La vescomtessa dissortada (8)

Així va començar la nostra guerra particular.
Tròtula es va presentar per als resos amb una saia de cotó beix i una cota senzilla de burell. Els cabells recollits en una mantellineta i unes espardenyes senzilles. El seu aspecte era auster. En canvi, Maria s’havia posat una saia de presset verd fosc i una cota amb brodadures. Per acabar d’adobar-ho, no s’havia recollit del tot els cabells i portava una coroneta de perletes molt menuda. Empipada, li vaig confiscar immediatament, i li vaig ordenar vestir-se amb més modèstia. Maria em va mirar amb mala cara.
Joan Alfons m’havia manat tractar les dues nenes per igual i ell pagava per elles el mateix salari. Però jo vaig decidir fer-les seure separades. Maria amb les noies de noble família i Tròtula a la taula de les serventes que aquestes portaven quan venien a passar una temporada per algun mal tràngol.
Maria, en veure’s altra vegada separada de Tròtula, i d’una manera tan humiliant, va reaccionar amb un doll incontrolat de rebel·lia que li bullia a la sang i li trastocava els pensaments i els fets. Em va semblar que tenia quelcom més que el cognom del seu pare per les seves venes. Va enretirar el seu plat —indicant que no volia menjar—, i es va posar de genolls a terra, amb el cap cot volent aparentar humilitat. Llavors, em va engegar que no pensava fer cap mos fins que Tròtula no segués a la mateixa taula que ella. I em va amenaçar d’explicar al seu pare totes les desatencions que havia tingut amb la seva amiga des de la seva arribada.
 Tot i la ràbia, aquella amenaça em va obligar a fer-me enrere. Els diners que el Senyor d’Haro m’havia donat, ja estaven destinats a reparar la teulada de la capella. I si em quedava sense les donacions, estava perduda!
Amb tot, havia de demostrar davant la meva comunitat que jo era qui manava. Així, li vaig respondre que, essent ella tan humil, no tindria cap problema de compartir la mateixa taula de Tròtula, la de les donzelles.
Maria, estranyament per a mi, ho va acceptar ben de grat. I jo em vaig conformar pensant que d’ocasions per humiliar-la no me’n faltarien.
Tròtula era molt dòcil i obedient, però Maria, amb les meves provocacions reaccionava molt malament i em veia obligada a castigar-les constantment. La nena jueva pagava també per ella. I a mi, no em semblava malament perquè tenia tots els pecats dels jueus per expiar.
Algú del monestir em va trair i va enviar una carta a la Senyora d’Haro. Llavors sí que vaig rebre una dura amenaça. Constança de Meneses, desesperada per l’absència de la seva filla i havent sabut dels meus mals tractes em va acorralar terriblement. La seva família també era poderosa i, si es tornava a assabentar del més petit dels càstigs, no sols perdria el càrrec d’abadessa sinó que no podria entrar en cap més convent d’aquelles terres.
La mare de Tròtula, que no tenia cap mena de poder, però si un cunyat que es dedicava, com molts jueus, al negoci de les sabates, em va enviar espardenyes per calçar la comunitat i uns esclops de fusta, especials per a mi, per poder sortir del convent i evitar la humitat i el fang.
A contracor, vaig abandonar l’acarament i vaig deixar les nenes a la seva sort. Tampoc els vaig fer més cas, ni em vaig preocupar més d’elles. I se’n van aprofitar. Del que passava, però jo feia veure que no me n’assabentava, me n’informaven puntualment, les monges encarregades de vigilar els seus aprenentatges.
