Mort el rei, el pare de Joan Alfons els ho va tornar a prendre foragitant-los a cops, sang i mort.
Joan Alfons va arribar a temps de fer-ne una de les seves...

L’Amèrica violada

No fa gaires dies, Pablo Casado ―amb un arravatament d’incultura proper a l’analfabetisme― és va despenjar del món de l’enteniment, de l’educació i del seny, volent fer-nos empassar un titular que l’ha deixat sense ni títol de primària: «la hispanidad fue la etapa más brillante de la humanidad» Potser no sap què és la humanitat ―ni en minúscules― ni què significa brillant aplicat a la història en majúscules.

El cas és que, per fer un repàs ràpid i perquè si vol ―que no és el cas― pugui instruir-se, li vull explicar quatre cosetes. A ell i a tots els incultes com ell.

La conquesta d’Amèrica no tindrà mai una pàgina brillant. Les paraules que, de cop, em vénen al cap són: barbàrie, violència, tortura, mort, espoliació, furt sistemàtic... i ja pensant en les dones, violació, vexació, abús, humiliació, denigració... i em quedo curta. A més, molts d’aquest substantius van ser, presumptament, en nom de la religió. Pobra Catòlica! Només deuria pensar el dia que es canviava de camisa!

Com ens diu Núria Marrón, la conquesta també va ser: «gossos mastins ensinistrats per devorar humans, matances metòdiques, amputacions exemplaritzants de mans, nassos i pits... De veritat es pot ser tan cínic? Qui pot donar exemple sent una bèstia?

Tanmateix, tot i les crueltats esmentades, caldria recordar que el pitjor d’aquesta pàgina tan fosca, mat i negra de la història van ser les repetides bestialitats infligides a les dones. I les bestialitats, les fan les bèsties. Que no brillen enlloc, només enfosqueixen i fan vergonya supina.

Un tal Lázaro Ponte lligava nenes ―que ploraven i cridaven― i les violava amb el vist-i-plau del seus col·legues. Perquè era un fet habitual que no es considerava punible. I les nenes que quedaven embarassades, després, eren venudes al millor preu. Les tenien en harems forçosos, les assotaven i les esquilaven fins que acataven les voluntats dels seus torturadors. Perdó, abans els he dit bèsties, però aquests espècimens, no els arriben ni a la sola de les peülles, a les bèsties més ferotges.

I quan donaven a llum, els prenien els nadons i els hi mataven davant d’elles.

Moltes d’elles eren mercaderia perquè es feien servir de regals als cacics que ho exigien.

Els colonitzadors, creient-se déus superiors als natius, també van perpetrar una dominació sexual i van propagar la llegenda de El Dorado sexual per atreure joves cap al nou món. Els que picaven tenien fusta de violadors. Com qui els animava amb aquesta propaganda.

I és que la violència sexual, tan arrelada a la incultura que em rodeja, tot i els segles que han passat, encara no sent el fàstic que produeix. I ara, com que aparentment, hi ha menys incultura, el delicte és molt més greu. I els incultes no haurien de dedicar-se a la política.

La vescomtessa dissortada (1)

A començaments de la primavera de 1298, Joan Alfons I d’Haro, galopa amb prestesa, punyint el ventre del seu cavall, amb les petites punxes dels seus esperons. L’agullona el neguit familiar que vol resoldre tan bon punt arribi al castell de Clavijo.
El cavall de Joan Alfons lluita galop a galop, contra un sol d’hora baixa que s’esmuny horitzó enllà, línia a línia, en la volta celestial. Aquest matí, Joan Alfons s’ha llevat d’hora. Primer ha engegat al camí, les mules amb els seus atuells i el bagatge de la comitiva, dos escuders i un parell de cavallers de la seva confiança.
Ha sortit de la ciutat pel pont dels set arcs, construït al segle XII. S’ha endinsat pel nucli antic de la ciutat de Nájera, i per la plaça de l’Estrella, s’ha dirigit cap a Santa Maria la Reial.
Allí, a la capella de la Vera Cruz hi ha el més important panteó familiar dels Haro. Hi estan enterrats la seva tieta àvia, Mencía López de Haro, reina de Portugal; el seu germà, Lope Díaz, bisbe de Segovia; els seus besavis, en sengles estàtues jacents; el seu pare Alfonso López d’Haro... Per tots ells vol resar una oració ràpida. Però al seu cosí, Lope Díaz III d’Haro vol encomanar-lo especialment a Déu. Qui sap, si per la seva turbulenta vida, la seva ànima encara vaga erràtica? Joan Alfons s’agenolla davant del seu sepulcre amb la intenció de resar i intercedir per ell; tot i la bona voluntat, la història de la seva desgràcia se li embolica amb les pregàries.
El cosí de Joan Alfons havia estat molt ambiciós i havia aconseguit casar-se amb Joana de Molina, germana de Maria de Molina, esposa del rei Sanç IV de Castella. Els cunyats s’avenien, però un assumpte de faldilles va fer que les relacions es malmetessin. El cosí, amb ganes de tornar-se a guanyar el favor reial, va proposar al rei, desafortunadament, un nou casament, ja que el seu matrimoni amb Maria de Molina, no havia estat acceptat pel papa Gregori X, per no respectar el quart grau de consanguinitat que l’església permetia entre famílies. El rei va enfadar-se tant que va ordenar immediatament que assaltessin, saquegessin i destruïssin el castell d’Haro que pertanyia a la família des de l’any 1093. Empipat, el cosí va retirar-se del costat del rei.
Aquest, quan va adonar-se que no podia tenir un bàndol tan important en contra, va reunir Corts a Valladolid amb la intenció de reconciliar-se. Però el cosí de Joan Alfons no va acceptar les seves condicions. Enfadat, el rei, el va convidar a un àpat extraordinari i el va amenaçar expressament. El cosí, ja una mica begut —i superbiós com sempre—, va arremetre contra el rei amb un ganivet. I a un gest del monarca, un cavaller que ja estava al cas, li va tallar en rodó, amb una brutal espasada, la mà dreta on hi duia el ganivet. Després, amb dos cops de maça al cap, va acabar amb la seva vida.