Maria i Tròtula es van aplicar molt en els seus estudis. Ambdues eren llestes. Tròtula tenia més hàbits i habilitats, però Maria ajudada per ella, i esforçant-se molt no quedava pas enrere. Van aprendre el trivium i el quadrivium. A Maria li encantava la literatura i, sempre que tenia temps, buscava llibres de poesia, històries de santes i reines, comèdies clàssiques, contes orientals... Ella arreplegava tot el que podia trobar a la biblioteca ja fos a primera vista o estigués amagat. En canvi, Tròtula remenava per lleixes i calaixos, buscant llibres de medicina. Ella sabia que el monestir havia estat famós per les seves còpies i que hi podia trobar tot tipus de material. Ella copiava i copiava tot el que li semblava podia interessar els seus pares i els ho enviava. La majoria de les coses que copiava ni les entenia, però ho feia pensant que els seus pares n’estarien contents. Maria també copiava les poesies que més li agradaven, però no les enviava a la seva mare. Se les quedava, ben amagades, per compartir amb les companyes d’estudi i de cambra, en alguns moments de lleure. Fins i tot es va aprendre de memòria algunes de les més senzilles per poder recitar-les. Li encantava la poesia! Mentre recitava, estava convençuda que ningú no li veia la taca.
I entre tants textos, Tròtula va descobrir una sorpresa. Al final del llibre que havia fet la metgessa que portava el seu nom, l’autora havia fet una petita recopilació de tots els seus coneixements de cosmètica. També els va copiar, però no en va enviar cap carta.
A mi, tant em feia que aquelles nenes llegissin textos que no els podien fer cap bé. Quasi me n’alegrava. Perquè el meu ressentiment me’l guardava, per al final.
Passats els cinc anys de la seva formació, a punt ja de marxar del convent, l’últim àpat de l’últim vespre que les nenes van menjar amb la comunitat, vaig vessar tota la meva ràbia contra elles. Vaig fer aixecar les dues noies i les vaig situar dempeus, davant de tota la comunitat. Em vaig comportar tant malament que, fins i tot, vaig voler fer-me passar per bona. El meu confessor espiritual no m’ho va perdonar i em va afegir moltes penitències als meus resos diaris.
— He esperat fins avui, perquè ningú no us fes més vores que les que us heu guanyat a pols, per explicar a la comunitat aquesta amistat tan forta que us uneix. El vostre pare, sí, el vostre pare Tròtula, em va prohibir dir-vos-en res. Però heu de saber pel vostre bé, perquè estic tipa de totes les manyagueries que us feu i tots els banys que preneu despullades i fent-vos carícies l’una a l’altra, que sou germanes de pare. La història, ja us la explicaran les vostres mares. El Senyor d’Haro, sota terribles amenaces, fins i tot de ser capaç de posar foc al monestir, em va obligar a acceptar una nena jueva perquè era sang de la seva sang.
Maria es va desmaiar. Tròtula intentava no tremolejar.
La ràbia em va créixer per dins i em va dominar. No em podia controlar. Vaig agafar Maria pel braç per fer-la reaccionar a sacsejades. Va obrir els ulls.
— Vols saber tota la veritat, Maria? La vols saber?
Maria va tornar a tancar els ulls. Vaig tornar a sacsejar-la fins que els va obrir.
— Des que tenies tres anys, estàs promesa! I quan facis els quinze, has de ser a les terres del teu futur espòs per allitar-t’hi. Saps quants anys té? Vols que et digui quants anys té més que tu?
Però el cos de Maria va quedar completament desmanegat.
Quan la còlera em va permetre tornar a la realitat, vaig adonar-me que tota la congregació em mirava, immòbil, amb ulls acusadors, com si m’hagués condemnat en vida.

                                                                          III

Joan Alfons s’adona que no pot resar, que la ràbia encara el rosega. Porta molt endins —enquistat encara—, l’assassinat del seu cosí. Surt de la capella, travessa la nau central que dóna al carrer i esperona, furiós, el cavall, en direcció a Clavijo. D’ençà d’aquesta desgràcia, el 1288, han passat deu anys i Joan Alfons, ara, és fidel al rei Jaume II d’Aragó. Justament torna de retre-li els seus serveis en la campanya de Múrcia. No s’hi va poder negar per por de perdre la dispensa matrimonial que fa cinc anys el rei li va atorgar. Els honors, terres o riqueses que del vassallatge se’n poden derivar, ara, han d’esperar. Maria, la seva filla acaba de complir quinze anys i ja en fa dotze que ha signat el seu prometatge, amb l’obligat consentiment reial.
En albirar les vinyes que voregen el riu Iregua es tranquil·litza una mica. Els seus vins són bons i, fins i tot, en pot exportar.
No es pot abaixar la visera perquè no en porta. A contrallum, es comencen a perfilar la torre i els merlets del castell de Clavijo. Darrera, un sol rogent tallat per unes bromes esfilagarsades, l’enlluerna. Talment, la seva ànima se sent pletòrica com aquest sol, ell és un Haro, un valerós i ferotge guerrer. Però també se li endevina el neguit de les bromes en l’ànim enterbolit, ja que Maria, la seva filla gran, des del seu compromís matrimonial, l’odia. Per sort, quan torni a marxar, ja s’emportarà amb ell, el seu fill petit. Ell sí que està orgullós del seu pare. Ell ha heretat els trets familiars dels l’Haro. En canvi, l’hereu no té el seu tarannà.
Joan Alfons està molt segur del que fa: és una bona aliança i la seva filla ha d’obeir-lo i comportar-se com la noia noble i educada que és. No pot protestar. Ha de callar i acceptar la seva decisió.
Arribat al pati, i amb l’ajuda del seu escuder que li dóna la benvinguda, descavalca. Al peu de les escales l’espera el seu cambrer personal per ajudar-lo en la seva neteja i en el vestit. Té tantes ganes de prendre un bany d’aigua calenta! I de posar-se roba neta! De casa! No vol que la família el vegi brut i polsegós. Que s’esperin una mica!
Els criats ja li han portat a la seva cambra la banyera de llautó daurat. L’aigua calenta està quasi a punt. Les sals perfumades reposen damunt d’una safata esperant que ell esculli el perfum que més desitgi.
L’aigua calenta li resulta molt plaent. El seu cos nu i les olors aromàtiques familiars li fan arribar com ell, a galop, el record del cos de la seva muller que fa tant de temps que no ha fruit. Sense poder evitar-ho, se li encén el desig.
El seu abillament, nou i impecable, descansa damunt del llit. El luxós cobrellit adomassat, que li recorda la suavitat de la seda a la pell, acaba per exacerbar-li un ardorós arravatament.
Mentre el seu majordom l’ajuda a eixugar-se, l’escalfor de la pell amb la fricció del cos, l’acaben rendint. Aquells dits recorrent-li el cos, li han provocat unes esgarrifances voluptuoses. D’una estrebada, ja que normalment tots els seus actes sempre són violents i impositius, llença la tovallola i es precipita nu damunt del llit.
— Ves a buscar la senyora i avisa les cuineres que el sopar es retardarà.
L’espera se li fa frisosa i l’agressivitat torna a reviscolar-li. Constança, preparada per a la vetllada, arriba adequadament engalanada. Les paraules amables que hauria pogut dir-li, se li queden entortolligades sota la gola. Per conquerir-la amb rapidesa, agafa un petit farcell de la bossa i li dóna. És un robí quasi tan gran com una moneda encastat en un anell d’or, provinent d’algun saqueig. Constança intenta dibuixar un somrís d’agraïment mal dissimulat. Joan Alfons l’interpreta com un senyal de pau. Ella l’accepta sabent que ha de començar a deslligar-se el cinyell. Ell té pressa. Amb impaciència, l’aboca sobre el llit i la despulla amb presses, sense delicadesa, com sempre. Constança no pot evitar les tremolors, no són ni de desig ni de fred. Com sempre, ràbia i fàstic; tot i el regal i l’absència d’aquella despòtica violència. Roman sotmesa, sense goig ni torbació pel salvatge instint de les mans del seu marit sobre el seu cos. Pel costum, ell li busca la boca i Constança, atemorida, inconscientment, li posa el robí als llavis. Joan Alfons li aparta bruscament buscant l’escalfor del plaer. Però, el cos de Constança està tan fred com la pedra vermella.
Els dibuixos bíblics del tapís francès que hi ha penjat a la cambra, l’allunyen de la seva realitat.