La vescomtessa dissortada (tapa i índex)

DOMNA MARIA ÁLVAREZ DE HARO,

BARONESSA DE CASTRE I POMAR,

VESCOMTESSA DE CARDONA I

SENYORA DE SOLSONA

I………………………………………………………………………………......….3 

Constança de Meneses, la mare...............................................................………...…4

II..................................................................................................................……......26 

Arnalda, l’abadessa de Cañas............................................................…………........31

III.....................................................................................................………..............35

Ruth, la mainadera jueva ........................................................…………..................38

IV.....................................................................................................………..............42

Cartes de Maria Álvarez, baronessa de Castre i Pomar.................…………............48

Tròtula, la amiga ......................................................................................................101

Donya Flor de Pontiac l’amistançada del vescomte de Cardona............................. 158

Maria de Canet, la jove de l’hereu ...........................................................................169

Beatriu d’Anglesola, l’altra jove...............................................................................179

Epíleg

Maria Álvarez, Vescomtessa de Cardona i Senyora de Solsona.............................. 189

Hi ha tramuntana masclista, al Bages?

A Catalunya, pioners en el que calgui i on calgui, estem a punt de solucionar el problema de la gent gran. Senzill: només cal repartir la riquesa. Però, no s’hauria de fer sense faltar a la dignitat de ningú?

Un senyor grandet del Bages (del que no es concreta la ubicació, com si es tractés d’un buscador de pisos de l’Idealista per evitar fer el xafarder), amb els seus vuitanta-dos anys repicats, encara té ànsia per buscar bones vistes femenines. I amb aquest estímul ha publicat un sorprenent anunci a la pàgina de classificats de Regió 7.

Vol companyia de la bona, el senyor. Però és més masclista, calibrat en espai, que la Seu de Manresa. Per això fa saber a tots els lectors del diari més llegit del Bages, que està interessat en trobar una dona de menys de trenta-set anys, que no sigui fumadora, que tingui bona presència (tot i que com a mínim deu estar operat de cataractes i potser porta unes ulleres d’aquelles grogues de la degeneració macular), que sigui sensible (suposo per preveure com vol ser amoixat, com si es tractés d’un encantador gatet), i amant de la natura (m’imagino que es refereix a la dels arbres i no a la dels accidents geogràfics del seu cos). Té exigències, el senyor!

I no es moca amb mitja màniga!

A part de masclista, el vellet és força maleducat i... una mica degenerat? Tant li fa que la gent pensi que es passa les bones qualitats morals pel forro!

Cal acabar l’anunci. L’home és exigent, però se li ha de reconéixer una extrema generositat: a canvi de totes aquestes bondats femenines, a la seva mort (propera per si té algun ensurt físic o llunyana si les moixaines no passen dels massatges per a l’artrosi), li llega tota la seva herència: pocs diners però una propietat valorada en uns 400.000 euros.

L’anunci, pràcticament viral, ha tingut moltes respostes i l’home ja ha fet la seva tria: es tracta d’una joveneta cubana de trenta-vuit anys, que no fuma, que és divorciada, que té dos fills (que hauran d’imaginar-se el vellet com l’avi que deuen tenir a Cuba) i que sap, suposo, com a mínim, fer bons massatges.

Incògnita: aquesta bona senyora se sentirà bona professional? O se li entortolligaran els budells cada vegada que sigui conscient de la baixesa moral del tracte?

El que dic: problema resolt. No cal construir més residències de quarta o cinquena edat.

Però no em malinterpreteu les ironies. Estic convençuda que el pobre senyor no té ningú que el pugui cuidar i si té fills, aquests no estan ni interessats en conservar la llar familiar on van créixer i on van aprendre a estimar els progenitors.

I és que la dignitat professional és fonamental per a que les transaccions laborals reïxin.